divendres, 30 d’abril del 2010

Continuació de la guerra per altres mitjans?

Quan Michel Foucault va dir, invertint la sentència de von Clausewitz, que la política era la continuació de la guerra per altres mitjans, s'estaria referint a açò...?





El que es veu a les imatges va ocórrer al Parlament ucraïnès fa tres dies, quan es va sotmetre a votació un acord per ampliar la presència de la Flota russa del Mar Negre a la península de Crimea fins l'any 2042.

Ous, bombes de fum i mans foren les armes emprades pels diputats contraris a la decisió, mentre que uns paraigües serviren d'escut al president de la Cambra. No s'ha confirmat, fins ara, la utilització de pistoles d'aigua ni tampoc l'ús d'expressions com "imbècil", "li ho diré a ma mare" o "merda-l'ull".

Finalment, amb 236 vots a favor, deu més del mínim necessari, es va aprovar la permanència de les tropes russes.

dimecres, 28 d’abril del 2010

Prohibir el vel: una imposició inadmissible

Ha ocorregut a Pozuelo de Alarcón, però l'assumpte ens afecta directament. La prohibició, per part d'un institut, de que una alumna musulmana hi puga assistir a classe amb vel té repercussions en l'estat d'opinió d'ací, degut als altaveus mediàtics. També perquè, en relació al tema en qüestió, tenim realitats molt semblants a les de l'àrea de Madrid.

La imposició que suposa prohibir el hijab té defensors que, baix el meu punt de vista, es poden aglutinar en dos grans grups.

En primer lloc tenim la dreta i l'extrema dreta. Darrere uns arguments que, presumptament, van en la línia de defensar la dignitat de la dona, hi ha l'odi visceral a una altra cultura. Racisme pur i dur. Com s'explica, si no, que, des de mitjans de comunicació ultraconservadors com Libertad Digital o ABC s'enarbore ara la bandera de la igualtat de la dona? Parlem de veus que no qüestionen mai la posició de l'Església catòlica en relació a les diferències de gènere.

Per altra banda, hi ha el punt de vista de determinats sectors aparentment progressistes. Persones que, segur que amb bona intenció en molts casos, consideren feminista el fet d'imposar una determinada estètica a gent que pertany a una altra cultura.

L'argument que s'addueix, des dels dos grups, és el mateix: el vel suposa un símbol de submissió, de la dona a l'home; per tant, la democràcia ha d'actuar prohibint eixa peça de roba perquè va unida a valors intolerables.

Aquest raonament simplifica la realitat, exhibint un desconeixement -intencionat o no- d'una cosa que és més complexa. A més a més, és contrari a la llibertat d'expressió: si ets democràtic has de tolerar totes les expressions, t'agraden o no (a mi pot no agradar-me la corbata, símbol fàl·lic de superioritat masculina i de poder, però no vaig a defensar la seua prohibició).

El hijab no implica, necessàriament, passivitat, opressió, etc. Sovint, moltes dones, a Europa, el porten lliurement com una forma d'afirmació d'un tipus de feminitat i d'identitat cultural diferent a l'hegemònica. Hi ha moltes musulmanes que duen vel voluntàriament i, al mateix temps, lluiten per la igualtat de drets entre els dos sexes. És el cas, per exemple, de la mediadora intercultural Fátima Taleb.

Em sembla malament que s'obligue una dona a usar el hijab (o qualsevol altra peça de roba); de la mateixa manera que veig inadmissible la seua prohibició.

Posats a prohibir símbols que, suposadament, van units a visions masclistes de la dona, hauríem de pensar en les creus (l'Església és molt masclista), en el vel de les monges, en les sabates de tacó (que destrossen l'esquena en pro de contribuir a accentuar la condició d'objecte que té la dona a la nostra societat), en el maquillatge (per l'obligació d'estar sempre guapa per a l'home), etc.






Aquest text el vaig escriure fa sis dies i apareix hui publicat a la secció "Mirades d'Ara" del diari digital ARA Multimèdia. L'article que teniu dalt presenta algunes lleugeríssimes modificacions respecte al que es pot llegir al mitjà de comunicació esmentat.

dilluns, 26 d’abril del 2010

El racisme explícit de Xavier García Albiol (PP)

En relació a uns fullets racistes que el PP va repartir el dissabte a Badalona...


Xavier García Albiol, regidor del PP a Badalona i candidat a alcalde (25/4/10): "El col·lectiu romanès gitano s'ha instal·lat en aquesta ciutat a delinquir i a robar."




Comentari: Fent una criminalització d'un col·lectiu en la seua totalitat, t'hi ubiques clarament dins la definició de racisme. I això és més greu encara si ets un polític, per la repercussió en l'opinió del poble. No t'estranyes si alguns veiem Hitler com una de les teues referències. Per cert: parles en primera persona del plural, mostrant preocupació per la inseguretat ciutadana, però fa més de cinc anys que tu vius a Pedralbes (Barcelona).

dimecres, 21 d’abril del 2010

Cantant en català i triomfant al MySpace

Resulta sorprenent que, entre els deu artistes més visitats del MySpace a l'Estat espanyol, ara mateix s'hi troben tres grups que canten en català. De Mishima i de Manel us hem parlat ja a L'aixeta; número u(!) i sis a la llista, respectivament. Els Amics de les Arts -al quart lloc- són més desconeguts per a mi (els vaig escoltar una vegada i no em van agradar molt).

Sí que fa la impressió que aquesta xarxa socio-musical és més utilitzada per autors indies que per cantants i grups comercials. Tenim, dins els deu artistes més visitats, a gent com Klaus&Kinski, Love of Lesbian, Los Planetas (genial banda) o La Bien Querida. El que no sabem és si, des dels Països Catalans, hi ha un major ús del MySpace o es tracta tan sols d'un fet conjuntural. O si -és una altra possibilitat- determinades formacions que canten en català són escoltades a altres punts de l'Estat espanyol de manera significativa (en el cas dels primers de la llista, em consta que tenen seguidors fora del nostre àmbit lingüístic).

Per cert. Els Mishima han tret nou disc -de títol, Ordre i aventura- i actuaran el 17 de juny a la sala El Loco de València. Allí hi serem.

Us deixe amb una xicoteta joia d'aquest magnífic grup de poc més d'un minut de duració.



dilluns, 19 d’abril del 2010

El crepuscle

A través del bloc Do you want to know a secret?, de la parella formada per Utnoa i Sànset, m'he assabentat d'un concurs de microcontes, amb motiu del dia de Sant Jordi, organitzat per la bitàcola TUMATEIX LLIBRES, parlem de llibres.

El relats han de tenir un màxim de cinquanta paraules i, entre elles, ha de figurar el títol d'un llibre i el seu autor. A més a més, per a fer-ho més enrevessat, la història contada no ha de tenir cap relació amb la de l'obra. Les participacions es van penjant al bloc JOCS DE LLETRES.

Els he enviat hui un microrelat que -imagine- eixirà publicat en breu. Ací ja el podeu llegir:




EL CREPUSCLE


Ishiguro i la resta del grup caminaren decidits cap al precipici. Era el moment que s'havia acordat: el crepuscle, la fi del dia. Un darrere un altre, lentament, es deixaren caure. El suïcidi col·lectiu estava sent executat.

Ningú no veié ja aquells cossos, els dels últims habitants de la Terra.




Nota: El títol del llibre és El que resta del dia. L'autor: Ishiguro.

divendres, 16 d’abril del 2010

Premi "Val la pena": deu blocs elegits

Com vaig dir fa una setmana, elisabet -del bloc depasseig- havia inclòs L'aixeta dins les seues deu bitàcoles preferides. Es tracta de la concessió, per part d'ella, del premi "Val la pena": una cadena on hom tria els deu blocs que més li agraden alhora que enllaça l'espai web des del qual ha sigut elegit. Aquest link ha d'estar al següent segell:




Encara que sone a tòpic, diré que, evidentment, hi ha bitàcoles que m'agraden i no apareixen a la llista que he elaborat. I ho dic perquè és cert, a més a més. Ja sabeu: en castellà, allò de "no están todos los que son". Ací baix podeu veure la meua tria, sense cap ordre, ni alfabètic ni de preferència.


La cuina de casa

Toni Cucarella en roba de batalla

Te la mà Maria - Reus

Vidapervida

Indiecat - Música en català

Saps què vull dir-te?


L'esclafit

Diari d'avort

Uendos, Greixets i Maremortes

ARA MATEIX

dimecres, 14 d’abril del 2010

El somriure de Camps

El mes d'octubre de l'any passat, un psicòleg portuguès anomenat Armindo Freitas-Magalhäes, especialitzat en el somriure humà, va analitzar l'estranya expressió facial del president Camps. El seu estrany somriure (sardònic, segons el psicòleg), per a ser més exactes. La fotografia que es va difondre per a il·lustrar l'assumpte li fou realitzada al Molt Honorable durant els actes oficials del Nou d'Octubre. Es tractava d'aquesta imatge:



Segons Freitas, Camps mostrava preocupació i ansietat. "Apreta molt els dents, les arrugues properes als ulls les té asimètriques, les parpelles estan més caigudes del que és normal", afirmava el psicòleg.

Siga com siga, i sense ser experts, tot el món se n'adonava que no eren expressions excessivament naturals les que el president venia oferint des de l'esclat del cas Gürtel. A això li hem d'afegir que, des de l'aparició als mitjans de comunicació de l'escàndol de corrupció, la premsa estatal presta més atenció a tot el que ocorre al País Valencià: tot és analitzat, per tant, amb més detall, i tot té una repercussió que abans no tenia.

Ahir, El Curita (com li deien en les seues converses El Bigotes i companyia) va reaparèixer públicament després de dotze dies sense agenda. L'escenari va ser el més còmode possible per a Camps: un auditori format per consellers i alcaldes del PP, i res de preguntes dels periodistes. L'excusa de la reaparició, fer balanç d'un any del Pla Confiança. Discurs grotescament autocomplaent: "No existeix cap alternativa a la política del Consell", va sentenciar el president d'una Autonomia amb més de mig milió d'aturats.

Però reprenent el tema del títol d'aquesta entrada, s'ha de dir que -a falta de paraules davant els micròfons de la premsa-, Francisco Camps va obsequiar les càmeres amb un somriure marca de la casa. Un que recordava una mica la fotografia anterior. Ací el teniu:



Sembla ser que els assessors del president li han d'haver recomanat que, d'ací a les eleccions de l'any que ve, limite les seues exposicions públiques a actes institucionals i de partit -per a evitar imatges on la gent l'increpe-, i que, de cap manera, no se li ocòrrega atendre la premsa -per tal de no fer el ridícul amb els seus "muy bonito" i els ballets nerviosos. Cal vigilar la imatge al màxim, en un moment delicat en què és punt de mira de molts mitjans, tot i que les enquestes apunten cap a una nova còmoda victòria. Tota precaució és poca.

Tanmateix, sempre se li pot escapar algun dels seus somriures davant els flaixos. La perfecció no existeix.




P.S.: Aquesta setmana publicaré l'entrada que vaig prometre -bé, no la vaig prometre realment...- sobre els deu blocs que més m'agraden, seguint la cadena blocaire rebuda d'elisabet.

divendres, 9 d’abril del 2010

Tanquem "L'aixeta"

Tanque l'aixeta d'entrades al bloc durant uns pocs dies perquè me'n vaig amb Gemma a la muntanya, a la comarca de La Marina Baixa. Una desconnexió de l'entorn i de la preparació d'oposicions, entre d'altres coses.

En tornar, tinc pendent un post sobre una mena de cadena blocaire, on elegiré les deu bitàcoles que més m'agraden. L'amiga (virtual) elisabet (depasseig) ha tingut l'ocurrència d'incloure L'aixeta dins la seua selecció. Des d'ací, li donem les gràcies.

Fins aviat, companys.

dijous, 8 d’abril del 2010

Cabanyal: la insumisió destructiva del Govern valencià

Interessant article el de Francisco Balaguer Callejón, catedràtic de Dret Constitucional, aparegut ahir al diari Público: "Estimació de danys" és el títol del text. Important la seua lectura per a adonar-se que el Govern valencià i l'Ajuntament de la capital del Túria practiquen una política de desobediència legal en relació a l'assumpte del Cabanyal. No és nova aquesta actitud d'insumisió per part de l'administració valenciana; és el mateix que ja es va fer al tractar de boicotejar l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania.

Com si fóra Israel desobeint amb impunitat les resolucions de l'ONU, les excavadores desafien l'Estat de dret amb l'objectiu de destruir el patrimoni cultural del Cabanyal. Amb la col·laboració més que sospitosa -tot s'ha de dir- de la Policia Nacional.

A continuació teniu un resum de l'article esmentat:



  • Amb els enderrocaments, el Govern valencià demostra una nul·la sensibilitat envers l'Estat de dret.
  • L'Ordre del Ministeri de Cultura de 29 de desembre de 2009 diu que el Pla sobre el Cabanyal s'ha de detindre totalment o s'ha de modificar.
  • El Decret de la Generalitat, fet per a esquivar l'Ordre de Cultura, és suspès pel Tribunal Constitucional a l'admetre a tràmit un recurs del Govern espanyol.
  • El Govern valencià converteix el Decret suspès en Llei (sense variació del seu contingut), desafiant així la Constitució.

dimarts, 6 d’abril del 2010

Criticant l'unilingüisme espanyol des de Madrid

Alguns tenim clar que l'Estat espanyol va associat a una idea de país amb una sola nació i una única llengua. No hi ha una pretensió, des de Madrid, de promoure el plurilingüisme. "Se habla español", se sol dir des dels mitjans de comunicació estatals quan es parla d'èxits esportius, tot i que siguen protagonitzats per valencians, catalans, gallecs o bascos.

Si l'Estat espanyol pensara en desenvolupar una idea d'Espanya on les diferents llengües foren, a més de visibles, protegides i promogudes, un alumne de Sevilla -per posar un exemple- tindria l'obligació d'aprendre un idioma dels anomenats perifèrics. O la televisió pública espanyola tractaria que els valencians s'expressaren en català en les emissions dirigides a tot l'Estat.

Fa tres anys vaig estar a Basilea, ciutat suïssa on es parla alemany, una de les tres llengües oficials del país, a més de l'italià i el francès. Si compraves un paquet de tabac, veies que els missatges que alerten sobre els riscos de fumar venien en els tres idiomes.

L'Estat espanyol, per contra, promou un model on el castellà és la llengua suprema. I això duu implícita l'extinció, per substitució, dels altres idiomes que es parlen a Espanya. No és alarmisme: a mig o a llarg termini és així, com ens demostren tots els estudis fets amb certa perspectiva històrica.

Alguns tenim clar tot això, com deia al principi. El que és menys habitual és que un madrileny, per molt lingüista que siga, ho veja així, atès que la seua objectivitat sol estar distorsionada per prejudicis ideològics.

No és el cas de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General a la Universidad Autónoma de Madrid. A una entrevista concedida a eldebat.cat, diu que "Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional"; i afig a continuació que, si l'haguera assumit, "un adult escolaritzat (de fora de l'àmbit lingüístic català) seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir". El lingüista madrileny va més enllà i afirma que, degut a la superior presència del castellà als mitjans, llibres, etc., l'espanyol "no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya".

Tota una demostració de sentit comú. No havia sentit parlar mai de Juan Carlos Moreno. Li seguirem a pista a partir d'ara.

diumenge, 4 d’abril del 2010

El conflicte del Cabanyal a la televisió pública alemanya

Són les coses d'Internet. La xarxa possibilita que, amb un clic, hi pugues veure un reportatge del primer canal de la televisió pública alemanya -que algú ha subtitulat en castellà- al voltant del conflicte del Cabanyal.

El vídeo, de 5'17'' de duració, fou emès el 23 de març a un programa anomenat Europamagazine. Molt interessant. Una demostració de com allunyar-se d'un context determinat facilita, de vegades, l'objectivitat. És defensable el projecte de la prolongació de l'avinguda, i les seues conseqüències, amb la simple exposició de fets i sense els missatges manipulatius de polítics i mitjans de comunicació (Canal 9, sobretot)?


divendres, 2 d’abril del 2010

Les ulleres

L'inventor fabricà unes ulleres que permetien d'observar, de manera clarivident, tots els pensaments de la gent. L'únic que calia fer era dirigir la mirada cap al front d'aquesta. Va començar a fer-les servir i, paral·lelament, a odiar moltes de les persones que coneixia.

Un dia, de manera no deliberada, es veié reflectit en un espill amb les ulleres posades. A continuació les va trencar.