dissabte, 30 de gener del 2010

Aprovar emprant la llengua que no toca?

Natalia Santacreu és una xiqueta de 10 anys que cursa 5é de Primària a València. Ho fa a una aula on s'aplica el programa lingüístic anomenat PIP (Programa d'Incorporació Progressiva). Col·loquialment, aquest rep el nom de "línia de castellà", atès que s'hi imparteixen totes les matèries en espanyol, amb l'excepció de l'assignatura de Valencià i la de Coneixement del Medi (a partir de 3r) en què el català n'és la llengua vehicular (*).

Juan Vicente Santacreu és el pare de Natalia Santacreu. De moment no ha pensat en canviar el cognom Santacreu pel de Santacruz, però sí va acudir a la premsa per denunciar el fet que la seua filla havia suspès Coneixement del Medi per respondre les preguntes de l'examen en castellà.

Tanmateix, la xiqueta està obligada a fer l'examen en valencià perquè eixa assignatura s'imparteix en la nostra llengua. No hi ha notícia; o no hi hauria d'haver notícia. Si Natalia haguera aprovat responent en castellà, sí que hi hauria d'haver hagut un titular més o menys així: "APROVADA MALGRAT RESPONDRE EN CASTELLÀ". Subtítol: "Coneixement del Medi és l'única assignatura que cursa en valencià".

Fa uns dies, Juan Vicente Santacruz -perdó, Santacreu- va muntar el numeret fent llegir a la xiqueta una carta que diuen que ha enviat al Ministre d'Educació Gabilondo i a un tal Rajoy. "Mis amigos franceses no entienden que me suspendan por hablar español en España", diu el pare per boca de la xiqueta, entre altres arguments ja repetits mil vegades per aquells que pretenen la imposició del castellà amb la consegüent extinció del català.

Potser Juan Vicente li hauria de dir a "los amigos franceses" de Natalia que a "España" hi ha més llengües a banda del castellà. De pas, els podria explicar que el programa PIP està pensat per a que, a mesura que s'avancen cursos, s'incorporen més assignatures en valencià (cosa que no ocorre mai, per altra banda). Si JV Santacruz veu que té el dia pedagògic -i si s'ha informat sobre l'assumpte-, no estaria malament que seguira la seua exposició didàctica comunicant a "los amigos franceses" que aconseguir la competència comunicativa en les dues llengües oficials del País Valencià és un dels objectius a Primària. I, ja que s'hauria posat a pensar per una vegada al voltant del tema lingüístic, reconèixer que, amb un programa PIP, els xiquets que parlen castellà a sa casa no assoleixen mai el domini del valencià.

Arribat a eixe punt, seria desitjable que l'amic JV fera un acte de sinceritat, rascant-se un poc el cap i sent plenament conscient del que pensa realment, i diguera: "¡Pero si a mí me da igual que desaparezca el valenciano! ¡Por mí que se vaya a la mierda! ¡Estamos en España y tenemos amigos franceses! ¡Punto!".





(*) Podeu llegir més informació sobre els tres programes lingüístics existents al País Valencià fent clic ací.

divendres, 29 de gener del 2010

Realitat qüestionada

Mentre Maurici caminava pel carrer, fullejava el diari. S’havia detingut en una notícia que parlava de la darrera polèmica suscitada per unes declaracions seues. Ho contemplava amb un somriure seré.

De sobte, però també amb una progressió in crescendo, l’estranyesa el va envair. La percepció de la realitat, i amb ella la realitat mateixa, es veié qüestionada:

Era ell el polític de qui parlava el periòdic? Era casat i tenia dues filles? Tot això de les reunions era quelcom que vivia ell, Maurici?

Aquella sensació es va fer més i més present, entrant en el terreny de la por, com qui no pot despertar d’un malson. Les seues preguntes anaven ara més enllà:

Existien ell mateix i les persones que sempre havia conegut? Tot el que sempre -sempre...- havia conegut era de veritat? Existia l’existència?

Després d’uns instants, el pànic s'anà evaporant a poc a poc. Les coses tornaven a ser enfocades ara de la manera habitual i, així, Maurici recuperava la tranquil·litat.

Havia experimentat una estranya crisi de pocs segons. Una sensació, tanmateix, familiar; viscuda per primera vegada quan tenia tan sols deu anys. Quelcom en què Maurici preferia no aprofundir-hi.

dijous, 28 de gener del 2010

Prohibicions a la cafeteria

El dimarts vaig estar a una cafeteria d'Alzira que es diu Ikebana. És un lloc on fan sucs naturals, i la veritat és que estan prou bons. Carets, això sí. Com que anava amb la idea de berenar, m'havia comprat prèviament un croissant de xocolate a un forn (llépol que sóc, què li anem a fer).

Mentre esperava que em portaren un suc de taronja amb maduixa, vaig començar a menjar-me el croissant, atès que estava un poc desmaiat.

Quina seria la meua sorpresa quan la cambrera es va apropar amb el suc i em va dir: "Ací no es pot menjar res de fora...". A continuació, tractant de justificar la cosa (la situació era un poc violenta, vaja), va afegir: "És que, com que ací tenim bolleria...".

Li vaig fer una pregunta que tenia una resposta òbvia:

-És una norma de la cafeteria?

-Sí...

-Tu, simplement, m'ho fas saber; és la teua obligació, clar.

-Sí, sí... És que, com ací hi ha bolleria...

Xe, torna-li la trompa al xic!

A més de comunicar-m'ho, va insistir en la suposada causa amb efecte presumptament inevitable. Ja no li vaig preguntar si els cambrers també tenien instruccions d'acompanyar la comunicació de la prohibició amb l'argument esmentat.

Supose que el local té el dret legal de prohibir que t'hi pugues menjar qualsevol cosa no comprada allí. No ho sé realment. Sí que sé que això no m'havia passat mai (parle de prendre un cafè, un suc..., no d'anar a sopar). També sé que no hi tornaré a l'Ikebana d'Alzira. Encara que tinga Wi-Fi i Facebook(!), que els té...!

dimarts, 26 de gener del 2010

Democràcia israeliana

Fa uns moments he vist, a la versió digital del periòdic Diagonal, un vídeo impactant amb imatges de militars israelians ocupant un poble palestí anomenat An Nabi Sahl quatre dies enrere. Segons ens conten des d'aquest mitjà de contrainformació, això ocorre malgrat haver-hi una resolució de desembre de 2009 que atorgava els drets de la propietat als actuals habitants.

Espere no ser qualificat d'antisemita per publicar una gravació on es pot veure com l'Estat hebreu sap aplicar perfectament les polítiques dels nazis.



Ara Multimèdia, un projecte ambiciós


El dia 1 de febrer -és a dir, d'ací a sis dies- començarà a caminar un nou i ambiciós projecte periodístic a Internet: un diari digital íntegrament en valencià anomenat Ara Multimèdia.

Qui escriu aquestes línies hi col·laborarà amb un article setmanal, el qual també apareixerà publicat a L'aixeta.

De moment, a falta de poder opinar sobre el contingut del projecte, sí que podem dir que sempre és una bona notícia comptar amb un mitjà de comunicació més en la nostra llengua. I també que el vídeo promocional és de gran qualitat. Ací el teniu:





am from dimare on Vimeo.

dilluns, 25 de gener del 2010

El dia que va nevar (poc) a Xàtiva


El divendres 8 de gener va nevar a Xàtiva. Poc, la veritat. Tot i així, un amic i jo, que estàvem desficiosos, vam pujar al Castell amb la intenció de fer-nos un cafenet (molt car, per cert!) i pegar una miradeta per allí dalt. No vam pagar res per a accedir-hi, però no ens quedà clar si ens havíem colat, si la persona encarregada de vendre els tiquets anava despistada o si, amb el preu dels dos cafés, ja s'hi incloïa l'entrada.

Aclarisc que al Castell de Xàtiva hi ha una xicoteta zona on hi pots estar de bades -és on es troba la cafeteria- i tota la resta que, en teoria, no pots veure sense amollar els diners corresponents.

Siga com siga, algú ens va fer una foto des de darrere que, misteriosament, ha anat a parar al disc dur del meu portàtil. Potser la vaig fer jo? No recorde haver-me desdoblat aquell dia. No sé, xe! Feia molt de fred, d'això sí que me'n recorde.

diumenge, 24 de gener del 2010

L'ús de la por

Janet Napolitano, la Secretària d'Estat de Seguretat del EEUU -a qui no sabem si li agraden les napolitanes-, va dir l'altre dia que era possible que els terroristes d'Al Qaeda començaren a transportar explosius dins del seu cos.

Si la dona deixa caure la possibilitat que això puga ser cert, hem de pensar que ho fa perquè EEUU compta amb indicis que avalen eixa hipòtesi. Però si és veritat que el Govern d'Obama té informacions al respecte, quin sentit té plantejar una sospita tan preocupant en una entrevista a un mitjà de comunicació? No seria més lògic treballar amb la màxima discreció per tal de constatar-ho i fer el possible per evitar els atemptats terroristes que es pogueren cometre d'eixa manera?

Com que no té sentit fer pública una sospita així de cara a una efectivitat en la lluita contra el terrorisme, hem de concloure que l'objectiu de realitzar unes declaracions d'aquest tipus és un altre. I sembla evident que el que es pretén és sembrar l'alarma, la por, a la població. Un poble atemorit autoritzarà el control total, la vigilància a través d'escàners, i tot el que faça falta per tal de sentir-se segur. Encara que això signifique perdre el dret a la intimitat i una important quota de llibertat.

divendres, 22 de gener del 2010

Entenent la situació d'Haití

Ens parlen molt aquests dies sobre Haití els mitjans de comunicació, però es posa l'accent en una mena de fatalitat, a més de subministrar-nos informacions morboses i algun que altre toc de sensibilitat estil reality show. Poc -o res- se'ns diu, de manera objectiva, del context històric, necessari per a tractar d'entendre la situació del país més pobre d'Amèrica.

Jorge Aldao és membre de Tlaxcala, "la xarxa de traductors per la diversitat lingüística". Fa pocs dies, va publicar un interessant article a Rebelión baix el títol d' "Haití no és un Estat fallit". Al text, realitza un repàs a la Història d'Haití, "país devastat per les polítiques imperialistes imposades a tot el planeta per la Civilització Occidental". Vegem, a continuació, un resum de l'article d'Aldao.




  • El que hui és Haití fou una de les colònies més riques de França, habitada majoritàriament per esclaus negres arrancats d'Àfrica. La zona va ser coneguda com "La Perla de les Antilles", atès que els esclaus produïen el 60% del café i el 40% del sucre que es consumia a tot Europa.


  • Haití aconsegueix la seua independència l'any 1804, després d'una rebel·lió. És la segona nació americana independent, després d'EEUU.


  • La independència d'Haití no va ser reconeguda per la majoria de les potències occidentals. EEUU, país esclavista, no acceptà una nació dirigida per ex-esclaus (va tardar 60 anys en reconèixer-la) i hi va contribuir al seu bloqueig comercial.

  • Haití va patir un llarg bloqueig internacional i els conflictes socioculturals derivats de la cultura racista imposada pel colonialisme.

  • L'any 1915, EEUU va envaïr Haití. Ràpidament, els "marines" robaren tots el diners del tresor del Banc del país (500.000 dolars, molts diners en aquella època) i el transportaren a les caixes del City Bank. Començava una llarga història de sotmetiment.


  • L'objectiu d'EEUU era convertir Haití en un país colonial dissimulat, amb treballadors virtualment esclaus.


  • A partir dels anys 30, hi hagué un període d'autoritats elegides i colps d'Estat amb la participació d'EEUU i la dictadura dominicana de Trujillo.


  • L'any 1957 va pujar al poder François Duvalier ("Papa Doc"), qui va instaurar una dictadura vitalícia i sagnant, recolzada per EEUU. Quan va morir, el seu fill Jean Claude Duvalier ("Baby Doc") el va succeir, amb una política continuista.


  • De 1986 a 2006, Haití ha tingut 17 presidents. Els destins del poble haitià han estat sempre controlats per EEUU.


  • Amb "Baby Doc", el Banc Mundial i l'FMI imposaren una política de devastació de l'agricultura (un quasi monocultiu de sucre) i la ramaderia que aconseguí destruir per a sempre la sobirania alimentària del poble.


  • Hui Haití s'ha convertit en un dels punts favorits del Carib per a l'embarcament i desembarcament de cocaïna, direcció a EEUU i Europa, i de rentat de diners.


  • EEUU necessita un Haití devastat per a poder fer allí tot el que vulga, amb el recolzament dels líders d'Occident.


Llegiu l'article complet ací.

dimecres, 20 de gener del 2010

Sánchez Camacho, sense complexos

Després d'anunciar que l'assumpte de Vic s'havia de tractar "sense complexos"...


Alicia Sánchez Camacho, Presidenta del PP a Catalunya (19/01/10): "A Catalunya i a Espanya no hi cabem tots".




Comentari: És possible. Què tal si te'n vas tu? D'Espanya o de Catalunya, no ho sé... Per cert, el partit España 2000 -una formació "sense complexos"- afirma celebrar "la decisió de l'Ajuntament de Vic" per a limitar "els empadronaments als immigrants amb residència legal a Espanya".

dilluns, 18 de gener del 2010

El vestir d'en Pasqual

Hidrogenesse és un grup de pop electrònic barceloní format per Carlos Ballesteros i Genís Segarra (membre, al mateix temps, de la banda Astrud). La formació destaca pel seu intel·ligent i surrealista sentit de l'humor, amb influències musicals que van de Pet Shop Boys a The Magnetic Fields, passant per The Smiths i la música glam.

La major part dels seus temes estan escrits en castellà, tot i que tenen també alguna cançó en la nostra llengua. Entre aquestes últimes, destaca una versió que van fer d' "El vestir d'en Pasqual", un número de music-hall català popularitzat els anys 70 per l'ex-membre d'Els Setge Jutges Guillermina Motta.

És aquesta una versió molt graciosa i alegre, com podeu comprovar a continuació. Us deixe amb la cançó i la lletra.




El meu xicot vestint és tan original

que no té igual i crida l'atenció.
Per contemplar-lo surt tothom al portal
perquè en Pasqual fa sensació.

Va amb pantalons color de molsa,
gasta botins extravagants,
un bastonet de canya dolça
i un "sobretodu" amb farbalans.

Elàstics blaus subjectats amb candaus
porta el meu enamorat i el barret de costat,
de color verd, que és el que em perd.

I porta un gec, catacric, catacrec,
un gec d'astracan pelut, ribetat de vellut,
i a l'armilla hi duu cigrons per botons.

En Pasqual és en tot original, com cal!

Pasqual ...
Pasqual ...
Pasqual ...

Porta camisa amb la "petxera" de xarol
i un gira-sol es posa al trau, el noi,
una cadena d'or xapada de llautó
i un mocador de "pegamoi"

Amb xemeneia es fuma el puro
i amb salfumant es renta els peus.
Porta un rellotge que és de suro
i al dit un "sello" de Correus.

Elàstics blaus subjectats amb candaus
porta el meu enamorat i el barret de costat,
de color verd, que és el que em perd.

I porta un gec, catacric, catacrec,
un gec d'astracan pelut, ribetat de vellut,
i a l'armilla hi duu cigrons per botons.

En Pasqual és en tot original, com cal!

Elàstics blaus, blaus, blaus,
amb candaus, amb candaus...

I a l'armilla hi duu cigrons per botons.
En Pasqual és en tot original, com cal!

divendres, 15 de gener del 2010

Esclat

Aquella vesprada les dues germanes van intercanviar retrets i, fins i tot, insults durant una hora i mitja. La relació quedà trencada per a sempre.

S'evidenciava així que, els darrers anys, l’aparent cordialitat s’havia pogut mantenir gràcies a una extensa col·lecció de pensaments no expressats i rostres falsament amables.

dijous, 14 de gener del 2010

Haití: És legítim publicar aquesta foto?


Aquesta fotografia ha estat publicada hui a diferents diaris. Entre ells, El País, Las Provincias, La Reppublica, Le Soir i The Daily Telegraph.

L'any passat, a L'aixeta, vaig reflexionar al voltant de la legitimitat de publicar imatges de persones mortes i/o ferides. Diferenciava -diferencie- dos casos: quan hi ha un acte criminal amb botxins i víctimes (les massacres d'Israel sobre Palestina, per exemple) i quan es tracta d'un fenomen neutre: accident, catàstrofe natural... Sols ho veig legítim en el primer supòsit, com a denúncia que afavoreix la comprensió, l'empatia amb els agredits.

"Una mujer semienterrada entre los escombros reclama la ayuda de algunos supervivientes poco después del terremoto en Puerto Príncipe", podem llegir al peu de foto a El País.

No sabem si la dona aconseguirà sobreviure. Sí que sabem, en canvi, que no li han demanat permís per a realitzar una fotografia que té un únic objectiu: augmentar la venda de diaris, despertant l'atenció morbosa. Segurament no sabrem mai res més sobre ella: ja ha tingut els seus instants de fama; involuntària, en aquest cas.

Se suposa que aquesta dona té un dret a la intimitat, així com també familiars i amics que, possiblement, contemplen amb desesperació la imatge. Supervivència i terror a l'instant, captats per a ser digerits per nosaltres, consumidors de mitjans que presumeixen d'informació rigorosa i codis deontològics.

Sé que caic en una contradicció al publicar jo mateix aquesta foto. Ho faig amb la intenció d'il·lustrar el raonament exposat, de fer-lo més comprensible. La qual cosa podria plantejar un nou dilema: és legítim publicar fotos de ferits i morts amb la intenció de criticar la publicació d'aquesta mena d'imatges?

dimecres, 13 de gener del 2010

Badocs pel món?

No fa molt, des del recomanable i transgressor programa de RNE La transversal (diumenges, de 0:15h a 1h), el director i presentador Paco Tomás Vera plantejava la possibilitat que existira un espai televisiu anomenat "Tontos por el mundo". Ho feia davant l'allau de programes, a la mateixa cadena pública estatal i a les autonòmiques, presentats baix la fórmula "(Gentilici) pel món": "Valencians pel món", "Españoles por el mundo", "Andaluces por el mundo", etc...


I, en un xicotet esquetx de dos minuts i quinze segons, ens donava una idea de com podia ser la cosa. Escolteu, escolteu...




He vist molt poc aquesta mena de programes (quasi que no veig la tele), però dues idees m'han vingut al cap quan he tingut l'ocasió de presenciar-ne algun:

a) Semblen voler transmetre la idea que viatjar a algun lloc ben lluny i quedar-s'hi a viure allí un temps és una cosa guai. Per què? Perquè sí. La gent que he vist està plenament encantada de la vida, mostrant una suposada felicitat exorbitant connectada amb una bona dosi de superficialitat.

b) Que aquests programes no estaran pagats per les companyies de vol...?

dimarts, 12 de gener del 2010

La memòria urbana del Cabanyal

Maria del Carme Miralles i Guasch és una geògrafa catalana, sòcia numerària de la Societat Catalana de Geografia. El dissabte passat va publicar un més que interessant -quasi necessari, diria jo- article al diari Público sobre l'assumpte del Cabanyal.




Vegem algunes idees extretes del text:

  • El Cabanyal es troba amenaçat per un concepte de modernitat totalment desfasat que, al llarg del segle XX, ha significat la destrucció de trames urbanes i la desaparició de xarxes socials.

  • Els defensors de l'enderrocament diuen que volen connectar València amb la platja: això demostra, subliminalment, que no consideren el barri part de la seua ciutat.

  • No es tracta sols del paisatge físic, sinó, sobretot, de la memòria urbana i la consciència col·lectiva.

  • Quan es perd el respecte a l'aspecte humà, i sols importen els paràmetres econòmics, la ciutat, i amb ella la ciutadania, es degrada en la seua essència.


Llegiu l'article fent clic ací.

diumenge, 10 de gener del 2010

Aprendre

Tens un amic a qui aprecies, el qual fa temps que passa per un mal moment a diferents àmbits de la vida. La seua situació present i futura s'agreuja per les errònies decisions que pren; o, simplement, per no prendre certes decisions. Fa la impressió que la peresa, fruit d'un estat depressiu, l'empenta a no actuar, a una mena de paràlisi.

L'has aconsellat en multitud d'ocasions, arribant a sentir que ets un pesat que tracta de controlar i dirigir la seua vida. Ell et dóna la raó, però després no aplica res del que li has dit. Segueix amb la seua actitud mandrosa, quasi autodestructiva, encaminat a pegar-se una bona hòstia.

I arriba un moment en què penses que ets tu qui ha de canviar l'actitud. Reflexiones i creus que has d'aprendre a assumir que ell ha decidit el camí que tu consideres equivocat; que has de respectar la seua voluntat -o falta de voluntat; que és la seua vida i no la teua. "Ho has d'aprendre", et dius a tu mateix. I també et dius que potser hi ha certa prepotència per la teua part en pensar que ets tu qui sap quines són les decisions correctes.

divendres, 8 de gener del 2010

L'argumentació del Govern valencià

El Govern valencià va aprovar ahir un decret-llei per poder dur a terme les obres d'enderrocament del barri del Cabanyal. Recordem que el Ministeri de Cultura havia ordenat l'altre dia paralitzar el projecte, pronunciant-se al respecte a petició del Tribunal Suprem.

El que fa l'executiu de Camps és derogar un decret de la Generalitat de l'any 1993 que declarava Bé d'Interès Cultural (BIC) el barri. Compleix així l'amenaça llançada el dimarts 5 per la portaveu Paula Sánchez de León. Una maniobra a l'estil de Berlusconi, com vaig comentar fa dos dies i com ahir deien des de la Plataforma Salvem el Cabanyal.

Al comunicat del Govern valencià es fa servir una argumentació més que curiosa per tal d'afirmar que no hi ha espoli en la seua actuació al Cabanyal. Literalment es diu el següent:


"sent el conjunt històric (del Cabanyal) de València un Bé d'Interès Cultural per haver estat declarat així per la Generalitat, és la Generalitat qui té competències per definir els valors que el fan creditor de la protecció que li atorga la declaració com a Bé d'Interès Cultural. D'aquesta manera, no podrà existir cap espoli per actuacions que la mateixa Generalitat considera que no afecten aquests valors."


Més o menys açò: com que la Generalitat és qui estableix el que és protegit i el que no, aquesta mai no podrà incomplir una norma pròpia. No ho podrà fer perquè la Generalitat serà sempre l'àrbitre que dicta les regles.

Independentment de la dubtosa veracitat legal d'això -el pronunciament del Govern de l'Estat és la resposta a una petició del Tribunal Suprem, per tant les competències no són exclusivament d'àmbit autonòmic-, el raonament del Govern valencià és infantil i cínic.

La cosa ve a ser com si jo diguera: Com a professor, sóc qui estableix les normes a la classe. Seguint eixes normes, sabem que està prohibit menjar xiclet (prohibit per a tots: alumnes i mestre) a l'aula. Hui m'ha pegat per menjar-me un xiclet de fruites del bosc, però no se'm pot acusar d'incomplir cap norma. Jo sóc el professor i dicte les regles: si estic menjant xiclet, serà perquè ara he decidit que ja no és una cosa prohibida. En tot cas, mai no podré incomplir una norma a l'aula perquè jo sóc qui crea les normes. Estem o no?


Finalitze amb un interessant vídeo sobre l'assumpte del Cabanyal, realitzat per Vilaweb.


dimecres, 6 de gener del 2010

Ho ha dit Paula Sánchez de León

Després de conèixer l'ordre del Ministeri de Cultura, que obliga l'Ajuntament de València a suspendre el pla urbanístic del Cabanyal...


Paula Sánchez de León, portaveu del Govern valencià (5/1/10): "Si amb les vies legals no és suficient, estem disposats a modificar la normativa de la declaració que hem fet de Bé d'Interès Cultural al Cabanyal per tal de fer possible l'execució".




Comentari: A veure si ho entenc. L'any 1993, la Generalitat li va atorgar al barri la catalogació de Bé d'Interès Cultural (BIC). El que dius és més o menys açò: si unes normes, fetes per a protegir el patrimoni, ens impedeixen enderrocar 1650 pisos i partir en dos el Cabanyal, la solució és... canviar eixes normes! Digues la veritat, Paula: aquesta filosofia no està inspirada en Berlusconi i les seues reformes judicials per a evitar ser processat? Que una normativa m'impedeix fer el que vull? A fer la mà la normativa! La canviem i au, no? No em sorprèn que, des del Govern valencià, feu aquestes coses. El que no m'esperava és que tu ho anunciares així públicament, com una amenaça... És també estratègia, com allò del Rubalcaba?

dilluns, 4 de gener del 2010

Allà on viuen els monstres

Allà on viuen els monstres és el títol d'un magnífic conte il·lustrat infantil creat per Maurice Sendak l'any 1963. Les seues imatges són de gran riquesa visual i poder narratiu, i l'obra està relacionada amb conceptes com la llibertat, els desitjos, l'obscuritat, els somnis, els somnis prohibits i els malsons. Es podria dir que Sendak és un autor d'allò que en diuen alternatiu: difícil de vegades i no sempre del gust dels adults (sí del dels xiquets).








Fa poques setmanes s'ha estrenat la versió cinematogràfica, amb el mateix títol del conte, dirigida per Spike Jonze. Aquest ha fet vídeos musicals de grups com Sonic Youth, Chemical Brothers, Björk, Dinosaur Jr i Breeders, entre d'altres; també és conegut per ser l'autor de la divertidíssima pel·lícula Being John Malkovich (coneguda en castellà per nosaltres com "Cómo ser John Malkovich").

La cinta està molt bé, al meu parer. No sé dir si és un film per a xiquets o per a adults. La història és, aparentment, infantil, però hi ha implicacions de certa complexitat i profunditat. A més a més, no té res a veure amb un caramel Disney: ací l'alegria s'alterna amb l'amargor i la tendresa, amb al·lusions no explícites als problemes dels adults. Una cosa important és que el xiquet protagonista cau bé, no és el típic personatge repel·lent estil "Solo en casa".

Per acabar-ho d'adobar, la banda sonora és excel·lent. Fou encomanada a la carismàtica Karen O, vocalista del grup d'Indie Rock Yeah Yeah Yeahs. Aquesta va composar unes cançons que encaixen molt bé en l'ambient oníric de la pel·lícula, publicades baix el nom de Karen O And The Kids: pop i folk psicodèlics en temes interpretats per l'esmentada cantant i un grup de xiquets sense experiència musical.



Aquests dies tinc enganxat a la ment el fantàstic All Is Love, una injecció d'optimisme i energia. Us deixe amb la cançó, acompanyada d'imatges del film. Gaudiu-la ballant o sense ballar...