dilluns, 26 de setembre del 2011

La costurera puta

Quaranta anys feia, doncs, que no ens havíem vist, que no sabíem res del destí menat per l’un i per l’altre. Així i tot ens hem reconegut a l’acte. Conserva la mateixa mirada inquieta d’ulls negres i pestanyes grans que tenia de xiquet, aquell xiquet que les beates d’Acción Católica, amb les seues argúcies, arrabassaren a sa mare per donar-lo en adopció a una «familia decente y católica». Si més no, aquesta va ser la versió dels fets que tothom donava per esdevinguda.

Ens hem abraçat. Una abraçada forta i prolongada, sincera. Després hem fet endrecer cap al cementeri travessant entremig de les vies del ferrocarril. Abans d’arribar-hi hem pres un cafè en el bar de la Seat mentre hem recordat episodis i persones del passat comú, escenes i personatges rescatats d’un naufragi, espargits entre les mateixes boires que l’havien provocat. Al cementeri, l’he guiat entre els edificis de nínxols, en direcció a la zona nova. Els nostres passos han crepitat trepitjant la grava de l’entrada. En arribar al pany on és enterrada sa mare, ell s’ha botonat l’abric, com si haguera mogut una més intensa ràfega de fred que només ell havia de sentir. Sa mare té una làpida senzilla, de marbre gris i lletres d’alumini blanc. No té fotografia. Ell ha preguntat qui havia pagat la làpida. Jo li ho he dit: «La senyora Gràcia». Ell ha capcinejat abans de sentenciar, engolat, que ja li ho devia...




Les línies de dalt són un fragment del conte La costurera puta, el qual forma part del recull d'històries que Toni Cucarella va publicar fa uns mesos baix el títol d' Hòmens i falagueres i altres relats. La narració ja va aparèixer en el llibret de la falla Molina-Claret de Xàtiva l'any 2003.

Sent tot el llibre altament recomanable, he de dir que aquest relat em va impactar, emocionant-me fins el punt d'aconseguir que em caiguera alguna llàgrima. Amb un estil emotiu i contundent alhora -semblant a l'emprat a Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts-, Cucarella ens conta una història que se situa a l'època de la postguerra i que, si no està basada en fets reals, pot perfectament haver succeït. Un text de gran qualitat, tant per la riquesa lingüística -amb la qual ens dibuixa aquella època com si l'autor l'haguera viscuda (això em diu ma mare quan el llig!) -, com pel seu ritme, viatjant del present al passat i viceversa amb precisió i mestria.

Nou relats trobem a aquesta xicoteta (129 pàgines) obra. Llevat d'un -el sorprenentment màgic Hòmens i falagueres-, la resta ens mostren un Cucarella que ens conta històries dures, no exemptes d'alguns tocs d'humor marca de la casa. Molt recomanable, com deia.

dijous, 15 de setembre del 2011

Venem països, comprem ànimes

Amb tot això dels mercats dictant la política dels diferents Estats, precaritzant-nos i, així, enriquint-se ells més i més, em venia aquests dies al cap la lletra d'una cançó de La Polla Records.

Atenció, perquè el tema és de l'any 1984 i la lletra és plenament vigent. La capacitat de síntesi d'Evaristo, compositor i executor (les seues cançons -sobretot les de la primera època- són autèntics dards) de la banda de punk-rock, queda patent en aquesta peça.

He trobat una actuació a Madrid de l'any 1986. La imatge i el so són prou bons. Gaudiu-la.






EL SÉPTIMO DE MÍCHIGAN

Reunión de cerdos,
todas las mañanas;
vendemos países
y compramos almas.

¿Va mal el negocio?
Manda la caballería.

No hay revolución;
¿eh, guarros?
Todo controlao.
Mi petróleo nunca podréis
nacionalizar.

¿Va mal el negocio?
Manda la caballería.

La bolsa de Nueva York
controla este mogollón.
La bolsa de Nueva York,
a la mayor gloria de Dios.

dimecres, 7 de setembre del 2011

L'assumpte del català a l'ensenyament en cinc punts

1. Es parla sempre d' "immersió lingüística" per referir-se al model d'ensenyament que hi ha al Principat, quant a l'idioma vehicular emprat (el català). Tanmateix, el terme no és del tot correcte. Es produeix la immersió si l'alumnat és castellanoparlant; si els xiquets tenen com a llengua materna la d'Ausiàs March, cal dir, simplement, ensenyament en català.

2. Fins l'any passat, semblava que el tractament de les dues llengües oficials que es practica a les escoles catalanes era compatible amb la Constitució espanyola. Curiosament, un intent (tímid finalment, si voleu) d'aprofundir més en l'autogovern -el famós Estatut- té com a conseqüència la històrica sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, la qual crea una "nova situació" (això ens diu el TSJC): el castellà haurà de ser també llengua vehicular a l'ensenyament a Catalunya. Es tracta d'un càstig?

3. En contra del que s'afirma des del TS espanyol, partint de la sentència 31/2010 del TC, no s'ha assolit al Principat un grau suficient de normalització pel que fa al català. És una obvietat: des de les pròpies sentències judicials fins a la majoria de les televisions, passant per les opcions d'oci, la premsa, etc, quasi tot és en castellà al 95%. El poder mediàtic i cultural de l'espanyol, el seu prestigi, la seua supremacia institucionalitzada a la Carta Magna fan que ensenyar íntegrament en català a les escoles siga el mínim exigible per a frenar la desaparició de la nostra llengua a mig termini.

4. Un alumne que rep l'ensenyament en català aconsegueix la competència lingüística en els dos idiomes oficials (castellà i català). Si, per contra, les classes són en espanyol, i l'estudiant és castellanoparlant, aquest sols arriba a dominar la seua llengua materna. Ho estem veient al País Valencià, a més de ser una cosa totalment lògica, atesa l'actual superioritat a tots els nivells de l'idioma de Cervantes.

5. La situació és encara més negativa del que sembla. Malgrat l'ensenyament en català i la immersió lingüística, la pròpia estructura de l'Estat espanyol implica l'extermini de tots aquells idiomes que no siguen el castellà. Espanya s'ha construït de manera uninacional i unilingüista. Han dit alguna cosa els informatius estatals, per posar un exemple, del centenari d'Enric Valor? ¿Ése quién es? No hi ha una pretensió de promoure una nació plurilingüe; al contrari, s'imposa uniformitzar d'espanyol tot el territori de la piel de toro, esborrant les altres cultures.

dilluns, 5 de setembre del 2011

'Smartphone' al bar

Assegut al bar amb tres amics, Nèstor té el seu nou mòbil –un potent smartphone- a la mà, amagat baix la taula. Espera el moment apropiat per exhibir-lo, fent servir alguna de les seues aplicacions, amb l’objecte de sorprendre els companys i així presumir de la més alta tecnologia.

Tanmateix, el temps passa i no troba l’ocasió: hi ha massa soroll perquè el telèfon intel·ligent puga identificar alguna de les cançons que sonen; no sorgeix cap dubte a la conversa que seria resolt consultant la Viquipèdia... Nèstor va posant-se una mica nerviós.

De sobte, s’il·luminen els seus ulls. Samuel acaba de fer la següent pregunta: “Què es pot tardar anant d’ací a Solsona?”. És el moment. Nèstor mostra el smartphone i dirigeix el palpís del seu índex cap a la icona de l’aplicació ‘Maps’. “De seguida ho sabrem...”, diu, satisfet.

Els seus amics es queden en silenci mirant-lo, i ell pressiona el dit sobre l’aparell en repetides ocasions, alternant aquesta acció amb pauses en les que els seus ulls observen la pantalla durant uns segons, esperant una reacció del telèfon.

“No sé què passa”, diu. “Crec... que no va bé la connexió”, prossegueix amb un to d’impotència.

"Xe...! Això es una merda!", li reballa Samuel.

diumenge, 4 de setembre del 2011

II homenatge blocaire a Estellés

molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a mallorca.

les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l'erosió
la terra batuda pels vents marins.

m'agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom sap el nom de l'autor d'una marjada.

Poema extret de: Horacianes (1963-1970). Les pedres de l'àmfora. Obra completa 2






La poesia de Vicent Andrés Estellés, un servidor, que des de fa anys és devorador habitual de lletra rimada, l'ha beguda sempre a galet. Perquè es tracta d'una poesia que flueix amb naturalitat, fresca, d'una poesia que tira gorja avall i que es posa bé. Però això no vol dir que la poesia de Vicent Andrés Estellés s'esgoti en una primera glopada; ben al contrari, és una poesia que cal rellegir, que descobreix a cada lectura sentors i matisos no apercebuts abans. I això sense necessitat de giragonses críptiques. Heus ací que la poesia de Vicent Andrés Estellés és com un paisatge que s'imposa a primer cop d'ull; però que després cal resseguir feixa per feixa, bri per bri, amb aquell mètode que Mc Luhan ha denominat "lectura tàctil".
(Fàbregas, Xavier. "Més ençà de les tenebres", escrit preliminar a VAE Oratori del nostre temps. València, tres i quatre, 1978)


A l'igual que l'any passat, L'aixeta participa en l'homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés, derivat de la idea promoguda per l'escriptor Josep Lozano: la Festa Estellés, de la que aquests dies se celebra la seua segona edició.

Ací podeu llegir la crònica, escrita per Toni Cucarella, del Dia del Cant de Vicent, esdeveniment que tingué lloc anit a Xàtiva.

dijous, 1 de setembre del 2011

Així, no

Ahir hi havia una concentració al cap i casal convocada per la Plataforma pels Drets Socials de València, i recolzada pel 15-M; es tractava de protestar contra la reforma constitucional que han pactat PSOE i PP, segons la qual es limitarà el dèficit a les comunitats autònomes.

L'assumpte, d'entrada, sembla una qüestió tècnica -i avorrida, de cara a la majoria de la gent-, a més d'aparentar sensatesa: "És bo no endeutar-se, no?", podríem pensar. Tanmateix, estem davant un retall brutal -un altre- a l'Estat del benestar: es reduiran els diners públics destinats a sanitat, educació, prestacions, etc. El risc de passar a l'exclusió social, a la misèria, serà major i estarem més indefensos, més desprotegits per l'Administració. La idea d'un Estat que ens atorga uns drets elementals (construïts amb els diners de tots nosaltres), que ens facilita un metge si estem malalts, va diluint-se a poc a poc.

El panorama és negre, quasi apocalíptic. I aquesta reforma es durà a terme... si no hi ha resposta al carrer. L'única defensa que tenim és la mobilització organitzada, la difusió per tal de pressionar els governants.

Per això, la concentració d'ahir era molt important. Per això, la manera en què van participar alguns sindicats -sobretot CCOO i UGT- fou lamentable.

Quin sentit té arribar a una concentració i trobar-se amb desenes de banderetes d'aqueixes agrupacions? Estem demanant que no ens eliminen drets bàsics o volem reivindicar determinats sindicats? Entenc que el més lògic seria dur pancartes amb missatges, per fer entendre el significat de la concentració. Per què han de mostrar-nos UGT i CCOO els seus logos, inundant el carrer, eclipsant la imatge de ciutadans reunits?

Em pose en el lloc d'una persona poc informada que passa per davant de la Delegació del Govern espanyol i, de sobte, veu tot allò: "Ja estan ací els sindicats malfaeners protestant com sempre...!". Certament, això d'exhibir els símbols d'aquestes organitzacions no és la millor estratègia. Ho faran aposta, treballant per a l'enemic?

Els sindicats, en general, no tenen molt bona imatge. En part, per mèrits propis; en part, per la criminalització a què són sotmesos quan fan alguna cosa bona. Si destaquen tant la seua presència en protestes, on es pretén arribar a la gent del carrer, quasi que destorben més que ajuden.

Una de les claus de l'èxit del moviment 15-M ha sigut que, per primera vegada en dècades, grups molt nombrosos de gent 'normal' (persones sense un currículum activista) s'han mobilitzat -en general- sense símbols associats als sectors minoritaris que habitualment han denunciat les injustícies. Han saltat, d'aquesta manera, la barrera de la intoxicació informativa. El poble ha vist, amb els seus ulls, que els qui protesten són... el mateix poble: gent normal, indignada perquè la situació és fotuda i els poderosos gaudeixen de privilegis.

Si CCOO i UGT encapçalen les mobilitzacions contra la reforma de l'article 135 de la Constitució, amb les seues maneres de sempre, poden convertir-se en el millor aliat del PP-PSOE.



P.S.: Per cert; no deixa de ser cínic que els dos grans sindicats se sumen a aquestes protestes després d'haver pactat, amb el Govern espanyol i la patronal, l'allargament de la jubilació als 67 anys.