dijous, 15 de febrer del 2018

La visita

En la foscor de la nit, ell sent uns passos pel corredor. És a l’habitació i es mostra molt inquiet. Tracta de pensar que no hi ha motius per a cap sobresalt, que no passarà res. Els sorolls continuen; hi ha un clic, una llum que entra per sota la porta. Sap que no és lògic fer-ho, però s’amaga al costat de l’armari. Tremola.

Ara percep que s’apropa al dormitori, que està a punt d’entrar-hi. Ell no es mou. Sent com si anara a perdre la consciència, però, al mateix temps, té la seguretat que això no és possible. La porta s’obri, l’estança s’il·lumina.

La veu, per fi. Radiant, tan bonica com sempre. Per uns instants, es queda quieta i a ell li fa l’efecte que l’observa, que fixa els ulls en els seus. Espantat, té un impuls fugaç d’amagar-se, però, de seguida, s’adona que ha estat una falsa alarma, com era d’esperar. Sospira, alleujat. Ella comença a desvestir-se. La mira amb un somriure amarg. Sent el desig d’abraçar-la, com sap que ja no pot fer, com feia totes les nits abans de l’accident.


Microrelat finalista en el mes de gener en la VII edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca", organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Esteve Paluzie de l'Ajuntament de Barberà del Vallès.

dilluns, 5 de febrer del 2018

Frase a frase

Sempre vaig ser un xiquet dèbil, sense caràcter. Podria tractar d’analitzar-ne les causes, però ara no ve al cas.

L’inici de la meua afició a les frases es va produir durant l’adolescència. Als setze anys, vaig començar a fixar-me en màximes que parlaven de ser fort. Recorde perfectament les primeres paraules que vaig apuntar a un full solt, extretes d’una revista antiga que hi havia per casa: «L’únic impossible és allò que no intentes». Em van fer pensar molt, alhora que vaig sentir que podia enfrontar-me amb més valentia a la vida, i llavors vaig encetar la meua col·lecció de sentències. Pretenia, així, provocar un canvi, convertir-me en una persona amb coratge.

En algun moment vaig valorar l’opció de llegir algun llibre d’autoajuda. Ho vaig intentar en comptades ocasions, però mai no vaig aconseguir passar de les primeres pàgines. De manera que vaig continuar ampliant la meua llista, omplint línies, llibretes senceres. «Aquesta és la teua vida, fes el que t’agrada i fes-ho de manera continuada».

Els anys van anar passant i, malgrat experimentar sensacions intenses de motivació amb les frases, aquestes eren fugaces i no produïen cap efecte en la meua personalitat. Tanmateix, no vaig abandonar la meua afició, la qual s’havia convertit en una mena d’addicció. Supose que, en algun racó de la meua ment, albergava l’esperança que allò de les sentències acabara funcionant prompte o tard. N’acumulava més i més, les rellegia.

Hui sóc una persona adulta, dèbil. Veig dins meu les pors de la infància, res no ha canviat en el fons. Però fa temps, vaig obrir un perfil a Twitter, on transcric les màximes de la meua vasta llista. Ho faig a poc a poc, amb periodicitat calculada. Tinc milers de seguidors i molts d’ells m’escriuen, alguns em demanen consell. Jo els responc sempre amb alguna de les frases acumulades al llarg dels anys.

Un dels meus followers, un adolescent, m’ha dit hui que acaba de començar una col·lecció de sentències per a arribar a ser fort algun dia.


Microrelat finalista el mes de gener en el VIIIè Concurs ARC de Microrelats "Virtuts" (Subtema: Fortalesa).