L'aixeta

Fabra parla amb Rajoy

2012-01-19T00:33:00.001+01:00

En la seua compareixença a Les Corts, Alberto Fabra, el president del Consell, ha criticat la "injusta" financiació autonòmica. En eixe sentit, ha anunciat que parlaria amb Rajoy per solucionar aquest assumpte.

El que ningú no esperava era que la conversa amb el flamant president de l'Executiu espanyol es produïra ja aquesta nit. Des de L'aixeta, hem tingut accés a la mateixa; la reproduïm a continuació:

Alberto Fabra: "Mariano... Ascucha, Mariano...".

Mariano Rajoy: "Escucho..., o no".

AF: "Mira. Que quiero hablar sobre la finanzación, porque los cidadanos..., pues hay que contarlos a todos y...".

MR: "Pero, ¿quieres vocalizar bien, hombre?".

AF: "Ja, ja, ja... Como eres, Mariano".

MR: "No me vengas con peloteos, por mucha planta de Bertín Osborne que tengas".

AF: "Mira... ¿Podem millorar eso de la finazzación?".

MR: "Depende".

AF: "¿De qué, Mariano?; ¿de qué?; de què?; ¿de qué?; de què?; ¿de qué?".

MR: "Mira, Carlos. No me cambies el acento en la 'e' a cada segundo, que me mareas. Me estoy liando de manera notable".

AF: "Volem una finanzación més justa per a los cidadanos".

MR: "Mire, usted. No es mi intención mantener el actual modelo. Tengo la voluntad de cambiarlo, pero en la vida nada es para siempre".

AF: "Això és que sí o és que no, Mariano?; que no m'ha aclarao".

MR: "Creo que estoy hablando de manera clara. Yo doy siempre la cara".

AF: "Y yo, y yo... Hoy lo ha dicho yo eso en Les Cuerts valencianas".

MR: "Me gusta. Veo que aprendes de forma notable; me parece colosal".

AF: "Sí, Mariano, gràcies. Entonses, esto ya lo vamos hablando, ¿no?".

MR: "No le quepa la más mínima duda, Carlos".

AF: "Penges tu, Mariano?"

MR: "¡Detente, malandrín! Sí quiero que me prometas que no harás más aeropuertos sin aviones. Que... ¡recórcholis!".

AF: "No, si yo soc Alberto, no el otro".

MR: "Bueno, bueno... Confío en que no te vendas por tres trajes. ¡Ande usted con Dios!".

AF: "Sí, Mariano, sí... Yo, los cidadanos..., sí, sí".

De Guindos en qüestió

2012-01-04T03:07:00.001+01:00

Després de fer-se pública la xifra d'aturats a l'Estat espanyol (4.422.359)...

Luis de Guindos, ministre d'Economia i Competitivitat (03/01/2012): "Les dades de l'atur posen en qüestió l'Estat del benestar".

Comentari: Aquestes declaracions posen en qüestió la teua voluntat de garantir els drets elementals de la població. L'Estat disposa de moltíssims diners -la priorització de despeses la decidiu vosaltres (exemple: un milió d'euros al dia per mantenir tropes a Afganistan)- i, a més, en pot recaptar molts més si vol, mitjançant impostos a les classes altes. Per altra banda, les teues paraules tenen tota la traça d'anar destinades a que parega inevitable allò inadmissible (*).

(*) L'última part de la frase està copiada d'una vinyeta d'El Roto.

El creador de malalties

2011-12-29T20:14:00.000+01:00

Altament hipocondríac durant la seua infància i adolescència, va saber reconduir la neurosi, convertint-la en una entusiasta font de creativitat, exempta de tota mena d’angoixes.

Així, amb tan sols trenta-cinc anys, era mundialment reconegut al món artístic pel seu inesgotable repertori de malalties imaginatives, les quals exhibia patint-les en primera persona.

L’esternut triple, repetit tres voltes en intervals de tres segons; el saltet incontrolable amb una cama, acompanyat de sanglot i tos a la vegada; la coixesa alternativa –amb canvi de cama cada dos minuts-, unida a convulsions espasmòdiques a la manera d’un ball estrany i a plors en què es vessaven fins a dos litres de líquid en una hora... Aquests n'eren alguns dels exemples.

Un dia, va anunciar un número que pretenia ser impactant: una mena de mort sobtada, produïda després d’un llarg badall melòdic, amb resurrecció posterior. Davant un nombrós públic, replet de prestigiosos crítics, va caure –efectivament- mort. Ja no s’alçà mai més.

Arias Cañete: austeritat i cotxes

2011-12-23T12:59:00.001+01:00

El flamant ministre d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient ha tingut un gest de solidaritat amb aquelles persones que pateixen les conseqüències de la crisi, el qual ha consistit en reduir la seua flotilla de cotxes a tan sols set. A més a més, com que el seu ministeri inclou el departament de medi ambient, sembla ser que les motivacions han estat també relacionades amb una actitud ecològica.

Ací podeu veure els set cotxes de l'il·lustre ministre Miguel Arias Cañete, modestos i baratets per altra banda.

Maronda: pop sense fisures

2011-12-19T00:25:00.001+01:00

Maronda és el nom d'un grup valencià de pop, i també el cognom d'un dels seus components. L'elecció no és gratuïta, atès que Pablo Maronda és el vocalista i compositor de la banda; Marc Greenwood és l'altre membre (i també forma part de La Habitación Roja).

Trobem en Maronda ecos llunyans d'aqueixa veterana formació de l'Eliana, però cal dir que el seu primer i únic disc fins ara, "El fin del mundo en mapas", ens ofereix una col·leció redona de bon pop sense fisures (cosa que no ocorre amb LHR): no sobra cap cançó. Melodies delicioses que s'adhereixen a la nostra ment de manera inevitable.

Tot i la varietat d'estils pop que presenta Maronda al seu àlbum de debut, sembla que el grup tendeix a decantar-se per un tipus de composició on el ritme no és ni ràpid ni lent; un tempo marca de la casa que a mi, personalment, m'agrada molt.

Capítol a banda mereixen les lletres, les quals ens expliquen situacions i històries (d'amor) d'una manera no directa ni evident. Hi ha intel·ligència i elegància, tot i que també algun excés pedant, al meu parer. Tanmateix, el resultat final mereix una bona valoració

El toc atípic en un grup indie -Maronda ho és- el trobem al bonic tema 'Buenaventura', homenatge a Durruti, el conegut sindicalista anarquista espanyol.

He escollit una cançó que, potser, no és la més representativa de 'El fin del mundo en mapas'. Més que res, pel seu aire trist i melancòlic -distint a l'estil melòdic de la resta dels temes del disc. El seu títol és 'La campiña', i em sembla preciosa.

Comença la gira del duo d'humoristes Costa i Camps

2011-12-13T23:52:00.000+01:00

El conegut duo humorístic, format per Fran 6 Camps i Ricardo Costa, ha començat hui una important gira a la ciutat de València. El primer ha estat desaparegut els últims mesos, preparant els seus divertits números, mentre que la seua parella, com tothom sap, compagina la faràndula amb el futbol (és jugador del València C.F.).

Camps ha obert foc amb un espectacle on, envoltat d'un decorat que recorda un tribunal de justícia, aconsegueix provocar el deliri del públic mitjançant el seu estil surrealista. Una de les claus de l'actuació de l'humorista és la interpretació d'un personatge tens que vol aparentar tranquil·litat: impagable el seu patètic somriure, els seus moviments nerviosos i naturals alhora. Fran 6 Camps és un dels grans.

Un dels moments àlgids ha tingut lloc quan un imprevist tercer actor formulava una bateria de preguntes davant les quals Camps callava. Mai uns silencis tan prolongats havien comunicat tant: simplement amb la seua expressió, sense moure's, l'humorista ha aconseguit que el respectable esclafira a riure durant una llarga estona. Altíssima qualitat la d'aquest mestre de la diversió delirant.

La participació de Ricardo Costa s'ha limitat hui a seure al costat de la seua parella, oferint -això sí- un rostre extremadament seriós, inèdit fins la data: la gent que el coneix afirma que l'ha estat assajant amb tenacitat les darreres setmanes. Demà serà ell el protagonista del show, el qual seguirà durant bastants dies amb una successió d'imprevisibles sessions. Costa estarà apartat, durant uns mesos, del planter del València C.F.

La "tasca social" del futbol

2011-12-07T01:43:00.004+01:00

Entrevista Jordi Évole -del programa Salvados, de La Sexta- a Manuel Llorente, president del València C.F.

Insisteix el presentador en la idea que els clubs de futbol reben un tracte preferent respecte a altres empreses; pregunta si els bancs i l'administració fan la vista grossa amb alguns equips en assumptes d'índole econòmica... Llorente tracta d'esquivar el tema, respon amb evasives i no afronta la qüestió. Però, finalment, frena Évole amb una sentència: des del futbol es fa una "tasca social"; si no existira aquest esport, les desenes de milers de persones que van als estadis s'encararien amb els polítics per demanar solucions als problemes reals.

El president del València C.F. està afirmant que l' "esport rei" anestesia la societat. Cínicament, li diu "tasca social", però coincideix plenament amb allò del circ ("pa i circ", "panem et circenses") per mantenir el poble entretingut, per anul·lar la capacitat crítica de la gent; per facilitar -al cap i a la fi- que un Govern puga fer polítiques que perjudiquen els interessos de la majoria.

Es tracta d'una reflexió que s'ha fet moltes vegades des de sectors minoritaris, però resulta sorprenent -sorprenentment cínic- escoltar-ho en la boca d'un important president de futbol. També aclaridor: existeix el tracte de favor per part de l'administració, a canvi de la funció opiàcia que compleix l'esport més poderós que tenim.

Llorente no es deté ací. Per tal de girar definitivament el rumb de la conversa, remata amb una al·lusió als grans beneficis que obté La Sexta de la retransmissió de partits. "Si jo m'he de callar...", reconeix Jordi Évole. I es donen la mà rient, escenificant el fet que un forma part del circ i l'altre ha d'aplicar l'autocensura. No és divertit.

Les contradiccions del cotxe

2011-12-01T21:02:00.002+01:00

Mala notícia...?

Canal 9 (23/11/2011): "La fabricació i la venda de cotxes a Espanya baixarà fins al nivell de fa vint anys. Els productors alerten que pot afectar l'ocupació en el sector".

...o bona?

medicosypacientes.com (21/06/2011): "Els accidents de trànsit es mantenen com la principal causa de mort entre els 5 i els 44 anys".

Què ens espera amb la (previsible) victòria del PP?

2011-11-20T13:53:00.000+01:00

Què ocorrerà amb la previsible majoria absoluta del PP? Canviaran moltes coses? Com actuaran els diferents actors del panorama mediàtico-polític? Faig ací una mena de predicció en quatre punts.

El naixement del 15-M ha demostrat que, estant el PSOE a Madrid, també és possible la mobilització massiva al carrer contra les polítiques neoliberals. Tot i això, és d'esperar que l'entrada del PP a La Moncloa facilite la resposta social davant tanta injustícia -comesa i per cometre.

El gran poder mediàtic amb què compta la dreta posarà en marxa una campanya de "pedagogia" (menjar-nos la bola, vull dir) per tal que acceptem els duríssims retalls que encara ens esperen. Fins ara, s'han esforçat més en desgastar l'executiu de Zapatero; ara, hauran de convèncer-nos que cal fer açò i allò. Crec que aquest és un gran perill.

RTVE estarà al servei del PP. El PSOE ha creat un model de ràdio i televisió públiques neutral pel que fa a la lluita entre els dos grans partits, més enllà d'alguns tocs progres, com és el cas de la sèrie Amar en tiempos revueltos; per altra banda, aquesta RTVE ha promogut el nacionalisme espanyol i ha manipulat la informació en qüestions en les que és difícil trobar visions crítiques: País Basc, Veneçuela, Bolívia, Afganistan, pirates somalis, etc. El PP trencarà eixa treva, recuperant el clàssic model de fer servir la ràdio i la televisió públiques de forma propagandística per beneficiar el partit que governa a Madrid.

Rajoy i companyia tractaran d'oferir una imatge de màxima moderació en les formes (dura feina de màrqueting polític). Saben que és probable que el seu Govern siga efímer, degut a la crisi. Intentaran evitar una imatge antipàtica.

Els xiquets i el sentit de l'humor

2011-11-15T00:00:00.001+01:00

Per a aquells a qui ens agrada fer bromes, disposar d'un auditori format per xiquets és un vertader plaer. Sent mestre -amb alumnes de primer en el meu cas, aquest curs-, tens l'oportunitat d'estar amb persones que tenen un alt sentit de l'humor.

I és que sembla que, amb l'edat, es redueix la capacitat de trobar-li la part còmica a les coses. Segons un estudi realitzat a la Universitat de Washington fa quatre anys, això és degut a que perdem "flexibilitat cognitiva, raonament abstracte i memòria immediata".

Siga com siga, he de dir que gran part de l'humor que faig servir a l'aula -amb un èxit que m'aporta felicitat: a tots ens encanta fer riure els altres (deliberadament, s'entén...)- no és diferent del que practique estant amb persones adultes. Els xiquets de sis anys gaudeixen moltíssim amb la ironia, l'absurd, l'humor negre...

Hi ha una imatge que no sé si he presenciat realment o, potser, l'he construïda a la ment com a síntesi del contrast entre infants i adults pel que fa al sentit de l'humor, a la forma d'encarar la vida. És aquesta: un xiquet, somrient, tracta d'explicar-li a sa mare una cosa que a ell li sembla divertida; mentrestant, la dona, seriosa i amb presses, li diu: "Va! Posa't la caçadora, que et constiparàs!".

Què ha sigut de Font de Mora?

2011-11-09T00:42:00.000+01:00

Potser hi ha gent que troba a faltar l'exconseller d'Educació, Alejandro Font de Mora, famós per la defensa de la surrealista proposta d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglés i amb traducció simultània. És possible que contra Fountain of the Blackberry (traducció realitzada pel propi personatge en unes delirants declaracions a la premsa) visquérem millor els qui desitgem una educació pública de qualitat: les seues intervencions, l'actitud desafiant, les accions mafioses... provocaven una major mobilització de la comunitat educativa. Actualment, un tal José Císcar -desconegut per a molta gent- ocupa el seu lloc. Mostra una imatge de moderació, de ser una mena de tècnic en la matèria, partidari del diàleg. Però això no és més que una estratègia per seguir precaritzant l'ensenyament públic desactivant amb major eficàcia la protesta.

Però... què ha sigut de Font de Mora? A què es dedica ara l'home?

Molts no ho saben perquè és quasi un secret. Tanmateix, durant la meua estància a Portugal aquest estiu passat, ho vaig poder descobrir. Senzillament, ha decidit muntar un estanc al país lusità, traduint el seu nom a l'idioma que allí es parla. Ho podeu comprovar a la fotografia:

Sembla que la seua obsessió per un suposat plurilingüisme a l'ensenyament -que en un principi fou una excusa per boicotejar l'assignatura d'EpC, alhora que una falsa mostra de modernitat per part del Govern valencià- va acabar convertint-se en una creença real per a ell. No de bades, a Portugal es fa dir Fonte da Moura, com veieu a la imatge.

Curiós i modest destí el d'un exconseller com Font de Mora. Es tractarà d'una tapadora? De què?

Enquesta: Què faràs el 20-N?

2011-11-07T00:04:00.003+01:00

Què vas a fer el 20-N? Optaràs per l'abstenció, activa (com Toni Cucarella) o passiva? Potser t'inclines per donar suport a algun dels principals partits que es presenten? Millor un vot nul, una candidatura minoritària d'aquelles que no coneix quasi que ningú?

Jo encara no ho sé. Estava pensant en l'opció de votar Amaiur. Bàsicament per solidaritat amb la criminalitzada esquerra abertzale, sotmesa a una persecució mediàtica, política, judicial i policial; també perquè m'ho demana el cos. Però no estic segur de si, des del País Valencià, compte amb eixa possibilitat (algú ho sap, per cert?).

He plantejat una enquesta al bloc, que pots veure ací a la dreta. Els partits inclosos són alguns dels que es presenten al conjunt dels Països Catalans. Espere la teua participació. Gràcies.

A l'entrar a casa

2011-10-25T18:32:00.000+02:00

A l'entrar a casa, em sorprengué que m'hagueren canviat la dona. Després vaig veure que jo no era jo.

Microrelats, ETA i retalls

2011-10-24T00:36:00.000+02:00

No. L'aixeta no s'ha tancat, tot i que quasi un mes sense publicar cap entrada ha representat el període més llarg d'inactivitat blocaire de qui açò escriu. El començament de curs, amb una tutoria d'un 1r de primària amb 28 alumnes (sóc mestre d'anglés; no estic acostumat a exercir de docent generalista), m'ha acaparat, deixant-me molt poc temps lliure. Ara és quan veig la cosa més rodada, quan comence a respirar més relaxat.

En compte de centrar-me en un assumpte, en aquest post faré tres breus comentaris; com un aterratge, o un enllaç cap a una major normalitat pel que fa al manteniment del bloc (així ho espere, almenys).

Comencem.

L'Associació de Relataires en Català està preparant la publicació d'un llibre amb els quaranta-cinc microrelats finalistes del concurs "Secrets - ARC a la Ràdio 2010". Entre aqueixos, hi apareixerà Al meu treball, un conte meu que podeu llegir fent clic ací.

Entre els disbarats que s'estan dient, després que ETA anunciara la fi de la lluita armada, destacaré una delirant contradicció. La mateixa gent que afirma que la banda ho deixa perquè no té altra opció, afegeix, en el mateix discurs, que no ens podem fiar, que és probable que ETA torne a actuar. En què quedem?

Ja són tants els retalls de l'Estat del benestar que comencem a perdre el compte. Decret de maig de 2010, reforma laboral, canvi constitucional, retalls en sanitat i educació... Com un boxejador que ja no sap per on li venen les hòsties, ací estem, sense ser plenament conscients de viure un moment històric. Fins on arribarà el retrocés? Tornarà l'esclavitud? Podrem frenar açò?

La costurera puta

2011-09-26T20:12:00.001+02:00

Quaranta anys feia, doncs, que no ens havíem vist, que no sabíem res del destí menat per l’un i per l’altre. Així i tot ens hem reconegut a l’acte. Conserva la mateixa mirada inquieta d’ulls negres i pestanyes grans que tenia de xiquet, aquell xiquet que les beates d’Acción Católica, amb les seues argúcies, arrabassaren a sa mare per donar-lo en adopció a una «familia decente y católica». Si més no, aquesta va ser la versió dels fets que tothom donava per esdevinguda.

Ens hem abraçat. Una abraçada forta i prolongada, sincera. Després hem fet endrecer cap al cementeri travessant entremig de les vies del ferrocarril. Abans d’arribar-hi hem pres un cafè en el bar de la Seat mentre hem recordat episodis i persones del passat comú, escenes i personatges rescatats d’un naufragi, espargits entre les mateixes boires que l’havien provocat. Al cementeri, l’he guiat entre els edificis de nínxols, en direcció a la zona nova. Els nostres passos han crepitat trepitjant la grava de l’entrada. En arribar al pany on és enterrada sa mare, ell s’ha botonat l’abric, com si haguera mogut una més intensa ràfega de fred que només ell havia de sentir. Sa mare té una làpida senzilla, de marbre gris i lletres d’alumini blanc. No té fotografia. Ell ha preguntat qui havia pagat la làpida. Jo li ho he dit: «La senyora Gràcia». Ell ha capcinejat abans de sentenciar, engolat, que ja li ho devia...

Les línies de dalt són un fragment del conte La costurera puta, el qual forma part del recull d'històries que Toni Cucarella va publicar fa uns mesos baix el títol d' Hòmens i falagueres i altres relats. La narració ja va aparèixer en el llibret de la falla Molina-Claret de Xàtiva l'any 2003.

Sent tot el llibre altament recomanable, he de dir que aquest relat em va impactar, emocionant-me fins el punt d'aconseguir que em caiguera alguna llàgrima. Amb un estil emotiu i contundent alhora -semblant a l'emprat a Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts-, Cucarella ens conta una història que se situa a l'època de la postguerra i que, si no està basada en fets reals, pot perfectament haver succeït. Un text de gran qualitat, tant per la riquesa lingüística -amb la qual ens dibuixa aquella època com si l'autor l'haguera viscuda (això em diu ma mare quan el llig!) -, com pel seu ritme, viatjant del present al passat i viceversa amb precisió i mestria.

Nou relats trobem a aquesta xicoteta (129 pàgines) obra. Llevat d'un -el sorprenentment màgic Hòmens i falagueres-, la resta ens mostren un Cucarella que ens conta històries dures, no exemptes d'alguns tocs d'humor marca de la casa. Molt recomanable, com deia.

Venem països, comprem ànimes

2011-09-15T00:01:00.004+02:00

Amb tot això dels mercats dictant la política dels diferents Estats, precaritzant-nos i, així, enriquint-se ells més i més, em venia aquests dies al cap la lletra d'una cançó de La Polla Records.

Atenció, perquè el tema és de l'any 1984 i la lletra és plenament vigent. La capacitat de síntesi d'Evaristo, compositor i executor (les seues cançons -sobretot les de la primera època- són autèntics dards) de la banda de punk-rock, queda patent en aquesta peça.

He trobat una actuació a Madrid de l'any 1986. La imatge i el so són prou bons. Gaudiu-la.

EL SÉPTIMO DE MÍCHIGAN

Reunión de cerdos,

todas las mañanas;

vendemos países

y compramos almas.

¿Va mal el negocio?

Manda la caballería.

No hay revolución;

¿eh, guarros?

Todo controlao.

Mi petróleo nunca podréis

nacionalizar.

¿Va mal el negocio?

Manda la caballería.

La bolsa de Nueva York

controla este mogollón.

La bolsa de Nueva York,

a la mayor gloria de Dios.

L'assumpte del català a l'ensenyament en cinc punts

2011-09-07T02:01:00.002+02:00

1. Es parla sempre d' "immersió lingüística" per referir-se al model d'ensenyament que hi ha al Principat, quant a l'idioma vehicular emprat (el català). Tanmateix, el terme no és del tot correcte. Es produeix la immersió si l'alumnat és castellanoparlant; si els xiquets tenen com a llengua materna la d'Ausiàs March, cal dir, simplement, ensenyament en català.

2. Fins l'any passat, semblava que el tractament de les dues llengües oficials que es practica a les escoles catalanes era compatible amb la Constitució espanyola. Curiosament, un intent (tímid finalment, si voleu) d'aprofundir més en l'autogovern -el famós Estatut- té com a conseqüència la històrica sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, la qual crea una "nova situació" (això ens diu el TSJC): el castellà haurà de ser també llengua vehicular a l'ensenyament a Catalunya. Es tracta d'un càstig?

3. En contra del que s'afirma des del TS espanyol, partint de la sentència 31/2010 del TC, no s'ha assolit al Principat un grau suficient de normalització pel que fa al català. És una obvietat: des de les pròpies sentències judicials fins a la majoria de les televisions, passant per les opcions d'oci, la premsa, etc, quasi tot és en castellà al 95%. El poder mediàtic i cultural de l'espanyol, el seu prestigi, la seua supremacia institucionalitzada a la Carta Magna fan que ensenyar íntegrament en català a les escoles siga el mínim exigible per a frenar la desaparició de la nostra llengua a mig termini.

4. Un alumne que rep l'ensenyament en català aconsegueix la competència lingüística en els dos idiomes oficials (castellà i català). Si, per contra, les classes són en espanyol, i l'estudiant és castellanoparlant, aquest sols arriba a dominar la seua llengua materna. Ho estem veient al País Valencià, a més de ser una cosa totalment lògica, atesa l'actual superioritat a tots els nivells de l'idioma de Cervantes.

5. La situació és encara més negativa del que sembla. Malgrat l'ensenyament en català i la immersió lingüística, la pròpia estructura de l'Estat espanyol implica l'extermini de tots aquells idiomes que no siguen el castellà. Espanya s'ha construït de manera uninacional i unilingüista. Han dit alguna cosa els informatius estatals, per posar un exemple, del centenari d'Enric Valor? ¿Ése quién es? No hi ha una pretensió de promoure una nació plurilingüe; al contrari, s'imposa uniformitzar d'espanyol tot el territori de la piel de toro, esborrant les altres cultures.

'Smartphone' al bar

2011-09-05T09:11:00.001+02:00

Assegut al bar amb tres amics, Nèstor té el seu nou mòbil –un potent smartphone- a la mà, amagat baix la taula. Espera el moment apropiat per exhibir-lo, fent servir alguna de les seues aplicacions, amb l’objecte de sorprendre els companys i així presumir de la més alta tecnologia.

Tanmateix, el temps passa i no troba l’ocasió: hi ha massa soroll perquè el telèfon intel·ligent puga identificar alguna de les cançons que sonen; no sorgeix cap dubte a la conversa que seria resolt consultant la Viquipèdia... Nèstor va posant-se una mica nerviós.

De sobte, s’il·luminen els seus ulls. Samuel acaba de fer la següent pregunta: “Què es pot tardar anant d’ací a Solsona?”. És el moment. Nèstor mostra el smartphone i dirigeix el palpís del seu índex cap a la icona de l’aplicació ‘Maps’. “De seguida ho sabrem...”, diu, satisfet.

Els seus amics es queden en silenci mirant-lo, i ell pressiona el dit sobre l’aparell en repetides ocasions, alternant aquesta acció amb pauses en les que els seus ulls observen la pantalla durant uns segons, esperant una reacció del telèfon.

“No sé què passa”, diu. “Crec... que no va bé la connexió”, prossegueix amb un to d’impotència.

"Xe...! Això es una merda!", li reballa Samuel.

II homenatge blocaire a Estellés

2011-09-04T16:43:00.001+02:00

molt més que un temple, bastiria

amb les meues paraules, aspres i

humils, una marjada com aquelles

que vaig veure un dia a mallorca.

les pedres, sàviament organitzades,

amb una organització ben sòlida,

contribueixen a salvar de l'erosió

la terra batuda pels vents marins.

m'agradaria, amb una semblant assemblea

de pedres, preservar amb els meus mots

un idioma, un país, una forma de vida,

i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom sap el nom de l'autor d'una marjada.

Poema extret de: Horacianes (1963-1970). Les pedres de l'àmfora. Obra completa 2

La poesia de Vicent Andrés Estellés, un servidor, que des de fa anys és devorador habitual de lletra rimada, l'ha beguda sempre a galet. Perquè es tracta d'una poesia que flueix amb naturalitat, fresca, d'una poesia que tira gorja avall i que es posa bé. Però això no vol dir que la poesia de Vicent Andrés Estellés s'esgoti en una primera glopada; ben al contrari, és una poesia que cal rellegir, que descobreix a cada lectura sentors i matisos no apercebuts abans. I això sense necessitat de giragonses críptiques. Heus ací que la poesia de Vicent Andrés Estellés és com un paisatge que s'imposa a primer cop d'ull; però que després cal resseguir feixa per feixa, bri per bri, amb aquell mètode que Mc Luhan ha denominat "lectura tàctil".

(Fàbregas, Xavier. "Més ençà de les tenebres", escrit preliminar a VAE Oratori del nostre temps. València, tres i quatre, 1978)

A l'igual que l'any passat, L'aixeta participa en l'homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés, derivat de la idea promoguda per l'escriptor Josep Lozano: la Festa Estellés, de la que aquests dies se celebra la seua segona edició.

Ací podeu llegir la crònica, escrita per Toni Cucarella, del Dia del Cant de Vicent, esdeveniment que tingué lloc anit a Xàtiva.

Així, no

2011-09-01T18:07:00.002+02:00

Ahir hi havia una concentració al cap i casal convocada per la Plataforma pels Drets Socials de València, i recolzada pel 15-M; es tractava de protestar contra la reforma constitucional que han pactat PSOE i PP, segons la qual es limitarà el dèficit a les comunitats autònomes.

L'assumpte, d'entrada, sembla una qüestió tècnica -i avorrida, de cara a la majoria de la gent-, a més d'aparentar sensatesa: "És bo no endeutar-se, no?", podríem pensar. Tanmateix, estem davant un retall brutal -un altre- a l'Estat del benestar: es reduiran els diners públics destinats a sanitat, educació, prestacions, etc. El risc de passar a l'exclusió social, a la misèria, serà major i estarem més indefensos, més desprotegits per l'Administració. La idea d'un Estat que ens atorga uns drets elementals (construïts amb els diners de tots nosaltres), que ens facilita un metge si estem malalts, va diluint-se a poc a poc.

El panorama és negre, quasi apocalíptic. I aquesta reforma es durà a terme... si no hi ha resposta al carrer. L'única defensa que tenim és la mobilització organitzada, la difusió per tal de pressionar els governants.

Per això, la concentració d'ahir era molt important. Per això, la manera en què van participar alguns sindicats -sobretot CCOO i UGT- fou lamentable.

Quin sentit té arribar a una concentració i trobar-se amb desenes de banderetes d'aqueixes agrupacions? Estem demanant que no ens eliminen drets bàsics o volem reivindicar determinats sindicats? Entenc que el més lògic seria dur pancartes amb missatges, per fer entendre el significat de la concentració. Per què han de mostrar-nos UGT i CCOO els seus logos, inundant el carrer, eclipsant la imatge de ciutadans reunits?

Em pose en el lloc d'una persona poc informada que passa per davant de la Delegació del Govern espanyol i, de sobte, veu tot allò: "Ja estan ací els sindicats malfaeners protestant com sempre...!". Certament, això d'exhibir els símbols d'aquestes organitzacions no és la millor estratègia. Ho faran aposta, treballant per a l'enemic?

Els sindicats, en general, no tenen molt bona imatge. En part, per mèrits propis; en part, per la criminalització a què són sotmesos quan fan alguna cosa bona. Si destaquen tant la seua presència en protestes, on es pretén arribar a la gent del carrer, quasi que destorben més que ajuden.

Una de les claus de l'èxit del moviment 15-M ha sigut que, per primera vegada en dècades, grups molt nombrosos de gent 'normal' (persones sense un currículum activista) s'han mobilitzat -en general- sense símbols associats als sectors minoritaris que habitualment han denunciat les injustícies. Han saltat, d'aquesta manera, la barrera de la intoxicació informativa. El poble ha vist, amb els seus ulls, que els qui protesten són... el mateix poble: gent normal, indignada perquè la situació és fotuda i els poderosos gaudeixen de privilegis.

Si CCOO i UGT encapçalen les mobilitzacions contra la reforma de l'article 135 de la Constitució, amb les seues maneres de sempre, poden convertir-se en el millor aliat del PP-PSOE.

P.S.: Per cert; no deixa de ser cínic que els dos grans sindicats se sumen a aquestes protestes després d'haver pactat, amb el Govern espanyol i la patronal, l'allargament de la jubilació als 67 anys.

El Corredor Mediterrani diu 'prou'

2011-08-31T02:28:00.003+02:00

El Corredor Mediterrani, cansat d'aparèixer contínuament als mitjans de comunicació, ha fet hui una roda de premsa per expressar que està "fart". "Estic tip de ser utilitzat políticament; sols demane que em deixen córrer tranquil, que no parlen més de mi", ha dit en un to enfadat.

Aquests dies es troba per la comarca del Gironès, on ha estat practicant la carrera suau, juntament amb el Corredor Polonès, esportista d'Ontinyent aliè a aquesta polèmica. Des de la mateixa ciutat de Girona, ha parlat davant els micròfons.

Prompte han arribat les reaccions per part de representants dels principals partits polítics. Des del PP, Esteban González Pons ha buscat una frase enginyosa -com fa habitualment-, i ha dit que "la improvisació de Zapatero i Rubalcaba no és bona; pensem que no cal córrer amb el Corredor Mediterrani". Pel que fa al PSOE, ha estat Jorge Alarte qui ha fet declaracions: "Nosaltres compartim la indignació del Corredor; què diuen Fabra i Cospedal al respecte?".

En menys de cinc segons

2011-08-27T21:06:00.002+02:00

Podria dir-nos vosté, en menys de cinc segons, on s'hi troba aquest doll i de quina font es tracta?

La fotografia ha estat realitzada pel meu germà Alfredo Garcia

100 anys de Valor (II)

2011-08-22T19:53:00.001+02:00

El cas curiós és que hi hagué un canvi lingüístic, i la designació normal de "company" que empraven uns i altres treballadors entre ells mateixos, passà a ser la de "compañero", com ja hem explicat en el Prefaci.

Compañero amunt, compañero avall, compañero ara, compañero després.

En les fàbriques de calcer, tan abundants, també s'oïen coses així:

-Dona'm les tisores teues, compañero, que amb les meues no puc tallar la dòngola.

-Jas-les, compañero.

-Mira, demà vindran uns quants compañeros nous a la nostra secció.

-Això diuen: és que vuit compañeros vells se'n van a la milícia.

(...)

-El guisat de fesols és una mica dolç: allarga'm el saler, compañera.

Li va donar el saler, la dona, però no gaire pacífica.

-Quin destrellatament és això? A mi no em digues paraules destarifades. Què dimoni de compañera! Consolació, com m'han dit tota la vida, i ja n'hi ha prou d'amollar bajanades!

-Bé, dona, bé; no t'enutges... Si em semblava que dir-te compañera et feia més jove!

-Ja he sentit, massa i tot, que tu i el teu fill us dieu sempre compañero. I tan feliços!

-Cal anar fent propaganda de la idea -deia ell acotant el cap-. S'ha de canviar aquest món tan lleig. I la manera d'anomenar-nos ajuda a fer el canvi. Fes-te compte que quan jo dic enmig del mercat: "Escolta, compañero!", és com si digués "Visca el comunisme llibertari!"

Extret del conte "Compañeros", del llibre d'Enric Valor Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles (1996)

100 anys de Valor

2011-08-22T12:13:00.000+02:00

El Papa i el pensament propi

2011-08-21T13:53:00.007+02:00

Durant un acte de les "Jornades Mundials de la Joventut", i adreçant-se als seus joves (valga la redundància) seguidors...

Joseph Ratzinger / Benet XVI, Papa de Roma o cap de l'església catòlica (18-08-2011): "Heu d'evitar sucumbir davant els corrents de moda, l'interès immediat o els criteris propis, en compte de buscar la veritat sense adjectius".

Comentari: Traduint el teu llenguatge deliberadament indirecte i críptic -pitjor encara que els polítics, en aquest sentit-, entenc que vols que la joventut no pense. Que tu i els teus ja establiu eixa "veritat sense adjectius", estalviant així als catòlics la dura tasca de fer carburar el cervell. Elaboració d'un pensament propi, tal com es defensa des de diversos corrents pedagògics? Res d'això! Pensar no és bo... per al manteniment d'unes regles tan irracionals i antinaturals com les que tu dictes, les quals t'asseguren -a tu i a la teua colla- seguir amb els privilegis de sempre i el control de sectors amplis de la població.

Era veritat: "Ratón" pot matar

2011-08-14T13:38:00.002+02:00

Possiblement siga oportunista criticar ara l'Ajuntament de Xàtiva per la mort d'un jove de 29 anys a càrrec d'un bou anit al "concurs d'emboladors", acte de la Fira.

Tanmateix, aquest fet hauria de fer-nos reflexionar sobre l'existència de pràctiques 'lúdiques' on l'atractiu rau en el risc (de mort, com a possibilitat present).

D'alguna manera, aquest decés confirma que la contractació del bou "Ratón" -famós per un currículum amb dos morts i molts ferits- per a la Fira de Xàtiva va ser encertada, seguint la lògica d'aquesta mena d'espectacles. Comprovem que sí; que era cert que es tracta d'un animal molt perillós quan actua baix les regles de determinats festejos taurins: per això era un reclam als cartells que l'anunciaven; per això s'han pagat uns 12.000 euros per ell.

Ara, suposem que el mite creix al mateix temps que la cotització de "Ratón", qui serà vist en moltes altres places.

A Londres

2011-08-13T01:54:00.002+02:00

Interessant article de Francisco Garrido, publicat a Nodo 50, al voltant dels successos ocorreguts principalment a Londres. Més enllà de centrar-se en el que és més visible, en la superfície -la violència mostrada per les televisions-, l'autor tracta d'escarbar en les arrels, en les causes. Un esclat de gamberrada col·lectiva (així se'ns ha venut la cosa) no naix perquè sí, tal com podríem deduir del tractament d'aquest assumpte a la majoria dels mitjans de comunicació.

Vegem un resum del text de Garrido:

- L'atur juvenil a alguns barris de Londres (com Tottenham, on començaren els disturbis) és superior al 25%. Cameron ha retallat en més d'un 50% les ajudes socials als desocupats.

- Tanmateix, la violència que hem vist té més a veure amb la desigualtat que amb la pobresa en sí. Des de la Sociologia i la Psicologia Social es coneix perfectament la relació entre desigualtat i conflictes.

- Londres és la ciutat amb més desigualtat del món desenvolupat. La dècima part més rica acumula 273 vegades més renda que la dècima part més pobra (Una taxa de desigualtat pròpia de les societats esclavistes).

Podeu llegir l'article complet fent clic ací.

Destruint la seua pròpia llengua

2011-08-09T16:49:00.004+02:00

Ser conscients de la inevitable desaparició del català a mig termini, de seguir les coses com van ara mateix, ens fa a molts adoptar una actitud de rebel·lia. Ens neguem a acceptar-ho i tractem de lluitar per detenir eixe procés.

El valencià és la meua llengua materna, la qual duu implícita una cultura, una forma d'entendre la vida. Sembla bastant lògic que tenir clar que el meu idioma es mor m'ha d'impulsar a fer coses per evitar-ho.

En aquesta lluita hi ha també castellanoparlants -menys dels que ens agradaria, és cert. La implicació en la defensa de causes justes que no t'afecten directament és clau per a que aquestes tiren endavant (exemples: drets dels homosexuals, violència masclista...).

Deia abans que la suma de dos elements -consciència del procés d'extinció del català i tenir aquesta llengua com a materna- hauria de tenir com a conseqüència lògica la participació en accions en favor de la supervivència de l'idioma.

Tanmateix, no sempre és així. Hi ha també l'extrem oposat.

Tenim molts exemples de persones amb poder, cas d'un Alfonso Rus, d'un Rafael Blasco, que pensen en valencià (és la llengua que van mamar a casa), i que saben perfectament -i se'ls hi fot- que les polítiques que practiquen van encaminades a la desaparició del català; del seu propi idioma matern. Gent que adopta, en el seu dia a dia, la submissió lingüística davant el castellà. Negant els seus fonaments culturals i sentimentals, però assolint altes posicions en la jerarquia social.

Què ens diferencia, bàsicament, als catalanoparlants que lluitem d'ells? Per què ens importa que el valencià sobrevisca i a ells els té igual? Eclipsen les seues ambicions personals, en la seua escala de valors, la importància de la pròpia identitat?

Retrovisor: Normalitat (finita)

2011-08-01T23:58:00.001+02:00

Feia poc que Sergi i Lorena es coneixien. Aquell dia havien estat moltes hores junts, a casa d'ell; quasi tot el temps al llit: fent l'amor, parlant, mimant-se, abraçant-se... Sergi va pensar que allò era meravellós.

En un moment donat, i com si es produïra un pas lògic dintre una successió lenta i previsible de fets, ella digué somrient que se'n tornava a sa casa, que ja es telefonarien. Aleshores, a ell li va envair una sensació agredolça, més agra que no dolça: en aquell precís instant, fou molt més conscient que mai no ho havia sigut abans de la inevitable finitud de totes les coses.

Aquest microrelat fou publicat a L'aixeta el 23 de maig de 2009

La mort ens furta Vicent Garrido

2011-07-29T07:47:00.005+02:00

El dimecres de la setmana passada, 20 de juliol, li vaig enviar un correu a Vicent Garrido per veure si quedàvem els habituals de l'Escoleta de caMot. La idea era reunir-nos i prendre un cafè o sopar, una mena d'acomiadament del curs. "Fa temps que no sé res de tu...", li deia al començament del mail.

No vaig obtindre cap resposta. Quatre dies després, diumenge de matí, m'arribava un missatge al mòbil on em deien que Vicent havia mort.

El 29 de juny, hui fa un mes just, va ser l'últim dia que el vaig veure; teníem reunió de la Plataforma Xàtiva contra la Crisi i les Retallades al local de caMot. Quan es va acabar, ens en vam anar xarrant ell, Olegari i jo fins el cantó de la baixada de l'estació, punt de separació on tantes vegades ens hem quedat parlant abans que cadascú fera el seu camí: ell i Olegari cap a l'estació per anar a Canals; jo, cap a casa. Aquell dia, Vicent estava especialment animat i el seu paisà va haver de tallar la conversa per tal que no perderen el tren.

Vam quedar en que m'enviaria un text, matisant una entrada meua sobre el 15-M, per a ser publicat a L'aixeta. Moviment amb el qual Garrido era bastant crític, i del que no en formava part, com erròniament ha escrit Agustí Garzó a l'edició comarcal del diari Levante.

De Vicent cal destacar el seu compromís. Potser aquesta frase sone a tòpic, però en Garrido cobra tot el sentit. El compromís de Vicent era real; la lluita contra la injustícia era la seua prioritat i ho vivia amb plena intensitat. Explicaré un poc açò.

Diversa gent que conec, i jo mateix, estem o hem estat implicats en activitats que -pensem- persegueixen la construcció d'un món millor. En major o en menor mesura, algunes temporades més que altres. Garrido, en canvi, estava sempre; participant al cent per cent.

Recorde una concentració a Xàtiva contra la massacre de palestins duta a terme per Israel, els primers dies de 2009. Com altres vegades, Vicent va agafar el megàfon per parlar. No buscava el protagonisme, mai l'ha buscat: la indignació li empentava a fer-ho. No he oblidat unes paraules que Garrido va pronunciar per a animar la gent a seguir manifestant-se: "És una obligació!", va dir, donant eixida als seus pensaments sincers. Una obligació ètica: l'adjectiu no el va posar, però ell ho sentia així.

Ens contava, de vegades, una anècdota simpàtica, il·lustrativa de la fidelitat a la seua militància. Estant citat als jutjats, un policia el va cridar per a que passara: "¡Vicente Garrido!". Vicent es va fer el sord, atès que l'agent no havia dit "Vicent", nom que figurava al seu DNI. Va insistir l'uniformat vàries vegades fins que Garrido li va preguntar si no estaria demanant per "Vicent" Garrido...

La mort de Vicent ha arribat sense avisar, resultant així un colp molt dur per als qui l'hem conegut. Ningú no sospitava que els problemes que darrerament arrossegava -suposadament no greus- podien tenir aquest desenllaç; ni ell mateix ho esperava (o potser sí tinguera alguna intuïció, no ho sabem). Diuen alguns que igual ha patit menys així. No ho sé.

Cinc dies després, em costa encara assumir aquest fet. De tant en tant, apareix eixa sensació d'irrealitat, l'impuls de negar el que ha ocorregut.

Vicent... Adéu, Vicent...

Esclaves a Xàtiva

2011-07-27T21:15:00.006+02:00

Ja fa anys que havia sentit parlar de les condicions d'esclavitud dels treballadors que es dediquen a la fabricació de sabatilles esportives. La marca Nike té la fama, tot i que sembla que la majoria d'elles actuen amb els mateixos escrúpols.

El que no haguera sospitat mai és que la cosa anara a més, fins el punt que s'arribaren a vendre treballadores esclaves a les sabateries. Mireu el cartell de dalt, fotografiat a Xàtiva: 6 euros per una esclava!

Xe! Per a què calfar-se el cap amb rotllos del que és just i el que no. La vida són quatre dies i, al preu de 6 euros, tenir una esclava a casa pot reportar-te molts avantatges. Encara no he donat el pas, però vaig a fer-ho. Per estètica -que no per ètica-, no entraré ací en els detalls de l'ús que li donaré a l'esclava... O a les esclaves, que amb un bitllet de vint en pots aconseguir tres!

Em diu ací un amic que si eixes "esclaves" del cartell són un tipus de sandàlies per a dona o no sé què... No té ni puta idea.

Camps eclipsa el dur retall de les pensions

2011-07-22T01:35:00.004+02:00

En altres ocasions, el ja ex-president Camps s'havia lliurat de l'atenció mediàtica en moments crítics, judicialment parlant, degut a notícies relacionades amb la crisi i les retallades del Govern de Zapatero. Ahir va succeir just el contrari.

La notícia bomba que va suposar la dimissió del Molt Honorable va eclipsar l'aprovació, al Congrés espanyol, de la reforma de les pensions. Podíem llegir-ho, a la majoria dels mitjans, en lletres menudes; en un segon i -fins i tot- tercer plànol.

L'endarrerida posició que açò va ocupar al rànquing de les notícies més rellevants del dia contrasta amb la importància d'aquesta puntellada a l'Estat del benestar. Una reforma aprovada amb els vots de PSOE i CiU, que compta amb el suport dels grans sindicats, CCOO i UGT, i el de la Patronal (CEOE).

Vegem un resum del que aquest Govern d' "esquerres" ha aconseguit dur a terme:

-S'augmenta l'edat de jubilació als 67 anys. Per a cobrar la pensió íntegra s'han d'haver cotitzat 37 anys.

-L'edat de jubilació sols quedarà en 65 anys per a aquells qui cotitzen 38 anys i mig (això significa haver començat a treballar amb poc més de 26 anys, sense cap interrupció fins la fi de la vida laboral).

-Per a calcular la pensió, es comptabilitzaran els darrers 25 anys treballats; fins ara, es tenien en compte els últims 15 anys. El plaç de 15 anys sols donarà dret a rebre el 50% de la prestació.

-Conclusió: s'haurà de treballar més temps per a cobrar unes pensions més baixes.

Tot això és encara més greu si tenim en compte que, en l'actualitat, el 70% de les pensions que es cobren a l'Estat espanyol es troben per baix del llindar de la pobresa.

El Govern espanyol, al servei dels anomenats mercats, fa aquesta reforma amb l'únic objectiu de beneficiar els plans privats de pensions. Cedeix a les pressions dels qui realment marquen la política econòmica d'Europa.

Un pas més en el procés de reducció de l'Estat del benestar, camí de convertir-se en un simple Estat assistencial. Més exclusió social, més misèria, més dolor...

Darrera actuació de K.O. Camps?

2011-07-21T00:01:00.010+02:00

Hi havia gran expectació davant l'anunci d'una improvisada actuació del famós humorista Francis K.O. Camps. La gent hi ha acudit en massa, tot i que el show no estava previst a l'agenda oficial de l'artista.

Abans de començar l'espectacle, s'ha sabut que aquest anava a ser retransmès en directe per les televisions d'una manera totalment innovadora: es tractaria de la primera emissió en format transparent. Segons persones pròximes a Camps, la cosa podria haver sigut idea seua o de Lolly Johnson, coneguda per la seua relació amb una empresa que fabrica xampús.

L'humorista s'ha posat de peu i, instantàniament, s'ha creat un silenci sepulcral a la sala. Moments després, i sense pronunciar cap paraula, però amb un somriure nerviós, Camps ha encès una traca que ha durat més de 20 minuts, incloent el potent masclet final. Sembla que aquest ha provocat una explosió estranya on els assistents asseguren haver escoltat una paraula en dos trons: "hono... rable".

Com sempre, K.O. Camps ha aconseguit sorprendre i que el públic esclafira a riure.

A continuació, el showman ha presentat dos col·laboradors -Rita Barbaritat i Fréderic Pillo-, als quals s'ha abraçat; pensem que ho ha fet per la seua contribució a la creació d'aquest espectacle.

Sobtadament, l'humorista ha esclatat a riure sense un motiu aparent. Aleshores ha dit: "Vaig a fer un sacrifici personal", i ha seguit amb la seua sonora rialla, combinada amb explosions de coets que emetia per la boca. Una fumaguera, en la que es podia veure la seua cara amb un somriure sardònic, ha omplit l'escenari, tapant Camps, Barbaritat i Pillo. Quan aquesta s'ha dissipat, ja no quedava ningú dels tres.

L'enigmàtica frase s'ha relacionat amb un possible acomiadament de K.O. Camps, qui estaria posant fi a la seua carrera d'aquesta manera. Alguns periodistes han pogut preguntar-li, ja fora de la sala, per aquesta possibilitat. La resposta de l'artista ha sigut la següent: "El que ha d'importar és la situació econòmica, que és molt greu".

Què divertit lo que escric

2011-07-19T01:39:00.007+02:00

Vaig estar el diumenge al Festival Internacional de Benicàssim (FIB), on els grans protagonistes del dia van ser Portishead i Arcade Fire (podeu llegir una bona crònica a El País). Dos grans concerts, certament.

No obstant, un dels meus moments preferits fou la interpretació del tema "Wa Yeah!" a càrrec dels mallorquins Antònia Font.

Davant d'un públic nombrós, cap a les 19:40h, sonava eixa grandíssima cançó que fa difícil que pugues tenir els peus quiets. Eufòria, emoció i optimisme: immenses ganes de viure.

La cara B del festival; una actuació que no apareix a la majoria de les cròniques, atès que aquestes s'ocupen més dels grups que figuren amb lletres grans al cartell. Tanmateix, el concert d'Antònia Font es va poder gaudir més plenament, sense aglomeracions; tal com ocorre amb les bandes que toquen quan encara no s'ha fet de nit al FIB.

Repetisc: 'Wa Yeah!', una grandíssima cançó.

Tancar el bloc

2011-07-16T21:32:00.001+02:00

Va anunciar el tancament del seu bloc, en una suposada última entrada. Aquesta decisió, amb l'espera de les reaccions en forma de comentaris, fou, en la ment d'Anna, una manera de comprovar què passaria si es morira en aquell moment present.

Dos mesos després, va reprendre l'activitat blocaire.

Canal 9, el morrut i les novetats sobre el Cabanyal

2011-07-09T02:09:00.007+02:00

Ens assabentem, a través de diferents mitjans de comunicació, com ara elmundo.es, que el Tribunal Suprem ha desestimat el recurs que l'Ajuntament de València va presentar contra la suspensió de l'anomenat PEPRI (El pla per prolongar l'Avinguda Blasco Ibáñez fins el mar, amb el consegüent enderrocament d'unes 1.600 cases del Cabanyal).

És a dir que Rita Barberá no podrà, ara mateix i de manera legal, seguir amb la demolició dels habitatges del barri mariner de València.

No obstant, a la secció de notícies de la "Comunitat Valenciana" del web de RTVV no hi trobem cap al·lusió al respecte. Silenci absolut.

Això sí. Veiem titulars que, suposadament, fan referència a assumptes més importants. Un exemple: "A Elx, primera palmera washingtònia afectada pel morrut roig". Però seran morruts, els de Canal 9?!

L'Elefant vs. el Gos

2011-07-06T23:47:00.006+02:00

Definamos en primer lugar una virtud real y una virtud falsa, por comparación entre el Elefante y el Perro, emblema el primero de la amistad noble y el segundo de la amistad falsa.

1º. La amistad. - Siempre noble en el Elefante; se concilia siempre con el honor. No tiene la bajeza del perro, que golpeado a veces sin motivo, no conserva ningún recuerdo de ello. El Elefante soporta las correcciones justas, pero no se deja maltratar sin motivo; no perdona las ofensas; por otra parte su amistad es tan inalterable y tan devota como la del Perro. Esta amistad doble es la que conduce a relaciones colectivas y corporativas, pero la amistad servil del Perro sólo favorece el despotismo, el régimen civilizado y bárbaro que no tiene nada en común con aquel donde reinarían las pasiones nobles, como las que se ven en el Elefante. Los déspotas prefieren la amistad del Perro que, maltratado injustamente y envilecido, sirve y ama todavía a quien le ha ofendido.

2º. El amor. - Decente y fiel en el Elefante: escandaloso y criminal en el Perro, que es en amor el más innoble de los cuadrúpedos, aliando todos los vicios a esta pasión, al igual que los civilizados, en cuyos amores dominan la astucia, el fraude, la opresión.

3º. La paternidad. - Juiciosa y honorable en el Elefante. No quiere crear hijos para que sean desgraciados, y se abstiene de procrearlos en cuanto es esclavo. Es una lección que da a los civilizados, asesinos de sus hijos por la cantidad que procrean, sin estar seguros de asegurarles el bienestar. La moral o teoría de falsa virtud les estimula a fabricar carne de cañón, hormigueros de reclutas obligados a venderse por miseria. Esta paternidad imprevisora es falsa virtud, egoísmo del placer. Tanto ha preservado la Naturaleza al Elefante de este vicio, que es arquetipo de las cuatro pasiones afectivas entendidas en sentido verdaderamente social y conveniente a las relaciones generales. El Perro, emblema de falsas virtudes, está dotado de la falsa paternidad que engendra los hormigueros, camadas de once (primero de los números antiarmónicos), conjuntos cuyas tres cuartas partes deben perecer por el hierro, el diente o el hambre.

4º. El honor. - Es la cuarta virtud moldeada en el Elefante; pero no es el honor moral que predica el desprecio por las riquezas y pretende, como Diógenes, que se beba en el hueco de la mano. El Elefante no desea únicamente buenos alimentos (80 litros de arroz por día); desea también un gran lujo en vestidos, en comestibles, en vajilla, en bebida; se siente humillado por un cambio de vajilla de plata en vajilla de barro.

Charles Fourier (1772 - 1837)

Més enllà del mur

2011-07-05T01:24:00.004+02:00

El grup de música Obrint Pas i els cantants Pau Alabajos i Cesk Freixas van participar a un documental anomenat 'Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid'. Va ser durant una expedició organitzada per la Xarxa d'Enllaç amb Palestina l'estiu de 2009 a Jerusalem i a altres ciutats de Cisjordània.

La iniciativa pretenia denunciar la impunitat de l'Estat d'Israel, el qual practica una política de genocidi i humiliació permanents sobre el poble palestí.

L'any passat hi anà una segona brigada de músics valencians i catalans: At Versaris, Guillamino i La Gossa Sorda.

Teniu més informació sobre el projecte al bloc 'Músics a Palestina'.

Us deixe amb un il·lustratiu vídeo-resum del documental esmentat al primer paràgraf d'aquesta entrada.

"Més enllà del mur. Cançons contra l'aparheid" amb Obrint Pas, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Nabil Almanzour from lugaracogedor on Vimeo.

Rutinari ritual

2011-06-30T09:13:00.001+02:00

Quan va finalitzar la cançó, s'escoltà un tret. L'home que era assegut, lligat a la cadira, morí a l'instant; la bala disparada per la persona que havia estat ballant li va rebentar el cervell.

Crítiques al 15-M realitzades des de certa esquerra

2011-06-29T08:37:00.002+02:00

Vaig fer una crítica al moviment 15-M quan sols havien passat sis dies des de les manifestacions que significaren el baptisme del fenomen: parlava del seu caràcter implícitament espanyolista.

Tot i això, hem de ser conscients que el 15-M és una excel·lent i històrica notícia: mai abans hem vist tanta gent indignada al carrer reivindicant drets elementals; s'ha aconseguit penetrar en la societat, fent pols la barrera amb què sempre han xocat els moviments socials. Per altra banda, cal remarcar que el 15-M es va construint constantment, l'anem construint tots si hi participem. A Benimaclet, per exemple, hem pogut veure a les assemblees com la llengua ha format part de les reivindicacions d'una manera seriosa.

Tanmateix, llegint alguns articulistes d'esquerres a mitjans de contrainformació, i atenent a l'agressivitat amb què s'expressen contra el fenomen, es podria arribar a la conclusió que el moviment és una catàstrofe, que quasi millor que ni haguera aparegut.

Vegem tres de les crítiques que es llancen amb virulència.

És intolerable que no es puga portar una bandera republicana a una manifestació.

Al meu parer, es tracta d'una decisió estratègica encertada. Ens importa el missatge, les reivindicacions concretes, o l'exhibició de símbols que poden restar afluència de gent? Per altra banda, això és una veritat a mitges, atès que a la manifestació del 19-J a València hi havia banderes republicanes.

No és un moviment que pretenga enderrocar el capitalisme.

El combustible del 15-M és la injustícia, potser d'una manera intuïtiva, i aquesta ve derivada del sistema capitalista. Les protestes van en la bona direcció; les massives manifestacions del 19-J estaven convocades contra el Pacte de l'Euro, que no és altra cosa que aprofundir en les polítiques neoliberals.

Possiblement no agrada que es proposen mesures realitzables dins el sistema, encara que vagen encaminades a suprimir l'exclusió social? On està el problema? Es pretén construir la utopia -no sabem quina- de la nit al matí? Incendiar bancs?

Una de les claus de l'èxit del moviment és, justament, que s'estan demanant coses que es poden dur a terme.

Per què diuen que són apartidistes, si tots els partits no són iguals? Per què els posen a tots al mateix sac?

No és cert que es posen tots els partits al mateix sac. Des del primer moment s'ha parlat de bipartidisme, de PP-PSOE, com quelcom roin. L'alternança al poder que permet que tot seguisca igual.

A més a més, la filosofia actual -pot canviar, el 15-M es reconstrueix constantment- és exercir pressió sobre els governants, sense estar lligats a cap formació política concreta. És una opció plenament legítima i crec que bastant intel·ligent ara mateix.

Per finalitzar, citaré alguns aspectes que considere molt positius en aquest inesperat fenomen que estem vivint.

a) A les assemblees hi ha una voluntat permanent de consens. Això, de vegades, fa lenta la pressa de decisions, però també reforça la unitat del grup. Pel que he vist, tinc la impressió que la gent més implicada al 15-M té molt interioritzada la idea de voler estar tots units, compartint uns mínims que són bàsics. I això es va contagiant.

b) El 15-M és una ona expansiva que ha servit d'altaveu als moviments socials que, en general, es mantenien fins ara en la marginalitat. Als barris, a les localitats xicotetes, aquests col·lectius, amb experiència en lluites, estan actuant com a motor en les tasques transformadores que s'estan plantejant.

c) La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, creada l'any 2009, ha cobrat un protagonisme espectacular gràcies al 15-M (enllacem ací amb la idea anterior). S'estan aturant desnonaments, amb tàctiques de desobediència pacífica, i amb un clar recolzament popular. Cal valorar aquest fet, impensable fa apenes dos mesos, almenys en la dimensió que ha adquirit actualment.

VELOCISTA, dignes hereus de SURFIN' BICHOS

2011-06-28T08:47:00.005+02:00

L'herència d'aquella banda de rock d'Albacete anomenada Surfin' Bichos (1988-1994) continua estant present a molts grups actuals.

Velocista és una formació de València que recorda, com cap altra, l'esmentat grup. Fins al punt que, en determinats temes del seu magnífic disc Murmullo de la selva virgen, els pots arribar a confondre. Dels Surfin' Bichos, han interioritzat la manera de cantar, les estructures melòdiques, l'actitud i la intensitat que es desprèn -no sols- dels textos. Podríem dir que Velocista són la seua reencarnació actualitzada, musicalment parlant: hi trobem guitarres afilades, distorsió, atmosferes tòxiques i tonades dolces i agredolces.

Deia fa poc Pablo Maronda, component de Maronda, que li molesta eixe mimetisme, al·ludint explícitament a aquests hereus de Surfin' Bichos.

No compartisc la seua opinió des del moment que les cançons de l'àlbum de Velocista són bones i, en alguns casos, molt bones. Copiar -o no amagar en absolut les influències- és legítim, al meu parer, si el que es produeix té qualitat. En música, en literatura i en qualsevol activitat creativa. A més a més, les repetides escoltes ens permeten captar matisos que apunten cap a la construcció d'una personalitat pròpia en un futur.

Quant a les lletres, sense ser genials, cal dir que no estan malament del tot. Per al meu gust, hi ha un lleuger abús en la recerca d'una transcendència forçada. Però això sembla ser el seu estil, marca de la casa també en Surfin' Bichos.

Finalitze l'entrada amb una gran cançó dels valencians i el seu corresponent videoclip. Porta per títol Tormenta tropical, i ens ofereix el contrast d'una melodia alegre amb un text autodestructiu.

Què és això del Pacte de l'Euro?

2011-06-21T11:31:00.004+02:00

Miren Etxezarreta és una economista crítica que té l'habilitat de fer fàcil el que és -o el que sembla- complex. Com a bona professora, quan fa una exposició es posa al lloc de l'auditori, format per persones que no tenim molta idea d'economia.

Al vídeo que hi ha ací baix -16 minuts de duració-, Etxezarreta ens parla amb claredat del que es coneix com Pacte de l'Euro, el qual estigué en el centre de les crítiques a les massives manifestacions del 15-M el diumenge passat, 19-J.

La cosa ens afecta a tots, és una seriosa amenaça -difícil de frenar- per al nostre benestar: salaris més baixos, precarització de la sanitat i educació públiques, afavoriment de la privatització de les pensions... Empitjorar les nostres vides per tal de contribuir a que una minoria poderosa mantinga i augmente la seua riquesa.

I si voleu més informació, i teniu ganes de llegir, també és recomanable aquest article de Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa, tots dos membres d'ATTAC (moviment internacional que promou el control dels mercats financers).

Prova d'agilitat mental

2011-06-20T01:36:00.005+02:00

Observe atentament aquesta imatge, resum gràfic del nou Decret de la Conselleria d'Educació, conegut com "el del plurilingüisme".

Podria dir-nos, en menys de tres segons, quina de les tres llengües que figuren al cartell acabarà desapareixent al nostre territori si finalment s'aplica eixe model a l'ensenyament?

Plurilingüisme i (des)equilibri

2011-06-15T00:00:00.009+02:00

Si consulteu, al Diari Oficial de la Comunitat Valenciana (DOCV), el Decret 111/2007 , on s'estableix el currículum de l'Educació Primària al País Valencià, podreu veure com un dels objectius d'aquesta etapa és "Conéixer i utilitzar de manera apropiada el valencià i el castellà, oralment i per escrit." (Article 4, apartat e; pàgina 4 del document pdf).

Actualment, i en general, els alumnes de Primària aconsegueixen dominar les dues llengües oficials del nostre territori si estudien en valencià. Els qui ho fan en castellà únicament assoleixen la competència lingüística en l'idioma de Cervantes. Açò és totalment lògic, tenint en compte la descomunal superioritat social, cultural i mediàtica de l'espanyol.

Es parla de línies en valencià i en castellà, tot i que això no és del tot correcte. En realitat, partint de la lletra escrita, no existeix la possibilitat de cursar totes les assignatures en espanyol. El Programa d'Incorporació Progressiva (PIP) -la famosa "línia en castellà"- preveu que s'impartisca una matèria en català (Coneixement del Medi) i que, a poc a poc, la presència del valencià vaja incrementant-se. En la pràctica, tanmateix, sí podem parlar d'una opció purament en espanyol, amb l'excepció de l'esmentada assignatura.

Malgrat això, des de l'estricta teoria, el plantejament lingüístic a l'ensenyament -amb els seus defectes- té en compte el fet que el català és una llengua minoritzada al País Valencià. Es tracta d'un enfocament que aposta per la discriminació positiva. Millorable: el programa PIP sobra. Però, com dic, duu implícita l'obvietat que el castellà presenta una claríssima superioritat en tots els àmbits a la nostra terra (als mitjans de comunicació, a la indústria cultural, al món jurídic, etc.); i també la idea que cal actuar per combatre eixa situació.

Amb el nou Decret del Govern valencià, el del "plurilingüisme", el de Font de Mora, es trenca radicalment amb qualsevol plantejament de discriminació positiva a favor del català (que és el mínim que s'hauria de fer per frenar l'extinció de la nostra llengua). Des del mateix text legal, des de la teoria, des de la lletra escrita. S'ignora, deliberadament, la realitat social del valencià.

La idea -copiada del model gallec- és distribuir les dues llengües oficials a parts iguals pel que fa a número d'assignatures. "Es garanteix la presència equilibrada en totes les etapes del castellà i del valencià", se'ns diu al Decret.

D'entrada, a molts els pot sonar bé: una cosa "equilibrada"; quin és el problema?

Tractar el castellà i el valencià com si estigueren en igualtat de condicions és partir d'una realitat social inexistent. No garanteix que els alumnes arriben a dominar les dues llengües (no garanteix que arriben a dominar el català, vaja). Equival, per tant, a accelerar el procés de substitució lingüística, a apropar l'horitzó de la mort de l'idioma d'Ausiàs March.

Aquest nou Decret contradiu els objectius curriculars marcats per la pròpia Conselleria d'Educació (allò que hem citat a l'inici de l'entrada). I, a més a més, menteix quan afirma que garanteix l'adquisició de valencià i castellà.

L'única opció de sentit comú, si no desitgem la desaparició del català al País Valencià, és un ensenyament íntegrament en valencià.

Opina Joan Lerma sobre el 15M

2011-06-11T19:19:00.005+02:00

En relació a la concentració convocada pel moviment 15M davant les Corts -on fou increpat- i al fenomen en general...

Joan Lerma, ex-president de la Generalitat pel PSPV-PSOE (11/06/2011): "Tot és molt més complicat que seure a una plaça i reclamar solucions".

Comentari: Deixant a banda l'actitud paternalista que mostres, sembla que als polítics dels grans partits us agraden molt les revoltes populars... quan es produeixen ben lluny d'ací (Tunísia, Egipte, Síria, Líbia...), però -ai!- ja no és igual quan formes part dels destinataris de les crítiques, veritat? Per cert, Joan: estava bo l'aperitiu d'aquell acte que costava -que ens ha costat- 18.000 euros?

Cafè d'apertura

2011-06-03T20:46:00.001+02:00

Un bar en el que se sirve un café previo a lo que han pedido los clientes, sólo un café, que se coloca en el centro de la mesa. Lo llaman "café de apertura" y no es para el consumo. Es una especie de preludio muy elegante de lo que vendrá, una mácula inaugural, un encendido de motores. El café permanece allí mientras preparan el pedido, luego lo retiran.

Miguel Noguera, Ultraviolencia, 2011

CV i el blaverisme al País Valencià

2011-05-29T23:41:00.007+02:00

Fa uns dies, Coalició(n) Valenciana va anunciar que suspenia les seues activitats polítiques, amb l'argument que les urnes els han mostrat un escàs recolzament (uns 10.000 vots a les eleccions autonòmiques del 22M). Si teniu humor, podeu llegir l' "acort" pres pel "Consell Foral de Coalicio (sense accent) Valenciana".

CV és -o ha sigut- un partit minoritari caracteritzat, bàsicament, per dos trets: posicions d'extrema dreta i blaverisme agressiu. En aquesta segona faceta -la principal de la formació-, el seu discurs es resumeix en anar més enllà que el Govern del PP quant a l'odi a tot allò que sone a català; tractar de pressionar-lo per aquesta banda.

No faltarà qui faça la següent lectura d'aquesta notícia: el discurs blaver ha fracassat; per sort, és molt minoritari a la nostra societat.

Lluny d'això, el que ocorre és que el relat paranoic de la invasió catalana ja no necessita ser atiat amb intensitat perquè... està totalment inoculat al territori valencià, fa temps que forma part de la nostra idiosincràsia com a poble. Hui, el blaverisme condiciona les posicions de la majoria dels partits polítics: des del PP fins al PSPV, passant pel BLOC i EUPV.

Per exemple, un polític de la nostra terra ha d'ocultar l'obvietat que el català i el valencià són la mateixa llengua; si no vol guanyar-se l'antipatia dels votants, ha de subscriure -encara que siga de manera no explícita- la idea surrealista que nosaltres parlem un idioma diferent del que fan servir els catalans.

Un altre exemple: Un membre d'un partit valencià no pot defensar que Canal 9 emeta una sèrie realitzada per TV3 -cosa que seria ben lògica si imperara el sentit comú: intercanvi cultural-; tanmateix, sí és normal que a RTVE es puga veure una telenovel·la on els personatges tinguen accent colombià.

El PP ha tingut l'habilitat d'integrar quasi tot el blaverisme social baix les seues sigles, frenant així la possible pèrdua de vots que abans representava Unio (sense accent, també) Valenciana. I, a més a més, ha aconseguit expandir la paranoia, de manera subtil, a la immensa majoria del poble valencià.

No. El discurs blaver ja no necessita ser repetit intensament, com abans. Amb ser recordat indirectament de tant en tant (l'assumpte de l'aigua, per exemple) té més que suficient per a subsistir en l'imaginari col·lectiu dels valencians.

Un 'però' al moviment 15M

2011-05-21T20:12:00.010+02:00

El fenomen protagonitzat per "¡Democracia Real Ya!" és quelcom històric i, a més a més, una excel·lent notícia. Grups de gent cada vegada més grans estan llançant un crit d'indignació amb la força que dóna la raó ètica, amb l'actitud rebel fruit de la injustícia. S'està dient prou als abusos del poder, a la creixent precarització; prou a un model on la majoria hem de viure cada vegada pitjor per a que uns pocs mantinguen els seus privilegis.

Al manifest que s'ha elaborat es reivindiquen drets elementals: vivenda, educació, salut, participació política... No es demana més que allò que, seguint el sentit comú, hauria de ser normal. No és poc.

Tanmateix, des de l'organització del moviment 15-M, sembla haver-se descuidat un dret bàsic: el dret a la supervivència de les cultures minoritzades. Almenys al País Valencià.

La presència de la nostra llengua a la manifestació de la setmana passada, així com a la concentració-acampada a la ciutat de València, va ser i és quasi testimonial. El mateix ocorre a la pàgina web. No és una cosa menor tampoc el fet que el manifest no s'haja redactat en català.

El moviment té un clar aire espanyolista, segur que inconscient -reproducció del model d'Espanya que tenim-, però també despreocupat. "Spanish Revolution", diuen. En la mesura en què s'aireja eixa línia, s'és còmplice de la substitució lingüística, del procés d'extermini del nostre idioma que s'està produint sota aquesta Espanya. I podria no ser així, perquè estic convençut que les persones castellanoparlants que estan acudint a la plaça de l'Ajuntament del cap i casal són, en la seua immensa majoria, tolerants i obertes a l'ús del valencià.

La civilització rimboica

2011-05-12T14:58:00.001+02:00

La civilització rimboica es va desenvolupar a l'illa de Rimbos entre els anys 4.000 i 3.950 a.C. Tot i la seua curta duració, va marcar un abans i un després: abans d'aparèixer no existia, i després de la seua fi tampoc.

Els cinquanta anys en què estigué present foren fèrtils quant a producció cultural, sobretot al camp de la Filosofia Sociològica. Obres com 'Crea una cultura i extingeix-la prompte deixant un bonic cadàver' o 'Civilitzacions efímeres, i què?' han representat una important influència, arribant a trobar-s'hi a les bases del fenomen 'punk'.

Astrombir Curt és el nom del qui fou Senyor (o Senyora, no se sap amb exactitud) del Palau, el qual tenia el lideratge. També, pel que sembla, fou l'únic membre de la civilització rimboica. Una personalitat expansiva, atenent a les fonts trobades.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural del País Valencià

2011-05-11T13:56:00.003+02:00

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Les llistes d'ETA

2011-05-06T08:51:00.000+02:00

No incorre en cap delicte Libertad Digital quan es refereix a la coalició Bildu com "les llistes d'ETA"? Val tot -la mentida deliberada, la manipulació permanent- als mitjans de comunicació quan la intenció és criminalitzar? Podria titular un diari que "les llistes del franquisme" -referint-se al PP i a gran part de l'espectre sociològic que representa- es presenten a les eleccions?

I què em dieu de Cope.es? "El partit (sic!) d'ETA". Ni tan sols un mínim d'estètica, de rigor, quan s'empra el terme "partit" per parlar d'una coalició? Seria vàlid i legal fer al·lusió a la cadena Cope com, per exemple, "l'emisora de la Inquisició"?

Matar Bin Laden, resuscitar Al-Qaida

2011-05-02T23:36:00.004+02:00

Santiago Alba Rico, assagista, escriptor i filòsof madrileny, ens ofereix una visió distinta -crítica- del presumpte assassinat de Bin Laden a càrrec dels EEUU. En un article publicat al portal Rebelión, l'esmentat autor relaciona l'operació amb els alçaments populars al món àrab.

Els alçaments populars al món àrab havien deixat fora de joc les forces islamistes i, sobretot, la més extremista: Al-Qaida.

Quan Al-Qaida semblava estar relegada a l'oblit, reapareix Bin Laden en la glòria d'un martiri escenificat i un poc inversemblant.

"S'ha fet justícia", diu Obama; però la justícia reclama tribunals, una sentència independent.

Afirma Obama que el món sent ara alleujament, però -alhora- ens alerta de nous atacs violents a tot arreu.

Al-Qaida torna a saturar l'imaginari occidental: tornaran els fanatismes i les decapitacions; la intenció és matar els processos de canvi al món àrab.

Feu clic ací per llegir el text original.

Joguet sexual a la farmàcia

2011-04-25T19:50:00.000+02:00

El que es coneix com anell vibrador és un xicotet joguet d'aplicació sexual en relacions home-dona. Es tracta de -com el seu propi nom indica- un anell, pensat per a ser posat a la base del penis, amb l'objecte d'estimular el clítoris a través de vibracions durant la pràctica de la penetració vaginal (L'assumpte de l'associació quasi exclusiva de sexe amb coit, i el fet que aquesta pràctica no és massa satisfactòria per a moltes dones, ens podrien dur a redactar un text ben llarg. No ho tractarem hui això).

Feta aquesta introducció, passe a relatar el que vaig presenciar l'altre dia.

La setmana passada, estant jo a una farmàcia de guàrdia, amb una cua de més de quinze persones, em disposava a ser atès després de quasi mitja hora d'espera. Al meu costat, hi havia un home d'uns 40 anys al qui havien tret una caixeta de medicaments que ell havia demanat.

De sobte, aquest va fer un pas enrere i, allargant el braç, va agafar un anell vibrador, el qual s'hi trobava exposat per tal que el client s'autoservira. Amb evident incomoditat, però tractant d'aparentar la major normalitat possible, va dir al farmacèutic:

-Cobra't un bitxo d'estos també...

Geriàtric 'La Convivència'

2011-04-08T18:28:00.002+02:00

M'havien explicat que aquest geriàtric era especial, diferent a la resta de residències de la tercera edat. I m'havien convençut per anar-hi, tot i les meues reticències d'abans: sempre havia observat aquesta mena de llocs com quelcom depriment.

La vellesa et fa canviar la perspectiva de certes coses. No obstant, fou el que em contaren del centre el que finalment inclinà la balança de la meua indecisió.

Faré referència a l'Antoni per fer-vos cinc cèntims del dia a dia al geriàtric 'La Convivència'. Ell se sent molt útil des que viu ací.

Per exemple, aquest matí ha estat ajudant alguns companys a alçar-se del llit. Després, ha pres part en la neteja de gent del sector C. En les diferents menjades de la jornada, ha fet possible que uns quants homes i dones pogueren alimentar-se, atesa la seua dependència, temporal o definitiva segons els casos. Per la vesprada, s'ha sentit realitzat quan, dinamitzant una reunió, ha observat el somriure d'uns octogenaris.

L'Antoni té vint-i-set anys. Al geriàtric 'La Convivència', els autèntics clients són els vetlladors, els quals paguen per poder atendre persones majors com jo.

Nou llibre de Toni Cucarella

2011-04-04T14:23:00.003+02:00

A molts ens sembla una molt bona notícia el fet que Toni Cucarella torne a publicar en paper. Hòmens i falagueres és el títol del llibre que ell mateix presentarà aquest dijous, a les 20 h, a la llibreria La Costera de Xàtiva.

Ah! Que l'OTAN no és una ONG...

2011-03-30T00:28:00.004+02:00

En una roda de premsa a Nàpols, un dia després que l'OTAN assumira el control militar de totes les operacions a Líbia...

Charles Bouchard, tinent general, designat com a cap de la missió occidental a Líbia (28/03/2011): "Cada acció serà duta a terme de manera que el dany col·lateral siga reduït al mínim".

Comentari: Està bé que es reconega l'evidència: que les bombes llançades pels països occidentals en la guerra de Líbia (recolzada pel Govern espanyol, entre d'altres) mataran -han mort ja- civils. Això sí; se'ns diu que el número de víctimes, o "danys col·laterals", serà reduït al mínim, com quan fas càlculs tenint en compte una variable en una gràfica matemàtica. Fins ara, l'aparell propagandístic ha funcionat millor que mai, venent-nos la intervenció com un acte ètic on els míssils Tomahawk destrueixen objectius militars de forma neta, a la manera d'un videojoc. És bo per a la nostra higiene moral que comencem a ser conscients de la realitat. L'OTAN no és una ONG.

MANEL, número u de vendes a l'Estat espanyol

2011-03-23T23:12:00.009+01:00

Que Manel haja venut, en nou dies, més de 10.000 còpies del seu segon treball és un fet remarcable, sobretot en plena crisi de la música gravada en format físic. Que, ara mateix, 10 milles per veure una bona armadura -que així es diu el disc- siga el CD més venut a l'Estat espanyol és quelcom històric: feia 15 anys que un àlbum cantat en català no ocupava eixe primer lloc.

I és que, tot i que qualitat i èxit no van sempre de la mà, sol ocórrer que la genialitat acaba tenint, inevitablement, una acollida considerable (més o menys limitada, però considerable). No és un fenomen de màrqueting: simplement, que els Manel són musicalment molt bons -com pocs grups ara mateix-, tenen lletres intel·ligents i una personalitat pròpia. Es diferencien de la resta; per damunt i ben lluny.

Qualsevol que gaudira amb Els millors professors europeus -el seu primer treball- esperava amb ansietat nous temes de la banda barcelonina. És el que et pot passar amb, posem per cas, Los Planetas, Joan Miquel Oliver o Arcade Fire (tenint en compte, és clar, com de subjectius poden ser els gustos en qüestions musicals). Qualitat, idiosincràsia, superioritat artística respecte la majoria dels grups i cantants del moment.

No sé dir encara si aquest 10 milles per veure una bona armadura respon a les expectatives creades. L'he escoltat només dues vegades i sí he detectat la presència clara de bastants dianes. M'ha fet la impressió de ser una mica diferent a l'anterior, tot i sonar 100% Manel. Més eclèctic, més pop i un poc menys mediterrani i tradicional. Quant als textos, potser hi ha un llenguatge més indirecte i menys històries amb personatges. Parle, en tot cas, de primeres sensacions.

Hi ha una cançó que, malgrat no haver estat inclosa a la promoció del disc, m'ha enganxat des de la primera escolta. Amb ella us deixe; es diu El Miquel i l'Olga tornen.

Calleu, nobles consellers,
guardeu-vos la raó que us quedi,
i amb un pas viu i decidit,
marxeu on sigui que us esperin.
Baixeu les baldes, ajusteu
finestres i correu cortines,
poseu els nens al llit;
si dormen, mireu com respiren.

Perquè si és bo o és dolent,
no importa molt ara mateix,
que sembla tan clar que ens equivoquem
com que ho anem a fer.

Voleu, amables pretendents ,
fins altres braços que us valorin.
I pel camí no pregunteu,
deixeu que el nostre amor es fongui,
guardarem com un tresor,
les vostres panxes, les carícies
i us jurem, per un moment
ens pensàvem que podíem.

Però si truca algú no contesteu,
que el cel ja és prou ple de valents,
i sembla tan clar que ens equivoquem
com que ho anem a fer.

-Olga, t’he portat una rosa.
-Jo a tu unes margarides.
-Escolta, estava pensant…, aquesta vegada és la bona no?
-Va,call a i dona’m la mà.

Guardeu-vos forces, bona gent,
potser ens veurem un altre dia,
sabem que volíeu fer més,
però què hi farem, així és la vida.
T’equivoques d’uniforme i
dispares a qui més estimes,
t’equivoques de remei
i va i s’infecta la ferida.

I alguna estona -què us penseu?-
també ens agrada estar contents,
però sembla tan clar que ens equivoquem
com que ho anem a fer.

Miguel Noguera: atípic sentit de l'humor

2011-03-21T19:11:00.005+01:00

Miguel Noguera és un humorista atípic nascut a Canàries, criat a Mallorca i resident a Barcelona. Des de fa sis anys, duu a escena un espectacle que ell anomena Ultrashow. També és coautor d'un llibre-còmic que porta per títol Hervir un oso.

Tant per escrit, com de manera oral, Miguel Noguera practica un humor un tant inclassificable: en aquest hi trobem surrealisme, humor negre, observació minuciosa d'aspectes intranscendents (o no) de la realitat, plantejament d'altres realitats possibles (i també d'impossibles)... De vegades, fins i tot pot resultar una mica inquietant, com si existira un rerefons obscur darrere d'alguns dels seus deliris. L'enginy, en tot cas, sempre hi és present.

A l'Ultrashow, Noguera ix amb una llista d'idees inconnexes entre sí que, amb improvisació, desenvolupa. El "monstre d'Amstetten" és convidat al programa La Noria i el públic ha d'aplaudir, obligat per l'estructura de l'espai televisiu; uns xiquets droguen una mestra amb un producte que l'excita sexualment; Jesucrist arriba al lloc on l'han de crucificar, carregat amb la creu, i es troba, sorprès, amb que ja hi ha una creu preparada: li diuen que la funció de la que ell duia era putejar-lo un poc més...

Aquest personatge pot fer-te riure a carcallades o deixar-te indiferent. A mi, personalment, m'encanta. Ací baix teniu un dels seus Ultrashows, sencer i més curt de l'habitual (16 minuts).

MIGUEL NOGUERA "Ultrashow". CUVO_session#1 from Matadero Madrid on Vimeo.

Celebrem el Dia de la Dona. Posa't guapa!

2011-03-08T13:10:00.005+01:00

Els missatges que s'escolten massivament hui en relació amb el Dia de la Dona (Treballadora) semblen no incomodar ningú. Hem de deduir, doncs, que tothom hi està d'acord amb la defensa dels drets d'aquesta. Tanmateix, any rere any, es constata la desigualtat existent a diferents nivells: salarial, laboral, posició de persona-objecte de desig sexual en detriment de les seues capacitats intel·lectuals... Per què no s'avança si ningú no s'oposa a les reivindicacions?

És evident que, en molts casos, es dilueix la protesta, transformada en una mena de celebració buida de contingut.

Llig aquest missatge a un lloc on treballen homes i dones: "Hui és el Dia de la Dona. Felicitats a totes!".

Al web msn.com semblen tenir-ho encara més clar: "¡Hoy es tu día! Consejos para estar bella. Ponte guapa con estos trucos rápidos. Lo mejor para estar en forma".

-Sí, senyor: celebrem el Dia de la Dona... fent que es posen totes ben guapes.

-Què es reivindicava, per cert?

-Com? Què dius? No sé què vol dir eixa paraula...

Agudesa visual

2011-03-05T17:01:00.002+01:00

Sabríeu dir, en menys de cinc segons, el nom del personatge de la foto?

Fotografia realitzada pel meu germà Alfredo García Terol

Pseudoenquesta (racista) sobre el vel "encarregada" per la Generalitat valenciana

2011-02-27T23:24:00.007+01:00

Segons una notícia recollida i difosa per Europa Press, "un 68% dels valencians es partidari de prohibir el vel a les escoles i un 24,4%, el crucifix". Aquest titular està extret -se'ns diu- d'una enquesta encarregada per la Generalitat valenciana a Simple Lógica Investigación SA.

Bé. Doncs la cosa, tal com s'ha presentat, no és ni simple ni lògica; ni tampoc guarda relació amb el que se suposa que és una investigació seriosa.

Per començar, no apareix a cap lloc la fitxa tècnica de la consulta. Desconeixem, per tant, la quantitat de persones enquestades, la població, l'error d'estimació, el tipus de mostreig... i altres coses imprescindibles en un estudi d'eixes característiques.

A més a més, al llegir la notícia, no sabem si està parlant-se d'escoles exclusivament públiques, o si també de concertades i privades. La qual cosa denota absència total de rigor i seriositat: la presència o no del crucifix a un centre educatiu sols hauria de ser objecte de debat en el cas que aquest fóra públic.

Tercer. Com que no se'ns mostren ni tan sols les preguntes realitzades, hem de deduir que el titular és un reflex del plantejament de l'enquesta. Si és així, estem davant un enfocament trampós (certament gens nou, per altra banda). No és equiparable el fet que un crucifix presidisca un espai públic amb l'opció de dur un hijab a títol individual. En el primer cas, es tracta d'un símbol religiós que marca el caràcter d'un lloc; en el segon, parlem d'una peça de roba que no va més enllà de l'àmbit de la persona que la porta.

Si es vol debatre al voltant d'acotar la llibertat individual de dur vel, comparant-ho amb alguna cosa equivalent de la religió catòlica, podríem parlar, per exemple, de si acceptem que es puga portar una creu penjant, de manera visible, a una escola (pública, se suposa).

Darrere aquesta notícia, sona de fons la música del racisme. L'excusa d'una presumpta defensa de la dona per a imposar una uniformització estètica i cultural. També s'escolta la melodia d'obrir pseudodebats, des de la dreta, on l'esquerra institucional s'hi trobe incòmoda. Difusió d'enquestes que preparen el camí per a dur a terme certes mesures -amb la perspectiva de les eleccions autonòmiques-, com eixa altra que els valencians volen una "educació bilingüe", sense entrar -faltaria més- en si cal evitar l'extinció del català al País Valencià o no.

El club

2011-02-23T14:24:00.002+01:00

Aquell grup de capellans es reunia secretament amb periodicitat mensual, cada vegada a un punt diferent del planeta. Al club s'intercanviaven confessions obtingudes durant el sagrament de la penitència, sovint d'especial rellevància social i política.

El sigil sacramental, per tant, era permanentment violat. I ho era amb una total despreocupació per part dels rectors, éssers aliens al seguiment privat de principis en matèria eclesiàstica.

Un dia es convocà una reunió extraordinària amb caràcter urgent. Un sacerdot va revelar, amb un to d'extrema gravetat, que un penitent havia confessat el robatori d'uns documents secrets on es feia al·lusió a l'existència del club.

Durant el debat, es plantejaren dues alternatives en línies generals: detenir i matar la persona en qüestió, o incorporar-la al grup (ordenant-la capellà abans, òbviament). S'imposà, finalment, una opció intermèdia, més subtil: aconseguir l'ingrés de l'home i, després d'un temps, assassinar-lo.

L'experiència del penitent al club fou curta.

En la primera i última reunió a què va assistir es presentà amb el seu vertader nom. “Sóc Abaddon”, va dir. Immediatament, tots els rectors foren presa del terror. Dimonis com eren, caigueren fulminats per l'àngel de l'abisme, el qual arrodonia així la seua missió.

Fricciona'm el polp (Pulp Fiction)

2011-02-21T20:17:00.003+01:00

Al canal de rafelet10 a YouTube podem trobar un vídeo de 7'32'' de duració que és una paròdia d'una escena de la coneguda pel·lícula de Tarantino Pulp Fiction. En realitat, seguint l'estil de programes televisius d'humor com El Informal o La Hora Chanante, el que es fa és crear un argument, a través del doblatge, que no té res a veure amb l'original.

No avance res del contingut per tal de no restar-li gràcia a la cosa. Sí diré que, malgrat que, en general, no es tracta d'una mostra del millor humor, sí que hi ha moments puntuals molt bons. Atenció a això del "julivert", gran exemple de comicitat valenciana de la bona!

S'ha de dir que el vídeo està força treballat. Hi ha uns divertits subtítols i, a nivell musical, s'ha comptat amb Juan Carlos Colomer, Tres Fan Ball, Sarnatxo Folk i Bajoqueta Rock.

A continuació, podeu veure el muntatge. Tot i que, des de YouTube, no s'hi pot inserir, des de Dailymotion sí. Mireu-lo perquè val la pena.

FRICCIONA'M EL POLP by Bor&Not Films
Carregat per videosinternet. - Mira més vídeos d'humor.

Fi a les emissions de TV3 en quatre punts

2011-02-18T16:02:00.001+01:00

1) Podeu llegir ací la declaració pública que ACPV ha penjat hui al seu web en relació a la fi de les emissions de TV3 al País Valencià.

2) En contra del que diuen alguns, el blaverisme (anticatalanisme) es troba més fort que mai. És tan potent que no necessita ja difusió: s'ha aconseguit que forme part de la idiosincràsia del poble valencià. En eixe sentit, pronunciar-se a favor que es veja TV3 a la nostra terra és quelcom antipopular, quasi una provocació; segons en quins ambients, t'ho has de pensar abans d'obrir la boca.

3) La persecució del Govern valencià a ACPV (600.000 euros en multes i noves amenaces de més multes), amb l'inevitable cessament de les emissions de TV3, és fruit de càlculs electorals. Augmentar la intensitat de les polítiques blaveres li evita al PP rebre crítiques des de l'anticatalanisme més actiu (GAV, CV...) i, per tant, li permet assegurar un considerable grup de votants.

4) A nivell jurídic, el partit no s'ha acabat. Queda pendent la resolució del Tribunal Suprem i, si calguera, hi ha les instàncies europees. Amb possibilitats reals de guanyar la batalla.

Torna l'humor de Camps

2011-02-16T07:53:00.000+01:00

Sabem que, per norma general, els polítics tenen un discurs en públic i un altre de diferent en privat. Francisco Camps, en aquest sentit, sembla ser un cas extrem: per tal de disfressar una veritat, que segur que reconeix quan no té micròfons davant, fa declaracions on diu just tot el contrari i de manera exagerada. Sense pretendre-ho, practica un humor irònic i grotesc.

Allà per octubre de 2009, en plena explosió mediàtica del cas Gürtel, hi hagué una crisi en el PP a nivell estatal. Des de Madrid es volia algun cap de turc a València, alguna mesura, alguna cosa, per tal que l'assumpte no afectara les expectatives electorals de Rajoy. El president fundador del PP, l'històric Manuel Fraga, arribà a dir que veia "problemes importants" a la nostra terra (referint-se al partit conservador, és clar). Quina fou la resposta de Camps? "Don Manuel está encantado; yo hablo con él con mucha frecuencia y está encantado con el partido en la Comunitat y en toda España. Don Manuel está feliz con lo que está pasando". Sense comentaris.

Ara mateix, hi ha cabreig a la cúpula estatal del PP degut a les pressions des de València per tal que es proclame Camps candidat d'una vegada. Desafiant l'agenda i l'estratègia de l'equip de Rajoy, els populars valencians han dut a terme una posada en escena que semblava una autodesignació de l'actual president de la Generalitat com a candidat a les pròximes eleccions autonòmiques (sols des de Madrid se'l pot proclamar). Tot i això, Cospedal i companyia han aprés la lliçó i eviten transmetre una imatge de divisió quan fan declaracions.

Ahir, Camps va admetre algunes preguntes de la premsa, cosa un tant inèdita els últims anys. "Se sent vostè recolzat [pel partit]?", en fou una d'aquestes. Resposta del Molt Honorable: "Soy el candidato más respaldado de todos los candidatos de la historia de las democracias occidentales en todo el mundo". Grotesc, com dèiem abans.

La tendència a l'exageració ridícula és marca de la casa en Camps. També va dir el mes de maig de 2010 que "els 45 milions d'espanyols saben que sóc honrat".

Tinc la impressió que aquestes formes del president no criden molt l'atenció quan el context mediàtic es redueix a Canal 9 i els periòdics i ràdios valencianes. Tanmateix, quan allò que diu és reproduït pels mitjans de tot l'Estat espanyol, queda en evidència el seu estil patètic, coent i delirant. Com si a l'home li faltara un regonet. A mi, almenys, em fa riure.

Vegeu el vídeo extret de la versió digital d'El Periódico de Catalunya.

L'aplicació 'Confession' per a iPhone crea addicció

2011-02-10T23:33:00.005+01:00

L'empresa Little iApps ha creat una aplicació per a iPhone, iPad i iTouch amb el nom de Confession. Mitjançant l'ús d'aquesta, la persona pecadora crea un perfil i es prepara per a la confessió real, a la manera d'un examen de consciència.

El programa està sent un èxit espectacular entre la gent més jove, la qual ha oblidat per uns dies jocs com Iron Man 2, Real Football 2010, Rayman o Hero of Sparta. "Confession està superguai! Tinc el rècord de pecats en 2.476, per davant de tots els meus amics", ha confessat un adolescent de 36 anys.

Tanmateix, alguns experts ja anuncien que la nova aplicació podria morir d'èxit, tot i la seua recent eixida al mercat. L'explicació d'açò estaria en el fet que, justament pels seus excel·lents resultats, comencen a aparèixer fenòmens d'addició realment preocupants.

Entre altres casos, sabem que una xica ha estat ingressada a una clínica de desintoxicació d'addiccions, on segueix una teràpia de xoc consistent a dur a terme una llista de 50 conductes pecaminoses al dia: des de pegar-li a algú fins a cagar-se en l'hòstia.

"El meu fill es passa tot el dia confessant-se amb l'iPhone, tancat a la seua habitació. Hui l'he vist agenollat i tot, amb el mòbil en alt, agafat amb les dues mans", ens comenta una mare.

Siga com siga, Confession està sent tota una revolució. Marcarà un abans i un després dins l'àmbit socio-tecno-lúdico-eclesiàstic?

Partint de la notícia vertadera de la creació de l'aplicació 'Confession', tota la resta del text és una recreació humorística sense cap relació amb la realitat.

Internet i els xiquets

2011-02-06T23:52:00.006+01:00

Sempre hi ha hagut un cert consens en la idea que és important acotar l'accés als diferents productes culturals per part d'un xiquet, en funció de la seua edat. Amb l'objectiu d'assegurar-li un correcte desenvolupament, lliure de traumes, pors innecessàries, inseguretats i/o altres efectes no desitjables.

Parle de contes populars, pel·lícules, sèries de dibuixos, llibres, etc.

No entre a debatre aquesta idea. Em limite a exposar-la, més enllà que hi puga haver gent que discrepe d'imposar aquesta mena de límits, o que opte per fórmules intermèdies, com ara l'acompanyament d'un adult a l'hora de consumir la manifestació cultural en qüestió.

Temps enrere, algunes persones criticaven durament el fet que molts xiquets tingueren una televisió a la seua habitació. Això permetia -es deia- que aquests pogueren decidir el que veien sense cap control.

Hui, amb l'accés a Internet per part dels més menuts, no té sentit parlar de les restriccions que hem esmentat abans. La xarxa és una important eina educativa i és utilitzada pels infants de manera autònoma -cosa que, en general, no és qüestionada.

Però Internet és -a més d'una eina educativa- una màquina de videojocs, una televisió, un llibre, un conte, una sala per a xarrar i intercanviar informació..., un món de continguts destinats a persones adultes i xiquets alhora.

Sé que hi ha programes de "control parental", però estic convençut que aquests no exerceixen la seua funció amb efectivitat total i que els nanos de hui acaben sabent esquivar-los.

El fet és que -matisos a banda- l'ús autònom d'Internet per part d'un xiquet és incompatible amb la idea d'acotar els continguts als quals aquest hi pot accedir. I això, independentment que siga bo o roin, és indiscutible que ens planteja una situació nova.

Aias: les Vivian Girls catalanes?

2011-02-02T07:43:00.000+01:00

Per als qui ens encanta la barreja de melodies pop i soroll de guitarres distorsionades -el que es coneix com noise pop-, la irrupció d'una banda com Aias és una bona notícia, a més de tractar-se d'un fet sorprenent.

La franco-coreana Gaia (solista) més les barceloneses Laia i Míriam són les tres components d'un grup que, cantant en català, sona a Vivian Girls i Best Coast, entre d'altres.

Fins ací, la cosa podria no resultar excessivament destacable; però és que Aias ha gravat el CD A la piscina amb el segell novaiorquès Captured Tracks. A més a més, han actuat a Londres i a Japó, amb un èxit considerable: fotos, autògrafs i, fins i tot, l'edició d'un single.

Les males llengües parlen d'una banda prefabricada, d'una mena de hype (producte mediàtic amb una popularitat excessiva, degut al màrqueting, en relació a la seua qualitat). Siga com siga, mentre facen bones cançons, directes i fresques, com La truita, molta gent les seguirem.

P.S.: Si no esteu familiaritzats amb aquest estil musical, potser us semble estrany que la lletra no s'entenga del tot. Es tracta d'una cosa del tot habitual: es part de la gràcia del noise pop, tot i que alguns ho troben absurd...

Duran i Lleida vol ser polític (ni "pobre" ni "funcionari")

2011-01-30T23:29:00.007+01:00

El dissabte 22 de gener, el president del PP, Mariano Rajoy, va demostrar habilitat política llançant una proposta indefinida, però populista: concretament, demanava que es revisaren els complements de les pensions que reben els polítics que han sigut diputats o senadors, i que s'eliminara qualsevol cosa que poguera significar un "privilegi".

Rajoy -o els seus assessors- sap que el context en què diu això no és altre que la retallada de les pensions públiques. I també és conscient -ell, Arriola i/o qui l'assessore- que a les safates d'entrada de molta gent estan arribant correus electrònics on es detallen els privilegis -sense cometes- de la classe política. Des d'un punt de vista estratègic, el gallec va estar molt encertat. Oportunista.

Tres dies més tard, Josep Antoni Duran i Lleida, portaveu de CiU al Congrés, va contestar el president del PP amb les següents paraules: "Ha arribat un moment en què s'ha de defensar la dignitat de la política. Si vostès [s'adreçava a un grup de periodistes] volen que aquí hi vingui simplement gent que no tingui cap propietat, i la societat en general pretén que aquesta Cambra sigui una Cambra de funcionaris i gent pobra, anem pel millor dels camins."

La traducció immediata d'eixes declaracions és la següent: "No em dóna la gana cobrar menys: em negue a guanyar el que guanya un funcionari, un pobre. Jo vull seguir rebent més diners que la immensa majoria de la població. Sóc un polític."

Duran i Lleida justifica eixes declaracions al seu bloc, tot i matisar que "segurament" no hauria d'haver dit "pobres" sinó "amb pocs recursos econòmics". Les emmarca dins el "debat" sobre els sous dels polítics. "Hem de ser molt conscients que arreu del món democràtic, al nostre entorn europeu i a qualsevol altre país democràtic, la política està ben pagada, i que si no ho està baixa inexorablement de qualitat. Aquest és l’autèntic debat.", afirma el convergent.

El català diu que, a qualsevol país democràtic, "la política" està ben pagada. Qui és "la política"? Per què no diu "els polítics"? Potser emprar eixe truc lingüístic genera menys rebuig pel fet d'amagar un poc la intenció?

A més a més, la justificació d'un sou privilegiat -viatges, dietes, etc. a banda- descansa sobre el següent raonament: si els polítics no cobren sous elevats, "la política" baixa de qualitat.

Deixant a un costat la discutible afirmació implícita que actualment gaudim d'una "política" de bona "qualitat", he de mostrar la meua discrepància respecte l'argumentació de Duran. Per què ha de ser així? On està la relació causa-efecte? Seguint eixa mateixa lògica, milloraria l'ensenyament si els mestres cobràrem sous com els seus? Per posar un exemple que em queda prop, vaja.

I ja que la cosa ha començat parlant de pensions, no està de més recordar que, a l'Estat espanyol, més del 70% dels pensionistes cobra pensions que estan per baix del llindar de la pobresa. Xifra que, òbviament, augmentarà amb la reforma pactada per CCOO, UGT i el Govern de Zapatero (reforma, per cert, recolzada per Duran i Lleida). No augmentaria la "qualitat" de vida de la gent que cobra una pensió, senyor Duran, si les incrementàrem en compte de reduir-les?

L'experiment de l'eterna joventut

2011-01-29T16:21:00.003+01:00

A l'atzar va atribuir aquell científic de poca rellevància el fet d'haver aconseguit la fórmula de l'eterna joventut. Accidentalment, al seu laboratori havien confluït una sèrie de circumstàncies imprevistes, les quals donaren com a resultat l'elixir més desitjat al llarg de la història de la humanitat.

Realitzades les constatacions empíriques, Roderic Lleixà procedí a l'autoaplicació del descobriment. Segons les seues previsions, primerament compliria anys cap enrere, com una sort de Benjamin Button valencià. Posteriorment, l'edat del científic s'establiria en vint-i-cinc per a sempre.

“Una vida entregada a l'hedonisme il·limitat.”, pensà.

La cosa no va anar del tot com ell esperava. L'envelliment de la gent que l'envoltava, l'ocultació permanent del seu secret i la inadaptació constant als canvis socials que es produïen són sols tres exemples d'una llarga llista d'elements que amargaven la seua existència. I la soledat: l'aïllament més profund que hom puga imaginar com a tret que destacava per damunt de tot.

Un cert dia, considerant que poc més hi havia a observar en aquella conducta, els habitants del planeta Ximtra que havien dut a terme l'experiment -escollint Roderic com a objecte d'investigació- posaren fi sobtadament a la seua vida.

Botifarra al Palau de la Música Catalana

2011-01-28T07:45:00.001+01:00

El divendres passat actuaren Pep Gimeno Botifarra i Miquel Gil al Palau de la Música Catalana. El de Xàtiva sembla tenir més prestigi institucional al Principat que al País Valencià, cosa ben lògica si tenim en compte la diferent estima per la pròpia cultura que les respectives administracions mostren. Si segueix augmentant la seua fama -i, per tant, sent cada vegada més visible a la Catalunya cultural- serà acusat aviat de perillós-catalanista-violent per dedicar-se a rescatar les nostres arrels?

Vegeu el mini reportatge de TV3 sobre el concert ací.

A la mani per les pensions amb arguments

2011-01-26T20:37:00.001+01:00

La Plataforma pels Drets Socials de València ha convocat una manifestació per a demà dijous 27 amb el lema "No a la retallada de les pensions". A la Plataforma hi ha partits polítics, sindicats i altres organitzacions: Intersindical Valenciana (STEPV), EUPV, CNT, CGT, CS Terra, COS, Endavant, Esquerra Anticapitalista, Col·lectiu Autònom de Treballadors... No hi són CCOO i UGT, sindicats que fa poc han començat a cedir públicament -suposadament immersos en un procés de negociació- per tal de "salvar-li la cara al PSOE" (són paraules de la prestigiosa Catedràtica d'Economia Miren Etxezarreta).

Pel que fa als arguments per a eixir al carrer, extraurem algunes idees d'una entrevista realitzada a l'esmentada economista:

-L'objectiu de tota l'operació per part del Govern espanyol no és altre que beneficiar les pensions privades.

-Es pretén disminuir les pensions. És molt greu augmentar de 15 a 25 anys el còmput per a calcular la pensió; també que es puge de 15 a 18 anys cotitzats per tenir dret a una pensió.

-El que subjau a tot açò és una important operació del sistema financer: els grans fons de pensions representen el 22% de tots els fluxos de capitals que hi ha rondant pel món.

-Per què els pensionistes han d'estar finançats amb les cotitzacions de treballadors i empreses? Amb els impostos es finança la Casa Reial, l'Exèrcit, l'Educació... Per què no es fa el mateix amb les pensions?

-És fals que les pensions públiques estiguen en crisi (això es ve dient des de fa molts anys). Recomane que ningú firme pensions privades.

-Des de 1971, la riquesa de l'Estat espanyol s'ha doblat. On estan eixos diners? Per què no es fan servir per a pagar les pensions?

-El BBVA, amb CCOO i UGT, té una empresa per a gestionar les pensions privades. Aquests sindicats obtenen d'això molts diners; són còmplices de la privatització de les pensions.

-S'està reduint l'Estat del Benestar fins que quede en un simple Estat Assistencial.

Aquestes idees podeu escoltar-les desenvolupades per la pròpia Miren Extezarreta al vídeo que hi ha baix d'aquest paràgraf. Es tracta d'una xerrada impartida a Saragossa fa una setmana. L'economista té un estil didàctic i un llenguatge que permeten que persones com jo puguem entendre -un poc almenys- com va tot això dels diners, les pensions, els impostos i tota la pesca. Al contrari que altres pedants -presumptes experts- que pretenen fer-nos creure que saben més del que realment saben, venent ideologia neoliberal disfressada d'objectivitat acadèmica.

Las pensiones. Verdades y mentiras. (Miren Etxezarreta) from Social Art Producciones on Vimeo.

Canal 9 encobrint la violència anticatalanista

2011-01-24T07:49:00.004+01:00

La descripció dels fets elementals de la notícia és ben senzilla: Membres i simpatitzants de Coalición Valenciana (CV), GAV i España 2000 han intentat agredir Joan Laporta quan accedia a l'interior d'un hotel a València per tal de participar en un acte de Solidaritat Catalana (SI).

El titular de l'edició digital del diari El Mundo, gens sospitós d'independentista, diu així: "Intenten agredir Joan Laporta en la presentació de Solidaritat Catalana a València".
Canal 9, per contra, resumeix els esdeveniments de la següent manera: "El líder de Solidaritat per la Independència, Joan Laporta, ha visitat València i s'han viscut moments de tensió. Membres del Grup d'Acció Valencianista, Coalició Valenciana i d'Espanya 2000 han contestat als crits dels diputats i simpatitzants de Solidaritat per la Independència, que moments abans havien demanat a les portes de l'hotel la independència dels Països Catalans. Agents de la Unitat d'Intervenció de la Policia han retingut sis persones fins que ha començat l'acte."

Laporta visita València i es viuen moments de tensió: relació causa-efecte, segons la nostra televisió pública; una cosa provoca l'altra. El responsable és, per tant, el líder de SI. Com si la "tensió" (cínic eufemisme per a parlar d'un intent d'agressió) no haguera estat creada directament per un subjecte (els anticatalanistes) envers un objecte (Laporta).

Els membres de CV, GAV i España 2000 "han contestat als crits dels diputats i simpatitzants de Solidaritat per la Independència". Dos comentaris: a) sembla que es tracte d'un xiquet al pati de l'escola que justifica una agressió dient que ha començat l'altre; b) ambigüitat deliberada quan es diu que "han contestat": si no coneguérem bé la notícia, no sabríem que ací "contestar" equival a intentar repartir hòsties.

Interessant, per altra banda, la defensa implícita que fa Canal 9 de l'actuació dels qui han intentat agredir Laporta. Presenten CV com un partit més pacífic del que la pròpia formació s'encarrega de fer creure. Al seu web es podia -i es pot- llegir açò: "Desde las JJCV esperamos y deseamos que Juan Lapuerta visite Valencia, ya que tendrá un recibimiento hostil que es como tiene que ser recibido en nuestra patria valenciana este impresentable independentista radical". Per als informatius de la televisió autonòmica, no es tractava d'una recepció ("hostil"), sinó d'una "contestació". Van més enllà que el partit de Sentandreu quant a presentar-lo com un grup civilitzat.

La cosa no és valorar l'opció política liderada per l'ex-president del FC Barcelona. Personalment, no m'identifique amb el seu projecte en general ni considere encertada l'estratègia de SI al País Valencià. Però no parlem d'això ara.

El que vull denunciar és l'actitud de Canal 9 (l'actuació dels anticatalanistes d'extrema dreta es denuncia sola): ocultació d'informació, relat deformat de la realitat i justificació implícita de l'ús de la violència contra els defensors de determinades idees.

Microrelat a la ràdio

2011-01-17T23:55:00.005+01:00

L'Associació de Relataires en Català (ARC) va posar en marxa un concurs de microrelats anomenat "ARC a la Ràdio" que s'iniciava l'octubre de 2010. L'objectiu és anar implantant la lectura de contes breus als programes de ràdio sobre llibres i literatura. La temàtica general duu per títol "secrets" i cada mes hi ha un subtema: secrets de família, secrets d'Estat, secrets professionals... A juny de 2011 s'acaba el concurs.

A més d'un guanyador final, cada mes hi ha cinc obres seleccionades que són llegides al programa "Històries" de Ràdio Argentona.

El mes de desembre, el meu microrelat Al meu treball va ser un dels cinc triats. I, per tant, Sílvia Cantos, presentadora del programa "Històries", el va llegir en antena. No cal que diga que em va fer il·lusió. Ací teniu la gravació per si voleu escoltar-la.

WikiRebels, objectiva aproximació a WikiLeaks

2011-01-15T19:04:00.005+01:00

Al recomanable programa de TV3 '30 minuts' es va emetre el dijous de la setmana passada, 6 de gener, un interessantíssim documental de la televisió sueca SVT al voltant de WikiLeaks i Julian Assange. El reportatge, amb el títol de WikiRebels, i d'una hora de duració, és una aproximació seriosa i objectiva al fenomen que ha suposat la irrupció d'aquesta organització a l'actualitat; també es parla, inevitablement, de l'estrella mediàtica en què s'ha convertit el seu carismàtic i polèmic líder.

Sovint visitem els blocs amb presses i no ens detenim a veure vídeos llargs (fem moltes coses així a Internet: deglutició ràpida de continguts curts). Tanmateix, us aconselle que busqueu una estona apropiada i un seient còmode per mirar aquest documental.

CCOO ja no s'oposa a la jubilació als 67 anys

2011-01-11T23:54:00.005+01:00

Extret de la pàgina web del sindicat CCOO (11/01/2011):

"Toxo considera urgent un pla de xoc per a l'ocupació dirigit als joves i als aturats de llarga durada, recuperar el poder adquisitiu de les pensions i, en aquest context, rebutjar la jubilació als 67 anys de forma generalitzada i obligatòria i recuperar l'acord de la Funció Pública."

Comentari: És a dir que la posició actual de CCOO sobre la prolongació de l'edat de jubilació als 67 anys és la mateixa que la del Govern espanyol. El propi Zapatero ha dit, en diferents ocasions, que hi haurà flexibilitat en aquesta mesura. Els tertulians defensors de la política econòmica neoliberal dels socialistes han qualificat de "responsable" el canvi de discurs de l'esmentat sindicat.

El terme 'infumable' deixarà de ser despectiu

2011-01-09T19:11:00.003+01:00

Seguint la filosofia de la nova llei antitabac, l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ha anunciat que, en les properes modificacions del seu diccionari, la paraula 'infumable' hi apareixerà (actualment no existeix), però sense el sentit despectiu que té a l'ús col·loquial.

"La nostra línia sol ser la contrària: actualitzar el diccionari partint de l'observació social. I sí que ho fem quan incloem aquest mot; però li donem el significat contrari per tal de fer pedagogia en consonància amb els temps que corren: si es pretén deslegitimar l'acció de fumar, una cosa infumable no pot ser dolenta". Són paraules d'un membre de l'IEC que ha demanat l'ocultació de la seua identitat després que, davant representants de la premsa, li caiguera un paquet de tabac de la butxaca.

La pretensió és, amb el temps, canviar l'associació d'idees actual quan hom escolta el terme de què parlem. Per exemple, direm que una cançó és infumable si es tracta d'una peça molt bona. "Com m'agrada l'arròs al forn. És infumable!", escoltarem en un futur.

Per la seua banda, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) no s'ha pronunciat oficialment al respecte. Tanmateix, la seua presidenta, al ser preguntada per l'assumpte, ha afirmat en to de broma que es tractava d'una "decisió infumable". La intenció de la resposta ha estat ambigua: podria tractar-se d'una aplicació del nou significat del mot -segons l'anunci de l'IEC- i, per tant, d'una valoració positiva; o potser estem davant una mostra més de les males relacions entre les dues institucions.

Evidentment, açò és una notícia inventada en clau d'humor.

Nit al Ras a Xàtiva

2011-01-05T19:59:00.006+01:00

La gent de caMot ha organitzat -hem organitzat- una activitat per al divendres 7, el nom de la qual és Nit al Ras. L'acció consisteix, com el seu propi nom indica, a passar una nit al carrer; l'objectiu és cridar l'atenció sobre la gran quantitat de persones que, a Xàtiva, es troben en situació d'exclusió social i/o precarietat. A més d'això, es fan reivindicacions concretes en la direcció d'incrementar els diners destinats a ajudes d'emergència (clicant l'enllaç de dalt podeu ampliar la informació).

Informar, sensibilitzar i reclamar. Eixa és la triple intenció de la iniciativa.

Hi haurà lectura de textos, desdejuni popular i altres activitats per tal de reforçar aquest crit solidari. Toni Cucarella, Andreu Valor, Toni Espí i Toni de l'Hostal han confirmat la seua assistència a la concentració.

L'acció està convocada per caMot, però també per Cremats, un altre col·lectiu de Xàtiva format per gent jove amb molta energia i ganes de millorar el món que ens envolta. A nivell de partits polítics, es compta amb el suport explícit d'EUPV, PSPV i BNV.

Estic bastant convençut que serà un èxit. Esperem, a més, que l'Ajuntament i l'oposició atenguen les reivindicacions.

Retrovisor: Saturació a cap d'any

2010-12-31T20:35:00.003+01:00

Aquell any, Remigi havia decidit no celebrar la nit de cap d'any. Si li preguntaven per l'assumpte, responia amb el següent discurs:

-Molta gent se sent obligada a sopar de manera especial. Ixen per a no sentir-se estranys quedant-se a casa com sí farien una altra nit qualsevol. Són víctimes de les convencions!

Va sopar amb la televisió apagada i escoltant música, com era habitual en ell. Tot i voler aparentar normalitat al seu interior, Remigi se sentí estrany. I també sol.

Després va seure al sofà i estigué una bona estona tractant de concentrar-se llegint una novel·la sense aconseguir-ho. Va provar també de veure una pel·lícula, però pensaments aliens al film giraven per la seua ment, fent que la tristesa anara envaint-lo més i més a poc a poc.

Finalment, fent un esforç per aparcar la seua determinació i els principis, Remigi decidí telefonar un dels seus amics, per tal de saber on es trobava el grup sopant i acudir-hi a l’hora del cafè.Tanmateix, per molt que insistia prement el botó del seu mòbil, l’únic que aconseguia escoltar per l’altaveu era una gravació que deia el següent: “El número marcat es troba fora de cobertura o no està disponible”.

Microrelat que vaig escriure a L'aixeta ara fa un any i que va eixir publicat a la revista Moments.

La submissió de les masses

2010-12-30T01:47:00.005+01:00

José Manuel Naredo Pérez (1942) és un economista i estadístic espanyol. Després d'una etapa en què va treballar per a l'Administració i la banca pública, començà una tasca com a investigador i consultor lliure. Amb una visió vertaderament crítica, ha col·laborat en diferents iniciatives editorials, com ara Le Monde Diplomatique, Archipiélago o Cuadernos de Ruedo Ibérico.

La setmana passada va publicar un curt però interessant article al diari Público. Presentem, a continuació, algunes idees extretes del mateix.

Les elits político-empresarials orienten el Pa i Circ de la societat de consum i la selecció social de les idees, d'acord amb els seus interessos.

Els productes culturals i d'oci, a més d'adormir la gent, atien l'individualisme insolidari, associat a la ideologia econòmica del sistema.

El gran engany del nostre temps consisteix a fer creure que les actuals democràcies treballen a favor d'una societat d'individus lliures i iguals; en realitat, promouen valors i relacions socials que van en el sentit contrari.

La por a perdre el treball, l'estatus o a veure's discriminat indueix les persones a sotmetre's i censurar-se "pel seu propi bé", sense que calguen repressions explícites.

Llegiu el text sencer fent clic ací.

Preguntes per al TS espanyol

2010-12-24T11:52:00.006+01:00

Amb la intenció de justificar les sentències, segons les quals el castellà s'ha de "reintroduir" (atenció al prefix "re": tornar al model anterior a la democràcia) com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, el Tribunal Suprem espanyol afirma el següent: la política lingüística practicada els últims trenta anys al Principat, "sens dubte, ha donat els seus fruits i ha aconseguit els seus objectius legítims. Però no pot anar més enllà..." (...) "és un fet notori, i per tant no necessitat de prova, la certa i evident implantació de la llengua catalana a la societat de Catalunya".

És a dir que, segons el TS espanyol, no cal seguir amb l'exclusivitat del català a l'ensenyament -immersió lingüística, si parlem d'àrees on predomina el castellà- perquè la normalització de la nostra llengua ja s'ha assolit al Principat (aquest n'és un dels arguments, tot i que el nucli del discurs jurídic rau en la recent sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i, per tant, en la mateixa Constitució espanyola, la qual estableix la supremacia del castellà sobre les altres llengües).

Vull plantejar jo algunes preguntes als jutges Celsa Picó i Santiago Martínez, autors de les tres sentències que poden enderrocar el model lingüístic català a les escoles, basat en la discriminació positiva i amb la pretensió de frenar el retrocés de la nostra llengua.

-Quin percentatge de catalans calculen vostès que no sap parlar castellà? S'apostarien alguna cosa amb mi a que, si en troben algun, jo puc mostrar-los molts més exemples de persones que no ho saben fer en català?

-Quin percentatge de premsa i revistes hi ha en castellà a un quiosc qualsevol de Catalunya? El 95%, potser?

-Per què hi ha resistència per part dels cinemes a projectar pel·lícules en català? Possiblement perquè la realitat social implica que hi aniria menys gent a les sales? Es pot parlar, per tant, de normalització "aconseguida"?

-Quantes cadenes de televisió hi ha més en castellà que en català?

-Quin grau de dificultat, en una escala de l'1 al 10, tinc per trobar llibres d'autors estrangers traduïts a la meua llengua materna? Vostès, sent castellanoparlants, no tenen eixe problema; o no el tenen en la mateixa mesura. No és això una discriminació?

-Per què no tinc el dret que la meua llengua materna siga visible a països com, posem per cas, Anglaterra? Per què, pel fet que el català no es parle a tot l'Estat espanyol, no ha de projectar-se a l'exterior per part d'Espanya? Saben que la imatge d'un Estat unilingüe -la que es ven cap a fora- limita les possibilitats internacionals del català? És això just?

-Per què les persones estrangeres que viuen a Catalunya fan servir el castellà, majoritàriament, per comunicar-se amb els catalans? Té a veure amb el prestigi? Això és un exemple de normalització del català?

-Per què, habitualment, els catalanoparlants es passen al castellà quan es comuniquen amb algú que parla espanyol, tot i que aquest últim entenga la llengua d'Ausiàs March? Prestigi, de nou? Han pensat bé això que diuen que els objectius de la normalització lingüística ja s'han assolit?

La llista de preguntes podria allargar-se molt, però vull acabar amb una cadena de qüestions que és un resum de les ja exposades:

S'han parat a pensar, senyors jutges, en que la suma de tot el que estic plantejant té com a conseqüència l'extinció, a més curt o llarg termini, de la meua llengua materna? Comprenen que l'ensenyament exclusiu en català és una simple mesura de discriminació positiva per tal d'assegurar -front el domini total del castellà a nivell cultural, social i mediàtic- que totes les persones que visquen a Catalunya tinguen la competència lingüística en els dos idiomes oficials? No se n'adonen que, degut a eixa superioritat de l'espanyol, un catalanoparlant arriba a dominar-lo a nivell oral i escrit, amb el simple fet d'aprendre'l com a assignatura?

Deixant a banda les radiografies que es puguen fer de la situació en què es troba la nostra llengua, es pot fer la següent afirmació: si la legalitat espanyola, amb la Constitució com a màxima expressió, no té altres interpretacions, aquesta és incompatible amb la supervivència del català.

Al meu treball

2010-12-21T16:30:00.002+01:00

Suprimir l'empatia per complet: eixe és el secret.

No és tan difícil, o almenys a mi no m'ho sembla. Si observem com funciona el nostre món, veiem que posar-se al lloc de l'altre amb actitud solidària no és cap habilitat que facilite assolir l'èxit. Sí que ho és la penetració calculada en la ment aliena, d'una manera freda, per tal de preveure els seus moviments i avançar-s'hi; però sempre amb la perspectiva d'aconseguir el nostre objectiu, bloquejant tota possible interferència sentimental.

Jo sóc un bon professional. Entenc aquesta definició com tenir la capacitat de dur a terme la tasca per la qual et paguen. A la meua feina, cal apartar l'empatia doblement: durant la realització del treball, i també en relació a les conseqüències externes. Aquest segon aspecte és quelcom que s'assumeix amb naturalitat quan veus, amb lògica indiscutible, que les teues accions tenen certs efectes inevitables, elements que escapen al teu control.

Pel que fa al darrer encàrrec, no vaig a negar que ha ocasionat algun que altre trastorn a la meua vida privada. Però, al cap i a la fi, una seriosa planificació m'ha facilitat les coses, atès que l'equip és rigorós i marca els objectius amb l'antelació suficient. A banda d'eixos detalls, que la persona a matar fóra, en aquesta ocasió, la meua dona, no ha suposat res realment nou.

Manifestacions contra els retalls socials

2010-12-18T08:13:00.000+01:00

Que les manifestacions hagen sigut convocades per UGT i CCOO, a més de per la Intersindical, no hauria de ser motiu per no anar-hi. Tot i que els dos sindicats majoritaris estiguen institucionalitzats, i facen en moltes ocasions el paper brut de l'empresari; tot i que puguen donar-nos fàstic, cal aprofitar el seu poder de convocatòria per eixir al carrer i mostrar el nostre rebuig a la reforma laboral, a la congelació de les pensions, a la supressió de l'ajuda de 426 €..., a una política neoliberal que retalla més i més cada vegada l'Estat del benestar; que fabrica misèria i desesperació per tal de mantenir els privilegis d'uns pocs.

València, 18 h - Pl Sant Agustí

Alcoi, 12 h - Pl Al-Azraq

Castelló, 18 h - Pl de la Independència

Alacant, 18 h - Escales IES Jorge Juan

Elx, 18 h - Pl Xemeneies l'Algeps

Elda, 18 h - Pl Castelar

Barcelona, 17 h - Pl Universitat

Palma, 11:30 h - Pl Espanya

Maó, 18 h - Pl Esplanada

Eivissa, 13 h - Vara de Rey

Vostès, senyors de la guerra

2010-12-17T12:27:00.002+01:00

Vinguen, senyors de la guerra,
vostès que construeixen totes les armes,
vostès que construeixen els avions de mort,
vostès que construeixen les grans bombes,
vostès que s'amaguen darrere les parets,
vostès que s'amaguen darrere d'escriptoris.
Sols vull que sàpiguen
que puc veure darrere les seues màscares.

Vostès que mai no feren res
excepte construir per a destruir,
vostès juguen amb el meu món
com si fos una joguina seua.
Posen una arma a la meua mà
i s'amaguen dels meus ulls,
i peguen mitja volta i corren allunyant-se
quan les bales volen ràpides.

Com abans Judes,
menteixen i enganyen.
Una guerra mundial pot guanyar-se
(em volen fer creure),
però jo veig a través dels seus ulls,
i veig a través dels seus cervells
com veig a través de l'aigua
que corre pel meu clavegueram.

Vostès ajusten els gallets
per a que uns altres disparen,
i després retrocedeixen i observen.
Quan el nombre de morts puja,
s'amaguen a les seues mansions,
mentre la sang dels joves
s'escapa dels seus cossos
i s'enterra en el fang.

Vostès van escampar la pitjor por
que hom podia haver escampat:
la por a portar xiquets
al món
per amenaçar el meu bebè
encara sense nàixer i sense nom.
No mereixen vostès la sang
que corre per les seues venes.

Quant sé
com per parlar quan no toca?
Vostès podrien dir que sóc jove,
podrien dir que no tinc educació,
però hi ha una cosa que sí sé,
malgrat ser més jove que vostès:
fins i tot Jesús mai
no perdonaria el que vostès fan.

Deixen que els pregunte una cosa:
els diners que tenen són tan bons
com per a comprar el perdó?
Pensen que tindria eixe poder?
Crec que trobaran,
quan els arribe l'hora de la mort,
que tots els diners que feren
mai no serviran per recuperar les seues ànimes.

I espere que moren
i que la mort els hi arribe prompte;
jo seguiré els seus taüts
en la pàl·lida vesprada,
i observaré mentre els baixen
fins el llit de mort,
i em quedaré aturat enfront les seues tombes
fins assegurar-me que estiguen morts.

No sóc un gran seguidor de Bob Dylan. Escoltar-lo em pot dur, de vegades, a l'avorriment, però també, d'altres, a l'emoció. Això últim m'ocorre amb el tema Masters of War.

La cançó va aparèixer publicada l'any 1963 i és una adaptació de la peça de folk tradicional americana Nottamun Town. Després de ser popularitzada per Dylan, ha estat versionada per molts artistes: des de Pearl Jam fins a Cher, passant per Ben Harper.

Masters of War ha estat considerada com un tema antibèl·lic, com una mena d'himne, però el propi cantant estatunidenc va dir l'any 2001 a una entrevista que "no hi ha cap sentiment antibèl·lic en eixa cançó. Jo no sóc un pacifista. No crec haver-ho sigut mai. Si l'analitzes amb cura, la cançó tracta sobre el que deia Eisenhower sobre els perills del complex militar-industrial en aquest país (EEUU)".

Impressionant obra, en tot cas, tant a nivell líric com musical.

Ángel 'Lluna': 'Socialistes Valencians'

2010-12-15T23:11:00.005+01:00

El passat dilluns, el PSPV -"Socialistes Valencians", atenent a la marca que el partit vol vendre, per tal d'evitar al·lusions a la denominació de País Valencià- presentava la seua pàgina web per a la campanya electoral, alarte.org; pàgina des de la qual es pot accedir a un altre espai: socialistesvalencians.tv. Segons el propi Alarte, l'objectiu d'aquesta iniciativa és "trencar la barrera de la invisibilitat" de Canal 9, i arribar així al "conjunt dels valencians".

El que va cridar l'atenció -o no, segons ho mirem- fou el fet que el lloc web estava íntegrament en castellà, sense l'opció d'una versió en valencià.

Possiblement degut a una certa resposta a Internet, el PSPV va reaccionar i, al llarg del dimarts, va activar un enllaç que ens mostra la pàgina en català. Des de fonts socialistes, tanmateix, s'afirma que eixe monolingüisme s'havia d'atribuir a "problemes tècnics".

El cas és que la versió valenciana d'alarte.org (sempre opcional: per defecte, el castellà és l'idioma prioritari) està repleta d'errors gramaticals i de puntuació. La sensació que hom té al llegir-la és de deixadesa.

Un exemple que m'ha resultat graciós el teniu ací: "Ho va dir fa uns dies el nostre portaveu en les Corts, Ángel Lluna (sic!)". Fins i tot se li ha traduït el cognom al síndic socialista! I és que fa tot l'efecte que els textos en català que s'hi poden llegir són això: una (mala) traducció del castellà.

A tot açò, l'altre web al qual s'hi accedeix des d'aquest, el de la televisió dels "Socialistes Valencians", continua estant només en la llengua de Cervantes.

La conclusió, al meu parer, no deixa de ser trista. No és casual que Jorge Alarte s'expresse en castellà el 90% de les vegades que parla públicament (és igual que Camps en aquest sentit... i en altres). El PSPV és, com els grans partits, una màquina amb un objectiu clar: guanyar eleccions (malgrat que açò sone utòpic si fem cas de les enquestes). Els seus membres no tenen principis ideològics; el seu discurs tracta d'adaptar-se a la societat del moment per tal d'aconseguir el màxim número de vots possibles. Atenent als càlculs sociològics que hauran fet, saben que emprar majorment el castellà és més rendible, electoralment parlant.

Doctor En Orris Causa a la UCV

2010-12-09T23:04:00.002+01:00

Contra tot pronòstic, la Universitat Catòdica de València (UCV) ha investit Doctor En Orris Causa el conegut card-en-alt Antonio Canyí Thares. Sent aquesta una persona molt important dins el catodicisme, ha estat una gran sorpresa que una institució catòdica el distingira amb l'esmentat títol.

Seguint una cadena de coses inesperades, també ha resultat imprevisible la presència a l'acte del nostre estimat Don Fransisco Kaamp's, qui ha pronunciat paraules molt importants. Alguns testimonis afirmen haver vist també, de lluny, una figura gris que semblava ser Jordi A' l'Arte, però no en tenim la certesa; no és descartable, en tot cas, que l'home haja fet ús del seu poder d'invisibilitat.

Tornant al que ha dit Kaamp's, destaquem, primerament, la següent frase: "En ple segle XXI, qualsevol persona responsable defensa la compatibilitat entre l'església i la societat, entre la vida pública i la fe, entre la ciència i la religió i entre els coneixements i els valors". Tota una demostració de com la gramàtica, emprada sàviament per Don Fransisco, pot unir conceptes aparentment excloents entre sí.

En plena exhibició d'intel·ligència, i de coneixements socio-ètico-filosòfico-teològics, Kaamp's ha afegit unes paraules adreçades al card-en-alt Canyí Thares: "Un paradigma real de convivència entre Església, societat, vida pública, fe, ciència, religió, coneixement i valors el trobem, sens dubte, en la persona del card-en-alt Antonio Canyí Thares".

A continuació, hom ha pogut observar com el cervell de la persona-paradigma en qüestió tractava d'ingerir i digerir tots eixos mots sense aconseguir-ho plenament. No obstant, el flamant Doctor En Orris Causa ha començat el seu propi discurs lamentant "els ideals de l'home occidental, com el benestar, els diners, el sexe, l'evasió, el goig narcisista, el viure bé i gaudir, el consum i el fruir del cos i de la vida en llibertat omnímoda i la permissivitat". Amb aquestes paraules, s'ha verificat definitivament la total "compatibilitat" entre Església i societat, com molt encertadament havia avançat abans el nostre estimat Kaamp's.

Més personalitats han assistit a l'acte. Entre d'altres, cal fer referència a Milagro S.A. Martínez, presidenta de Les Cors Valensianes sense rellotge, i també a Karlos O' Soro, arquer i bisbe de Valénsia (el qual duia poques fletxes hui).

Les frases en cursiva són part del que, literalment, han dit el president Camps i el cardenal Cañizares (segons la versió digital de Levante). L'única modificació que s'ha fet ací és la del càrrec i nom del representant de l'Església.

Veritat indignant

2010-12-03T12:04:00.004+01:00

El president es va dirigir per televisió a tota la població, amb l'objectiu de revelar el que ja era un secret a veus. Els espectadors que no n'estaven assabentats es dugueren les mans al cap al conèixer la condició d'ésser humà del màxim mandatari de la nació.

Un llibre meravellós

2010-12-01T22:20:00.003+01:00

L'Alícia començava a estar cansada de seure al costat de la seva germana, al marge d'un riu, i de no tenir res a fer; una o dues vegades havia donat un cop d'ull al llibre que llegia la seva germana; però no hi havia dibuixos ni diàlegs. «¿I de què serveix un llibre», va pensar l'Alícia, «sense dibuixos ni diàlegs?»

Així, doncs, es va posar a considerar (tan bé com va poder, perquè la calor del dia la deixava endormiscada i ensopida) si el plaer de fer una garlanda de margarides la compensaria de la molestia d'alçar-se i collir-les, quan, de cop i volta, un Conill Blanc d'ulls rosats li va passar corrent pel costat.

No hi havia res de gaire extraordinari en aquest fet; i l'Alícia tampoc no va trobar gaire estrany que el Conill digués a mitja veu: «Òndia, Òndia, arribaré massa tard!» (Més tard, quan hi va tomar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural.) Ara bé, quan el Conill, per estrany que sembli, es va treure un rellotge de la butxaca de l'armilla, se'l va mirar i després va continuar corrent, l'Alícia es va alçar d'un bot, perquè li va passar pel cap que no havia vist mai cap conill que es tragués un rellotge de la butxaca de l'armilla. I, excitada per la curiositat, es va posar a córrer pel camp al darrere d'ell, i, afortunadament, va arribar a temps de veure com es ficava a dintre d'una gran llodriguera que hi havia sota una tanca.

Així comença el famós llibre de Lewis Carroll, Alícia en terra de meravelles. No sé qui ha fet aquesta traducció al català; ho he extret del bloc Regne de lletres.

Es tracta d'una d'eixes obres que presenta un clar contrast entre la seua altíssima popularitat i el nombre de persones que realment l'han llegida.

A diferència de les múltiples versions per al cinema i la televisió que d'Alícia s'han fet (horrorosa la de Tim Burton, tot i les expectatives creades), la novel·la és una cascada d'enginy i del millor humor absurd, creat aquest, en moltes ocasions, a través d'una gran varietat de jocs de lògica.

Els diàlegs de la xiqueta protagonista amb els extravagants personatges que es va trobant mai segueixen unes pautes de normalitat. D'entrada, ella tracta d'afrontar les converses amb sentit comú, però sempre xoca amb discursos que es regeixen per altres lògiques, altres regles. La rialla està assegurada per als qui ens agrada l'humor absurd.

Alguns consideren que el matemàtic Charles Lutwidge Dodgson (l'autèntic nom de l'autor) fou, d'alguna manera, el precursor del surrealisme. Alícia en terra de meravelles es publicà l'any 1865.

Altament recomanable, per tant, aquesta obra. I també la seua continuació, A través del mirall, millor inclús que la primera, baix el meu punt de vista.

2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià

2010-11-30T00:10:00.004+01:00

Des del bloc El Penjoll, art de paraula s'organitzen els 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià.

La cosa dels Premis és en realitat una excusa per promoure la nostra llengua, reflectida a bitàcoles relacionades amb les Comarques Centrals, bé perquè l'autor és de la zona, bé perquè la temàtica té a veure amb aqueixa.

Una manera, a la fi, de conèixer altres blocs i de crear xarxa que pot traspassar -o no- el món virtual de la pantalla de l'ordinador.

El PSPV i el Cabanyal

2010-11-29T07:49:00.001+01:00

Joan Calabuig, candidat del PSPV a l'alcaldia de València (28-11-2010): "En la meua visió del futur del barri del Cabanyal, no necessàriament hauria de desaparèixer una prolongació [de l'Avinguda Blasco Ibáñez], però s'hauria de replantejar per tal de reduir el seu impacte"

Comentari: És eixa l'estratègia que se suposa que us pot donar més vots?; mostrar-se com una fotocòpia del PP, però amb l'adjectiu "socialista"? Què significa "reduir" l'impacte d'una prolongació de Blasco Ibáñez?; destruir menys de 1.650 pisos, com pretén la dreta?; quants estaria bé enderrocar-ne? I el més important: és precís dur endavant el projecte consistent en connectar l'avinguda amb el mar?; per què?

És un "chivato" !

2010-11-25T20:57:00.003+01:00

Arran d'un assumpte laboral que em van contar a una escola on vaig treballar fa temps, em va vindre a la memòria una experiència personal viscuda durant la meua infància.

Tindria jo uns sis o set anys quan, dinant amb la meua família, vaig preguntar als meus pares si era bo o roin ser un "chivato" (conscient, lògicament, que el terme era clarament despectiu). Recorde que la resposta immediata fou que, evidentment, no era correcte actuar com un delator. Tanmateix, la contestació hagué de ser matisada a l'instant, encetant-se una conversa on van intervenir també els meus germans -majors. Segons la meua memòria, el que vaig percebre va ser que la cosa tenia certa complexitat.

Els mestres solen desqualificar, davant els seus alumnes, aquestes conductes. Però també és cert que, en determinats conflictes, i amb l'objectiu de conèixer els fets ocorreguts, és corrent el recurs a xiquets que fan el paper de testimonis. És clar que el sentit comú és el que guia la qualificació ètica del comportament delator.

Pel que fa al succés laboral que nomenava al començament, en aquest cas el "chivato" era un docent que li contava al director el que un company seu de feina havia fet. I és que, no sé si per contagi, els mestres acaben -acabem- comportant-se com els xiquets. No cal més que assistir a un claustre...

La suplantació de Laura

2010-11-19T07:33:00.000+01:00

Fa temps que sé massa bé que qui diu ser la meua dona no ho és en realitat. Actue com si no me n'haguera adonat del canvi i ella no ha sospitat, fins ara, que jo conec la veritat. Gràcies a la meua innata astúcia, aguditzada pel perill de ser descobert, puc mesurar de manera extrema cada gest, cada reacció.

La conspiració està sent duta a terme amb un alt nivell de perfecció. I en això justament radica la seua gran errada: ella s'assembla massa a la meua dona; físicament i psicològica, ningú (ningú que no fos jo, evidentment) no podria saber que la impostora no és Laura.

He de confessar que no sé en quin moment exacte es va produir la substitució. Tampoc no sé què han fet amb la meua dona. Sóc conscient -això sí- que les conseqüències per a la meua persona, en cas que saberen que m'he adonat de la suplantació, serien fatals.

He abandonat últimament la idea de la rebel·lió: ni matar-la ni obligar-la a explicar tota la història. La desfavorable correlació de forces m'obliga a ser caut.

Fent de la necessitat virtut, he anat desenvolupant a la ment una nova visió de la situació, un canvi de filosofia que, d'alguna manera, suposa un diferent enfocament de la meua existència. Partint del fet que els comportaments de totes les persones són, al cap i a la fi, interpretacions de rols, he pensat que no és una mala idea prolongar aquest estat de coses per a sempre: fingir tota la vida que crec que ella és Laura. Al menys, mentre no veja el moment idoni per a la venjança i l'esclariment de tot.

En realitat, la finalitat de viure és trobar la felicitat. I he de reconèixer que m'estic acostumant tant a aquest nou panorama que ja m'agrada i tot. Quasi que més que el d'abans, pel fet que l'observació de la vertadera realitat m'aporta el plaer intel·lectual de saber-me per damunt de tot el que m'envolta, a més d'un punt de divertida ironia. Per resumir-ho, diria que, a partir d'ara, consideraré la suplantació de Laura com un simple secret de família: baix la meua exclusiva possessió; no compartit, evidentment.

'Las Provincias', Zapatero i el 'catalanismo'

2010-11-17T07:26:00.002+01:00

Fa un temps que vinc observant com el diari Las Provincias s'ha anat radicalitzant més i més cada vegada, apropant-se a l'extrema dreta valenciana i recuperant, per tant, l'esperit de quan el periòdic era dirigit per Mª Consuelo Reyna. Ja ho vaig comentar de passada ací a L'aixeta allà pel mes de juliol, arran d'un pseudoarticle sobre l'assumpte del Cabanyal. Cal recordar, en aquest sentit, que feia anys que el rotatiu havia moderat molt el seu discurs -mostrant una línia conservadora civilitzada-, coincidint amb el canvi de director i amb la seua entrada al grup Vocento (ABC, Telecinco, Punto Radio...).

El diumenge passat, 14 de novembre, exhibia a la portada un titular digne de l'època d'esplendor d'Unión Valenciana: "Zapatero dará 400.000 euros para promover el catalanismo en Valencia". A l'edició d'Internet s'alternaven, segons clicares per veure el contingut de la notícia (sic!) o no, els termes "catalanismo" i "catalán".

La cosa tenia a veure amb les "ajudes" que, atenent als Pressupostos Generals de l'Estat, es destinen a Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana o l'Institut d'Estudis Catalans, entre altres. El titular, per tant, estableix una relació directa entre Zapatero i l'activitat d'aquestes entitats, qualificada de "catalanismo". S'està criticant el que fan eixes organitzacions? O el fet que el Govern espanyol les subvencione? Es suggereix que no haurien de rebre ni un gallet de l'Estat, tot i ser institucions sense ànim de lucre?

Com deia Dupin, el detectiu creat per Edgar Allan Poe, a un relat, la funció dels diaris no és contar la veritat, sinó "crear sensacions". Las Provincias pretén crear la sensació que Zapatero és una persona molt roïn, col·laboradora activa, a més, del pla consistent en annexionar el País Valencià a Catalunya, amb robatori de paella inclòs.

Extrac un xicotet fragment de l'article (per referir-nos al text d'alguna manera) per a que us feu una idea del nivell intel·lectual i periodístic del mateix:

L'Institut d'Estudis Catalans tiene como una de sus misiones la promoción del catalán allende las fronteras de Cataluña, allí donde considera que se habla catalán. Y claro, consideran que en la Comunitat Valenciana no se habla valenciano, como indica el Estatuto de Autonomía, sino catalán porque así lo consideran ellos. Y punto. De hecho esta organización pancatalanista posee delegaciones en Castellón y Alicante. En Valencia no dispone de una sede propia, aunque sí de un cuartel general, el edificio Octubre...

Teòricament és una notícia, no una columna d'opinió...

Tres breus reflexions per a concloure:

1) Em fa tot l'efecte que Las Provincias actua ara mateix amb plena coordinació amb el PP valencià. Estem ja a la pre-campanya electoral. Va més enllà, en els seus missatges, que el propi partit de Camps: es busca la màxima mobilització dels votants de dreta.

2) S'ha dit en altres ocasions i, potser, es tracta d'una qüestió incòmoda i complexa, per ser tractada amb profunditat. Per què ha arribat a funcionar, a la societat valenciana, un discurs com el blaver, aliè a tota racionalitat? De veritat es pot parlar d'un poble més inculte que altres, com apunten alguns?

3) La inclusió d'Escola Valenciana(*) com a institució que fomenta el "catalanismo" hauria de fer pensar a aquells que aposten per la tercera via (més o menys la línia oficial del BNV) per raons d'estratègia. Depurar el discurs i els conceptes, amb l'objectiu de no molestar a qui ha assumit l'odi a tot allò que sone a "català", no et lliura de rebre les crítiques irracionals del blaverisme paranoic (valga la redundància).

(*) Escola Valenciana sempre empra el terme "valencià" i ha promogut, fa uns mesos, la creació del web Softvalencià, tot i que ja existia Softcatalà. Una clara concessió a la consagració del secessionisme lingüístic a l'imaginari col·lectiu dels valencians. No obstant, això no ens ha de fer oblidar que es tracta d'una entitat que ha fet, i fa, una gran tasca per la nostra llengua.

Tanca el 'puto' Facebook!

2010-11-14T13:35:00.007+01:00

Ho diu el raper sevillà ToteKing al tema Redes sociales del seu nou treball El lado oscuro de Gandhi: tanca el 'puto' Facebook ja!

Manuel González -eixe és el nom real d'aquest jove de 31 anys- s'expressa molt millor a les seues rimes que a les entrevistes. Amb una actitud escèptica sempre, o nihilista -segons les seues pròpies paraules-, tracta assumptes diversos quan canta, habitualment amb alguns tocs d'humor.

La lletra de Redes sociales no conté reflexions o conclusions molt profundes -és una cançó, al cap i a la fi. Tanmateix, sí posa sobre la taula punts importants, relacionats amb el món de les xarxes socials, a partir dels quals seria interessant debatre.

El tema de l'alta transparència a les vides de la gent, i com això intervé en les relacions de parella; el desig d'omnipresència que en alguns desperta l'ús d'Internet ("Quiero estar en tos laos..."); la invasió d'egocentrisme ("Puro ego es lo que veo, el top de amigos que resucite tu autoestima por los suelos"); la il·lusió de la quantitat d' "amics" a les xarxes ("Sólo hay un amigo en mi top, y en la vida dos o tres")...

El lado oscuro de Gandhi és, al meu parer, el millor disc del Tote. I la peça de què hem parlat, Redes sociales, una de tantes bones que hi podem trobar dins. Escolteu-la. La lletra s'entén a la perfecció.

Mónica Oltra es fa respectar

2010-11-08T12:23:00.005+01:00

La majoria absoluta del PP al País Valencià, i la seua justificada percepció d'eternitat al Poder, tenen com a conseqüència, entre altres coses, l'exhibició de comportaments maleducats i prepotents. Insòlits i inimaginables a altres territoris.

Mónica Oltra, d'Iniciativa-Compromís, intervé a una comissió del Parlament valencià. Mentre ella parla, un diputat popular, que es troba assegut al seu costat, es dedica a trencar paperets provocant un insistent i molest soroll.

La cosa podria haver quedat així, però Oltra es caracteritza -ho hem vist ja en altres ocasions- per ser una persona amb caràcter. De manera que no ho deixa passar i mostra la seua habilitat per a fer-se respectar; s'enfronta a dos enemics alhora: l'impresentable personatge, ja esmentat abans, i la teòrica moderadora, que no s'esforça en excés per aparentar neutralitat.

Vegeu-ho, vegeu-ho...

Mort en vida

2010-11-05T07:11:00.000+01:00

“És un mort en vida”.

La sentència, referida a l'Oriol, fou llegida per aquest de manera accidental a una xarxa social d'Internet. La percepció general dels seus coneguts, segons va poder comprovar, es corresponia amb el que ell mateix sentia.

El dia següent, l'Oriol acudí a un metge forense, el qual va certificar amb plenes garanties la seua defunció. L'eliminació de qualsevol possible incertesa relacionada amb aquest assumpte el deixà, en certa manera, més tranquil.

En què consisteix la felicitat

2010-11-02T23:28:00.005+01:00

Voleu saber en què consisteix la felicitat, i si es pot ser feliç tota la vida?

Per estar segur de no equivocar-me en la resposta, he anat a cercar en un gruixut diccionari la paraula "felicitat" i he trobat que significa "estar plenament content, per sempre o per un llarg temps". Però com es fa per estar "plenament content", amb el grapat de coses lletges que hi ha al món, amb tots els errors que cometem també nosaltres, cada dia de l'any? He tancat el diccionari i l'he tornat a la biblioteca, amb molt de respecte perquè és un llibre antic i valuós, però ben decidit a no fer-ne cas. La felicitat ha de ser per força alguna altra cosa, una cosa que no ens limiti a estar sempre contents i satisfets (i una mica encantats) com una gallina amb el pap ple. Potser la felicitat consisteix a fer les coses que poden millorar la vida de tots els homes; a estar en harmonia amb aquells qui volen i fan les coses justes i necessàries. I, d'altra banda, la felicitat no és simple i fàcil com un rodolí: és una lluita. No s'aprèn en els llibres, sinó en la vida, i no tothom ho aconsegueix; aquells qui no paren mai de cercar i de lluitar i de fer coses, ho aconsegueixen, i poden ser feliços per tota la vida.

De l'obra de literatura infantil El llibre dels perquè, de Gianni Rodari. Traducció al català a càrrec d'Àlvar Valls.

Anteriors entrades a L'aixeta sobre Rodari:

Gianni Rodari: 'Moltes preguntes'

Un conte de Gianni Rodari

La UV aposta per Loquillo, Alaska i Pau Donés

2010-10-27T07:38:00.002+02:00

Público (26/10/10): "La Universitat de València oferirà un nou programa de postgrau en gestió empresarial de la música que comptarà entre el seu professorat amb artistes com Alaska, Loquillo o Pau Donés"

Comentari: Ja havia sentit que l'actual rector, Esteban Morcillo, estava impulsant una nova política a la UV. Potser Alaska impartirà classes sobre com entrar al món del periodisme d'extrema dreta (Libertad Digital), fer amistat amb Jiménez Losantos i coquetejar amb la premsa rosa; Loquillo podrà criticar, per enèsima vegada, la imposició del català i la seua consegüent marginació com artista 40 Prensipales, en sintonia amb el discurs del partit Ciutadanos; i Pau Donés... (d'on és?!) es denunciarà a sí mateix per autoplagi alhora que cantarà un nou tema que, amb el mateix ritme que "Bonito" o "Depende", tindrà una lletra interessant que no dirà res.

Sindicalista repartint llenya a VEO7

2010-10-26T07:21:00.003+02:00

No tinc moltes simpaties cap al sindicat CCOO. Aquesta organització i UGT, considerades com els defensors institucionals dels treballadors, juguen sovint un paper bastant tèrbol. El cas de Sintel, explicat a l'interessant documental El efecto Iguazú, és una mostra de com un sindicat com CCOO pot arribar a fer el paper brut de l'empresari, perjudicant greument els treballadors des del cinisme més repugnant.

No obstant, de vegades aqueixos són un mal menor; d'altres, aliats necessaris per la seua capacitat de convocatòria.

Siga com siga, m'ho vaig passar molt bé veient a un tal José Manuel Juzgado Feito -secretari de Política Sindical i Relacions Laborals de CCOO de Madrid- a un programa del canal VEO7, propietat de Pedro J. Ramírez i arma mediàtica de la dreta espanyola pura i dura. Una d'eixes cadenes que forma part d'allò que algú, encertadament, ha batejat com el "TDT Party" (joc de paraules que fa al·lusió al partit d'extrema dreta estatunidenc Tea Party): la quantitat de televisions ultraconservadores que habiten les senyals digitals de la pantalla domèstica.

Envoltat d'un personal més o menys fatxa (Luis Herrero, Marta Robles, Alberto Recarte...), el de CCOO va fer acte de presència al programa La vuelta al Mundo (subtil referència subliminar al diari El Mundo...) la nit abans de la vaga general del 29 de setembre. Lluny d'acovardir-se, i en un escenari on es tractava de centrar el debat en la "violència sindical" i no en les causes de l'aturada, Juzgado Feito va repartir llenya emprant les armes habituals d'aquests professionals de la tertúlia ultra: sobre-actuació, interrupcions, burla, crits, llenguatge-eslògan... I va aconseguir captar l'atenció quasi total de les càmeres. S'ha de reconèixer que el sindicalista en qüestió és allò que diuen un crack. La cosa va resultar una mena d'espectacle freaky realment divertit: jo, almenys, em vaig descollonar ben a gust.

Ací teniu la seqüència de vídeos. Amb una segona part inclosa, on Juzgado va tornar a participar a l'esmentat espai televisiu després de la vaga.

Banksy, el geni

2010-10-20T07:35:00.001+02:00

Banksy és el pseudònim d'un genial i provocador artista urbà conegut pels seus sorprenents graffitis. Però aquesta persona, dotada d'un gran enginy i capacitat creativa, no s'ha limitat a fer dibuixos a les parets de diferents parts del món: també ha realitzat altres obres, com ara l'aparició d'un elefant pintat durant una exposició a una galeria d'art o la "falsificació" de bitllets amb la cara de la Princesa Diana.

Amb una actitud propera a l'esperit punk, Banksy mostra una intenció clarament crítica en la majoria de les seues creacions. Darrere d'allò que fa aquest artista de carrer (o ja no tant de carrer: alguns diuen que l'home s'ha venut) hi ha sempre una reflexió interessant.

Vegem algunes coses d'aquest grandíssim creador:

Dibuix fet al vergonyós mur de Cisjordània

"Una nació sota les càmeres de videovigilància". Observem la càmera i, per tant, la dificultat de fer aquesta pintada

La xiqueta que fuig del napalm, de la famosa foto de Vietnam, acompanyada per Mickey Mouse i Ronald McDonald

Banksy va "falsificar" 10 milions de lliures britàniques en bitllets amb la cara de Lady Di. Molts d'aquests diners foren utilitzats amb normalitat

Dos homes policia britànics besant-se

Dibuix realitzat a la paret d'una clínica de malalties sexuals

En aquest vídeo, es pot veure com Banksy va col·locar, a Disneyland, una figura amb el conegut vestit taronja dels presoners de Guantánamo

Dues són les últimes novetats relacionades amb Banksy:

La primera d'elles és un polèmic vídeo: la introducció d'un dels darrers capítols de la sèrie The Simpsons, on, entre altres coses, es poden veure asiàtics treballant en condicions d'esclavitud creant productes de merchandising de la pròpia sèrie de dibuixos animats.

L'altra novetat és una més que interessant pel·lícula dirigida pel mateix Banksy: Exit Through The Gift Shop. Un fals documental, altament recomanable, on ens trobem amb una irònica i crítica reflexió al voltant del món artístic al nostre temps.