Feia poc que Sergi i Lorena es coneixien. Aquell dia havien estat moltes hores junts, a casa d'ell; quasi tot el temps al llit: fent l'amor, parlant, mimant-se, abraçant-se... Sergi va pensar que allò era meravellós.En un moment donat, i com si es produïra un pas lògic dintre una successió lenta i previsible de fets, ella digué somrient que se'n tornava a sa casa, que ja es telefonarien. Aleshores, a ell li va envair una sensació agredolça, més agra que no dolça: en aquell precís instant, fou molt més conscient que mai no ho havia sigut abans de la inevitable finitud de totes les coses.
per això cal gaudir de cada moment
ResponEliminaI disfrutar-los al màxim... mai se sap que vindrà després...
ResponEliminaUna abraçada!!!
Tinc un deja vu! Aquesta història la he viscut!
ResponEliminaJesús M. Tibau i Eva: Més que la idea de la vida com a cosa fugaç -i de la raonable corresponent actitud de 'carpe diem'- tracte de transmetre la sensació de finitud de tots els moments. Cada moment, cada cosa que fem, té principi i final. Això és una obvietat, per altra banda... Gràcies pels comentaris.
ResponEliminaglamboy69: És curiós que t'hages sentit identificat. Supose que molta altra gent ha sentit això en algun moment determinat. Salut!