divendres, 18 de setembre del 2009

L'home que mirava passar els trens

Pel que fa referència a Kees Popinga cal admetre que a les vuit del vespre encara hi era a temps, ja que, certament, el seu destí no era pas fixat. ¿A temps de què? ¿Podia fer altra cosa que el que anava a fer, convençut com estava, d'altra banda, que els seus gestos no tenien més importància que durant els milers i milers de dies precedents?

Si li arriben a dir que la seva vida havia de canviar bruscament i que aquella fotografia posada sobre el bufet, en la qual apareixia ell enmig de la seva família, amb una mà recolzada amb negligència al respatller d'una cadira, seria reproduïda per tots els diaris d'Europa, hauria arronsat les espatlles.

I si hagués buscat en ell mateix, a consciència, què podia predisposar-lo a un esdevenidor tumultuós, ben segur que no hauria pensat en certa emoció furtiva, quasi vergonyosa, que el torbava quan veia passar un tren, un tren nocturn, sobretot, amb les cortinetes tirades, ocultant el misteri dels viatgers.



Així comença la novel·la L'home que mirava passar els trens, de l'escriptor belga Georges Simenon (1903-1989), un dels grans autors del gènere policíac a escala universal. La traducció corre a càrrec de Ramon Folch i Camarasa i és molt bona. No sempre es pot dir el mateix: estic llegint ara mateix el clàssic Un món feliç de Huxley i, en aquest cas, és prou lamentable.

L'homme qui regardait passer les trains és un dels millors llibres que he llegit (s'ha de dir en aquest punt que no he llegit una enorme quantitat de novel·les, com sí ha fet molta altra gent). Tot i estar encasellat dins el gènere negre, a mi em va semblar més bé una obra psicològica que parla de la condició humana. Però això ocorre amb altres autors de novel·la negra: Patricia Highsmith, per exemple.

El relat ens parla d'un pare de família honrat, però també gris. Una persona amb complexes d'inferioritat, algú que se sent un fracassat. Impulsat per voler demostrar que no és menys que els altres, que pot ser tan valent com qualsevol (i ací s'inclouen temes com l'actitud cap a les dones, la fanfarroneria, l'autosuficiència...), emprèn un camí inesperat que acaba tenint importants repercussions. No avance res més que el que se'ns diu a la primera pàgina: la fotografia del protagonista apareixerà reproduïda a tots els diaris d'Europa.

El llibre no és llarg i es llegeix amb rapidesa. Ho dic per si s'hi voleu animar.


5 comentaris:

Eva ha dit...

Jo el poso a la meva llista...
Com va el curs?
Una abraçada!!

Josep ha dit...

Vaja, pareix que has gaudit amb la novel·la. No és la primera volta que en sent parlar. Per com la descrius... la tindré molt en compte!

Vaig llegir fa temps "Mar de Fondo" de Highsmith i recorde que no estava avesat a eixe gènere i em va sobtar bastant (violència, assassinats ocultats...).

Salut!

Vicent Terol ha dit...

Eva: El curs molt bé, tot i que aquest any he de donar Anglés a Infantil i cicle inicial. No estic acostumat als xicotets...

Josep Lluís: No he llegit eixa novel·la de Highsmtith, però caurà. M'agraden molt els seus llibres.

Lluís-Antoni Navarro Cucarella ha dit...

Una gran novel·la. Simenon és un dels grans. He intentat reunir tot el que s'ha publicat en català, sobretot a partit que Columna inciara una col·lecció pròpia, de la que arribaren a publicar una quinzena de novel·les. Al Mercat de Sant Antoni de Barcelona he pogut aconseguir alguns títols que foren publicats els anys 60 a la primera Cua de Palla. Et reconame La neu era bruta.

Toni Cucarella

Vicent Terol ha dit...

Prenc nota, Toni, de la recomanació.

L'exemplar que tinc de "L'home que mirava passar els trens" és d'una col·lecció de novel·la negra que va eixir a l'Avui fa uns anys.