

Segons Freitas, Camps mostrava preocupació i ansietat. "Apreta molt els dents, les arrugues properes als ulls les té asimètriques, les parpelles estan més caigudes del que és normal", afirmava el psicòleg.
Siga com siga, i sense ser experts, tot el món se n'adonava que no eren expressions excessivament naturals les que el president venia oferint des de l'esclat del cas Gürtel. A això li hem d'afegir que, des de l'aparició als mitjans de comunicació de l'escàndol de corrupció, la premsa estatal presta més atenció a tot el que ocorre al País Valencià: tot és analitzat, per tant, amb més detall, i tot té una repercussió que abans no tenia.
Ahir, El Curita (com li deien en les seues converses El Bigotes i companyia) va reaparèixer públicament després de dotze dies sense agenda. L'escenari va ser el més còmode possible per a Camps: un auditori format per consellers i alcaldes del PP, i res de preguntes dels periodistes. L'excusa de la reaparició, fer balanç d'un any del Pla Confiança. Discurs grotescament autocomplaent: "No existeix cap alternativa a la política del Consell", va sentenciar el president d'una Autonomia amb més de mig milió d'aturats.
Però reprenent el tema del títol d'aquesta entrada, s'ha de dir que -a falta de paraules davant els micròfons de la premsa-, Francisco Camps va obsequiar les càmeres amb un somriure marca de la casa. Un que recordava una mica la fotografia anterior. Ací el teniu:

Sembla ser que els assessors del president li han d'haver recomanat que, d'ací a les eleccions de l'any que ve, limite les seues exposicions públiques a actes institucionals i de partit -per a evitar imatges on la gent l'increpe-, i que, de cap manera, no se li ocòrrega atendre la premsa -per tal de no fer el ridícul amb els seus "muy bonito" i els ballets nerviosos. Cal vigilar la imatge al màxim, en un moment delicat en què és punt de mira de molts mitjans, tot i que les enquestes apunten cap a una nova còmoda victòria. Tota precaució és poca.
Tanmateix, sempre se li pot escapar algun dels seus somriures davant els flaixos. La perfecció no existeix.
P.S.: Aquesta setmana publicaré l'entrada que vaig prometre -bé, no la vaig prometre realment...- sobre els deu blocs que més m'agraden, seguint la cadena blocaire rebuda d'elisabet.
Que el somriure de Camps té un no sé què de diabòlic (a més de fingit, forçat, preocupat i mil coses més) és molt evident, no calen experts que ho certifiquen. Si és que mira-lo, com si vullguera cagar i haguera d'aguantar-se les ganes.
ResponEliminaI que ens l'hàgem d'engolir; tindrà collons la cosa!
ResponEliminaSalut i Terra
Que bó! La màscara és idèntica a la seva cara!! Igual s'hi va inspirar!
ResponEliminaComtessa: M'he descollonat llegint el teu comentari! Ho has clavat: això sí que és una definició científica del somriure de Camps!
ResponEliminaFrancesc: Espera't a veure si li agafa una depressió, ara que es pot reobrir l'assumpte dels trages, i es retira per a sempre.
glamboy: Ha sigut una casualitat trobar-la, però sí que li sembla, sí.