divendres, 27 de febrer del 2009

Canvi d'estat

Quan va entrar a la seua habitació, es féu tot fosc malgrat que era de dia i la finestra estava oberta. Va comprendre la situació poc després quan veié, des de dalt, el seu propi cos estès al terra.

dimarts, 24 de febrer del 2009

¿Gallec=Castellà?

Sembla que el moviment per la imposició del castellà, amb la consegüent extinció d'altres llengües, està centrant-se últimament en Galícia, atès que hi ha eleccions en pocs dies. Entre els protagonistes tenim Rosa Díez i el seu partit (no cal citar les seues sigles, ja que els mateixos mitjans de comunicació es refereixen a aquest com "partit de Rosa Díez"), una associació anomenada "Galicia bilingüe" i el partit espanyolista "Ciudadanos". En realitat, fa la impressió que són tots la mateixa cosa: baix una suposada defensa de la llibertat, volen eliminar qualsevol política que tracte de donar oxigen al català, gallec i basc; la conseqüència del que ells volen seria una acceleració en l'extinció de tota llengua que no siga el castellà.

Per a que es comprenga el que estic dient, parlaré del cas de Catalunya.

A Catalunya, l'ensenyament a Infantil i Primària és íntegrament en català. És el mínim que es pot fer per tractar de salvar una llengua que, front a una de més forta com és el castellà, es troba en retrocés. La presència del castellà és aclaparadora: el tenim a la televisió, al 99% de la premsa escrita, al cinema, a la música, als llibres... Els xiquets aprenen el castellà perfectament, tot i estudiar en català, perquè el context d'aquesta llengua és poderosíssim; tenir el castellà com a assignatura és suficient. Tanmateix, tot i ser el català la llengua vehicular a l'ensenyament infantil i primari, en els últims trenta anys, la nostra llengua ha experimentat un fort retrocés a Catalunya.

A Galícia, l'ensenyament no és íntegrament en gallec. Hi ha l'obligació d'impartir un número mínim d'assignatures en aquesta llengua; a partir d'ahí, cada centre té llibertat per a augmentar -o no- el número d'assignatures en gallec.

Tot i així, els grups de què parlava al principi d'aquesta entrada demanen tenir la "llibertat" de poder rebre l'ensenyament íntegrament en castellà. És cínic l'ús de la paraula "llibertat" ací: es tracta d'una llibertat que comporta imposar més encara el castellà, exterminar el gallec. Si un xiquet estudia en castellà, no aconsegueix la competència lingüística en gallec. En canvi, si és el gallec la llengua vehicular, acaba dominant les dues llengües. Ens sona això d'alguna cosa ací al País Valencià?

Però hi ha un punt que considere surrealista dins d'aquest conflicte. Com a Catalunya, alguns polítics i altra gentola de l'estil de Rosa Díez parlen de la "persecució del castellà". Jo, escoltant els polítics gallecs aquests dies, me n'adone que no pot ser això cert perquè tots -absolutament tots- s'expressen en castellà. Els del BNG, els del PP i els del PSdeG-PSOE. Sí, és cert que diuen alguna que altra paraula gallega entre mig, però el que parlen és castellà, no?. S'entén tot perfectament i els mitjans de comunicació ho emeten sense cap traducció... Ningú s'ha fixat en com sona el gallec oficial? De veritat que he escoltat varietats del castellà a altres zones de l'Estat Espanyol molt més difícils d'entendre.

dilluns, 23 de febrer del 2009

Dos contes breus de Pere Calders

Del llibre Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders, he extret dos contes breus (o microcontes, o microrelats..., o com es diga) que a mi em semblen deliciosos.




L'EXPRÉS

Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.




VENIM DE LA POLS

Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d'una glorieta. "Es tracta d'una sorpresa" responien a cada pregunta d'ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se'n diu cristiana sepultura.

dijous, 19 de febrer del 2009

Amb les presses

Ignasi va eixir del centre comercial abans d'haver entrat.

-Algunes coses s'han de fer amb rapidesa -es va dir, content.

Tanmateix, la seua satisfacció durà poc: l'alteració en la successió temporal va engegar una cadena d'esdeveniments, que tingué com a conseqüència final la transformació d'Ignasi en gat.

Curs a caMot: Intervenció amb persones en risc d'exclusió social

Demà, divendres 21, i el dissabte 22, tindrà lloc a caMot un curs sobre la intervenció en situacions de risc d'exclusió social. A continuació podeu llegir la convocatòria feta des del bloc de l'Associació d'Amigues i Amics de caMot.

Dintre dels cursos que estem organitzant des de caMot, vos anunciem que els propers dies 20 i 21 de febrer (divendres i dissabte) es realitzarà el curs que versa sobre la intervenció en situacions de risc de d'exclusió social. Recordem que no calen coneixements previs sobre el tema del curs; l'objecte del curs és doble: per un costat fer possible que aquelles persones que desconeixen el tema es puguen aproximar al mateix i, per altre, possibilitar un debat amb aquelles persones que ja estiguen treballant amb allò relacionat amb l'exclusió social.

Aquests objectius els aconseguirem mitjançant la posada en marxa de dues sessions. El divendres 20, a les 20:30h, es realitzarà una sessió introductòria. La sessió estarà a càrrec de Ruth López, treballadora social i llicenciada en ciències del treball, amb experiència al camp de la intervenció comunitària.

D'altra banda, el dissabte 21 a partir de les 18h, Toni Valero, educador social de la Coordinadora de Col·lectius del Parke Alcosa (d'Alfafar), farà una exposició sobre algunes de les situacions que ens trobem al món de l'exclusió, així com algunes de les estratègies possibles per intervindre.

Finalment, després de la intervenció de Toni Valero, hi haurà una taula d'experiències (que tindrà lloc al temps que sopem). A aquesta taula s'exposaran algunes inciatives relacionades amb el tema del curs, el que permetrà que la gent que desconega aquest àmbit es puga acostar a la seua pràctica i, també, que aquelles persones ja familiaritzades amb el tema puguen aprofundir i debatre amb els ponents.

El curs és gratuït, però hi ha una xicoteta aportació de 5€ pel sopar del dissabte. Agrairíem que confirmeu assistència a camot@hotmail.com

dimarts, 17 de febrer del 2009

El futur és dels babaus

Evaristo Páramos és conegut per haver liderat el grup de música punk La Polla Records. L'any 2002, junt amb la banda RIP, va crear una nova formació anomenada The Kagas. Aquesta persona sempre ha mostrat una gran habilitat per a fer unes lletres crítiques, agudament descriptives de la realitat, i amb un excel·lent sentit de l'humor. No conec cap altre lletrista que haja alcançat un nivell tan alt en quant a crítica social: la capacitat de síntesi, la ironia, el coneixement de la realitat que permet descriure-la de la manera en què ho fa...

The Kagas va traure un únic disc. Possiblement no conté les millors lletres creades per Evaristo, però potser sí és el més divertit. D'aquest treball he extret la cançó "Bobo". Disfruteu-la.



THE KAGAS - Bobo



Bobo vive para sí mismo;
nunca está a favor, tampoco en contra.
No es nada original
pero es un buen chaval.

Bobo viste como hay que vestir,
Bobo come lo que hay que comer,
Bobo piensa lo que hay que pensar.
Hoy cualquiera es como Bobo.

Y si tú sigues su ejemplo
podrás convertirte en bobo;
es el hombre del futuro,
el futuro es de los bobos.

Tú puedes lograrlo,
tú puedes hacerlo,
puedes conseguirlo,
puedes convertirte en....

Bobo!! Bobo!!
Bobo!! Bobo!!

diumenge, 15 de febrer del 2009

El sord de Montesa

Ma mare, que és una enciclopèdia de cultura popular, m'ha contat en diverses ocasions aquesta història. Atenent al que diu Toni Cucarella, supose que es tractaria d'un sussoït: contalla de caire humorístic basada en fets verídics.


Això diu que era un llaurador que estava mig sord, a qui no li feia gràcia que la gent se n'adonara d'aquest defecte, cosa que, per altra banda, no és infreqüent.

Eren les festes de Montesa, i l'home havia anat molt matí a l'horta a treballar. Després d'una bona estona d'estar llaurant, va veure que s'alçava una polseguera pel camí, senyal que venia gent.

"Això deuen ser els músics que venen a tocar a les festes", es va dir. Va sentir preocupació, com li passava cada vegada que es veia obligat a intercanviar paraules amb algú. "No passa res, em prepararé les contestacions...".

El pobre home es va posar a imaginar com hauria de ser el diàleg que tindria lloc en breus moments. "Primer em preguntaran: Què? Ha llaurat molt hui? I jo contestaré: De la bassa ençà". Tenia una bassa per a regar, i una corda amb un nuc, el qual li permetia de saber la quantitat d'aigua que hi havia dins.

"Després diran: Vaja! Hi haurà molta aigua en la bassa? I jo els respondré: Fins el nuguet". L'home va seguir imaginant l'escena: "Com no hauran estat mai a Montesa, igual em pregunten per on es va; jo els diré: Per aquelles penyetes d'allà".

Quan va aplegar la gent que venia pel camí, molt educadament es van adreçar al llaurador:

-Bon dia, germà!

-De la bassa ençà -va contestar ell.

-Germà, que està sord? -li van preguntar estranyats.

-Fins el nuguet!

-Xé, vaja i que els dimonis se l'emporten!

-Per aquelles penyetes d'allà.

divendres, 13 de febrer del 2009

Escrivint microrelats

Havia decidit apuntar-se a la moda d'escriure microrelats; i, per a començar, en va escriure un que tractava sobre una persona que havia decidit apuntar-se a la moda d'escriure microrelats; aquesta persona debutava amb un microrelat que tractava sobre algú que havia decidit apuntar-se a la moda d'escriure micorelats, i que...

dimecres, 11 de febrer del 2009

L'illa de les flors (Jorge Furtado, 1989)

Jorge Furtado, cineasta brasiler, va dirigir l'any 1989 un documental que duia per títol A illa das flores (L'illa de les flors), de 13 minuts de duració. Amb un estil narratiu peculiarment enginyós, i amb sarcasme, ens conta la trajectòria d'una tomaca dintre un context social i econòmic. Graciós, contundent, dur i emotiu.


diumenge, 8 de febrer del 2009

La superioritat del paisatge anglés

El majordom protagonista d' El que resta del dia, novel·la de Kazuo Ishiguro, parla de la "grandesa" del paisatge anglés en aquests termes:


"Jo estic disposat a creure que altres països poden oferir panorames més òbviament espectaculars. De fet, he vist en enciclopèdies i al National Georaphic Magazine fotografies de diversos racons del món que tallen l'alè; congostos i salts d'aigua magnífics, muntanyes d'una bellesa torturada. És clar que mai no he tingut el privilegi de veure aquestes coses de primera mà; i tanmateix m'aventuraré a dir, amb una certa confiança, que el millor paisatge anglès -com el que he vist aquest matí- posseeix una qualitat que inevitablement no posseeixen els paisatges d'altres nacions, per més superficialment dramàtics que siguin. És una qualitat, crec jo, que assenyalarà el paisatge anglès, davant de qualsevol observador objectiu, com el més profundament satisfactori del món, i aquesta qualitat probablement es resumeix, més que amb cap altre, amb el terme "grandesa". Perquè és veritat: quan m'estava en aquell sortint enlairat aquest matí i em mirava la terra davant meu, he tingut aquella sensació rara però inconfusible: la sensació de trobar-me en presència de la grandesa. (...). I tanmateix, què és exactament aquesta "grandesa"? On resideix, o en què? Ja m'adono que per respondre aquesta pregunta caldria un cap més savi que no el meu, però si em veiés forçat a arriscar una suposició, diria que és precisament la falta d'aquesta evident qualitat dramàtica o espectacular la que posa a part de les altres la bellesa de la nostra terra. És la calma d'aquesta bellesa el que compta, el sentit de contenció. És com si la terra conegués la seva pròpia bellesa, la seva pròpia grandesa, i no sentís cap necessitat d'esbombar-la. En comparació, amb la mena de vistes que ofereixen llocs com ara Àfrica o Amèrica, per molt que sens dubte siguin excitants, l'espectador objectiu és colpit per la sensació que són inferiors precisament per aquesta indecorosa manifestació."


Hi ha un humor soterrat en aquestes paraules, una fina ironia sarcàstica... Stevens, el patètic protagonista, que ha entregat la seua vida a la submissió servint el seu patró, parla de la suposada superioritat del paisatge anglés; i es basa, paradoxalment, en l'absència d'elements; també en la "grandesa" de la modèstia de qui se sap superior. Hi trobe, també, un paral·lelisme amb la idea de la superioritat del caràcter britànic.

dijous, 5 de febrer del 2009

És legítim mostrar imatges de morts i ferits?

Se sol dir que mostrar imatges explícites de morts i ferits és una pràctica de mal gust, fins i tot condemnable des d'un suposat codi ètic que tots hem de compartir. Es tracta d'una idea que pense que s'ha instal·lat a la ment de molta gent sense cap reflexió prèvia; fins i tot a la ment de persones amb una mirada crítica de la realitat.

Trobe que hi ha una confusió en aquest tema, una translació inconscient d'una valoració vàlida en certes situacions però no en altres. M'explique.

És legítim que ens mostren imatges desagradables de persones mortes o ferides a un accident de trànsit, per exemple? No ho és. Primerament, és una violació a la intimitat d'eixa gent. A més, es tracta d'un element innecessari per a la comprensió de la notícia. Exhibir eixe tipus d'imatges sols obeeix a criteris comercials: la recerca d'audiència mitjançant l'impacte morbós.

Durant la recent massacre del poble de Gaza a càrrec de l'exèrcit israelià, he llegit i escoltat veus que destacaven positivament el fet de no mostrar imatges de les víctimes palestines. Parle de gent que condemnava clarament l'assassinat en massa. Imatges "morboses", deia algú donant a entendre que era millor evitar ensenyar-les.

Contràriament al que ocorre en el primer cas, ací es tracta de quelcom més que legítim. És una denúncia del que està ocorreguent. A més d'això, també és un acte que facilita la comprensió d'una situació de terror que té víctimes i botxins: una empatia amb les víctimes que no sempre és tan evident com sembla.

dilluns, 2 de febrer del 2009

Una espera

Era de nit. Assegut al sofà, Joan esperava pacientment que Laura tornara. Fumava i escoltava cançons de Leonard Cohen seguint amb la mirada les lletres que havia imprès d'Internet. Li agradava Dance me to the end of love: "Show me slowly what I only know the limits of...", cantava ara Joan concentrat. De sobte, el soroll de la cadena del lavabo: en uns moments estaria Laura al seu costat.

diumenge, 1 de febrer del 2009

No et cases amb un sabater

El meu avi per part de ma mare li contava -i cantava- a aquesta molts sussoïts, cançons, rondalles, endevinalles... Ell era de Xàtiva, però també va viure un temps a Barcelona, d'on va recollir una part important del que després transmetia oralment. Fa poc, ma mare em cantava aquesta cançoneta:


No te cases, xica bonica;

no te cases en un sabater

perquè sempre estan dins de casa

i tot ho volen saber,

i en l'excusa de calfar el cerol

escarben el perol.