dilluns, 31 d’agost del 2009

Antiherois: dives, sexe i zel

Antiherois és un grup que tracta d'ocupar un espai inèdit a la música cantada en català: l'estil anomenat electroklash. Ells mateixos citen, en aquest sentit, a Alaska i Peaches com a màxims exponents. Tanmateix, al seu web parlen d'altres influències, com ara Superputa, Núria Feliu(!), Rafaella Carrà i Putilátex.

Però Antiherois es presenta com quelcom més que un grup: "un projecte frik-polític-musical". I certament mostren un discurs que deambula per l'hedonisme, l'anticapitalisme, la ruptura amb els models afectius i sexuals imperants, el narcisisme com a oposició a la fama/jerarquia i la transgressió. Tot això esguitat d'un humor irònic i freak que situa el seu plantejament a un espai que estaria a meitat de camí entre la reivindicació crítica i la broma (citen Núria Feliu com a referent i diva).

A la seua recomanable pàgina, amb quantitat de text per a llegir, substitueixen el famós eslògan sexe, drogues i rock and roll per un altre: dives, sexe i zel. Vegem, punt per punt, a què es refereixen, emprant les seues pròpies paraules.


Dives

"Sempre ens han educat per a ser nen o nena (...), per jugar a nines o al futbol. (...) . Però el gènere no és més que una construcció social totalment arcaica, un arma del patriarcat per dividir-nos i perpetuar les desigualtats socials, la subordinació de la dona envers l'home. Nosaltres reivindiquem el nostre tercer gènere, fins ara menystingut i silenciat: no som ni masculins ni femenines, som DIVES. (...) Però som dives reals, ordinàries i precàries, res ens separa de la resta dels mortals. (...) Tothom pot fer música, i nosaltres en som la prova vivent. A nivell lingüístic, utilitzem tant el masculí com el femení, tant portem faldilla com corbata, com pintallavis o calçotets. Transgredir el gènere és la millor forma de destruir-lo".


Sexe

"No deixis que et mercantilitzin, no deixis que t'etiquetin; la teva sexualitat és única i inigualable. Així doncs, desconstrueix-la i torna-la a construir a la teva mida, sense límits, sense restriccions de sexes, edats o nombre de participants, prenent el respecte com a màxima al realitzar-la. (...) La visibilitat és la millor acció directa contra l'heterosexisme; cal escandalitzar fins que ja ningú s'escandalitzi! (...) Inventa't un nom per la teva (sexualitat), mentre te'n rius de les etiquetes. (...) Sempre t'han fet creure que la solitud és el pitjor que et podria passar; mentida PODRIDA! Reivindiquem l'amor propi i l'onanisme, la seva màxima expressió".


Zel

"La paraula amor està tan contaminada que resulta inútil intentar depurar-la. (...) Molt millor reciclar una altra paraula per construir-ne una de nova!! Una paraula que sigui tan salvatge com el sexe més agosarat i que alhora desbordi tendresa, i pugui ser pronunciada en un sol sospir al teu amant secret, just abans de perdre el cap i fugir plegats de la vostra precarietat. (...) Estar en ZEL és un acte de resistència al tedi actual, a les restriccions socials, al ridícul món on vivim. (...) El ZEL fa possible que els individus connectin amb els altres, d'una forma plena. (...) El ZEL és una amenaça per a la nostra societat conduïda pel consumisme. (...) El ZEL apassionat és ignorat i temut per la burgesia, ja que posa en perill la seva estabilitat . El ZEL no permet mentides ni falsedats, ni tan sols polides mitges veritats, sinó que despulla totes les emocions i revela secrets que els humans domesticats no poden suportar".


Ací podeu baixar-vos els dos treballs que han publicat fins el moment. Potser no cal dir que Antiherois no creu en els drets d'autor i tot això; i que, per tant, el propi grup promociona la seua música per Internet de manera lliure.

Abans d'acabar, dues anotacions més de certa rellevància. Pel que fa a la procedència, aquesta gent declara ser "dels Països Catalans i de cap lloc en concret". També ens comenten que, fins ara, tots els concerts que han fet han estat organitzats per "moviments socials i festes populars alternatives".

Finalitze l'entrada amb l'únic videoclip que Antiherois ha fet per ara. Possiblement, una imatge no sempre val més que mil paraules, però sí -en aquest cas- pot complementar tot el que heu llegit de cara a tenir un coneixement més definit del grup.


diumenge, 30 d’agost del 2009

El PSPV i la Fórmula 1

Ángel Luna, portaveu del grup socialista a les Corts (24/08/09): "És necessari conèixer tot l'entramat de contractes que ha envoltat la celebració de la Fórmula 1 a València, donada la ingent quantitat de diners públics que va a engolir-se l'esdeveniment".

cinc dies després...

Jorge Alarte, secretari general del PSPV, en relació a l'assumpte de la Fórmula 1 a València (29/08/09): "Expresse el meu recolzament a qualsevol iniciativa que serveixca per a la promoció de la Comunitat Valenciana i per al desenvolupament turístic. El problema és que calen també altres polítiques".


El que ve a continuació està extret del manifest de la coordinadora Fórmula Verda contra el circuit urbà de Fórmula 1 a València (24/05/08):

  • La inversió de diners públics en un negoci privat com la F1 és una decisió de les Administracions Valencianes que no respon a les prioritats socials dels barris de la ciutat; en especial als més pròxims al circuit, menys vistoses però més importants per a la majoria de la població.
  • El circuit urbà respon a superats models de mobilitat urbana (sustentats en l'ús intensiu del cotxe privat), ignora el PGOU, afecta zones habitades i àrees verdes de la ciutat (el llit del riu Túria) i és incompatible amb el desenvolupament equilibrat i sostenible del front marítim.
  • El traçat, el muntatge i desmuntatge d'instal·lacions (durant setmanes o mesos) i la pròpia realització de l'esdeveniment ocasionen seriosos problemes en els accessos al Port i als Poblats Marítims, implicant greus trastorns de mobilitat per als habitants de la zona i per a tots els ciutadans i ciutadanes de València.
  • La realització del circuit urbà, sent el País Valencià un dels territoris d'Europa que més s'allunya del compliment del Protocol de Kyoto i dels Acords de la UE, i sent València una de les ciutats de l'Estat que pateix una major contaminació atmosfèrica procedent del tràfic privat, evidencia la total insensibilitat mediambiental tant de l'Ajuntament com de la Generalitat.
  • València, una de les ciutats amb major nivell de contaminació acústica d'Europa, destaca per la permisivitat amb les que havien de ser situacions excepcionals, però que, per la seua repetició i freqüència, deixen de ser-ho. També en aquest cas els bòlids que superen els 120 decibels es convertiran en companyia habitual en repetides i diverses ocasions al llarg de l'any.
  • La realització del circuit urbà és una apologia de la velocitat i un menyspreu a la cultura no sols urbana, sinó també humana al començament del segle XXI, quan els polítics i tècnics més sensats d'Europa i tot el món estan fomentant la sostenibilitat de les ciutats, potenciant el transport públic, limitant l'ús del vehicle privat, i defensant l'espai públic. Les activitats del circuit urbà suposen un retrocés educatiu cap a la conducció agressiva i la violència vial al lligar en l'imaginari ciutadà, sobretot dels joves, ciutat i velocitat. Aquesta il·lògica associació d'idees està en l'origen de les carreres il·legals i del “terrorisme suïcida” vial que es produeix en els carrers de diferents ciutats.
  • El decret del 8 de febrer pel qual el Consell regula la Fórmula 1,constitueix tot un estat d'excepció ambiental, vulnerant un total de 8 lleis distintes. Mai abans en la història de la democràcia espanyola s'havien reduït un conjunt tan nombrós de garanties jurídiques de l'Estat de Dret amb aquesta brevetat.

dissabte, 29 d’agost del 2009

Dins l'escena

Laura es quedà mirant absorta el guia, mentre aquest seguia amb l'explicació d'un dels quadres de l'antic museu.

Va transcórrer aleshores un temps que a ella li semblà infinit. I realment quasi ho fou, perquè Laura no recordava des de quan formava part d'aquella escena: una escena dins un quadre contemplat pels visitants d'un museu.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Drets conculcats i criminalització al País Basc

Fa uns dies, el Conseller d'Interior del Govern basc, Rodolfo Ares, va animar públicament la ciutadania a no consumir als "establiments on hi haja cartells que enalteixquen els assassins". A més d'això, va dir que es revisaria la política municipal de permisos per a les txosnas (casetes on es venen begudes durant les festes), atès que "moltes vegades són utilitzades per col·lectius que recolzen a ETA".

L' "enaltiment" i el "recolzament" són termes emprats de manera deliberadament ambigua per part d'Ares (també per part dels mitjans de comunicació, Govern espanyol, etc.).

Què significa en concret "enaltir els assassins"? Siga el que siga, el Conseller incita a perjudicar eixos locals; per tant, haurem de deduir que fan alguna cosa roin. Si allò que fan és delictiu, s'hauria de procedir legalment i deixar-se estar de recomanacions de consumir o no consumir allí. Per contra, si els establiments no incompleixen la llei, el Conseller -representant del poble- no hauria de fer cap comentari que contribuïra a criminalitzar-los.

Quan Ares afirma que moltes txosnas són "utlitzades per col·lectius que recolzen a ETA" i que, per tant, cal revisar els permisos municipals amb l'objectiu d'eliminar la seua presència, a quin tipus de recolzament en concret es refereix? Es tracta d'apologia del terrorisme? Si fora així, estaríem parlant d'un delicte a perseguir. Però el Conseller no diu que facen res que vaja en contra del codi penal. Tanmateix, les seues paraules presenten a certs col·lectius com a quelcom a erradicar. A això alguns li diem criminalització.

Són dos exemples de la línia seguida pel nou Govern basc: prohibir manifestacions, restringir la llibertat d'expressió, criminalitzar la ideologia abertzale...

Des de l'Executiu de Patxi López s'ha parlat molt últimament d' "erradicar la simbologia etarra", sovint sense especificar a què es referien exactament. Fotos de membres d'ETA? Símbols que demanen l'apropament de presos? Pancartes reivindicant la independència del que alguns identifiquen com a Euskal-Herria? Paral·lelament, i connectat amb l'anterior, hem escoltat el terme "enaltiment del terrorisme" més que mai abans.

Martin Scheinin és el Relator Especial de l'Organització de Nacions Unides sobre la promoció i la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals en la lluita contra el terrorisme. El desembre de 2008 publicava un informe molt dur amb la política aplicada a l'Estat espanyol en aquesta matèria: Llei de Partits, prolongació de penes, dispersió de presos...

Sobre el famós "enaltiment del terrorisme" diu dues coses importants:
  1. La vaguetat del terme "enaltiment" no s'ha d'utilitzar per a coartar la llibertat d'expressió.
  2. La punibilitat de la incitació al terrorisme ha de pressuposar la intenció d'incitar a la comissió d'un delicte de terrorisme i també l'existència d'un risc real (la cursiva és meua) de que, per efecte d'aquesta incitació, es cometa un delicte d'aquesta naturalesa.
Si no m'equivoque, un cartell com el que teniu a continuació podria entrar dins del que els Patxis Lopez consideren "simbologia etarra":


No entre ací a valorar la dispersió de presos aplicada als membres d'ETA. Sí em faré, tanmateix, una pregunta: opinar sobre la política penitenciària és enaltir el terrorisme? La pregunta és retòrica, òbviament. Més: prohibir aquesta "simbologia" no és atemptar contra la llibertat d'expressió?

Pel que fa a les famoses fotos de membres de la banda armada, ens pot agradar o no que a alguns llocs se'n pengen. No obstant, s'incita així, amb risc real, a la comissió d'un delicte de terrorisme? Per què l'Ertzaintza ha retirat fotos d'alguns locals i ara Rodolfo Ares simplement diu que no s'ha de consumir als establiments on n'hi haja penjades? És delicte o no és delicte tenir eixes fotos sense cap missatge escrit que les acompanye?

Fa unes setmanes, a una entrevista, un membre del Govern basc va dir que es pretenia dur a terme un "canvi sociològic" a Euskadi. Més enllà de reconèixer implícitament que l'Executiu actual no representa la societat basca, no ens va informar de com pretenien realitzar eixa transformació. Ara estem comprovant que un dels mètodes emprats per a produir l'esmentat canvi sociològic consisteix a coartar la llibertat d'expressió. Repartint hòsties, bàsicament.

dimarts, 25 d’agost del 2009

Anticrist

Antichrist, la nova pel·lícula de Lars Von Trier, ha arribat acompanyada de la polèmica. Alguns crítics havien parlat molt malament sobre la mateixa: provocació gratuïta, violència (gore) i sexe explícits, egolatria del director, plantejament pretensiós...

Un dia que havia anat al cine a veure la meravellosa Departures, em va sorprendre el tràiler del film del peculiar director danès. Una cinta de terror a càrrec de Lars Von Trier?

El diumenge vaig estar a València, presenciant la pel·lícula en versió original subtitulada (en castellà, evidentment) als cines Albatros.

D'entrada, he de dir que no em pareix el millor treball de Trier. Dels que jo he vist, almenys: la meua preferida és Dogville.

Per altra banda, Antichrist és una cinta visualment impecable; un plaer per als sentits. No sé si ho heu llegit a algun lloc, però el pròleg de la història (hi ha un pròleg, quatre capítols i un epíleg) és absolutament brillant des d'un punt de vista formal: una lliçó de bon cine.

La pel·lícula em va fer patir, com totes les que he vist d'aquest director. Hi ha intensitat i sadisme, a l'igual que ocorre als seus altres treballs.

Excés de violència? Tenim tres o quatre escenes prou salvatges, però són molt puntuals i estan plenament justificades.

També com en els altres films de Trier, la història es presta a diverses lectures: la violenta natura?; els estereotips d'home i dona enfrontats?; relectura del mite del pecat original?; cerca de l'origen de la maldat humana?; viatge al centre de la ment? Tot això junt??

En resum, Antichrist no suposa un salt qualitatiu en la trajectòria del director danès. És una pel·lícula cent per cent Lars Von Trier. A qui ens agrada aquest director, ens fa la impressió que no sap dirigir un mal film. L'últim és un treball molt bo, al meu parer.



dilluns, 24 d’agost del 2009

Conselleria boicoteja l'ensenyament en valencià

Un estudi del sindicat STEPV ens informa d'allò que hom percep quan es té un mínim de contacte amb la realitat educativa del País Valencià: Conselleria d'Educació, amb l'incomparable Font de Mora com a cap, boicoteja les línies en valencià.

Situem primer la qüestió.

Al nostre territori, els xiquets poden seguir tres programes lingüístics diferents:
  • Programa d'Incorporació Progressiva (PIP): Suposadament, hi ha l'obligació que una assignatura siga impartida en català (sol ser sempre Coneixement del Medi), amb l'opció d'anar augmentant el número de matèries que els alumnes estudien en valencià. En la pràctica, és línia castellana: mai es produeix l'esmentat augment. De vegades, ni tan sols hi ha una assignatura impartida en la nostra llengua.
  • Programa d'Immersió Lingüística (PIL): La idea és ensenyament íntegrament en valencià, enfocat pedagògicament a partir de la idea que la majoria de l'alumnat és castellanoparlant.
  • Programa d'Ensenyament en Valencià (PEV): Es tracta d'impartir totes les matèries en català a un alumnat bàsicament valencianoparlant.
Deia abans que al País Valencià es pot aplicar un d'eixos tres programes lingüístics. No és cert. Hi ha una sèrie de zones exemptes de l'obligació de seguir-los: Alt Palància, Requena, Xest, La Vega Baixa, etc...

Feta aquesta introducció, tornem a l'estudi de l'STEPV. Al boicot a l'ensenyament en català.

Pot sonar la paraula "boicot" a eslògan, a terme combatiu emprat gratuïtament. Presentem alguns fets i jutgeu vosaltres mateixos.

* Hi ha centres que, a través de l'AMPA, Consell Escolar, Claustre..., demanen la conversió de programes PIP a programes PIL o PEV. Conselleria no fa cas, directament.

* ITACA és el nom d'un programa informàtic de gestió de centres (no és idíl·lic, com el terme podria suggerir...). Aquesta eina no contempla la possibilitat que una escola, en la seua totalitat, puga aplicar programes en valencià (PEV i/o PIL). No cal dir que si és el castellà l'únic idioma en què s'estudia a un centre, ITACA no presenta cap problema.

* De vegades s'han imposat programes en castellà (PIP) a col·legis on no s'havien demanat; sense consultar, ni tan sols, els centres.

* Hi ha escoles on la demanda d'ensenyament en català supera l'oferta. Què fa Conselleria en eixos casos? Ampliar els programes? No. Deriva l'alumnat a altres centres; en ocasions a programes en castellà (PIP).

* Algunes voltes, la Inspecció ha elaborat informes favorables a la implantació de PEV i PIL en determinats col·legis, sent aquests informes rebutjats per Conselleria. Aquesta denegació s'ha donat, majoritàriament, de manera oral; amb la qual cosa els centres no poden recórrer aquesta decisió.

Açò és una xicoteta mostra del menyspreu del Govern valencià cap a la nostra llengua a l'àmbit educatiu. Podríem posar molts més exemples, però crec que -de moment- és suficient per a explicar una miqueta la política de boicot a la nostra llengua seguida per la Conselleria d'Educació.

Espere, això sí, no haver-vos fet un embolic amb els termes PIP, PIL i PEV. Poden sonar còmics, però la cosa és seriosa.

Per cert. Segons la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), una de les seues competències consisteix a "vetlar per l’ús normal del valencià". Ha fet algun comunicat l'Acadèmia en relació al boicot que el Govern valencià fa a l'ensenyament en valencià? O és que "l'ús normal del valencià" és aquell en què la nostra llengua ha de ser menyspreada, accelerant així la seua desaparició?

diumenge, 23 d’agost del 2009

Pinotxo Patxi

Durant la campanya electoral de les últimes eleccions a Euskadi, Patxi López va descartar un possible acord de govern amb el PP. Després, com sabem, no va complir la seua paraula.

Potser seria una forma de demostrar que és un autèntic basc, amb un parell de collons per a dir una cosa i fer la contrària?


divendres, 21 d’agost del 2009

Israelians contra la demolició de cases

El mes passat us parlava de Breaking the silence ("Trencant el silenci"), una ONG israeliana que treballa contra la política genocida de l'Estat d'Israel. Aquesta organització havia publicat declaracions de soldats jueus que reconeixien les instruccions rebudes consistents a crear el terror a Gaza, assassinant la població civil sense contemplacions.

Així, sabíem que a Israel no tot el món comparteix la línia sionista. Que hi ha gent a la que no li sembla bé anar exterminant palestins i ocupant les seues terres.

Em vaig assabentar fa una setmana i mitja de l'existència d'una altra ONG israeliana que també lluita pels drets humans. Es tracta d'ICAHD: The Israeli Committee Against House Demolitions ("El Comitè Israelià Contra la Demolició de Cases").

Aquest col·lectiu, des de fa deu anys, denuncia la destrucció d'habitatges palestins al sector ocupat de Jerusalem (l'Est), i sovint ajuda els seus inquilins a reconstruir-les.

L'Ajuntament de Jerusalem considera que gran part de les vivendes palestines de la localitat són "il·legals". Tanmateix, segons les lleis internacionals, no ho són, atès que Israel ocupa il·legalment la part oriental de la ciutat. En qualsevol cas, parlar de legalitat o il·legalitat en relació a l'Estat hebreu és un acudit macabre: Israel seguirà fent el que li done la gana, amb la complicitat d'EEUU i Europa, i prou. La resta és oratòria buida occidental sense cap conseqüència.

El govern local de Jerusalem senzillament no dóna permís als palestins per a edificar, la qual cosa crea una gran escassesa de cases a la zona oriental. Molts dels residents, al llarg dels anys, s'han vist obligats a construir sense els permisos municipals, i l'Ajuntament ordena demolicions contínuament. Són així els dirigents sionistes: cap escrúpol, cap contemplació.

Alguns han qualificat aquesta política de "neteja ètnica". I, efectivament, ho és. Podem emprar eufemismes o dir a les coses pel seu nom. La neteja ètnica consisteix a eliminar d'un territori éssers humans d'un altre grup ètnic.

Israel ho fa sistemàticament a la part Est de Jerusalem.

dimecres, 19 d’agost del 2009

La mort no ens afecta


"Acostuma't a la idea que la mort no ens afecta en absolut: perquè tot bé i tot mal resideixen en la sensació, i la mort és privació de sensació. És per això que el fet de conèixer rectament que la mort no ens afecta en absolut fa satisfactòria la condició mortal de la vida, no perquè proporcioni un temps infinit, sinó perquè suprimeix l'anhel d'immortalitat. Perquè viure no té res de terrible per qui ha assumit de debò que no hi ha res de terrible en no viure.

Per tant, és un beneit qui diu que li fa por la mort no perquè patirà quan arribi sinó perquè pateix sabent que arribarà. Perquè, allò que no fa nosa quan hi és, és absurd que faci patir mentre s'espera. Sens dubte, doncs, la mort, el més terrorífic dels mals, no ens afecta, per la senzilla raó que, mentre nosaltres som, la mort no hi és, i en canvi, quan la mort hi és, nosaltres ja no som. És a dir que no afecta els que encara viuen ni els que ja han marxat, per la senzilla raó que pels uns no existeix, i els altres no existeixen."


Epicur (Samos, 341 aC - Atenes, 270 aC), Carta a Meneceu (traducció de Jordi Cornudella)

dilluns, 17 d’agost del 2009

Ja és primavera...

Aquell melancòlic poeta odiava la famosa publicitat d'uns grans magatzems, on s'anunciava amb antelació l'arribada de l'estació de les flors. Preferia l'hivern com a inspiració.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Al voltant de la mort de García Antón

No sé com va la cosa a altres llocs, però sabem que ací, quan alguna persona de rellevància mediàtica mor, els mitjans de comunicació tenen el costum de parlar-ne bé d'aquesta. Amb l'excepció, és clar, dels roiníssims oficials: un Saddam Hussein, un membre d'ETA o simple simpatitzant abertzale...

L'altre dia va morir José Ramón García Antón a l'edat de 61 anys. Actualment era Conseller de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge (interessant contradicció: Medi Ambient i Urbanisme). Abans, des de 1999 fins a 2007, havia ocupat una altra conselleria: Obres Públiques, Urbanisme i Transport.

L'endemà de la seua mort, al diari Levante, un tal Juan R. Gil deia d'Antón que havia sigut "un cavaller". Per la seua banda, a l'informatiu de Canal 9 s'afirmava -com si d'un fet objectiu es tractara- que el Conseller havia "treballat molt per la Comunitat Valenciana".

No conec cap aspecte personal de la vida d'aquest polític. Sí sé, tanmateix, que com a Conseller d'Obres Públiques, Urbanisme i Transport era el màxim responsable del manteniment de les línies del metro de València quan, el 3 de juliol de 2006, hi hagué un accident clarament evitable a la línia 1. Van morir 43 persones i 47 en resultaren ferides.

Més enllà de possibles responsabilitats penals, García Antón hauria d'haver dimitit del seu càrrec i haver-se retirat de la vida pública. No féu ni una cosa ni l'altra. Tampoc no va voler rebre mai les víctimes de l'accident.

dijous, 13 d’agost del 2009

Figues a l'agost

Bernat Capó (Benissa, 1928) és escriptor i periodista. Al llarg de la seua trajectòria, s'ha interessat per la cultura popular, tema que ha tractat en llibres narratius, Espigolant pel rostoll morisc (1980) o assagístics, Costumari valencià. Coses de poble (1992-94).

Aquesta última obra està formada per dos volums, on es recuperen móns del nostre entorn immediat. Alguns d'ells conviuen encara amb part del poble valencià; d'altres romanen en la memòria col·lectiva de la gent més major o estan a punt de passar a l'oblit.

Aprofitant que estem al mes d'agost ("Per l'agost, bull la mar i bull el most"), he extret, del primer d'eixos dos volums, el següent text:




Figues a l'agost

Això és una veritat inqüestionable. Entre les nombroses varietats de fruita que tenim al nostre abast durant el mes d'agost, ocupen un lloc principal les figues, les quals, per les seues especials característiques, han donat peu a tota una llarga sèrie de refranys que s'utilitzen cada dia i que ara coneixerem, en part.

Les primeres que arriben a la nostra taula són les bacores, anomenades també figaflor, que apleguen a la darreria del mes de juny i que donen pas a la primera de les parèmies: Per Sant Joan, bacores, verdes o madures, segures. Posada la pedra bàsica del gran edifici dels aforismes al voltant de les figues, en farem ara un petit recull d'aquells que són emprats amb més freqüència per la nostra gent, per tots nosaltres.

Quan diem que això són figues d'un altre paner volem dir que la conversa ha pres un altre camí i que allò que escoltem no té res a veure amb el que estàvem parlant. Quan algú vol fer-nos creure una cosa del tot impossible, l'interlocutor respon amb sornegueria: ara plouen figues. De vegades hem pogut escoltar arguments dits amb escassa o nul·la convicció, aleshores serà el moment oportú per parlar de mitja figa, mig raïm. Els xicons, per la seua banda, s'han aprofitat també del fruit per a les seues coses i així, quan volen fer burla d'algun company, mostren el puny amb la punta del dit gros sortint entre l'índex i el del mig, és a dir, que li fan la figa a l'amiguet. I fer la figuereta és posar-se de mans a terra i cames enlaire, cosa que podem veure molt sovint entre la xicalla que, fins i tot, fa la demostració dins l'aigua de la mar.

Acabarem aquest recull, nascut a la calor agostenca que enguany ha vingut amb més força que mai, amb un parell d'aforismes com poden ser, per exemple, fer figa, que utilitzem quan fa fallida qualsevol cosa, i pesar figues, que es diu d'aquell que fa becaines enmig d'una conversa.

El mes d'agost és, sens dubte, el mes de les figues i acabaré aquest article parlant d'una varietat que mereix una atenció especial. És el cas de la figuerassa, anomenada també figa de pala i figa de moro, sense raons clares que abonen aquesta darrera denominació, perquè les paleres vingueren d'Amèrica i no es comprèn l'adjudicació al món àrab d'una fruita que fou desconeguda per ells fins que les expedicions colombines tornaren de les terres descobertes. Per aquí tenim el costum de donar la paternitat de qualsevol cosa desconeguda als moros i aquest és el cas, encara que avui és ben cert que la palera està estesa pertot arreu de l'hàbitat moresc com a conseqüència lògica de la seua aclimatació, perquè el fruit necessita poca aigua i molta calor i a les terres nord-africanes i a les nostres sudenques manquem de la primera i ens en sobra de la segona.

dimarts, 11 d’agost del 2009

Enquesta: Mai Català!

María José Català (València, 1981) és militant del PP i alcaldessa de Torrent des de les eleccions de maig de 2007.

Fa dos mesos va promoure una consulta per tal de canviar el nom de l'Avinguda del País Valencià. Segons va dir ella mateixa, era una cosa que els veïns li demanaven "contínuament". Fins i tot, va arribar a afirmar que no es tractava d'una "iniciativa de l'alcaldessa, sinó del poble".

Diuen que la gent de Torrent s'alçava pel matí i el primer que pensava era: "No puc seguir vivint així, sabent que tenim un carrer que es diu Avinguda del País Valencià".

Tanmateix, per alguna estranya raó, la participació a la consulta va ser d'un 3,5% del total del cens de Torrent. Ací podeu veure els resultats.

Ara, des de L'aixeta, pensem que potser seria interessant que María José Català es canviara el seu cognom; es tractaria d'un acte de coherència i de decència per la seua part. Hi proposem algunes alternatives:

  • María José Valencià
  • María José Comunidat
  • María Jose Camps
  • María José Reino
  • María José Paella
  • María José España

Quina opció et sembla millor? Vota a la nostra enquesta!

dilluns, 10 d’agost del 2009

La dictadura és la democràcia

Rubalcaba (3/8/2009): "Batasuna emprendrà en breu una nova farsa consistent a dir que condemna la violència (...) i reclamar que el partit siga legalitzat. (...) La resposta serà radicalment no".

Rubalcaba (3/1/2007): "Per a ser legal, Batasuna ha de complir les regles democràtiques. (...) Qui vulga participar en el joc democràtic ha de començar per acceptar les regles i per condemnar i rebutjar la violència".


Comentari:

La Llei de Partits és un atemptat a la llibertat d'expressió. "Condemnar la violència" no hauria de ser un requisit per a que un partit siga legal; no és lícit obligar ningú a fer un pronunciament d'aquest tipus. La cosa és, a més, aberrant i cínica si tenim en compte que hi ha moltes formes de violència no condemnades pels partits polítics: violència racista, violència militar (Afganistan, per exemple), tortures a l'Estat Espanyol (denunciades cada any per Amnistia Internacional)... La Llei de Partits és un delirant instrument legal dissenyat per a prohibir idees concretes, una excusa per criminalitzar el que siga: des d'un partit polític fins un bar.

La setmana passada, el ministre d'Interior va fer un pas més, sense tractar ja de mantenir una suposada coherència. Abans s'havia de "condemnar la violència d'ETA"; ara, ni així, Batasuna serà legal. No calen ja excuses per il·legalitzar idees; descaradament es fa una proclama contra la possibilitat que una ideologia tinga representació legal, contra els drets elementals d'una democràcia.

No ens ha de sorprendre després que Estrasburg avalara la política d'excepció aplicada per l'Estat Espanyol al País Basc. La repressió antidemocràtica, recolzada a Europa, se sent legitimada i s'aplica ja sense complexes.

El missatge és la confusió criminalitzadora total, atemptant contra la intel·ligència i els drets humans: ETA és Batasuna; "l'entorn" de Batasuna és ETA; per tant...

-Batasuna és un grup terrorista;

-puc detindre a qui em done la gana de Batasuna o que jo diga que es de "l'entorn";

-els manifestants que reivindiquen alguna cosa coincident amb Batasuna són ETA (avui, a l'edició digital de Público es podia llegir que "El Govern Basc lluita contra ETA també al carrer", referint-se a l'actuació policial contra una manifestació);

-etc.

El missatge és vaporós perquè així pot servir per actuar sense límits.

Parafrasejant a Orwell, a la seua novel·la 1984, podríem tractar de resumir el missatge del Govern Espanyol en la veu de Rubalcaba: LA DICTADURA ÉS LA DEMOCRÀCIA.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Ex-Avinguda del País Valencià a Torrent

Vaig comentar ací l'altre dia que l'Ajuntament de Torrent (PP) havia promogut un referèndum amb la intenció de canviar el nom a l'Avinguda del País Valencià. A la consulta s'oferien nou opcions, entre elles l'actual, que no agrada gens al PP (ni al PSPV, pel que sembla, donat que habitualment els seus membres empren el terme "Comunidad/tat Valenciana" quan fan declaracions).

Ahir em vaig assabentar, a través de Racó Català, del resultat del referèndum.

  • Sobre un cens de 56.745 possibles votants, 1.980 torrentins són els que han participat. Menys del 3,5%.
  • L'opció actual, Avinguda del País Valencià, ha sigut la guanyadora (957 vots).
  • Li han seguit les següents: Avinguda del Vedat (307), Avinguda del Regne de València (306) i Avinguda de Torrent (249).
  • La resta de vots s'ha repartit entre altres opcions. No sorprèn que "Avinguda de la Comunitat Valenciana" no haja obtingut un bon resultat, atès que el nom oficial del nostre territori és més lleig que un pecat.

Es manté, per tant, el nom de l'Avinguda? Doncs no.

Sembla ser, segons l'alcaldessa María José Català (que, de moment, no vol canviar-se el cognom), que Avinguda del País Valencià havia de guanyar per majoria absoluta per a que es mantinguera com a denominació del carrer. La conclusió oficial és que les altres opcions, sumades, obtenen el 51,09% dels vots; per tant, el poble vol canviar el nom actual de l'Avinguda. La cosa és molt lògica; o no?

A setembre hi haurà una segona fase d'aquest procés on s'elegirà entre les tres opcions més votades, amb l'exclusió de l'actual denominació. Es preveu una altíssima participació, entre el -4% i el 4% del cens.

Bromes a banda, cal destacar la burla tramposa que suposa aquesta consulta, referèndum, enquesta o el que siga. Si volien fer un referèndum de veritat (aprovar o no una reforma), per què no han realitzat una pregunta a respondre amb sí o no? Per exemple: Estàs d'acord amb canviar el nom a l'actual Avinguda del País Valencià?

Amb la idea d'assegurar-se la victòria, han plantejat diverses opcions, com si d'unes eleccions es tractara. D'eixa manera, no era difícil que, sumant els vots de les altres denominacions, se n'aconseguiren més que els obtinguts per l'actual nom del carrer. Tot i així, la cosa ha estat molt igualada.

En qualsevol cas, parlar de percentatges amb una participació de menys del 3,5% és més que ridícul. El més trist de tot açò és el que ja vaig comentar a l'entrada del dilluns passat: en els últims vint anys, l'espanyolista denominació de Comunitat Valenciana ha arribat a tenir una alta acceptació popular; País Valencià, tanmateix, ha passat a ser vist com quelcom anacrònic i nacionalista radical, apartat de les converses del carrer.

L'esquerra institucional, al País Valencià, ha perdut ja fa temps els seus símbols. I els símbols són importants de cara a la mobilització popular, a la identificació amb unes reivindicacions. El PSPV és, cada vegada més, una fotocòpia del PPCV. Però açò ja és matèria per a una altra entrada al bloc.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Excés de realitat












Visita la ment de nou
-repetició obsessiva-
un antic pensament.
T'ompli, et crida.

Camines i ho mires tot
baix el mateix prisma.
Excés de realitat
que a tu et domina.

Destria el concepte temps,
desenfocant la vida,
l'anàlisi insistent.
De nit, de dia.

Intentes recuperar
una visió distinta,
l'oblit consolidat,
el punt de mira.

dimarts, 4 d’agost del 2009

El dia de demà

De tant en tant hom escolta l'expressió "el dia de demà", emprada per a referir-se a una mena d'estabilitat futura. Parlem del dia de demà com si parlàrem d'un replanell al qual s'arriba després de pujar una sèrie d'escalons. "Compre aquest pis pensant en el dia de demà", per exemple.

Tanmateix, el dia de demà és una entelèquia. Quasi tots, de xicotets, hem pensat en un determinat dia de demà -situat al voltant d'una edat més o menys concreta- imaginant una cosa semblant a un present amb continuïtat en el futur: "quan siga major...". Però la realitat és que sobrepassem eixe futur -eixa edat- sense haver tingut la sensació d'haver habitat en un present llarg i indefinit; el deixem enrere amb la mateixa normalitat amb què deixàvem enrere el temps quan érem xicotets.

El futur no existeix; menys encara eixe futur anomenat dia de demà. Vivim sempre en el present.

L'anomenat dia de demà té cert sentit, si de cas, dins d'una estructuració de la vida -fases corresponents a diferents edats- en què se segueixen unes pautes culturals pròpies d'una societat determinada. Per exemple, molts pensen en la vida de casat quan parlen del dia de demà. Però, fins i tot en eixe cas, la cosa no té massa sentit quan es mira des de la subjectivitat de l'individu. Independentment que seguim les pautes socials establertes o no, estem sempre en el present; i la nostra percepció del moment -del present, de la realitat- no es correspon amb la idea que es transmet amb l'expressió "el dia de demà".

dilluns, 3 d’agost del 2009

"Comunitat Valenciana": un èxit (més) de la dreta

Llig al diari Público un article sobre l'eliminació, per part de municipis governats pel PP, de la denominació País Valencià als carrers.

L'últim cas conegut és el de Torrent. L'Ajuntament ha fet una consulta popular on es preguntava si es volia canviar el nom de l'Avinguda del País Valencià.

Trobe que el PP té, amb aquest assumpte, un pou més d'on treure vots i seguir avançant en el seu camí cap a unes futures eleccions on obtinga el 100% del sufragi.

Ens agrade o no, la imposició de "Comunidad Valenciana" (o "Comunitat", o "Comunidat") per part de la dreta, amb la col·laboració del PSPV (futur PSCV), ha resultat les dues últimes dècades un vertader èxit pel que fa a acceptació popular. Una victòria del conservadurisme ranci al País Valencià que s'ha de sumar a altres, com el triomf del secessionisme lingüístic, la senyera amb el blau o l'odi als catalans.

És cert que podem trobar el terme País Valencià a les sigles de partits d'esquerra, sindicats, associacions i moviments culturals. Però la realitat és que, si empres eixa denominació fora de determinats àmbits, la gent et mira de manera estranya i pensa que ets un nacionalista retrògrad i/o radical (tots dos pleonasmes en la percepció general del poble).

El mateix PSPV parla sempre de "Comunidad/tat Valenciana". Han d'haver fet les seues enquestes, comprovant que dir País Valencià els resta vots. I sabem que, en general, l'objectiu dels partits polítics és assolir el poder, no fer pedagogia.

No tracte de ser pessimista. Crec que és el que tenim actualment. Com a antídot, us anime a fer servir amb naturalitat el terme País Valencià en tota classe de converses.

diumenge, 2 d’agost del 2009

Dues bones fotos

El meu germà Alfredo Garcia es va presentar al 55é Saló Local de Fotografia Blanc i Negre i al 13é Saló Local de Fotografia Tema Fira d'Agost, obtenint el 2n premi en tots dos. Es tracta d'un concurs de fotografia organitzat per l'Agrupació Fotogràfica Setabense d'Aficionats (AFSA).

En el primer cas la temàtica era lliure. En el segon havia d'estar relacionada -obviament- amb la Fira d'Agost de Xàtiva.

Us mostre les fotos per a que en pugueu gaudir (feu click sobre aquestes).



"Pont", 2n premi al 55é Saló Local de Fotografia Blanc i Negre





"Gaiatos", 2n premi al 13é Saló Local de Fotografia Tema Fira d'Agost