Sí, votaré Iniciativa Internacionalista

Conta Eduardo Galeano a un llibre seu -crec que és El libro de los abrazos (l'enllaç no és a una referència, és al llibre complet!) -que una vegada va veure una pintada que deia més o menys així: "Si el vot servira per canviar alguna cosa, seria declarat il·legal".

D'entrada, compartisc eixa idea. Des de fa temps, pense que un partit polític amb principis -un partit que no tinga com a únic objectiu el poder- no té res a fer en unes eleccions. Ha de competir contra vertaders imperis econòmics, amb els mitjans de comunicació com a principal poder que controla la situació per a que no canvie res. Almenys res relacionat amb l'aplicació del capitalisme i totes les injustícies que d'ell es deriven: exclusió social, autodestrucció del planeta, precarietat, expansió de les malalties mentals, etc.

Tot i això, cal dir que hi ha experiències institucionals en què s'han aconseguit conquestes importants -pel que fa a la millora del benestar i a la reducció de les injustícies- tant a nivell local com d'àmbit estatal. Dos exemples podrien ser Marinaleda i Veneçuela, respectivament.

Faig aquesta introducció per parlar de la interessant candidatura per a les eleccions europees d'Iniciativa Internacionalista. L'altre dia us comentava que em feien ganes de votar-los veient les reaccions que la seua legalització havia suscitat en persones com Rubalcaba, Rosa Díez, Jiménez Losantos, Patxi López, Cospedal... (Per cert, quan el Tribunal Suprem els va il·legalitzar, des d'IU-ICV es va dir que "acataven" la sentència, sense fer cap més comentari). Eixe impuls de voler anar a votar II, en compte d'abstenir-me, era això: un impuls. Quelcom que em demanava -i que em demana- el cos; una reacció emocional més que racional.

Hi ha també motius racionals per donar suport electoral a II? Trobe que sí.

Al seu web tenen un manifest on es parla de manera clara d'una sèrie de reivindicacions. Moltes d'elles insòlites o, com a mínim, poc habituals en un grup polític. Vegem alguns dels punts:

• Fre a l'explotació laboral i a les retallades socials, proposant -si cal- mesures anticapitalistes.

• Llibertat d'expressió: dret a no ser discriminat per raons ideològiques (exemple: il·legalització d'idees al País Basc), de llengua (exemple: la que patim contínuament al País Valencià) i cultura, d'edat i de gènere; dret a no ser torturat, represaliat o processat per les pròpies ideees.

• Control per part de les dones del seu cos, la seua sexualitat i la seua capacitat reproductiva.

• Dret permanent a l'autodeterminació dels pobles i a la normalització de la seua llengua i la seua cultura.

• No a l'Europa del Capital (exemples: Directiva Bolkenstein, Directiva del Retorn contra els treballadors immigrants), no a l'OTAN.

• Recolzament a la lluita contra la privatització de la sanitat; també a la lluita contra el Pla Bolonya.

• Solidaritat amb els processos d'articulació patriòtics, antiimperialistes i de justícia social a Llatinoamèrica; també amb la lluita del poble palestí.
  

És clar que un manifest no és un programa. També es podrà dir que el text (recomane llegir-lo sencer) és pamfletari. En qualsevol cas, ací hi ha una declaració d'intencions i de principis, on se segueix una línia anticapitalista, una exigència de justícia real. Uns posicionaments -generals si es vol- que jo compartisc.

Pense també que la democràcia no es redueix a votar cada quatre anys. Però és possible que, amb les regles del joc del sistema, es puga fer alguna cosa. Hi ha experiències on la combinació d'actuació institucional i moviments socials ha donat fruits interessants.

Iniciativa Internacionalista és, en la meua opinió, una alenada d'aire fresc en el panorama polític. Una candidatura que pot ser votada per molts abstencionistes habituals. Jo seré un d'ells el 7 de juny.

El robatori de la gallina

Un nou "sussoït" contat per ma mare, una nova història on apareix un rector. Com en les altres ocasions us he dit, el meu avi és qui li contava aquestes coses a la meua progenitora. Recalque el fet que es tracta d'un "sussoït"; és a dir, d'un fet verídic.


Vet ací que una vegada, en una època en què es passava molta fam, uns homes van decidir furtar una gallina, farts com estaven de no menjar res de trellat. Es posaren a guisar-la amb molta il·lusió i, quan ja estava apunt, un d'ells va dir:

-Xe, podríem convidar al rector, que també passa molta fam. Total, mira...; ja que l'hem furtada, així al menos som uno més.

I els homes cridaren al rector, sense dir-li res -evidentment- sobre la procedència de la gallina.

-Ie, vinga a sopar en mosatros, que tinguem una gallineta... guisaeta i tot ja!

-Xe, gallina?? -digué el rector tot entusiasmat.

De manera que el capellà va anar a sopar amb els homes sense pensar-s'ho. Menjaren tots la mar d'agust i després cadascú se'n va anar a sa casa.

Uns dies després, l'home que havia furtat la gallina se'n penedia d'haver-ho fet. Tot era pegar-li voltes a l'assumpte, sense que la seua consciència poguera descansar tranquil·la. I com que no podia aguantar més així, va decidir anar a confessar-se.

-Senyor rector, jo m'acuse que vaig fer un robo.

-Xe tu, un robo?? -respongué el capellà escandalitzat.

-És que vaig furtar una gallina.

-Tu saps això lo qu'és? Furtar una gallina, home! -començà a sermonejar el rector-. Una gallina és una cosa que porta molt de rastre, perquè tu furtes una gallina i... eixa gallina haguera post ous si no l'hagueres furtà; després els haguera covat i hagueren nascut pollets... El robo eixe que has fet és molt important!

-Mire, senyor rector, a mi em sap mal, però...

El capellà el va interrompre per seguir amonestant l'home:

-No home no, això és un pecat molt grave!

Seguiren pegant-li voltes al que havia passat: l'autor del robatori intentant justificar la seua acció i el rector sermonenjant-lo, tractant que acceptara la seua culpabilitat. Fins que arribà un punt en què el lladre, que ja no sabia per on eixir, digué:

-Senyor rector, vosté s'enrecorda d'aquella nit que va vindre a sopar en mosatros?

-Sí, sí que m'enrecorde.

-Pos... eixa gallina era.

-Xe, eiga gallina era? Pos no t'apures, home, que aquella gallina estava moixa! Eixa no haguera post ous en sa vida! Tranquil, tranquil...

I amb aquestes paraules, el rector envià l'home a sa casa.

Encara aniré a votar II?

Doncs mira... Jo que tenia pensat no votar, ara és possible que acabe anant al col·legi el 7-J per a donar el meu suport a Iniciativa Internacionalista. Entre altres coses, perquè s'ha convertit en un símbol de resistència a la política d'excepció aplicada per l'Estat Espanyol. També em fa ganes de votar-los al veure les reaccions dels Patxi López, Rosa Díez, Jiménez Losantos, Rubalcaba, Cospedal... davant la legalització de la candidatura a càrrec del Constitucional, i també l'actitud criminalitzadora de la premsa espanyola. Això si no intervé Garzón o qui siga abans de les eleccions i els torna a il·legalitzar.

Mª Dolors Pellicer: rimes amb rialles i més

Maria Dolors Pellicer (Oliva, 1956) és mestra i forma part dels Moviments de Renovació Pedagògica Col·lectiu de Mestres de La Safor i Escola d'Estiu Mariana-Safor. És escriptora de literatura infantil: publica contes, rondalles i poesia.

El seu llibre Rimes i Rialles conté versos senzills, que poden ser gaudits tant per xiquets com per adults. El fil conductor dels poemes és la rialla, com el propi títol ens indica, però hi ha també un espai per a la crítica. Jo l'he descobert fa poc i m'ha agradat prou.

D'aquesta obra he extret les següents poesies. Com en altres ocasions dic, espere que us agraden.

SI A L'HIVERN VAS AL PASSEIG

Si a l'hivern vas al passeig
hi veuràs molt poca gent
perquè el dia és massa curt
i ben prompte pica el fred.

A la part més elevada,
asseguts en un banquet,
quan és dolça la vesprada,
es reuneixen alguns vells
que conversen animats
i somriuen satisfets
recordant les aventures
de quan eren criatures
i corrien amb el temps.


LA LLUNA

La lluna
que em mira
coqueta
i somriu
s'aboca
a les aigües
tranquil·les
del riu.

Hi pesca maragdes
i anells de robins
que es tornen rialles
penjades d'un fil.


QUAN LA POBRESA

Quan la pobresa
es torna immensa,
quan algun poble
perd el conhort,
sempre n'hi ha un altre
que a costa seua
s'omple la panxa
i viu com vol.


LA MAR QUE REIA

La mar que reia
de forma clara,
neta i serena
ja no ho pot fer.
La seua panxa
se li remena,
fa mala cara,
li put l'alé
per tanta i tanta
papilla negra
que l'hi vomiten
alguns vaixells.

Normalitat (finita)

Feia poc que Sergi i Lorena es coneixien. Aquell dia havien estat moltes hores junts, a casa d'ell; quasi tot el temps al llit: fent l'amor, parlant, mimant-se, abraçant-se... Sergi va pensar que allò era meravellós.

En un moment donat, i com si es produïra un pas lògic dintre una successió lenta i previsible de fets, ella digué somrient que se'n tornava a sa casa, que ja es telefonarien. Aleshores, a ell li va envair una sensació agredolça, més agra que no dolça: en aquell precís instant, fou molt més conscient que mai no ho havia sigut abans de la inevitable finitud de totes les coses.

PP i PSOE contra la injustícia internacional

Afirma molta gent que els dos principals partits de l'Estat Espanyol no es posen d'acord en res. I no és cert. El que ocorre és que es pacten les coses que són realment importants, com ha de ser: acords per defensar l'essència de la democràcia, l'Estat de Dret, la llibertat.

Per exemple, PP i PSOE voten junts quan es tracta d'augmentar el sou dels diputats. I no és aquest un tema en el que s'haja de fer demagògia: el sou dels diputats és dels més baixos d'Europa i sovint es queda curt per a que puguen allotjar-se en bons hotels i menjar en restaurants de luxe. Es tracta d'una feina -la del diputat- pesada; i és precís alimentar-se bé i descansar millor. O no? Ho dic seriosament, sense ironia.

També els dos grans partits s'han posat d'acord per a governar a Euskadi. Que ha calgut il·legalitzar l'esquerra abertzale encara que cap dels seus membres estiguera acusat de res en concret? I què? Això és la democràcia! Cal respectar la Justícia dels grans partits! Vull dir..., la Justícia! A més, a Euskadi no hi havia llibertat i calia un pacte dels constitucionalistes. La llibertat no és poder presentar-se a unes eleccions així com així; "llibertat" significa Constitució i govern democràtic (potser amb aquesta afirmació no està clar què vull dir, però sona bé). Per exemple, ara Patxi López té "llibertat" per a governar. Estem?

L'altre dia, PSOE i PP van votar junts la limitació de la jurisdicció universal. Què vol dir això? Doncs que, a partir d'ara, la Justícia espanyola ja no podrà anar per ahí jutjant el que ocorre a altres països, a no ser que hi haja víctimes espanyoles o que els responsables del delicte es troben a l'Estat espanyol. Per exemple, un tal Andreu -jutge de l'Audiència Nacional- s'havia entestat a investigar no sé quins suposats assassinats comesos per Israel a Gaza l'any 2002. Ara ja no ho podrà fer, per sort.

Primer, cal deixar clar que això d'Israel no és cert del tot. Què fa aquesta nació sinó defensar-se dels terroristes palestins? Que mata i amputa xiquets, dones, homes...? Són terroristes tots! O almenys podrien haver-ho sigut. Una vegada morts segur ja no ho seran!

Després, un no pot anar jutjant totes les coses que passen al món. Que ací ja tenim molts problemes per a resoldre, home! A més, països com Israel ja tenen la seua Justícia imparcial que, arribat el cas, investigarà el que faça falta. Que estem parlant d'un país democràtic, per l'amor de Déu!

Finalment, una nació com Espanya no pot crear-se enemics democràtics com Israel o Xina (sí, sí, Xina! que hi havia un altre jutge que volia investigar nosequines xorrades del Tibet). L'Estat espanyol necessita socis forts defensors de les llibertats, democràcies modernes. Persones tan honorables com Ehud Barak o Tzipi Livni hauran quedat ben satisfetes amb aquest acord de PSOE i PP, donat que van sol·licitar la mesura al Govern Espanyol fa un temps.


Bé; i ja per acabar, us deixe amb una carta el contingut de la qual no compartisc en absolut. És d'un tal Alberto Arce, un periodista d'eixos progres que diu que ha estat per Palestina; faltaria saber si és veritat! En la carta, es dirigeix a Jordi Pedret, un honrat polític del PSC, president de l'Intergrup Parlamentari per Palestina (a que sona important? és que és important!). La carta es desqualifica per sí mateixa, donat que l'acusa d'haver contribuït, amb el seu vot, al que explicàvem abans: a frenar a eixos jutges que volen arreglar el món! Llegiu, llegiu... Si és que hi ha gent per a tot!


Señor Pedret,

Usted me conoce y me recuerda. Hace menos de dos semanas, el pasado 28 de abril, en La Casa Encendida, tras su interesante intervención en la mesa redonda “La cooperación española en los Territorios Palestinos ¿Hacia un enfoque de derechos?” le hice, sentado desde la primera fila, una pregunta directa: ¿Puede responderme como diputado del Grupo Parlamentario Socialista y confirmar que el gobierno español no va a cambiar la Ley Orgánica del Poder Judicial para paralizar la causa abierta en la Audiencia Nacional contra seis militares israelíes?

Usted fue claro en su respuesta. Dijo que, si bien existían diversas propuestas para modificar dicha ley, no estaba entre las prioridades del gobierno impulsar tal reforma por el momento. Aseguró que veía altamente improbable que llegase a suceder a lo largo de esta legislatura. Varias decenas de personas escucharon su respuesta.

Usted mintió.


Llegiu la carta sencera, si teniu valor, fent click ací.

No va ser precissament un final feliç

Diuen que el mallorquí Joan Miquel Oliver recorda a Jaume Sisa. I és cert, però a mi m'agrada molt més el primer.

Oliver és el compositor de les cançons del grup Antònia Font i també té, paral·lelament, un projecte en solitari com a cantant. La banda no m'acaba de convèncer, més enllà d'algun tema concret; els discos d'ell, tanmateix, m'encanten.

Joan Miquel Oliver ha tret recentment un nou àlbum titulat Bombón mallorquín, el qual evoca un gelat molt característic de les Illes. En aquest curiós treball, Oliver fa una mena d'autobiografia on les cançons parlen, seguint un ordre cronològic, del pas de la vida. Per exemple, el primer tema s'anomena Lego: en ell rememora la seua infància.

El videoclip que podeu veure a continuació és el de la cançó Final feliç. Un tema cent per cent Oliver: naïf, indie, fresc, surrealista... Potser no és el millor del disc, però trobe que està molt bé; tant la cançó com el videoclip.

FINAL FELIÇ (Joan Miquel Oliver)

Ell va dir piscines, ella trampolins.
Ell va dir planetes, ella va dir ‘quins?’
I quina pena es desencís, què rotunda i què valent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.

Ell va dir quimonos, ella maniquís.
Ell va dir tigressa, ella colibrís.
I quina pena es desencís, què dolenta i què dolent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.

Ell va dir llimones, ella va dir groc.
Ell va dir pintura, ella va dir pot.
I quina pena es desencís, què dolenta i què dolent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.
I quina pena es desencís, què rotunda i què valent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.

Dues racions més de Font de Mora

El conseller d'Educació Font de Mora segueix encabotat a passar a la història: a la història del disbarat. Després d'haver aconseguit mobilitzar la comunitat educativa en contra de la seua política, amb manifestacions històriques al País Valencià, vol continuar mostrant-se com el polític més nefast que hem conegut al cap del departament d'ensenyament. És com si es diguera a sí mateix: "quina barbaritat més puc fer a continuació?; anem allà...!". En pocs dies ha donat dues mostres del que és capaç de fer, el personatge.

El 14 de maig va signar un conveni amb l'ambaixada xinesa per a impartir el xinés mandarí al sistema educatiu valencià el curs 2010/11. La idea és començar a implantar aquest idioma tot i que la normalització del valencià es troba a anys llum d'assolir els objectius marcats per la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Recentment, hem vist com s'han suprimit tres línies d'ensenyament en la nostra llengua a Primària en benefici d'una immersió lingüística en anglés per al curs que ve.

El dia següent es van publicar al DOCV les ordres de convocatòria d'oposicions per a professorat de diferents cossos. En elles no es té en compte la titulació de Filologia Catalana per a l'exempció de la prova de coneixements de valencià. Sorprenent? Sí, des del punt de vista del sentit comú; però no, si es tracta del genial Font de Mora. I açò es produeix després de quinze sentències del TSJ valencià, i una altra del Tribunal Suprem, que obligaven a afegir aquesta titulació. Amb dos collons, sí senyor!

Quina serà la pròxima? Hi haurà un conveni amb McDonalds per a que es consumeixquen les seues hamburgueses als menjadors escolars? S'imposarà l'Himno Regional als centres públics?

Personalment, pense que Font de Mora té l'habilitat de crear indignació en la comunitat educativa. I això pot venir bé com a combustible per a les mobilitzacions. Recordem que la Plataforma per l'Ensenyament Públic segueix la lluita amb una estratègia dissenyada per al mig -o llarg- termini.

Per què diuen hormones quan volen dir follar?

Davant l'anunci de la distribució de la píndola del dia després sense recepta, sorgeixen reaccions contràries a la mesura per part de PP i Esglèsia Catòlica, sobretot. Quins arguments es donen a l'hora de criticar-la? Vegem.

Diu Pío García Escudero, del PP, que la píndola "canvia el sistema d'hormones" i que, per tant, "és un disbarat" vendre-la sense recepta. Que la cosa és "intolerable" per les conseqüències que té per a les joves que la consumeixquen.

L'Esglèsia diu que és un fàrmac que "serveix per a acabar amb la vida incipient d'un ésser humà" (incipient o no incipient, es refereixen a un "ésser humà"-suposat embrió de menys de 48 hores, toca't els collons!). Afirmen, des d'aquesta institució tan racional, que "l'avortament amb píndola és un crim".

Tanmateix, des d'un punt de vista científic sabem que l'efecte aconseguit amb eixe producte no es pot considerar un avortament: es tracta d'una inhibició o retard de l'ovulació. Tampoc sembla ser certa la idea consistent en definir la píndola com "una bomba d'hormones"; hi ha efectes adversos lleus, com en molts altres medicaments.

Però encara que fóra cert que es canvia "el sistema d'hormones", per què aquesta escandalosa reacció? Per què no es reacciona així front a altres medicaments venuts sense recepta que poden tenir un impacte sobre la salut? (Per exemple, coses que es venen per a aprimar-se, per recuperar la memòria...). Per què l'Esglèsia qualifica de crim l'acció de la píndola -como ho fa amb l'avortament- i no diu res dels crims reals comesos per Israel, per posar un cas?

En resum: per què no diuen PP i Esglèsia que el que els molesta de veritat és que, amb aquesta mesura, es contribueix a que el follar siga vist com una cosa normal i natural, no pecaminosa?

Diu Evaristo, de La Polla Records, a una cançó en què parla dels rectors: "Condenar el sexo en la juventud / es a causa de la envidia que tenéis. / Como se os exige que no folléis / no queréis dejar follar a los demás. / Presumís de ejemplo de castidad / y vais todos más salidos que el copón. / Como sabe más de un menor de edad / la lujuria reprimida es lo peor."

Mor Benedetti

CORAZÓN CORAZA

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza

porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro

porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.

Mario Benedetti ha mort a l'edat de 88 anys.

Xàtiva: muralla oest

El meu germà Alfredo Garcia Terol, aficionat a la fotografia, és l'autor d'aquesta. Ja us vaig mostrar una altra, del Calvari Alt de Xàtiva, també realitzada per ell.

Amplieu la foto fent click en la mateixa i la podreu apreciar molt millor.

Us agrada?

Més que probable il·legalització d'Iniciativa Internacionalista

Interessant article de Santiago Alba Rico, publicat al diari Gara, al voltant de la més que probable il·legalització d'Iniciativa Internacionalista.

Su nombre "contamina" las listas de Iniciativa Internacionalista y el mundo en general

Alfonso Sastre, ilegalizado

Es una historia conocida: en 1630, en Milán, un sospechoso, denunciado por un honrado ciudadano, es detenido y torturado y, tras negar inicialmente la acusación, acaba por confesar su delito. Bajo tortura, denuncia también a su barbero, cómplice de la atrocidad, y éste a su vez denuncia a otros hombres, poniendo al descubierto toda una cadena de monstruosos malhechores que comienza, o concluye, en un caballero de nombre Padilla, jefe de la campaña de terror. Una vez condenados y ejecutados, sobre las ruinas de la casa del barbero se alzó una columna admonitoria que recordaba la infame acción de los reos y advertía eternamente a los malvados sobre las consecuencias de semejante tropelía. ¿Qué habían hecho? Se les consideraba untori, es decir, “untadores” siniestros que habían propagado la peste por la ciudad depositando en las paredes y en los objetos la sustancia contaminante que transmitía la enfermedad.

Llegiu l'article complet fent click ací.

"Suggerisc que Batasuna, poderosíssima vareta de contagiar infàmia, demane públicament el vot per al PP i/o per al PSOE. Es voldran il·legalitzar els nostres dos principals partits?"

Aturat el rellotge (en la foscor) d'Antonio Vega

Tots els mitjans de comunicació han parlat de la mort d'Antonio Vega. Possiblement, la repercussió de la seua desaparició no ha sigut proporcional al nivell de coneixement de la seua obra: mai no va ser un supervendes, ni formant part del grup Nacha Pop ni en solitari.

Si no sabeu qui fou aquest home -o sols heu sentit parlar d'ell de passada- podeu llegir el breu i interessant resum que de la seua carrera ha fet Ximo Corts.

No he sigut un seguidor incondicional d'Antonio Vega, tot i que sí que vaig gaudir dels àlbums de Nacha Pop i del seu primer treball en solitari. Recorde, sent jo molt jovenet, una cançó que m'agradava molt i que hui continua agradant-me; tant la lletra com la música. Ací podeu escoltar, i també llegir, el tema Relojes en la oscuridad. També hi ha un vídeo que podeu trobar a YouTube, però no el recomane per la seua coentor...

RELOJES EN LA OSCURIDAD (NACHA POP)

Puede ser todo una mentira
bien adornada,
letra para una canción
qué más da si fue pasado o no.

Sólo me encuentro en mis papeles
locos que piensan,
salen de un circo inmortal
y me enseñan lo que ignoro de ti .

No cambiaría jamás
este universo informal
donde crecen las semillas de lo absurdo y lo genial,
donde el hierro se retuerce y se convierte en lo esencial.

Tengo un reloj de treinta horas
se pone en marcha al escribir,
cuando se va la noción
y me acerco lentamente a ti.

Como un torrente poderoso,
mezclado el barro con el cristal,
emergen hasta el papel
y cobran forma, la locura y la paz.

No cambiaría jamás
este universo informal
donde crecen las semillas de lo absurdo y lo genial,
donde el hierro se retuerce y se convierte en lo esencial.

Mundo que fue, por no dejar de ser será,
mi habitación de hotel con ventanas al mar.

Oigo tu voz pedir lo que nunca existirá
a fuerza de recordar lo que no llego a pasar.

He aprendido a ser una pieza más
un eslabón en la oscuridad.

Hay una forma de parar el tiempo
desordenando la evolución
y en la prehistoria encontrar
esos ojos que no puedo olvidar.

No me da miedo lo que tú me digas,
ni esas historias del más allá,
sólo me asusta escuchar
los relojes en la oscuridad.

No cambiaría jamás
este universo informal.

S'hauria d'il·legalitzar el Papa?

El Papa Benet XVI, en la seua visita a Jerusalem, va fer vaporoses declaracions en favor de la pau (algú diu estar en contra de la pau...?). També va recordar les víctimes de l'Holocaust. De l'Holocaust provocat pels nazis fa uns 70 anys, no de l'Holocaust palestí dut a terme per Israel: en eixa línia, no va condemnar la massacre de la població de Gaza de fa uns mesos, amb 1400 morts i 5500 ferits; tampoc no va dir res sobre el genocidi sistemàtic del poble palestí, realitzat per les persones amb qui Benet XVI intercanviava ahir somriures.

Em pregunte si, aplicant la filosofia de la Llei de Partits, no s'hauria d'il·legalitzar el Papa; o tot el Vaticà. De la mateixa manera que s'il·legalitzen, a l'Estat Espanyol, els partits de l'esquerra abertzale per no condemnar els atemptats d'ETA. Dic jo que potser seria bo exportar eixe criteri tan democràtic, propi de l'Estat de Dret, per tal de lluitar contra els violents a tot el món. Després d'il·legalitzar el Papa, possiblement s'hauria de prestar atenció al seu entorn, tractant de tancar les vies de finançament que possibiliten que aquest home circule pel planeta sense condemnar la violència. Així mateix, també estaria bé vigilar els possibles Papes successors, comprovant si estan contaminats; d'aquesta manera podrien ser il·legalitzats abans d'arribar al càrrec.

Hem de contribuir a que la democràcia i l'Estat de Dret siguen els eixos que garanteixquen la pau i la llibertat a tot el món; no sols al País Basc.

Tauler d'anuncis blocaire

Va visitar un directori de blocs per tal de comprovar si havia canviat la seua posició en el rànquing.

A continuació entrà al conegut tauler d'anuncis blocaire disposat a penjar-hi el seu: "Oferisc un comentari intranscendent diari al teu bloc, durant tres setmanes, a canvi d'un post parlant del meu i un enllaç permanent".

Després va visitar de nou el mateix directori de blocs que abans per mirar una vegada més el rànquing.

Cantar i contar

Doncs va i resulta que Toni Cucarella m'ha enredat per a participar en un comboi amb ell i amb Pep Botifarra. Aquest últim, com no és difícil d'imaginar, cantarà; cantarà cançons de jocs, de xiquets, de burlesca... Toni i jo contarem: sussoïts, relaixos, contarelles, rondalles...

Tot tindrà a veure amb la tradició oral de Xàtiva i els seus voltants.

Personalment, quasi esperava que finalment no ho duguérem endavant, donat que em fa vergonya això de contar històries davant un grup de gent. Més que res perquè mai no he estat en una situació semblant. I serà amb Botifarra i Cucarella! Dos vertaders monstres en la tasca de recuperació de la nostra cultura popular. És com si et digueren que hi ha un festival de música on actuen Leonard Cohen, Nick Cave i... un xiquet que està començant amb una guitarra de joguet.

Ah, la cosa serà a caMot el dia 3 de juny. De tota manera, ho tornaré a recordar.

Cucarella també s'ha fet ressò de l'acte; del comboi, que diu ell. No podia ser d'una altra manera, ja que Toni és el promotor...

Patxi López, venedor de fum

Ens diuen que Patxi López ha exhibit el seu laïcisme prometent el càrrec de lehendakari, en compte d'emprar la fórmula del jurament, com havien fet anteriorment els altres presidents d'Euskadi. També ha volgut marcar diferències al no realitzar cap discurs i sí, en canvi, recitar uns versos. Fins i tot, el nus de la corbata era més informal i tot.

Sembla que aquest gest ha acontentat molts socialistes, o almenys eixa és la meua impressió escoltant i llegint diferents periodistes i altra gent situada en l'òrbita del PSOE. "Això és tenir dos collons! Eixos nacionalistes intransigents no accepten la derrota!". No és exactament literal, però sí un bon resum del que alguns progres estan dient després de la presa de possessió del nou lehendakari.

És tan difícil veure que tota aquesta posta en escena no és més que una operació de màrqueting polític? Una forma de tapar un pacte del PSE amb la dreta espanyolista més rància: López ha aconseguit el que no va poder fer Mayor Oreja, perquè el segon no comptava amb l'ajuda de l'antidemocràtica il·legalització de l'esquerra abertzale.

Els estrategues del PSE han dissenyat un acte per tractar de vendre una imatge: distanciament del PNB pel que fa a ser moderns i, al mateix temps, la idea que el PSE no és el PP. Tot és fum, política de comunicació. "Què fàcils són d'acontentar aquests votants nostres...", ha d'haver dit Patxi als seus assessors mentre es descollonava.

"Maig", poema infantil de Martí i Pol

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 - 2003) va escriure poesia infantil, a banda de tota la seua altra producció més coneguda. Del llibre Per molts anys!, on hi ha un poema per a cadascun dels mesos, he extret Maig. Volia haver-lo copiat abans, els primers dies del mes, però el temps passa molt ràpid i ja estem a 7! Siga com siga, ací el teniu; espere que us agrade.

MAIG

Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.

El maig és un mes molt dolç,
tots els camps treuen florida
i esclata per tot el món
un desig de nova vida.

Vinga, correm a jugar
tots plegats i amb alegria,
la mare no ens renyarà
perquè s'ha allargat el dia,

i els deures prou que els farem
havent sopat de seguida
i després reposarem
amb una bona dormida.

El maig és molt generós
i ens incita a fer viatges
perquè encén amb mil colors,
tendrament, tots els paisatges

i encara que plogui un xic
tot s'eixuga amb poca estona,
després hi ha un cel tan bonic
que mirar-lo ens emociona.

Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.

La Fira de Sant Ponç: Diferents ciutats, pobles i barris de Catalunya celebren cada onze de maig un esdeveniment en honor a Sant Ponç, patró dels herbolaris i apicultors, en què les plantes remeieres i tot tipus de productes naturals amb propietats terapèutiques són els protagonistes. Més informació ací.

Valorar la mobilització

Tant la vaga del 28 d'abril com les manifestacions del mateix dia a Alacant, Castelló i València foren un èxit. El sistema educatiu es va paralitzar en un percentatge important, més que suficient per a contribuir a instal·lar en la societat la sensació que alguna cosa està malament a l'ensenyament. A més a més, milers de persones van eixir al carrer, cosa destacable ací al País Valencià, on la gent no es mobilitza tant com a altres llocs.

Tanmateix, el fet que la resposta de la comunitat educativa va estar un èxit no és suficient. A més d'això, cal saber valorar eixe èxit. Crec que no tot el món està sent conscient de la importància de tota aquesta mobilització. Milers de persones van eixir al carrer, i van secundar la vaga, per tal d'exigir un ensenyament públic de qualitat, per a reclamar la dignitat d'un dels pilars bàsics de l'estat de benestar. Aquest tipus de protestes és més freqüent a França: la gent es manifesta al carrer quan els governants volen reduir algun servei públic, algun dret.

S'ha aconseguit crear la tensió necessària per a seguir lluitant. I no tracte d'emprar un vocabulari gratuïtament combatiu quan faig servir la paraula "lluita". Estem assistint a un conflicte: per una banda, la comunitat educativa reclama millores a l'ensenyament; per altra, el Govern valencià no vol canviar res, i intenta transmetre la imatge de que les coses van molt bé (això és part de la seua estratègia en aquest assumpte).

Ahir, la Plataforma per l'Ensenyament Públic va emetre un comunicat. Un nou moviment per a continuar lluitant per l'ensenyament públic. A l'escrit s'exigeix que s'arxiven els expedients oberts als directors de Monfort del Cid i Enguera, demanant la fi de les accions intimidatòries de Conselleria. A més, s'ha elaborat el següent calendari de mobilitzacions:

• Concentracions en comarques i Alacant, Castelló i València a finals de maig.

• Festa reivindicativa dissabte 13 de juny a València i reunió de les Plataformes per l'Ensenyament Públic.

• Lectura en els centres del document de la Plataforma l'últim dia de curs i en la inauguració del curs que ve.

Trobe que el Govern de Camps té ara mateix més d'un problema. Aquest, el de les protestes a l'ensenyament, és un dels més importants.

Nova ocurrència de Font de Mora

El Govern valencià, a través de l'impresentable conseller Font de Mora, segueix amb les seues maniobres de distracció en relació als greus problemes de l'ensenyament públic al País Valencià. I eixes maniobres semblen anar sempre en la direcció d'empitjorar la situació, de crear més indignació en la comunitat educativa que es va manifestar als carrers la setmana passada. Com segurament sabreu, uns dos mesos abans de la vaga, el conseller va parlar de la idea d'impartir xinés a Primària; proposta estrambòtica, sobretot tenint en compte que la situació de la nostra llengua a l'ensenyament és molt precària. Quines són les prioritats de Conselleria?

L'última ocurrència consisteix a introduir, per al curs que ve, tres línies en anglés a Infantil i Primària, una a cada província. Parlen de "programa plurilingüe", tractant de presentar la cosa com a quelcom molt modern, quan en realitat tot és una improvisació vinculada a la surrealista mesura d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglés. Allò va ser -recordem-ho- un boicot a l'assignatura, fruit de l'enfrontament polític entre PSOE i PP.

L'assumpte és seriós. Em consta que en un dels centres, on volen fer això el proper curs, es durà a terme l'experiment suprimint la línia d'Immersió Lingüística en valencià. És a dir, els xiquets acabaran Primària sabent parlar castellà i anglés, però amb una nul·la competència lingüística en català.

Una vegada més, Font de Mora mostra el seu menyspreu cap a la nostra llengua. No és una novetat el fet que la seua política educativa no està afavorint que els xiquets tinguen el mateix domini de castellà i valencià al final de l'etapa obligatòria. Al contrari, està contribuint a crear persones monolingües en espanyol. I ara, amb el nou experiment, bilingües en castellà i anglés. La política lingüística a educació ja va ser denunciada pel Consell d'Europa fa cinc mesos, el qual elogiava el model català d'ensenyament íntegrament en el nostre idioma. I és que, on conviuen dues llengües -una de dominant i l'altra en retrocés-, o hi ha immersió lingüística o els alumnes acaben l'etapa obligatòria de l'ensenyament dominant sols la llengua poderosa.

La Plataforma per l'Ensenyament Públic prepara noves mobilitzacions. Ara tenim un motiu més per a manifestar-nos en contra d'aquest nefast conseller. Us aniré informant, des de L'aixeta, de les properes accions.

Bellea del Foc militar

Diari Información: "La nueva Bellea del Foc (*) iba para farmacéutica pero pudo más la tradición familiar y se alistó en el Ejército. Es artillera en el destacamento de Cartagena".

Comentari: A ningú no li hauria d'estranyar que, sent militar, la xica haja resultat elegida Bellea del Foc.


(*): La Bellea del Foc, en valencià normatiu Bellesa del Foc, és la reina de les Fogueres de Sant Joan de la ciutat d'Alacant. Va abillada amb el vestit de núvia alacantina i és la representant honorífica dels festejos de Sant Joan.

Nirvana i Mecano

No m'agrada autoimposar-me obligacions periòdiques al bloc, com allò de la cançó dels dilluns o la frase dels diumenges o coses semblants. Em pareix molt respectable -i admirable!- que altres blocaires ho facen, això sí.

No obstant, encara que semble una contradicció amb el que acabe de dir, cada mes actualitze una recomanació d'un llibre i una llista de cançons. No em suposa cap esforç, donat que es tracta d'una periodicitat dilatada; com m'agrada llegir i escoltar música, m'és fàcil complir amb aquesta -diguem-li- secció.

En la llista de cançons d'aquest mes de maig he inclòs un tema d'un grup anomenat Los Acusicas. És possible fusionar a Nirvana i a Mecano? Comproveu-ho vosaltres mateixos: Smells like teen spirit i No es serio este cementerio en una mateixa cançó.

Assimilant la mort de Javier Ortiz

Molt interessant aquesta entrada del bloc d'Ardibeltz Alone in the dark, en què se'ns mostra un extens recull de reaccions a la mort de Javier Ortiz. Un bon treball amb molts enllaços, on podem trobar articles de periodistes més o menys coneguts, com Ignacio Escolar, Álex Salmón o Javier Vizcaíno, i també textos de blocs anònims: L'aixeta, entre altres.

Per a aquells a qui ens costa anar assimilant la desaparició d'Ortiz, i que estem tristos aquests dies, és reconfortant atenuar el dolor al sentir-lo compartit. En aquest sentit, us informe que el seu bloc està sent actualitzat per la gent que li era pròxima, amb textos d'ell i altres coses. Sembla ser que la idea és, de moment, mantenir el web viu amb material seu vinculat a l'actualitat. Trobe que és un bon homenatge, a més d'un exercici de reflexió crítica; m'agrada la idea. Jo seguiré visitant el bloc de Javier Ortiz.