I sé que vas dir, solemnement, alguna cosa
sobre les cortesies. Jo pensava que la cortesia i l’educació són molt
importants, quina bona xica acabe de conèixer, mira tu per on! Et donava la
raó, sí, sí, és veritat, assentint amb el cap alhora. Vas mencionar la soledat,
pobra Laura... Ser tan guapa i elegant... i estar sola. Si és que hui molts no
saben apreciar les ties educades i amb valors. Ai, la soledat..., et deia jo en
un dels pocs intervals que em deixaves per a parlar. Recorde, també, que
nomenares carrers de Xàtiva: des de la plaça de la Seu, remarcaves emfàticament,
Sant Vicent, Segurana, Sant Pere, Pintor Russinyol... i Sant Francesc. I
t’imaginava passejant i gaudint de la ciutat. Sí, senyor! Una autèntica
xativina, de soca-rel, com jo. Si és que sempre m’han agradat les socarrades,
ací tenim el milloret. No entenc eixos que busquen nóvia per Internet allà a
fer la mà, a Cuba o a Colòmbia. Mira... Ha d’haver-hi de tot, que diuen. Vas
parlar de ciris, que jo no m’he fet encara l’ànim de comprar-ne, però
m’encanten eixos de colorets que alguna gent té a l’habitació. M’agrada molt
l’ambient que fan, sé que et vaig arribar a dir.
En el fons, no esperava que ens tornàrem a
veure —massa bona xica per a mi, vaig pensar—, però em vaig quedar sorprés quan
em vas plantejar l’encontre. Així, amb article determinat, quasi amb
transcendència. El nostre encontre, m’està proposant una cita important, també
ha vist que tenim molt en comú, rumiava mirant-te. Vine a veure’m, per què no?
Sí, Laura, em pareix bé, quan? No, Xelo! Ha, ha. El dimecres a les dotze de la
nit, ja t’ho he dit!, reies. Sí, sí —no recordava que ja m’hagueres dit l’hora
i el dia. En la plaça Sant Francesc, t’ho he explicat abans. Sí, a mi m’agrada
molt eixa plaça. Aquesta xica és molt romàntica, quin estil per a quedar, massa
per a la carabassa!
Així que el dimecres em vaig arreglar i vaig
eixir de casa. Prompte vaig tenir una sensació estranya a l’observar que hi
havia molta gent major caminant pel carrer. Que demà és festa, està clar, però
on collons va tota aquesta jovenalla de marxa? Ha, ha, jo mateix reia el meu comentari,
parlava sol, em notava un poc nerviós. No vaig entendre res quan vaig comprovar
que la plaça Sant Francesc estava plena de gom a gom, tots amb un aire
expectant. Com vaig a trobar a Laura? Això serà impossible, redell, pensava.
Tot i això, vaig esperar i em vaig adonar que hi havia no una, sinó dues
processons cara a cara. I mentre recordava que allò ja ho havia presenciat feia
uns anys —ah, sí, això!—, de sobte et vaig veure desfilant amb un vestit de
color morat i un ciri a la mà. Vaig voler saludar-te alçant el braç i, mentre
les nostres mirades es creuaven fugaçment, tu em vas dedicar un somriure
deliciós i breu.
Aquest relat ha estat inclòs al Llibre de la Fira de Xàtiva 2016.