"Nous personatges" a Terra Mítica

Sembla que Terra Mítica, com altres parcs temàtics, es troba en hores més que baixes. La crisi ha suposat un fre per a aquesta mena de projectes, associats a la bombolla immobiliària. Tot i això, algunes veus afirmen que es tracta de monstres que esperen la reactivació de l'economia per a despertar.

Siga com siga, aquest matí m'he trobat, a una parada del metro de València, amb el següent cartell:




"¡Nuevos personajes!", posa en lletres ben grans. I potser he patit algun déjà vu d'eixos que m'ha provocat una confusió mental, perquè ha sigut com si els personatges del cartell em resultaren una miqueta familiars. No sé, xe! Coses meues...


Per altra banda, no està de més recordar una sèrie de detalls sobre Terra Mítica:

• Abans de la seua construcció, es produïren dos incendis a la zona forestal on s'hi troba actualment. Després, el Govern valencià de Zaplana va modificar el reglament per a facilitar un canvi de qualificació del sol que permetera la construcció de bens d'interès cultural.

• Bancaja i la CAM tenen més del 40% del capital de Terra Mítica; el Govern valencià, el 20%.

• El centre ha rebut moltes ajudes i subvencions, com la que l'eximeix de pagar el 95% de l'impost sobre construccions de l'Ajuntament de Benidorm.

• La seua construcció es va pressupostar en 240 milions d'euros, però el cost final fou de 376 milions. La cosa va arribar als jutjats. Tanmateix, el TSJ valencià ho va anul·lar tot per un error de procediment d'Hisenda. Enrique Ortiz, qui apareix al sumari del cas Gürtel, i un dels principals inversors del parc, estava esguitat pel procés judicial. Aquest -és clar- no es un "nou personatge" a l'actualitat político-corrupta del País Valencià.
  

Addicció a les xarxes socials?

Segons una enquesta realitzada pel portal de comerç electrònic conZumo.com (de la qual no ens mostren ni la fitxa ni la totalitat de preguntes i respostes, tot siga dit), el 69% dels internautes, amb compte a alguna xarxa social, accedeix al seu perfil cada vegada que es connecta a Internet en temps d'oci.

La xifra deixa patent un fenomen d'addicció bastant generalitzat? O simplement es tracta de l'aparició de nous hàbits que s'han de veure amb normalitat?

En tot cas, les xarxes socials suposen una revolució dins la revolució que és Internet. Trobe que és difícil analitzar-ne les conseqüències ara mateix: en un futur s'observaran amb més claredat els canvis socials i personals derivats de la consolidació d'aquestes eines.

D'entrada, se m'ocorre que mai abans tantes persones han tingut la possibilitat de rebre tants missatges sobre un mateix de manera instantània. Algú haurà deixat un missatge al meu mur de Facebook? Quanta gent pot haver fet clic al botó "m'agrada" en relació a l'enllaç que he penjat aquest matí? Tindré alguna sol·licitud nova d'amistat a la xarxa? Quins comentaris em trobaré a les fotos de l'últim viatge que he fet?

Eixe 69% que consulta el seu perfil sempre que es connecta a Internet en temps d'oci ho fa sovint amb aquesta mena d'expectatives. Estem davant d'una ona d'egocentrisme, derivada de les dinàmiques que es creen amb l'ús de les xarxes socials?

Llegint el diari de la seua dona

Per alguna estranya raó, contrariant els seus principis, Gonçal va decidir fer una ullada a la carpeta on la seua dona guardava, des de feia anys, el diari que escrivia.

Això és l’últim que recorda d’abans de trobar-se llegint el diari de la seua muller, on diu que Gonçal ha llegit el diari de la seua esposa, al qual posava que ell havia mirat el diari de la seua dona, en què figurava escrit que Gonçal havia examinat...

La perillositat del nacionalisme català

A una entrevista concedida fa uns dies a La Voz de Galicia...


Alberto Oliart, director de RTVE (22/08/10): "(A l'Estat espanyol) hi ha nacionalismes que són més preocupants que altres. Per exemple, el català és el més perillós i no l'hem de subestimar."




Comentari: Perillós per a qui o per a què, Alberto? Potser és perillós per a la implantació d'un model d'Espanya -del qual RTVE n'és un clar exponent- que implica la desaparició d'aquelles llengües i cultures que no siguen la castellana? Què em dius, per altra banda, del nacionalisme espanyol? És inofensiu per a la cultura catalana?

El retrovisor: 'La mala intenció', un "sussoït"

El 13 de juliol de l'any passat vaig transcriure un "sussoït" molt divertit que ma mare m'havia contat. Li vaig posar el següent títol: 'La mala intenció'.

Per cert. Sóc conscient que tinc aquest apartat -el de la transcripció de textos de tradició oral- una miqueta abandonat: en breu hi haurà noves coses.


Viatgeu enrere pel túnel del temps blocaire fins arribar ací.

El retrovisor: Botifarra cantant a caMot

El 3 de juny de 2009, el gran Pep Botifarra va cantar a caMot. Fou el protagonista d'un comboi promogut per una altra figura: Toni Cucarella. El mes següent -8 de juliol- vaig publicar un vídeo amb dues cançons interpretades per Pep.


Gaudiu de l'actuació recuperant aquell post.

El retrovisor: 'La Jetée'

El 3 de novembre de 2008 vaig penjar al bloc un curt de Chris Marker, de mitja hora de duració, realment impressionant. Molt bo, de veritat.


Posa en marxa el retrovisor fent clic ací.

De viatge a viatge i 'El retrovisor'

Quasi no he tornat d'un viatge (a la Conca de Barberà) i me'n vaig demà a un altre (al Pirineu aragonès). Ho comentava fa uns dies.

Una característica dels blocs és que, malgrat les etiquetes i l'arxiu d'entrades, els posts publicats fa temps queden soterrats: no és molta la gent que es dedica a escarbar entre els missatges antics. I és una llàstima, perquè ens podem trobar amb entrades no lligades a l'actualitat ben interessants.

Fent de la necessitat virtut, aprofite aquests dies en què no em connectaré a Internet per a que apareguen posts programats de L'aixeta penjats fa temps. Potser tu has descobert aquest bloc amb posterioritat a la publicació d'eixes entrades i no les has llegides; i és possible que t'agraden.

El dimarts comença ací, per tant, una secció (provisional?) anomenada "El retrovisor".

Enamorament

Es va sorprendre a sí mateix coquetejant amb la dependenta del banc, desplegant tot un repertori de somriures i amabilitats forçats.

Aquell xicotet episodi, que el propi Albert qualificà d' "adolescent", es va prolongar després, fregant una mica l'obsessió: simulant estar ocupat en coses diverses -com ara la contemplació d'aparadors-, esperà al carrer l'eixida d'aquella joveneta que l'havia captivat.

Un sentiment de desolació va recórrer el cos d'Albert quan veié, de lluny, que la dependenta baixava les escales del banc agafada de la mà d'un home. Ja més prop de la parella, va restar estupefacte observant com l'afortunat acompanyant -que el saludava amb alegria- era ell mateix.

La meua llibertat acaba on comença la dels altres?

Augusto Klappenbach és un escriptor i filòsof espanyol nascut a Argentina. El diumenge passat vam poder llegir un interessant article seu al diari Público, baix el títol "La meua llibertat acaba...", on criticava el concepte de llibertat enarborat pel liberalisme: la ideologia de Margaret Thatcher i Libertad Digital, entre d'altres possibles exemples.

A continuació, presentem algunes idees importants del text:

• La frase "La meua llibertat acaba on comença la dels altres", aparentment una apologia del respecte, representa una defensa de la competitivitat més crua.

• La "llibertat" del liberalisme prioritza l'individu sobre la societat. Margaret Thatcher deia que "la societat no existeix".

• La llibertat dels altres no sols no constitueix un límit a la llibertat pròpia, sinó que és l'única manera d'assegurar-la: en una relació de dominació ningú no és lliure.

• El liberalisme parla d'un presumpte equilibri entre els diferents interessos competitius mitjançant l'acció d'una mà invisible. L'evidència històrica ho nega.

Podeu llegir l'article complet fent clic ací.

Me'n vaig uns dies fora

Me'n vaig hui amb Gemma durant uns dies a la comarca de la Conca de Barberà. És el primer de dos xicotets viatges que faré aquest mes d'agost -el segon serà segurament al Pirineu i hi vindran també Ester i Bernat.

Per a aquelles persones masoquistes, que vulguen llegir coses noves a L'aixeta, he preparat algunes entrades programades. Eixiran publicades a les 11h, pensant en que és una bona hora per a la gent qui, com jo, fa un poc el gos al llit en cas de tenir vacances. No sé a vosaltres, però a mi m'agrada gitar-me tard a l'estiu si m'ho puc permetre. Anit mateix, va venir un amic de València i se'ns van fer les tantes xarrant i pegant voltes per una Xàtiva quasi solitària a eixes hores. Si hi deixeu comentaris, promet contestar-los quan torne.

Doncs res més, companys/es. Ens veiem virtualment per ací (o per altres blocs, facebook, correu...). Fins aviat.

'Ona', un curt amb qualitat

Us anime a veure el curt Ona, del barceloní Pau Camarasa. Amb una preciosista posada en escena, la història té un important poder hipnòtic. Molta qualitat en 11'37''.

A la revista 'Moments'

Moments és una revista mensual gratuïta de paper que també es pot llegir per Internet. Els seus continguts estan extrets de la xarxa i tenen la característica comuna de ser més o menys atemporals. Una de les seues dues edicions es distribueix a les comarques del Baix Camp, Priorat i Terres de l'Ebre.

Al número 14 de l'esmentada edició -mes de febrer- s'hi va publicar un microrelat meu penjat a L'aixeta l'últim dia de l'any passat. El seu títol era Saturació a cap d'any.

Podeu llegir aquest exemplar de Moments sencer ací baix. El conte apareix a la pàgina 20.

La "normalitat", en caiguda lliure

El Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM, sigles en anglés) és un document elaborat per l'Associació Psiquiàtrica dels Estats Units. Es tracta d'una mena de bíblia mundial de la psiquiatria on s'hi inclou una classificació dels desordres mentals.

Des de l'any 1952, en què es va publicar la primera versió del DSM, fins ara, quan se n'està preparant la cinquena, 170 nous trastorns s'hi han incorporat a la llista.

A un article de la revista Journal of Mental Health, dues autores han criticat aquest augment: afirmen que, si fem cas del que diu el DSM, cada vegada hi ha menys persones "normals". Denuncien la relació existent entre les empreses farmacèutiques i els dirigents del sistema psiquiàtric: a major nombre de trastorns mentals, més consum de medicaments.

I és que tenir una malaltia mental no és com quan t'has trencat una cama. La segona cosa és clarament visible i constatable empíricament, mentre que la primera ve determinada en funció d'un concepte de normalitat; i això és quelcom arbitrari. No fa tants anys que els homosexuals eren considerats malalts perquè mostraven una conducta diferent a la d'un patró concret de normalitat. Hui mateix -i seguint al terreny sexual-, s'empra el terme "nimfòmana" (antigament "histèrica") per a etiquetar les dones que mostren cert nivell de desig, la qual cosa -com no, estem a una societat masclista- és normal si es tracta d'un home.

Els que som mestres podem comprovar que, des de fa un temps, a totes les aules hi ha algun que altre xiquet "hiperactiu" que necessita (sic) medicació crònica. Són alumnes que es mouen més del que volem i que tenen una menor capacitat d'atenció. S'aparten del model de xiquet que la psiquiatria ha establert com a "normal": els considerem "anormals", per tant, i els unflem a pastilles. Simplement són "hiperactius", com si això fóra tan objectiu com ser sord o tenir un sol braç.

La medicalització (el procés de convertir aspectes de la vida quotidiana en problemes mèdics), a més, evitarà que ens preguntem per les causes socials d'un determinat comportament. En el cas dels alumnes "hiperactius", dóna igual si es mouen per reclamar l'atenció que no tenen a casa, o si el seu dèficit d'atenció és degut a que les hòsties volen a la seua llar. Una pastilla diària -o dos- és la sol·lució perquè així el xiquet no molesta a classe.

Baixar l'umbral del diagnòstic és la tendència actual de la psiquiatria. Els canvis anunciats -l'augment del número de desordres- al nou Manual dels trastorns mentals (DSM) suposen, com diuen les autores del crític article, convertir la normalitat en un bassal.

La tia Misèria

La metgessa del dimoni, amb totes les seues variants, és potser la rondalla més coneguda sobre la mort. N'hi ha d'altres versions com La tia Misèria (VERDÚ, 2001, 53). Narra per què la misèria no s'acabarà mai al món. I és que una dona, coneguda per la tia Misèria, tenia una figuera que feia les delícies pròpies i alienes. Un bon dia va ajudar un rodamón. Molts rodamons de les rondalles són un sant o el Nostre Senyor, que volen provar la bondat dels homes. Aquest era un sant, disposat a concedir-li el desig que demanara. La tia Misèria només volia que els xiquets del poble deixaren de robar-li les figues. De manera que sol·licità el següent: "Vull que tot aquell que s'enfile a la meua figuera, no en puga baixar fins que jo li done permís". Tal dit, tal fet. Els xiquets escarmentaren. Quan se li presentà la mort, la tia Misèria, múrria, la féu pujar a la figuera, per collir-li unes figuetes, com a última voluntat. I allà dalt la deixà una pila d'anys. En permetre-li baixar, la mort, emporuguida, jurà que no se l'emportaria mai. I per aquesta raó, diuen, que la misèria no s'acabarà mai al món.



Extret del llibre Màgia per a un poble (2008), de Francesc Gisbert