dissabte, 5 d’octubre del 2013

Prolepíleg d'una nit especial

Em veig molt bé amb aquests vaquers i la samarreta nova. És més ajustada del que a mi em sol agradar habitualment, però les sessions al gimnàs es noten una mica i, la veritat, resulte un tant atractiu en l’espill de l’habitació.

Hem quedat a les 21h per sopar al bar i, mentre torne a casa, pense en les coses que han passat al llarg de la nit. No estic segur al cent per cent, però diria que Sònia flirteja amb mi: la manera d’aproximar-se’m físicament i la idea de fer-nos una foto els dos amb el seu mòbil m’han fet veure-ho així. A més d’altres detalls, és clar, com ara el meu pentinat: crec que, amb els darrers retocs, afavoreix les meues faccions. Una mica de laca –no molta- vindrà bé per a subjectar els cabells; jugue amb els miralls del lavabo i m’agraden els dos perfils.

Torne a l’habitació per tal d’assegurar-me de la idoneïtat dels pantalons, caminant lentament pels carrers solitaris a les cinc de la matinada. Escolte alguns crits llunyans –segurament un grup de jóvens en retirada-, alhora que repasse les darreres converses amb Sònia per WhatsApp.

Llig les seues frases ara amb altres ulls: on veia simpatia, veig alguna cosa més. Mirant la pantalla del mòbil, m’adone que falten vint minuts per a les 21h. Confirme que em queden bé els pantalons al mateix temps que pense en Sònia: m’agrada Sònia i tractaré de seure al seu costat durant el sopar, tot i que sé perfectament que jo no l’atrec. Guarde l’iPhone a la butxaca, després de seleccionar una llista de reproducció, i em pose els auriculars.

La música em recorda la discoteca on hem estat: per la meua ment, roden imatges de la nit amb el grup. “Ha estat bé”, dic en veu baixa apropant-me al portal de la finca. Un bri d’il•lusió em fa somriure en veure opcions amb Sònia, trec les claus de la butxaca i camine pel corredor cap a la porta. Tinc ganes de trobar-me amb els amics.

M’observe en l’espill del rebedor i em passe la mà pels cabells; em veig somrient mentre puge amb l’ascensor. Amb l’iPhone a una mà, encenc el llum del replà i pose la clau al pany. Mentre entre, content, isc a sopar.

dimecres, 4 de setembre del 2013

Tauletes de xocolate per als alumnes valencians

La Conselleria d'Educació, Cultura i Esport posa en marxa un programa per a que mil alumnes vagen a l'escola amb tauletes de xocolate. Es pretén, així, fomentar el consum d'aquest aliment, ateses les seues beneficioses propietats, com ara la producció d'energia o l'estimulació del sistema nerviós central. "Apostem per un autèntic estat de benestar a les nostres aules", ha dit la consellera María José Catalá.

No han faltat les crítiques a aquesta iniciativa del Govern valencià. Esquerra Unida (EU) ha titllat la idea d' "elitista"; Marga Sanz resumia la posició del seu partit amb una frase contundent: "O xocolate per a tots, o xocolate per a ningú!". Enric Morera, des de Compromís, ha assenyalat que l'esmentat programa és "una ocurrència per a tapar les males xifres del paro del senyor Fabra". Finalment, Ximo Puig (PSPV) destacava que la iniciativa és una còpia roïna d'una vella aposta de Zapatero.

Siga com siga, els xiquets de 5é de primària de 24 centres del País Valencià acudiran al col·legi el dilluns 9 de setembre -dia d'inici del curs- amb la tauleta de xocolate baix del braç. La polèmica a les escoles, un any més, està servida.

dimecres, 28 d’agost del 2013

González Pons i els xics del PP

Preguntat per les fotografies de jóvens del PP en actitud feixista...


Esteban González Pons, vicesecretari general d'Estudis i Programes del PP (28/08/13): "És impresentable. Sols hi ha una explicació: eixos xics no saben ni el que estan fent".




Comentari: No saben el que estan fent, d'acord. I ara... com expliques que tots eixos xics són del teu partit?

dimarts, 27 d’agost del 2013

La intrigant metamorfosi del cabell

Cuán breve tiempo y cuán mínimo desplazamiento en el espacio lo llevan a un pelo de formar parte de una dorada melena mecida hermosamente por la brisa de la tarde, coronamiento refulgente de la belleza de una muchacha y atributo idolatrado por el amante, a convertirse en el abyecto residuo que, privado de la compañía de sus iguales en la testa de la joven, mancilla el plato de brócoli servido en la mesa y repugna abismalmente al comensal, al mismo amante de antes, que con gesto desencajado cercano a la náusea lo evacúa de la comida, con ayuda del tenedor. ¡Drástica transición, esta del pelo!


Miguel Brieva, Bienvenido al mundo, 2007

divendres, 23 d’agost del 2013

Per a què serveix una Reina de la Fira?

Em disculpareu el pragmatisme del títol d'aquesta entrada. Sé que, sovint, les coses s'han de plantejar des de punts de vista no purament utilitaristes. Vegeu-lo com una innocent provocació.

Reprenguem la qüestió, formulada d'una altra manera: quin sentit té la figura d'una Reina de la Fira? Perquè se suposa que n'ha de tenir algun, de sentit, veritat? I ha de ser molt evident perquè mai no s'explica i, a més, sembla que tothom accepta aquest element com a part del paisatge amb plena normalitat.

La Reina de la Fira té la funció de...? Representar la Festa? És això, més o menys, no? Acceptem que es aquesta la seua missió i seguim amb les reflexions (Si algú considera que no es tracta d'açò, que m'ho explique, per favor).

Per què ha de ser dona i no home la persona que representa la Fira de Xàtiva? I per què ha de ser una dona -més o menys- guapa, atractiva segons els patrons de bellesa actuals? Hi ha altres requisits, a banda d'aquest i de l'edat (ha de ser jove), per a ser Reina de la Fira?

Què fa exactament la Reina per a representar la Fira? Anar als diversos actes que es realitzen? Ha de participar en aquests o limitar-se a ser-hi?

Personalment, considere que la Reina de la Fira és un pur element decoratiu, en la línia d'un dels papers que tradicionalment ha ocupat la dona a la nostra societat. Semblant a la Fallera Major o a les xiques que acompanyen els vencedors d'una carrera de motos (Més pròxima a la primera -la bellesa comparable a la de la flor que s'adora en poemes folklòrics- que a les segones -amb connotacions més explícitament sexuals). Pense que l'existència d'aquesta figura és incompatible amb la igualtat entre home i dona: en la mesura en què es posa l'accent en aquest rol de florer, les persones de sexe femení són menys percebudes amb la capacitat de dur a terme aquelles tasques que, habitualment, realitza l'home.



dijous, 9 de maig del 2013

Tres microrelats

Desconnectant del terror

Sempre deia que no suportava el cinema de terror. Preferia desconnectar del seu dia a dia de psicòpata.



Èxit radical

Fou tan convincent a l'entrevista de treball que qui feia les preguntes se n'anà a l'atur, cedint-li el seu lloc.



Eficàcia inconscient

S'espantà tant al veure aquells jóvens disfressats de 'Halloween' que decidí tornar al nínxol, interrompent així el seu passeig nocturn.






Aquests tres microrelats són participacions meues als Nanoreptes de la pàgina web Relats en Català. El joc consisteix a escriure un miniconte sobre un assumpte concret, amb una extensió no superior a les 20 paraules, dins del termini establert (que sol ser d'uns dos dies). 'Èxit radical' va ser elegit guanyador en el tema "Entrevista de treball".

dilluns, 6 de maig del 2013

La pròtesi d'Adrián i la solidaritat

El cas d'Adrián -23 anys, de Llíria- il·lustra molt bé el model de Sanitat cap al qual caminem inexorablement (o no): A aquesta persona, després de ser operada del genoll, se li implanta una pròtesi que l'ajudaria a tenir una bona recuperació. Posteriorment, se li exigeix un pagament (repagament) davant la sorpresa d'ell i dels seus familiars. No podent fer front a la quantitat, se li lleva la peça. Així de cru, així d'inhumà.

Cada vegada, ens trobem ací amb més situacions que ens recorden el que fa anys que ens conten sobre la Sanitat als EEUU. Un sistema insolidari, basat en l'accés a la curació en funció de la capacitat econòmica de què disposes.

Per a que el model que PSOE-PP-CiU-PNB estan impulsant des de fa anys -des que governa Rajoy, a marxes forçades- arribe a instal·lar-se del tot, cal que la societat veja amb normalitat els passos que s'hi donen, que no s'escandalitze. De moment, successos com els d'Adrián són notícia; el problema vindrà quan no ho siguen (Cal lluitar perquè no arribe això). Als EEUU, un fet d'aquesta naturalesa no crida l'atenció perquè forma part del paisatge, de les regles del joc.

Hui hem sabut que la reacció de solidaritat que l'assumpte ha generat ha desembocat en un final feliç: una persona li ha prestat una pròtesi al xic de Llíria. I és que, més enllà del que és visible -les brutals retallades-, el que el Govern pretén destruir és una altra cosa (immaterial): l'empatia social, la xarxa de recolzament mutu que encara impregna la nostra societat. Volen aconseguir que ens sentim indiferents davant la desgràcia aliena: un model (més) competitiu on l'altre siga un rival, una amenaça, i no un possible company. La inhumanitat com a normalitat.

No és inevitable. La resistència social és un factor que, des dels centres de poder que dicten aquestes polítiques, es té molt en compte.

dijous, 25 d’abril del 2013

Concert d'Al Tall com a reivindicació?

No seré jo qui qüestione la importància i el simbolisme de l'actuació d'Al Tall hui, 25 d'abril, al Gran Teatre de Xàtiva (El grup ens diu adéu aquest any i no tornarà ja a la nostra ciutat). Tampoc -faltaria més- no dubte de la qualitat d'aquesta immensa banda, peça fonamental de la història recent de la nostra cultura, de la nostra nació oprimida.

Tanmateix sí veig, amb una mirada crítica, que es faça aquest acte amb l'objectiu de -com se sol dir- fer país. No dubte de la bona intenció de l'Associació Cultural l'Encobert, Ulleye i Endavant-OSAN, que són els qui ho han organitzat. Però és que el preu de les entrades per al concert oscil·la entre els 15 i els 20 euros. I què voleu què us diga... Com a acte reivindicatiu, el veig un tant elitista (excloent, per tant); sobretot en la situació actual de pobresa creixent.

Alguns podran argumentar que una actuació d'aquest tipus, tot i no estar a l'abast de tot el món, dóna prestigi a la nostra cultura. No ho sé, és possible. A mi no em convenç. Com a una forma de lluita, vull dir.

dilluns, 22 d’abril del 2013

Elecció apropiada

Com a bon cavaller, va deixar que ella entrara primer i, amb la porta ja tancada, observà els seus irresistibles moviments de maluc.

-Ets tota una princesa...
-Gràcies, però ara comprovaràs que m'assemble més a un drac... I t'assegure que has fet una bona elecció: no te'n penediràs del preu.



Amb aquest microrelat, he participat al Joc de Lletres de Sant Jordi, organitzat per jomateixa. El conte havia de complir les següents condicions: no superar les 50 paraules; incloure els termes "drac", "cavaller" i "princesa"; no tenir res a veure amb la història tradicional de Sant Jordi i el Drac.

dijous, 18 d’abril del 2013

Joan Colomo i els ciments de la societat

Joan Colomo és un cantant peculiar nascut a Sant Celoni. Musicalment procedent del punk, ha passat pel hardcore melòdic (va estar als infal·libles The Unfinished Simpathy), desembocant, finalment, en una mena d'indie-folk bastant eclèctic ja en la seua carrera en solitari. Per altra banda, es declara seguidor d'artistes comercials aparentment allunyades de la seua proposta, com ara Rihanna, Britney Spears o Adele.

Amb tres àlbums publicats com a Joan Colomo, el músic del Baix Montseny fa servir el castellà, el català i l'anglès a les seues cançons. I és important parlar de les lletres, atès que aquestes -deliberadament o no- ens inciten a pensar, mitjançant metàfores, ambigüitats i ironia.

Escollim el tema 'Un comino', extret del primer disc de Colomo, 'Contra todo pronóstico' (2009). Una peça deliciosament indie-pop i un text crític que, amb frases contundents, parla de la indiferència davant la violència estructural del sistema. El videoclip paga la pena.




Omitir, anular, desestructurar.
Oprimir, especular, convertir el crimen
en un daño colateral.

Restringir, derribar, desequilibrar.
Financiar la oscuridad. Estos son los cimientos
que arman esta sociedad.

Y me da igual si un fiscal
dice que el Banco Mundial
es el creador del Mal.

Me da igual si la verdad
acaba con la humanidad,
me da absolutamente igual
si se funde el Sol.

Desterrar la humildad, negar la obviedad.
Satanizar, evangelizar. Estos son los rasgos
de esta cultura global.

Y me da igual si un fiscal...

Sólo me importa si esta noche el mar
sigue en el lugar donde solía estar.
Me importa un comino todo lo demás.
Sólo me importa si esta noche estás tú.

Me da igual si al final
todo esto acaba mal,
me da absolutamente igual
si el fuego cubre toda la ciudad.

divendres, 12 d’abril del 2013

No és res personal, Soraya... O sí

En resposta a dues preguntes sobre l' 'escrache' realitzat a ella mateixa la setmana passada...


Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Govern espanyol (12/04/13): "Ma casa és el terreny de la meua vida personal i de la meua família".




Comentari: Encara que estigues en ta casa -amb un nivell de vida personal de puta mare-, no deixes de ser la mateixa dona sense escrúpols que, amb el seu vot al Congrés, bloqueja una solució per als desnonats; i els empenta, així, a l'endeutament etern i a la misèria absoluta. Per cert: Margaret Thatcher també tenia vida personal; i Hitler, entre d'altres.

dimarts, 9 d’abril del 2013

El Papa dormirà en un caixer

Fent un pas més en la seua exhibició d'austeritat, el flamant Papa Francesc passarà una nit a
un caixer automàtic. Després d'haver sorprés a propis i estranys amb diversos gestos, com ara viure a una residència del Vaticà o elegir un Anell del Pescador de plata i no d'or, Jorge Mario Bergoglio es torna a reivindicar com el "Papa dels pobres".

Pel que sembla, Francesc vol demostrar, així, que l'assumpte de l'austeritat no és una qüestió de màrqueting. Fins i tot, ha començat a circular un rumor segons el qual el nou Papa duria dues setmanes sense dutxar-se; l'olfacte periodístic d'alguns mitjans de comunicació apunta en aquesta direcció.

Poc a poc, va estenent-se un estat d'estupefacció entre els cardenals, els quals pensaven inicialment que el missatge de l'austeritat no era més que una broma. De fet, quan el Papa va afirmar, durant una audiència celebrada a l'aula Pau VI del Vaticà, que li agradaria comptar amb una "Església pobra", els prelats van esclafir en una sonora rialla.

Per altra banda, fa uns dies, un periodista va aconseguir preguntar a Francesc per l'aparent contradicció entre aquesta "austeritat" i les seues bones relacions amb el sanguinari dictador argentí Videla. Bergoglio, amb un somriure amable, va respondre que "tot va ser una confusió": segons el Papa, ell pensava que es reunia "amb el cap de l'empresa Vileda", interessat com estava aquells anys en comprar "uns pals de fregar".

divendres, 5 d’abril del 2013

Impuls

La barreja de pensaments previs amb la visió d'aquell vestit de núvia a l'aparador va desencadenar l'acció. Anna, mitjançant un WhatsApp, li va preguntar a Manel si volia casar-se amb ella.

Mentre teclejava àgilment amb els polzes, el gos, gelós, va girar el cap.




Aquesta és la meua participació al 274è joc literari de Jesús M. Tibau.

dilluns, 1 d’abril del 2013

Fer servir la paraula "crisi": Rajoy i Zapatero

Durant els inicis de la crisi, l'anterior president del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, fou justament criticat per fer d'eixa paraula -"crisi"- un terme tabú. Es tractava d'una estratègia de comunicació bastant habitual en política: emprar eufemismes amb l'objecte de disfressar la realitat, mostrant-la més amable del que és (*). Rajoy fa més o menys el mateix quan, per exemple, diu "línia de crèdit" en compte de parlar de rescat.

Molts ens queixàvem perquè sentíem que s'insultava la nostra intel·ligència. "Vols dir crisi ja d'una vegada, redell?", pensava més d'un.

Ara mateix, per contra, l'actual president del Govern espanyol utilitza la paraula "crisi" contínuament. És més: abusa d'aquest terme. M'explique.

Si prestem atenció a les seues declaracions, veurem que constantment fa referència als "problemes dels espanyols" com a conseqüència de "la crisi"; quan la immensa majoria d'aquests "problemes" són deguts a decisions polítiques concretes, moltes d'elles preses per l'Executiu presidit per Mariano Rajoy. Atribuir el brutal empobriment que patim únicament a "la crisi" és com parlar d'una causa neutra, no assumint cap responsabilitat en la duríssima situació existent; és com dir que el carrer es banya perquè plou (què li anem a fer?).

Moltes persones estan sense feina per culpa de la reforma laboral del PP. Poder comprar productes bàsics és més complicat si Rajoy puja l'IVA. Morir per desatenció mèdica és més probable si el Govern retalla 10.000 milions d'euros en Sanitat. I així un llarguíssim etcètera.

Parlem de decisions preses, però també de decisions que no es prenen (La inevitabilitat del drama és una mentida). No suprimir les Diputacions és responsabilitat del Govern, com també ho és no recaptar més diners dels qui més tenen o no perseguir el gran frau fiscal (aprovant, això sí, una mesura que va en la direcció contrària: l'amnistia fiscal).

En resum: A Zapatero li havíem de demanar que pronunciara la paraula "crisi" d'una punyetera vegada. A Rajoy, en canvi, cal exigir-li que no diga tantes voltes "crisi".


(*) Des de la premsa conservadora -i també des del PP- es va insistir després en que Zapatero "no havia sabut veure la crisi". Una idea absurda que va calar en la societat i que, en la construcció del relat que es va imposar, fou determinant en el desgast del PSOE i, sobretot, del mateix ex-president. Una idea absurda perquè, com deia, es tractava d'una simple estratègia de comunicació.

dilluns, 21 de gener del 2013

Peresa a la matinada

Fèlix es desperta al llit i, amb la ment poc clara encara, calcula que deuen ser les quatre o les cinc de la matinada. Mira el mòbil: 3:27. Ha estat somniant que anava pel carrer sense trobar un lloc on pixar. Fèlix té ganes d’orinar, sí. Vol alçar-se i anar al lavabo, però es diu a si mateix que esperarà una mica, que s’està molt calentet i còmode al seu matalàs nou. La mandra guanya a la incomoditat fisiològica i a Fèlix se li comencen a barrejar els pensaments conscients amb intermitents escenes oníriques. Acaba adormint-se de nou.

Un malson on Fèlix perd la feina per haver insultat el cap precedeix el despertament sobtat; sent una forta pressió a la bufeta urinària. Agafa el seu Samsung i comprova que són quasi les cinc. Ha estat dormint malament i ara es troba en total estat de vetlla. Fèlix vol alçar-se, però, d’alguna manera, camufla aquest desig: disfressa la peresa amb una mena d’autoengany evasiu, concentrant-se en planificar a la ment un viatge de treball. Després, altres pensaments s’hi uneixen, creant un calidoscopi caòtic d’assumptes diversos. “Què collons fas??”, diu en veu alta. “Hauré d’anar a pixar algun dia, no?”, autoironitza. S’adona que són ja dos quarts de sis.

Fèlix s’alça del llit de cop i camina fins el lavabo. Sense encendre cap llum, s’asseu al vàter i engega el calefactor, seguint el seu costum de no orinar de peu per tal d’evitar gotes fora d’on toca. L’eixida del pixum li provoca un gran plaer, en el qual es delecta; al moment, és envaït per una sensació de plena tranquil•litat. Es troba còmode i relaxat, assegut a la tassa. Opta per no alçar-se de seguida i llegir, sense presses, les notícies al mòbil. Gaudeix d’un interessant article sobre l’ètica dels polítics, però el text és llarg i arriba un moment en què els ulls se li tanquen…

Fèlix es desperta assegut al lavabo. Entra una mica de llum solar a l’estància. “Quina hora deu ser?”, es pregunta. Busca el smartphone i no el troba… fins que s’adona que li ha caigut dins el vàter.

dissabte, 12 de gener del 2013

Recepta de salmó (Santiago Alba)

Ingredients

Un exèrcit imperial.

Cinc segles de colonialisme.

Canals, fiords i badies entre la Patagònia i Xiloè.

Una multinacional del peix.

Milers de gàbies circulars de 30 x 60 metres de profunditat.

8 kilos de peix mort per 1 kilo de salmó viu.

Milers de dosis d'antibiòtic.

La Llei de Pesca i Agricultura d'un Govern neoliberal.

2.400 milions de beneficis privats.

50.000 treballadors mal pagats.

Milions de consumidors indiferents.




Preparació

Oblideu els ingredients. Tracteu l'oblit com si fóra un salmó. Saleu l'oblit. Esteneu l'oblit sobre una planxa encesa. Condimenteu l'oblit amb uns brins d'anet. Apliqueu a l'oblit una pinzellada de nata fresca. Serviu l'oblit encara calent. I no us oblideu de donar gràcies a Déu per aquest abundant oblit.


Autor: Santiago Alba Rico