El purità

"El purità odia al pecador més que no pas el pecat. Odia -enveja- la llibertat de pecar que es pren el pecador."

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992). De Diari 1952/1960.

Un capítol de la Pantera Rosa

M'agraden molt els dibuixos de la Pantera Rosa. Trobe que el seu humor és intel·ligent i àgil, a més d'una miqueta surrealista i divertidament gamberro.

El personatge va ser creat per Friz Freleng i, en un principi, sols estava destinat a acompanyar la seqüència de l'obertura de la pel·lícula de Blake Edwards, La Pantera Rosa.

Finalment, l'elegant i simpàtica pantera va acabar tenint la seua pròpia sèrie de dibuixos animats, amb l'acompanyament musical de Henry Mancini. Alguns l'han comparada amb el personatge de Charlot, creat per Charles Chaplin. En tot cas, és evident que hi ha semblances amb la comicitat del cinema mut.

Personalment, he de dir que els dibuixos de la Pantera Rosa m'agraden molt més que la pel·lícula, que no és que estiga malament, per altra banda.

L'altre dia vaig descobrir un capítol que no havia vist encara. I mira que n'he vist! M'abelleix compartir-lo amb vosaltres; espere que us faça riure tant com a mi.

Poema dadaista

Aquests dies hem intercanviat opinions ací a L'aixeta un blocaire que es fa dir dadaista i jo mateix. És evident que tenim posicions molt diferents, almenys pel que fa a l'assumpte basc.

Més enllà d'altres consideracions, el seu nom m'ha fet recordar un text de Tristan Tzara, fundador del moviment dadaista.

El dadaisme fou el precedent immediat del surrealisme, sent un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda. El principal punt comú a totes les activitats dadaistes va ser la revolta explícita i militant contra l'ordre establert de la societat burgesa.

Partint de la idea que l'art havia perdut tot el sentit, unit a la corrupció de la burgesia, pensaven que calia provocar l'escàndol i el desconcert capgirant les expressions artístiques tradicionals.

Com deia, aquests dies m'ha vingut al cap un text de Tristan Tzara; en ell ens dóna les instruccions per fer un poema dadaista.





PER FER UN POEMA DADAISTA


Agafeu un diari.

Agafeu unes tisores.

Trieu un article del diari que tinga la llargària que penseu donar al vostre poema.

Talleu tot seguit amb cura cadascun dels mots que formen l'article i fiqueu-los en una bossa.

Sacseu amb delicadesa.

Traieu tot seguit cada retall, l'un darrere l'altre, en l'ordre que hagen eixit de la bossa.

Copieu-los a consciència.

El poema se us assemblarà.

I heus ací "un escriptor infinitament original i d'una sensibilitat encisadora encara que incompresa per la massa".


El text original és en francés. Jo he copiat la traducció al català feta per Salvador Jàfer -canviant únicament "estisores" per "tisores"- que té penjada al seu bloc La terra d'enlloc.

Lliçons d'ètica

Aquests darrers dies, el bloc format per PP, PSOE i mitjans de comunicació espanyols ens ha volgut donar lliçons d'ètica en relació a les coses que ocorren al País Basc.

El dramaturg Alfonso Sastre va escriure un article on donava la seua visió de l'anomenat "conflicte".

Això va ser suficient per a que la maquinària del pensament únic espanyol començara el seu bombardeig, dient-nos que aquesta persona és perversa, antidemocràtica, terrorista i altres barbaritats. Fins i tot, un tal José Antonio Pastor (PSE) va dir que Alfonso Sastre, amb eixe text, quedava "inhabilitat com a persona" (no sé molt bé en què pot consistir això: passaria a ser un gos?).

Es van agafar a unes línies de l'article on Sastre fa un pronòstic: si el PSOE segueix afrontant l'assumpte d'ETA sense veure que es tracta d'un conflicte polític, hi haurà més dolor en compte de pau.

U pot estar d'acord o no amb eixa idea. Però dir que això és una amenaça és mentir deliberadament, manipular l'opinió pública. A més a més, que jo sàpiga, una amenaça la pot fer aquella persona que es troba en condicions d'amenaçar. Ha empunyat Sastre alguna pistola recentment? Té antecedents com assassí?

Bé. Doncs els mateixos PP i PSOE, que impartien classes de moral, s'han unit a CiU i PNB per a limitar la jurisdicció universal. Els quatre partits van votar ahir al Congrés una reforma legal que farà que, des de l'Estat Espanyol, no es puguen jutjar crims comesos a altres països. Sols es podrà fer en dos casos: quan hi haja víctimes espanyoles i quan els responsables del delicte es troben al Regne d'Espanya.

Podem traduir això a un llenguatge més clar. Es tracta, en suma, que Israel -per exemple- puga seguir assassinant xiquets i famílies palestines senceres amb total impunitat.

Sembla que la cosa es va començar a moure quan, fa uns mesos, es van reunir Tzipi Livni -ministra d'Afers Exteriors d'Israel- i Moratinos. La primera li va transmetre al ministre espanyol el malestar del seu govern pel fet que, des de l'Audiència Nacional, s'estiguera investigant una querella contra un ex-ministre de Defensa i alts càrrecs d'Israel, per l'assassinat de catorze civils palestins l'any 2002.

La diputada del PP Dolors Montserrat, emprant un llenguatge eufemístic, ha dit que açò s'havia de fer perquè "s'estaven generant conflictes diplomàtics". Els eufemismes em fan fàstic quan, com en aquest cas, tracten d'amagar la immoralitat més brutal: No molestem els genocides perquè així contribuïm a no embrutar la imatge -exterior i interior- d'Israel. Això es diu complicitat.

Fa uns dies, zel -des del seu bloc Ara mateix- es feia ressò de la denúncia de Defensa Internacional dels Xiquets (DCI), segons la qual soldats israelians torturen salvatgement xiquets palestins. Aquests són els amics de PSOE, PP, CiU i PNB.

Però tot açò no ha de ser molt important. Ací, l'ètica dels grans partits i dels mitjans de comunicació indica que s'ha d'actuar contra Alfonso Sastre. Un home molt perillós. Des que vaig llegir el seu article, no camine tranquil pel carrer.

Vist per a sentència: valencià i català

Com ja vaig escriure ací fa cosa d'un mes, el Govern valencià va publicar el 15 de maig al DOCV les ordres de convocatòria d'oposicions per a professorat de diferents cosos, i en elles no es tenia en compte la titulació de Filologia Catalana per a l'exempció de la prova de coneixements de valencià. Açò ho feia Conselleria, a través de l'incomparable Font de Mora, després de quinze (!) sentències del Tribunal Superior de Justícia Valencià en què s'obligava l'Administració a afegir aquesta titulació.

Bé, doncs ja no podem dir que són quinze les sentències. Ara en són setze. Ahir hi va haver una de nova, del TSJ valencià també, en la mateixa direcció.

La sentència destaca "la manifesta temeritat en reiterar, incomprensiblement, l'omissió qüestionada sense respecte a les decisions jurídiques fermes, anteriors i conegudes, i faltar reiteradament a l'obligació de respectar i complir les sentències fermes".

Diuen que Font de Mora esperava un resultat diferent, que pensava que l'èxit del PP al País Valencià en les eleccions europees havia de fer que el TSJCV no els duguera la contra. Sembla ser que l'home, al conèixer la sentència, es va quedar així:

"Xe, no m'esperava jo açò, collons". Aquestes van ser les paraules de Font de Mora, pronunciades entre dents en el moment que recull la foto.

Atenció: Alfonso Sastre ens amenaça!

Dirigents de PP i PSOE, en sintonia total de nou, tornen a demanar la il·legalització d'Iniciativa Internacionalista. Aprofitant el clima d'indignació generat després de l'últim atemptat d'ETA, es llancen en tromba; el seu "argument" és un article d'Alfonso Sastre on, suposadament, hi ha amenaces.

La política d'excepció aplicada per l'Estat espanyol al País Basc fa que ens hagem acostumat a veure com a normals determinades coses, més pròpies de l'absurd. Si algú pensa que Alfonso Sastre ha comès un delicte d'amenaces a un article, el normal seria actuar contra ell judicialment. Però no: directament demanen la il·legalització d'Iniciativa Internacionalista, candidatura que es va presentar a les eleccions europees amb el conegut dramaturg com a cap de llista.

José Antonio Pastor, president del PSE a Biscaia: "Alfonso Sastre està absolutament inhabilitat com a demòcrata, com a ciutadà i com a persona". Com a persona!

Antonio Basagoiti, president del PP de la Comunitat Autònoma Basca: "En aquests moments, ETA està disfressada de dramaturg, està disfressada de Sastre". Això no és difamació?

També altres polítics del PPPSOE han dit la seua en la mateixa línia: Leire Pajín, Soraya Sáenz de Santamaría...

Algú d'ells s'haurà llegit l'article?

Jo el vaig llegir ahir i, en un primer moment, vaig pensar que m'havia equivocat de text. "Aquest no serà el de la polèmica", vaig pensar. Doncs no: eixe era el famós article d'Alfonso Sastre que, segons el partit PPPSOE, justifica la il·legalització d'II.

Trobe que el millor que u pot fer, si vol opinar sobre açò, és anar a la font. Així que ací teniu el text del dramaturg:

La prosa y la política (Alfonso Sastre, 21-06-2009)

Una entradilla de urgencia. Apenas terminado este artículo, se ha producido el último atentado -esta vez mortal- de ETA y las respuestas rituales del PSOE y el PP. Todo ello parece cerrar una vez más un círculo vicioso y acreditar que la paz en este país es definitivamente imposible. En tal situación, angustiosa sin duda, yo no puedo por menos de mantener tozudamente mi esperanza y deseo remitir a las ideas que expuse en mis cinco artículos, en este mismo periódico (del 23 de septiembre al 18 de octubre de 2008), bajo el lema «Si quieres la paz, prepara la paz».

En esta situación, considero así mismo revalidado el pensar expuesto en el artículo escrito hoy como los grandes temores en él expresados. En tales circunstancias, todo parece más fuerte -y hasta arrollador- que el pensamiento, pero las ideas claras también tienen su propia fuerza. Es en esta convicción en la que yo deposito mi esperanza.

Llegiu la resta de l'article ací.

Per cert. Jo vaig votar Iniciativa Internacionalista, i ho vaig fer públic ací al bloc abans de les eleccions. Si il·legalitzen la candidatura, hauran de tancar L'aixeta per incitar al terrorisme o alguna cosa semblant?

-----------------------------

Afegitó

He escoltat a Juan Ramón Lucas, presentador del magazine matinal de RNE.

Hi ha assumptes en què els mitjans de comunicació d'àmbit estatal no tracten de mostrar una mínima imparcialitat; no dissimulen la seua posició, la seua manipulació. Temes en què s'imposa el pensament únic espanyol sense fisures, representat per PP-PSOE. Un d'ells és la situació a Iran; un altre és Euskadi, amb l'actual intensa criminalització del nacionalisme basc.

Juan Ramón Lucas ha dit, des de la ràdio pública estatal, que Iniciativa Internacionalista "mama del pit d'ETA". I s'ha quedat tan ample. Tot val: la mentida, la manipulació, la criminalització permanent... Ni objectivitat ni respecte a la llibertat d'expressió.

2ns Premis de Microrelats d'El Penjoll: Energia positiva

Vaig escriure ahir el següent microconte per als 2ns Premis de Microrelats 2009 organitzats pel bloc El Penjoll, art de paraula.

ENERGIA POSITIVA

Decidí aplicar-me amb la major tenacitat possible en aquell canvi de vida, sent estricte en l’acompliment de les successives incorporacions: vegetarianisme macrobiòtic, reiki, ioga, meditació zen, shiatsu, flors de Bach... Perseguia el creixement personal, l’equilibri físic i espiritual. Un dia, mirant el calendari i la gent que m’envoltava, vaig ser conscient que havia arribat a la immortalitat.




Després de penjar el microrelat, refelet va escriure un comentari on em deia que havia superat els 300 caràcters -espais inclosos-, límit establert a les bases dels Premis. No és estrany que això m'ocòrrega, atès que sóc una persona prou despistada.

De manera que vaig haver de retallar el conte, i la cosa va quedar així:

ENERGIA POSITIVA

Decidí aplicar-me al màxim en aquell canvi de vida, amb successives incorporacions: vegetarianisme macrobiòtic, reiki, ioga, meditació zen, flors de Bach... Perseguia l’equilibri físic i espiritual. Un dia, mirant el calendari i la gent, vaig ser conscient que havia arribat a la immortalitat.



Quina de les dues versions us agrada més, en cas que us n'agrade alguna?

Les frases eternes dels mestres (I)

Un company de feina i jo hem estat recordant últimament les frases eternes dels mestres: eixes que et deien de xicotet i que ara tu, com a docent, dius; o almenys les sents dir a altres professors. Ens hem descollonat prou amb açò i hem parlat inclús de fer una recopilació per escrit. És com mirar-nos des de fora i burlar-nos de nosaltres mateixos.

La veritat és que Jaume -que així li diuen, o no- és un tio desficaciat, et rius molt amb ell. Es tracta d'una persona espontània i totalment desinhibida. Aquests dies, amb això de les frases, ell anava dient eixes expressions de tota la vida a crits pels corredors de l'escola. Els altres mestres no sabien de què anava la cosa, i es quedaven una miqueta sorpresos, tot i saber com és Jaume.

I quines són les frases concretes que hem estat recordant? Hui en veurem tres; i un altre dia seguirem amb més.

La primera d'elles és emprada pel mestre quan constata que el grupet d'alumnes que no ha fet els deures, que no ha estudiat, etc. sol estar format pels mateixos xiquets sempre. "Sempre són els mateixos!", sol dir el professor mentre tota la classe està en silenci. Realment jo recorde haver-ho escoltat de xicotet en castellà: "¡Siempre son los mismos!".

Hi ha moments en què el soroll creat pels xiquets a l'aula ha anat augmentant a poc a poc, i la cosa comença a estar descontrolada. Una típica tècnica utilitzada per molts mestres consisteix a iniciar un compte que va de l'u al tres, elevant molt la veu: "Una...!, dos...!,...". La idea és que abans de dir "tres!" tots callen, per algun misteriós motiu, atès que ací el docent no ha fet cap amenaça concreta. De fet el tres no s'arriba a pronunciar normalment. Sí que ocorre -segur que a més d'un li sona açò- que hi ha ocasions en què, veient que la cosa no està funcionant, el professor allarga el compte tirant mà dels decimals: "Dos i mig...!!".

Per finalitzar, recordaré un clàssic comportament del xiquet i una no menys clàssica resposta del mestre davant eixa conducta. Si el docent comprova que un alumne ha ratllat la taula -i sap segur que ha sigut eixe alumne-, no és estrany que li dirigeixca la següent pregunta (retòrica?): "Tu en ta casa ratlles les taules? Eh??". El xiquet sol callar o respondre amb un quasi inaudible "no".


Situacions idèntiques a les de fa la tira d'anys, reaccions calcades. És com una obra de teatre que es va repetint cíclicament. I és que la societat ha canviat molt i, per tant, els xiquets també. Però l'estructura de les aules no ha evolucionat en absolut... I sembla que eixa disposició d'elements, junt amb l'herència cultural que l'acompanya, fan que moltes coses es reprodueixquen.

Continuarà, com diuen a les sèries de televisió.

Afavorint l'extinció del gallec

Feijoo anuncia que farà una enquesta sobre l'idioma d'escolarització a Galícia (crònica)




Comentari: Per què no fa una consulta popular sobre quin ha de ser el sou dels polítics?

Font de Mora, torna-li la trompa al xic!

El Govern valencià, a través de Font de Mora (o Fountain of the Blackberry, nom amb què es va autobatejar el personatge), va boicotejar l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania obligant els centres a impartir-la en anglés. A més a més, va indicar la manera en què s'havia de dur a terme l'experiment: mitjançant dos professors per aula, el de Filosofia o Història i el d'Anglés; el primer parlaria en valencià o en castellà, i el segon faria la traducció a la llengua de Shakespeare. Original? No tant; en realitat és un plagi del famós gag de Tip y Coll.



Això va ser poc abans de començar aquest curs 2008-09.

Prompte començaren les protestes per les molèsties que aquesta surrealista i ridícula mesura ocasionava.

Les coses són curioses, de vegades. Aquest desficaci va resultar tan indignant que va fer que es mobilitzara la comunitat educativa, demanant la retirada de la mesura; però va servir -i açò és el més important- per canalitzar tota una sèrie de protestes en què es denunciava la vergonyosa situació de precarietat en què es troba l'ensenyament públic al País Valencià.

El 29 de novembre hi hagué una manifestació històrica, com poques es recorden a la nostra terra.

Amb la por d'un èxit important a la vaga convocada per al 17 de desembre de 2008, Conselleria va rectificar un poc: va decidir que durant el que restava de curs no fóra obligatori impartir EpC en anglés. Va aconseguir, així, desactivar la vaga.

La lluita va seguir, davant la paràlisi del Govern valencià de cara a atendre les altres reivindicacions de la comunitat educativa, expressades a través de la Plataforma per l'Ensenyament Públic. I el 28 d'abril es va viure una vaga amb gran incidència i, de nou, hi hagué massives manifestacions (poc habituals al País Valencià).

Ara, acabant el curs, Font de Mora anuncia que l'any que ve tornarà a ser obligatori impartir Ciutadania en anglés. Sincerament, jo esperava que s'oblidarien d'aquest punt, veient la contestació que van aconseguir per part del professorat, dels pares i mares, dels alumnes. Sembla que l'èxit electoral aconseguit pel PP al País Valencià a les eleccions europees els ha fet pensar que tot aquest conflicte no els desgasta en absolut, que tenen -per tant- carta blanca per a fer la més nefasta política educativa possible.

La Plataforma, al seu últim comunicat, va enfocar el conflicte com una lluita a llarg termini (entre altres coses, hi ha un acte previst per al començament del curs que ve). I trobe que encerta. Ens ho hem d'agafar amb paciència i constància.

Font de Mora ens recorda, amb aquesta anunciada segona part d'impartir EpC en anglés, la tradicional cançó valenciana Torna-li la trompa al xic.

Reunió entre Montilla i Camps

Vaig veure la setmana passada aquest vídeo al bloc de Teresa El Tao de Teresa. No m'apassiona l'humor de Polònia; trobe que és divertit de vegades, però es mou dins d'una relativa correcció política, sense una vertadera crítica ni massa mala llet. Parle de correcció política entesa des de Catalunya; evidentment, fora d'aquest territori la cosa pot semblar més irreverent.

En qualsevol cas, aquesta reunió entre Camps i Montilla ens pot fer riure una miqueta.

SI+NO

SI+NO és el nom del grup. Es llegeix -clar- "si més no" i és una locució adverbial amb una funció semblant a la que té "almenys". Són de La Vall d'Uixó i fins ara han publicat dues maquetes o demos. És a dir, no tenen cap treball editat amb discogràfica, de moment.

Pel que he escoltat, practiquen un pop amb un aire una miqueta fosc (una miqueta: no espereu uns Joy Division valencians...). Memòria del fang, la cançó que teniu ací baix, em recorda bastant -o molt- un grup de pop espanyol anomenat Sr. Chinarro. Estic quasi segur que els han sentit més d'una vegada.

Quant a les lletres, semblen fugir de tòpics i aposten per les metàfores poètiques.

En resum, una banda que amplia el camp de la música pop-rock més o menys indie cantada en la nostra llengua. Benvinguts siguen, sobretot si fan cançons bones com aquesta Memòria del fang.



Consulteu el seu MySpace.

Si el blocaire és exhibicionista...

Si estem d'acord en afirmar que un blocaire és una mena d'exhibicionista, convindrem en què el lector habitual de blocs ha de ser quelcom semblant a un voyeur.

El català, ferit de mort al País Valencià

L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ha elaborat un informe sobre la salut del català. Quan t'ho diuen, t'imagines un malalt terminal que s'enfronta al resultat d'unes noves proves mèdiques. Tot i això és interessant conèixer certs detalls.

La notícia l'he extreta del diari Avui. No sé si l'informe complet es pot trobar a Internet; jo no l'he pogut veure de moment.


El català, ferit de mort al País Valencià, l'Alguer i Catalunya del Nord

9 milions de persones el saben parlar i uns 6 milions l'utilitzen a la llar

La llengua catalana està en risc de desaparèixer a les zones urbanes del País Valencià, la Catalunya del Nord i l'Alguer, segons es desprèn de l'informe sobre la situació de la llengua catalana que ha elaborat l'Institut d'Estudis Catalans.

Es calcula que només la meitat de valencians que viuen a les ciutats transmeten el català als seus fills. A l'Alguer i la Catalunya Nord, la transmissió de pares a fills ha desaparegut gairebé del tot.


Llegiu l'article complet ací.


Per cert, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) farà un informe semblant? O serà un estudi sobre la salut de la nostra llengua sols a l'àmbit de la Comunitat? Què opina el BLOC de tot açò, atès que pretenia defensar el "valencià" a Europa, segons ens deia en la recent campanya electoral?

Valérie Tasso: Amb l'edat es perden les ganes?

Valérie Tasso és escriptora, sexòloga i investigadora. Motivada per la curiositat, va exercir en 1999 la prostitució d'alt standing.

A molta gent no li resulta desconeguda, donat que ha intervingut en diferents programes de televisió: 59 segundos (TVE), Crónicas Marcianas (Telecinco), El Club (TV3), El Intermedio (La Sexta)...

Al seu llibre Antimanual de sexo ofereix una visió radicalment crítica del que ella anomena el "Discurs Normatiu del Sexe": "una trampa social que ens han venut per a tenir-nos controlats". Una de les idees que es troba a la base de les seues exposicions és que hui "ocultem la vertadera naturalesa del sexe per la sobreexposició discursiva d'aquest".

En aquesta obra, Valérie Tasso es dedica a desmuntar alguns dels tòpics instal·lats a la nostra societat: "El sexe ja no és tabú", "La primera vegada és crucial", "El sexe sense penetració és incomplet", "Els homes sempre tenen ganes i les dones no", "Existeix el punt G", "La prostitució és indigna"... són alguns exemples.

L'autora escriu amb intel·ligència i estil. No dóna una resposta simple i tancada a les qüestions que planteja; més bé ens incita a la reflexió crítica.

Extrac, a continuació, alguns fragments del capítol anomenat "Con la edad se pierden las ganas".


"El discurso normativo de nuestra sexualidad ha convertido el sexo en una actividad 'adultista'. El segmento de población legitimado para ejercerla ha quedado restringido de ese modo a aquel grupo que es 'productivo'; al que es capaz de engendrar, al que puede manejarse bien con el esperma. En su criba, el Modelo, que como ya hemos dicho ha hecho del sexo el coito y de la sexualidad un problema, ha borrado dos amplios grupos de población: los niños y los ancianos. En cuestiones de sexo, el de los niños no existe y el de los ancianos se desprecia".

"...lo que se ha hecho ha sido poner adjetivaciones concretas a esos seres humanos 'particulares'. Los niños son inocentes (como si 'inocencia' y 'sexualidad' no pudieran ir juntas) y los ancianos, apáticos (como si el sexo fuera mover la pelvis como un poseso). Los niños desconocen la vileza del estigma de ser sexuado y los viejecitos ya no tienen energía como para entregarse a los desenfrenos de la carne".

"Por ejemplo, cualquiera que haya tenido trato, más o menos directo, con los centros de confinamiento de estos grupos de edad, parvularios o escuelas primarias y geriátricos, sabe que en ellos la actividad sexual es intensa". (...) "Mientras los niños averiguan, los ancianos confirman".

"Para las mujeres, la 'menopausia' tiene un carácter mucho más marcado que la llamada 'andropausia' para los varones. El proceso que nos lleva a la pérdida de la regla es largo y penoso, y durante él se producen una serie de cambios traumáticos en nuestra mecánica hormonal que nos afecta en alteraciones emocionales y en trastornos orgánicos más o menos evidentes. La irregular producción de una hormona llamada testosterona (que solemos creer que sólo la producen los varones) genera una serie de inconveniencias en el ámbito de los genitales: mayor sequedad vaginal, pérdida de elasticidad en ese conducto, estrechamiento del tramo posterior y del cuello del útero... y de mermas en el proceso bioquímico del deseo".

"Ello no es en ningún caso determinante, ni siquiera condicionante, para que una mujer posmenopáusica no pueda hacer un uso totalmente satisfactorio de su sexualidad. Este proceso natural de la menopausia es condicionante, y por lo que se ve cada vez menos, en la capacidad de fertilidad de la mujer, pero sólo para los que erróneamente asocien la fertilidad con el sexo puede ser un inconveniente o sólo para los que quieren hacer creer esto a las personas que ya han cumplido este tránsito orgánico".

"'Kourocracia' es un término que no existe, pero que al igual que 'gerontocracia' podría formarse uniendo los términos kouros (hombre joven) y kratos (poder). Su significado podría equivaler al de 'gobierno de los jóvenes'. La juventud, el modelo que de ellos hemos construido para vender bienes asociados a ellos (de yogures a cirugías), con su vitalismo productivo, su belleza eternamente fresca, su acción siempre determinante, se ha impuesto, como un mal amante, sobre nuestras espaldas. Si, como decíamos, el Modelo Normativo de la Sexualidad ha convertido el sexo en algo 'adulto', su práctica la ha convertido en algo 'juvenil'. Hay que tener cuerpos brillantes y modelados, la movilidad de un trapecista, la elasticidad de un contorsionista chino y el cerebro de un... bueno, a juego con el conjunto. Los adultos empiezan a ser un bien escaso. Y los jóvenes de verdad, no los de anuncio, andan tan escamoteados como aquellos. Olvidándonos siempre de aquello de que el verdadero genital es el cerebro y su eficacia depende del pensamiento, y que a éste sólo lo adiestra un tutor: la edad".

15-J: vaga i manifestació a l'ensenyament

Aquesta entrada potser sols interesse a un col·lectiu molt concret: el professorat interí i provisional al País Valencià.

Conselleria, en un curs en què està lluint-se, ha decidit canviar les adjudicacions presencials per un procés telemàtic (per Internet). Això ens perjudica de manera notable: no hi ha transparència ni claredat a l'hora d'escollir el centre on hem de treballar el curs que ve; s'elimina l'opció d'elegir places a temps parcial; els períodes d'inscripció i reclamació són molt curts...

Tot açò està molt ben explicat a un comunicat elaborat per STEPV, AFID i CAT on es convoca vaga i manifestació per al dia 15 de juny.

No crec que Conselleria faça marxa enrere, atés que aquest curs han optat per dur a terme les iniciatives que més puguen perjudicar l'ensenyament públic, la nostra llengua, el professorat i tota la comunitat educativa en general. És la filosofia Font de Mora. De tota manera, anem a intentar que aquesta vegada es rectifique.

II: possible frau electoral i lluita transformadora

El primer que vaig pensar al veure el resultat d'Iniciativa Internacionalista va ser que, de vegades, tendim a confondre els nostres desitjos amb la realitat. Sense dades purament objectives per a realitzar un pronòstic, més enllà d'algun sondeig (sospitós en aquest punt), alguns crèiem fer una anàlisi més o menys racional a partir de la qual II-SP podia ser la sorpresa electoral: vots de l'esquerra abertzale, espectacular campanya gratuïta amb la il·legalització i posterior legalització, possible recollida de vot habitualment abstencionista, anunci del vot a la candidatura per part de molta gent en fòrums i blocs...

175.895 vots ens van parèixer menys dels que esperàvem. Entre mig dels elements anteriorment exposats, és possible que un factor menys racional, com és el desig, ens fera ser excessivament optimistes.

Hui ha aparegut un comunicat a la pàgina web d'II on es parla d'un possible frau electoral. A alguns pobles de Guipúscoa, Biskaia i Navarra s'ha produït un fet més que curiós: les actes difereixen del que diu el Ministeri de l'Interior: vots a II semblen haver anat a parar a un partit d'extrema dreta.

Hi ha també votants d'II a altres zones de l'Estat Espanyol, en municipis xicotets, que han constatat que el seu vot no ha aparegut en el recompte oficial.

Finalment, des de la candidatura se'ns diu que als Països Catalans hi ha hagut un augment espectacularment sospitós del vot blanc i nul.

L'amic Joan Vecord ha fet una interessant recopilació d'informacions referides a aquest assumpte al seu bloc Diari d'avort. Us anime a llegir-la.

Des d'una altra òptica, a Vilaweb ens conten que el que ha ocorregut es pot qualificar de "cúmul de despropòsits en el recompte del vot de les europees". A l'article on es parla de l'assumpte, se'ns diu que la distorsió produïda ha sigut indiscriminada, afectant a diferents partits.

És possible que siga certa aquesta darrera informació, que no hi haja hagut una intenció de restar vots a Iniciativa Internacionalista. Tanmateix, opine que no seria desgavellat pensar en una tupinada destinada a reduir l'impacte de la candidatura anticapitalista. Un Estat capaç d'ilegal·litzar idees, d'utilitzar la Justícia de manera descarada per a prohibir partits incomplint les pròpies normes jurídiques, de tancar mitjans de comunicació (l'exemple d'Egunkaria), d'aconseguir que el terrorisme d'estat dels GAL quedara pràcticament impune...; un estat -en fi- que aplica sistemàticament una política d'excepció al País Basc és capaç -per què no?- de realitzar un frau electoral.


Per altra banda, i fent una reflexió que no té res a veure amb tot l'anterior, cal dir que el que s'ha intentat amb II ha sigut un experiment interessant: un intent de dur a les institucions idees que són més pròpies dels moviments socials.

Això no ens ha de fer oblidar que la lluita per aconseguir un món millor no pot consistir -o no pot consistir tan sols- a votar cada quatre o cinc anys. Per tant, un resultat advers d'una candidatura com aquesta no ha de desmoralitzar ningú. Es tracta, en tot cas, d'un intent per obrir una línia més d'acció. L'actitud transformadora ha de ser permanent: des de col·lectius, des d'associacions, des de plataformes, des d'Internet, des de protestes, des de manifestacions... i des de les institucions també, si és possible.

Demà dimecres 10 de juny a les 19h, per exemple, hi ha una concentració a Monfort del Cid en solidaritat amb el director de l'IES Las Norias, expedientat per haver-se atrevit a permetre que es penjara al centre una foto de l'impresentable Font de Mora boca per avall.

Escriure bé

Després d'haver descobert que Ricard era un escriptor reconegut, Carme se sentia intimidada cada vegada que li havia d'escriure un correu electrònic. No sabia res sobre els continus maldecaps que ell ocasionava als correctors d'estil.

Cartes de propaganda electoral: BLOC i UV

Em trobe a la bústia dues cartes de propaganda electoral: una de BLOC-Coalició per Europa i l'altra d'Unio (així, sense accent) Valenciana.

La de BLOC-CEU ve signada, suposadament, per un tal Nomdedéu. No deixa de ser curiós tenir un nom que remet a un altre nom: un nom de déu.

-Quin és el teu nom?

-Nomdedéu.

-Sí, però de quin? Apol·lo? Posidó? Zeus?

-No, no... És Nomdedéu.

-Però de quin déu?

-...

És a dir, el nom se'ns escapa de manera inevitable. Al tractar d'atrapar-lo, entrem en una mena de bucle infinit en què mai no arribem al nostre objectiu.

Per altra banda, la carta comença de la següent manera:

"Hi ha dues coses en les que crec: el meu país i Europa".

Ah, sí? No creus en res més? Ni en Déu, tot i que et diuen Enric Nomdedéu? Ni en l'amor ni en l'honestedat?

Al text de la missiva, el candidat del BLOC ens diu més coses, algunes d'elles ben gracioses. Per exemple, denuncia "l'urbanisme depredador que el PP i el PSOE practiquen i defensen per al nostre país". Però, a continuació, afirma que necessitem infraestructures com "aeroports" i "un tren d'alta velocitat" per tal de "fer vindre turistes". I no ha pensat Nomdedéu que "l'urbanisme depredador" va unit al fenomen del turisme? O pensa que els turistes van a dormir en tendes de campanya?

També ens comunica que el BLOC proposarà que el valencià siga llengua oficial a Europa. No aclareix si ho ha de ser com a llengua independent del català (sols empra el terme "valencià"). Si fóra així, jo proposaria també el socarrat com a idioma oficial a Europa. Per què no?

Hi ha altres coses, tanmateix, que Nomdedéu no diu a la carta.

No diu que el BLOC -definit a la missiva com a "espai valencià de progrés"- es presenta a les eleccions europees en companyia de CiU, PNB, CC, PA i UM. Molt progressistes tots, certament.

No diu res sobre la privatització de l'ensenyament -amb el pla Bolonya, com a emblema del procés; tampoc no parla sobre la directiva Bolkelstein; cap paraula referent a la quantitat de morts al País Valencià producte de la no aplicació de la Llei de la Dependència. Ni dret a l'autodeterminació, ni discriminació de gènere, ni retallades socials, ni solidaritat amb Palestina, ni....

No diu -en fi- que ell, Nomdedéu, sols seria eurodiputat en cas que la Coalició per Europa (amb la qual el BLOC es presenta a aquestes eleccions) aconseguira sis escons com a mínim.



Unio (sense accent) Valenciana ve representada per un tal Jose (sense accent: de manera que sona informal, a més de castellà) Manuel Miralles.

Sincerament, jo pensava que aquest partit ja no existia. Però no és així. I es presenten a les eleccions europees amb un parell de collons, que diria aquell, donat que van en solitari.

La carta del Jose demostra que la formació manté intacte el sentit de l'humor, fent ús d'un valencià amb normes inventades per aquest singular grup polític. Algunes frases són realment divertides. Un exemple:

"...a diferencia de PP i PSOE, que basen estes votades en una lluita partidista per guanyar uns vots (visca la redundància!) que els recolzen en el govern o els acosten ad ell...".

Més exemples:

"Llunt de la distancia que nos separa fisicament...".

"...l'optima distribucio dels fondos estructurals...".

"...com estan fent atres formacions...".

"Per això creem en la necessitat de...".

I molta atenció a l'acomiadament:

"De bestreta, gracies per la vostra atencio".

Pense que UV hauria fet millor encomanant la redacció del text a Toni de l'Hostal.

Del contingut no hi ha moltes coses que es puguen comentar. Sembla que li hagen dit a algú: "Ie, ompli el paper com siga i au!". En un mateix paràgraf, per exemple, es fa al·lusió dues vegades als "interessos" dels valencians, sense concretar-ne cap.

És més. Si alguna cosa s'ha de dir del contingut de la carta d'Unio (sense accent) Valenciana és que hi ha prou coincidències amb el de la del BLOC: agricultura, transgènics, aeroports, corredor meditarrani ("mediterraneu", segons UV)...



En resum: que jo, com ja vaig dir fa quasi una setmana, votaré a Iniciativa Internacionalista.

Per què Pau Alabajos votarà Iniciativa Internacionalista

Pau Alabajos: "Votaré Iniciativa Internacionalista perquè la llibertat d'expressió ens empara i volem dir la nostra. Perquè capitalisme és sinònim de crisi. Perquè ens declarem pacifistes, ecologistes i lliurepensadors. Perquè la nostra cultura i la nostra llengua són un patrimoni insubstituïble. Perquè ens reconeixem en la lluita sobirana d'altres pobles d'Europa amb qui compartim horitzons i utopies. Perquè el dret a l'autodeterminació no es demana: s'exerceix".


Pau Alabajos (Torrent, 1982) és cantautor valencià i ostenta el càrrec de secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor.

Més coses al seu MySpace i a la Viquipèdia.

De Michael Nyman a Sonic Youth

Dir que al festival Primavera Sound de Barcelona hi havia un cartell eclèctic, degut a la presència d'estils tan llunyans com els que ofereixen Sonic Youth i Michael Nyman, seria mentir. Aquest esdeveniment es caracteritza per un ventall que va del rock al pop, passant per l'electrònica i algunes propostes més o menys experimentals; tot dins de l'anomenada etiqueta "alternativa": música apartada del que s'escolta a les emisores de ràdio convencionals. Que Nyman estiguera al cartell és una anècdota una miqueta extravagant, assumible per un públic obert a la diversitat de propostes.

Vaig estar el dissabte al festival, assistint als concerts sencers de Neil Young, Deerhünter, Sonic Youth i l'esmentat Michael Nyman. Dic sencers perquè a un festival d'aquestes característiques, amb diversos escenaris funcionant al mateix temps, un ha d'escollir; a banda, es poden picotejar xicotets fragments d'altres actuacions: un poc de Jayhawks, un poc Jeremy Jay, un poc de Simian Mobile Disco i un poc de Black Lips.

En sa casa els coneixeran, haurà pensat més d'un...

Del que vaig veure, em quede amb dues actuacions excel·lents: la de Sonic Youth i la de Nyman.

Dels primers s'ha de dir que, si no els has escoltat mai, et poden sonar a alguna cosa aliena al que s'entén per música: es tracta d'un grup que fa de la disonància i la distorsió de guitarres els seus eixos; melodies incòmodes, soroll, crits, canvis de ritme... Si aconsegueixes entrar en el seu concepte estètic vanguardista, difícilment deixes d'escoltar-los.

Michael Nyman és conegut per haver composat la banda sonora de la pel·lícula El piano. De fet, ell toca eixe instrument. En aquesta ocasió, anava acompanyat per una xicoteta orquestra. Igual que ocorre amb Sonic Youth, però des d'un plantejament que no té res a veure amb el d'aquests, la seua proposta és innovadora, atípica (la famosa peça de la pel·lícula El piano sí és una obra d'un estil convencional, a més de ser preciosa).

Vaig gravar alguna cosa amb la càmera, però he optat per penjar dos vídeos que he trobat a YouTube, donat que la seua qualitat és prou més alta.


SONIC YOUTH - Bull In The Heather




MICHAEL NYMAN - (No sé quin és el títol del tema...)

Cantar i contar, demà a caMot

Com ja vaig comentar, demà dimecres participaré en el comboi organitzat per Toni Cucarella. Pep Botifarra cantarà (cançons de jocs, de burlesca...); Toni i jo contarem (rondalles, sussoïts, acudits...).

La cosa serà a caMot (C/Blanc nº9, Xàtiva), a les 19:30h.

II no parla al seu manifest d'ETA... ni d'E.T.

L'interessantíssim escriptor i matemàtic Carlo Fabretti, un dels promotors d'Iniciativa Internacionlista, ha publicat una entrevista imaginària a Rebelión, on una periodista li pregunta si al manifest de la candidatura es parla d'ETA.

En realitat, eixa qüestió sí que se li va plantejar a Fabretti; ell va respondré el següent: "No, i d'E.T. tampoc es parla". L'intercanvi de paraules acabà ahí, però l'escriptor ha imaginat com podria haver seguit la cosa.

Parla, primer, la periodista:

-¿Y qué tiene que ver E.T.?

-Lo mismo que ETA: nada.

-¿Cómo que ETA no tiene nada que ver con vuestro manifiesto? ¿No crees que deberíais dejar clara vuestra postura frente a la violencia etarra?

-¿Y por qué no deberíamos dejar clara nuestra postura frente a las invasiones extraterrestres?

-Porque nadie ha dicho que tras II-SP se ocultan los extraterrestres, y sí que han dicho que seguís consignas de ETA.

-Mucha gente ha dicho que el Borbón es un ursicida y un hijo político de Franco, y nadie le pide que condene los crímenes del franquismo ni a los canallas que matan por diversión ejemplares de especies protegidas. Mucha gente ha dicho que Felipe González es el responsable último de la infamia de los GAL, y no le piden al PSOE que condene a González y a sus cómplices. Tampoco le piden al PP que condene la invasión de Iraq, ni las mentiras de Aznar sobre las armas de destrucción masiva...

-Vale, vale... Pero tú, personalmente, ¿condenas a ETA?

Llegiu l'entrevista imaginària completa ací.