No és estrany trobar-se amb gent que considera que el valencià ja ha assolit un grau de normalització pràcticament equiparable al del castellà. Molts tenim més que clar que això es troba molt lluny de la realitat, però cal tenir en compte quina és la sensació d'altres persones, alienes a la vertadera situació de la nostra llengua. De vegades, podem tenir una percepció distorsionada en aquest sentit degut a que ens relacionem, sobretot, amb companys amb els quals compartim determinats plantejaments.
Per a mi, i per a altres, és una obvietat que el català és una llengua desprestigiada en procés d'extinció -desapareguda ja a moltes zones del País Valencià-, i que rep el menyspreu o la indiferència de molta gent. Però és una tasca necessària recordar certes obvietats, demostrar-les (tot i que demostrar una obvietat semble una contradicció), il·lustrar-les.
Vegem tres exemples -en podrien ser moltíssims més- del dia a dia, situacions quotidianes que ens venen bé per deixar palès l'abisme que hi ha entre un idioma de prestigi i un d'altre que es troba a anys llum de la normalització.
1) S'està celebrant un natalici. En un moment donat, algú té la iniciativa de cantar en valencià per tal de felicitar, col·lectivament, la persona que compleix anys. Hi ha confusió pel que fa a la lletra, dificultat per a consensuar unes mateixes frases.
2) Un grup d'amics, assegut a la taula d'un bar d'un poble menut on tots parlen català, conversa animadament. Arriba un estranger que viu al poble i, tot i que entén perfectament la llengua d'Ausiàs March, apareix, de sobte, el castellà en escena.
3) Li pregunten a algú per la traducció d'una paraula anglesa: "Què vol dir
door?". Respon en valencià ("Porta") perquè és una persona conscienciada amb la causa, però té una sensació d'estranyesa, pensa que l'altre esperava un mot castellà
Us venen al cap altres situacions d'aquesta mena?