dimarts, 30 de novembre del 2010

2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià

Des del bloc El Penjoll, art de paraula s'organitzen els 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià.

La cosa dels Premis és en realitat una excusa per promoure la nostra llengua, reflectida a bitàcoles relacionades amb les Comarques Centrals, bé perquè l'autor és de la zona, bé perquè la temàtica té a veure amb aqueixa.

Una manera, a la fi, de conèixer altres blocs i de crear xarxa que pot traspassar -o no- el món virtual de la pantalla de l'ordinador.


dilluns, 29 de novembre del 2010

El PSPV i el Cabanyal

Joan Calabuig, candidat del PSPV a l'alcaldia de València (28-11-2010): "En la meua visió del futur del barri del Cabanyal, no necessàriament hauria de desaparèixer una prolongació [de l'Avinguda Blasco Ibáñez], però s'hauria de replantejar per tal de reduir el seu impacte"




Comentari: És eixa l'estratègia que se suposa que us pot donar més vots?; mostrar-se com una fotocòpia del PP, però amb l'adjectiu "socialista"? Què significa "reduir" l'impacte d'una prolongació de Blasco Ibáñez?; destruir menys de 1.650 pisos, com pretén la dreta?; quants estaria bé enderrocar-ne? I el més important: és precís dur endavant el projecte consistent en connectar l'avinguda amb el mar?; per què?

dijous, 25 de novembre del 2010

És un "chivato" !

Arran d'un assumpte laboral que em van contar a una escola on vaig treballar fa temps, em va vindre a la memòria una experiència personal viscuda durant la meua infància.

Tindria jo uns sis o set anys quan, dinant amb la meua família, vaig preguntar als meus pares si era bo o roin ser un "chivato" (conscient, lògicament, que el terme era clarament despectiu). Recorde que la resposta immediata fou que, evidentment, no era correcte actuar com un delator. Tanmateix, la contestació hagué de ser matisada a l'instant, encetant-se una conversa on van intervenir també els meus germans -majors. Segons la meua memòria, el que vaig percebre va ser que la cosa tenia certa complexitat.

Els mestres solen desqualificar, davant els seus alumnes, aquestes conductes. Però també és cert que, en determinats conflictes, i amb l'objectiu de conèixer els fets ocorreguts, és corrent el recurs a xiquets que fan el paper de testimonis. És clar que el sentit comú és el que guia la qualificació ètica del comportament delator.

Pel que fa al succés laboral que nomenava al començament, en aquest cas el "chivato" era un docent que li contava al director el que un company seu de feina havia fet. I és que, no sé si per contagi, els mestres acaben -acabem- comportant-se com els xiquets. No cal més que assistir a un claustre...

divendres, 19 de novembre del 2010

La suplantació de Laura

Fa temps que sé massa bé que qui diu ser la meua dona no ho és en realitat. Actue com si no me n'haguera adonat del canvi i ella no ha sospitat, fins ara, que jo conec la veritat. Gràcies a la meua innata astúcia, aguditzada pel perill de ser descobert, puc mesurar de manera extrema cada gest, cada reacció.

La conspiració està sent duta a terme amb un alt nivell de perfecció. I en això justament radica la seua gran errada: ella s'assembla massa a la meua dona; físicament i psicològica, ningú (ningú que no fos jo, evidentment) no podria saber que la impostora no és Laura.

He de confessar que no sé en quin moment exacte es va produir la substitució. Tampoc no sé què han fet amb la meua dona. Sóc conscient -això sí- que les conseqüències per a la meua persona, en cas que saberen que m'he adonat de la suplantació, serien fatals.

He abandonat últimament la idea de la rebel·lió: ni matar-la ni obligar-la a explicar tota la història. La desfavorable correlació de forces m'obliga a ser caut.

Fent de la necessitat virtut, he anat desenvolupant a la ment una nova visió de la situació, un canvi de filosofia que, d'alguna manera, suposa un diferent enfocament de la meua existència. Partint del fet que els comportaments de totes les persones són, al cap i a la fi, interpretacions de rols, he pensat que no és una mala idea prolongar aquest estat de coses per a sempre: fingir tota la vida que crec que ella és Laura. Al menys, mentre no veja el moment idoni per a la venjança i l'esclariment de tot.

En realitat, la finalitat de viure és trobar la felicitat. I he de reconèixer que m'estic acostumant tant a aquest nou panorama que ja m'agrada i tot. Quasi que més que el d'abans, pel fet que l'observació de la vertadera realitat m'aporta el plaer intel·lectual de saber-me per damunt de tot el que m'envolta, a més d'un punt de divertida ironia. Per resumir-ho, diria que, a partir d'ara, consideraré la suplantació de Laura com un simple secret de família: baix la meua exclusiva possessió; no compartit, evidentment.

dimecres, 17 de novembre del 2010

'Las Provincias', Zapatero i el 'catalanismo'

Fa un temps que vinc observant com el diari Las Provincias s'ha anat radicalitzant més i més cada vegada, apropant-se a l'extrema dreta valenciana i recuperant, per tant, l'esperit de quan el periòdic era dirigit per Mª Consuelo Reyna. Ja ho vaig comentar de passada ací a L'aixeta allà pel mes de juliol, arran d'un pseudoarticle sobre l'assumpte del Cabanyal. Cal recordar, en aquest sentit, que feia anys que el rotatiu havia moderat molt el seu discurs -mostrant una línia conservadora civilitzada-, coincidint amb el canvi de director i amb la seua entrada al grup Vocento (ABC, Telecinco, Punto Radio...).

El diumenge passat, 14 de novembre, exhibia a la portada un titular digne de l'època d'esplendor d'Unión Valenciana: "Zapatero dará 400.000 euros para promover el catalanismo en Valencia". A l'edició d'Internet s'alternaven, segons clicares per veure el contingut de la notícia (sic!) o no, els termes "catalanismo" i "catalán".

La cosa tenia a veure amb les "ajudes" que, atenent als Pressupostos Generals de l'Estat, es destinen a Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana o l'Institut d'Estudis Catalans, entre altres. El titular, per tant, estableix una relació directa entre Zapatero i l'activitat d'aquestes entitats, qualificada de "catalanismo". S'està criticant el que fan eixes organitzacions? O el fet que el Govern espanyol les subvencione? Es suggereix que no haurien de rebre ni un gallet de l'Estat, tot i ser institucions sense ànim de lucre?

Com deia Dupin, el detectiu creat per Edgar Allan Poe, a un relat, la funció dels diaris no és contar la veritat, sinó "crear sensacions". Las Provincias pretén crear la sensació que Zapatero és una persona molt roïn, col·laboradora activa, a més, del pla consistent en annexionar el País Valencià a Catalunya, amb robatori de paella inclòs.

Extrac un xicotet fragment de l'article (per referir-nos al text d'alguna manera) per a que us feu una idea del nivell intel·lectual i periodístic del mateix:


L'Institut d'Estudis Catalans tiene como una de sus misiones la promoción del catalán allende las fronteras de Cataluña, allí donde considera que se habla catalán. Y claro, consideran que en la Comunitat Valenciana no se habla valenciano, como indica el Estatuto de Autonomía, sino catalán porque así lo consideran ellos. Y punto. De hecho esta organización pancatalanista posee delegaciones en Castellón y Alicante. En Valencia no dispone de una sede propia, aunque sí de un cuartel general, el edificio Octubre...


Teòricament és una notícia, no una columna d'opinió...

Tres breus reflexions per a concloure:

1) Em fa tot l'efecte que Las Provincias actua ara mateix amb plena coordinació amb el PP valencià. Estem ja a la pre-campanya electoral. Va més enllà, en els seus missatges, que el propi partit de Camps: es busca la màxima mobilització dels votants de dreta.

2) S'ha dit en altres ocasions i, potser, es tracta d'una qüestió incòmoda i complexa, per ser tractada amb profunditat. Per què ha arribat a funcionar, a la societat valenciana, un discurs com el blaver, aliè a tota racionalitat? De veritat es pot parlar d'un poble més inculte que altres, com apunten alguns?

3) La inclusió d'Escola Valenciana(*) com a institució que fomenta el "catalanismo" hauria de fer pensar a aquells que aposten per la tercera via (més o menys la línia oficial del BNV) per raons d'estratègia. Depurar el discurs i els conceptes, amb l'objectiu de no molestar a qui ha assumit l'odi a tot allò que sone a "català", no et lliura de rebre les crítiques irracionals del blaverisme paranoic (valga la redundància).


(*) Escola Valenciana sempre empra el terme "valencià" i ha promogut, fa uns mesos, la creació del web Softvalencià, tot i que ja existia Softcatalà. Una clara concessió a la consagració del secessionisme lingüístic a l'imaginari col·lectiu dels valencians. No obstant, això no ens ha de fer oblidar que es tracta d'una entitat que ha fet, i fa, una gran tasca per la nostra llengua.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Tanca el 'puto' Facebook!

Ho diu el raper sevillà ToteKing al tema Redes sociales del seu nou treball El lado oscuro de Gandhi: tanca el 'puto' Facebook ja!

Manuel González -eixe és el nom real d'aquest jove de 31 anys- s'expressa molt millor a les seues rimes que a les entrevistes. Amb una actitud escèptica sempre, o nihilista -segons les seues pròpies paraules-, tracta assumptes diversos quan canta, habitualment amb alguns tocs d'humor.

La lletra de Redes sociales no conté reflexions o conclusions molt profundes -és una cançó, al cap i a la fi. Tanmateix, sí posa sobre la taula punts importants, relacionats amb el món de les xarxes socials, a partir dels quals seria interessant debatre.

El tema de l'alta transparència a les vides de la gent, i com això intervé en les relacions de parella; el desig d'omnipresència que en alguns desperta l'ús d'Internet ("Quiero estar en tos laos..."); la invasió d'egocentrisme ("Puro ego es lo que veo, el top de amigos que resucite tu autoestima por los suelos"); la il·lusió de la quantitat d' "amics" a les xarxes ("Sólo hay un amigo en mi top, y en la vida dos o tres")...

El lado oscuro de Gandhi és, al meu parer, el millor disc del Tote. I la peça de què hem parlat, Redes sociales, una de tantes bones que hi podem trobar dins. Escolteu-la. La lletra s'entén a la perfecció.



dilluns, 8 de novembre del 2010

Mónica Oltra es fa respectar

La majoria absoluta del PP al País Valencià, i la seua justificada percepció d'eternitat al Poder, tenen com a conseqüència, entre altres coses, l'exhibició de comportaments maleducats i prepotents. Insòlits i inimaginables a altres territoris.

Mónica Oltra, d'Iniciativa-Compromís, intervé a una comissió del Parlament valencià. Mentre ella parla, un diputat popular, que es troba assegut al seu costat, es dedica a trencar paperets provocant un insistent i molest soroll.

La cosa podria haver quedat així, però Oltra es caracteritza -ho hem vist ja en altres ocasions- per ser una persona amb caràcter. De manera que no ho deixa passar i mostra la seua habilitat per a fer-se respectar; s'enfronta a dos enemics alhora: l'impresentable personatge, ja esmentat abans, i la teòrica moderadora, que no s'esforça en excés per aparentar neutralitat.

Vegeu-ho, vegeu-ho...



divendres, 5 de novembre del 2010

Mort en vida

“És un mort en vida”.

La sentència, referida a l'Oriol, fou llegida per aquest de manera accidental a una xarxa social d'Internet. La percepció general dels seus coneguts, segons va poder comprovar, es corresponia amb el que ell mateix sentia.

El dia següent, l'Oriol acudí a un metge forense, el qual va certificar amb plenes garanties la seua defunció. L'eliminació de qualsevol possible incertesa relacionada amb aquest assumpte el deixà, en certa manera, més tranquil.

dimarts, 2 de novembre del 2010

En què consisteix la felicitat

Voleu saber en què consisteix la felicitat, i si es pot ser feliç tota la vida?


Per estar segur de no equivocar-me en la resposta, he anat a cercar en un gruixut diccionari la paraula "felicitat" i he trobat que significa "estar plenament content, per sempre o per un llarg temps". Però com es fa per estar "plenament content", amb el grapat de coses lletges que hi ha al món, amb tots els errors que cometem també nosaltres, cada dia de l'any? He tancat el diccionari i l'he tornat a la biblioteca, amb molt de respecte perquè és un llibre antic i valuós, però ben decidit a no fer-ne cas. La felicitat ha de ser per força alguna altra cosa, una cosa que no ens limiti a estar sempre contents i satisfets (i una mica encantats) com una gallina amb el pap ple. Potser la felicitat consisteix a fer les coses que poden millorar la vida de tots els homes; a estar en harmonia amb aquells qui volen i fan les coses justes i necessàries. I, d'altra banda, la felicitat no és simple i fàcil com un rodolí: és una lluita. No s'aprèn en els llibres, sinó en la vida, i no tothom ho aconsegueix; aquells qui no paren mai de cercar i de lluitar i de fer coses, ho aconsegueixen, i poden ser feliços per tota la vida.



De l'obra de literatura infantil El llibre dels perquè, de Gianni Rodari. Traducció al català a càrrec d'Àlvar Valls.





Anteriors entrades a L'aixeta sobre Rodari:


Gianni Rodari: 'Moltes preguntes'

Un conte de Gianni Rodari