—Que em tens por?
M'havia parlat!
—No, jo...
—Si em deixes viure amb tu, et lliuraràs de la mala sort —La veu era ronca, com la d'un mafiós.
Es va incorporar i, amb el llom doblegat, se'm va refregar per les cames. «Per què no tenir un gat?», em vaig dir.
Vivíem junts, però no ens relacionàvem. Sempre estava amagat per algun racó o dormint hores i hores a una cadira. Mai no parlàvem. Fins que un dia, ajagut a la butaca, em va clavar els ulls verds com la primera vegada: dues bombetes elèctriques de 100W.
—He pensat que, a partir d'ara, la butaca serà meua. Estic tan còmode
ací... —En dir allò, es va estirar llargament mentre obria la boca. Em
fixava en els claus afilats.
—Però eixa butaca la tinc molts anys, veig el futbol ahí...
—No voldràs... tenir... mala sort? -em va advertir Al Capone separant les paraules.
De manera que aconseguia esquivar la mala sort fent concessions. No sempre m’agradava del tot, però l’alternativa era molt pitjor! Es va quedar amb el menjador i vaig haver de fer vida a la saleta. Em vaig veure obligat a comprar una altra tele.
El meu espai es reduïa cada vegada més. Al remat, sols tenia el rebedor. Però un dia, em vaig trobar el gat en tornar de la feina. Se’m va refregar. Després, es va asseure a terra amb les orelles en diagonal i va encendre les seues bombetes de 100W.
—Amic. Hem estat bé junts, però ha arribat el moment que et busques
casa. Jo necessite espai per córrer, caçar ratolins i tot això.
—Ratolins ací?
—Amic?
—Sí, sí. He d’evitar la mala sort, no?
—‘Molto bene’.
Han passat ja algunes setmanes des d’aquell dia. No tinc casa, però no he patit cap desgràcia. Sóc un afortunat! Ara mateix, visc temporalment al pis d’un amic. Té un gat i... no és negre.
Microrelat finalista el mes de novembre en el XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" (Subtema: "El gat negre").
