La transformació de Camps

Va ser durant la retransmissió televisiva de la Romeria de les Canyes a Castelló (què collons faria jo veient allò!) quan em vaig adonar, per primera vegada, del canvi experimentat per Francisco Camps. La seua cara, després de la publicació de l'escàndol de la trama Gürtel on apareixia ell presumptament implicat, ja no fou la mateixa que abans. Qui sap si el seu estat anímic, unit al consum de medicació per als nervis i a un possible insomni, tingué com a resultat una transformació del seu rostre: Camps apareixeria, a partir d'aquell moment, més envellit, amb els ulls menys oberts i una expressió malaltissa.

Això va ser una impressió meua. Sóc un mal fisonomista, però em vaig estar fixant en les fotos aparegudes als mitjans i em ratificava en la sensació que he descrit dalt.

Tractant de fer una comprovació empírica, he mirat a Internet imatges del President d'abans i de després que el seu nom apareguera relacionat amb el cas de corrupció. No me n'he anat molt lluny a l'hora de cercar les fotos anteriors: totes són de 2008. És a dir, que no val allò que la diferència entre la cara que feia abans i la de després és atribuïble a un envelliment natural.

No sé si he pecat de seleccionar, inconscientment, aquelles fotos que confirmen la meua teoria; de caure en el típic error d'un investigador que busca acríticament la confirmació de la seua tesi prèvia (Trobe que no: no he vist cap imatge de Camps que pertanya a 2008 on faça la cara que fa a partir de febrer d'aquest any; i viceversa). He intentat plasmar en imatges el que era una sensació confirmada dia rere dia mitjançant el contrast de la percepció amb el record. Compareu:

FRANCISCO CAMPS, 2008

FRANCISCO CAMPS, 2009
(després d'eixir als mitjans la seua presumpta implicació en el cas Gürtel)

D'una expressió de triomf, de seguretat, de prepotència... passem a un rostre que transmet absència de realitat, malaltia o poca naturalitat, i tristor.

Acabe mostrant-vos una imatge que pertany al Debat de Política General celebrat ahir mateix. Es veu xicotet a Camps, però jo sí que aprecie un somriure estrany, en la línia de l'expressió mostrada pel President a partir de febrer de 2009.



Sincerament, jo pense que aquest home està molt tocat anímicament per tot l'assumpte d'El Bigotes i companyia. I de la manera en què estan posant-se les coses ara, no sé fins on aguantarà. Per mi que se'n vaja ja: no guanyaríem res, segurament, però alguns tindríem una vertadera satisfacció.

Rècords desficaciats

The Universal Record Database és una pàgina web on es recullen els rècords més extravagants que hom puga imaginar. Una cosa semblant als Rècords Guiness, però més destarifada encara. Podríem dir que es tracta d'una barreja de paròdia, friquisme, surrealisme i afany de protagonisme. Imaginació al poder, com veureu...

Tenim, per exemple, el rècord de dir la paraula "Obama" trenta una vegades (per ara, ja que pot ser superat en el moment més imprevist) en 15 segons, entre quatre persones.





És interessant també comprovar com algú és capaç d'estacar díhuit furgadents en un gra de raïm en 30 segons.




Un tal Brian Pierce ha aconseguit recitar, per ordre alfabètic, el nom dels cinquanta Estats dels U.S.A. en 21,2 segons mentre el seu cap era colpejat amb dues culleres de fusta.




Per últim, comprovareu que una xica té el rècord de besar vint-i-una persones en 10 segons. Que no? Mireu, mireu...





Si algú de vosaltres s'anima, ja sap que hi pot participar, tractant així d'aconseguir els 15 minuts de fama aquells que deia Andy Warhol.

La broma de les rendes més altes

Des del mes d'agost, el Govern espanyol ve llançant el missatge que hi havia la intenció de pujar els impostos a les rendes més altes. Així, ens deien que el PSOE és un partit compromès amb els més necessitats, defensor dels dèbils i tota la martingala de sempre.

El dissabte, el Consell de Ministres va aprovar el projecte de Pressupostos de l'Estat per a 2010. La vicepresidenta del Govern Fernández de la Vega, i la vicepresidenta econòmica Elena Salgado, explicaren en roda de premsa la manera en què l'Estat pensa recaptar 6.500 milions d'euros durant l'any que ve. Van qualificar els pressupostos de "solidaris", afirmant que han sigut elaborats "tenint en compte els més perjudicats per la crisi".

Confesse que no tinc ni idea d'economia. Em costa d'entendre tots eixos termes -moltes d'ells eufemismes- que fan servir els suposats experts en la matèria. Tot i això, després de llegir algunes informacions i opinions sobre la pujada d'impostos que anem a patir, hi ha una cosa que sembla quedar ben clara.

Segons el projecte anunciat -és cert que susceptible de ser modificat al Parlament espanyol-, el 49% de la major recaptació que es pretén prové d'eliminar la deducció dels 400€, i el 44% d'augmentar l'IVA. Eixes dues mesures afecten a les classes altes, mitjanes i baixes per igual. On està la solidaritat? Quina és la famosa pujada d'impostos aplicada als rics? De veritat que es tenen en compte "els perjudicats per la crisi"?

Únicament, el 7% restant procedirà de les rendes del capital (que afecten, sobretot, a les rendes més altes): pugen un punt els primers 6000€ i tres punts la resta. Segons el propi Ministeri d'Economia i Hisenda, amb això s'aconseguirien només 400 milions d'euros durant 2010, d'un total de 6.500 milions que es volen recaptar.

Tremolen els poderosos? Més bé podríem pensar que es moren de riure quan escolten Zapatero, Blanco, Salgado i companyia dir que les rendes més altes van a ser la font principal de diners per a combatre la crisi, dintre una política d'esquerres.

Alguns ja ens oloràvem que tot això no era més que una broma. De mal gust i tirant a cínica.

Internet ens trenca la concentració?

Llegint a Internet, la nostra concentració és menor que si ho fem a un paper? És cert que els diferents elements que apareixen a la pantalla cridant la nostra atenció trenquen constantment la concentració?

Estem acostumant-nos massa a accedir a informació generada per persones no professionals? Hi ha un excés d'informació gratuïta i poc rigorosa? Està Internet conduint-nos a pensar que tot és ràpid, gratuït i sense valor?

Viquipèdia, en els diferents idiomes en què existeix, és una font d'informació on no es pot aprofundir sobre els assumptes consultats? La imatge d'una Viquipèdia democràtica va en contra de la qualitat dels continguts?

Els anomenats ebooks (llibres electrònics) es consolidaran com a substitut o com a complement del llibre tradicional?

Es pot afirmar que les xarxes socials promouen l'ús de xicotetes informacions, però sempre sense profunditat? Contribueixen a la cultura del "més i més ràpid", de la distracció?




Tot açò són preguntes realitzades a partir de les afirmacions de l'escriptor Nicholas Carr a l'entrevista concedida al diari Público el dimarts passat.

Són diferents aspectes relacionats amb Internet els plantejats abans, i pense que poden ser punt de partida per a diversos debats. Per la meua part, sols diré -en relació a la primera idea- que sí em concentre més llegint un diari de paper o un llibre que fent-ho a la pantalla.

Què en penseu vosaltres? Què opineu sobre les preguntes exposades a aquesta entrada?

Confrontació dialèctica

Era obvi que els meus arguments estaven imposant-se en la discussió que mantenia amb Nicolau. Asseguts tots dos al bar, i prenent ja la segona cervesa, portàvem una bona estona confrontant les nostres opinions.

Tanmateix, no sé dir exactament en quin moment, vaig començar a notar que havia d'esforçar-me bastant més que abans per tal de rebatre allò que el meu amic deia. Fou després, sentint-me esgotat com si pujara una pendent pronunciada, quan em vaig adonar que Nicolau s'havia duplicat. Aleshores em rendí, davant l'evidència que la meua derrota era inevitable.

Expectació a Torrent per la segona fase del referèndum

Anava jo despistat amb el referèndum aquell que va organitzar l'alcaldessa de Torrent per tal de canviar el nom a l'Avinguda del País Valencià. Però abans que res situaré l'assumpte, per si algú no se'n recorda o no coneixia els fets.

El mes de juliol, els torrentins estaven convocats per l'Ajuntament a votar a una cosa que no se sabia molt bé si era referèndum, consulta o què exactament. Es tractava d'elegir entre nou opcions per a designar el nom del carrer conegut en aquell moment com Avinguda del País Valencià. Entre aquestes, estava la de mantenir eixa mateixa denominació. Altres eren Avinguda del Regne de València (reedició de la Batalla de València!?), Avinguda del Vedat o Avinguda de la Comunitat Valenciana.

L'alcaldessa havia dit que la votació responia a una inquietud del poble: segons ella, els torrentins se li adreçaven pel carrer "contínuament" per comentar aquest assumpte. "No puc seguir vivint així, sabent que el terme País Valencià dóna nom a un carrer de Torrent!", pensava la gent del poble només despertar-se. Tot i això, per alguna estranya raó, van votar 1980 persones sobre un total de 56.745 possibles: menys del 3,5%.

L'opció guanyadora, per una clara diferència, fou Avinguda del País Valencià (el nom que ja hi havia), amb 957 vots. Li van seguir Avinguda del Vedat (307), Avinguda del Regne de València (306) i Avinguda de Torrent (249).

Anava a mantenir-se, per tant, la denominació ja existent? Doncs no, perquè l'alcaldessa María José Català va concloure el següent: com la suma de totes les altres opcions sumava més vots que la d'Avinguda del País Valencià, això significava que el poble volia canviar-li el nom al carrer. A que és lògic, tot i que la cosa no havia sigut aclarida així abans de la votació? De manera que al setembre havia d'haver una segona fase on es triaria entre les tres opcions més votades, a excepció -és clar- de la guanyadora. De vegades el blanc és negre, són coses que passen.

Va ser aleshores quan vaig pensar que s'havia d'exigir a María José Català que es canviara el cognom. Un acte de coherència i justícia: per què ha de patir ella el fet de dir-se Català? Per això vaig encetar una enquesta (la teniu ací a la dreta), a la qual li queden ara mateix sis dies de vida. L'opció guanyadora, per ara, és... María José Paella!. Així va la votació:


Deia al principi que em trobava despistat amb tot açò. Com que no llegia cap notícia al respecte, vaig arribar a pensar que potser l'alcaldessa havia decidit fer marxa enrere en aquesta qüestió. Però ahir, gràcies al bloc d'Aurora Mora (torrentina, si no m'equivoque), Diferència i repetició, em vaig assabentar que ja ha començat la segona fase de la consulta. He sabut, posteriorment, que el poble estava impacient per votar i els nervis es palpaven als carrers de Torrent per l'expectació.

En aquesta ocasió, la cosa va per Internet -sense urnes físiques, vaja- i no existeix la possibilitat de vot blanc o nul. Cal innovar, no? Previsions de participació? No se sap, però als bars no es parla d'una altra cosa.

D'ací a pocs dies sabrem, per fi, el resultat del referèndum eixe o com es diga. I també de la nostra enquesta, referent al cognom que hauria de tenir l'alcaldessa de Torrent en compte de Català.



* Per evitar confusions, diré que aquesta entrada està repleta de comentaris irònics, començant pel mateix títol.

Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena de les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què són?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany."
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de lluna.


Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972).

Més poemes seus i altres coses ací.

Font de Mora comença malament la tardor

A falta d'altres virtuts, el Conseller d'Educació Alejandro Font de Mora té la cabuderia com a una de les seues característiques. Amb setze sentències del TSJ valencià i dos del Tribunal Suprem en contra, ell s'entesta a no admetre el títol de Filologia Catalana com a vàlid per a l'exempció de coneixements del valencià a les oposicions de mestres i professors de Secundària.

Hem de pensar que ell té clar que el valencià i el català són dues llengües diferents...

L'última sentència del TSJ era contundent, destacant "la manifesta temeritat en reiterar, incomprensiblement, l'omissió qüestionada sense respecte a les decisions jurídiques fermes, anteriors i conegudes, i faltar reiteradament a l'obligació de respectar i complir les sentències fermes".

Per altra banda, el sindicat d'ensenyament STEPV va denunciar Font de Mora pel seu sistemàtic incompliment de les díhuit sentències.

Bé. Doncs, el divendres ens vam assabentar que el jujtat d'instrucció número 17 de València ha obert diligències prèvies davant la denúncia de STEPV. Això significa que ha vist indicis de delicte en l'actuació del Conseller. Per la seua condició d'aforat, l'Auto s'ha remès a la Sala Civil i Penal del TSJ valencià. Aquest està presidit per Juan Luis de la Rúa, amic més que amic de Francisco Camps, segons digueren els dos públicament.

Sembla que Font de Mora no ha pogut evitar seguir la moda dels dirigents del PP de passar per la Justícia: Ricardo Costa, Camps, Alfonso Rus...

A més a més, és la segona notícia negativa amb què s'ha trobat el Conseller en poc de temps: el mes de juliol, vam saber que el TSJ valencià anul·lava l'ordre de Conselleria que obligava a impartir Educació per a la Ciutadania en anglés.

En resum: comencem la Tardor amb una certa alegria, ¿no?

Les idees d'Alarte

No conec cap enquesta al respecte, però em fa la impressió que, després d'un any d'estar Jorge Alarte com a secretari general del PSPV, la sensació dels qui volgueren que Camps deixara de ser President és que, amb el nou líder dels socialistes, no es fa una vertadera oposició.

L'humorista Xavi Castillo no destaca, pense jo, per ser un fi analista de la situació política al País Valencià. Tanmateix, als seus monòlegs dedicats a donar canya al PP i a l'Església sol reflectir bastant bé -en la meua opinió- quin és el sentir dels valencians que es troben en l'òrbita del PSPV. El dissabte, al MIM de Sueca, l'alcoià va exclamar amb un crit marca de la casa: "Sí és que no hi ha oposició!! Hòstia!!". També va fer un poc -molt poc- de burla sobre Alarte.

La Cartelera Turia, revista absolutament pro-PSOE, també insisteix a dir que, amb el nou secretari general socialista, tenim PP al País Valencià per a molt de temps.

L'ex-alcalde d'Alaquàs concedia ahir una llarga entrevista al diari Las Provincias. Una entrevista llarga i... interessant? No. Avorrida més bé. I és que aquest home és una persona gris, o almenys eixa és la impressió que a mi em transmet.

Més enllà de les formes, i centrant-nos en els continguts, Alarte no expressa cap idea concreta que diferencie el seu partit del PPCV. No diu que vulga fer una política distinta; es limita a transmetre dos missatges: amb el PSPV, hi hauria una "regeneració democràtica"; i el President seria algú de qui els valencians "no se sentirien avergonyits".

Sí a l'AVE, sí a la Copa Amèrica, sí a la Fórmula 1, sí a recolzar amb diners públics el Valencia C.F. Cap comentari sobre la política educativa; no res referent a l'assumpte de la llengua (i els seus vincles amb l'ensenyament); cap missatge relacionat amb el bloqueig en l'aplicació de la Llei de la Dependència; ni una paraula sobre la privatització de la Sanitat; del medi ambient, res de res...

És a dir: la idea de Jorge Alarte és que el PSPV siga un PPCV, però "regenerat democràticament". El Govern valencià -diu el d'Alaquàs- es troba "en clara descomposició" i cal un recanvi, una oxigenació.

Aquesta idea fou també la que Aznar va utilitzar per a postular-se com a alternativa a González l'any 1996: l'honestedat front la corrupció. En compte d'enarborar propostes que connecten a nivell ideològic amb el seu electorat, Alarte pretén presentar-se més o menys com una mena de Camps amb valors autènticament democràtics.

Sé que la política és estratègia per arribar al poder, que la ideologia és un pretext per captar votants: en general, no hi ha polítics amb principis. Si els qui estan al front del PSPV pensen que la millor manera de guanyar unes eleccions és renunciar a elements ideològics propis de l'esquerra, ho faran, evidentment. Una altra cosa és que l'estratègia actual d'Alarte i els seus siga encertada de cara a conduir-los al Govern. La meua sensació és que, ara per ara, els socialistes del País Valencià estan aconseguint que la desmotivació, el desànim i la resignació s'instal·len a la gent que voldria que Camps i tota la seua colla se n'anaren d'una vegada a casa.

Tres intents masculins de lligar

Teatre de Guerrilla és una companyia de teatre (com no!) procedent de Sant Feliu de Buixalleu, i està formada per Rafel Faixedas, Quim Masferrer i Carles Xuriguera.

De l'escriptora, sexòloga i ex-prostituta Valérie Tasso us vaig parlar fa uns mesos; també la vaig citar l'altre dia al tractar l'assumpte de la prostitució.

Què tenen a veure els primers amb la segona? En principi res, però fa dos anys van participar conjuntament al programa de TV3 El club, protagonitzant un divertit esquetx. La cosa consisteix a que els tres membres de Teatre de Guerrilla intenten, un rere l'altre, lligar amb Valérie. Ací baix teniu el vídeo.

L'home que mirava passar els trens

Pel que fa referència a Kees Popinga cal admetre que a les vuit del vespre encara hi era a temps, ja que, certament, el seu destí no era pas fixat. ¿A temps de què? ¿Podia fer altra cosa que el que anava a fer, convençut com estava, d'altra banda, que els seus gestos no tenien més importància que durant els milers i milers de dies precedents?

Si li arriben a dir que la seva vida havia de canviar bruscament i que aquella fotografia posada sobre el bufet, en la qual apareixia ell enmig de la seva família, amb una mà recolzada amb negligència al respatller d'una cadira, seria reproduïda per tots els diaris d'Europa, hauria arronsat les espatlles.

I si hagués buscat en ell mateix, a consciència, què podia predisposar-lo a un esdevenidor tumultuós, ben segur que no hauria pensat en certa emoció furtiva, quasi vergonyosa, que el torbava quan veia passar un tren, un tren nocturn, sobretot, amb les cortinetes tirades, ocultant el misteri dels viatgers.



Així comença la novel·la L'home que mirava passar els trens, de l'escriptor belga Georges Simenon (1903-1989), un dels grans autors del gènere policíac a escala universal. La traducció corre a càrrec de Ramon Folch i Camarasa i és molt bona. No sempre es pot dir el mateix: estic llegint ara mateix el clàssic Un món feliç de Huxley i, en aquest cas, és prou lamentable.

L'homme qui regardait passer les trains és un dels millors llibres que he llegit (s'ha de dir en aquest punt que no he llegit una enorme quantitat de novel·les, com sí ha fet molta altra gent). Tot i estar encasellat dins el gènere negre, a mi em va semblar més bé una obra psicològica que parla de la condició humana. Però això ocorre amb altres autors de novel·la negra: Patricia Highsmith, per exemple.

El relat ens parla d'un pare de família honrat, però també gris. Una persona amb complexes d'inferioritat, algú que se sent un fracassat. Impulsat per voler demostrar que no és menys que els altres, que pot ser tan valent com qualsevol (i ací s'inclouen temes com l'actitud cap a les dones, la fanfarroneria, l'autosuficiència...), emprèn un camí inesperat que acaba tenint importants repercussions. No avance res més que el que se'ns diu a la primera pàgina: la fotografia del protagonista apareixerà reproduïda a tots els diaris d'Europa.

El llibre no és llarg i es llegeix amb rapidesa. Ho dic per si s'hi voleu animar.

Rus haurà de declararar el 23 d'octubre

A un míting del PP celebrat a finals d'abril d'aquest any, Alfonso Rus va pronunciar -davant Rambla, Blasco i Costa, entre d'altres- les ja famoses paraules dirigides als professors contraris a la política educativa de Font de Mora. Parlava en valencià, com podeu escoltar ací; en un valencià col·loquial replet de castellanismes: ell no fa mai cap esforç per intentar utilitzar un registre més acadèmic, possiblement perquè considera que la nostra llengua sols es pot fer servir a la manera de Don Pio.

En concret, Rus parlava de professors que "envien" els sindicats a manifestar-se: "Eixos (professors) que diuen 'aleshores gairebé'... No sé què vol dir, però són uns 'gilipolles'" (...) "Eixos que vullgueren posar-mos a mosatros en el cap boca avall... No anem a donar-los el gust. Anem a rematar-los, anem a rematar-los".

L'alcalde de Xàtiva és més intel·ligent del que alguns pensen. Sap quin paper juga i coneix les conseqüències del que diu. Ha fet moltes vegades declaracions polèmiques d'aquest tipus: per exemple, fa poc va respondre amb un "¡Arriba España!" a la petició per part del PSPV de retirar a Franco els honors com a Alcalde Perpetu de Xàtiva. Aquesta mena de comentaris generen indignació en la gent d'esquerres però, per altra banda, mobilitzen l'electorat del PP. I d'això Rus n'és perfectament conscient. Me l'imagine descollonant-se al llegir a la premsa les habituals reaccions crítiques de diferents col·lectius i partits.

El que no sé si s'esperava era que el jutjat d'instància i instrucció de Xàtiva número 2 estimara que procedeix encetar un judici de faltes per "injúries i amenaces". Sí, Alfonso Rus haurà de declarar davant la Justícia el 23 d'octubre.

Independentment de com es desenvolupe la cosa, és possible que, de cara als seus seguidors, açò no erosione en absolut la imatge de l'Alcalde del meu poble-ciutat. Però no n'estic del tot segur: és clar que ell no desitjava que l'assumpte haguera arribat on ha arribat. Com a mínim, podrem gaudir de la foto (si hi ha foto) del President de la Diputació als jutjats. També m'alegra saber que, en aquests moments, estarà cagant-se en la mare que ho va parir tot.

La prostitució en sí no és indigna

Últimament ha estat d'actualitat a la premsa l'assumpte de la prostitució, arran d'un reportatge publicat pel diari El País on es mostraven fotos de pràctiques sexuals a canvi de diners al Raval de Barcelona.

El periòdic Público presumeix de no incloure anuncis de prostitució a les seues pàgines. Es tracta d'una decisió empresarial, configurant així un producte -el diari- dirigit a un lector més o menys progre, més enllà que ells ho presenten com una manera de defensar la dignitat de la dona. Vaig parlar d'açò el desembre de l'any passat.

Aquest darrer mitjà de comunicació ha estat atacant el seu competidor del grup PRISA, acusant-lo de, per una banda, denunciar l'explotació de les dones prostituïdes i, per una altra, publicar anuncis de serveis sexuals mitjançant els quals El País ingressa una suma important de diners.

No tinc cap interès a defensar el "periódico global". Més bé es tracta d'un mitjà que manté una línia que aconsegueix indignar-me amb facilitat. No obstant, en aquesta ocasió és l'enfocament de Público el que mereix les meues crítiques. I és que, aparentant una posició progressista defensora de les dones, el diari de Mediapro fa trampa i, de pas, demonitza l'exercici de la prostitució en sí.

En primer lloc, l'aparent contradicció d'El País no és tal. No és incompatible denunciar l'explotació que hi ha a la prostitució i publicar anuncis de serveis sexuals. No tota la prostitució és sinònim de màfies i abús. Caldria demostrar primer que hi ha anuncis concrets que es corresponen amb pràctiques denunciables en eixe sentit.

I a més d'això, l'acusació de Público té verí: s'està dient, d'alguna manera, que la prostitució en sí és indigna. I això, lluny de ser progressista o d'esquerres, és imposar una moral segons la qual una dona (o un home) no té dret a pactar voluntàriament l'oferiment d'uns serveis sexuals a canvi d'una retribució. El diari exigeix, des d'una suposada superioritat ètica, que la resta de periòdics retiren els anuncis d'aquest tipus. Una cosa que no ha de fer gens de gràcia a moltes persones que exerceixen la prostitució de manera voluntària.

De tant en tant se'ns planteja -és un tòpic ja- un aparent debat amb dues opcions: legalització de la prostitució, ¿sí o no? La intel·ligent sexòloga i ex-prostituta Valérie Tasso sol respondre a això amb aquestes paraules: "Cal rehabilitar moralment les prostitutes. Si simplement es legalitza, les assenyalarem i direm: 'Mira, una puta que paga els seus impostos'". Efectivament, a nivell social, la prostitució és un estigma, va unida a una condemna moral. El diari Público està contribuint a que això continue sent així o, fins i tot, pitjor.

Week&

Week& és una agenda cultural digital de periodicitat setmanal dedicada, bàsicament, a presentar diferents activitats que tenen lloc a la ciutat de Sabadell. No obstant, si no ets d'allí, també et pot interessar donar-li una ullada perquè és una manera de conèixer propostes realment interessants. Per exemple, les fotografies de Jaume Cusidó. Ací en teniu una:


Totes les setmanes, a Week& es publica un relat o una poesia. A l'última edició, que va aparèixer ahir, van penjar el meu microconte Pensaments de Pere i Jeny.

Els blocs, l'ego i l'autoestima

Recorde que fa uns mesos vaig llegir a un bloc d'una xica una cosa que em va cridar l'atenció.

Aquesta persona tenia oberts dos espais a la xarxa: un de caire més bé personal i un altre on publicava textos literaris de creació pròpia, bàsicament poemes i relats.

Feia bastants setmanes que no actualitzava el bloc literari quan, un dia, va escriure una entrada a l'altre dient que havia decidit tancar el primer... degut a les poques visites que rebia.

I allò em va fer pensar. És clar que, quan escrius a un bloc, vols que la gent et llegeixca: de no ser així, faries servir una llibreta de paper i no un espai a la xarxa. Però tan important és eixe desig com per a determinar el tipus d'entrades que vas a publicar? Són tan grans les ganes de ser llegit -de sentir-se estimat, en el fons- que fan que tanques la porta a les teues inquietuds creatives perquè consideres que estan tenint poc d'èxit? Més encara: per a què escrius?; per a donar eixida a pensaments, creacions, idees... que vols compartir, o exclusivament per a augmentar l'ego? Potser, en moltes ocasions, la resposta a aquesta última pregunta es trobaria més o menys a la meitat de les dues opcions plantejades.

Es podria escriure molt sobre la relació dels blocs amb l'autoestima i l'ego, és cert. Les característiques de la xarxa -les seues possibilitats- poden alimentar certes expectatives d'arribar a ser llegit per un número altíssim de persones: la il·lusió de la fama.

No és menys cert, tanmateix, que tot això de voler sentir-se important, mitjançant la contemplació dels altres sobre un mateix, ho podem trobar -ho trobem- també a diferents àmbits de la vida, fora d'Internet: des d'un lloc de feina concret fins a un regidor d'un ajuntament, passant per un president d'escala. La xarxa, en aquest sentit, no dóna lloc a cap fenomen purament nou i original (no hi ha res nou baix el sol: l'ésser humà sempre ha sigut així): simplement -o no tan simplement- ofereix unes noves regles de joc on apareixen possibilitats que abans no existien.

Joves consentits i autoritat

La setmana passada, a les festes de Pozuelo de Alarcón, un grup de 200 joves que feien un "botellón" es va rebel·lar contra la policia, produint-se una batalla campal amb ferits, cotxes en flames, pedres, pilotes de goma, senyals de tràfic arrancades... Una escena pròpia d'una revolta motivada per una reivindicació política: la comparació més pròxima es pot fer, possiblement, amb l'anomenada kale borroka a Euskadi. Però ací no hi havia cap protesta social; sembla que fou una reacció a l'ordre d'interrompre el "botellón" per part de la policia.

Enrique Múgica, Defensor del Poble, va fer unes declaracions en relació a l'assumpte. Lluny d'enfocar la cosa amb un mínim de rigor, va caure en una sèrie de tòpics que podrien haver estat exposats perfectament a la barra d'un bar. El seu missatge se centrà en la falta d'autoritat dels pares i -en menor mesura- professors com a origen del problema. Tractem aquesta idea, deixant a banda l'original diferenciació que cal fer, segons Múgica i José María García, entre "llibertat i llibertinatge" o allò tan profund que no s'hauria de permetre el tuteig als mestres.

Afirmar que molts comportaments violents de gent jove són conseqüència d'una educació excessivament permissiva per part dels pares (en els casos on existeix la família tradicional, que eixa és una altra) és afirmar una obvietat. Això ho veiem tots. El que és més complicat és saber per què les mares i pares actuen, en general, així. Perquè, a més, es tracta d'un fenomen que està donant-se als països occidentals, no únicament a l'Estat espanyol.

Pensa Enrique Múgica que els pares s'han tornat bojos tots a l'hora i han optat per no exercir l'autoritat davant els fills? Tan senzill és el tema?

Les mares i pares són una peça més en l'engranatge social. Dir que ells són el problema és no tractar d'aprofundir. La conducta generalitzada consistent a consentir els fills és -ha de ser- conseqüència d'una multiplicitat de factors. Jo no sé quins, però estaria bé que quan es produeix un fenomen que considerem preocupant tractem de preguntar-nos per què succeeix.

La societat actual a l'Estat espanyol és molt diferent a la de fa, per exemple, vint anys. Així, de primeres, se m'ocorren algunes coses: consumisme, individualisme, aparició d'altres formes de família, inseguretat ciutadana, menys socialització al carrer... A diferent societat, diferents comportaments. Culpar els pares és el recus fàcil.

Capítol a banda mereix allò de l'autoritat dels professors. Si el docent representa menys autoritat que abans per als xiquets no és degut a un canvi en la manera d'afrontar les situacions per part del mestre: l'únic canvi significatiu seria, per a mi, la desaparició del càstig físic.

Dir que el professor renuncia a exercir l'autoritat és una acusació injusta. Sóc mestre interí i he vist moltes escoles i molts docents. Evidentment, hi ha de tot. Però, possiblement, l'escola és justament l'únic lloc on el xiquet se sotmet a unes normes de veritat, amb càstigs i premis. Al col·legi no hi ha excés de permissivitat, almenys no en general. Una altra cosa és que els alumnes mostren una rebel·lia que abans no mostraven: això és el reflex d'una societat diferent; focalitzar la mirada a les aules seria un error.

Segurament, l'escola hauria de fer un canvi radical per tal d'adaptar-se a la societat de hui. Hauríem de començar per replantejar això de l'AMPA, perquè molts xiquets no estan amb un pare i una mare: hi ha noves formes de família, com deia abans. Però això ja és un altre debat.

Pensaments de Pere i Jeny

Mentre Pere i Jeny s'abraçaven, per la ment de tots dos circulaven pensaments. Ell imaginava que ella l'estimava de veritat, que hi havia tendresa en aquella escena i que podrien viure junts i feliços. Per la seua banda, Jeny pensava en la pressa que tenia per finalitzar l'abraçada, en acabar la seua interpretació i en que hi havia encara temps per a altres clients.

Sorpresa a Torrent

L'alcaldessa de Torrent es diu María José Catalá (o María José Paella, si atenem a les votacions realizades fins ara a l'enquesta que teniu ací a la dreta). Vaig plantejar el mes passat que la xica s'hauria de canviar el cognom Catalá, exigint-li així una mica de coherència, atesa la seua insistència en modificar la denominació d'Avinguda del País Valencià.

El dimarts, la jove alcaldessa del PP va protagonitzar un acte que hem de qualificar, com a mínim, de curiós.

A Torrent hi ha en projecte un col·legi, CEIP nº 10 (ho sent, es diu així), la construcció del qual ve endarrerint-se els últims anys. Font de Mora va afirmar, reunint-se amb Catalá/Paella, que les obres començarien aquest mes de setembre, però la cosa s'ha ajornat de nou. De manera que s'estaven condicionant uns barracots (marca de la casa al País Valencià: en tenim més de 1000) per a que 250 xiquets de la zona pogueren estar escolaritzats ja aquest any al seu barri mentre comencen-acaben les obres del centre. Els pares estaven tot confiats quan, menys de 24 hores abans de l'inici del curs, s'hi van trobar l'altre dia amb un cartell penjat que deia que les classes començarien dijous en compte de dimarts perquè les aules prefabricades no estaven preparades encara.

El dimarts, primer dia del curs 2009-10, mares, pares i xiquets anaren al lloc on s'ha de construir el col·legi a realitzar una protesta, vestits amb samarretes de color groc (recordem que aquest era el color elegit per la Plataforma per l'Ensenyament Públic com a símbol reivindicatiu), per tal d'exigir l'inici de les obres i una educació digna. Després de fer un acte simbòlic, consistent a col·locar una suposada primera pedra del centre, i llegir el manifest de la Plataforma, anaven a dirigir-se cap a l'Ajuntament a parlar amb la nostra amiga l'alcaldessa.

Què estaria fent ella en aquell moment? Es trobaria asseguda al despatx preocupada per eliminar ja d'una vegada el nom Avinguda del País Valencià?

Doncs no! Ràpida com un raig (groc), abans que la concentració es desplaçara a l'Ajuntament, es va presentar a la protesta, vestida amb la mateixa samarreta de color groc que duien les mares, pares i xiquets, on es podia llegir: "CEIP nº 10 de Torrent ja!". I, davant la sorpresa de tot el món, va dir que se sumava a l'acte reivindicatiu. No és fantàstic? Hiperrealista, com diuen al bloc L'esclafit?

La tàctica vindria a ser una variant de la tradicional conducta del carterista que acaba de furtar una cartera (valga la redundància), i encapçala la multitud en la seua persecució cridant: "a pel lladre!". És diferent, clar, perquè ací no tractava la senyora Paella/Catalá de camuflar-se. Més bé és un acte de cinisme, proper a la provocació; una maniobra que pretén ser astuta: l'enemiga que ara es presenta com la principal aliada, desactivant així la protesta.

Per cert. Font de Mora diu, entre línies però insistentment, que no negociarà amb la Plataforma. Que sols ho farà amb els interlocutors que estableix la "legalitat": els sindicats. Supose que sap que el color groc de la samarreta de l'alcaldessa del PP representa el col·lectiu que ell qualifica d'il·legal.

Dos faenes té!

Des de xicotet, he escoltat amb freqüència una expressió en valencià que hom fa servir de vegades quan algú s'enfada. Es tracta de "Dos faenes té: enfadar-se i desenfadar-se!".

Qui diu aquesta frase, dóna a entendre que no està preocupat pel disgust de l'altre, que el problema és d'aquell o d'aquella (molt valencià això; semblant a l'actitud que es mostra dient "Ja s'apanyarà!"). Normalment, l'expressió s'utilitza de manera abreviada: "Dos faenes té!". Tot el món, per suposat, ja sap de quines feines es parla.

Sent ja més majoret, em vaig adonar de l'absurd de la frase en qüestió. En primer lloc, si algú està enfadat, no pot tenir la faena d'enfadar-se perquè ja es troba en eixe estat. A més d'això, i consegüentment, la persona disgustada tindria una feina i no dues: desenfadar-se. Una deformació de la fórmula original? Un exemple de l'humor valencià?

M'ha fet gràcia, cercant a Google, trobar-me amb l'expressió emprada en castellà a diferents espais valencians de la xarxa. Encara que la cosa no hauria de ser divertida, perquè és un dels efectes de la substitució lingüística: la permanència a la llengua dominant de trets que pertanyen a l'idioma que s'extingeix. És el que ocorre quan molta gent d'ací castellanoparlant diu: "¡Ye!, ¡au!, ¡nos vemos!".

Però agafem-nos-ho amb humor. Ací teniu dos exemples del que deia:


Extret d'un fòrum adolescent:

¿mis amigas y yo vamos al cine?

lo que pasa es que mi mejor amiga no puede... Ella es muy... como decirlo? orgullosa. Y no le gusta que hagamos cosas si no está ella. ¿Creeis que se enfadará?
Gracias por vuestras respuestas

BSS

si es orgullosa lo que teneis es que pasar de ella y que deje de serlo iros y si se enfada dos faenas tiene la primera enfadarse y la segunda con el tiempo y paciencia desenfadarse asi que hacerme caso iros vosotras y pasarlo bien no podeis hacer todo lo que ella quiera porque eso es de ser aparte de orgullosa egoista o si teneis miedo a que se enfade ir sin que ella se entere.


I finalitze amb una traducció lliure i nova de la frase, trobada al fotolog. Un exemple, a més, dels resultats que persegueix Font de Mora quan parla d'educació "plurilingüe"?

porcierto k eld iario de abordo nuestro..bueno buenode verda
peor seguimos ayayayaya HELP ME
coladita por hugo silva??? jajaj no ome no
te keiro child!!! aki siempre

fira se avecina!! piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii
iiii

y dentrod e dos dias.... KASAL! (Y)
no name ! os kieroo

post, kien se pica dos faenas tiene...

the guardery the best fins dema!!!

xao

L'Estat espanyol dóna ales al nacionalisme català

En alguna reunió de gent important del Govern espanyol, o vinculada a aquest, es decidiria impulsar el recurs de l'advocacia de l'Estat contra la -ja famosa- consulta independentista d'Arenys de Munt. En realitat, el recurs és contra el recolzament de l'Ajuntament a la votació -no contra la votació en sí- convocada pel MAPA (Moviment Arenyenc Per l'Autodeterminació), la qual cosa està generant un curiós debat sobre la rellevància del que puga dir la Justícia.

Imagine que l'objectiu era impedir la celebració de la consulta per tal d'evitar un possible augment del nacionalisme català: una mena d'efecte contagi fruit de visibilitzar la possible opinió favorable a la independència de Catalunya per part del poble d'Arenys. Quina altra cosa es podria pretendre al tractar de frenar una votació no vinculant?

Tanmateix, em fa la impressió que l'Estat espanyol s'ha equivocat amb la seua estratègia. Sense recurs judicial, la repercussió mediàtica de la consulta prevista per al 13 de setembre hauria sigut menor i aquesta haguera passat més desapercebuda. Lluny d'això, l'assumpte no ha deixat d'ocupar espais a la premsa.

L'advocacia de l'Estat ha aconseguit, amb la seua actuació, un efecte propagandístic. I al mateix temps, despertant la indignació de molts catalans, ha engrescat el nacionalisme. La suma d'aquests dos factors ha tingut com a resultat que altres pobles, com Seròs, Argentona o Figueres copien la iniciativa; també ha donat ales a la celebració d'actes en suport de la consulta.

Per acabar-ho d'arreglar, hui hem sabut que l'advocat que ha presentat la demanda contra l'Ajuntament d'Arenys és un ex-falangista: l'any 1995 es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya per Falange Española de las JONS; i el 1996 va anar amb Falange Española Auténtica a les eleccions generals espanyoles. Això significa més punts encara per al recolzament popular a la consulta.

Evidentment, no pretenc donar consells a aquelles persones encarregades de posar en marxa l'advocacia de l'Estat. Més bé me n'alegre del seu fracàs (èxit per al nacionalisme català). Diguen el que diguen els instruments legals de la Justícia, la consulta d'Arenys ja ha significat un impuls social per a l'independentisme.

Carme Chacón i les "baixes civils"

Carme Chacón, Ministra de Defensa, després del bombardeig de l'OTAN on es van matar 90 persones, la majoria d'elles civils (4/9/09): "És fonamental evitar baixes civils a Afganistan per a que la missió internacional tinga èxit. Cada baixa civil augmenta el número d'agents de la insurgència".




Comentari: És a dir, que no es bo -estratègicament parlant- anar assassinant la població afgana perquè aquella gent es pot enfadar més amb els estats occidentals invasors; no és una qüestió ètica, sinó pràctica, no? Per cert, què hi feien allà les tropes de 41 països, que no m'enrecorde? Buscaven Bin Laden?; es pretenia implantar la democràcia a base de bombes seguint una missió de pau?; o la idea era controlar una zona estratègica a nivell militar i econòmic? Una altra cosa: els partits polítics de l'Estat espanyol hauran de condemnar el bombardeig de l'OTAN per a no ser il·legalitzats?; o condemnant els atemptats d'ETA ja n'hi ha prou?

Comentaris, gent pròxima i anònims

Fa pocs mesos, Arqueòleg Glamurós deia que tenia constància que gent del seu cercle d'amistats seguia les entrades que ell escrivia al bloc però que, tanmateix, aquesta no tenia el costum de deixar-hi comentaris. Afirmava, en canvi, que altres persones a qui no coneixia -almenys no abans d'encetar el seu espai a la xarxa- hi participaven asíduament amb les seues opinions.

A mi m'ocorre una cosa semblant. Sé que alguns amics i amigues solen donar una ullada a L'aixeta, però no hi escriuen comentaris. Per contra, altres persones, de qui no sabia res abans de començar amb el bloc, sí que ho fan. Amb més o menys regularitat, més o menys actius en funció de l'assumpte tractat o de ratxes temporals.

Pense que el fet que una entrada tinga comentaris o no no és sempre quelcom important. De vegades, hom llegeix un text que li resulta interessant i no té res a dir al respecte, o simplement no té ganes d'escriure, o no li agrada fer-ho. En eixe sentit, no estic segur de compartir -tot i respectar-la, per suposat- eixa idea expressada a alguns blocs mitjançant la frase: "Un bloc es nodreix dels teus comentaris". Una altra cosa és quan la pretensió de l'entrada és conèixer l'opinió dels lectors envers una qüestió concreta: alguns blocaires, per exemple, solen finalitzar el post amb una pregunta de l'estil "Què en penses tu?".

Aclarisc, per si haguera donat a entendre una altra cosa, que m'agrada rebre comentaris i llegir-los. Alguns són simpàtics; d'altres amplien l'entrada amb aportacions; n'hi ha que mostren recolzament a una idea; també en tenim de discrepants que contribueixen al debat...

Acabaré aquest post parlant dels comentaris fets per anònims. Assumpte més que curiós en segons quins casos.

He llegit comentaris d'anònims a L'aixeta que podrien haver estat escrits per qualsevol lector més o menys habitual; una opinió, discrepant o no, sobre l'escrit en concret. Tanmateix, m'he trobat amb un fenomen interessant: sóc conscient que dues persones molt pròximes han deixat comentaris anònims (la simple deducció i l'observació m'han dut a la certesa de la identitat d'aquestes).

En un cas es tracta d'algú que una vegada es va sentir molest per un escrit. Així ho va expressar, mostrant la seua discrepància amb arguments i deixant veure que estava una mica enfadat. Aquesta persona, en canvi, no m'ha dit res al respecte quan hem estat junts parlant amablement.

Pel que fa a l'altre anònim, la cosa és més complexa. És algú que ha escrit comentaris en diverses ocasions amb una actitud consistent a tractar de detectar possibles errors (a l'entrada o als meus comentaris de resposta) o a fer valoracions negatives d'un post de forma despectiva. Una persona pròxima -com dic- amb qui, a més a més, tinc un tracte aparentment cordial. Per què ho fa? No ho sé.

Comença el curs, segueix la lluita

Segurament molts sabreu que Francisco Camps ha optat per mantenir al front de la Conselleria d'Educació a Alejandro Font de Mora, la persona que va aconseguir que es produïren manifestacions històriques al País Valencià el curs passat, així com una vaga amb èxit notable el 28 d'abril.

He parlat bastant al bloc sobre la lamentable situació en què es troba l'ensenyament al nostre territori; també vaig fer un seguiment del conflicte entre Conselleria i la comunitat educativa, representada per la Plataforma per l'Ensenyament Públic. A l'etiqueta Ensenyament hi podeu trobar diverses entrades al respecte.

Com ja vaig comentar el 30 de juliol, la Plataforma havia anunciat la publicació d'un manifest amb l'objecte que aquest fóra llegit als col·legis el primer dia de classe: això serà el dimarts, dia 8, a Primària, i el 15 a Secundària. Bé, doncs eixe manifest ja ha estat publicat.

La lluita -el pols entre el Govern valencià i la comunitat educativa- continua on va quedar aturada a finals del curs 2008-09. Ara, l'estratègia de Font de Mora és actuar com si no passara res, tractar de mostrar indiferència: ha dit públicament, de fet, que Conselleria no negociarà amb la Plataforma; que en tot cas els interlocutors han de ser els sindicats. Sap massa bé que la unió de diferents col·lectius (sindicats inclosos) va ser decisiva de cara a ajuntar milers de persones al carrer; per això menysprea la Plataforma i aparenta no tenir-la en consideració, tractant de conduir-la a la desmotivació. Tanmateix, des d'aquesta es tenen les idees clares, i s'anuncien noves mobilitzacions. Hem de ser conscients que, encara que puga semblar el contrari, al Govern valencià no li resulten indiferents les protestes de la comunitat educativa; més bé les tem, cosa que tracta de dissimular públicament.

Acabe l'entrada amb el manifest de la Plataforma per l'Ensenyament Públic. Fet, com deia, amb la idea que siga llegit a les escoles del País Valencià el primer dia de classe. Des de L'aixeta, com el curs passat, seguirem atents al desenvolupament del conflicte educatiu.

MANIFEST DE LA PLATAFORMA PER L’ENSENYAMENT PÚBLIC
NOU CURS, NOVES MOBILITZACIONS

Ja ha començat el curs 2009-10. Un any més l’Escola Pública torna a ser referent de qualitat, integració i de professionalitat. Un any més els resultats del sistema educatiu públic estan molt per damunt del sistema privat.

I tot això gràcies al treball i esforç de la comunitat educativa. Mestres, pares i mares, i alumnes hem aconseguit sobreposar-nos a la incompetència en matèria educativa del govern valencià, encapçalada pel seu president, Francisco Camps, més preocupat en els escàndols interns que en la gestió dels recursos públics, i seguida pel Conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora. Un Conseller que lluny de ser cessat o haver dimitit continua en el càrrec, després d’un any de despropòsits, autoritarisme i confrontació.

Llegiu ací la resta del manifest.

Hòsties per parlar català

A través del recomanable bloc Diari d'avort del Joan Vecord (Ivan Roig), em vaig assabentar dimecres de l'agressió de la Guàrdia Civil a una persona a l'aeroport de Palma per parlar en català.

Resumint els fets, podem dir que dos agents d'aquest cos demanen la documentació a l'agredit Iván Cortés i a la seua parella. Ell respon en català a la primera i a la segona pregunta. Després, veient l'actitud agressiva dels Guàrdies Civils, contesta en castellà. Però això no evita que se l'emporten a un quartet on li colpegen el cap, el llavi i l'estòmac.

Parla Iván Cortés:

"Encara no s’havia tancat la porta quan em pegaren enèrgicament al cap i, sense tenir temps per reaccionar, em varen pegar un cop a la boca, per on vaig començar a sagnar, i un altre a la panxa."

"Després de l’agressió, m’explicaren que havia estat una falta de respecte parlar-los en català, que ells eren allà per protegir-nos."

Llig la notícia i, no sé per què, imagine la reacció d'algun nacionalista espanyol que conec personalment. Més o menys diria una cosa així: "A veure... Gent salvatge en trobes a totes parts. També hi ha catalanistes radicals que han agredit a persones per parlar en castellà". En la conversa que imagine, em consta que aquest últim extrem és una invenció improvisada (més enllà que la comparació no tindria sentit, atès que estem parlant de la conducta de les forces de l'Estat).

És evident que molts agents de l'ordre, pel fet de ser-ho, se senten amb un poder que els autoritza a anar més enllà de la llei per regla general. I estic segur que aquests agressors pertanyen a eixa categoria.

Però ací intervé, a més, un factor decisiu, com és la llengua. El prestigi de la llengua més bé: alt, en el cas del castellà; i baix, si parlem del català (que ve a ser "un dialecto", que deien abans de manera oficial).

Els dos agents de la Guàrdia Civil que agredeixen Iván -de família castellanoparlant, per cert- saben, almenys de manera inconscient, que el castellà és la llengua superior. I això, per a ells, legitima la seua actuació.

Ciudadanos parla de la "imposició del català a Balears". També altres partits polítics i periodistes.

No he llegit res sobre aquesta notícia als periòdics d'àmbit estatal. Tampoc no he escoltat cap comentari a Televisió Espanyola (més nacionalista espanyola cada vegada, però d'això en parlarem un altre dia) ni a la resta de mitjans massius de comunicació. Podeu fer la prova teclejant "Iván Cortés" a Google. Sí que he trobat, tanmateix, una important notícia apareguda al diari Público eixe mateix dia: "A los monos también les gusta Metallica".

Galeano: mite del corb

Eduardo Galeano (Montevideo, 1940) és un periodista i escriptor uruguaià. Amb estil amè, destaca per rescatar als seus llibres la memòria segrestada d'Amèrica Llatina. Ha escrit també moltes coses referents a la globalització capitalista i els seus devastadors efectes sobre les persones.

Memoria del fuego és un relat de la història d'Amèrica dividit en tres toms. Per a molts crítics, aquesta trilogia és la seua millor obra.

L'editorial Anaya va extreure uns textos del primer volum d'eixa obra i els va editar dins la col·lecció de literatura infantil Sopa de libros. Es tracta d'una sèrie de mites que són testimoni de l'Amèrica anterior a la conquesta europea. Evidentment, Galeano hi posa el seu toc personal, transformant aquests mites en contes.

Per a l'elaboració del text que he extret del llibre, El cuervo, l'autor va consultar l'obra de l'antropòleg francés Levi-Strauss L'home nu (1976), cercant informació i marcs de referència.

EL CUERVO

Estaban secos los lagos y vacíos los cauces de los ríos. Los indios takelma, muertos de sed, enviaron al cuervo y a la corneja en busca de agua.

El cuervo se cansó enseguida. Meó en un cuenco y dijo que esa era el agua que traía de una lejana comarca.

La corneja, en cambio, continuó volando. Regresó mucho después, cargada de agua fresca, y salvó de la sequía al pueblo de los takelma.

En castigo, el cuervo fue condenado a sufrir sed durante los veranos. Como no puede mojarse el gaznate, habla con voz muy ronca mientras duran los calores.

Lògiques incompatibles

Aquest matí m'he disposat a preparar un "arròs blanquet", atenent al nom amb què sempre ma mare s'ha referit a un tipus d'arròs al forn que destaca per la seua senzillesa; també ha sigut conegut fa anys, per aquest mateix motiu, com "arròs de malfaenera".

Comence a pelar unes creïlles quan escolte, al programa La mañana en vivo de Radio 5, que els supermercats volen eliminar o reduir les bosses de plàstic. "Una apuesta por la naturaleza", diu el locutor Óscar Torres. A continuació fa un comentari suposadament espontani i desenfadat sobre la seua companya co-presentadora Gloria Cacho: "Gloria ya hace muchos años que usa el carrito, ¿verdad?". I és que aquesta parelleta sembla seguir unes directrius dels seus caps segons les quals s'han de mostrar una mica graciosos mentre comenten les notícies: riuen, es fan bromes l'un a l'altre... El problema és que no tenen gràcia. En fi. No em desviaré de l'assumpte; seguim.

Tractava de dir-vos que han presentat això de les bosses de plàstic com una grata notícia.

Després, amb les creïlles ja pelades, i apunt de rentar les tomaques, escolte com els simpàtics Gloria i Óscar ens comenten una altra bona nova (almenys així ho introdueixen): després de 15 mesos de caiguda, la venda de cotxes s'ha estabilitzat.

Tracte de recapitular. És bo que es redueixquen les bosses de plàstic i és bo que es venguen molts cotxes. Em quede pensant uns moments, tractant de captar la lògica que subjau a la valoració d'eixes dues notícies. És positiu per a la natura que es fabriquen menys bosses de plàstic, degut al seu impacte ambiental; i és fantàstic que es venguen més automòbils perquè així el medi ambient... No, no... No vaig ben encaminat.

Mentre talle a rodanxes les tomaques, ho acabe d'entendre. La venda de cotxes és bona per a... l'economia! És un indicador del consum: si es consumeix, es produeix; si es produeix, hi ha llocs de treball, es reactiva l'economia, etc.

Però, instants després, trobe que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar. La lògica aplicada en l'assumpte de les bosses desapareix a l'hora de valorar la venda d'automòbils; perquè vendre molts cotxes implica contaminació en la fabricació dels mateixos, augment de residus en cas que els nous automòbils substitueixquen els vells, aposta per un model on el transport públic no és important i, per tant, es produeix més CO2... Si realment et preocupa l'impacte ambiental de les bosses de plàstic, no pots abordar la venda de turismes aïllant per complet el factor ecològic. En el primer cas es té en compte una lògica i en el segon una altra; però hi ha un punt de fricció entre la primera i la segona que les fa incompatibles.

És el moment de posar la cassola al forn. Lleve la ràdio i prem el botó per a que sone la música d'Antiherois.