Sóc un afortunat!

 

Un gat negre em barrava el pas davant el portal. Jeia al terra, amb les potes estirades cap a un costat. M'observava, desafiant, des d'uns ulls verds luminescents. El pèl era una catifa de vellut que li conferia un aspecte de perfecció divina... o demoníaca. Vaig haver d'apartar la mirada.

—Que em tens por?

M'havia parlat!

—No, jo...
—Si em deixes viure amb tu, et lliuraràs de la mala sort —La veu era ronca, com la d'un mafiós.

Es va incorporar i, amb el llom doblegat, se'm va refregar per les cames. «Per què no tenir un gat?», em vaig dir.

Vivíem junts, però no ens relacionàvem. Sempre estava amagat per algun racó o dormint hores i hores a una cadira. Mai no parlàvem. Fins que un dia, ajagut a la butaca, em va clavar els ulls verds com la primera vegada: dues bombetes elèctriques de 100W.

—He pensat que, a partir d'ara, la butaca serà meua. Estic tan còmode ací... —En dir allò, es va estirar llargament mentre obria la boca. Em fixava en els claus afilats.
—Però eixa butaca la tinc molts anys, veig el futbol ahí...
—No voldràs... tenir... mala sort? -em va advertir Al Capone separant les paraules.

De manera que aconseguia esquivar la mala sort fent concessions. No sempre m’agradava del tot, però l’alternativa era molt pitjor! Es va quedar amb el menjador i vaig haver de fer vida a la saleta. Em vaig veure obligat a comprar una altra tele.

El meu espai es reduïa cada vegada més. Al remat, sols tenia el rebedor. Però un dia, em vaig trobar el gat en tornar de la feina. Se’m va refregar. Després, es va asseure a terra amb les orelles en diagonal i va encendre les seues bombetes de 100W.

—Amic. Hem estat bé junts, però ha arribat el moment que et busques casa. Jo necessite espai per córrer, caçar ratolins i tot això.
—Ratolins ací?
—Amic?
—Sí, sí. He d’evitar la mala sort, no?
—‘Molto bene’.

Han passat ja algunes setmanes des d’aquell dia. No tinc casa, però no he patit cap desgràcia. Sóc un afortunat! Ara mateix, visc temporalment al pis d’un amic. Té un gat i... no és negre.

 

Microrelat finalista el mes de novembre en el XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" (Subtema: "El gat negre").

 

Miratges

Algú m'havia suplantat. Ho vaig saber en revisar l’historial de compres a la web. Després de l’alarma inicial, vaig tractar de racionalitzar les coses: la quantitat de diners no era tan elevada. I vaig sentir —per què no dir-ho?— una certa calidesa de proximitat humana. Podria conèixer aquella persona algun dia? Dir-li que estava disposat a deixar-ho córrer? Fins i tot, no m’importava que fera més comandes, sempre que es mantinguera dins d’uns marges econòmics raonables. Vaig parar esment en les compres, de nou, i em vaig adonar que els seus gustos eren semblants als meus: dues novel·les policíaques i varetes d’encens. Uns dies més tard, em va sorprendre rebre aquells productes a casa. Pensava que hauria fet servir un punt de recollida. Aleshores vaig entendre que es tractava d’un regal, fet amb els meus diners, això sí, però la intenció d’apropament era clara. Compartíem aquell desig. O això em semblava... Per la meua banda, no podia fer res més que esperar. Però el temps passava i no donava noves senyals de vida. No sé si es va arribar a enfadar amb mi. El cas és que hui, quan he volgut accedir a la web, he vist, abatut, que m’havia canviat la contrasenya.

 

Microrelat finalista el mes de febrer en la X edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca", organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Esteve Paluzie de l'Ajuntament de Barberà del Vallès.

Substitució

Fa dies que el meu reflex als espills no em segueix del tot. Són detalls mínims. Per exemple, m’afaite i veig que ell deixa la mà quieta durant uns segons. O em mire en la superfície de vidre de l’ascensor i gira els ulls cap a un costat. Fins i tot he arribat a percebre algun somriure malèvol.

Tot i els moments de confusió, tinc clar que es tracta d’al·lucinacions, d’algun problema mental. Res a veure amb els episodis de depressió i atacs d’ansietat. Em preocupa, però ha d’haver-hi alguna solució. He augmentat la dosi d’ansiolítics, sense cap resultat.

Hui tenia cita amb el psiquiatra. Mentre m’afaitava, m’he vist estàtic en l’espill durant molta estona. Aleshores, ell m’ha fet gestos per tal que m’apropara a la superfície. Li he fet cas. En eixe instant, he sentit un contacte aquós i, de seguida, m’he trobat en l’altre costat. Quan he enfocat la mirada, l’he vist al lavabo amb el somriure malèvol. Tenia la mà alçada i subjectava un martell.


Microrelat guanyador a la 13a edició del Concurs de Microrelats de Terror, organitzat pel Festival de Cine de Terror Molins de Rei.

La vida en blanc i negre

Un dia vaig deixar de percebre els colors. De sobte, veia les coses en blanc i negre, com en les pel·lícules antigues. Era una sensació molt estranya i molesta. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig acudir a l’oftalmòleg. Després de tot un seguit de proves, em va dir que la cosa no tenia solució. Que m’havia d’acostumar, em deia. I que tractara de buscar-hi la part positiva.

Vaig viure un temps de tristesa. Trobava a faltar el verd dels ulls de la meua dona, els colors dels quadres de Delaunay que teníem a casa, els paisatges de la natura quan eixíem a la muntanya...

A poc a poc, però, m’hi vaig acostumar. Un matí, em vaig sorprendre recreant-me davant l’espill: m’assemblava una mica a Humphrey Bogart. I allò em va agradar. La meua dona no podia ser Lauren Bacall, perquè no era rossa, però ara li veia un aire a Ava Gardner. A banda d’aquests detalls anecdòtics, però importants per a mi, tot adquiria un caire atractiu de senzillesa. Certa austeritat, cert minimalisme. Em vaig adonar que la meua percepció visual era més relaxada que mai. Em sentia molt feliç. Li ho vaig dir a la meua dona mentre l’abraçava, «la meua Ava», li vaig mussitar a l’orella.

Quan els colors van tornar, no ho vaig voler assumir. L’oftalmòleg em va dir que no s’ho explicava, però que tampoc no hi havia cap opció per recuperar el blanc i negre.

—Alguna clínica on sí que ho puguen fer, això?
—Deixe’s estar i gaudisca de la vida en colors, amic.

Els meus quadres, els ulls de la meua dona, els paisatges... no van compensar tot el que havia perdut. El món, ara, m’atabalava amb tanta estridència cromàtica. Per les nits, això sí, abraçava la meua muller al llit. Després, m’adormia i somiava en blanc i negre.


Microrelat finalista el mes de març en el X Concurs ARC de Microrelats "Aniversari" (Subtema: Colors).

Xiquets lliures

Els meus pares presumien d’educar-me en la igualtat i en la llibertat. És per això que, malgrat ser xiqueta, no van voler imposar-me el color rosa en la roba ni en els joguets ni en les motxilles ni en res. Arrufaven el nas si elegia el rosa. «Que no t’agrada el blau?», em preguntaven. Si responia que sí, ells somreien. Aquest color es va acabar convertint en el color de les meues coses: roba, joguets, motxilles... «Recorda que ets lliure: pots triar el color que vulgues», repetien una vegada i una altra. Al col·legi, tots em deien «la Barrufeta»

Ara tinc un fill, un xiquet. Vull que siga lliure, aliè a la dictatura dels estereotips. Per aquesta raó, li dic que no té l’obligació d’escollir sempre el blau: «I no t’agrada el rosa?» Si respon de manera afirmativa, somric.


Microrelat finalista el mes de gener en la IX edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca", organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Esteve Paluzie de l'Ajuntament de Barberà del Vallès.

Aterratge

El meu marit sempre ha estat un home sense substància. Tanmateix, des del principi vaig sentir que m’atreia alguna cosa d’ell, però mai no vaig arribar a saber de què es tractava. Tot un misteri. El temps ha transcorregut i la nostra vida de parella s’ha caracteritzat per la grisor que emanava de la seua persona. Allò, el punt interessant amagat, no aflorava. Els meus somnis s’enfocaven cap a fora. Em refugiava en aquella evasió.

Hui m’ha revelat el gran secret. Encara no m’explique com ha pogut ocultar-me, durant tants anys, que ell era l’Home Ultrasònic, l’adorable superheroi de la ciutat. Tot i que sí que és cert que, a poc a poc, em van arribant alguns flaixos a la memòria, peces que encaixen.

M’ha trencat el cor. Descobrir la identitat del meu amor platònic... Una tragèdia irreversible. L’estranya fi d’una quimera.


Microrelat finalista el mes de novembre en el X Concurs ARC de Microrelats "Aniversari" (Subtema: Secrets).

Consum ràpid

L’anunciada fi del món va arribar. Després d’un espetec ensordidor, es va iniciar una tempesta de foc. Al carrer, la gent mirava el cel amb impotència, mentre cadàvers carbonitzats es desplomaven pel voltant. Van ser molts els qui no van perdre l’oportunitat de capturar tot allò amb el mòbil. Durant uns minuts, les xarxes socials s’ompliren de fotografies efímeres. Abans del silenci absolut, es van disparar els likes.

Avorriment zombi

Havien transcorregut uns mesos des de la resurrecció dels morts. Ara, mentre el zombi immobilitzava amb brusquedat aquella dona a terra, un senyal difús va creuar la seua tosca ment com una estrela fugaç. Durant uns segons va vacil·lar, però, de seguida, va començar a mossegar-la de manera mecànica. Els crits ensordidors d'ella, l'última persona viva sobre la Terra, precediren un llarg silenci. Fou un punt d'inflexió: sense humans, l'existència dels morts vivents no estava en perill, però seria més avorrida.

Comiat

El va saludar donant-li una mà i, amb l'altra, va prémer el gallet.

Companyia absorbent

Es tractava d’un paquet de la grandària d’una persona. A Carles no li constava que haguera de rebre una cosa així, però no ho va dir als treballadors de l’empresa de transports. Va signar en un paper i, encuriosit, va tancar la porta després d’acomiadar els dos hòmens.

A la sala, va comprovar que el contingut era una escultura estranya i interessant: una figura semihumana, d’aspecte androgin, amb sis braços i un rostre atractiu i penetrant. La va deixar al mig de l’estança, va seure al sofà i la va contemplar amb els ulls ben oberts. De sobte, va ser conscient que havien transcorregut més de vint minuts. Amb rapidesa, es va arreglar i se n’anà a la feina.

A mesura que passaven els dies, cada vegada dedicava més temps a observar l’escultura. Seia al canapè, es reclinava i somreia. No tenia pressa, ni cap lloc on anar després de la jornada laboral. Absort amb els ulls fixats en la figura, no se n’adonava de la seua lenta i progressiva transformació: els sis braços creixien i s’escampaven per la sala, com branques ondades; a més a més, del tronc anaven sorgint noves extremitats.

Un dia, en disposar-se a eixir de casa, va veure que no podia fer-ho. Els tentacles ja eren per tot l’apartament i bloquejaven el passadís. Aleshores, va romandre estàtic durant una estona: dubtava entre cedir al desig de tornar enrere o fer algun intent per vèncer l’obstacle. Mentre pensava en això, els braços es van començar a replegar amb suavitat, espentant-lo cap a la peça principal de la casa. Carles va deixar caure la maleta, no hi va oposar cap resistència. Abraçat per aquelles branques, que ara l’alçaven en alt, encara va somriure abans de ser absorbit per l’escultura. Tot seguit, aquesta va recuperar la seua forma inicial.

Dies després, una furgoneta aparcava en segona fila a una avinguda. Duia un paquet de la grandària d’una persona. A Laura no li constava que haguera de rebre una cosa així, però no va dir res. Va signar en un paper. Ningú no l’esperava fora de casa.


Microrelat finalista el mes de desembre en el IX Concurs ARC de Microrelats "Arts" (Subtema: Escultura).

Què serà de nosaltres?

La primera aplicació de mòbil per fotografiar fantasmes va passar desapercebuda. Per desgràcia, després la cosa es va popularitzar i, en poc de temps, van proliferar multitud d’apps com la tan coneguda Ghost Picture. El món dels esperits s’ha banalitzat fins a límits lamentables. Hui, qualsevol agafa l’smartphone i, després d’enfocar ací i allà, acaba obtenint la imatge d’un espectre, com quan un xiquet captura Pokémons d’eixos. «Una foto mortal!», escrivia algú l’altre dia a una xarxa social, alhora que se’ns mostrava en un selfie, tot ell alegria, al costat del rostre boirós de la seua difunta mare. Penós.

Com a conseqüència d’això, els fantasmes han perdut tota capacitat d’inquietar ningú. Fins no fa molt, alguns encara intentaven espantar persones. Però, cada vegada, era més freqüent que, després de fer-se visibles amb gest intimidatori, entropessaren amb el somriure del mortal en qüestió, el qual agafava de seguida el mòbil amb la rapidesa del cowboy que empunya una pistola.

El misteri que envoltava les ànimes ha acabat esvaint-se. Amb l’embranzida d’aquestes aplicacions, han deixat de ser inaccessibles: fins i tot, ja es comuniquen amb la gent de manera cordial. Del nostre negoci, el dels mèdiums, millor no parlar-ne.


Microrelat escrit per a la Lliga de Microrelataires Catalans.

La visita

En la foscor de la nit, ell sent uns passos pel corredor. És a l’habitació i es mostra molt inquiet. Tracta de pensar que no hi ha motius per a cap sobresalt, que no passarà res. Els sorolls continuen; hi ha un clic, una llum que entra per sota la porta. Sap que no és lògic fer-ho, però s’amaga al costat de l’armari. Tremola.

Ara percep que s’apropa al dormitori, que està a punt d’entrar-hi. Ell no es mou. Sent com si anara a perdre la consciència, però, al mateix temps, té la seguretat que això no és possible. La porta s’obri, l’estança s’il·lumina.

La veu, per fi. Radiant, tan bonica com sempre. Per uns instants, es queda quieta i a ell li fa l’efecte que l’observa, que fixa els ulls en els seus. Espantat, té un impuls fugaç d’amagar-se, però, de seguida, s’adona que ha estat una falsa alarma, com era d’esperar. Sospira, alleujat. Ella comença a desvestir-se. La mira amb un somriure amarg. Sent el desig d’abraçar-la, com sap que ja no pot fer, com feia totes les nits abans de l’accident.


Microrelat finalista en el mes de gener en la VII edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca", organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Esteve Paluzie de l'Ajuntament de Barberà del Vallès.

Frase a frase

Sempre vaig ser un xiquet dèbil, sense caràcter. Podria tractar d’analitzar-ne les causes, però ara no ve al cas.

L’inici de la meua afició a les frases es va produir durant l’adolescència. Als setze anys, vaig començar a fixar-me en màximes que parlaven de ser fort. Recorde perfectament les primeres paraules que vaig apuntar a un full solt, extretes d’una revista antiga que hi havia per casa: «L’únic impossible és allò que no intentes». Em van fer pensar molt, alhora que vaig sentir que podia enfrontar-me amb més valentia a la vida, i llavors vaig encetar la meua col·lecció de sentències. Pretenia, així, provocar un canvi, convertir-me en una persona amb coratge.

En algun moment vaig valorar l’opció de llegir algun llibre d’autoajuda. Ho vaig intentar en comptades ocasions, però mai no vaig aconseguir passar de les primeres pàgines. De manera que vaig continuar ampliant la meua llista, omplint línies, llibretes senceres. «Aquesta és la teua vida, fes el que t’agrada i fes-ho de manera continuada».

Els anys van anar passant i, malgrat experimentar sensacions intenses de motivació amb les frases, aquestes eren fugaces i no produïen cap efecte en la meua personalitat. Tanmateix, no vaig abandonar la meua afició, la qual s’havia convertit en una mena d’addicció. Supose que, en algun racó de la meua ment, albergava l’esperança que allò de les sentències acabara funcionant prompte o tard. N’acumulava més i més, les rellegia.

Hui sóc una persona adulta, dèbil. Veig dins meu les pors de la infància, res no ha canviat en el fons. Però fa temps, vaig obrir un perfil a Twitter, on transcric les màximes de la meua vasta llista. Ho faig a poc a poc, amb periodicitat calculada. Tinc milers de seguidors i molts d’ells m’escriuen, alguns em demanen consell. Jo els responc sempre amb alguna de les frases acumulades al llarg dels anys.

Un dels meus followers, un adolescent, m’ha dit hui que acaba de començar una col·lecció de sentències per a arribar a ser fort algun dia.


Microrelat finalista el mes de gener en el VIIIè Concurs ARC de Microrelats "Virtuts" (Subtema: Fortalesa).

Advocats del diable

El dia del Judici Final no va anar com Déu esperava. Alguns advocats, amb elevada formació, llarga experiència i excel·lents habilitats dialèctiques es van defensar a si mateixos, i van posar el Creador contra les cordes. No tenia Ell el poder de saber prèviament el resultat d’aquell judici? Què pretenia, doncs, duent-lo a terme? Per què permetia el dolor causat per fenòmens naturals propis del Seu planeta? No perdia legitimitat un déu amb tants representants pederastes a la Terra?

El Totpoderós va elevar una veu greu amb efectes d’eco, mostrant un rostre sever engrandit al cel:

—Sóc Jo qui us jutja a vosaltres! No vosaltres a Mi!

Però, en aquells moments, la multitud ja havia començat a donar mostres d’indignació amb Déu. Fins i tot, moltes persones van començar a emetre forts xiulets en senyal de desaprovació.

—Us fulminaré amb un raig a tots! —va bramar.
—Ací teniu el Déu misericordiós... Aquesta és la seua vertadera cara, la de l’Antic Testament? —va cridar un dels advocats.

El Creador va intentar dissimular uns instants de confusió i, volent aparentar determinació, va anunciar la suspensió del Judici Final per raons d’agenda personal: «Ara he d’atendre assumptes celestials urgents», es va excusar. Va explicar que el món no s’acabava encara i que la sessió s’ajornava fins una altra data futura.

Microrelat finalista el mes de desembre en el VIIIè Concurs ARC de Microrelats "Virtuts" (Subtema: Justícia).

Actitud en acció

Has vist com s’apropa, caminant per la vorera, amb la seua feminitat elegant. Al moment, has posat l’esquena recta i has estès una mica els dits de la mà dreta, agafant el cigarret de la mateixa manera en què ho fa Humphrey Bogart en la imatge que visualitzes a la teua ment. El cambrer ha mirat la tassa buida de cafè, ha fixat els ulls en ella de manera fugaç i t’ha preguntat després si volies alguna cosa més. Tu has aclucat els ulls —de nou, has imitat Bogart, conscient, inconscient, de fer-ho— i, sense mirar-lo, li has dit que no, amic, gràcies, amb gran seguretat en tu mateix. Has sentit el so dels talons de les seues sabates a molt poca distància, el ritme que evoca el moviment sensual dels malucs, l’estil en la mesura justa, idònia. Has optat per no girar-te. En compte d’això, has fet una xuclada al cigarret a càmera lenta, alhora que has percebut, de reüll, el seu cos, i també el seu perfum. A continuació, ella ha arribat, t’ha fet un bes rutinari i s’ha assegut a la taula. «Demà dinem a ca els meus pares, recorda-ho», t’ha dit, somrient. Tu has assentit amb el cap i, després de baixar la guàrdia uns instants, has continuat actuant.

Microrelat finalista en el mes de novembre en la VII edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca", organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Esteve Paluzie de l'Ajuntament de Barberà del Vallès.

Últim acte de servei

Subjectava amb fermesa la pistola sense bales. El seu cos ja s'havia gelat.

Nova realitat

«Estic farta d’aquest home!».

Em vaig despertar amb la veu de la meua dona al cap, provinent del que semblava un malson del qual no hi recordava res més. En obrir els ulls, em vaig trobar amb la mirada dura d’Ariana, gitada al meu costat en postura fetal.

Després d’observar-nos mútuament en silenci durant uns segons, la vaig sentir parlar amb contundència... sense que obrira la boca en cap moment! «Mira’l... I quin alficòs de marit que m’ha tocat!», vaig oir amb claredat a la meua ment. De seguida, es va alçar enèrgicament i va eixir de l’habitació.

Vaig romandre al llit, tractant d’assimilar els fets, encaixant les paraules de la meua dona en el context de la nostra relació i veient la coherència de tot el conjunt. Mentre m’arribava l’olor del café que Ariana s’estava preparant, pensava en que feia temps que tenia la sensació d’un rebuig seu cap a mi. I ara, un poder telepàtic sobrevingut m’ho ratificava amb certesa absoluta. Perquè jo havia sentit clarament la seua veu, primer en la transició del son a la vigília i, després, ja completament despert. O potser havia patit una estranya al•lucinació? Diuen que hi ha gent que sent veus inexistents... No és possible que m’haguera imaginat allò que, fàcilment, podia intuir?

De sobte, em vaig adonar que ella m’observava des del llindar de la porta de l’habitació, deixant descansar el seu pes en el marc en una postura estèticament atractiva. Tenia una expressió d’amargor i fermesa alhora. Mentre ingeria el café, m’arribaven les seues paraules nítidament: «A més d’hipòcrita, ets un ignorant egocèntric. Acabes d’adquirir la telepatia i et creus l’únic en el món amb eixe poder. Si em pense que només faltaves tu...».

Living Dead

Durant la vetlla, al tanatori, de George A. Romero, en un moment determinat, un familiar es va adonar que el taüt era buit.

No era açò

Hui he vist, a la televisió, un programa on parlaven sobre això que anomenen bullying. Trobe que, per una banda, l’assumpte s’ha posat de moda, però que també és cert que els jóvens de hui són molt violents, amb tant de videojoc i tantes pel·lícules on es mata amb total tranquil·litat.

Tot això m’ha fet recordar la meua època de l’institut. He vist, a la memòria, la imatge d’un xic que venia amb mi a classe. Era poqueta cosa: prim, amb una expressió trista i un pentinat clàssic amb ratlla marcada a l’esquerra. Sempre era sol i crec que alguns companys del curs es reien del seu aspecte, de la roba que duia (no anava com la resta: portava pantalons de tela i camises d’home major).

Fins i tot, recorde haver participat en alguna broma de les que patia al vestuari. Evidentment, allò no tenia res a veure amb açò que està ocorrent ara mateix. És cert que cada vegada érem més els qui ens ficàvem amb ell, però, en el fons, no hi havia mala intenció. Jo, almenys, no vaig tenir en cap moment la sensació d’estar fent alguna cosa roïna. Pense que ell ho veuria com un joc, que no plorava ni suplicava de veritat i que es va inventar aquell presumpte «atac d’ansietat», tal com ho va definir un professor que em tenia mania.

Aquest relat va ser escrit per a un projecte contra l'assetjament escolar organitzat des de l'IES Consuelo Aranda, d'Alberic. Clicant ací accedireu al vídeo complet.

Entreteniment de luxe

Les xiquetes bessones, agafades de la mà i amb expressió seriosa, ens havien mirat fixament als ulls un per un. La seua presència inesperada, amb aquells vestits infantils d’una altra època, ens havia deixat glaçats. Des del primer moment, era clar que havia valgut la pena pagar un preu elevat per a gaudir de L’autèntic tren de l’horror.

Poc després d’allò, el vagó es va fer completament fosc i vaig notar a la cara el contacte amb una mena de fils humits. De manera instintiva, vaig girar el cap espantat, però no em vaig alliberar de seguida d’aquelles teranyines estranyes. Algunes passatgeres van cridar i un home assegut prop de mi va deixar anar un «Hòstia!» molt fort.

Es van anar succeint altres sobresalts, amb una periodicitat que deixava poc espai per a la tranquil·litat. L’inevitable Jason Voorhees, amb la seua màscara d’hoquei i el matxet; dolls d’un líquid roig i espès que ens esguitaven a tots; mans que eixien de sota els seients agafant-nos; un xiquet esquelètic, amb cabells llargs i negres que li cobrien la cara, arrossegant-se per terra... L’espectacle, de gran nivell, responia a les meues expectatives.

Pense que tots intuíem —no només jo— que encara ens esperava una sorpresa final. I així fou, en efecte. Les pantalles laterals es van il·luminar, mostrant-nos l’interior d’un dels vagons del tren, on vaig reconèixer alguns passatgers que havia vist abans a l’estació. De sobte, un aconseguit Leatherface va aparèixer als monitors, exhibint una estrident serra de cadena. Sense temps per a preveure la seua actuació, es va moure amb rapidesa cap a un home gros d’uns cinquanta anys i li va tallar el cap amb certa facilitat. Uns instants de silenci, protagonitzats per l’abundant sang del cadàver, van precedir el merescut aplaudiment general. A continuació, per la megafonia, se’ns va anunciar l’arribada del tren al seu destí: «Propera parada, Barcelona Sants. Correspondència amb línies 1, 3 i 4 de Rodalies...».


Microrelat finalista el mes de desembre al VII Concurs Microrelats ARC a la Ràdio.