Botifarra al Palau de la Música Catalana

El divendres passat actuaren Pep Gimeno Botifarra i Miquel Gil al Palau de la Música Catalana. El de Xàtiva sembla tenir més prestigi institucional al Principat que al País Valencià, cosa ben lògica si tenim en compte la diferent estima per la pròpia cultura que les respectives administracions mostren. Si segueix augmentant la seua fama -i, per tant, sent cada vegada més visible a la Catalunya cultural- serà acusat aviat de perillós-catalanista-violent per dedicar-se a rescatar les nostres arrels?

Vegeu el mini reportatge de TV3 sobre el concert ací.

La tia Misèria

La metgessa del dimoni, amb totes les seues variants, és potser la rondalla més coneguda sobre la mort. N'hi ha d'altres versions com La tia Misèria (VERDÚ, 2001, 53). Narra per què la misèria no s'acabarà mai al món. I és que una dona, coneguda per la tia Misèria, tenia una figuera que feia les delícies pròpies i alienes. Un bon dia va ajudar un rodamón. Molts rodamons de les rondalles són un sant o el Nostre Senyor, que volen provar la bondat dels homes. Aquest era un sant, disposat a concedir-li el desig que demanara. La tia Misèria només volia que els xiquets del poble deixaren de robar-li les figues. De manera que sol·licità el següent: "Vull que tot aquell que s'enfile a la meua figuera, no en puga baixar fins que jo li done permís". Tal dit, tal fet. Els xiquets escarmentaren. Quan se li presentà la mort, la tia Misèria, múrria, la féu pujar a la figuera, per collir-li unes figuetes, com a última voluntat. I allà dalt la deixà una pila d'anys. En permetre-li baixar, la mort, emporuguida, jurà que no se l'emportaria mai. I per aquesta raó, diuen, que la misèria no s'acabarà mai al món.



Extret del llibre Màgia per a un poble (2008), de Francesc Gisbert

Botifarra i el masclisme

Al Romanç de les jugadores del burro, Pep Gimeno Botifarra ens conta la història d’una dona que, capficada en una partida de cartes amb les amigues, se’n recorda de sobte que ha d’anar a casa a fer el dinar. Hi arriba i, amb les preses, s’equivoca i hi posa la baralla al perol en compte de certs ingredients. Després d’això, se’n torna a seguir de nou amb el joc. El marit, qui es trobava a l’horta treballant, arriba i s’encontra amb l’empastre, reaccionant amb fort i justificat –segons es desprèn del text- enuig.

Em crida l’altre dia el meu amic Sebastià Soler, que havia comprat recentment el nou CD del Botifarra, Te’n cantaré més de mil.

-Xe, Vicent! He estat escoltant la cançó eixa de les jugadores del burro i no sé què vols que et diga. És molt masclista, tio!

-Què vols dir?

-Que què vull dir? Escoltant-la, queda més que clara la intenció moralista. Les dones que, en compte d’estar a casa com toca, se’n van a jugar a les cartes! Sort que li han canviat la frase eixa que deia "el marit per no pegar-li"... Que si no, teníem a la Bibiana Aído intervenint en l’assumpte. I amb tota la raó!

-Sí, és masclista. Això és una obvietat. Però et veig enfadat...

-Clar! Tan enfadat com que no pense escoltar el Botifarra mai més. Estarà molt de moda a l’ambient progre nacionalista, però jo no passe per això. Es que la gent no se n’adona? No sé si tirar el CD o donar-li’l a la meua sogra...

-Anem a veure, Sebastià. Estem parlant de cançó popular. Sí o no? Doncs...

-Ah, vaja! I en la cançó popular en valencià val tot, no? –m’interromp.

-Si em deixes parlar, et dic com ho veig jo.

-Sí, sí..., digues.

Agafe aire per a soltar-li el meu discurs.

-La cançó popular, com els contes tradicionals, és una cosa que s’ha anat transmetent de manera oral. El valor que té és que és testimoni d’una època, d’uns costums, d’un lèxic, d’una manera d’entendre la vida... No els entenc com quelcom sotmès a cap valoració moral.

-Crec que comprenc el que dius. I això és important?

-Més que important, trobe que és fonamental. Perquè parlem d’una cultura –la nostra- que s’està extingint, sent substituïda per una altra. En la mesura en que recuperem les seues arrels, o part d’elles, l’estem enfortint, intentant re-construir-la en la seua totalitat i frenant la seua destrucció.

Hi ha uns segons de silenci.

-Sebastià? Estàs? –pregunte, pensant que potser s’ha tallat la comunicació.

-Sí, sí! Estava pensant en tot això que m’has dit...

-I què pensaves?

-Pensava que ara ja puc escoltar el Botifarra tranquil. I res, que t’he de deixar, que havia quedat per a veure la meua sogra...

Ens diem adéu, posant fi a la conversa. Em quede amb el dubte de si les dues últimes frases del meu amic són iròniques o no. Tot i conèixer-lo de fa molts anys, de vegades no sé interpretar determinades coses que em diu Sebastià.



Aquest text també apareix hui publicat al diari digital ARAMULTIMÈDIA.

Sitja: experimentació partint de la tradició

Sitja és un grup de Vila-real, nascut l'any 2002, que fa una innovadora relectura de la música tradicional valenciana en clau experimental. Una proposta on els desenvolupaments instrumentals cobren una gran importància, convertint-se en l'aspecte principal de les cançons.

El seu primer treball fou editat l'any 2006 i duia per títol "Placeta de l'Orat". Ara, acaben de publicar el segon disc, anomenat "Musicabulari".

Aquesta formació parteix d'un plantejament discutible, com és la idea de contraposar la seua proposta a "la concepció essencialista i conservadora dels particularismes folklòrics". Així, afirmen que tracten de "trencar les tanques essencialistes d’un folklorisme idealitzador que empresonen el nostre caminar per la senda del temps".

Considere que l'aposta per la innovació és molt positiva: al cap i a la fi, la creació -la recreació- al llarg del temps és una manifestació de l'ésser humà com a ésser cultural; l'obertura cap a noves propostes és meritòria i inevitable alhora.

No obstant, tenint en compte que la nostra és una cultura en procés d'extinció -o d'imparable retrocés, com a mínim-, sent substituïda per la cultura espanyola, és molt important rescatar permanentment el que Sitja anomena els "particularismes folklòrics": les nostres arrels. Això no és incompatible amb interessants projectes experimentals com els del grup de Vila-real.

La qualitat, a més de l'originalitat, és una de les característiques de la banda vila-realenca. Per definir millor la seua proposta -en concret, el disc "Musicabulari-, llegim el que ells mateixos ens diuen: "Musicabulari és un conjunt lèxico-musical que mira de comunicar la tradició popular amb les concepcions contemporànies, que mira de crear una nova arena per al diàleg entre la història i la contemporaneïtat".

A la seua pàgina web podeu comprar el disc. Sitja no ha optat per l'opció de descàrregues gratuïtes.

Al seu MySpace, teniu quatre cançons: "Ludibrins (Jota)", "Terra per a ignots (Fandango)", "Eres i no eres (Malaguenya)" i "Bressol incunable (Cançó de Bressol)". Aquesta darrera, meravellosa al meu parer.

Us deixe amb el "vídeo-projecció" de la cançó "Ponent".

Com conèixer la gent de veritat

Esteu segurs de conèixer bé la gent que penseu que coneixeu bé? Sou de l'opinió que, al llarg d'una vida, es pot arribar a conèixer algú de veritat?

Ma mare m'ha contat moltes vegades com son pare li deia que, per tal de conèixer una altra persona, t'has de menjar amb ella un quintar de sal.

Un quintar és una unitat de pes equivalent a 100 quilograms.

"Halouei" i Tots Sants

"Què has preparat per a Halloween?", em pregunta una mestra, companya de la feina. Es refereix a l'àmbit professional, no a la meua vida privada. "No res", li dic.

Reconec i assumisc la influència d'altres cultures en la nostra, inevitable en un món on la informació viatjava a gran velocitat i actualment és compartida a l'instant. M'agrada el rock, per exemple.

Tanmateix, amb el Halloween -o el "Halouei", com diu una amiga- no puc. Sóc conscient que s'ha instal·lat amb èxit a la nostra societat (a la mateixa escola pública els xiquets preparen treballs amb dibuixos de carabasses i coses així), però hi ha dues raons per les quals m'hi opose, almenys a dia de hui.

En primer lloc, aquesta celebració desplaça a Tots Sants en l'imaginari col·lectiu. Festa, aquesta segona, que ha estat unida a la nostra cultura popular, la qual ens dóna entitat com a poble.

A més d'això, el Halouei (definitivament, em quede amb aquest mot, que és més divertit) em produeix un altre rebuig més inconscient que atribuïsc al fet que s'ha propagat a través de pel·lícules estatunidenques molt coentes.

Acabe aquesta entrada amb un fragment d'un text del Costumari valencià 1 de Bernat Capó, dels quals ja us en vaig parlar -del llibre i de l'autor- el passat mes d'agost.



Som al dia primer del mes de novembre, la festa de tots els sants. Tres paraules que la gent ha reduït, anomenant la jornada festiva com a Tots Sants. El costum, en aquest dia, és anar fins al cementeri a portar-hi les flors, d'homenatge i record, a les persones benvolgudes que ja no estan entre nosaltres. És també una bona ocasió per trobar-se amb amics i coneguts i, possiblement, amb familiars que durant molt de temps no hem vist. El cementeri és, doncs, punt de trobada i potser de recuperació de velles amistats oblidades, o si més no descurades.

Abans, quan la climatologia tenia formalitat i cadascuna de les quatre estacions complia amb la seua comesa, en arribar Tots Sants el fred traspuntava i la gent feia el canvi, passant de la roba encara una mica entre primaveral i estiuenca a la pròpia de temps hivernal. El nostre refranyer arreplega aquesta circumstància: Per Tots Sants, guarda el ventall i trau els guants. (...).

Tots Sants és el punt d'eixida de bona part de les labors camperoles. Una vegada més ens servim dels refranys que, com són pous d'experiència, ens parlen d'allò que ha estat comprovat i afermat al llarg dels anys. Així, per exemple, n'hi ha un que diu: Per Tots Sants, sembra a dues mans. És, doncs, l'hora de sembrar, com ho confirma aquest altre: Per novembre, qui tinga que sembre. (...).

Pregunta-li a Botifarra

Supose que molts esteu assabentats de la presentació del nou disc del gran Botifarra hui divendres i demà dissabte al Gran Teatre de Xàtiva. Te'n cantaré més de mil és el títol de l'àlbum.

El que no sé si sabeu és que hui, a les 13h, el Boti respondrà les preguntes que li hagen deixat a l'edició digital del diari Levante-EMV. Potser encara esteu a temps d'enviar-ne una fent clic ací.

Dos faenes té!

Des de xicotet, he escoltat amb freqüència una expressió en valencià que hom fa servir de vegades quan algú s'enfada. Es tracta de "Dos faenes té: enfadar-se i desenfadar-se!".

Qui diu aquesta frase, dóna a entendre que no està preocupat pel disgust de l'altre, que el problema és d'aquell o d'aquella (molt valencià això; semblant a l'actitud que es mostra dient "Ja s'apanyarà!"). Normalment, l'expressió s'utilitza de manera abreviada: "Dos faenes té!". Tot el món, per suposat, ja sap de quines feines es parla.

Sent ja més majoret, em vaig adonar de l'absurd de la frase en qüestió. En primer lloc, si algú està enfadat, no pot tenir la faena d'enfadar-se perquè ja es troba en eixe estat. A més d'això, i consegüentment, la persona disgustada tindria una feina i no dues: desenfadar-se. Una deformació de la fórmula original? Un exemple de l'humor valencià?

M'ha fet gràcia, cercant a Google, trobar-me amb l'expressió emprada en castellà a diferents espais valencians de la xarxa. Encara que la cosa no hauria de ser divertida, perquè és un dels efectes de la substitució lingüística: la permanència a la llengua dominant de trets que pertanyen a l'idioma que s'extingeix. És el que ocorre quan molta gent d'ací castellanoparlant diu: "¡Ye!, ¡au!, ¡nos vemos!".

Però agafem-nos-ho amb humor. Ací teniu dos exemples del que deia:


Extret d'un fòrum adolescent:

¿mis amigas y yo vamos al cine?

lo que pasa es que mi mejor amiga no puede... Ella es muy... como decirlo? orgullosa. Y no le gusta que hagamos cosas si no está ella. ¿Creeis que se enfadará?
Gracias por vuestras respuestas

BSS

si es orgullosa lo que teneis es que pasar de ella y que deje de serlo iros y si se enfada dos faenas tiene la primera enfadarse y la segunda con el tiempo y paciencia desenfadarse asi que hacerme caso iros vosotras y pasarlo bien no podeis hacer todo lo que ella quiera porque eso es de ser aparte de orgullosa egoista o si teneis miedo a que se enfade ir sin que ella se entere.


I finalitze amb una traducció lliure i nova de la frase, trobada al fotolog. Un exemple, a més, dels resultats que persegueix Font de Mora quan parla d'educació "plurilingüe"?

porcierto k eld iario de abordo nuestro..bueno buenode verda
peor seguimos ayayayaya HELP ME
coladita por hugo silva??? jajaj no ome no
te keiro child!!! aki siempre

fira se avecina!! piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii
iiii

y dentrod e dos dias.... KASAL! (Y)
no name ! os kieroo

post, kien se pica dos faenas tiene...

the guardery the best fins dema!!!

xao

Figues a l'agost

Bernat Capó (Benissa, 1928) és escriptor i periodista. Al llarg de la seua trajectòria, s'ha interessat per la cultura popular, tema que ha tractat en llibres narratius, Espigolant pel rostoll morisc (1980) o assagístics, Costumari valencià. Coses de poble (1992-94).

Aquesta última obra està formada per dos volums, on es recuperen móns del nostre entorn immediat. Alguns d'ells conviuen encara amb part del poble valencià; d'altres romanen en la memòria col·lectiva de la gent més major o estan a punt de passar a l'oblit.

Aprofitant que estem al mes d'agost ("Per l'agost, bull la mar i bull el most"), he extret, del primer d'eixos dos volums, el següent text:

Figues a l'agost

Això és una veritat inqüestionable. Entre les nombroses varietats de fruita que tenim al nostre abast durant el mes d'agost, ocupen un lloc principal les figues, les quals, per les seues especials característiques, han donat peu a tota una llarga sèrie de refranys que s'utilitzen cada dia i que ara coneixerem, en part.

Les primeres que arriben a la nostra taula són les bacores, anomenades també figaflor, que apleguen a la darreria del mes de juny i que donen pas a la primera de les parèmies: Per Sant Joan, bacores, verdes o madures, segures. Posada la pedra bàsica del gran edifici dels aforismes al voltant de les figues, en farem ara un petit recull d'aquells que són emprats amb més freqüència per la nostra gent, per tots nosaltres.

Quan diem que això són figues d'un altre paner volem dir que la conversa ha pres un altre camí i que allò que escoltem no té res a veure amb el que estàvem parlant. Quan algú vol fer-nos creure una cosa del tot impossible, l'interlocutor respon amb sornegueria: ara plouen figues. De vegades hem pogut escoltar arguments dits amb escassa o nul·la convicció, aleshores serà el moment oportú per parlar de mitja figa, mig raïm. Els xicons, per la seua banda, s'han aprofitat també del fruit per a les seues coses i així, quan volen fer burla d'algun company, mostren el puny amb la punta del dit gros sortint entre l'índex i el del mig, és a dir, que li fan la figa a l'amiguet. I fer la figuereta és posar-se de mans a terra i cames enlaire, cosa que podem veure molt sovint entre la xicalla que, fins i tot, fa la demostració dins l'aigua de la mar.

Acabarem aquest recull, nascut a la calor agostenca que enguany ha vingut amb més força que mai, amb un parell d'aforismes com poden ser, per exemple, fer figa, que utilitzem quan fa fallida qualsevol cosa, i pesar figues, que es diu d'aquell que fa becaines enmig d'una conversa.

El mes d'agost és, sens dubte, el mes de les figues i acabaré aquest article parlant d'una varietat que mereix una atenció especial. És el cas de la figuerassa, anomenada també figa de pala i figa de moro, sense raons clares que abonen aquesta darrera denominació, perquè les paleres vingueren d'Amèrica i no es comprèn l'adjudicació al món àrab d'una fruita que fou desconeguda per ells fins que les expedicions colombines tornaren de les terres descobertes. Per aquí tenim el costum de donar la paternitat de qualsevol cosa desconeguda als moros i aquest és el cas, encara que avui és ben cert que la palera està estesa pertot arreu de l'hàbitat moresc com a conseqüència lògica de la seua aclimatació, perquè el fruit necessita poca aigua i molta calor i a les terres nord-africanes i a les nostres sudenques manquem de la primera i ens en sobra de la segona.

La mala intenció

Ja feia temps que no transcrivia a L'aixeta un dels "sussoïts" que ma mare m'ha anat contant. L'últim va ser el 29 de maig.

Seguim amb històries en què apareixen rectors -ja en van quatre.




Això era un home que tenia molts fills i poca cosa que donar-los de menjar. Molt sovint, una pensada li venia al cap:

-Els meus fills passant fam, i ací al costat hi ha un que té un corral de borrecs i mai es capaç de donar-li res a ningú. Una nit he d'anar i furtar-li un borreguet; fer un bon sopar i els meus fills, almenys, un dia que mengen prou.

Però es veu que el pobre home no estava acostumat a fer mal ni era capaç de res semblant. I per això li va ocórrer el que li va ocórrer:

Una nit se n'anà al corral del veí amb la intenció d'obrir un poc la tela metàl·lica, per tal d'introduir-hi la mà i agafar un borrec. L'home va passar les hores intentant-ho i, quan començava a fer-se de dia, encara no ho havia aconseguit. Se'n tornà a casa sense haver pogut furtar res.

Passaren els dies i ja no va tornar a pensar en fer allò de nou. Però se li quedà al cap la idea que havia tingut una mala intenció, un mal pensament. De manera que va decidir anar a confessar-se.

El capellà fou contundent en escoltar el relat de l'home:

-Eixe pecat és molt greu!

-Senyor rector, si jo no vaig furtar res.

-No, però tu tenies la intenció. Si hagueres pogut, si t'haguera resultat fàcil, sí que hagueres furtat el borreguet.

-¡Con la intención basta! -va remarcar el capellà en castellà, tractant de donar-li solemnitat a la sentència.

El rector continuà parlant, després d'una brevíssima pausa:

-Mira si el pecat eixe és gran que, si no em dones un donatiu per als pobres, jo no et puc absoldre.

-Senyor rector, jo no tinc diners... -va dir l'home tot sufocat.

-Ai, fill, doncs et vas a quedar així igual, amb el teu pecat.

-Bé, ja ho pensaré, d'on trec els diners.

L'home, desesperat, buscà un amic i li ho va contar tot. Una vegada acabat el relat dels fets, li féu la següent pregunta:

-Tu no em pots deixar eixos diners?

-Però tu ets molt infeliç! Si no vas furtar el borreguet!

-Però el rector diu que igual tinc pecat, perquè hi ha hagut mala intenció. Mira, no puc ni dormir de pensar que se'm va passar pel cap fer allò.

L'amic es quedà pensatiu uns moments.

-Jo et deixe els diners i tu fas el que jo et diga.

-El que em digues, sí.

-Tu vas allí a confessar-te, però en compte d'anar per davant, vas per la reixeta, per on van les dones. I li dius al rector que li portes els diners...

L'amic va seguir explicant-li tot el que havia de fer, mentre l'home l'escoltava amb molta atenció. Després, aquest anà a l'església . Va arribar al confessionari i es dirigí al capellà a través de la reixa:

-Senyor rector, sóc jo, el del borreguet. Li porte els diners que vostè em va dir.

El capellà, estranyat al veure que l'home estava al costat, on es confessen les dones, va fer gestos per a que l'home se situara a la part de davant. "Per davant, per davant..." -deia en veu baixa; "per ací no te'ls puc agafar".

L'home no es mogué d'on estava, però sí que va parlar:

-Mire, igual em va passar a mi amb el borreguet: "con la intención basta...". Vostè ha vist els diners que tinc ací? Jo ara ja me'n vaig a casa.

I així ho féu. Després, això sí, de tornar-li'ls a l'amic.



Més "sussoïts" que podeu trobar al bloc:

El sord de Montesa

El rector i la ceba

El sermó del rector

El robatori de la gallina


També moltes més coses de tradició oral a l'espai de Toni Cucarella La cuca salamanduca.

Botifarra a caMot (3/6/09)

Fa cosa d'un mes, el dia 3 de juny en concret, vaig participar a una activitat anomenada "Cantar i contar" al local de caMot amb Toni Cucarella i Pep Botifarra.

La idea va ser de Cucarella: ell i jo havíem de contar històries populars, i Botifarra cantar cançons tradicionals, bàsicament infantils. Ara que ja passà allò, puc dir que, tot i resultar molt bonica la combinació, el fet que Toni i jo hi participàrem era una mena d'excusa per a que el gran -grandíssim- Pep Botifarra ens delectara amb una mostra del seu infinit repertori. Una mostra centrada en la cançó infantil: de jocs, de burlesca...

Hui us presente un deliciós fragment de l'actuació del Boti a caMot. Un fragment doble: La Mare de Déu quan era xicoteta i Cançó de xiquets de Nadal. Gaudiu-ho.

Cantar i contar, demà a caMot

Com ja vaig comentar, demà dimecres participaré en el comboi organitzat per Toni Cucarella. Pep Botifarra cantarà (cançons de jocs, de burlesca...); Toni i jo contarem (rondalles, sussoïts, acudits...).

La cosa serà a caMot (C/Blanc nº9, Xàtiva), a les 19:30h.

El robatori de la gallina

Un nou "sussoït" contat per ma mare, una nova història on apareix un rector. Com en les altres ocasions us he dit, el meu avi és qui li contava aquestes coses a la meua progenitora. Recalque el fet que es tracta d'un "sussoït"; és a dir, d'un fet verídic.


Vet ací que una vegada, en una època en què es passava molta fam, uns homes van decidir furtar una gallina, farts com estaven de no menjar res de trellat. Es posaren a guisar-la amb molta il·lusió i, quan ja estava apunt, un d'ells va dir:

-Xe, podríem convidar al rector, que també passa molta fam. Total, mira...; ja que l'hem furtada, així al menos som uno més.

I els homes cridaren al rector, sense dir-li res -evidentment- sobre la procedència de la gallina.

-Ie, vinga a sopar en mosatros, que tinguem una gallineta... guisaeta i tot ja!

-Xe, gallina?? -digué el rector tot entusiasmat.

De manera que el capellà va anar a sopar amb els homes sense pensar-s'ho. Menjaren tots la mar d'agust i després cadascú se'n va anar a sa casa.

Uns dies després, l'home que havia furtat la gallina se'n penedia d'haver-ho fet. Tot era pegar-li voltes a l'assumpte, sense que la seua consciència poguera descansar tranquil·la. I com que no podia aguantar més així, va decidir anar a confessar-se.

-Senyor rector, jo m'acuse que vaig fer un robo.

-Xe tu, un robo?? -respongué el capellà escandalitzat.

-És que vaig furtar una gallina.

-Tu saps això lo qu'és? Furtar una gallina, home! -començà a sermonejar el rector-. Una gallina és una cosa que porta molt de rastre, perquè tu furtes una gallina i... eixa gallina haguera post ous si no l'hagueres furtà; després els haguera covat i hagueren nascut pollets... El robo eixe que has fet és molt important!

-Mire, senyor rector, a mi em sap mal, però...

El capellà el va interrompre per seguir amonestant l'home:

-No home no, això és un pecat molt grave!

Seguiren pegant-li voltes al que havia passat: l'autor del robatori intentant justificar la seua acció i el rector sermonenjant-lo, tractant que acceptara la seua culpabilitat. Fins que arribà un punt en què el lladre, que ja no sabia per on eixir, digué:

-Senyor rector, vosté s'enrecorda d'aquella nit que va vindre a sopar en mosatros?

-Sí, sí que m'enrecorde.

-Pos... eixa gallina era.

-Xe, eiga gallina era? Pos no t'apures, home, que aquella gallina estava moixa! Eixa no haguera post ous en sa vida! Tranquil, tranquil...

I amb aquestes paraules, el rector envià l'home a sa casa.

Cantar i contar

Doncs va i resulta que Toni Cucarella m'ha enredat per a participar en un comboi amb ell i amb Pep Botifarra. Aquest últim, com no és difícil d'imaginar, cantarà; cantarà cançons de jocs, de xiquets, de burlesca... Toni i jo contarem: sussoïts, relaixos, contarelles, rondalles...

Tot tindrà a veure amb la tradició oral de Xàtiva i els seus voltants.

Personalment, quasi esperava que finalment no ho duguérem endavant, donat que em fa vergonya això de contar històries davant un grup de gent. Més que res perquè mai no he estat en una situació semblant. I serà amb Botifarra i Cucarella! Dos vertaders monstres en la tasca de recuperació de la nostra cultura popular. És com si et digueren que hi ha un festival de música on actuen Leonard Cohen, Nick Cave i... un xiquet que està començant amb una guitarra de joguet.

Ah, la cosa serà a caMot el dia 3 de juny. De tota manera, ho tornaré a recordar.

Cucarella també s'ha fet ressò de l'acte; del comboi, que diu ell. No podia ser d'una altra manera, ja que Toni és el promotor...

El sermó del rector

Com molts sabeu, els rectors feien abans la missa en llatí, barrejat de vegades amb el castellà a l'hora del sermó. Segons li contava el meu avi a ma mare, davant la impossibilitat d'elogiar el contingut d'allò que deia algun capellà en concret, era freqüent escoltar el següent comentari per part de la gent del poble: "Xè, ma que té una veu...!".

Aquesta xicoteta introducció em serveix per a donar pas a un nou "sussoït". Com he dit en altres ocasions, el pare de ma mare li contava moltes endevinalles, històries, etc. a la seua filla. I ella me les ha contat -i me les conta- a mi. Espere que us agrade la de hui...



Això era un rector que anava, amb el burret, a un poble on estaven en festes a fer el sermó de la missa. Tot i que la cerimònia tenia lloc a una hora gens matinera, al capellà se li feia tard. I per acabar-ho de rematar, l'home no s'havia preparat cap discurs.

El rector estava tot preocupat i cavil·lós quan, ja quasi entrant al poble, en un pont, va veure una serp. Més endavant, passant pel costat d'una carrasca, observà un corb que hi havia a l'arbre. "Que estrany, un corb ací en ple dia...", es va dir.

Quan, a la fi, l'home arribà al poble, va comprovar que les persones ja estaven fent les paelles, de tard que s'havia fet. Ràpidament, el rector es dirigí al púlpit sabent que tots l'estaven esperant. Es va mostrar pensatiu, com disposat a fer alguna reflexió profunda, i digué solemnement les següents paraules:

-Serp en pontis...

Va fer una breu pausa, després de la qual continuà amb el mateix to:

-Corb en carrasca!

De nou, uns segons de silenci seguiren a les paraules del rector. Finalment, va rematar el seu sermó:

-I a l'entrar de la vila, la paella xilla. Ave Maria Puríssima!



Si us interessa, podeu llegir altres coses que m'ha contat ma mare a l'etiqueta de Tradició oral.

També podeu veure textos molt interessants al bloc de Toni Cucarella La Cuca Salamanduca.

El rector i la ceba

No fa molt, vaig transcriure ací un "sussoït" (contalla de caire humorístic basada en fets verídics) que m'havia contat ma mare en diverses ocasions; es tractava d' El sord de Montesa.

Ma mare coneix moltes històries populars, així com cançons, endevinalles, acudits... El meu avi li ho transmetia, i ella té una memòria prodigiosa.

Hui tenim un nou sussoït, al que li he posat el següent títol: "El rector i la ceba". També me l'ha contat ma mare, evidentment. Espere que el disfruteu.



Fa qui sap quants anys, en un poble on la gent vivia quasi exclusivament del camp, hi havia un home que tenia un bancal de ceba. Aquesta persona estava tot el temps esperant a veure què en podia treure de la collita, donat que la situació econòmica a sa casa passava per uns moments delicats.

Un dia, anà al camp a comprovar si la ceba ja estava bona per a ser collida, i va veure, desesperat, que li les havien furtades totes. Tan sols hi havia, en un cantó del bancal, una ceba.

El pobre home va anar a contar-li-ho al senyor rector.

-Mira el que m'ha passat! Quin disgust més gran... -li digué.

-Deixa'm la ceba eixa que no t'han furtat, a veure si se m'ocorre alguna cosa.

El diumenge, quan el rector pujà al púlpit a fer el sermó, i després de dir el que havia de dir, es va dirigir a la gent amb aquestes paraules:

-Estem molt disgustats... Ja sabeu que, ací al poble, tots vivim del poc que hi ha a la terra. I tenim un pobre home que estava esperant per a collir la ceba, i resulta que li han furtat tota la collita! Tot li ho han furtat, excepte aquesta ceba que tinc a la mà... -el rector mostrà la ceba que no havia sigut robada-. Això és l'únic que li han deixat.

Va fer una pausa molt breu i continuà parlant:

-Però no passa res. Des d'ací estic veient qui li ho ha furtat, i amb una cebà... -el rector va fer el braç enrere com si anara a tirar la ceba i, en eixe mateix moment, un dels assistents a la missa féu un moviment reflex amb el cap, com si tractara d'esquivar el possible llançament.

I així va ser com el lladre es va delatar.

El sord de Montesa

Ma mare, que és una enciclopèdia de cultura popular, m'ha contat en diverses ocasions aquesta història. Atenent al que diu Toni Cucarella, supose que es tractaria d'un sussoït: contalla de caire humorístic basada en fets verídics.


Això diu que era un llaurador que estava mig sord, a qui no li feia gràcia que la gent se n'adonara d'aquest defecte, cosa que, per altra banda, no és infreqüent.

Eren les festes de Montesa, i l'home havia anat molt matí a l'horta a treballar. Després d'una bona estona d'estar llaurant, va veure que s'alçava una polseguera pel camí, senyal que venia gent.

"Això deuen ser els músics que venen a tocar a les festes", es va dir. Va sentir preocupació, com li passava cada vegada que es veia obligat a intercanviar paraules amb algú. "No passa res, em prepararé les contestacions...".

El pobre home es va posar a imaginar com hauria de ser el diàleg que tindria lloc en breus moments. "Primer em preguntaran: Què? Ha llaurat molt hui? I jo contestaré: De la bassa ençà". Tenia una bassa per a regar, i una corda amb un nuc, el qual li permetia de saber la quantitat d'aigua que hi havia dins.

"Després diran: Vaja! Hi haurà molta aigua en la bassa? I jo els respondré: Fins el nuguet". L'home va seguir imaginant l'escena: "Com no hauran estat mai a Montesa, igual em pregunten per on es va; jo els diré: Per aquelles penyetes d'allà".

Quan va aplegar la gent que venia pel camí, molt educadament es van adreçar al llaurador:

-Bon dia, germà!

-De la bassa ençà -va contestar ell.

-Germà, que està sord? -li van preguntar estranyats.

-Fins el nuguet!

-Xé, vaja i que els dimonis se l'emporten!

-Per aquelles penyetes d'allà.

No et cases amb un sabater

El meu avi per part de ma mare li contava -i cantava- a aquesta molts sussoïts, cançons, rondalles, endevinalles... Ell era de Xàtiva, però també va viure un temps a Barcelona, d'on va recollir una part important del que després transmetia oralment. Fa poc, ma mare em cantava aquesta cançoneta:

No te cases, xica bonica;

no te cases en un sabater

perquè sempre estan dins de casa

i tot ho volen saber,

i en l'excusa de calfar el cerol

escarben el perol.