Saturació a cap d'any

Aquell any, Remigi havia decidit no celebrar la nit de cap d'any. Si li preguntaven per l'assumpte, responia amb el següent discurs:

-Molta gent se sent obligada a sopar de manera especial. Ixen per a no sentir-se estranys quedant-se a casa com sí farien una altra nit qualsevol. Són víctimes de les convencions!

Va sopar amb la televisió apagada i escoltant música, com era habitual en ell. Tot i voler aparentar normalitat al seu interior, Remigi se sentí estrany. I també sol.
Després va seure al sofà i estigué una bona estona tractant de concentrar-se llegint una novel·la sense aconseguir-ho. Va provar també de veure una pel·lícula, però pensaments aliens al film giraven per la seua ment, fent que la tristesa anara envaint-lo més i més a poc a poc.
Finalment, fent un esforç per aparcar la seua determinació i els principis, Remigi decidí telefonar un dels seus amics, per tal de saber on es trobava el grup sopant i acudir-hi a l’hora del cafè. Tanmateix, per molt que insistia prement el botó del seu mòbil, l’únic que aconseguia escoltar per l’altaveu era una gravació que deia el següent: “El número marcat es troba fora de cobertura o no està disponible”.

Definició de 'radical'

Definició de 'radical', atenent a l'experiència viscuda per una amiga uns dies enrere:

Tota aquella persona que, responent a un policia a la ciutat de Xàtiva, ho fa en valencià. Fins i tot quan l'agent de l'ordre li amolla la frase imperativa "Háblame en castellano".



El concepte fou encunyat per una dona policia a finals de l'any 2009, qui va sentenciar: "Sois muy radicales"; s'adreçava a una xica que li parlava en valencià. Estranyament, va emprar el plural, tot i que era una la persona amb qui parlava. Sembla que la idea unida al terme 'radical' és complexa, tenint la característica de ser aplicable a tot el grup on es troba l'individu que mostra la conducta abans definida.

Gaza, un any després de la massacre

Us presente un interessant curt animat de l'israelià Yoni Goodman que reflecteix bastant bé quina és la situació actual de Gaza, encara que la música i l'aspecte del protagonista potser no es corresponen del tot amb les condicions infrahumanes i la desesperació que impregnen el dia a dia dels palestins.



Un any després de la massacre d'Israel sobre Gaza, constatem una vegada més la impunitat amb que actua l'Estat hebreu. Dóna igual que l'informe Goldstone, encarregat per Nacions Unides, acuse Israel de crims de guerra (tot i mantenint una insultant equidistància amb els "crims" de Hamas) o que Amnistia Internacional afirme que no s'han rendit comptes pels "crims de guerra i violacions dels drets humans" que tingueren lloc durant l'anomenada operació "Plom fos". És molt probable que els dirigents israelians tinguen dolor d'estómac de tant de riure quan escolten aquestes coses: ells saben que van a seguir practicant impunement el genocidi sistemàtic i l'ocupació de Palestina; que van a continuar robant, matant, torturant, violant...

Un any després de l'assassinat de més de 1400 palestins -davant la mirada indiferent de la Comunitat Internacional-, sabem que moltes persones de Gaza viuen en tendes de campanya perquè la seua casa va ser destruïda; que el bloqueig d'Israel impedeix l'entrada a la Franja dels materials necessaris per a construir habitatges; que el subministre d'electricitat s'interromp de 8 a 10 hores al dia; que, degut a la massacre, el sector industrial ha desaparegut i la desocupació a Gaza és espectacularment alta; que els efectes psicològics en la població palestina són devastadors...

Un any després d'una massacre on es va destruir gran part de les instal·lacions d'aigua corrent, es van inutilitzar la majoria de les línies telefòniques, i un 70% dels cristalls de les finestres de les cases foren trencats, sabem, en fi, que Gaza és una presó. Una presó "sense futur", en paraules d'Adnan Abu Hasna, conseller de premsa d'UNRWA, l'agència de Nacions Unides que assisteix els refugiats palestins.

La indignació que em produeix la situació de Palestina em deixa, de tant en tant, sense paraules per a expressar-la. Fins i tot, quan escolte notícies a la ràdio sobre l'assumpte sent l'impuls d'apagar l'aparell. Tanmateix, hi ha una cosa que sí que faig i que us anime a practicar, si és que compartiu aquesta indignació: es tracta del boicot als productes israelians. És una acció que va començar a practicar-se coordinadament l'any 2005 des d'una coalició de grups palestins, inspirada en el boicot a Sudàfrica dels anys 80. A primers de 2009, Naomi Klein aportava arguments en defensa del boicot.

Com que estem a Nadal, finalitzaré l'entrada amb una nadala il·lustrada amb imatges: Nadal a Terra Santa.

Societat catòlica?

Les dades que us presente a continuació estan extretes d'un informe anomenat Catalunya ha deixat de ser catòlica?, elaborat per la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC).

• A l'Estat espanyol, el 67% dels alumnes es troba a l'escola pública; el 25% a la privada concertada i el 6,7% a la privada no concertada. El 96% de les escoles catòliques són concertades.

• L'Estat gasta 517 milions d'euros en l'ensenyament de la religió: 388 a les escoles públiques i 129 a les privades.

• Dins una escala d'u (poc important) a quatre (molt important), els joves de l'Estat espanyol puntuaven la religió amb un 1,76 l'any 2005.

• El 74% d'aquests joves quasi mai assisteix a cerimònies religioses. Únicament un 4,7% va a missa els diumenges.

• A Catalunya, sols un 36% dels matrimonis s'han casat per l'Església; el 62,8% opta pel procediment civil.

• El 47% dels joves creu que "l'Església es troba més prop dels poderosos i dels rics que no dels pobres i necessitats".

• Entre les professions considerades "més útils socialment", el sacerdoci n'és la penúltima, després dels militars de carrera. El nivell de "confiança" que l'Església inspira en la població jove és la més baixa entre les majors institucions.

Aquestes dades mostren que l'Església està molt desconnectada de la societat, que cada vegada representa menys gent. Tanmateix, aquesta institució compta amb una gran quantitat de privilegis en la seua relació amb l'Estat, com és el fet de poder disposar d'una casella a la Declaració de la Renda per a recaptar diners dels contribuents. Es podria parlar també de la gestió catòlica de la majoria dels centres concertats sostinguts amb els nostres diners, de la presència de l'Església en nombrosos actes oficials... No debades, la institució se sent -se sap- forta, i és per això que es permet la prepotència d'exigir la presència dels seus símbols a les aules dels col·legis públics.

No estaria malament que l'Estat començara a reduir, fins a eliminar-los completament, els privilegis d'aquesta colla tan impresentable, i que els mitjans de comunicació prestaren menys atenció a les destarifades opinions expressades per aquests personatges, alguns d'ells ben sinistres (i sinistres també les opinions...).

Si no fóra el Papa

El Papa cae al suelo durante la Misa del Gallo al ser abordado por una mujer

Si no es tractara del Papa, potser un vídeo així podria mostrar-se perfectament a un programa d'eixos de suposat humor. No fa molt, m'ensenyaven algunes gravacions molt més cruels on, en teoria, tocava riure.

Somriure fals de Nadal

Potser no és mala idea celebrar el dia de Nadal escoltant una cançó de Los Acusicas, dels quals us vaig mostrar un videoclip el mes de Maig d'aquest 2009 que ja s'acaba. Guitarres contundents, ritme glam, so vitamínic i optimista, i una lletra marca de la casa per al tema "Es navidad".





Pudiendo estar siempre en conexión,
sólo nos vemos en esta ocasión.
Digo yo que por algo será.

Tenía que haberla ensayado algo más.
Si no se van pronto se va a agarrotar
mi sonrisa falsa de Navidad.

Ya no practico todo aquello de "amarás al prójimo"
porque hoy mi casa se convierte en un parque zoológico.
Es Navidad, se supone que es un día especial;
tan especial que lo vamos a pasar mejor que nunca.
Es Navidad, la sonrisa se me va a congelar.
Y, entre tanta hipocresía, prometo disfrutar.

Mis primos están atacando el turrón.
¡Un poco más de consideración!
No hay por qué aplicar la ley del pobre.

Todos los años la misma canción:
un día entero de flagelación,
trescientos sesenta y cuatro de libertad.

Al voltant del discurs del Rei

Ahir ens contava la premsa que la Casa Reial havia demanat a RTVE una modernització per al missatge televisiu del Cap de l'Estat, un canvi de decoració per a trencar amb la imatge "tradicional" d'anys anteriors. És a dir, que potser han pensat en aquella idea de McLuhan, expressada amb la seua famosa frase: "El mitjà és el missatge".

Hui hem conegut més detalls sobre l'assumpte. Presteu atenció:

-El fons es canviarà per un altre de distint.
-S'utilitzarà una unitat mòbil externa per a gravar el monarca en alta definició.
-Les imatges s'enviaran a les televisions en format 16:9 (siga això el que siga, que jo no ho sé) o panoràmic. La finalitat? "Crear un efecte més cinematogràfic".
-Possiblement s'intercalaran imatges d'exteriors entre les paraules del Rei.

Vaja, com per a posar-se unes ulleres 3-D -que ara són molt millors que aquelles antigues de cartó- i no perdre's ni un detall.

Per altra banda, sembla que grups republicans han convocat una cassolada a la mateixa hora en què comença el discurs: a les 21h.

Un altre fet destacable al voltant del missatge del monarca és que, per primera vegada, la televisió pública basca el retransmetrà. Un punt més en el currículum del Govern espanyolista de Patxi López, qui té el poder gràcies a la il·legalització d'idees practicada a Euskadi. Un pas més en el distanciament entre societat basca i Administració autonòmica.

I en el centre de tot açò -o no tant en el centre- el contingut d'un discurs més o menys previsible. Un text escrit pel Govern espanyol que tractarà de transmetre les idees de consens entre PSOE i PP, amb al·lusions calculadament vaporoses als temes que poden ser polèmics en la lluita entre socialistes i populars espanyols.

A l'endemà, el dia 25, vindrà l'apartat més surrealista de tot l'assumpte: les valoracions dels partits polítics. Cadascun destacarà un fragment del discurs, o una interpretació, que suposadament casarà amb els postulats d'eixe grup.

Pel que fa a nosaltres, seguirem pagant-li a una família per a que visca sense treballar i amb tota mena de luxes. Com deia Evaristo, de La Polla Records: "¡Joder, yo quiero ser rey!".

Però qui sap si Joan Carles ens sorprendrà i farà un discurs adaptat de veritat a la situació de crisi, com el que vam poder veure a APM...

Les vinyetes afilades de Miguel Brieva

Miguel Brieva (Sevilla, 1974) és un dibuixant definit per alguns com un creuament entre El Roto i Robert Crumb. Les seues genials vinyetes són crítiques afilades, dards dirigits -sobretot- contra la maquinària propagandística del capitalisme de consum. Però Brieva, a més de practicar la denúncia, té un talent especial per a l'humor amb mala llet.

Les seues influències, citades per ell mateix, són ben diverses: Da Vinci, Bergman, Ferlosio, Kafka, Machado, Satie, Pessoa...

A continuació, podeu gaudir d'algunes de les vinyetes de Miguel Brieva. Espere que us agraden.

Ampliant (o no) el Diccionari de l'AVL

No fa molt, us parlàvem d'una curiosa retolació bilingüe que ens vam trobar -i vam fotografiar- al supermercat. Recordem la imatge:


Als comentaris d'aquella entrada del bloc hi va haver una mica de confusió: que si allò de "sumo" era valencià blaver, que si es tractava de portuguès...

L'assumpte ens va dur, posteriorment, a una reflexió més general al voltant de la regulació de les normes de la nostra llengua. Tenint en compte que el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua admet formes com aixina, assumpt, dumenge, giner, llançol, llauger, llunt, rellonge, llamentar, llògic, rapidea, socialiste, deportiste, barco, empollar, pago, gasto, xiste i pobrea, potser la paraula sumo hauria d'estar-hi també inclosa? Per exemple, hom podria escriure el següent: "El dumenge em vaig beure un sumo de pinya amb rapidea mentre mirava el rellonge, el qual tenia un barco dibuixat al centre, considerant-se això una cosa ben llògica".

Què en penseu vosaltres? El Diccionari ortogràfic de l'AVL hauria d'admetre la paraula sumo o no? Voteu a la nostra enquesta, ací a la dreta.



Per a una reflexió més profunda, feu clic ací.

Evitació

Durant el descans de cinc minuts -aprofitat per altres i per mi per a fumar un cigarret- no vaig parlar amb ningú, mantenint-me apartat dels xicotets rogles que s'havien format a la porta de l'edifici.

La gent, a poc a poc, tornà a entrar de nou amb la intenció de seguir amb aquell curset. Em vaig quedar sol i comencí a fumar una altra vegada.

Mirant a través de la finestra, vaig veure com tots s'asseien. No em sentia capaç d'anar-hi dins per tal de continuar. Pensí que ja buscarien un altre professor.

Tzipi Livni, els escrúpols i la impunitat

Definició de la paraula 'escrúpols' (sol emprar-se en plural): Aprensió, fre que posa la consciència, a obrar o decidir, per por que l'acció duta a terme siga immoral, injusta, il·lícita, etc.

En general, la majoria dels polítics que arriben a tenir un cert poder no té escrúpols. Almenys pel que fa a les conseqüències que es deriven de les seues decisions polítiques; supose que, dins l'esfera de la seua vida privada, la cosa serà diferent.

Tzipi Livni és una política israeliana, actualment a l'oposició. Durant la coneguda com operació "plom fos", en què Israel matà 1400 palestins -la majoria civils-, aquesta dona va ser la ministra d'Afers Exteriors. 1400 civils més milers de ferits, amputats, xiquets orfes...

Entre desembre de 2008 i gener del present any, l'exèrcit hebreu es va dedicar a destruir hospitals, carreteres, col·legis, poblats de pescadors, magatzems d'aliments, cases, comerços, fàbriques... Crec que, des d'ací, ens resulta difícil imaginar l'horror que suposà massacrar Gaza amb aquella intensitat.

L'estiu passat, una ONG israeliana anomenada Breaking the silence (Trencant el silenci) recollia el testimoni de soldats jueus al voltant del brutal genocidi. A un informe que va elaborar, es deia el que molts ja sospitàvem: que els civils de Gaza, així com els recursos de la zona, no eren danys col·laterals, sinó l'objectiu de l'operació. Pot sonar pervers, però fou així. "No havíem de tenir consideració cap als civils, disparàvem a tot el que vèiem. Se'ns repetia que les consideracions humanitàries no tenien cabuda", afirmava un dels soldats. Es pretenia la rendició del poble de Gaza, que Hamàs deixara de tenir el recolzament popular que tenia. No s'aconseguí, per cert.

El dia 1 de gener de 2009, Israel havia assassinat ja més de 400 persones, ferint-ne unes 2000. Eixe mateix dia, Tzipi Livni va fer les següents declaracions: "La situació dels civils a Gaza és com hauria de ser".

Aquests dies hem sabut que l'ex-ministra d'Afers Exteriors d'Israel ha hagut de cancel·lar un viatge a Londres perquè un tribunal anglés va emetre una ordre de detenció contra ella. Livni està acusada de crims de guerra per la invasió de la franja de Gaza de l'any passat.

Atenent a les declaracions dels governants britànics, imagine que aquests faran alguna cosa per a que la dona -sense escrúpols, amb les mans tacades de sang- puga circular amb impunitat pel Regne Unit. A l'Estat espanyol ja es va limitar la jurisdicció universal (amb els vots de PSOE, PP, CiU, CC, NaBai, UPyD i UPN) per tal d'evitar problemes als criminals poderosos.

Si existira una Justícia justa, equitativa, cega de veritat en el sentit d'igual per a tots, Tzipi Livni hauria d'estar molts anys tancada a la presó.

L'ordinador de Zapatero

En una roda de premsa, anunciant el rebuig de la Generalitat al programa Escuela 2.0 (adquisició d'ordinadors per a les aules de 5é de Primària, pagats conjuntament entre el Govern espanyol i l'Administració autonòmica)...


Font de Mora, Conseller d'Educació (14/12/09): "L'ordinador de Zapatero pot provocar la miopització a molts xiquets".




Comentari:

Hom s'imagina al president del Govern espanyol amb un somriure pervers i un ordinador baix del braç destinat a convertir en miops a una quantitat immensa de xiquets. Ja sabíem que Zapatero era una persona roïna, però desconeixíem que la seua maldat podia arribar a tal extrem: el sadisme, gaudir provocant la miopia en els més menuts... Qui sap si voler aconseguir que molts es tornen cecs.

Per contra, Font de Mora és un home preocupat per l'ensenyament al País Valencià. No li deixaren promoure l'anglés a través d'Educació per a la Ciutadania, però prompte tornarà a la càrrega amb el xinés; idioma que hauríem de dominar tots els valencians, fins i tot abans que la nostra pròpia llengua.

El Conseller ha estat ràpid neutralitzant aquesta retorçuda iniciativa de Zapatero, sempre obsessionat amb perjudicar el País Valencià. El president del Govern espanyol ha arribat inclús a organitzar una conspiració d'oftalmòlegs que, durant tot el dia d'ahir, i armats amb bata blanca i oftalmoscopis a la mà, van estar negant la tesi de Font de Mora des d'uns pressupostos suposadament científics. Però no sabia Zapatero que, ací, la Generalitat comptava amb els seus propis oftalmòlegs, que anaven a defensar el sentit comú, frenant les perverses intencions del president.

Una vegada més, el nostre Conseller preferit ha demostrat ser una persona entregada a la lluita pel benestar dels valencians, sobretot del dels més xicotets. Per això, hem de tenir-lo present a les nostres ments amb el nom amb què ell mateix es va autobatejar, que -sent en anglés- sona a gran personatge, a modernitat, a superheroi: Fountain of the Blackberry.

Zora, ciutat invisible

Más allá de seis ríos y tres cadenas de montañas surge Zora, ciudad que quien la ha visto una vez no puede olvidarla más. Pero no porque deje, como otras ciudades memorables, una imagen fuera de lo común en el recuerdo. Zora tiene la propiedad de permanecer en la memoria punto por punto, en la sucesión de sus calles, y de las casas a lo largo de las calles, y de las puertas y ventanas de las casas, aunque no haya en ellas hermosuras o rarezas particulares. Su secreto es la forma en que la vista de desliza por figuras que se suceden como en una partitura musical donde no se puede cambiar o desplazar ni una nota. El hombre que sabe de memoria cómo es Zora, en la noche, cuando no puede dormir, imagina que camina por sus calles y recuerda el orden en que se suceden el reloj de cobre, el toldo a rayas del peluquero, la fuente de los nueve surtidores, la torre de vidrio del astrónomo, el puesto del vendedor de sandías, la estatua del ermitaño y el león, el baño turco, el café de la esquina, el atajo que lleva al puerto. Esta ciudad que no se borra de la mente es como un armazón o una retícula en cuyas casillas cada uno puede disponer las cosas que quiere recordar: nombres de varones ilustres, virtudes, números, clasificaciones vegetales y minerales, fechas de batallas, constelaciones, partes del discurso. Entre cada noción y cada punto del itinerario podrá establecer un nexo de afinidad o de contraste que sirva de llamada instantánea a la memoria. De modo que los hombres más sabios del mundo son aquellos que conocen esta ciudad de memoria.

Pero inútilmente emprendí viaje para visitar la ciudad: obligada a permanecer inmóvil e igual a sí misma para ser recordada mejor, Zora languideció, se deshizo, desapareció. La tierra la ha olvidado.


Las ciudades invisibles. Italo Calvino

Traducció al castellà a càrrec d'Aurora Bernárdez.

Nous "valencianistes", referèndums i Canal 9

Fa cosa d'un mes, des dels sectors autodenominats "valencianistes" -el que es coneix com tercera via- es va posar el crit al cel pel fet que, a la campanya de difusió dels referèndums independentistes d'aquest cap de setmana, hi haguera un mapa dels Països Catalans. Segons ens deien, a més de tractar-se d'una imposició annexionista, això perjudicava els nostres interessos en el sentit que seria utilitzat per la dreta valenciana per tal de deslegitimar el nacionalisme valencià.

Fins i tot es va redactar un document de protesta, subscrit per les associacions i partits següents: Esquerra Nacionalista Valenciana, Estat Valencià, República Valenciana - Partit Valencianista Europeu, ACR Constantí Llombart i ACR Utopia XXI. En aquell moment, ja vaig parlar d'aquesta reacció del nou "valencianisme".

Per cert, al bloc Utopia, on es va penjar l'esmentat document, hi vaig escriure un comentari argumentant la meua discrepància i no me'l van publicar. Se'm va censurar, malgrat que aquest web diu estar "dedicat a la difusió i el debat del pensament valencianista".

Feta aquesta introducció, vull centrar-me en l'argument segons el qual la inclusió del País Valencià al mapa de la "Nació Catalana" -per part de la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència, organitzadors dels referèndums- perjudicaria les aspiracions del nacionalisme valencià, al ser quelcom utilitzat pel blaverisme, amb Canal 9 al capdavant.

En primer lloc cal dir que, en cas que així fóra, a qui s'hauria d'acusar seria als manipuladors que atien el fantasma de la invasió catalana, i no als organitzadors de les consultes que -d'acord amb els seus plantejaments nacionalistes- han fet servir un mapa dels Països Catalans. És plenament legítim defensar allò en què creus.

El blaverisme no necessita excuses -realitats objectives manipulades- per repetir el seu discurs paranoic. Sempre pot recórrer a fets inventats, i/o tergiversats, per a que siguen digerits pel pensament irracional: des de l'assumpte del transvasament de l'Ebre fins a la inclusió de la paella en algun llibre català de cuina, passant per l'enfrontament Port Aventura versus Terra Mítica.

Però és que, a més d'aquesta objecció, s'ha de dir que ahir, a Canal 9, es va presentar la notícia dels referèndums sense fer cap al·lusió a intencions annexionistes dels catalans ni a res semblant. S'hi van dedicar 49 segons del telediari amb el següent titular: "Hi haurà observadors internacionals als referèndums independentistes". El que es va dir va ser, literalment, açò:

"Tot a punt per a la primera onada de referèndums independentistes que se celebra este cap de setmana a Catalunya. Hi hauran de respondre prop de 700.000 catalans empadronats en alguns dels 167 pobles on es faran les votacions. Tot i que els resultats no són vinculants, hi haurà eurodiputats de Còrsega i Flandes que faran d'observadors internacionals. Esta nit, el president del Barça tanca l'acte central de la campanya de la comarca d'Osona i demà el poble més menut de Catalunya iniciarà les consultes sobiranistes. Hui també s'ha confirmat que Girona, juntament amb Barcelona, farà el referèndum el 25 d'abril".


La indignada reacció del nou "valencianisme" va mostrar por, anticipant-se a una hipotètica possible realitat que, a la fi, no ha sigut tal com preveien. El mapa dels Països Catalans ha aparegut a les imatges de les notícies, sí; però ningú no ha parlat d'annexions, d'invasions ni d'operacions per a furtar-nos la paella.

El nacionalisme valencià no ha de sentir-se tan fràgil, tan vulnerable a la demonització blavera. Si no, no té sentit ser nacionalista, perquè sempre vas a actuar condicionat per possibles acusacions infundades. Perquè, com deia abans, la dreta valenciana no necessita realitats per tal de recórrer una vegada i una altra al fantasma de les conspiracions catalanistes amb l'objectiu de subjectar el nacionalisme espanyol.

Minarets i crucifixos: aclarint les coses

Fa unes dues setmanes, es va celebrar un referèndum a Suïssa, promogut per l'extrema dreta, on el 57% dels votants es va pronunciar a favor de prohibir la construcció de minarets a les mesquites.

En aquests temps, en què es confon deliberadament el laïcisme amb el racisme més intolerant, s'agraeix escoltar veus que es dirigeixen a la raó, i no a les emocions més primàries. Darrerament, hem llegit pseudoarguments que barregen l'assumpte dels crucifixos a les aules amb la presència de mesquites a les ciutats, posant totes dues coses en un mateix plànol, insultant així la nostra capacitat de raonar seguint unes pautes lògiques.

Óscar Celador Angón és professor de Dret Eclesiàstic de l'Estat i de Llibertats Públiques. Hui ha publicat al diari Público (triple redundància!) un senzill text que clarifica molt bé aquestes coses.

• Una cosa és lesionar la llibertat religiosa als espais públics on els menors assisteixen de manera obligatòria; una altra és obstaculitzar el dret d'una minoria a exercir la llibertat religiosa.

• El referèndum, promogut per l'extrema dreta, tindrà conseqüències negatives en la integració social de la minoria musulmana. A més, del resultat es derivaria la vulneració de drets bàsics garantits pel conveni europeu.

• Aquells que han votat a favor de la prohibició ignoren que la legitimitat que esgrimeixen podria ser utilitzada en el futur per enderrocar els campanars de les Esglésies.

Llegiu l'article complet ací.

Mishima, llum i foscor

"De sobte, el sol / perfora un gran núvol / i la tarda esclata / com si fos un matí". Aquests són versos de 'La tarda esclata', una preciosa cançó de Mishima, grup de pop format a Barcelona l'any 1999.

La banda catalana va començar cantant en anglés, publicant els seus dos primers treballs en aquesta llengua. L'any 2005 es passaren al català amb l'edició del disc Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa. I farien servir el mateix idioma al seu darrer àlbum, Set tota la vida (2007).

David Carabén és el líder de Mishima, cantant i compositor dels temes. L'estil d'aquest grup indie es troba a meitat de camí entre la cançó d'autor i l'efervescència pop: sonen lluminosos i foscos, optimistes i crus. En aquest sentit, recorden bastant una formació de Brooklyn anomenada The National, els quals vaig poder veure a un bon concert el FIB de 2008.

La banda té una marcada vocació literària. Dues mostres d'açò, més enllà de la valoració que hom puga fer dels textos de Carabén: prenen el seu nom del malaurat escriptor japonès Yukio Mishima; al seu últim disc posen música a un poema de Joan Maragall anomenat 'Els ametllers'.

Al meu parer, Mishima és un molt bon grup amb el qual pots gaudir experimentant diverses emocions i sensacions intenses. Sempre i quan t'agrade el pop, és clar.

Finalitze l'entrada amb el videoclip i la lletra d' 'Un tros de fang', tema que pertany a l'àlbum Set tota la vida.




Tu no saps com em fas sentir,
com un ninot vora la caixa,
tan petit, insignificant.
A les teves mans, un tros de fang.
Tu no saps com em fas sentir,
com un idiota, que compta el temps perdut
entre un 'ja ens veurem' i un 'avui no puc'.

Tu no saps reconèixer en mi,
el que tinc d'or et sembla una llauna,
jo m’arrugo i vaig oxidant-me.
El que trobo dolç a tu t’amarga
i per allargar la tonteria que ens cremava
vull estar ofegant-me.

Tu no saps com em fas sentir,
tu no saps com em fas sentir,
tu no saps com em fas sentir...

Parle en castellà i no moleste

El fet va ocórrer a Benicarló recentment: una metgessa de guàrdia li diu a un pacient, que s'entesta a fer servir el valencià, que li parle en castellà o que se'n vaja del centre sanitari.

Després d'aquesta mostra d'imposició del castellà -negació del dret a expressar-se en català-, el ciutadà va presentar una reclamació (en valencià) davant el gerent del departament 01 de Vinaròs. I hi va rebre resposta; en castellà.

Lluny de demanar excuses, la Direcció General de Qualitat i Atenció al Pacient va argumentar que, des de la Conselleria, "es respecten tots els ciutadans", però que "són molts els metges que venen a treballar a la nostra Comunitat i que provenen d'altres països, com en aquest cas, o d'altres autonomies". Es va rematar la cosa amb una cínica sentència, que pretenia ser una declaració de principis: "L'atenció mèdica a la ciutadania està per damunt de l'idioma en què es preste".

A l' "article sext" de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana podem llegir que "l'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà", i que "tots tenen dret a usar-los". Per si no quedara clara la intenció de defensar aquest dret, se'ns diu també que "ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua".

Per tant, hem de concloure que l'Estatut no és vinculant, almenys pel que fa als assumptes lingüístics. Que una cosa són els principis establerts a la norma bàsica del País Valencià i una altra que s'hagen d'aplicar de veritat.

No hauríem de criticar l'actitud de la metgessa, atès que ella actua dins una estructura on segueix unes directrius basant-se en la informació rebuda.

Per exemple, és més que probable que a aquesta dona ningú no li haja dit que arriba a un país -Espanya- on es parlen diverses llengües. La idea oficial de nació, i la que es projecta internacionalment, és la d'un Estat uninacional i unilingüistic.

Una vegada s'ha trobat al País Valencià, se n'haurà adonat que ací hi ha dos idiomes oficials. Segurament ho haurà deduït al veure cartells en valencià i en castellà al mateix ambulatori on treballa, però deu haver pensat -encertadament- que una de les llengües és més oficial que l'altra. Entre altres coses perquè, per tal d'exercir com a metgessa, no se li han exigit coneixements de català.

La resposta que la Direcció General de Qualitat i Atenció al Pacient li dóna al ciutadà de Benicarló podria resultar còmica si no causara tristesa: "són molts els metges que venen a treballar a la nostra Comunitat". És un argument de barra de bar, poc seriós i a la defensiva: xe, què vols que fem, si és que en són molts! Però, a més d'això, duu implícita la idea que no és obligació de l'Administració valenciana garantir el dret del ciutadà a expressar-se en valencià a un centre públic. Contràriament al que es desprèn de l'Estatut.

Hem de denunciar aquests fets i donar-los a conèixer. Si no volem que el procés d'extinció del català al País Valencià s'accelere entrant en una pendent sense fre.

'The Visitor': viatge a través de l'empatia

Un professor universitari, inicialment prepotent, i acomodat en una posició en què ha canviat l'esforç per una pura aparença de persona important, es troba una jove parella d'immigrants vivint a un pis seu que no visita quasi mai. Aquest és el punt de partida del film The Visitor.

Walter Vale (el professor) fa un doble viatge: un de físic, de Connecticut a Nova York; i un de psicològic, a través de l'empatia que suposa posar-se al lloc de Tarek, un xic siri que és sospitós pel fet de tenir aspecte àrab als EEUU.

Amb serenitat, dramatisme, humor i emoció, el director Thomas McCarthy fa una pel·lícula de denúncia que és limita a mostrar una realitat: la criminalització de l'immigrant àrab a Occident, el tracte inhumanament rutinari a què es sotmès per part de l'Administració.

Nosaltres, els espectadors, som Vale: assistint impotents a la injustícia; negant-nos a assumir que, des de la legalitat, s'actue sense escrúpols.

I de fons, la música com a símbol. La música clàssica -alt estatus social a Occident- substituïda pels ritmes de percussió africana.

Una pel·lícula necessària a una societat -la nostra- on el racisme ha deixat de ser patrimoni dels grups d'extrema dreta per a passar a formar part del discurs predominant, més conscient o inconscientment.

País de cecs

Ningú no li haguera dit mai que arribaria tan lluny. Des del seu despatx, recordava ara els dies a l’escola: les humiliacions, el baix rendiment acadèmic. Un passat que semblava pertànyer a una altra persona, aliè a la seua vida, al seu present triomfal.

Tanmateix, d'alguna manera, la infància l'havia marcat. Jordi no acabava d'atribuir l'èxit assolit als mèrits propis. Des d'aquell 14è pis, dirigia la mirada cap als edificis i els carrers a través de la finestra.

"Un país de cecs", deia en veu baixa.

Músics famosos arruïnats per culpa d'Internet

Dins una protesta protagonitzada per músics espanyols famosos, on es reclamava al Govern que adoptara mesures contra la "pirateria", posant fi a l'intercanvi d'arxius P2P:


Rosario Flores, cantant i actriu (1/12/09): "Els músics també som treballadors, tenim fills i estem arruïnats"



Comentari: Ja feia temps que pensava que Rosario Flores tenia dificultats per arribar a final de mes, pràcticament arraconada a l'exclusió social per culpa dels internautes.




* El Ministeri de Cultura, amb la nova Llei d'Economia Sostenible, bloquejarà les pàgines d'enllaços P2P. Sense passar per la Justícia.

* L'ex-director de Público, Nacho Escolar, i altres periodistes, han elaborat un manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet.

Manifestació de l'1D: bon punt de partida

Ahir a València no érem un milió o dos, com quan hi ha manifestacions a Madrid convocades per la dreta més carca, on Déu multiplica a la premsa les persones com si foren pans i peixos. També és cert que hi havia prou menys gent que a les massives protestes del 28 d'abril. Trobe que, en aquest sentit, hi ha dos elements a tenir en compte: a) és la primera acció del curs 2009-10; b) l'assumpte d'EpC, tot i ser menys important que altres punts, era una cosa que indignava molt pel seu caràcter absurd.

Tot i això, no es pot dir que hi haguera poca gent. Com a protesta-punt de partida del present curs, pense que la manifestació d'ahir va demostrar que es compta amb un important sol -un mínim-, a partir del qual s'ha d'anar creixent amb més accions.

Potser cal fer una reflexió en el sentit de clarificar què es reivindica, contra què es lluita. Més que tenir-ho clar -que es té-, pensar en estratègies de comunicació de cara al missatge que s'ha de transmetre al poble. Com deia abans, allò d'impartir EpC en anglés era un objectiu molt visible a enderrocar, que actuà com a detonant per a reivindicar molts altres punts més importants que aquell.


Gemma Piqué, de la Plataforma per l'Ensenyament Públic, avançava ahir alguna idea en aquest sentit en una entrevista a l'informatiu. Parlava de la importància de mostrar pancartes amb situacions concretes de molts centres: hi ha casos de vergonya, i no en són pocs.

En aquesta línia, opine que sobren banderetes de sindicats (STEPV, CCOO...) i partits polítics (Bloc, ERPV, EUPV). Estem al carrer per reivindicar un sindicat, un partit? O ens unim per reclamar un ensenyament públic de qualitat? És positiu que aquestes organitzacions recolzen la protesta, i es comprèn que vulguen eixir a la foto per recordar-nos el seu posicionament. Però la veritat és que no fan falta tantes i tantes banderetes; al meu parer és quelcom sobrer.

En resum: bon punt de partida el d'ahir, però hem de seguir mobilitzant-nos més i més vegades; amb intensitat i imaginació.

Manifestem-nos hui per l'ensenyament

Hui és el dia en què molts ens manifestarem -a València, però també a Castelló i a Alacant- contra la política educativa d'Alejandro Font de Mora. No es tracta d'una protesta on els mestres reclamen millores laborals. Res d'això. La gent eixirà al carrer per demanar una escola pública de qualitat, atès que és la nostra escola, un servei sostingut amb els nostres diners.

En dies anteriors hem publicat tres entrades parlant de diferents motius per anar a la manifestació:

* Drets lingüístics: Al País Valencià sols hi ha un 33% de l'alumnat que estudia en la nostra llengua, tot i que ho demana un 55%.

* Privilegis de l'escola concertada: Pagada per nosaltres, l'escola concertada té -majoritàriament- una orientació catòlica i el privilegi de seleccionar l'alumnat, apartant immigrants i xiquets amb necessitats educatives especials.

* Fracàs escolar: El País Valencià és la segona comunitat autònoma de l'Estat espanyol amb un major fracàs escolar.


La Plataforma per l'Ensenyament Públic ha elaborat un document esquemàtic on es poden veure els tretze punts reclamats des del curs passat. Ara ja en són dotze, perquè una sentència del TSJ valencià va obligar Font de Mora a retirar el seu particular boicot a Educació per a la Ciutadania, consistent en impartir l'assignatura en anglés amb dos professors per aula (ocurrència que va suposar una inversió absurda, indignant si ens fixem en les carències que tenim a les escoles).



Nosaltres afegirem hui un motiu més per a la protesta: la situació deficitària d'Educació Infantil 0-3 anys al País Valencià.

Presentem unes xifres tan reals com contundents: a la ciutat de València hi ha 3 escoles públiques d'Infantil 0-3 anys; 3 més a Alacant i 2 a Castelló. 8 escoles públiques a les tres capitals del nostre territori.

Es pot afirmar que, al País Valencià, no existeix una xarxa d'escoles públiques d'Infantil de 0-3 anys. El Govern de Camps prefereix invertir diners en la Fórmula 1 o en l'Àgora del collons.

I això malgrat que l'article 15 de la LOE diu que les Administracions han de promoure un increment progressiu de l'oferta de places públiques al primer cicle d'Infantil. A més a més, el nostre Govern ha incomplit el Conveni estatal de 2008 de desenvolupament del Pla educa3 per a construir escoles per als més menuts: des de la Generalitat s'havien de sumar 11,5 milions d'euros als 11,5 milions d'euros transferits per l'Estat, però l'Administració de Camps no ha posat res. Impressionant.

Tenim moltíssims motius per estar hui a les 19h a la Plaça Manises de València (a Alacant, als Serveis Territorials; a Castelló, a la Casa dels Caragols). Si hi aneu, ens trobarem allí. Esperem ser-ne molts.