2 d'abril: Concentració a Alacant contra Font de Mora

D'ací a dos dies -el dijous 2 d'abril- hi ha convocada, per part de la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic (Alacant), una concentració a les 19 hores davant de la Direcció Territorial d'Educació d'Alacant (carrer Carratalà, 47).

Com molt ja sabeu, es tracta de protestar contra la política educativa del govern valencià. L'ensenyament públic, al País Valencià, es troba en una situació de precarietat. A les reivindicacions realitzades per la Plataforma per l'Ensenyament Públic (consulteu-les ací al bloc, als enllaços que hi ha a la dreta) s'ha de sumar l'informe que la revista Magisterio va fer públic la setmana passada, segons el qual el nostre territori és capdavanter en fracàs escolar.

Sóc mestre i aquest curs estic treballant molt prop de la ciutat d'Alacant, cosa que ha fet que estiga vivint a la localitat de Mutxamel, almenys entre setmana. Per tant, em ve bé anar a la concentració. Hi aniré, vaja. Espere que siguem una quantitat important de gent.

Interessantíssima entrevista amb Santiago Alba

Santiago Alba és escriptor, assagista i filòsof. A més de ser un home molt lúcid, té l'habilitat d'expressar-se amb gran claredat, emprant un to tranquil i agradable. Es tracta d'una de les persones (almenys, de les persones que jo he llegit i/o escoltat) que més ens pot ajudar a comprendre el moment actual del complex món capitalista en què vivim. Ah, també va escriure guions per a "Los Electroduendes", dintre del programa dels anys huitanta La bola de cristal.

Aquesta entrevista dura 23 minuts i és més que interessant. Dediqueu-li eixe temps i no se'n penedireu.

Hui encendré tots els llums a les 20:30

L'organització internacional en defensa de la natura WWF ha convocat per a hui una apagada global simbòlica d'una hora per demanar fermesa en la lluita contra el canvi climàtic. En concret, la cosa s'ha de fer entre dos quarts de nou i dos quarts de deu.

És a dir, es tracta d'un acte estil dia sense cotxes. Una reivindicació vaporosa, en aquest cas: no sabem en què ha de consistir eixa "fermesa" que suposadament es demana. Tampoc es qüestiona el model de societat actual, que implica un consum energètic brutal, conduint el planeta al canvi climàtic.

A la convocatòria es parla d'apagar els llums per "encendre la conscienciació". Molt enginyosa aquesta gent, pel que es veu. La línia és, doncs, la conscienciació, individualitzant així el problema: se'ns ve a dir que evitar la catàstrofe està en les nostres mans. D'aquesta manera, no apuntem cap on hem d'apuntar.

La qüestió no és si utilitzem bombetes de baix consum, desconnectem la televisió per les nits o coses semblants. El problema és que el model de societat que tenim es insostenible, ho mirem com ho mirem. La Terra rebentarà perquè se l'està exprimint. No es pot mantenir un sistema en el que volen avions sense parar, es fabriquen milers de coses a cada moment, viatgen milers de cotxes per les carreteres..., i al mateix temps voler lluitar contra el canvi climàtic.

Així, aquesta convocatòria és d'un cinisme ben gran. No apunta al vertader problema i, per això mateix, ajuda a evitar una visió crítica sobre el nostre model de societat. Per a rematar la feina, situa la responsabilitat del canvi climàtic en les conductes individuals. Una jugada perfecta, vaja.

Pel que fa a mi, hui, a dos quarts de nou, encendré tots els llums de casa i també engegaré totes les estufes i aparells elèctrics que tinga. Per tal de dur la contra. A més a més, per a acompanyar el moment, escoltaré la cançó de Feliu Ventura Que no s'apague la llum.

Entrevista de treball

A l'entrevista de treball, li van fer una pregunta que ell entengué com a decisiva de cara a obtenir el lloc. Hi havia dues possibles respostes, les quals eren excloents entre sí.

Amb gran esforç, va contestar tractant d'integrar les dues opcions en una de sola. I realment ho aconseguí. El problema va ser que, després de l'entrevista, es quedà en la desconcertant situació de tenir el lloc de treball i no tenir-lo al mateix temps.

Solidaritat i cooperació internacional: nou curs a Camot

Demà divendres 27, i el dissabte 28, tindrà lloc a Camot (Xàtiva) un nou curs. En aquesta ocasió la cosa va sobre "solidaritat i cooperació internacional" (eixe és el títol que se li ha posat). Us deixe la informació extreta del bloc de l'Associació d'Amigues i Amics de Camot:


El divendres 27 i el dissabte 28 de març tindrà lloc a caMot (c/Blanc, 9 de Xàtiva) el curs sobre solidaritat i cooperació internacional. El curs començarà el divendres 27 a les 20:30h. La sessió de dissabte començarà a les 18h i inclou un sopar al llarg del qual s'explicaran experiències per part de col·lectius i associacions vinculats amb el tema del curs. Els materials i el sopar corren a càrrec de caMot. El preu del sopar és de 5€, que s'abonaran el mateix dissabte.

L'objectiu del curs és fer un acostament a l'àmbit de la cooperació i la solidaritat.Està pensat tant per a persones que no estiguen vinculades a aquest camp i desitgen tenir informació sobre el mateix, com per a persones que ja tenen experiència. Del que es tracta és de fer una reflexió crítica sobre el que suposa la intervenció dintre d'aquest camp de militància i voluntariat.

El curs serà impartit per Vicent Garrido. Durant anys V. Garrido ha estat vinculat als moviments internacionalistes i de solidaritat internacional. Ha estat en nombroses ocasions a Amèrica (Nicaragua, El Salvador, Mèxic, Guatemala...), durant les quals ha fet tasques d'acompanyament a comunitats i persones amenaçades i també ha col·laborat com a obsevador internacional en diferents processos electorals. També va visitar Iraq abans de la segona guerra del Golf, en el marc d'una campanya de solidaritat amb el poble iraquià. V. Garrido, a més d'un bon coneixedor de la situació a aquests països, manté un discurs crític amb determinades formes de dur a terme la cooperació internacional. És també aficionat a la fotografia i ha retratat molts dels conflictes que solquen Amèrica Llatina i altres parts del món.

Per a més informació camot(A)hotmail.com. Recordeu que el mateix dia que comencen els cursos vos podeu inscriure.

Enric Duran: 'Podem'

No sé si heu sentit parlar d'un tal Enric Duran. Es tracta d'un xic català que es va fer famós allà per setembre de l'any passat, perquè va anunciar que havia expropiat 492.000€ a 39 entitats bancàries. Eixos diners els va dedicar a editar i distribuir 200.000 exemplars d'una revista anomenada Crisi, i també a finançar diferents projectes de moviments socials. En el moment en que la publicació era al carrer, ell ja se n'havia anat fora de l'Estat Espanyol, escapant així de la justícia.

Enric Duran ha sigut -i és- una persona implicada en la lluita contra el capitalisme mitjançant campanyes, col·lectius, projectes, etc. D'aquella gent que en deien antiglobalització, terme que els mitjans de comunicació ja no utilitzen tant (ara s'han inventat l'etiqueta "anti-Bolonya", que repeteixen a tota hora).

El dia 18 va ser detingut pels mossos d'esquadra (sí, el mateix cos de policia que ha demostrat la seua gran capacitat violenta).

Ara, s'ha distribuït una continuació de la revista Crisi. El seu nom és Podem i té 20 pàgines (està en format pdf). Recomane baixar-la i imprimir-la, així com reenviar-la.

Basada en 'Assaig sobre la ceguera'

L'altre dia vaig anar al cine a veure Blindness (traduïda al castellà com "A ciegas"), pel·lícula basada en la coneguda novel·la de l'escriptora Sara Mago (ho va dir això algú realment o fou una llegenda urbana d'eixes que diuen?) Assaig sobre la ceguera. No he llegit el llibre, tot i que fa temps que està en la meua llista d'espera mental, així que no puc fer cap comparació entre obra literària i film.

El director de la pel·li és Fernando Meirelles, el mateix de Cidade de Deus i The constant gardener (coneguda per nosaltres com "El jardinero fiel"), entre d'altres.

Què passaria si la gent s'anara quedant cega a causa d'una epidèmia que es va expandint? Aquesta és la hipòtesi a partir de la qual es desenvolupa la trama. El resultat és el caos: un panorama apocalíptic on afloren de manera descarnada les diverses facetes de la condició humana.

La pel·lícula és molt angoixant per moments, tot i tenir algun toc d'humor que trenca la tensió. L'amic que m'acompanyava em va dir després que, durant una bona estona, ho havia passat prou malament. Malgrat això, és un títol que recomane. Trobe que la cinta podria haver estat dirigida, perfectament, per Michael Haneke; de fet em va recordar una miqueta a Wolfzeit ("El tiempo del lobo"), però sent Blindness molt més entretinguda.

El que he dit fa un moment. La recomane. Aneu al cine a veure-la, llogueu-la quan isca al videoclub o baixeu-la d'Internet. Us deixe el tràiler per si li voleu pegar una ullada.

Comencen ja les mobilitzacions contra Font de Mora

Com es preveia, després de la convocatòria de vaga general a l'ensenyament per al 28 d'abril per part de la Plataforma per l'Ensenyament Públic, comencen ja les mobilitzacions.

La Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic (d'Alacant) ha acordat el següent calendari:

• Tancament a l'IES Badia de Baver demà 24 de març.

• Actes públics informatius per al 30 de març.

• Concentració a la porta de la Direcció Territorial d'Educació d'Alacant el proper 2 d'abril a les 19h.

A més d'això, la Plataforma per l'Ensenyament Públic (la que representa tota la comunitat educativa del País Valencià) ha anunciat que té previst organitzar el proper 23 d'abril actes de protesta a tots els centres educatius, a més de convocar manifestacions el mateix dia de la vaga (28 d'abril) a les tres capitals del País Valencià, a les 19h.

Per altra banda, l'impresentable Conseller d'Educació Font de Mora ha fet hui unes declaracions en les que sembla haver fet cas dels seus assessors, donat que s'ha mostrat més suau de l'habitual en les formes. Ha dit que confia en arribar a un acord per a implantar una "educació de qualitat". En qualsevol cas, les seues paraules sonen cíniques si atenem a la realitat que tenim a l'ensenyament públic, així com al comunicat que Conselleria va emetre com a resposta a les reivindicacions de la Plataforma. Si no conegueu la història, podeu llegir-la en aquesta entrada del bloc.

El corb

Traduir poesia és una traïció al poeta i/o al poema traduït? Què en penseu? Què suposa per al traductor? Alguns diuen que és un acte de penetració dins l'autor; altres opinen que és quelcom impossible; i també hi ha qui creu que es tracta d'una forma intensa de lectura. Sembla coincidir tot el món, això sí, en que és una tasca dura i difícil.

Hui us deixe una traducció al català del conegut poema d'Edgar Allan Poe The Raven (El corb), realitzada per Miquel Forteza (1888-1969), un escriptor mallorquí. Trobe que es tracta d'un treball interessant, digne i respectuós amb Poe.

EL CORB

Una trista mitja nit, que vetllava entenebrit,
fullejant amb greu fadiga llibres vells i antics papers
i em dormia a poc a poc, vaig sentir a la porta un toc.
I sens moure’m del meu lloc: “Qualcú ve a cercar recés
-vaig pensar- en aquesta hora, qualcú ve a cercar recés.”
Això sols i no res més.

Ah! El meu cor encar remembra que era dins el fred desembre.
Els calius s’esmorteïen en les cendres dels brasers.
Conjurava en va el meu dol i, amb els llibres més tot sol,
desitajava el dolç consol que amb la llum m’aparegués,
que la mort d’Elionor al matí m’aparegués,
sense nom per sempre més.

I la seda purpurina de la tènue cortina,
de terror me traspassava amb els seus cruixits lleugers.
I per fer allunyar la por que glatia dins mon cor,
repetia jo en mon cor; “Deuen ésser viatgers
que han tustat en aquesta hora; deuen ésser viatgers.”
Això sols i no res més.

Però el dubte tot seguit s’allunyà de l’esperit.
“Senyor -vaig dir- o senyora, perdonau que no m’hagués
adonat d’aquest tustar. Començava a somniar
i no havia sentit clar els tocs vostres tan lleugers.”
Vaig obrir l’ample portal, escoltant els tocs lleugers.
Sols la fosca i no res més.

Escrutant l’obscuritat, vaig restar meravellat,
ple de por altra vegada, ple de somnis volanders
com ningú n’ha mai tingut. Ni el silenci fou romput;
sols trencà la quietud un sol mot que jo digués,
un sol mot, Elionor, que llunyà l’eco digués.
Jus un mot i no res més.

Me n’entrava altra vegada dins ma cambra desolada
i uns brogits vaig escoltar un poc més forts que els primers.
“És segur que qualque cosa sobre ma finestra es posa
-jo vaig dir-me- vés i gosa explorar els brogits propers,
enfonsar-te en el misteri, explorar els brogits propers:
És el vent i no res més.

I tornant a obrir la porta, amb remor d’ales molt forta,
penetrà, amb gran majestat, negre un corb dels temps primers.
Penetrà en la mansió, sens fer salutació,
amb un aire de senyor, sens que el dubte l’aturés.
Es posà en un bust de Pal.las, sens que el dubte l’aturés;
va posar-se i no res més.

L’impostor ma gran tristesa féu somriure amb languidesa,
per la seva captinença, pels seus negres ulls austers:
-”Aucell de testa pelada i de cresta tonsurada,
que has deixat la desolada regió d’obscurs carners:
¿Quin és ton nom en les platges de la Nit, d’obscurs carners?”
I el corb va dir: “Jamai més.”

Vaig restar meravellat que em parlàs amb claredat,
anc que fossen tan estranys els seus mots escadussers,
car és cosa ben segura que jamai cap criatura
no va veure aital figura que a sa porta aparegués:
Un aucell que sobre un bust a sa porta aparegués,
amb el nom de “Jamai més.”

Mes el corb, tranquil.lament, repetia solament
aquest mot, com si son ànima en el mot es difongués.
Cap paraula més va dir, ni cap ploma es va estremir,
fins que jo deia dins mi: “Quants amics meus passatgers
han fuit! Com ells fugirà, com mos somnis passatgers!”
I digué el corb: “Jamai més.”

Em va infondre feredat que el mot fos tan ajustat.
“No hi ha dubte -vaig pensar- que és igual sempre el seu rés
i que el seu antic senyor, perseguit per la tristor,
va ensenyar-li una cançó que aquest mot sempre digués,
la cançó desconsolada que aquest mot sempre digués
de Jamai, de jamai més.”

Mes el corb que m’estremia tornà a dur-me la ironia,
i enfront d’ell em vaig asseure esguardant-me’l, i després,
reposant sobre el vellut, em vaig dir cap baix i mut
perquè havia aparegut aquell corb dels temps primers,
què volia dir el sinistre i vell corb dels temps primers,
quan grallava “Jamai més”.

Això em feia extremir tot, i sens jo adreçar cap mot
a l’aucell que em turmentava amb els seus esguards foguers,
per trobar el significat, vaig tombar el cap, reposat,
sobre el blau coixí folrat, que la llum par que encengués,
sobre el blau coixí morat, que la llum par que encengués,
que ella no oprimirà més.

Em semblà llavors que l’aire s’embaumàs d’intensa flaire,
com si els àngels davallassen brandant místics encensers.
Jo sentia llur petjada en la cambra encatifada:
-”Déu t’envia la rosada de l’oblit, el nepentés,
beu l’oblit d’Elionor, del cel baixa el nepentés.”
I digué el corb: “Jamai més.”

- “Esperit de maldat, vell missatger, profeta o aucell!
Sia el torb, sia el mateix Satanàs que t’enviés
sobre aquesta obscura platja, sobre aquest desert paratge
on l’horror avui s’hostatja, un sol mot diga’m només:
- Hi ha bàlsam a Galaad? Un sol mot diga’m només!”
I digué el corb: “Jamai més.”

- “Esperit de maldat, vell missatger, profeta o aucell!
Pel mateix Déu que adoram, pel cel que ens dóna recés,
diga’m si transfigurada aquesta ànima endolada
podrà veure sa estimada dins els sempre clars vergers,
abraçar sa Elionor dins els sempre clars vergers.”
I digué el corb: “Jamai més.”

- “Sia aquesta greu mentida el senyal de ta partida!
Deixa’m sol amb ma tristesa, de Plutó a les platges vés!
Ni una ploma per senyal de l’engany teu infernal!
Deixa el bust del meu portal, dins l’infern cerca recés!
Treu el bec de dins mon cor, dins l’infern cerca recés!”
I digué el corb: “Jamai més.”

I el corb sense aletejar, resta sempre, resta encar
sobre el pàl.lid bust de Pal.las, amb sos negres ulls austers.
Un llantó sobre ell fulgura i projecta sa figura,
que damunt el trespol sura, com si l’ànima em glacés;
i de l’ombra que em tortura, com si l’ànima em glacés,
no em podré lliurar mai més.

Si algú té interés en llegir el poema en versió original -en anglés- ho pot fer ací.

Arthur Caravan i Leonard Cohen: Susanna i Suzanne

Arthur Caravan és una banda procedent d'Alcoi que practica un estil poc explorat pels grups i cantants que fan música en català. Barregen influències diverses, que van des d'Ovidi Montllor fins a Sonic Youth, passant per Pep Laguarda i Will Oldham, entre d'altres.

Al seu disc homònim -l'únic publicat fins el moment- hi ha inclosa una versió de Suzanne, una de les cançons més conegudes de Leonard Cohen, basada en la que Toti Soler va fer l'any 1972.

Iniciatives com la dels Arthur Caravan contribueixen a enriquir el panorama de la música cantada en la nostra llengua. La versió em sembla molt bona. Ací teniu l'original, de Cohen, i la dels alcoians. Disfruteu-les.


Suzanne (Leonard Cohen)



Susanna (Arthur Caravan)



Podeu, també, consultar el MySpace d'Arthur Caravan.

L'ensenyament al País Valencià: història molt recent i present

La Plataforma per l'Ensenyament Públic ha decidit convocar una vaga general als centres públics per al proper 28 d'abril.

Fem una miqueta de memòria.

Al País Valencià, el curs 2008/09 va començar amb l'estrambòtica ordre de Conselleria consistent en impartir Educació per a la Ciutadania en anglés. Era una forma de boicotejar una assignatura que havia sigut motiu d'enfrontament polític entre PSOE i PP a nivell estatal. El sistema imposat pel Govern Valencià anava de la següent manera: el professor de Filosofia parlava en castellà o en valencià, i un especialista d'anglés feia traducció simultània. Tot un homenatge a l'humor absurd de Tip y Coll.

Molt prompte, la indignació es va anar escampant per tota la comunitat educativa i començaren les mobilitzacions en contra de l'ordre de Conselleria.

Les protestes, concentracions, manifestacions... van anar augmentant de manera imparable. I tot això va fer que afloraren altres reivindicacions que havien estat silenciades -o denunciades en veu no molt alta- durant els anys anteriors.

De quines reivindicacions parlem? Per exemple, de la carència d'una xarxa pública de centres escolars que atenga els xiquets de 0-3 anys. Per exemple, de la manca de professorat per a impartir anglés. Per exemple, de la presència massiva de barracots. Per exemple, de la deficient planificació que impossibilita el desenvolupament de l'ensenyament en valencià. Per exemple, dels privilegis de l'escola concertada a l'hora d'escollir l'alumnat, creant una descompensació social enorme. Per exemple, de l'altíssim fracàs escolar al País Valencià. Per exemple, de la inestabilitat dels planters docents. Massa exemples. En resum, es tracta d'una situació de precarietat a l'ensenyament públic al País Valencià.

Es va crear la Plataforma per l'Ensenyament Públic, com a instrument per a canalitzar les protestes. Aquesta està formada per: els sindicats d'ensenyament UGT, CCOO i STEPV; Escola Valenciana; Plataforma de directors de Primària i Secundària; Sindicat d'Estudiants FAAVEM; Moviment de Renovació Pedagògica i Federació de Pares d'Alumnes FAPA-València.

El 29 de novembre de 2008 va tenir lloc a la ciutat de València una manifestació històrica. El poble valencià no es caracteritza per mostrar-se rebel front el poder polític, almenys no durant les últimes dècades. I aquell dia érem desenes de milers de persones omplint els carrers de València. Des de les protestes contra la guerra d'Iraq no s'havia conegut una cosa semblant al País Valencià.

La següent batalla anava a produir-se el 17 de desembre, amb una vaga general convocada per la Plataforma. Es preveia un seguiment massiu. Almenys, això deuria pensar el Govern Valencià, donat que va fer enrere en l'aplicació de l'ordre que obligava a ensenyar Educació per a la Ciutadania en anglés, per tal de desactivar la vaga (marxa enrere aplicable, de moment, sols al present curs 2008-09). Eixa maniobra i el compromís de negociar els tretze punts plantejats per la Plataforma van aconseguir que, provisionalment, es desconvocara la vaga.

Açò va ser motiu de divisions internes al si de la Plataforma per l'Ensenyament Públic, així com d'una clara decepció entre gran part de la comunitat educativa. El mateix 17 de desembre vaig escriure una entrada al bloc baix el títol de 17-D: Vaga ajornada. Ocasió perduda?. S'obria un calendari de negociacions amb el 15 de febrer de 2009 com a data límit.

Aquest procés de negociacions ha sigut dilatat per part de Conselleria fins que, fruit de la pressió de la Plataforma, l'Administració va emetre un document on suposadament es donava resposta als tretze punts reivindicats.

Com es podia esperar, el document de Conselleria no ha donat respostes satisfactòries. Més bé es tracta d'una provocació i una burla: es manté l'ordre sobre Ciutadania (s'havia fet marxa enrere, però sols per al present curs); no hi ha cap compromís referent al tractament privilegiat que reben els centres concertats; es planteja una moratòria a 10 anys (!) per a la catalogació lingüística en valencià; no es concreten dates per a eliminar els barracots; el punt relatiu a la xarxa escolar infantil de 0-3 anys no és ni tan sols abordat; es presenten com a novetat programes que porten anys aplicant-se, i d'altres que simplement són el desenvolupament de la LOE... Recomane que consulteu la valoració que fa l'STEPV punt per punt.

En un primer moment, hi ha divisió a la Plataforma. Uns grups són partidaris de recuperar les mobilitzacions i altres prefereixen seguir negociant. Però, després d'un debat intern, es decideix convocar una vaga general a l'ensenyament públic per al dia 28 d'abril.

Hi ha més d'un mes per a mobilitzar la comunitat educativa. Vull ser optimista, tot i que els ànims de molta gent van decaure quan es va desconvocar la vaga prevista per al 17 de desembre. Trobe que és important el fet que la Plataforma s'haja mantingut unida: el seu potencial mobilitzador és més gran així.

Per altra banda, el Govern Valencià està tocat ara mateix degut a l'assumpte dels trages de Camps. L'experiència ens diu que, de vegades, les anècdotes que es presten a la broma tenen un poder important de cara a erosionar un govern. Fa pocs dies, en una manifestació a Oriola on es demanaven millores per a l'Hospital Vega Baixa, s'exhibia una pancarta en la que es feia una simpàtica referència a l'assumpte dels trages.

Prompte començaran les mobilitzacions. Allí ens trobarem.

28-A: Vaga general a l'ensenyament

No m'agrada molt posar una entrada al bloc en la que només hi haja un anunci o una convocatòria d'alguna cosa. Preferisc personalitzar el post, contar la història, donar la meua opinió.

En aquest cas, hui no tinc temps per enrotllar-me. Tanmateix, la importància de la vaga general convocada per al 28 d'abril per la Plataforma per l'Ensenyament Públic fa que, almenys, deixe nota de la mateixa. Promet escriure sobre açò en breu.

Després de quatre hores de reunió, la Plataforma en Defensa de l´Ensenyament Públic ha decidit tancar el procés negociador amb Conselleria d´Educació convocant el pròxim 28 d'abril una vaga general en els centres públics.

No ha hagut cap acord entre la Plataforma i la Conselleria sobre el canvi de política educativa i l'entitat convoca a tota la comunitat educativa de nou a mobilitzar-se i esta vegada amb una vaga que des del 15 de desembre estava pendent.

La resposta de la Plataforma, després de tot el procés negociador és clara,: "els punts del Manifest no han sigut concretats i els resultats obtinguts han sigut insuficients, insatisfactoris i inacceptables", així amb rotunditat ho ha afirmat la portaveu de la Plataforma, Gemma Piqué, després de tot el que s'ha treballat per tal d'arribar a un consens amb la Conselleria per tal d'aconseguir un canvi en la política educativa.

12 de març de 2009

Succés

Mentre vivia la situació, la narrava per a sí mateix. Es deia que allò era kafkià, tot i que mai no havia llegit Kafka: a la cuina, la seua núvia, amb cap de mosca, li estacava un ganivet gran en la panxa. Poc després, va despertar ansiós al seu llit i, tocant-se i mirant-se, comprovà que tot no havia sigut un somni.

10 de març: Dia de l'Home

El diumenge va ser el Dia de la Dona Treballadora. Se suposa que es tracta d'una data en què toca reivindicar els drets de la dona, denunciant les situacions d'injustícia a què es troba sotmesa.

De vegades he llegit que, si vols que un problema no se solucione, li has de dedicar un dia. Tenim el Dia sense cotxes, el Dia de la sida, el Dia sense compres, el Dia del Treball... Qualsevol diria que tots els dies de l'any tenen assignada alguna celebració més o menys reivindicativa. Trobe que es hipòcrita promocionar un "Dia de" (o "Dia sense") i al mateix temps mantenir, la resta de dies i també eixe, un estat de coses en el que se sosté el que suposadament es pretén denunciar.

És cert que molta gent, amb bones intencions, aprofita algunes d'aquestes dates per recordar certes injustícies. És el cas del Dia del Treball, i també del Dia de la Dona, per exemple. Però també és veritat que es tracta d'una cosa molt institucionalitzada, i podem veure com els mateixos que contribueixen a mantenir les situacions denunciables, ixen al carrer a disfressar-se eixe dia de crítics. Em referisc als polítics, entre d'altres.

El passat 8 de març es va parlar, bàsicament, de dues reivindicacions: la igualtat salarial entre home i dona, i la despenalització de l'avortament. Ahí va acabar tot. No és que demanar això estiga malament, però no anar més enllà oculta altres situacions.

Hi ha moltes coses que formen part del nostre paisatge i ningú va citar l'altre dia. Per què no es parla del criteri seguit a l'hora d'escollir les presentadores dels informatius a la televisió? No és criticable el paper decoratiu de la dona com a Fallera Major, Bellea del Foc o Reina de nosequines hòsties en diverses festes? Quin polític ha mostrat el seu desacord amb que siga el Rei, i no la Reina, qui tinga el càrrec de Cap d'Estat? (No tinc cap interés en que siga al revés, però és important simbòlicament, quan parlem dels models que es transmeten). Algú ha qüestionat el fet que un grup de xiques joves, ensenyant cuixa, reben al campió d'una carrera de cotxes o de bicicletes? I què em dieu de les cheerleaders ("animadores") dels equips de bàsquet? Per què el cognom de l'home, quan es té un fill, ha de ser el que perdure de generació en generació? I així podríem seguir una bona estona...

El dia 8 de març va ser el Dia de la Dona; o de la Dona Treballadora, em dóna igual. Hui, 10 de març, és el Dia de l'Home. Com tots els dies, inclòs el 8 de març.

Conejas Y Gallinas - La Polla Records

Tengo treinta y nueve años, soy una mujer.

Limpio el polvo de mi vida que no me deja ver.

Sé que sufro para nada

y mi sombra vive presa de muchos porqués

¿Quién sabrá por qué vivo así?

Esclava de mi casa.

Lavo, friego, limpio y abrillanto,

curro mucho, pero aunque me canso

cada noche debo ser prostituta por deber.

No soy nada, yo no pienso, yo no estoy aquí.

De política no entiendo, total qué...

A unos pelos en el pecho he de obedecer

y una chorra y dos pelotas tienen el poder.

¿Quién, quién sabrá por qué vivo así,

debajo de un imbécil?

No, no, no quiero más miedo,

pero el buen dios, y así me lo enseñaron,

aunque no quise hizo de mí prostituta por deber.

Yo sufro de los nervios

y tomo muchas clases de pastillas

y en mis sueños creo ser prostituta por deber.

Soy la fábrica de carne,

mis hijos son del Estado.

Y soy una prostituta.

Y soy una prostituta.

Y soy una prostituta.

No puedo elegir.

G.K. Chesterton: la serenitat d'un exèrcit

Voldria haver escrit hui sobre el Dia de la Dona (i els Dies de l'Home), però entre la feina, l'Escola Oficial d'Idiomes, comprar, estudiar per a les oposicions, cuinar... no he tingut temps. I ara mateix estic molt cansat i me'n vaig de cap al llit. Ho deixe per a demà, si pot ser. Sí que vaig a copiar, a canvi, una frase del llibre que estic llegint aquests dies: L'home que fou dijous, de G.K. Chesterton. M'ha cridat l'atenció, llegint la novel·la en un xicotet descans que he fet després de dinar.

Parla un policia, conscient de la seua funció de defensa del sistema. Un policia intel·ligent, amb inquietuds filosòfiques. Diu així:


"La serenitat d'un exèrcit és la fúria d'una nació".


Ara sí. Me'n vaig a dormir. Bona nit.

El rector i la ceba

No fa molt, vaig transcriure ací un "sussoït" (contalla de caire humorístic basada en fets verídics) que m'havia contat ma mare en diverses ocasions; es tractava d' El sord de Montesa.

Ma mare coneix moltes històries populars, així com cançons, endevinalles, acudits... El meu avi li ho transmetia, i ella té una memòria prodigiosa.

Hui tenim un nou sussoït, al que li he posat el següent títol: "El rector i la ceba". També me l'ha contat ma mare, evidentment. Espere que el disfruteu.



Fa qui sap quants anys, en un poble on la gent vivia quasi exclusivament del camp, hi havia un home que tenia un bancal de ceba. Aquesta persona estava tot el temps esperant a veure què en podia treure de la collita, donat que la situació econòmica a sa casa passava per uns moments delicats.

Un dia, anà al camp a comprovar si la ceba ja estava bona per a ser collida, i va veure, desesperat, que li les havien furtades totes. Tan sols hi havia, en un cantó del bancal, una ceba.

El pobre home va anar a contar-li-ho al senyor rector.

-Mira el que m'ha passat! Quin disgust més gran... -li digué.

-Deixa'm la ceba eixa que no t'han furtat, a veure si se m'ocorre alguna cosa.

El diumenge, quan el rector pujà al púlpit a fer el sermó, i després de dir el que havia de dir, es va dirigir a la gent amb aquestes paraules:

-Estem molt disgustats... Ja sabeu que, ací al poble, tots vivim del poc que hi ha a la terra. I tenim un pobre home que estava esperant per a collir la ceba, i resulta que li han furtat tota la collita! Tot li ho han furtat, excepte aquesta ceba que tinc a la mà... -el rector mostrà la ceba que no havia sigut robada-. Això és l'únic que li han deixat.

Va fer una pausa molt breu i continuà parlant:

-Però no passa res. Des d'ací estic veient qui li ho ha furtat, i amb una cebà... -el rector va fer el braç enrere com si anara a tirar la ceba i, en eixe mateix moment, un dels assistents a la missa féu un moviment reflex amb el cap, com si tractara d'esquivar el possible llançament.

I així va ser com el lladre es va delatar.

Calvari Alt de Xàtiva

Fotografia realitzada pel meu germà Alfredo Garcia Terol

Fugir de les falles

Un any més, tornen les falles. Sembla que ja han començat amb les mascletaes i que l'ambient faller ja és present. Com que treballe a la zona d'Alacant, tinc la sort d'estar lluny de tot això, almenys entre setmana. En anys anteriors he aprofitat eixos dies de vacances per viatjar a Barcelona o a algun altre lloc: no som pocs els que no aguantem el soroll, la coentor estètica i la invasió impune dels carrers per part dels falleros.

És un bon moment per recordar el vídeo gravat per Conflictivos Productions fa dos anys, on el Tio Masclet ens parlava de les falles, transmetent molt bé el significat real d'eixa festa... Disfruteu-lo.

Eleccions a Euskadi: una visió diferent

Una visió diferent a la de la majoria dels mitjans de comunicació. El periodista Javier Ortiz, coneixedor de la realitat basca, fa una lectura interessant del resultat de les eleccions autonòmiques a Euskadi. L'article és curtet i es llig amb molta facilitat.

NADA ES TAN SORPRENDENTE
(Javier Ortiz)

• El vot d'una persona en Àlaba val tres voltes més que el d'una persona en Biscaia.

• El bloc autodeterminista segueix sent majoritari a la societat basca.

• La crida de l'esquerra abertzale al vot nul ha obtingut un resultat important.

• Patxi López serà lehendakari amb la majoria social en contra; això podria dinamitzar la societat basca.