Rutinari ritual

Quan va finalitzar la cançó, s'escoltà un tret. L'home que era assegut, lligat a la cadira, morí a l'instant; la bala disparada per la persona que havia estat ballant li va rebentar el cervell.

Crítiques al 15-M realitzades des de certa esquerra

Vaig fer una crítica al moviment 15-M quan sols havien passat sis dies des de les manifestacions que significaren el baptisme del fenomen: parlava del seu caràcter implícitament espanyolista.

Tot i això, hem de ser conscients que el 15-M és una excel·lent i històrica notícia: mai abans hem vist tanta gent indignada al carrer reivindicant drets elementals; s'ha aconseguit penetrar en la societat, fent pols la barrera amb què sempre han xocat els moviments socials. Per altra banda, cal remarcar que el 15-M es va construint constantment, l'anem construint tots si hi participem. A Benimaclet, per exemple, hem pogut veure a les assemblees com la llengua ha format part de les reivindicacions d'una manera seriosa.

Tanmateix, llegint alguns articulistes d'esquerres a mitjans de contrainformació, i atenent a l'agressivitat amb què s'expressen contra el fenomen, es podria arribar a la conclusió que el moviment és una catàstrofe, que quasi millor que ni haguera aparegut.

Vegem tres de les crítiques que es llancen amb virulència.



És intolerable que no es puga portar una bandera republicana a una manifestació.

Al meu parer, es tracta d'una decisió estratègica encertada. Ens importa el missatge, les reivindicacions concretes, o l'exhibició de símbols que poden restar afluència de gent? Per altra banda, això és una veritat a mitges, atès que a la manifestació del 19-J a València hi havia banderes republicanes.


No és un moviment que pretenga enderrocar el capitalisme.

El combustible del 15-M és la injustícia, potser d'una manera intuïtiva, i aquesta ve derivada del sistema capitalista. Les protestes van en la bona direcció; les massives manifestacions del 19-J estaven convocades contra el Pacte de l'Euro, que no és altra cosa que aprofundir en les polítiques neoliberals.

Possiblement no agrada que es proposen mesures realitzables dins el sistema, encara que vagen encaminades a suprimir l'exclusió social? On està el problema? Es pretén construir la utopia -no sabem quina- de la nit al matí? Incendiar bancs?

Una de les claus de l'èxit del moviment és, justament, que s'estan demanant coses que es poden dur a terme.


Per què diuen que són apartidistes, si tots els partits no són iguals? Per què els posen a tots al mateix sac?

No és cert que es posen tots els partits al mateix sac. Des del primer moment s'ha parlat de bipartidisme, de PP-PSOE, com quelcom roin. L'alternança al poder que permet que tot seguisca igual.

A més a més, la filosofia actual -pot canviar, el 15-M es reconstrueix constantment- és exercir pressió sobre els governants, sense estar lligats a cap formació política concreta. És una opció plenament legítima i crec que bastant intel·ligent ara mateix.



Per finalitzar, citaré alguns aspectes que considere molt positius en aquest inesperat fenomen que estem vivint.

a) A les assemblees hi ha una voluntat permanent de consens. Això, de vegades, fa lenta la pressa de decisions, però també reforça la unitat del grup. Pel que he vist, tinc la impressió que la gent més implicada al 15-M té molt interioritzada la idea de voler estar tots units, compartint uns mínims que són bàsics. I això es va contagiant.

b) El 15-M és una ona expansiva que ha servit d'altaveu als moviments socials que, en general, es mantenien fins ara en la marginalitat. Als barris, a les localitats xicotetes, aquests col·lectius, amb experiència en lluites, estan actuant com a motor en les tasques transformadores que s'estan plantejant.

c) La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, creada l'any 2009, ha cobrat un protagonisme espectacular gràcies al 15-M (enllacem ací amb la idea anterior). S'estan aturant desnonaments, amb tàctiques de desobediència pacífica, i amb un clar recolzament popular. Cal valorar aquest fet, impensable fa apenes dos mesos, almenys en la dimensió que ha adquirit actualment.

VELOCISTA, dignes hereus de SURFIN' BICHOS

L'herència d'aquella banda de rock d'Albacete anomenada Surfin' Bichos (1988-1994) continua estant present a molts grups actuals.

Velocista és una formació de València que recorda, com cap altra, l'esmentat grup. Fins al punt que, en determinats temes del seu magnífic disc Murmullo de la selva virgen, els pots arribar a confondre. Dels Surfin' Bichos, han interioritzat la manera de cantar, les estructures melòdiques, l'actitud i la intensitat que es desprèn -no sols- dels textos. Podríem dir que Velocista són la seua reencarnació actualitzada, musicalment parlant: hi trobem guitarres afilades, distorsió, atmosferes tòxiques i tonades dolces i agredolces.

Deia fa poc Pablo Maronda, component de Maronda, que li molesta eixe mimetisme, al·ludint explícitament a aquests hereus de Surfin' Bichos.

No compartisc la seua opinió des del moment que les cançons de l'àlbum de Velocista són bones i, en alguns casos, molt bones. Copiar -o no amagar en absolut les influències- és legítim, al meu parer, si el que es produeix té qualitat. En música, en literatura i en qualsevol activitat creativa. A més a més, les repetides escoltes ens permeten captar matisos que apunten cap a la construcció d'una personalitat pròpia en un futur.

Quant a les lletres, sense ser genials, cal dir que no estan malament del tot. Per al meu gust, hi ha un lleuger abús en la recerca d'una transcendència forçada. Però això sembla ser el seu estil, marca de la casa també en Surfin' Bichos.

Finalitze l'entrada amb una gran cançó dels valencians i el seu corresponent videoclip. Porta per títol Tormenta tropical, i ens ofereix el contrast d'una melodia alegre amb un text autodestructiu.

Què és això del Pacte de l'Euro?

Miren Etxezarreta és una economista crítica que té l'habilitat de fer fàcil el que és -o el que sembla- complex. Com a bona professora, quan fa una exposició es posa al lloc de l'auditori, format per persones que no tenim molta idea d'economia.

Al vídeo que hi ha ací baix -16 minuts de duració-, Etxezarreta ens parla amb claredat del que es coneix com Pacte de l'Euro, el qual estigué en el centre de les crítiques a les massives manifestacions del 15-M el diumenge passat, 19-J.

La cosa ens afecta a tots, és una seriosa amenaça -difícil de frenar- per al nostre benestar: salaris més baixos, precarització de la sanitat i educació públiques, afavoriment de la privatització de les pensions... Empitjorar les nostres vides per tal de contribuir a que una minoria poderosa mantinga i augmente la seua riquesa.







I si voleu més informació, i teniu ganes de llegir, també és recomanable aquest article de Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa, tots dos membres d'ATTAC (moviment internacional que promou el control dels mercats financers).

Prova d'agilitat mental

Observe atentament aquesta imatge, resum gràfic del nou Decret de la Conselleria d'Educació, conegut com "el del plurilingüisme".

Podria dir-nos, en menys de tres segons, quina de les tres llengües que figuren al cartell acabarà desapareixent al nostre territori si finalment s'aplica eixe model a l'ensenyament?

Plurilingüisme i (des)equilibri

Si consulteu, al Diari Oficial de la Comunitat Valenciana (DOCV), el Decret 111/2007 , on s'estableix el currículum de l'Educació Primària al País Valencià, podreu veure com un dels objectius d'aquesta etapa és "Conéixer i utilitzar de manera apropiada el valencià i el castellà, oralment i per escrit." (Article 4, apartat e; pàgina 4 del document pdf).

Actualment, i en general, els alumnes de Primària aconsegueixen dominar les dues llengües oficials del nostre territori si estudien en valencià. Els qui ho fan en castellà únicament assoleixen la competència lingüística en l'idioma de Cervantes. Açò és totalment lògic, tenint en compte la descomunal superioritat social, cultural i mediàtica de l'espanyol.

Es parla de línies en valencià i en castellà, tot i que això no és del tot correcte. En realitat, partint de la lletra escrita, no existeix la possibilitat de cursar totes les assignatures en espanyol. El Programa d'Incorporació Progressiva (PIP) -la famosa "línia en castellà"- preveu que s'impartisca una matèria en català (Coneixement del Medi) i que, a poc a poc, la presència del valencià vaja incrementant-se. En la pràctica, tanmateix, sí podem parlar d'una opció purament en espanyol, amb l'excepció de l'esmentada assignatura.

Malgrat això, des de l'estricta teoria, el plantejament lingüístic a l'ensenyament -amb els seus defectes- té en compte el fet que el català és una llengua minoritzada al País Valencià. Es tracta d'un enfocament que aposta per la discriminació positiva. Millorable: el programa PIP sobra. Però, com dic, duu implícita l'obvietat que el castellà presenta una claríssima superioritat en tots els àmbits a la nostra terra (als mitjans de comunicació, a la indústria cultural, al món jurídic, etc.); i també la idea que cal actuar per combatre eixa situació.

Amb el nou Decret del Govern valencià, el del "plurilingüisme", el de Font de Mora, es trenca radicalment amb qualsevol plantejament de discriminació positiva a favor del català (que és el mínim que s'hauria de fer per frenar l'extinció de la nostra llengua). Des del mateix text legal, des de la teoria, des de la lletra escrita. S'ignora, deliberadament, la realitat social del valencià.

La idea -copiada del model gallec- és distribuir les dues llengües oficials a parts iguals pel que fa a número d'assignatures. "Es garanteix la presència equilibrada en totes les etapes del castellà i del valencià", se'ns diu al Decret.

D'entrada, a molts els pot sonar bé: una cosa "equilibrada"; quin és el problema?

Tractar el castellà i el valencià com si estigueren en igualtat de condicions és partir d'una realitat social inexistent. No garanteix que els alumnes arriben a dominar les dues llengües (no garanteix que arriben a dominar el català, vaja). Equival, per tant, a accelerar el procés de substitució lingüística, a apropar l'horitzó de la mort de l'idioma d'Ausiàs March.

Aquest nou Decret contradiu els objectius curriculars marcats per la pròpia Conselleria d'Educació (allò que hem citat a l'inici de l'entrada). I, a més a més, menteix quan afirma que garanteix l'adquisició de valencià i castellà.

L'única opció de sentit comú, si no desitgem la desaparició del català al País Valencià, és un ensenyament íntegrament en valencià.

Opina Joan Lerma sobre el 15M

En relació a la concentració convocada pel moviment 15M davant les Corts -on fou increpat- i al fenomen en general...


Joan Lerma, ex-president de la Generalitat pel PSPV-PSOE (11/06/2011): "Tot és molt més complicat que seure a una plaça i reclamar solucions".




Comentari: Deixant a banda l'actitud paternalista que mostres, sembla que als polítics dels grans partits us agraden molt les revoltes populars... quan es produeixen ben lluny d'ací (Tunísia, Egipte, Síria, Líbia...), però -ai!- ja no és igual quan formes part dels destinataris de les crítiques, veritat? Per cert, Joan: estava bo l'aperitiu d'aquell acte que costava -que ens ha costat- 18.000 euros?

Cafè d'apertura

Un bar en el que se sirve un café previo a lo que han pedido los clientes, sólo un café, que se coloca en el centro de la mesa. Lo llaman "café de apertura" y no es para el consumo. Es una especie de preludio muy elegante de lo que vendrá, una mácula inaugural, un encendido de motores. El café permanece allí mientras preparan el pedido, luego lo retiran.



Miguel Noguera, Ultraviolencia, 2011