No seré jo qui qüestione la importància i el simbolisme de l'actuació d'Al Tall hui, 25 d'abril, al Gran Teatre de Xàtiva (El grup ens diu adéu aquest any i no tornarà ja a la nostra ciutat). Tampoc -faltaria més- no dubte de la qualitat d'aquesta immensa banda, peça fonamental de la història recent de la nostra cultura, de la nostra nació oprimida.
Tanmateix sí veig, amb una mirada crítica, que es faça aquest acte amb l'objectiu de -com se sol dir- fer país. No dubte de la bona intenció de l'Associació Cultural l'Encobert, Ulleye i Endavant-OSAN, que són els qui ho han organitzat. Però és que el preu de les entrades per al concert oscil·la entre els 15 i els 20 euros. I què voleu què us diga... Com a acte reivindicatiu, el veig un tant elitista (excloent, per tant); sobretot en la situació actual de pobresa creixent.
Alguns podran argumentar que una actuació d'aquest tipus, tot i no estar a l'abast de tot el món, dóna prestigi a la nostra cultura. No ho sé, és possible. A mi no em convenç. Com a una forma de lluita, vull dir.
Joan Colomo és un cantant peculiar nascut a Sant Celoni. Musicalment procedent del punk, ha passat pel hardcore melòdic (va estar als infal·libles The Unfinished Simpathy), desembocant, finalment, en una mena d'indie-folk bastant eclèctic ja en la seua carrera en solitari. Per altra banda, es declara seguidor d'artistes comercials aparentment allunyades de la seua proposta, com ara Rihanna, Britney Spears o Adele.
Amb tres àlbums publicats com a Joan Colomo, el músic del Baix Montseny fa servir el castellà, el català i l'anglès a les seues cançons. I és important parlar de les lletres, atès que aquestes -deliberadament o no- ens inciten a pensar, mitjançant metàfores, ambigüitats i ironia.
Escollim el tema 'Un comino', extret del primer disc de Colomo, 'Contra todo pronóstico' (2009). Una peça deliciosament indie-pop i un text crític que, amb frases contundents, parla de la indiferència davant la violència estructural del sistema. El videoclip paga la pena.
Omitir, anular, desestructurar. Oprimir, especular, convertir el crimen en un daño colateral.
Restringir, derribar, desequilibrar. Financiar la oscuridad. Estos son los cimientos que arman esta sociedad.
Y me da igual si un fiscal dice que el Banco Mundial es el creador del Mal.
Me da igual si la verdad acaba con la humanidad, me da absolutamente igual si se funde el Sol.
Desterrar la humildad, negar la obviedad. Satanizar, evangelizar. Estos son los rasgos de esta cultura global.
Y me da igual si un fiscal...
Sólo me importa si esta noche el mar sigue en el lugar donde solía estar. Me importa un comino todo lo demás. Sólo me importa si esta noche estás tú.
Me da igual si al final todo esto acaba mal, me da absolutamente igual si el fuego cubre toda la ciudad.
L'any passat, va reaparèixer la banda britànica Suede, després de quasi deu anys d'inactivitat (des de fa un temps, el que cal preguntar-se és quin important grup desaparegut no ha regressat: en queda algun?).
Etiquetats com a formació que pertanyia al so brit-pop dels 90, es diferenciaren d'altres bandes per les seues influències glam (T.Rex, David Bowie), per la fantàstica veu del vocalista i, també, per la magnífica col·lecció de grans cançons creades.
Vaig veure un tros de l'actuació de Suede al Festival de Benicàssim de fa -ja!- nou anys i em va agradar molt. No sé si aquesta nit, al Low Cost de Benidorm, Brett Anderson (el cantant) estarà en forma per a oferir-nos el seu característic repertori de posturetes i una bona interpretació, ni si el grup en conjunt sonarà bé. Espere que sí.
Siga com siga, estic segur que escoltaré l'impressionat tema We Are The Pigs, extret del seu àlbum més fosc, Dog Man Star (1994). El vídeo d'aquesta cançó fou censurat a molts mitjans i ens ofereix un panorama que, tal com van les coses, qui sap si el podríem veure per ací en un temps... Gaudiu-lo.
Marondaés el nom d'un grup valencià de pop, i també el cognom d'un dels seus components. L'elecció no és gratuïta, atès que Pablo Maronda és el vocalista i compositor de la banda; Marc Greenwood és l'altre membre (i també forma part de La Habitación Roja).
Trobem en Maronda ecos llunyans d'aqueixa veterana formació de l'Eliana, però cal dir que el seu primer i únic disc fins ara, "El fin del mundo en mapas", ens ofereix una col·leció redona de bon pop sense fisures (cosa que no ocorre amb LHR): no sobra cap cançó. Melodies delicioses que s'adhereixen a la nostra ment de manera inevitable.
Tot i la varietat d'estils pop que presenta Maronda al seu àlbum de debut, sembla que el grup tendeix a decantar-se per un tipus de composició on el ritme no és ni ràpid ni lent; un tempo marca de la casa que a mi, personalment, m'agrada molt.
Capítol a banda mereixen les lletres, les quals ens expliquen situacions i històries (d'amor) d'una manera no directa ni evident. Hi ha intel·ligència i elegància, tot i que també algun excés pedant, al meu parer. Tanmateix, el resultat final mereix una bona valoració
El toc atípic en un grup indie -Maronda ho és- el trobem al bonic tema 'Buenaventura', homenatge a Durruti, el conegut sindicalista anarquista espanyol.
He escollit una cançó que, potser, no és la més representativa de 'El fin del mundo en mapas'. Més que res, pel seu aire trist i melancòlic -distint a l'estil melòdic de la resta dels temes del disc. El seu títol és 'La campiña', i em sembla preciosa.
Amb tot això dels mercats dictant la política dels diferents Estats, precaritzant-nos i, així, enriquint-se ells més i més, em venia aquests dies al cap la lletra d'una cançó de La Polla Records.
Atenció, perquè el tema és de l'any 1984 i la lletra és plenament vigent. La capacitat de síntesi d'Evaristo, compositor i executor (les seues cançons -sobretot les de la primera època- són autèntics dards) de la banda de punk-rock, queda patent en aquesta peça.
He trobat una actuació a Madrid de l'any 1986. La imatge i el so són prou bons. Gaudiu-la.
Vaig estar el diumenge al Festival Internacional de Benicàssim (FIB), on els grans protagonistes del dia van ser Portishead i Arcade Fire (podeu llegir una bona crònica a El País). Dos grans concerts, certament.
No obstant, un dels meus moments preferits fou la interpretació del tema "Wa Yeah!" a càrrec dels mallorquins Antònia Font.
Davant d'un públic nombrós, cap a les 19:40h, sonava eixa grandíssima cançó que fa difícil que pugues tenir els peus quiets. Eufòria, emoció i optimisme: immenses ganes de viure.
La cara B del festival; una actuació que no apareix a la majoria de les cròniques, atès que aquestes s'ocupen més dels grups que figuren amb lletres grans al cartell. Tanmateix, el concert d'Antònia Font es va poder gaudir més plenament, sense aglomeracions; tal com ocorre amb les bandes que toquen quan encara no s'ha fet de nit al FIB.
El grup de música Obrint Pas i els cantants Pau Alabajos i Cesk Freixas van participar a un documental anomenat 'Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid'. Va ser durant una expedició organitzada per la Xarxa d'Enllaç amb Palestina l'estiu de 2009 a Jerusalem i a altres ciutats de Cisjordània.
La iniciativa pretenia denunciar la impunitat de l'Estat d'Israel, el qual practica una política de genocidi i humiliació permanents sobre el poble palestí.
L'any passat hi anà una segona brigada de músics valencians i catalans: At Versaris, Guillamino i La Gossa Sorda.
L'herència d'aquella banda de rock d'Albacete anomenada Surfin' Bichos (1988-1994) continua estant present a molts grups actuals.
Velocista és una formació de València que recorda, com cap altra, l'esmentat grup. Fins al punt que, en determinats temes del seu magnífic disc Murmullo de la selva virgen, els pots arribar a confondre. Dels Surfin' Bichos, han interioritzat la manera de cantar, les estructures melòdiques, l'actitud i la intensitat que es desprèn -no sols- dels textos. Podríem dir que Velocista són la seua reencarnació actualitzada, musicalment parlant: hi trobem guitarres afilades, distorsió, atmosferes tòxiques i tonades dolces i agredolces.
Deia fa poc Pablo Maronda, component de Maronda, que li molesta eixe mimetisme, al·ludint explícitament a aquests hereus de Surfin' Bichos.
No compartisc la seua opinió des del moment que les cançons de l'àlbum de Velocista són bones i, en alguns casos, molt bones. Copiar -o no amagar en absolut les influències- és legítim, al meu parer, si el que es produeix té qualitat. En música, en literatura i en qualsevol activitat creativa. A més a més, les repetides escoltes ens permeten captar matisos que apunten cap a la construcció d'una personalitat pròpia en un futur.
Quant a les lletres, sense ser genials, cal dir que no estan malament del tot. Per al meu gust, hi ha un lleuger abús en la recerca d'una transcendència forçada. Però això sembla ser el seu estil, marca de la casa també en Surfin' Bichos.
Finalitze l'entrada amb una gran cançó dels valencians i el seu corresponent videoclip. Porta per títol Tormenta tropical, i ens ofereix el contrast d'una melodia alegre amb un text autodestructiu.
Que Manelhaja venut, en nou dies, més de 10.000 còpies del seu segon treball és un fet remarcable, sobretot en plena crisi de la música gravada en format físic. Que, ara mateix, 10 milles per veure una bona armadura -que així es diu el disc- siga el CD més venut a l'Estat espanyol és quelcom històric: feia 15 anys que un àlbum cantat en català no ocupava eixe primer lloc.
I és que, tot i que qualitat i èxit no van sempre de la mà, sol ocórrer que la genialitat acaba tenint, inevitablement, una acollida considerable (més o menys limitada, però considerable). No és un fenomen de màrqueting: simplement, que els Manel són musicalment molt bons -com pocs grups ara mateix-, tenen lletres intel·ligents i una personalitat pròpia. Es diferencien de la resta; per damunt i ben lluny.
Qualsevol que gaudira amb Els millors professors europeus -el seu primer treball- esperava amb ansietat nous temes de la banda barcelonina. És el que et pot passar amb, posem per cas, Los Planetas, Joan Miquel Oliver o Arcade Fire (tenint en compte, és clar, com de subjectius poden ser els gustos en qüestions musicals). Qualitat, idiosincràsia, superioritat artística respecte la majoria dels grups i cantants del moment.
No sé dir encara si aquest 10 milles per veure una bona armadura respon a les expectatives creades. L'he escoltat només dues vegades i sí he detectat la presència clara de bastants dianes. M'ha fet la impressió de ser una mica diferent a l'anterior, tot i sonar 100% Manel. Més eclèctic, més pop i un poc menys mediterrani i tradicional. Quant als textos, potser hi ha un llenguatge més indirecte i menys històries amb personatges. Parle, en tot cas, de primeres sensacions.
Hi ha una cançó que, malgrat no haver estat inclosa a la promoció del disc, m'ha enganxat des de la primera escolta. Amb ella us deixe; es diu El Miquel i l'Olga tornen.
Calleu, nobles consellers, guardeu-vos la raó que us quedi, i amb un pas viu i decidit, marxeu on sigui que us esperin. Baixeu les baldes, ajusteu finestres i correu cortines, poseu els nens al llit; si dormen, mireu com respiren.
Perquè si és bo o és dolent, no importa molt ara mateix, que sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer.
Voleu, amables pretendents , fins altres braços que us valorin. I pel camí no pregunteu, deixeu que el nostre amor es fongui, guardarem com un tresor, les vostres panxes, les carícies i us jurem, per un moment ens pensàvem que podíem.
Però si truca algú no contesteu, que el cel ja és prou ple de valents, i sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer.
-Olga, t’he portat una rosa. -Jo a tu unes margarides. -Escolta, estava pensant…, aquesta vegada és la bona no? -Va,call a i dona’m la mà.
Guardeu-vos forces, bona gent, potser ens veurem un altre dia, sabem que volíeu fer més, però què hi farem, així és la vida. T’equivoques d’uniforme i dispares a qui més estimes, t’equivoques de remei i va i s’infecta la ferida.
I alguna estona -què us penseu?- també ens agrada estar contents, però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer.
Per als qui ens encanta la barreja de melodies pop i soroll de guitarres distorsionades -el que es coneix com noise pop-, la irrupció d'una banda com Aiasés una bona notícia, a més de tractar-se d'un fet sorprenent.
La franco-coreana Gaia (solista) més les barceloneses Laia i Míriam són les tres components d'un grup que, cantant en català, sona a Vivian Girls i Best Coast, entre d'altres.
Fins ací, la cosa podria no resultar excessivament destacable; però és que Aias ha gravat el CD A la piscina amb el segell novaiorquès Captured Tracks. A més a més, han actuat a Londres i a Japó, amb un èxit considerable: fotos, autògrafs i, fins i tot, l'edició d'un single.
Les males llengües parlen d'una banda prefabricada, d'una mena de hype (producte mediàtic amb una popularitat excessiva, degut al màrqueting, en relació a la seua qualitat). Siga com siga, mentre facen bones cançons, directes i fresques, com La truita, molta gent les seguirem.
P.S.: Si no esteu familiaritzats amb aquest estil musical, potser us semble estrany que la lletra no s'entenga del tot. Es tracta d'una cosa del tot habitual: es part de la gràcia del noise pop, tot i que alguns ho troben absurd...
El divendres passat actuaren Pep Gimeno Botifarra i Miquel Gil al Palau de la Música Catalana. El de Xàtiva sembla tenir més prestigi institucional al Principat que al País Valencià, cosa ben lògica si tenim en compte la diferent estima per la pròpia cultura que les respectives administracions mostren. Si segueix augmentant la seua fama -i, per tant, sent cada vegada més visible a la Catalunya cultural- serà acusat aviat de perillós-catalanista-violent per dedicar-se a rescatar les nostres arrels?
Vegeu el mini reportatge de TV3 sobre el concert ací.
Vinguen, senyors de la guerra, vostès que construeixen totes les armes, vostès que construeixen els avions de mort, vostès que construeixen les grans bombes, vostès que s'amaguen darrere les parets, vostès que s'amaguen darrere d'escriptoris. Sols vull que sàpiguen que puc veure darrere les seues màscares.
Vostès que mai no feren res excepte construir per a destruir, vostès juguen amb el meu món com si fos una joguina seua. Posen una arma a la meua mà i s'amaguen dels meus ulls, i peguen mitja volta i corren allunyant-se quan les bales volen ràpides.
Com abans Judes, menteixen i enganyen. Una guerra mundial pot guanyar-se (em volen fer creure), però jo veig a través dels seus ulls, i veig a través dels seus cervells com veig a través de l'aigua que corre pel meu clavegueram.
Vostès ajusten els gallets per a que uns altres disparen, i després retrocedeixen i observen. Quan el nombre de morts puja, s'amaguen a les seues mansions, mentre la sang dels joves s'escapa dels seus cossos i s'enterra en el fang.
Vostès van escampar la pitjor por que hom podia haver escampat: la por a portar xiquets al món per amenaçar el meu bebè encara sense nàixer i sense nom. No mereixen vostès la sang que corre per les seues venes.
Quant sé com per parlar quan no toca? Vostès podrien dir que sóc jove, podrien dir que no tinc educació, però hi ha una cosa que sí sé, malgrat ser més jove que vostès: fins i tot Jesús mai no perdonaria el que vostès fan.
Deixen que els pregunte una cosa: els diners que tenen són tan bons com per a comprar el perdó? Pensen que tindria eixe poder? Crec que trobaran, quan els arribe l'hora de la mort, que tots els diners que feren mai no serviran per recuperar les seues ànimes.
I espere que moren i que la mort els hi arribe prompte; jo seguiré els seus taüts en la pàl·lida vesprada, i observaré mentre els baixen fins el llit de mort, i em quedaré aturat enfront les seues tombes fins assegurar-me que estiguen morts.
No sóc un gran seguidor de Bob Dylan. Escoltar-lo em pot dur, de vegades, a l'avorriment, però també, d'altres, a l'emoció. Això últim m'ocorre amb el tema Masters of War.
La cançó va aparèixer publicada l'any 1963 i és una adaptació de la peça de folk tradicional americana Nottamun Town. Després de ser popularitzada per Dylan, ha estat versionada per molts artistes: des de Pearl Jam fins a Cher, passant per Ben Harper.
Masters of War ha estat considerada com un tema antibèl·lic, com una mena d'himne, però el propi cantant estatunidenc va dir l'any 2001 a una entrevista que "no hi ha cap sentiment antibèl·lic en eixa cançó. Jo no sóc un pacifista. No crec haver-ho sigut mai. Si l'analitzes amb cura, la cançó tracta sobre el que deia Eisenhower sobre els perills del complex militar-industrial en aquest país (EEUU)".
Impressionant obra, en tot cas, tant a nivell líric com musical.
Ho diu el raper sevillà ToteKing al tema Redes sociales del seu nou treball El lado oscuro de Gandhi: tanca el 'puto' Facebook ja!
Manuel González -eixe és el nom real d'aquest jove de 31 anys- s'expressa molt millor a les seues rimes que a les entrevistes. Amb una actitud escèptica sempre, o nihilista -segons les seues pròpies paraules-, tracta assumptes diversos quan canta, habitualment amb alguns tocs d'humor.
La lletra de Redes sociales no conté reflexions o conclusions molt profundes -és una cançó, al cap i a la fi. Tanmateix, sí posa sobre la taula punts importants, relacionats amb el món de les xarxes socials, a partir dels quals seria interessant debatre.
El tema de l'alta transparència a les vides de la gent, i com això intervé en les relacions de parella; el desig d'omnipresència que en alguns desperta l'ús d'Internet ("Quiero estar en tos laos..."); la invasió d'egocentrisme ("Puro ego es lo que veo, el top de amigos que resucite tu autoestima por los suelos"); la il·lusió de la quantitat d' "amics" a les xarxes ("Sólo hay un amigo en mi top, y en la vida dos o tres")...
El lado oscuro de Gandhi és, al meu parer, el millor disc del Tote. I la peça de què hem parlat, Redes sociales, una de tantes bones que hi podem trobar dins. Escolteu-la. La lletra s'entén a la perfecció.
Feia setmanes que volia escriure alguna cosa sobre Sedaiós, un grup barceloní d'indie-pop que va néixer fa tan sols dos anys. M'acabe d'assabentar que, recentment, la banda s'ha separat. Emprarem, per tant, el passat per a presentar-los.
Sedaiós era una formació catalana -de Barcelona, com us deia- que feia cançons sense estridències, amb un aire optimista. Sonaven una mica a eixe estil que molts van definir, en castellà, com tontipop (pop amb un toc deliberadament infantil). Però la seua música era més rica; les seues referències, més variades: des de Beat Happening fins a Belle & Sebastian, passant pel pop francés. També cal dir que les lletres d'aquest desaparegut grup ens deixaven bastant menys indiferents que les d'altres bandes estilísticament semblants.
El català i el francés foren les llengües emprades per Sedaiós -també l'anglés de forma testimonial. Queda enregistrat l'àlbum Resolen problemes i dues cançons per al disc infantil Minimúsica, on també hi col·laborà, entre altres, El Petit de Cal Eril.
Acabe l'entrada amb una mostra sonora de la banda barcelonina: un tema que porta per títol "Els vells", el qual, amb el seu ritmet, em sembla irresistiblement contagiós.
Se m'ha tornat a escapar, torno a anar-li al darrere. No penso tenir pietat, se m'ha tornat a colar un vell.
Portes de l'armari obertes, el millor record és amb les barques. L'avi aguantava la cadira mentre jo endreçava la casa.
No, si vull córrer no és per escapar-me, sinó perquè passi el temps; si vull córrer... perquè passi més ràpid el temps.
Li vaig dir a un amic el que sentia per ell. Ell em va contestar: "Ja m'ho podries haver dit abans."
No tinc por de fer-me vell, sinó de que els meus pares es facin vells. Tendres nobles com els gossos. Vas dir: "què trist que és veure'ns així."
Kurt Cobain i Courtney Love es convertiren en la parella grunge de moda a principis dels anys 90. El primer, líder carismàtic del condegudíssim grup Nirvana. Ella, vocalista amb clara actitud punk de la banda Hole. El nihilisme que hi havia a les cançons de totes dues formacions va ser dut a l'extrem per Kurt quan, l'any 1994, es va engegar -oficialment, almenys- un tret al cap, posant fi a la seua curta vida (no debades es deia Kurt...).
Parella de moda, en gran part, per la seua imatge. Atractius i amb cert glamur, sempre situat -és clar- dins la línia grunge, associada a la posada en valor d'una estètica de la brutícia.
Des del recomanable programa de RNE, "La Transversal", del qual ja us en vaig parlar a primers d'any, ens arriba una ràdio-sèrie amb Kurt i Courtney com a protagonistes. Realment, ja porten un temps emetent-la. També es pot escoltar a un altre genial programa de ràdio; en aquest cas es tracta de "Carne Cruda" (Radio 3).
La sèrie és una paròdia-caricatura d'aquests dos personatges, amb un molt bon sentit de l'humor. El capítol que teniu a continuació està basat en la pel·lícula de zombis 28 Days Later (28 dies després).
Dos apunts ràpids, que me'n vaig corrents cap a Benicàssim...
1
Vampire Weekend és un grup de música originari de Nova York. Del seu repertori es podria haver extret la banda sonora per al Mundial de Futbol de Sud-àfrica, atès que practiquen un pop melòdic amb influències del continent que tenim baix d'Europa. Potser és millor que no haja sigut així...
Tenen pinta de "pijos" i fan unes cançons meravelloses. Personalment, m'encanta la veu d'Ezra Koenig, el cantant. Aquesta nit, a la 1, els veuré a l'escenari principal del Festival de Benicàssim. Espere gaudir-ho i ballar amb cançons com aquesta del seu darrer -segon- àlbum.
2
A través de les amigues Ester i Xusa, que hi són a Cuba ara mateix, m'assabente que aquest bloc es troba censurat a aquell país. Que és considerat "contrarevolucionari". Em sorprèn? No ho sé. Els qui defensem moltes de les polítiques de la revolució castrista hauríem de ser els primers en criticar els seus greus dèficits quant a llibertat.
Naima és el títol d'una famosa peça de l'any 1959 composada pel saxofonista John Coltrane. Però també és -i no per casualitat- el nom d'un genial quartet valencià de jazz modern (segons pròpia autodenominació) format per Manolo Valls, Quique Ruiz, Luis Torregrosa i Óscar Cuchillo.
Un grup que practica un jazz més que assequible per a aquells qui, com és el meu cas, no som molt aficionats a aquest gènere musical. I és que la banda compta també amb influències provinents del pop-rock. Ells rebutgen, això sí, etiquetes com jazz-rock o fussion. La seua opció és original i diferent, almenys al nostre context més immediat: Naima fa versions de The Smiths, Pixies i Depeche Mode.
Però no ens ajustaríem a la definició de la seua música quedant-nos amb la interessant anècdota de les versions. Cal sentir els temes propis del quartet valencià. Com ells mateixos ens diuen, la millor manera de saber de què parlem és escoltar-los: visiteu el seu Mai És Peix (com diria Toni de l'Hostal).
Finalitze l'entrada amb un vídeo on podeu veure fragments de l'actuació de Naima al Godella Jazz Festival l'any 2008. Gaudiu-lo.
Immers en plena fase d'oposició, tinc -òbviament- el bloc una miqueta abandonat, amb poques entrades i elaboració mínima de les mateixes.
Hui deixaré el que, per a alguns, pot ser una interessant curiositat: un grup d'indie-pop valencià interpretant una cançó en la nostra llengua a la sala El Sol de Madrid. Es tracta de La Habitación Roja, banda provinent de l'Eliana que compta amb una llarga trajectòria que començà, si no m'equivoque, allà per l'any 1996.
LHR sempre han emprat el castellà als seus temes propis, amb l'única excepció de la cançó "Bona nit", que és la que ens ocupa.
Personalment, em van agradar molt els seus dos primers àlbums, amb un estil molt en la línia de Teenage FanClub, on demostraven una gran capacitat per a les melodies pop amb dolces harmonies vocals. Deixem a banda les seues limitacions pel que fa als textos: perdonables quan duien poc temps perquè transmetien una sinceritat que feia més tolerable certa coentor.
Sense estendre'm més, us desitge bona nit amb l'actuació de La Habitación Roja a Madrid. Bonica cançó.
Sempre que vaig, tu tornes. Quan te cride, no estàs. Dius que no te faig falta, que ja no me trobes... me trobes a faltar.
Tanca els ulls i no plores, bona nit, fins demà. Si demà no me trobes, ja mai més em trobaràs a faltar.
El meu cor està apagant-se, el dia començant. Uns que tornen a casa, uns altres que se'n van.
Vaig descobrir els Pixiescap a l'any 1990. Possiblement siga la banda de rock que més sensacions gratificants m'aporta quan l'escolte. Únics en la seua barreja de soroll, melodia pop, crits de bogeria, punk, canvis de ritme, ambients misteriosos... Pioners, font d'inspiració de centenars de grups indie al llarg dels últims vint anys. Fins i tot a Xàtiva tinguérem un exemple amb els interessants Big Score.
La formació de Boston va nàixer l'any 1986 i, tan sols set anys després, va desaparèixer. Alguns dels seus membres tingueren aventures en solitari que sempre estarien a anys llum de la gran qualitat assolida per Pixies.
Amb tot el que em transmeten les seues cançons, el fet de no arribar a veure'ls en directe ha sigut, per a mi, una mena d'assignatura pendent (sense donar-li a açò una importància vital, vaja!).
L'any 2004, seguint l'exemple de molts altres grups veterans, els Pixies es reuniren de nou i començaren a oferir concerts per ací i per allà. Sembla que sense cap aportació musical nova: un pur exercici de nostàlgia... i un bon negoci. Comenten diferents crítics que ho fan bé, que estan en forma.
Hui me'n vaig a Barcelona, al festival Primavera Sound. Hui toquen els Pixies i jo hi seré allí per escoltar temes tan bons com Debaser.
Les imatges del videoclip que podeu veure a continuació són de baixa qualitat, però el so és bastant bo (tot i que em sembla que no és estèreo) . La cançó és una mostra d'eufòria pop-rock; contagiosa al cent per cent i amb tocs de la bogeria característica dels de Boston.
Resulta sorprenent que, entre els deu artistes més visitats del MySpace a l'Estat espanyol, ara mateix s'hi troben tres grups que canten en català. De Mishima i de Manel us hem parlat ja a L'aixeta; número u(!) i sis a la llista, respectivament. Els Amics de les Arts -al quart lloc- són més desconeguts per a mi (els vaig escoltar una vegada i no em van agradar molt).
Sí que fa la impressió que aquesta xarxa socio-musical és més utilitzada per autors indies que per cantants i grups comercials. Tenim, dins els deu artistes més visitats, a gent com Klaus&Kinski, Love of Lesbian, Los Planetas (genial banda) o La Bien Querida. El que no sabem és si, des dels Països Catalans, hi ha un major ús del MySpace o es tracta tan sols d'un fet conjuntural. O si -és una altra possibilitat- determinades formacions que canten en català són escoltades a altres punts de l'Estat espanyol de manera significativa (en el cas dels primers de la llista, em consta que tenen seguidors fora del nostre àmbit lingüístic).
Per cert. Els Mishima han tret nou disc -de títol, Ordre i aventura- i actuaran el 17 de juny a la sala El Loco de València. Allí hi serem.
Us deixe amb una xicoteta joia d'aquest magnífic grup de poc més d'un minut de duració.
