Fricciona'm el polp (Pulp Fiction)

Al canal de rafelet10 a YouTube podem trobar un vídeo de 7'32'' de duració que és una paròdia d'una escena de la coneguda pel·lícula de Tarantino Pulp Fiction. En realitat, seguint l'estil de programes televisius d'humor com El Informal o La Hora Chanante, el que es fa és crear un argument, a través del doblatge, que no té res a veure amb l'original.

No avance res del contingut per tal de no restar-li gràcia a la cosa. Sí diré que, malgrat que, en general, no es tracta d'una mostra del millor humor, sí que hi ha moments puntuals molt bons. Atenció a això del "julivert", gran exemple de comicitat valenciana de la bona!

S'ha de dir que el vídeo està força treballat. Hi ha uns divertits subtítols i, a nivell musical, s'ha comptat amb Juan Carlos Colomer, Tres Fan Ball, Sarnatxo Folk i Bajoqueta Rock.


A continuació, podeu veure el muntatge. Tot i que, des de YouTube, no s'hi pot inserir, des de Dailymotion sí. Mireu-lo perquè val la pena.




FRICCIONA'M EL POLP by Bor&Not Films
Carregat per videosinternet. - Mira més vídeos d'humor.

Fi a les emissions de TV3 en quatre punts

1) Podeu llegir ací la declaració pública que ACPV ha penjat hui al seu web en relació a la fi de les emissions de TV3 al País Valencià.

2) En contra del que diuen alguns, el blaverisme (anticatalanisme) es troba més fort que mai. És tan potent que no necessita ja difusió: s'ha aconseguit que forme part de la idiosincràsia del poble valencià. En eixe sentit, pronunciar-se a favor que es veja TV3 a la nostra terra és quelcom antipopular, quasi una provocació; segons en quins ambients, t'ho has de pensar abans d'obrir la boca.

3) La persecució del Govern valencià a ACPV (600.000 euros en multes i noves amenaces de més multes), amb l'inevitable cessament de les emissions de TV3, és fruit de càlculs electorals. Augmentar la intensitat de les polítiques blaveres li evita al PP rebre crítiques des de l'anticatalanisme més actiu (GAV, CV...) i, per tant, li permet assegurar un considerable grup de votants.

4) A nivell jurídic, el partit no s'ha acabat. Queda pendent la resolució del Tribunal Suprem i, si calguera, hi ha les instàncies europees. Amb possibilitats reals de guanyar la batalla.

Torna l'humor de Camps

Sabem que, per norma general, els polítics tenen un discurs en públic i un altre de diferent en privat. Francisco Camps, en aquest sentit, sembla ser un cas extrem: per tal de disfressar una veritat, que segur que reconeix quan no té micròfons davant, fa declaracions on diu just tot el contrari i de manera exagerada. Sense pretendre-ho, practica un humor irònic i grotesc.

Allà per octubre de 2009, en plena explosió mediàtica del cas Gürtel, hi hagué una crisi en el PP a nivell estatal. Des de Madrid es volia algun cap de turc a València, alguna mesura, alguna cosa, per tal que l'assumpte no afectara les expectatives electorals de Rajoy. El president fundador del PP, l'històric Manuel Fraga, arribà a dir que veia "problemes importants" a la nostra terra (referint-se al partit conservador, és clar). Quina fou la resposta de Camps? "Don Manuel está encantado; yo hablo con él con mucha frecuencia y está encantado con el partido en la Comunitat y en toda España. Don Manuel está feliz con lo que está pasando". Sense comentaris.

Ara mateix, hi ha cabreig a la cúpula estatal del PP degut a les pressions des de València per tal que es proclame Camps candidat d'una vegada. Desafiant l'agenda i l'estratègia de l'equip de Rajoy, els populars valencians han dut a terme una posada en escena que semblava una autodesignació de l'actual president de la Generalitat com a candidat a les pròximes eleccions autonòmiques (sols des de Madrid se'l pot proclamar). Tot i això, Cospedal i companyia han aprés la lliçó i eviten transmetre una imatge de divisió quan fan declaracions.

Ahir, Camps va admetre algunes preguntes de la premsa, cosa un tant inèdita els últims anys. "Se sent vostè recolzat [pel partit]?", en fou una d'aquestes. Resposta del Molt Honorable: "Soy el candidato más respaldado de todos los candidatos de la historia de las democracias occidentales en todo el mundo". Grotesc, com dèiem abans.

La tendència a l'exageració ridícula és marca de la casa en Camps. També va dir el mes de maig de 2010 que "els 45 milions d'espanyols saben que sóc honrat".

Tinc la impressió que aquestes formes del president no criden molt l'atenció quan el context mediàtic es redueix a Canal 9 i els periòdics i ràdios valencianes. Tanmateix, quan allò que diu és reproduït pels mitjans de tot l'Estat espanyol, queda en evidència el seu estil patètic, coent i delirant. Com si a l'home li faltara un regonet. A mi, almenys, em fa riure.


Vegeu el vídeo extret de la versió digital d'El Periódico de Catalunya.

L'aplicació 'Confession' per a iPhone crea addicció

L'empresa Little iApps ha creat una aplicació per a iPhone, iPad i iTouch amb el nom de Confession. Mitjançant l'ús d'aquesta, la persona pecadora crea un perfil i es prepara per a la confessió real, a la manera d'un examen de consciència.

El programa està sent un èxit espectacular entre la gent més jove, la qual ha oblidat per uns dies jocs com Iron Man 2, Real Football 2010, Rayman o Hero of Sparta. "Confession està superguai! Tinc el rècord de pecats en 2.476, per davant de tots els meus amics", ha confessat un adolescent de 36 anys.

Tanmateix, alguns experts ja anuncien que la nova aplicació podria morir d'èxit, tot i la seua recent eixida al mercat. L'explicació d'açò estaria en el fet que, justament pels seus excel·lents resultats, comencen a aparèixer fenòmens d'addició realment preocupants.

Entre altres casos, sabem que una xica ha estat ingressada a una clínica de desintoxicació d'addiccions, on segueix una teràpia de xoc consistent a dur a terme una llista de 50 conductes pecaminoses al dia: des de pegar-li a algú fins a cagar-se en l'hòstia.

"El meu fill es passa tot el dia confessant-se amb l'iPhone, tancat a la seua habitació. Hui l'he vist agenollat i tot, amb el mòbil en alt, agafat amb les dues mans", ens comenta una mare.

Siga com siga, Confession està sent tota una revolució. Marcarà un abans i un després dins l'àmbit socio-tecno-lúdico-eclesiàstic?




Partint de la notícia vertadera de la creació de l'aplicació 'Confession', tota la resta del text és una recreació humorística sense cap relació amb la realitat.

Internet i els xiquets

Sempre hi ha hagut un cert consens en la idea que és important acotar l'accés als diferents productes culturals per part d'un xiquet, en funció de la seua edat. Amb l'objectiu d'assegurar-li un correcte desenvolupament, lliure de traumes, pors innecessàries, inseguretats i/o altres efectes no desitjables.

Parle de contes populars, pel·lícules, sèries de dibuixos, llibres, etc.

No entre a debatre aquesta idea. Em limite a exposar-la, més enllà que hi puga haver gent que discrepe d'imposar aquesta mena de límits, o que opte per fórmules intermèdies, com ara l'acompanyament d'un adult a l'hora de consumir la manifestació cultural en qüestió.

Temps enrere, algunes persones criticaven durament el fet que molts xiquets tingueren una televisió a la seua habitació. Això permetia -es deia- que aquests pogueren decidir el que veien sense cap control.

Hui, amb l'accés a Internet per part dels més menuts, no té sentit parlar de les restriccions que hem esmentat abans. La xarxa és una important eina educativa i és utilitzada pels infants de manera autònoma -cosa que, en general, no és qüestionada.

Però Internet és -a més d'una eina educativa- una màquina de videojocs, una televisió, un llibre, un conte, una sala per a xarrar i intercanviar informació..., un món de continguts destinats a persones adultes i xiquets alhora.

Sé que hi ha programes de "control parental", però estic convençut que aquests no exerceixen la seua funció amb efectivitat total i que els nanos de hui acaben sabent esquivar-los.

El fet és que -matisos a banda- l'ús autònom d'Internet per part d'un xiquet és incompatible amb la idea d'acotar els continguts als quals aquest hi pot accedir. I això, independentment que siga bo o roin, és indiscutible que ens planteja una situació nova.

Aias: les Vivian Girls catalanes?

Per als qui ens encanta la barreja de melodies pop i soroll de guitarres distorsionades -el que es coneix com noise pop-, la irrupció d'una banda com Aias és una bona notícia, a més de tractar-se d'un fet sorprenent.

La franco-coreana Gaia (solista) més les barceloneses Laia i Míriam són les tres components d'un grup que, cantant en català, sona a Vivian Girls i Best Coast, entre d'altres.

Fins ací, la cosa podria no resultar excessivament destacable; però és que Aias ha gravat el CD A la piscina amb el segell novaiorquès Captured Tracks. A més a més, han actuat a Londres i a Japó, amb un èxit considerable: fotos, autògrafs i, fins i tot, l'edició d'un single.

Les males llengües parlen d'una banda prefabricada, d'una mena de hype (producte mediàtic amb una popularitat excessiva, degut al màrqueting, en relació a la seua qualitat). Siga com siga, mentre facen bones cançons, directes i fresques, com La truita, molta gent les seguirem.





P.S.: Si no esteu familiaritzats amb aquest estil musical, potser us semble estrany que la lletra no s'entenga del tot. Es tracta d'una cosa del tot habitual: es part de la gràcia del noise pop, tot i que alguns ho troben absurd...

Duran i Lleida vol ser polític (ni "pobre" ni "funcionari")

El dissabte 22 de gener, el president del PP, Mariano Rajoy, va demostrar habilitat política llançant una proposta indefinida, però populista: concretament, demanava que es revisaren els complements de les pensions que reben els polítics que han sigut diputats o senadors, i que s'eliminara qualsevol cosa que poguera significar un "privilegi".

Rajoy -o els seus assessors- sap que el context en què diu això no és altre que la retallada de les pensions públiques. I també és conscient -ell, Arriola i/o qui l'assessore- que a les safates d'entrada de molta gent estan arribant correus electrònics on es detallen els privilegis -sense cometes- de la classe política. Des d'un punt de vista estratègic, el gallec va estar molt encertat. Oportunista.

Tres dies més tard, Josep Antoni Duran i Lleida, portaveu de CiU al Congrés, va contestar el president del PP amb les següents paraules: "Ha arribat un moment en què s'ha de defensar la dignitat de la política. Si vostès [s'adreçava a un grup de periodistes] volen que aquí hi vingui simplement gent que no tingui cap propietat, i la societat en general pretén que aquesta Cambra sigui una Cambra de funcionaris i gent pobra, anem pel millor dels camins."

La traducció immediata d'eixes declaracions és la següent: "No em dóna la gana cobrar menys: em negue a guanyar el que guanya un funcionari, un pobre. Jo vull seguir rebent més diners que la immensa majoria de la població. Sóc un polític."

Duran i Lleida justifica eixes declaracions al seu bloc, tot i matisar que "segurament" no hauria d'haver dit "pobres" sinó "amb pocs recursos econòmics". Les emmarca dins el "debat" sobre els sous dels polítics. "Hem de ser molt conscients que arreu del món democràtic, al nostre entorn europeu i a qualsevol altre país democràtic, la política està ben pagada, i que si no ho està baixa inexorablement de qualitat. Aquest és l’autèntic debat.", afirma el convergent.

El català diu que, a qualsevol país democràtic, "la política" està ben pagada. Qui és "la política"? Per què no diu "els polítics"? Potser emprar eixe truc lingüístic genera menys rebuig pel fet d'amagar un poc la intenció?

A més a més, la justificació d'un sou privilegiat -viatges, dietes, etc. a banda- descansa sobre el següent raonament: si els polítics no cobren sous elevats, "la política" baixa de qualitat.

Deixant a un costat la discutible afirmació implícita que actualment gaudim d'una "política" de bona "qualitat", he de mostrar la meua discrepància respecte l'argumentació de Duran. Per què ha de ser així? On està la relació causa-efecte? Seguint eixa mateixa lògica, milloraria l'ensenyament si els mestres cobràrem sous com els seus? Per posar un exemple que em queda prop, vaja.

I ja que la cosa ha començat parlant de pensions, no està de més recordar que, a l'Estat espanyol, més del 70% dels pensionistes cobra pensions que estan per baix del llindar de la pobresa. Xifra que, òbviament, augmentarà amb la reforma pactada per CCOO, UGT i el Govern de Zapatero (reforma, per cert, recolzada per Duran i Lleida). No augmentaria la "qualitat" de vida de la gent que cobra una pensió, senyor Duran, si les incrementàrem en compte de reduir-les?

L'experiment de l'eterna joventut

A l'atzar va atribuir aquell científic de poca rellevància el fet d'haver aconseguit la fórmula de l'eterna joventut. Accidentalment, al seu laboratori havien confluït una sèrie de circumstàncies imprevistes, les quals donaren com a resultat l'elixir més desitjat al llarg de la història de la humanitat.

Realitzades les constatacions empíriques, Roderic Lleixà procedí a l'autoaplicació del descobriment. Segons les seues previsions, primerament compliria anys cap enrere, com una sort de Benjamin Button valencià. Posteriorment, l'edat del científic s'establiria en vint-i-cinc per a sempre.

“Una vida entregada a l'hedonisme il·limitat.”, pensà.

La cosa no va anar del tot com ell esperava. L'envelliment de la gent que l'envoltava, l'ocultació permanent del seu secret i la inadaptació constant als canvis socials que es produïen són sols tres exemples d'una llarga llista d'elements que amargaven la seua existència. I la soledat: l'aïllament més profund que hom puga imaginar com a tret que destacava per damunt de tot.

Un cert dia, considerant que poc més hi havia a observar en aquella conducta, els habitants del planeta Ximtra que havien dut a terme l'experiment -escollint Roderic com a objecte d'investigació- posaren fi sobtadament a la seua vida.