Imatges de la presentació de "Capsa de bombons" a Oliva

El passat divendres vaig tenir l'oportunitat de presentar Capsa de bombons a la històrica llibreria La Fona, d'Oliva. Em va acompanyar Toni Mascarell -qui també escriu microrelats-, el qual va fer una acurada lectura d'algunes de les minificcions del recull. Va ser una vesprada-nit molt agradable, on vaig poder conèixer algunes amistats virtuals en persona, amb cervesa posterior i soparet.

Presentació de "Capsa de bombons" a Oliva

Aquest divendres, 9 de març, a les 20h, tindré el plaer de presentar Capsa de bombons a la llibreria La Fona, d'Oliva. M'acompanyarà Toni Mascarell, qui llegirà alguns dels microrelats del llibre.

La visita

En la foscor de la nit, ell sent uns passos pel corredor. És a l’habitació i es mostra molt inquiet. Tracta de pensar que no hi ha motius per a cap sobresalt, que no passarà res. Els sorolls continuen; hi ha un clic, una llum que entra per sota la porta. Sap que no és lògic fer-ho, però s’amaga al costat de l’armari. Tremola.

Ara percep que s’apropa al dormitori, que està a punt d’entrar-hi. Ell no es mou. Sent com si anara a perdre la consciència, però, al mateix temps, té la seguretat que això no és possible. La porta s’obri, l’estança s’il·lumina.

La veu, per fi. Radiant, tan bonica com sempre. Per uns instants, es queda quieta i a ell li fa l’efecte que l’observa, que fixa els ulls en els seus. Espantat, té un impuls fugaç d’amagar-se, però, de seguida, s’adona que ha estat una falsa alarma, com era d’esperar. Sospira, alleujat. Ella comença a desvestir-se. La mira amb un somriure amarg. Sent el desig d’abraçar-la, com sap que ja no pot fer, com feia totes les nits abans de l’accident.


Microrelat finalista en el mes de gener en la VII edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca", organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Esteve Paluzie de l'Ajuntament de Barberà del Vallès.

Frase a frase

Sempre vaig ser un xiquet dèbil, sense caràcter. Podria tractar d’analitzar-ne les causes, però ara no ve al cas.

L’inici de la meua afició a les frases es va produir durant l’adolescència. Als setze anys, vaig començar a fixar-me en màximes que parlaven de ser fort. Recorde perfectament les primeres paraules que vaig apuntar a un full solt, extretes d’una revista antiga que hi havia per casa: «L’únic impossible és allò que no intentes». Em van fer pensar molt, alhora que vaig sentir que podia enfrontar-me amb més valentia a la vida, i llavors vaig encetar la meua col·lecció de sentències. Pretenia, així, provocar un canvi, convertir-me en una persona amb coratge.

En algun moment vaig valorar l’opció de llegir algun llibre d’autoajuda. Ho vaig intentar en comptades ocasions, però mai no vaig aconseguir passar de les primeres pàgines. De manera que vaig continuar ampliant la meua llista, omplint línies, llibretes senceres. «Aquesta és la teua vida, fes el que t’agrada i fes-ho de manera continuada».

Els anys van anar passant i, malgrat experimentar sensacions intenses de motivació amb les frases, aquestes eren fugaces i no produïen cap efecte en la meua personalitat. Tanmateix, no vaig abandonar la meua afició, la qual s’havia convertit en una mena d’addicció. Supose que, en algun racó de la meua ment, albergava l’esperança que allò de les sentències acabara funcionant prompte o tard. N’acumulava més i més, les rellegia.

Hui sóc una persona adulta, dèbil. Veig dins meu les pors de la infància, res no ha canviat en el fons. Però fa temps, vaig obrir un perfil a Twitter, on transcric les màximes de la meua vasta llista. Ho faig a poc a poc, amb periodicitat calculada. Tinc milers de seguidors i molts d’ells m’escriuen, alguns em demanen consell. Jo els responc sempre amb alguna de les frases acumulades al llarg dels anys.

Un dels meus followers, un adolescent, m’ha dit hui que acaba de començar una col·lecció de sentències per a arribar a ser fort algun dia.


Microrelat finalista el mes de gener en el VIIIè Concurs ARC de Microrelats "Virtuts" (Subtema: Fortalesa).

Advocats del diable

El dia del Judici Final no va anar com Déu esperava. Alguns advocats, amb elevada formació, llarga experiència i excel·lents habilitats dialèctiques es van defensar a si mateixos, i van posar el Creador contra les cordes. No tenia Ell el poder de saber prèviament el resultat d’aquell judici? Què pretenia, doncs, duent-lo a terme? Per què permetia el dolor causat per fenòmens naturals propis del Seu planeta? No perdia legitimitat un déu amb tants representants pederastes a la Terra?

El Totpoderós va elevar una veu greu amb efectes d’eco, mostrant un rostre sever engrandit al cel:

—Sóc Jo qui us jutja a vosaltres! No vosaltres a Mi!

Però, en aquells moments, la multitud ja havia començat a donar mostres d’indignació amb Déu. Fins i tot, moltes persones van començar a emetre forts xiulets en senyal de desaprovació.

—Us fulminaré amb un raig a tots! —va bramar.
—Ací teniu el Déu misericordiós... Aquesta és la seua vertadera cara, la de l’Antic Testament? —va cridar un dels advocats.

El Creador va intentar dissimular uns instants de confusió i, volent aparentar determinació, va anunciar la suspensió del Judici Final per raons d’agenda personal: «Ara he d’atendre assumptes celestials urgents», es va excusar. Va explicar que el món no s’acabava encara i que la sessió s’ajornava fins una altra data futura.

Microrelat finalista el mes de desembre en el VIIIè Concurs ARC de Microrelats "Virtuts" (Subtema: Justícia).

Actitud en acció

Has vist com s’apropa, caminant per la vorera, amb la seua feminitat elegant. Al moment, has posat l’esquena recta i has estès una mica els dits de la mà dreta, agafant el cigarret de la mateixa manera en què ho fa Humphrey Bogart en la imatge que visualitzes a la teua ment. El cambrer ha mirat la tassa buida de cafè, ha fixat els ulls en ella de manera fugaç i t’ha preguntat després si volies alguna cosa més. Tu has aclucat els ulls —de nou, has imitat Bogart, conscient, inconscient, de fer-ho— i, sense mirar-lo, li has dit que no, amic, gràcies, amb gran seguretat en tu mateix. Has sentit el so dels talons de les seues sabates a molt poca distància, el ritme que evoca el moviment sensual dels malucs, l’estil en la mesura justa, idònia. Has optat per no girar-te. En compte d’això, has fet una xuclada al cigarret a càmera lenta, alhora que has percebut, de reüll, el seu cos, i també el seu perfum. A continuació, ella ha arribat, t’ha fet un bes rutinari i s’ha assegut a la taula. «Demà dinem a ca els meus pares, recorda-ho», t’ha dit, somrient. Tu has assentit amb el cap i, després de baixar la guàrdia uns instants, has continuat actuant.

Microrelat finalista en el mes de novembre en la VII edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca", organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Esteve Paluzie de l'Ajuntament de Barberà del Vallès.

Imatges de la presentació de "Capsa de bombons" a Barcelona

El dissabte 18 de novembre, a les 12h, vaig tenir el plaer de presentar Capsa de bombons a la llibreria Chronos de Barcelona. El mestre Sergi G. Oset (no deixeu de comprar els seus llibres), autor del pròleg del recull, va conduir l'acte amb mestria i gràcia, com en ell és habitual. Per altra banda, la xativina Sara Pons va fer una molt bona lectura d'alguns dels microrelats del llibre. Després, ens vam fer un vermut i vam xarrar una miqueta (més).

"Capsa de bombons" a Barcelona

El dissabte 18 d'aquest mes, a les 12h, presentarem Capsa de bombons a la llibreria Chronos (Barcelona). L'escriptor Sergi G. Oset introduirà l'acte i Sara Pons llegirà alguns dels microrelats del llibre. Després, ho celebrarem amb una cervesa (o més!).