Sóc un afortunat!

 

Un gat negre em barrava el pas davant el portal. Jeia al terra, amb les potes estirades cap a un costat. M'observava, desafiant, des d'uns ulls verds luminescents. El pèl era una catifa de vellut que li conferia un aspecte de perfecció divina... o demoníaca. Vaig haver d'apartar la mirada.

—Que em tens por?

M'havia parlat!

—No, jo...
—Si em deixes viure amb tu, et lliuraràs de la mala sort —La veu era ronca, com la d'un mafiós.

Es va incorporar i, amb el llom doblegat, se'm va refregar per les cames. «Per què no tenir un gat?», em vaig dir.

Vivíem junts, però no ens relacionàvem. Sempre estava amagat per algun racó o dormint hores i hores a una cadira. Mai no parlàvem. Fins que un dia, ajagut a la butaca, em va clavar els ulls verds com la primera vegada: dues bombetes elèctriques de 100W.

—He pensat que, a partir d'ara, la butaca serà meua. Estic tan còmode ací... —En dir allò, es va estirar llargament mentre obria la boca. Em fixava en els claus afilats.
—Però eixa butaca la tinc molts anys, veig el futbol ahí...
—No voldràs... tenir... mala sort? -em va advertir Al Capone separant les paraules.

De manera que aconseguia esquivar la mala sort fent concessions. No sempre m’agradava del tot, però l’alternativa era molt pitjor! Es va quedar amb el menjador i vaig haver de fer vida a la saleta. Em vaig veure obligat a comprar una altra tele.

El meu espai es reduïa cada vegada més. Al remat, sols tenia el rebedor. Però un dia, em vaig trobar el gat en tornar de la feina. Se’m va refregar. Després, es va asseure a terra amb les orelles en diagonal i va encendre les seues bombetes de 100W.

—Amic. Hem estat bé junts, però ha arribat el moment que et busques casa. Jo necessite espai per córrer, caçar ratolins i tot això.
—Ratolins ací?
—Amic?
—Sí, sí. He d’evitar la mala sort, no?
—‘Molto bene’.

Han passat ja algunes setmanes des d’aquell dia. No tinc casa, però no he patit cap desgràcia. Sóc un afortunat! Ara mateix, visc temporalment al pis d’un amic. Té un gat i... no és negre.

 

Microrelat finalista el mes de novembre en el XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" (Subtema: "El gat negre").

 

Miratges

Algú m'havia suplantat. Ho vaig saber en revisar l’historial de compres a la web. Després de l’alarma inicial, vaig tractar de racionalitzar les coses: la quantitat de diners no era tan elevada. I vaig sentir —per què no dir-ho?— una certa calidesa de proximitat humana. Podria conèixer aquella persona algun dia? Dir-li que estava disposat a deixar-ho córrer? Fins i tot, no m’importava que fera més comandes, sempre que es mantinguera dins d’uns marges econòmics raonables. Vaig parar esment en les compres, de nou, i em vaig adonar que els seus gustos eren semblants als meus: dues novel·les policíaques i varetes d’encens. Uns dies més tard, em va sorprendre rebre aquells productes a casa. Pensava que hauria fet servir un punt de recollida. Aleshores vaig entendre que es tractava d’un regal, fet amb els meus diners, això sí, però la intenció d’apropament era clara. Compartíem aquell desig. O això em semblava... Per la meua banda, no podia fer res més que esperar. Però el temps passava i no donava noves senyals de vida. No sé si es va arribar a enfadar amb mi. El cas és que hui, quan he volgut accedir a la web, he vist, abatut, que m’havia canviat la contrasenya.

 

Microrelat finalista el mes de febrer en la X edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca", organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Esteve Paluzie de l'Ajuntament de Barberà del Vallès.

Substitució

Fa dies que el meu reflex als espills no em segueix del tot. Són detalls mínims. Per exemple, m’afaite i veig que ell deixa la mà quieta durant uns segons. O em mire en la superfície de vidre de l’ascensor i gira els ulls cap a un costat. Fins i tot he arribat a percebre algun somriure malèvol.

Tot i els moments de confusió, tinc clar que es tracta d’al·lucinacions, d’algun problema mental. Res a veure amb els episodis de depressió i atacs d’ansietat. Em preocupa, però ha d’haver-hi alguna solució. He augmentat la dosi d’ansiolítics, sense cap resultat.

Hui tenia cita amb el psiquiatra. Mentre m’afaitava, m’he vist estàtic en l’espill durant molta estona. Aleshores, ell m’ha fet gestos per tal que m’apropara a la superfície. Li he fet cas. En eixe instant, he sentit un contacte aquós i, de seguida, m’he trobat en l’altre costat. Quan he enfocat la mirada, l’he vist al lavabo amb el somriure malèvol. Tenia la mà alçada i subjectava un martell.


Microrelat guanyador a la 13a edició del Concurs de Microrelats de Terror, organitzat pel Festival de Cine de Terror Molins de Rei.

La vida en blanc i negre

Un dia vaig deixar de percebre els colors. De sobte, veia les coses en blanc i negre, com en les pel·lícules antigues. Era una sensació molt estranya i molesta. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig acudir a l’oftalmòleg. Després de tot un seguit de proves, em va dir que la cosa no tenia solució. Que m’havia d’acostumar, em deia. I que tractara de buscar-hi la part positiva.

Vaig viure un temps de tristesa. Trobava a faltar el verd dels ulls de la meua dona, els colors dels quadres de Delaunay que teníem a casa, els paisatges de la natura quan eixíem a la muntanya...

A poc a poc, però, m’hi vaig acostumar. Un matí, em vaig sorprendre recreant-me davant l’espill: m’assemblava una mica a Humphrey Bogart. I allò em va agradar. La meua dona no podia ser Lauren Bacall, perquè no era rossa, però ara li veia un aire a Ava Gardner. A banda d’aquests detalls anecdòtics, però importants per a mi, tot adquiria un caire atractiu de senzillesa. Certa austeritat, cert minimalisme. Em vaig adonar que la meua percepció visual era més relaxada que mai. Em sentia molt feliç. Li ho vaig dir a la meua dona mentre l’abraçava, «la meua Ava», li vaig mussitar a l’orella.

Quan els colors van tornar, no ho vaig voler assumir. L’oftalmòleg em va dir que no s’ho explicava, però que tampoc no hi havia cap opció per recuperar el blanc i negre.

—Alguna clínica on sí que ho puguen fer, això?
—Deixe’s estar i gaudisca de la vida en colors, amic.

Els meus quadres, els ulls de la meua dona, els paisatges... no van compensar tot el que havia perdut. El món, ara, m’atabalava amb tanta estridència cromàtica. Per les nits, això sí, abraçava la meua muller al llit. Després, m’adormia i somiava en blanc i negre.


Microrelat finalista el mes de març en el X Concurs ARC de Microrelats "Aniversari" (Subtema: Colors).

Xiquets lliures

Els meus pares presumien d’educar-me en la igualtat i en la llibertat. És per això que, malgrat ser xiqueta, no van voler imposar-me el color rosa en la roba ni en els joguets ni en les motxilles ni en res. Arrufaven el nas si elegia el rosa. «Que no t’agrada el blau?», em preguntaven. Si responia que sí, ells somreien. Aquest color es va acabar convertint en el color de les meues coses: roba, joguets, motxilles... «Recorda que ets lliure: pots triar el color que vulgues», repetien una vegada i una altra. Al col·legi, tots em deien «la Barrufeta»

Ara tinc un fill, un xiquet. Vull que siga lliure, aliè a la dictatura dels estereotips. Per aquesta raó, li dic que no té l’obligació d’escollir sempre el blau: «I no t’agrada el rosa?» Si respon de manera afirmativa, somric.


Microrelat finalista el mes de gener en la IX edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca", organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Esteve Paluzie de l'Ajuntament de Barberà del Vallès.

Aterratge

El meu marit sempre ha estat un home sense substància. Tanmateix, des del principi vaig sentir que m’atreia alguna cosa d’ell, però mai no vaig arribar a saber de què es tractava. Tot un misteri. El temps ha transcorregut i la nostra vida de parella s’ha caracteritzat per la grisor que emanava de la seua persona. Allò, el punt interessant amagat, no aflorava. Els meus somnis s’enfocaven cap a fora. Em refugiava en aquella evasió.

Hui m’ha revelat el gran secret. Encara no m’explique com ha pogut ocultar-me, durant tants anys, que ell era l’Home Ultrasònic, l’adorable superheroi de la ciutat. Tot i que sí que és cert que, a poc a poc, em van arribant alguns flaixos a la memòria, peces que encaixen.

M’ha trencat el cor. Descobrir la identitat del meu amor platònic... Una tragèdia irreversible. L’estranya fi d’una quimera.


Microrelat finalista el mes de novembre en el X Concurs ARC de Microrelats "Aniversari" (Subtema: Secrets).

Consum ràpid

L’anunciada fi del món va arribar. Després d’un espetec ensordidor, es va iniciar una tempesta de foc. Al carrer, la gent mirava el cel amb impotència, mentre cadàvers carbonitzats es desplomaven pel voltant. Van ser molts els qui no van perdre l’oportunitat de capturar tot allò amb el mòbil. Durant uns minuts, les xarxes socials s’ompliren de fotografies efímeres. Abans del silenci absolut, es van disparar els likes.

Avorriment zombi

Havien transcorregut uns mesos des de la resurrecció dels morts. Ara, mentre el zombi immobilitzava amb brusquedat aquella dona a terra, un senyal difús va creuar la seua tosca ment com una estrela fugaç. Durant uns segons va vacil·lar, però, de seguida, va començar a mossegar-la de manera mecànica. Els crits ensordidors d'ella, l'última persona viva sobre la Terra, precediren un llarg silenci. Fou un punt d'inflexió: sense humans, l'existència dels morts vivents no estava en perill, però seria més avorrida.