A la sala, va comprovar que el contingut era una escultura estranya i interessant: una figura semihumana, d’aspecte androgin, amb sis braços i un rostre atractiu i penetrant. La va deixar al mig de l’estança, va seure al sofà i la va contemplar amb els ulls ben oberts. De sobte, va ser conscient que havien transcorregut més de vint minuts. Amb rapidesa, es va arreglar i se n’anà a la feina.
A mesura que passaven els dies, cada vegada dedicava més temps a observar l’escultura. Seia al canapè, es reclinava i somreia. No tenia pressa, ni cap lloc on anar després de la jornada laboral. Absort amb els ulls fixats en la figura, no se n’adonava de la seua lenta i progressiva transformació: els sis braços creixien i s’escampaven per la sala, com branques ondades; a més a més, del tronc anaven sorgint noves extremitats.
Un dia, en disposar-se a eixir de casa, va veure que no podia fer-ho. Els tentacles ja eren per tot l’apartament i bloquejaven el passadís. Aleshores, va romandre estàtic durant una estona: dubtava entre cedir al desig de tornar enrere o fer algun intent per vèncer l’obstacle. Mentre pensava en això, els braços es van començar a replegar amb suavitat, espentant-lo cap a la peça principal de la casa. Carles va deixar caure la maleta, no hi va oposar cap resistència. Abraçat per aquelles branques, que ara l’alçaven en alt, encara va somriure abans de ser absorbit per l’escultura. Tot seguit, aquesta va recuperar la seua forma inicial.
Dies després, una furgoneta aparcava en segona fila a una avinguda. Duia un paquet de la grandària d’una persona. A Laura no li constava que haguera de rebre una cosa així, però no va dir res. Va signar en un paper. Ningú no l’esperava fora de casa.
Microrelat finalista el mes de desembre en el IX Concurs ARC de Microrelats "Arts" (Subtema: Escultura).
1 comentari:
Novament magnífic, cada dia ens fem més avesats a escriure, jo com que he deixat els relats aparcats no tinc ja la destresa que tenia, ara publique els relats a RC, però dels que tenia antics.
És un tema angoixant i enigmàtic, em sembla com un conte de Pere Calders, me'l recorda, d'un violí que anava matant als seus propietaris i els que el trobaven sumaven la destresa de tots els anteriors.
Molt bon conte.
Nova abraçada des de Russafa.
Vicent Adsuara i Rollan
Publica un comentari a l'entrada