—Que em tens por?
M'havia parlat!
—No, jo...
—Si em deixes viure amb tu, et lliuraràs de la mala sort —La veu era ronca, com la d'un mafiós.
Es va incorporar i, amb el llom doblegat, se'm va refregar per les cames. «Per què no tenir un gat?», em vaig dir.
Vivíem junts, però no ens relacionàvem. Sempre estava amagat per algun racó o dormint hores i hores a una cadira. Mai no parlàvem. Fins que un dia, ajagut a la butaca, em va clavar els ulls verds com la primera vegada: dues bombetes elèctriques de 100W.
—He pensat que, a partir d'ara, la butaca serà meua. Estic tan còmode
ací... —En dir allò, es va estirar llargament mentre obria la boca. Em
fixava en els claus afilats.
—Però eixa butaca la tinc molts anys, veig el futbol ahí...
—No voldràs... tenir... mala sort? -em va advertir Al Capone separant les paraules.
De manera que aconseguia esquivar la mala sort fent concessions. No sempre m’agradava del tot, però l’alternativa era molt pitjor! Es va quedar amb el menjador i vaig haver de fer vida a la saleta. Em vaig veure obligat a comprar una altra tele.
El meu espai es reduïa cada vegada més. Al remat, sols tenia el rebedor. Però un dia, em vaig trobar el gat en tornar de la feina. Se’m va refregar. Després, es va asseure a terra amb les orelles en diagonal i va encendre les seues bombetes de 100W.
—Amic. Hem estat bé junts, però ha arribat el moment que et busques
casa. Jo necessite espai per córrer, caçar ratolins i tot això.
—Ratolins ací?
—Amic?
—Sí, sí. He d’evitar la mala sort, no?
—‘Molto bene’.
Han passat ja algunes setmanes des d’aquell dia. No tinc casa, però no he patit cap desgràcia. Sóc un afortunat! Ara mateix, visc temporalment al pis d’un amic. Té un gat i... no és negre.
Microrelat finalista el mes de novembre en el XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" (Subtema: "El gat negre").
2 comentaris:
Recorde a Maya i Denis, els meus dos gats, vaig agarrar-los el cap en les meues mans en morir i tenien les pupiles dilatades, em van ensenyar que morir és un gran goig, millor, només hi ha amor en la nostra individual mort.
I quan vaig trobar a la que hui es la meua dona dos arbres es van partir per la mitat a la mateixa alçària dels dos carrers als que donava la meua finca, el tercer registre del nuc de tres o borromeu va ser Denis.
Sempre hi ha un nuc en qualsevol cosa i en trobar l'amor de parella vàries persones donen la vida per la nostra unió, en el meu cas dos arbres i un gat.
Els gats casolans difícilment van a conquistar-te, això sí, no els lleves el seu terreny.
Denis em va fluixament mossegar el nas quan yo li fea malifetes, és la manera que tenen d'endegar a les deutes cries, les mosseguen al coll.
Enhorabona, Vicent pel premi, ya fa més de dotze anys que et llig i espere poder fer-ho alguns més.
Gràcies.
Sí, yo el puc creure, però sempre topetarà ab la ciència i el discurs universitari, que crea veritats, que en un principi no es veien com absolutes, de fet són barrades.
Se'n recorda del científic sudamericà que va estudiar a la chaman Pachita? Regenerava orgues humans i curava tot tipo de malalties tancant la ferida en uns segons sinse que quedara cap cicatriu, el doctor va desaparéixer.
Hi ha un costat negre del ser humà que no vol la revolució simbòlica de la consciència.
Però yo, si tinguera el VIH seguiria a peus juntetes el seu consell.
Gràcies per la seua informació.
Publica un comentari a l'entrada