Davant la contínua pugna estatal entre PSOE i PP, moltes de les persones que ens considerem d'esquerres -i que pensem que la major part dels polítics d'eixos dos partits són purs actors que tenen com a únic principi el poder-, tendim a preferir, com a mal menor, que siguen els socialistes els qui estiguen al Govern espanyol. Ens fa més por el PP, el seu discurs i els seus mitjans de comunicació.
Ara mateix, estem assistint als duríssims retalls socials realitzats per l'executiu de Zapatero: congelació d'unes pensions que, en general, són molt baixes i eliminació de la retroactivitat en la prestació econòmica derivada de la llei de dependència, entre d'altres mesures. A més a més, la imminent reforma laboral durà una considerable reducció dels drets dels treballadors. I per si tot això fóra poc, des de la Unió Europea ja anuncien que l'Estat espanyol haurà de fer més retalls en breu.
La resposta social, davant unes mesures clarament injustes, està sent pràcticament nul·la. Comença a instal·lar-se la resignació i la idea -mitjançant una mena de dogma de fe mediàtic- que les tisorades són necessàries. És més: he escoltat gent pròxima al PP dir que ara és quan Zapatero "ho està fent bé". Parlem d'un retrocés en l'estat del benestar que, segons persones que em mereixen credibilitat al terreny de l'economia, serà irreversible.
I arribats a aquest punt, qui escriu aquestes línies comença a preguntar-se si no seria millor que Rajoy guanyara les eleccions (anticipades o no). Si el poble es mobilitzaria molt més amb un Govern espanyol que portara l'etiqueta de "dreta". Perquè és clar que, en nom de l'esquerra, s'està fent una política econòmica que no té res d'esquerres. Que el fet que siga el PSOE qui la duga a terme redueix al mínim la contestació social.
La lectura de la notícia em fa experimentar una sensació de déjà vu: "Un metge es nega a atendre un veí perquè li parlava en valencià". Efectivament, el mes de desembre de l'any passat vaig publicar a L'aixeta una entrada on feia referència a uns fets calcats. Allò va ocórrer a Benicarló; aquesta vegada ha sigut a Torrent.
Immers en plena fase d'oposició, tinc -òbviament- el bloc una miqueta abandonat, amb poques entrades i elaboració mínima de les mateixes.
La prohibició de la burca a la ciutat va situar l'home invisible davant un dilema: renovar-se o anar-se'n.
A l'hora d'assabentar-me de les notícies, tinc costum d'escoltar diferents emissores de ràdio, llegir algun diari de paper i accedir a diversos portals d'Internet. La televisió la veig molt poc.
Davant la contínua pugna estatal entre PSOE i PP, moltes de les persones que ens considerem d'esquerres -i que pensem que la major part dels polítics d'eixos dos partits són purs actors que tenen com a únic principi el poder-, tendim a preferir, com a mal menor, que siguen els socialistes els qui estiguen al Govern espanyol. Ens fa més por el PP, el seu discurs i els seus mitjans de comunicació.
Vaig esperar que acabara el seu sermó, ple de retrets de tota mena, amb un digne silenci. Sent el meu torn de paraula, seguí callat, tractant de mostrar una expressió de freda impassibilitat per resposta.
