dimarts, 8 de desembre de 2009

Parle en castellà i no moleste

El fet va ocórrer a Benicarló recentment: una metgessa de guàrdia li diu a un pacient, que s'entesta a fer servir el valencià, que li parle en castellà o que se'n vaja del centre sanitari.

Després d'aquesta mostra d'imposició del castellà -negació del dret a expressar-se en català-, el ciutadà va presentar una reclamació (en valencià) davant el gerent del departament 01 de Vinaròs. I hi va rebre resposta; en castellà.

Lluny de demanar excuses, la Direcció General de Qualitat i Atenció al Pacient va argumentar que, des de la Conselleria, "es respecten tots els ciutadans", però que "són molts els metges que venen a treballar a la nostra Comunitat i que provenen d'altres països, com en aquest cas, o d'altres autonomies". Es va rematar la cosa amb una cínica sentència, que pretenia ser una declaració de principis: "L'atenció mèdica a la ciutadania està per damunt de l'idioma en què es preste".

A l' "article sext" de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana podem llegir que "l'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà", i que "tots tenen dret a usar-los". Per si no quedara clara la intenció de defensar aquest dret, se'ns diu també que "ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua".

Per tant, hem de concloure que l'Estatut no és vinculant, almenys pel que fa als assumptes lingüístics. Que una cosa són els principis establerts a la norma bàsica del País Valencià i una altra que s'hagen d'aplicar de veritat.

No hauríem de criticar l'actitud de la metgessa, atès que ella actua dins una estructura on segueix unes directrius basant-se en la informació rebuda.

Per exemple, és més que probable que a aquesta dona ningú no li haja dit que arriba a un país -Espanya- on es parlen diverses llengües. La idea oficial de nació, i la que es projecta internacionalment, és la d'un Estat uninacional i unilingüistic.

Una vegada s'ha trobat al País Valencià, se n'haurà adonat que ací hi ha dos idiomes oficials. Segurament ho haurà deduït al veure cartells en valencià i en castellà al mateix ambulatori on treballa, però deu haver pensat -encertadament- que una de les llengües és més oficial que l'altra. Entre altres coses perquè, per tal d'exercir com a metgessa, no se li han exigit coneixements de català.

La resposta que la Direcció General de Qualitat i Atenció al Pacient li dóna al ciutadà de Benicarló podria resultar còmica si no causara tristesa: "són molts els metges que venen a treballar a la nostra Comunitat". És un argument de barra de bar, poc seriós i a la defensiva: xe, què vols que fem, si és que en són molts! Però, a més d'això, duu implícita la idea que no és obligació de l'Administració valenciana garantir el dret del ciutadà a expressar-se en valencià a un centre públic. Contràriament al que es desprèn de l'Estatut.

Hem de denunciar aquests fets i donar-los a conèixer. Si no volem que el procés d'extinció del català al País Valencià s'accelere entrant en una pendent sense fre.

11 comentaris:

kirikú ha dit...

Sí, això de la cooficialitat és una gran mentida

Nor ha dit...

Sí. És mentira.Si no hi ha una necessitat reial, la oficialitat tampoc ho serà.

Jo visc a una zona castellano parlant i ací el valencià és només una obligació escolar absurda per a uns o un entreteniment per a altres, però no és res reial, només un assumpte polític...no hi ha cap necessitat....

Josep Lluís ha dit...

Tracten d'amagar als nouvinguts i a si mateixos que ací tenim una llengua pròpia, tracten d'oblidar-se'n, tracten que ens n'oblidem nosaltres i que deixem de parlar-la. Tracten que no exigim el dret a parlar-la i a ser entesos, tracten de fer veure que la nostra és una llengua per fer broma, 5 minuts i ja està.

Però no ho aconseguiran, mentre nosaltres plantem cara

Vicent Terol ha dit...

Nor: És cert que la necessitat és un factor determinant a l'hora que una persona vulga aprendre una llengua, però no n'és l'únic. El prestigi, per exemple, és un altre element molt important. De fet, molts matrimonis han educat els fills en castellà per aquesta raó. L'Administració té capacitat per a dotar una llengua de prestigi. En tot cas, no vull seguir per ací i sí que m'agradaria comentar una altra cosa que dius.

Per a mi, la immersió lingüística no és "una obligació escolar absurda". És una manera d'intentar que els estudiants assolisquen la competència lingüística en castellà i en valencià. I la conseqüència d'això és tractar de garantir que quan hom parle en català a la seua terra siga entès. La immersió lingüística serà més acceptada si la llengua té prestigi. Dic açò, connectant amb el paràgraf anterior.

No obstant, al País Valencià sols estudien en català el 30% dels estudiants.

Marc Peris ha dit...

Si amb una Llei d'Ús com cal, en la qual l'educació siga plenament en català, ja és difícil recuperar terreny en la substitució lingüística, amb la merda que hi ha al PV ja ni et contaré.
Espanya ens vol esborrar del mapa. Així de simple.

Vicent Terol ha dit...

Marc: Estic d'acord amb tu. A Catalunya s'està demostrant que la immersió lingüística no és suficient. Tot i això, pense que és una batalla guanyada allà, que es tracta de quelcom importantíssim. Cal fer moltes més coses, evidentment. Al País Valencià, com dius, la cosa és de pena. Un programa informàtic de Conselleria per a posar les notes als xiquets, anomenat Ítaca, no permet la possibilitat que a un centre totes les línies siguen en valencià (PEV i/o PIL).


kirikú: És mentida, certament. Havia llegit ja el text de Mompó, que està molt bé.


Josep Lluís: Subscric tot el que dius. Potser caldria articular campanyes al voltant de la llengua -sense divisions entre Bloc, ACPV, etc.-, com allò que es va fer a Catalunya d'animar la gent a parlar català davant els castellanoparlants que ens entenen. Sense buscar la confrontació amb qui parla castellà, perquè ells també formen part de la nostra societat. Els necessitem com aliats, més bé.

Anònim ha dit...

Vicent , he tractat de fer un poc com d'advocada de diable. He tractar de portar-vos ací com veu la realitat de la nostra llewngua un alt percentatge de la societat que m'envolta. Cal tenir-ho en compte.

El tema del prestigi és molt interessant, però molt ampli per tractar ací.
Nor

Vicent Terol ha dit...

Nor, està molt bé que faces el paper d'advocada del diable. Encara que siga per trencar un poc la unanimitat! No, de veritat: el debat obliga a argumentar, a repensar.

I és cert que no hem d'oblidar una determinada realitat social on hi ha rebuig al valencià. Com li deia a Josep Lluís abans, pense que hem d'aconseguir que els castellanoparlants sigueu (crec que tu ets castellanoparlant) els nostres aliats en la defensa del dret a fer servir el valencià. Usant la serenitat i la pedagogia.


Salut!

kirikú ha dit...

Nor, la necessitat seria real si els valencianoparlants férem valdre els nostres drets, si exigírem amb tota la normalitat del món que se'ns atenguera en la nostra llengua, tant en l'àmbit públic com en el privat. Amb amabilitat, amb un somriure, sense crispacions, pero sense cedir tampoc.

S'imagineu què passaria si passàrem d'anar als comerços i bars, etc... on no ens atenen en valencià?

Si els valencianoparlants traguérem els diners dels bancs que no ens empren la nostra llengua, al menys amb nosaltres?

Si exigírem a l'administració que ens atenguera sempre en valencià, tant oralment com per escrit?

S'imagineu què passaria si no canviàrem de llengua quan ens adrecem a desconeguts? o quan algú ens respon en castellà, però ens enten perfectament?

Nor, per a nosaltres viure en valencià no és un caprici, és una necessitat. Digues a la gent del teu poble que entenguen que no són ganes de "fotre", i que siguen un poc empàtics, que per un moment es posen en la nostra pell i intenten entendre la nostra situació.

Per cert, conegueu el Volutnariat pel Valencià? Apunteu-vos tots. És una eina molt útil per a ajudar a gent castellanoparlant a soltar-se a parlar, a pedre la vergonya, a adoptar el valencià, a vincular-se amb la llengua i amb nosaltres.

També fan altres activitats. Per exemple, no fa molt van fer una xerrada sobre l'assertivitat lingüística, on justament explicaven mecanismes i estratègies per a no canviar de llengua.

Ja acabe que me'n vaig corrents a treballar, al centre de València, ai! què difícil és ser allí assertiu i no canviar de llengua ... anem intentant-ho.

Ciao Vicent

Nor ha dit...

No, Vicent, sóc una valenciano-parlant un poc especial.De llengua materna castellana (xurreta de Navarrés), he viscut la meua infantesa a Càrcer (Ribera Alta), però fa quasi 30 anys que visc a Xest (Foia de Bunyol). Abans escrivia perfectament valencià: als 10 anys anàvem a classe de valencià quasi d'amagats (en aquells temps era prohibit),he participat en un munt de revoltes per la llengua en la meua joventut a la zona d'Alzira, he trevallat durant alguns anys com extraplantilla de valencià (mestra)....Encara ho parle perfectament (llevat de manca de vocabulari), llegeix regularment , però 30 anys de castellanització són molts per a qualsevol.
Per ací no hi ha un rebuig destacable pel valencià, no hi ha negació manifesta (la cosa canvia un poc més amunt de Bunyol cap a la Plana d'Util-Requena). Ací molta gent pensa que és totalment caduc i innecessari.
El fet que jo presente instàncies en l'ajuntament en valencià, polse català al caixer del banc etc es veu molt anecdòtic.
Per cert...si m'he apuntat al voluntariat pel valencià...m'agradaria aportar alguna cosa per la meua zona.

Vicent Terol ha dit...

kirikú: pense que el Voluntariat pel Valencià és molt util de cara a persones castellanoparlants amb una predisposició positiva prèvia. Pot complir eixe paper i està molt bé. Més complicat és arribar a gent amb prejudicis.

Desconeixia que també es feren xerrades. L'assertivitat és molt important a l'hora de parlar en valencià davant algú que et parla castellà.


Nor: D'acord, m'havia equivocat, doncs. Vius a Xest? Jo vaig estar treballant com a mestre allí fa uns tres anys. Efectivament, vaig notar menys rebuig cap al valencià que a altres zones on sí que es parla la nostra llengua.