Sindicalista repartint llenya a VEO7

No tinc moltes simpaties cap al sindicat CCOO. Aquesta organització i UGT, considerades com els defensors institucionals dels treballadors, juguen sovint un paper bastant tèrbol. El cas de Sintel, explicat a l'interessant documental El efecto Iguazú, és una mostra de com un sindicat com CCOO pot arribar a fer el paper brut de l'empresari, perjudicant greument els treballadors des del cinisme més repugnant.

No obstant, de vegades aqueixos són un mal menor; d'altres, aliats necessaris per la seua capacitat de convocatòria.

Siga com siga, m'ho vaig passar molt bé veient a un tal José Manuel Juzgado Feito -secretari de Política Sindical i Relacions Laborals de CCOO de Madrid- a un programa del canal VEO7, propietat de Pedro J. Ramírez i arma mediàtica de la dreta espanyola pura i dura. Una d'eixes cadenes que forma part d'allò que algú, encertadament, ha batejat com el "TDT Party" (joc de paraules que fa al·lusió al partit d'extrema dreta estatunidenc Tea Party): la quantitat de televisions ultraconservadores que habiten les senyals digitals de la pantalla domèstica.

Envoltat d'un personal més o menys fatxa (Luis Herrero, Marta Robles, Alberto Recarte...), el de CCOO va fer acte de presència al programa La vuelta al Mundo (subtil referència subliminar al diari El Mundo...) la nit abans de la vaga general del 29 de setembre. Lluny d'acovardir-se, i en un escenari on es tractava de centrar el debat en la "violència sindical" i no en les causes de l'aturada, Juzgado Feito va repartir llenya emprant les armes habituals d'aquests professionals de la tertúlia ultra: sobre-actuació, interrupcions, burla, crits, llenguatge-eslògan... I va aconseguir captar l'atenció quasi total de les càmeres. S'ha de reconèixer que el sindicalista en qüestió és allò que diuen un crack. La cosa va resultar una mena d'espectacle freaky realment divertit: jo, almenys, em vaig descollonar ben a gust.

Ací teniu la seqüència de vídeos. Amb una segona part inclosa, on Juzgado va tornar a participar a l'esmentat espai televisiu després de la vaga.

Banksy, el geni

Banksy és el pseudònim d'un genial i provocador artista urbà conegut pels seus sorprenents graffitis. Però aquesta persona, dotada d'un gran enginy i capacitat creativa, no s'ha limitat a fer dibuixos a les parets de diferents parts del món: també ha realitzat altres obres, com ara l'aparició d'un elefant pintat durant una exposició a una galeria d'art o la "falsificació" de bitllets amb la cara de la Princesa Diana.

Amb una actitud propera a l'esperit punk, Banksy mostra una intenció clarament crítica en la majoria de les seues creacions. Darrere d'allò que fa aquest artista de carrer (o ja no tant de carrer: alguns diuen que l'home s'ha venut) hi ha sempre una reflexió interessant.

Vegem algunes coses d'aquest grandíssim creador:

Dibuix fet al vergonyós mur de Cisjordània

"Una nació sota les càmeres de videovigilància". Observem la càmera i, per tant, la dificultat de fer aquesta pintada

La xiqueta que fuig del napalm, de la famosa foto de Vietnam, acompanyada per Mickey Mouse i Ronald McDonald

Banksy va "falsificar" 10 milions de lliures britàniques en bitllets amb la cara de Lady Di. Molts d'aquests diners foren utilitzats amb normalitat

Dos homes policia britànics besant-se

Dibuix realitzat a la paret d'una clínica de malalties sexuals

En aquest vídeo, es pot veure com Banksy va col·locar, a Disneyland, una figura amb el conegut vestit taronja dels presoners de Guantánamo

Dues són les últimes novetats relacionades amb Banksy:

La primera d'elles és un polèmic vídeo: la introducció d'un dels darrers capítols de la sèrie The Simpsons, on, entre altres coses, es poden veure asiàtics treballant en condicions d'esclavitud creant productes de merchandising de la pròpia sèrie de dibuixos animats.




L'altra novetat és una més que interessant pel·lícula dirigida pel mateix Banksy: Exit Through The Gift Shop. Un fals documental, altament recomanable, on ens trobem amb una irònica i crítica reflexió al voltant del món artístic al nostre temps.

Díaz Ferrán: "Menos samba..."

Quan he vist al diari Público que el president de la CEOE, Díaz Ferrán, apostava per "treballar més i guanyar menys" com a sol·lució per a eixir de la crisi, he pensat que es tractava d'un titular-caricatura sensacionalista del periòdic progre de Jaume Roures.

Però després, llegint la notícia sencera i veient el vídeo, he comprovat que el missatge que volia llençar el cap dels empresaris era certament eixe. Ja era hora que algú diguera les coses clares!

Sembla que l'home té els dies comptats com a president de la patronal espanyola, atès que ell mateix ha decidit avançar les eleccions per al càrrec que ostenta. No ha descartat presentar-se, però és vox populi que no ho farà, en un gest de generositat cap a altres possibles candidats.

Com tothom sap, Ferrán ha destacat per la seua excel·lent gestió com a empresari: Air Comet sols deu 100 milions d'euros; els problemes de Marsans per a pagar un préstec a Banesto podrien ser més greus del que són; l'asseguradora Mercurio ha d'aportar garanties per la irrisòria quantitat de 18 milions d'euros; i només compta amb una única demanda per presumpte frau fiscal en relació amb Aerolíneas Argentinas.

El seu currículum l'avala per a -d'una manera altruista- aportar receptes per a eixir de la crisi: treballar més i guanyar menys; es pot dir més alt però no més clar. I ho fa ara que encara és president de la CEOE, raó per la qual les seues declaracions tenen major repercussió. Tot són bones intencions en Díaz Ferrán.

Ens ha recordat allò tan important que el famós músic brasiler, Reinaldo de sousa, ja va cantar l'any 1976: "Menos samba e mais trabalhar".

Divertida acció contra Canal 9

Divertida i atrevida l'acció duta a terme pel Col·lectiu Contra la Corrupció durant una connexió en directe a Canal 9. La cosa va ocórrer el diumenge passat.

Una somrient locutora (marca de la casa a RTVV: l'alegria superficialment festiva dels seus presentadors) parla, des de L'Alcúdia, sobre l'edició d'aquest any de la seua Fira Gastronòmica mentre un espontani mostra un cartell amb la cara de Camps i el lema "No a la corrupció", alhora que crida "corrupte".

El presentador de l'informatiu reacciona amb rapidesa -es nota l'entrenament en manipulació- i, després que la comunicació amb l'enviada al poble de la Ribera siga tallada, ens diu que "sembla que tenim problemes per a fer eixa connexió en directe".

Ara mateix, el vídeo ja ha sigut vist 86.000 vegades a YouTube. No en són poques, no?

Trànsit

Amb el seu dèbil estat de salut, l'espera a la sala on havia de romandre abans de ser atès pel metge li semblà eterna. En algun moment posterior, un desconegut li va donar la benvinguda a una nova dimensió exempta de límits temporals.

Castellà: 'lengua común'

No sé si coneixeu la notícia. Els protagonistes són, per una banda, el futbolista del Barça Gerard Piqué i, per l'altra, Sergio Ramos, sevillà que juga al Reial Madrid. Tots dos formen part de la selecció espanyola, raó per la qual compareixen junts en roda de premsa, vestint la samarreta de "la Roja". La cosa ocorre a Salamanca.

Un periodista li fa una pregunta a Piqué, emprant el català, i li demana si pot respondre fent servir aquesta mateixa llengua. El barcelonista accepta i, després de parlar, s'ofereix a traduir les seues pròpies paraules al castellà. En eixe moment, Ramos, visiblement molest -i buscant la complicitat amb Piqué per a carregar contra el treballador de TV3-, diu amb una suposada ironia: "En andaluz, díselo en andaluz. Está muy bien... Le cuesta entender el castellano".

Darrere aquesta anècdota, subjau una idea que té la seua lògica (perversa, si volem, però lògica) i que ve a ser una de les línies mestres del discurs espanyolista: atès que a l'Estat espanyol tothom comprèn el castellà -és la "lengua común"-, no hi ha cap necessitat d'utilitzar cap altra llengua que sols puga ser entesa a una part d'Espanya, si l'auditori del moment és la totalitat del país. És absurd expressar-se en català i demostra ganes de fotre, perquè molta gent no va a saber què és el que està dient el parlant en qüestió.

I aquesta idea és el reflex del model de nació espanyola existent (model que no és pràcticament mai qüestionat per part dels defensors de la unitat d'Espanya). Un Estat unilingüístic, radicalment asimètric pel que fa a la relació entre les diferents cultures i llengües que en ell s'hi troben. Tots els espanyols han de conèixer el castellà, però una persona de Madrid no té cap obligació d'entendre el català, el gallec i l'eusquera.

Aquesta idea d'un idioma comú -que des de l'espanyolisme és venuda com un gran avantatge i una riquesa- condueix inevitablement, en situacions com la de la roda de premsa de Piqué, a la invisibilització de la nostra llengua fora de l'àmbit lingüístic català. La qual cosa deriva en una absoluta manca de sensibilització (i consciència, fins i tot) per part de Sergio Ramos -i de qualsevol altra persona en la seua situació geogràfica- cap al fet que existeixen altres llengües a l'Estat, amb les seues corresponents literatures, cultures, etc.

Seria equivocat descarregar les crítiques en el jugador del Reial Madrid. És cert que el xic podria tenir una actitud més oberta cap al català, les altres cultures d'Espanya i tot això. Però el problema és el model d'Estat que tenim: una estructura que implica, a més curt o llarg termini, l'extinció de tots aquells idiomes que no siguen el castellà.

No pretenc defensar una Espanya federal ni cap model en concret (això seria un altre debat i jo sóc més bé partidari dels Països Catalans, amb eixe o amb un altre nom). Simplement em limite a constatar les implicacions lingüístiques del que hi ha ara mateix.



PS: Podeu llegir la notícia i veure el vídeo de la roda de premsa fent clic ací.

El democràtic exèrcit israelià

L'exèrcit israelià no té prou amb assassinar impunement la població palestina -1400 morts a Gaza fa quasi dos anys, per exemple. No és suficient, per a ells, seguir practicant un genocidi permanent amb la col·laboració del Govern "socialdemòcrata" de Zapatero, el qual li ven armament i limita la jurisdicció universal per tal d'afavorir la llicència per a matar amb què compta l'Estat sionista.

El democràtic exèrcit israelià necessita més. De la mateixa manera que feren els nazis, humilien els seus presoners amb les pitjors tortures psicològiques i físiques (la tortura és legal a Israel). De tant en tant, se'ls escapa alguna prova que mostra el que, segons l'ONG israeliana Breaking the Silence ("Trencant el silenci"), és un comportament habitual.

Per a mi, el vídeo que podeu veure a continuació és una xicoteta pel·lícula del pitjor terror. L'he visionat una vegada i no pense repetir: és dur observar el sadisme, la constatació que el protagonista de la humiliació no contempla la víctima com un ésser humà.





PS: Us recomane fer un passeig pels diversos enllaços de l'entrada.

S'han 'ancantat' !

No entrarem a fer una correció gramatical d'aquest anunci penjat a les parets de Benimaclet. Tanmateix, sí direm que ja hi ha hagut dues persones que no s'han ancantat en arrancar el paperet amb el telèfon...