Nou llibre de Toni Cucarella

A molts ens sembla una molt bona notícia el fet que Toni Cucarella torne a publicar en paper. Hòmens i falagueres és el títol del llibre que ell mateix presentarà aquest dijous, a les 20 h, a la llibreria La Costera de Xàtiva.

Ah! Que l'OTAN no és una ONG...

En una roda de premsa a Nàpols, un dia després que l'OTAN assumira el control militar de totes les operacions a Líbia...



Charles Bouchard, tinent general, designat com a cap de la missió occidental a Líbia (28/03/2011): "Cada acció serà duta a terme de manera que el dany col·lateral siga reduït al mínim".




Comentari: Està bé que es reconega l'evidència: que les bombes llançades pels països occidentals en la guerra de Líbia (recolzada pel Govern espanyol, entre d'altres) mataran -han mort ja- civils. Això sí; se'ns diu que el número de víctimes, o "danys col·laterals", serà reduït al mínim, com quan fas càlculs tenint en compte una variable en una gràfica matemàtica. Fins ara, l'aparell propagandístic ha funcionat millor que mai, venent-nos la intervenció com un acte ètic on els míssils Tomahawk destrueixen objectius militars de forma neta, a la manera d'un videojoc. És bo per a la nostra higiene moral que comencem a ser conscients de la realitat. L'OTAN no és una ONG.

MANEL, número u de vendes a l'Estat espanyol

Que Manel haja venut, en nou dies, més de 10.000 còpies del seu segon treball és un fet remarcable, sobretot en plena crisi de la música gravada en format físic. Que, ara mateix, 10 milles per veure una bona armadura -que així es diu el disc- siga el CD més venut a l'Estat espanyol és quelcom històric: feia 15 anys que un àlbum cantat en català no ocupava eixe primer lloc.

I és que, tot i que qualitat i èxit no van sempre de la mà, sol ocórrer que la genialitat acaba tenint, inevitablement, una acollida considerable (més o menys limitada, però considerable). No és un fenomen de màrqueting: simplement, que els Manel són musicalment molt bons -com pocs grups ara mateix-, tenen lletres intel·ligents i una personalitat pròpia. Es diferencien de la resta; per damunt i ben lluny.

Qualsevol que gaudira amb Els millors professors europeus -el seu primer treball- esperava amb ansietat nous temes de la banda barcelonina. És el que et pot passar amb, posem per cas, Los Planetas, Joan Miquel Oliver o Arcade Fire (tenint en compte, és clar, com de subjectius poden ser els gustos en qüestions musicals). Qualitat, idiosincràsia, superioritat artística respecte la majoria dels grups i cantants del moment.

No sé dir encara si aquest 10 milles per veure una bona armadura respon a les expectatives creades. L'he escoltat només dues vegades i sí he detectat la presència clara de bastants dianes. M'ha fet la impressió de ser una mica diferent a l'anterior, tot i sonar 100% Manel. Més eclèctic, més pop i un poc menys mediterrani i tradicional. Quant als textos, potser hi ha un llenguatge més indirecte i menys històries amb personatges. Parle, en tot cas, de primeres sensacions.

Hi ha una cançó que, malgrat no haver estat inclosa a la promoció del disc, m'ha enganxat des de la primera escolta. Amb ella us deixe; es diu El Miquel i l'Olga tornen.







Calleu, nobles consellers,
guardeu-vos la raó que us quedi,
i amb un pas viu i decidit,
marxeu on sigui que us esperin.
Baixeu les baldes, ajusteu
finestres i correu cortines,
poseu els nens al llit;
si dormen, mireu com respiren.

Perquè si és bo o és dolent,
no importa molt ara mateix,
que sembla tan clar que ens equivoquem
com que ho anem a fer.

Voleu, amables pretendents ,
fins altres braços que us valorin.
I pel camí no pregunteu,
deixeu que el nostre amor es fongui,
guardarem com un tresor,
les vostres panxes, les carícies
i us jurem, per un moment
ens pensàvem que podíem.

Però si truca algú no contesteu,
que el cel ja és prou ple de valents,
i sembla tan clar que ens equivoquem
com que ho anem a fer.

-Olga, t’he portat una rosa.
-Jo a tu unes margarides.
-Escolta, estava pensant…, aquesta vegada és la bona no?
-Va,call a i dona’m la mà.

Guardeu-vos forces, bona gent,
potser ens veurem un altre dia,
sabem que volíeu fer més,
però què hi farem, així és la vida.
T’equivoques d’uniforme i
dispares a qui més estimes,
t’equivoques de remei
i va i s’infecta la ferida.

I alguna estona -què us penseu?-
també ens agrada estar contents,
però sembla tan clar que ens equivoquem
com que ho anem a fer.

Miguel Noguera: atípic sentit de l'humor

Miguel Noguera és un humorista atípic nascut a Canàries, criat a Mallorca i resident a Barcelona. Des de fa sis anys, duu a escena un espectacle que ell anomena Ultrashow. També és coautor d'un llibre-còmic que porta per títol Hervir un oso.

Tant per escrit, com de manera oral, Miguel Noguera practica un humor un tant inclassificable: en aquest hi trobem surrealisme, humor negre, observació minuciosa d'aspectes intranscendents (o no) de la realitat, plantejament d'altres realitats possibles (i també d'impossibles)... De vegades, fins i tot pot resultar una mica inquietant, com si existira un rerefons obscur darrere d'alguns dels seus deliris. L'enginy, en tot cas, sempre hi és present.

A l'Ultrashow, Noguera ix amb una llista d'idees inconnexes entre sí que, amb improvisació, desenvolupa. El "monstre d'Amstetten" és convidat al programa La Noria i el públic ha d'aplaudir, obligat per l'estructura de l'espai televisiu; uns xiquets droguen una mestra amb un producte que l'excita sexualment; Jesucrist arriba al lloc on l'han de crucificar, carregat amb la creu, i es troba, sorprès, amb que ja hi ha una creu preparada: li diuen que la funció de la que ell duia era putejar-lo un poc més...

Aquest personatge pot fer-te riure a carcallades o deixar-te indiferent. A mi, personalment, m'encanta. Ací baix teniu un dels seus Ultrashows, sencer i més curt de l'habitual (16 minuts).

MIGUEL NOGUERA "Ultrashow". CUVO_session#1 from Matadero Madrid on Vimeo.

Celebrem el Dia de la Dona. Posa't guapa!

Els missatges que s'escolten massivament hui en relació amb el Dia de la Dona (Treballadora) semblen no incomodar ningú. Hem de deduir, doncs, que tothom hi està d'acord amb la defensa dels drets d'aquesta. Tanmateix, any rere any, es constata la desigualtat existent a diferents nivells: salarial, laboral, posició de persona-objecte de desig sexual en detriment de les seues capacitats intel·lectuals... Per què no s'avança si ningú no s'oposa a les reivindicacions?

És evident que, en molts casos, es dilueix la protesta, transformada en una mena de celebració buida de contingut.

Llig aquest missatge a un lloc on treballen homes i dones: "Hui és el Dia de la Dona. Felicitats a totes!".

Al web msn.com semblen tenir-ho encara més clar: "¡Hoy es tu día! Consejos para estar bella. Ponte guapa con estos trucos rápidos. Lo mejor para estar en forma".


-Sí, senyor: celebrem el Dia de la Dona... fent que es posen totes ben guapes.

-Què es reivindicava, per cert?

-Com? Què dius? No sé què vol dir eixa paraula...

Agudesa visual

Sabríeu dir, en menys de cinc segons, el nom del personatge de la foto?



Fotografia realitzada pel meu germà Alfredo García Terol

Pseudoenquesta (racista) sobre el vel "encarregada" per la Generalitat valenciana

Segons una notícia recollida i difosa per Europa Press, "un 68% dels valencians es partidari de prohibir el vel a les escoles i un 24,4%, el crucifix". Aquest titular està extret -se'ns diu- d'una enquesta encarregada per la Generalitat valenciana a Simple Lógica Investigación SA.

Bé. Doncs la cosa, tal com s'ha presentat, no és ni simple ni lògica; ni tampoc guarda relació amb el que se suposa que és una investigació seriosa.

Per començar, no apareix a cap lloc la fitxa tècnica de la consulta. Desconeixem, per tant, la quantitat de persones enquestades, la població, l'error d'estimació, el tipus de mostreig... i altres coses imprescindibles en un estudi d'eixes característiques.

A més a més, al llegir la notícia, no sabem si està parlant-se d'escoles exclusivament públiques, o si també de concertades i privades. La qual cosa denota absència total de rigor i seriositat: la presència o no del crucifix a un centre educatiu sols hauria de ser objecte de debat en el cas que aquest fóra públic.

Tercer. Com que no se'ns mostren ni tan sols les preguntes realitzades, hem de deduir que el titular és un reflex del plantejament de l'enquesta. Si és així, estem davant un enfocament trampós (certament gens nou, per altra banda). No és equiparable el fet que un crucifix presidisca un espai públic amb l'opció de dur un hijab a títol individual. En el primer cas, es tracta d'un símbol religiós que marca el caràcter d'un lloc; en el segon, parlem d'una peça de roba que no va més enllà de l'àmbit de la persona que la porta.

Si es vol debatre al voltant d'acotar la llibertat individual de dur vel, comparant-ho amb alguna cosa equivalent de la religió catòlica, podríem parlar, per exemple, de si acceptem que es puga portar una creu penjant, de manera visible, a una escola (pública, se suposa).


Darrere aquesta notícia, sona de fons la música del racisme. L'excusa d'una presumpta defensa de la dona per a imposar una uniformització estètica i cultural. També s'escolta la melodia d'obrir pseudodebats, des de la dreta, on l'esquerra institucional s'hi trobe incòmoda. Difusió d'enquestes que preparen el camí per a dur a terme certes mesures -amb la perspectiva de les eleccions autonòmiques-, com eixa altra que els valencians volen una "educació bilingüe", sense entrar -faltaria més- en si cal evitar l'extinció del català al País Valencià o no.

El club

Aquell grup de capellans es reunia secretament amb periodicitat mensual, cada vegada a un punt diferent del planeta. Al club s'intercanviaven confessions obtingudes durant el sagrament de la penitència, sovint d'especial rellevància social i política.

El sigil sacramental, per tant, era permanentment violat. I ho era amb una total despreocupació per part dels rectors, éssers aliens al seguiment privat de principis en matèria eclesiàstica.

Un dia es convocà una reunió extraordinària amb caràcter urgent. Un sacerdot va revelar, amb un to d'extrema gravetat, que un penitent havia confessat el robatori d'uns documents secrets on es feia al·lusió a l'existència del club.

Durant el debat, es plantejaren dues alternatives en línies generals: detenir i matar la persona en qüestió, o incorporar-la al grup (ordenant-la capellà abans, òbviament). S'imposà, finalment, una opció intermèdia, més subtil: aconseguir l'ingrés de l'home i, després d'un temps, assassinar-lo.

L'experiència del penitent al club fou curta.

En la primera i última reunió a què va assistir es presentà amb el seu vertader nom. “Sóc Abaddon”, va dir. Immediatament, tots els rectors foren presa del terror. Dimonis com eren, caigueren fulminats per l'àngel de l'abisme, el qual arrodonia així la seua missió.