dijous, 23 de juliol del 2009

Ítaca, l'actitud i parlar valencià

La situació del català al País Valencià és més que preocupant. A la ciutat de València és estrany escoltar-lo; a Alacant, directament et miren malament si t'atreveixes a parlar-lo. Són sols dos exemples il·lustratius d'una realitat que, ens agrade o no, és la que és. El castellà és el peix gros que es menja al valencià. Supose que és normal i, de fet, la història ens parla de processos semblants d'imposició d'una llengua sobre una altra, amb la consegüent extinció de la segona. Qualsevol observador objectiu que es fixe, amb la perspectiva del temps, en l'evolució de la salut de la nostra llengua, comprovarà que el resultat -no massa llunyà- serà la desaparició del català.

No obstant, això no vol dir que no es puga fer res. Per exemple, si el nostre Govern valencià actuara d'una altra manera -les institucions són les que més poden fer ací-, aquest procés s'endarreriria. I qui sap si no estaríem a temps encara de frenar-lo.

Des de fora de les institucions es poden fer moltes coses també. A nivell individual i, sobretot, de manera col·lectiva, que és com l'acció pot tenir més força: Escola Valenciana és un exemple de lluita en defensa de la nostra llengua.

En qualsevol cas, trobe important remarcar una cosa. Més enllà que siga possible o no aconseguir la normalització del valencià -més enllà que es puga arribar o no a la utopia- el més important és mantenir una actitud que condueixca a eixa transformació.

És possible eliminar l'exclusió social? Es pot acabar amb les guerres? Podem evitar, a aquestes altures, la destrucció del medi ambient? Algun dia hi haurà igualtat, sense rics molt rics i pobres molt pobres?

Hom podria dir que les preguntes anteriors plantegen la possibilitat d'una utopia; o d'unes utopies. Tanmateix, hi ha col·lectius, alguns partits polítics xicotets, associacions, persones... que lluiten dia a dia per aconseguir transformar eixes realitats injustes. Per què no hem de mantenir una actitud que tracte d'evitar l'extinció del català? Qui deia allò que l'important, en el camí a Ítaca, és el propi camí i no el destí?

A la vida, alguns optem per prendre una actitud front determinades situacions que considerem injustes. Sense voler posar-me transcendent, diria que això -i més coses, clar- dóna sentit a la nostra existència. L'actitud. Més enllà del pur pragmatisme, més enllà de pensar en si és possible o no aconseguir el que perseguim (com a meta final). Sí que trobe interessant pensar en assolir objectius modestos, xicotetes -o grans, segons ho mirem- batalles a guanyar. Donar passes que ens fan avançar per un camí: el camí que hem elegit.

En l'assumpte de la llengua hi ha una cosa -entre d'altres, vaja- que podem fer individualment, tot i que estaria bé organitzar-ho de manera col·lectiva. Em consta que ja n'hi ha hagut alguna campanya en aquest sentit, però no en conec els detalls. Em referisc a parlar en valencià. Res més; i res menys.

Parlar en català davant aquelles persones que parlen castellà i ens entenen perfectament. Canviar el xip, que diuen alguns: l'automatisme de passar-nos al castellà a la primera que escoltem algú que se'ns dirigeix en espanyol.

Us assegure, per pròpia experiència, que té conseqüències molt interessants. Per exemple, en un grup, aconseguir que dues persones que, inicialment empraven el castellà entre elles, facen servir el valencià. Per exemple, evitar que dos valencianoparlants acaben parlant castellà entre ells.

Jo mateix tinc amics castellanoparlants amb els quals l'esquema de conversa és així: jo parle valencià, ells castellà. Algun d'ells és amic prou íntim. Sé que no és una situació habitual, però ens mostra que mantenir-nos en la nostra llengua davant un castellanoparlant no és, necessàriament, sinònim d'enfrontament. Ho és únicament si l'altra persona vol imposar-nos el castellà. Personalment, tinc clara la meua opció en eixos casos: sóc jo qui trie els meus amics.

Aquesta actitud no sempre és agradable, com segurament sabreu. Rebrem mirades despectives, comentaris irrespectuosos... en algunes ocasions. Moltes vegades, qui se sap parlant de la llengua de prestigi no suporta que no ens mostrem submisos.

Deia abans que el fet de parlar en català té efectes molt interessants, positius per a la nostra llengua. Em referia a una acció individual. Si això ho organitzàrem de manera col·lectiva, estaríem davant d'una arma potencialment molt poderosa.




I un altre dia més, que aquesta nit ja m'he extés prou. Amb això de la calor, que costa dormir, m'he posat ací a l'ordinador a veure coses i he improvisat una entrada que no tenia prevista.

Bona nit.

11 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

Els agrade, o no, lleialtat lingüística; no hi ha més.
PS. Forasters vindran que de casa... ens han tret?

Joan ha dit...

Tota la raó del món. M'ha agradat com ho contes. No sé si som molts o som pocs però arreu hi ha gent que arriba a les mateixes conclusions que el que planteges.

Speaker ha dit...

Vicent, suscric tot el que dius. Podem queixar-nos de la Generalitat, que no tira del carro, que no ajuda, de les empreses privades que no fan servir el valencià, de les actituds negatives cap a la llengua, etc. El que pareix que oblidem de vegades són les actituds individuals. Jo també tinc amics castellanoparlants als quals parle en valencià (ells en principi en castellà) i la cosa s'ha establit i ens resulta tan normal. Ells ho prenen com una oportunitat d'escoltar-lo i de vegades es llancen a parlar-lo.

I és en aquest punt, Francesc (sense ànim de polèmica)on trobe que no són gens positives dites com eixa de "Forasters vindran..." ni actituds negatives cap als qui no usen (de moment) la nostra llengua. Amb la realitat social valenciana, societat plena d'immigrants i fills d'immigrants de tot arreu, trobe que és un error tractar-los perpètuament com a forasters. Creus que així es molestaran a aprendre la nostra llengua? No, tiraran pel camí fàcil i aprendran la que socialment té més prestigi, ús en certs àmbits, i més extensió geogràfica.

El que cal fer és que el valencià esdevinga llengua de comunicació, llengua vehicular, amb independència de si ets d'Albacete, Senegal, Jaén o Museros.

Salut!

Vicent Terol ha dit...

Gràcies, Joan, pel teu comentari.

Josep Lluís, estic d'acord amb la línia que exposes. No podem ignorar la realitat social, hem de conviure amb els castellanoparlants. I ací cal ser subtils, evitar l'enfrontament.

Això és diferent del que diuen el Bloc i els seus simpatitzants d'assumir la realitat. La seua conclusió és canviar l'objectiu, no l'estratègia: centrar-se exclusivament en el País Valencià, incorporant un secessionisme lingüístic a nivell simbòlic i conceptual. Adreçar-se al poble valencià amagant que creiem en la unitat lingüística.

Vicent Terol ha dit...

Josep Lluís, vull matisar això d'evitar l'enfrontament.

Si ens trobem amb algun castellanoparlant que tracta d'imposar-nos la seua llengua perquè pensa que és la cosa més natural del món, sí que cal un enfrontament argumental, sempre i quan l'altra persona estiga disposada a raonar.

I si la persona no vol raonar ni escoltar, i la seua actitud és de l'estil d' "háblame en cristiano", sí que em veig amb el dret d'enviar-lo a fer la mà.

LoyKaPV ha dit...

Res més clar que l'argumentació que jo utilitze. No tan sols sóc valencià, també tinc la nacionalitat francesa i solc utilitzar-ho per fotre als espanyolistes que em donen pel cul.

El que solc dir és:

"Si jo vaig a viure a Australia, no tinc més collons, per respecte, per educació i per tindre dos dits de front, que aprendre els seus costums, la seua llengua i emprarles. Asi el problema és que la gent no té respecte i impossa la tot el que arrastra de casa fotent a la gent que els deixa "viure a sa casa". Aixina que si em passa pels collons parlar només en valencià asi a la meua terra i tú no m'entens, de qui és el problema?"

Jo estic ja que revente de la gentola que n'hi ha per asi....

LoyKaPV ha dit...

Per cert, t'he enllaçat.

taronget ha dit...

He arribat a este post a través de VentdCabylia i no puc estar més d'acord, les actituds individuals són importants i com diu la màxima, el canvi comença per nosaltres mateixos.

Ara, sobre el teu comentari polític, sent militant del BLOC no crec que assumir que existeix una realitat que cal canviar siga canviar d'objectius. L'objectiu del BLOC sempre ha sigut, és i serà (fins que un Congrés no decidisca lo contrari) la construcció nacional del País Valencià.

Per cert, no sé si coneixereu un estudi del sociòleg Rafa Castelló que compara la situació social catalana amb la valenciana i arriba a una conclusió sociolingüística interessant. A Catalunya molts "se fan" catalanistes perquè parlen català, mentres que ací molts parlen valencià perquè abans s'han fet valencianistes. Si més no, interessant.

Vicent Terol ha dit...

Hola, taronget.

No estic molt d'acord amb això del Bloc, però quasi que deixem eixe debat per a una altra ocasió, no?

Gràcies pel comentari, en qualsevol cas.

No conec l'estudi que dius. Eixes dues conclusions semblen interessants. Està penjat a la xarxa? Estaria bé donar-li una ullada.

taronget ha dit...

Ací està:
http://www.uv.es/socant2/elpaiscomargument.pdf

des de la pàgina 134 (137 del pdf)

Salut ;)

Vicent Terol ha dit...

Gràcies, Taronget. A veure si demà tinc temps i ho llig.