La vida en blanc i negre

Un dia vaig deixar de percebre els colors. De sobte, veia les coses en blanc i negre, com en les pel·lícules antigues. Era una sensació molt estranya i molesta. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig acudir a l’oftalmòleg. Després de tot un seguit de proves, em va dir que la cosa no tenia solució. Que m’havia d’acostumar, em deia. I que tractara de buscar-hi la part positiva.

Vaig viure un temps de tristesa. Trobava a faltar el verd dels ulls de la meua dona, els colors dels quadres de Delaunay que teníem a casa, els paisatges de la natura quan eixíem a la muntanya...

A poc a poc, però, m’hi vaig acostumar. Un matí, em vaig sorprendre recreant-me davant l’espill: m’assemblava una mica a Humphrey Bogart. I allò em va agradar. La meua dona no podia ser Lauren Bacall, perquè no era rossa, però ara li veia un aire a Ava Gardner. A banda d’aquests detalls anecdòtics, però importants per a mi, tot adquiria un caire atractiu de senzillesa. Certa austeritat, cert minimalisme. Em vaig adonar que la meua percepció visual era més relaxada que mai. Em sentia molt feliç. Li ho vaig dir a la meua dona mentre l’abraçava, «la meua Ava», li vaig mussitar a l’orella.

Quan els colors van tornar, no ho vaig voler assumir. L’oftalmòleg em va dir que no s’ho explicava, però que tampoc no hi havia cap opció per recuperar el blanc i negre.

—Alguna clínica on sí que ho puguen fer, això?
—Deixe’s estar i gaudisca de la vida en colors, amic.

Els meus quadres, els ulls de la meua dona, els paisatges... no van compensar tot el que havia perdut. El món, ara, m’atabalava amb tanta estridència cromàtica. Per les nits, això sí, abraçava la meua muller al llit. Després, m’adormia i somiava en blanc i negre.


Microrelat finalista el mes de març en el X Concurs ARC de Microrelats "Aniversari" (Subtema: Colors).