Sheldon i Carlos

 

Sheldon Adelson i Carlos Fabra; Carlos Fabra i Sheldon Adelson. El magnat estatunidenc, investigat per blanqueig de diners procedents del negoci de la droga; el de l'aeroport sense avions, acusat de tràfic d'influències, suborn i quatre delictes fiscals.

No hi ha certa semblança física? La funció (de robar) fa el rostre?

Grans cançons amb Suede

L'any passat, va reaparèixer la banda britànica Suede, després de quasi deu anys d'inactivitat (des de fa un temps, el que cal preguntar-se és quin important grup desaparegut no ha regressat: en queda algun?).

Etiquetats com a formació que pertanyia al so brit-pop dels 90, es diferenciaren d'altres bandes per les seues influències glam (T.Rex, David Bowie), per la fantàstica veu del vocalista i, també, per la magnífica col·lecció de grans cançons creades.

Vaig veure un tros de l'actuació de Suede al Festival de Benicàssim de fa -ja!- nou anys i em va agradar molt. No sé si aquesta nit, al Low Cost de Benidorm, Brett Anderson (el cantant) estarà en forma per a oferir-nos el seu característic repertori de posturetes i una bona interpretació, ni si el grup en conjunt sonarà bé. Espere que sí.

Siga com siga, estic segur que escoltaré l'impressionat tema We Are The Pigs, extret del seu àlbum més fosc, Dog Man Star (1994). El vídeo d'aquesta cançó fou censurat a molts mitjans i ens ofereix un panorama que, tal com van les coses, qui sap si el podríem veure per ací en un temps... Gaudiu-lo.

Una estranya malaltia explicaria els múltiples viatges de Luis de Guindos

És sabut que el ministre d'Economia i Competitivitat, Luis de Guindos, viatja constantment per tot Europa i més enllà. Berlín, Londres, París, Leeds, Pequín... són  algunes de les ciutats que freqüenta l'home de Rajoy en desplaçaments "d'urgència". Si atenem a les notícies, sempre que De Guindos ha de volar cap a algun lloc, ho fa amb presses, com si hi haguera certa desesperació.

El que desconeixíem, i que explica tant la quantitat de viatges com la rapidesa amb que el ministre puja als avions, és que una estranya malaltia es troba en l'origen de tot. Per fer-nos-en una idea aproximada, el trastorn seria el contrari de l'agorafòbia: "en compte de refugiar-se en casa per evitar possibles atacs d'ansietat, el ministre sent la necessitat de viatjar per por a estar prop de la seua llar i dels seus", ens explica un prestigiós i pèssim psicòleg.

Sembla que aquesta fòbia es manifesta sobtadament, de manera inesperada. Aleshores, quan això ocorre, Luis de Guindos, amb símptomes de pànic, agafa corrents un avió -el Govern sempre en té alguns exclusivament preparats per a ell- i se'n va a Londres, a Singapur o a qualsevol altra ciutat llunyana. Per altra banda, la distància del desplaçament és directament proporcional a la intensitat de l'atac d'ansietat. Per exemple, el mes de març se'n va anar a Pequín perquè es trobava especialment angoixat. "A Xina!", afirmen que li va dir al pilot només entrar a l'avió.

Montoro, cínic sense escrúpols

Durant la convalidació de la darrera i històrica retallada pressupostària al Congrés espanyol...


Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda i Administracions Públiques (19/07/2012): "No hi ha diners a les arques públiques per a pagar serveis".

Comentari: Aleshores, per què no en recapteu més? Per què no perseguiu el frau fiscal (de 80.000 euros per part de les classes adinerades, segons un estudi de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona) i sí, pel contrari, amnistieu els evasors? Per què no augmenteu la pressió fiscal sobre les grans fortunes, la qual, des de 1999, ha passat del 41% al 30% d'IRPF per les seues rendes? Amb les vostres polítiques, esteu empentant molta gent a la misèria, a la malaltia, a la mort. I ho feu des del cinisme més absolut, atès que repetiu mentides i mitges veritats; des de l'absència d'escrúpols i des de la seguretat que vosaltres no tindreu mai problemes econòmics.

Retallar per privatitzar

La gent del Seminari d'Economia Crítica Taifa fa una tasca pedagògica consistent en explicar el funcionament de les nostres societats. I ho fa des d'una perspectiva crítica; o el que és el mateix: sense interessos que condicionen el seu discurs.

Al seu darrer Senzillament (full divulgatiu que ens apropa a un assumpte concret), es qüestiona la suposada necessitat de les retallades. Resumim ací un text que, en realitat, ja és un resum; però aquestes línies ens poden aportar un canvi de perspectiva per a entendre el sentit de les polítiques que estan destruint l'Estat del benestar (i, a mena d'aperitiu, ens serveixen per a abordar textos de major extensió).

-Els governs ens diuen que les retallades són necessàries per a eixir de la crisi: si no es redueix el dèficit, el deute seguirà augmentant i haurem de ser intervinguts; això obligaria a prendre mesures molt dures.

-En realitat, les mesures dures ja s'estant aplicant (retallada de 27.000 milions d'euros al pressupost del Govern).

-Les retallades no són imprescindibles; hi ha altres formes de reduir el dèficit: augmentar impostos als més adinerats, perseguir el frau fiscal... Però es fa justament el contrari.

-Es pot concloure que, amb les retallades, el Govern no persegueix eixir de la crisi. Hi ha altres interessos.

-Un dels interessos és la privatització d'àmbits de gestió pública: retallant en Sanitat, es fomenta l'ús de mútues privades; congelant les pensions, s'incentiva la contractació de plans privats de pensions; precaritzant l'escola pública, s'empenta l'alumnat cap a la privada...

-Sembla haver-hi una planificació i no una resposta a una conjuntura. Objectiu: assolir la màxima privatització possible dels serveis públics.

Il·lustrant l'asimetria entre valencià i castellà

No és estrany trobar-se amb gent que considera que el valencià ja ha assolit un grau de normalització pràcticament equiparable al del castellà. Molts tenim més que clar que això es troba molt lluny de la realitat, però cal tenir en compte quina és la sensació d'altres persones, alienes a la vertadera situació de la nostra llengua. De vegades, podem tenir una percepció distorsionada en aquest sentit degut a que ens relacionem, sobretot, amb companys amb els quals compartim determinats plantejaments.

Per a mi, i per a altres, és una obvietat que el català és una llengua desprestigiada en procés d'extinció -desapareguda ja a moltes zones del País Valencià-, i que rep el menyspreu o la indiferència de molta gent. Però és una tasca necessària recordar certes obvietats, demostrar-les (tot i que demostrar una obvietat semble una contradicció), il·lustrar-les.

Vegem tres exemples -en podrien ser moltíssims més- del dia a dia, situacions quotidianes que ens venen bé per deixar palès l'abisme que hi ha entre un idioma de prestigi i un d'altre que es troba a anys llum de la normalització.



1) S'està celebrant un natalici. En un moment donat, algú té la iniciativa de cantar en valencià per tal de felicitar, col·lectivament, la persona que compleix anys. Hi ha confusió pel que fa a la lletra, dificultat per a consensuar unes mateixes frases.

2) Un grup d'amics, assegut a la taula d'un bar d'un poble menut on tots parlen català, conversa animadament. Arriba un estranger que viu al poble i, tot i que entén perfectament la llengua d'Ausiàs March, apareix, de sobte, el castellà en escena.

3) Li pregunten a algú per la traducció d'una paraula anglesa: "Què vol dir door?". Respon en valencià ("Porta") perquè és una persona conscienciada amb la causa, però té una sensació d'estranyesa, pensa que l'altre esperava un mot castellà



 Us venen al cap altres situacions d'aquesta mena?

Torna "L'aixeta"

Torna L'aixeta, sí. I dic que torna perquè se n'havia anat: un bloc on passen tres mesos sense que hi aparega cap entrada nova és un bloc mort. Així que tornem; o ressuscitem. Aquesta temporada he estat segrestat per una intensa activitat laboral i, també, per la preparació d'uns exàmens d'anglés.

Aquesta entrada és una mena d'aterratge amb dos apunts curts de caràcter més o menys personal. D'ara endavant, tractarem de mantenir una periodicitat... -diguem-li- digna, seguint la línia miscel·lània de sempre.

• El meu germà Alfredo i jo vam encetar, fa uns pocs mesos, un bloc nou. Es tracta de microfragments, un espai on, cada diumenge, hi apareix un post format per una fotografia i un xicotet text. La pretensió és que la imatge i les paraules constituïsquen una unitat.

• En aquesta primera meitat de 2012 s'han publicat dos llibres de microrelats en els quals apareixen contes meus. Per una banda, tenim 365 contes, un any de contes, projecte engegat per la dinàmica Mònica Roig, creadora d'un bloc -365 contes- on, durant un any sencer, es van anar penjant diàriament relats enviats per gent molt diversa. Ací, podem trobar L'espill i Canvi d'estat. L'altre llibre és fruit d'una col·laboració entre l'Associació de Relataires en Català i el programa 'Històries' de Ràdio Argentona: un concurs de microrelats en què, cada mes, se seleccionaven cinc contes que, posteriorment, es llegien a l'esmentat espai radiofònic. El seu títol és Secrets i conté 45 històries curtes; la meua aportació és Al meu treball.

Vaga de consum?

Paral·lelament a la convocatòria de vaga general per demà, i confluint en el mateix dia, s'ha difós per Internet la idea de dur a terme una protesta consistent en no consumir.

Ja fa temps que es parla de com les vagues tradicionals han anat perdent efectivitat degut a diversos factors: les noves formes en què s'organitza el món dels treballadors; l'aprenentatge per part del poder en relació a desactivar la mobilització mitjançant la intoxicació informativa; la indefensió, cada vegada major, de les persones ocupades...

Certament, calen noves estratègies (imaginació al poder, que es deia). I la vaga de consum presenta diversos avantatges: és menys controlable; suma els aturats a la protesta; facilita l'èxit de la vaga, a l'aturar la maquinària del sistema (actua, així, en combinació amb la vaga general tradicional)...

No obstant, li trobe dos inconvenients a aquesta vaga de consum.

El primer té a veure amb com s'ha realitzat la campanya de la mateixa. Baix el meu punt de vista, i basant-me en la informació a què he accedit, veig que l'acció és excessivament difusa. Es parla d'aturar el consum per complet, el màxim que es puga: no fer servir telèfons ni ordinadors, no gastar electricitat ni aigua, etc. Potser no és mala idea, però possiblement haguera sigut millor acotar l'acció, concretar-la més de cara a una major efectivitat. Per altra banda, és cert que hi ha coses que són de sentit comú: si vas a fer vaga, no té sentit que et pregues una cervesa al bar, per exemple.

L'altre punt feble està relacionat amb el món de les comunicacions. Hui, en assumptes que afecten quantitats massives de població, la realitat és més la percepció d'aquesta que la pròpia realitat en sí; i eixa percepció es produeix en gran mesura a través de la televisió, d'Internet i les seues xarxes, de la ràdio...

Esperanza Aguirre està animant ja els seus seguidors a penjar fotos i vídeos de "piquets violents". N'hi haurà moltes, reals o manipulades. Demà hi ha la guerra de la vaga al carrer, però també està la guerra de la informació; i ací tindrem la intoxicació que tractarà de criminalitzar la protesta. La lluita se seguira minut a minut a través de Twitter, de Facebook, dels portals dels diaris digitals. Anem a deixar eixe camp de batalla a l'enemic, per a que l'ocupe plenament i construïsca el seu relat replet de mentides? L'èxit de la vaga depèn també del que es conte, no sols de la realitat pura.

En aquest sentit, "desendollar-se" dels ordinadors i dels mòbils demà resta més que suma a la vaga general. No és complementari.

Això sí: l'acció de no consumir és una bona idea i es pot dur a terme de moltes maneres que sí ajudaran a l'efectivitat de la mobilització. La desconnexió total -amb Internet inclòs- l'hauríem d'organitzar per a un altre dia, no coincident amb una vaga general.