dijous, 14 de gener del 2010

Haití: És legítim publicar aquesta foto?


Aquesta fotografia ha estat publicada hui a diferents diaris. Entre ells, El País, Las Provincias, La Reppublica, Le Soir i The Daily Telegraph.

L'any passat, a L'aixeta, vaig reflexionar al voltant de la legitimitat de publicar imatges de persones mortes i/o ferides. Diferenciava -diferencie- dos casos: quan hi ha un acte criminal amb botxins i víctimes (les massacres d'Israel sobre Palestina, per exemple) i quan es tracta d'un fenomen neutre: accident, catàstrofe natural... Sols ho veig legítim en el primer supòsit, com a denúncia que afavoreix la comprensió, l'empatia amb els agredits.

"Una mujer semienterrada entre los escombros reclama la ayuda de algunos supervivientes poco después del terremoto en Puerto Príncipe", podem llegir al peu de foto a El País.

No sabem si la dona aconseguirà sobreviure. Sí que sabem, en canvi, que no li han demanat permís per a realitzar una fotografia que té un únic objectiu: augmentar la venda de diaris, despertant l'atenció morbosa. Segurament no sabrem mai res més sobre ella: ja ha tingut els seus instants de fama; involuntària, en aquest cas.

Se suposa que aquesta dona té un dret a la intimitat, així com també familiars i amics que, possiblement, contemplen amb desesperació la imatge. Supervivència i terror a l'instant, captats per a ser digerits per nosaltres, consumidors de mitjans que presumeixen d'informació rigorosa i codis deontològics.

Sé que caic en una contradicció al publicar jo mateix aquesta foto. Ho faig amb la intenció d'il·lustrar el raonament exposat, de fer-lo més comprensible. La qual cosa podria plantejar un nou dilema: és legítim publicar fotos de ferits i morts amb la intenció de criticar la publicació d'aquesta mena d'imatges?

4 comentaris:

dadaista ha dit...

potser la pregunta és si és legítim fer aquesta foto. una salutació i feliç any nou.

Speaker ha dit...

Entenc el que planteges... però vejam: Després que et caiga la casa al damunt, evidenment el shock deu ser tan fort que segurament no pots pensar en res que no siga eixir de la runa i comprovar que estàs viu.

Així i tot, en veure el fotògraf, la dona potser s'ha dit I el paio este per què no m'ajuda a eixir d'ací en comptes de retratar-me?. O potser no ha pensat res... En qualsevol cas, si d'alguna es pot queixar és de l'omissió al socors, més que del fet que li facen una foto. I és que m'imagine jo mateix en situacions límit com esta, i la violació de la meua intimitat m'importaria ben poc. Només voldria sobreviure.

Crec que no és bo mamprendre amb el periodista, perquè la seua faena també és crucial. Cal ser pràctic i mirar el que és important en este moment: la supervivència. D'acord que la imatge de la desgràcia pot beneficiar una empresa privada (un ciutadà occidental, un consumidor, veu la foto i pel motiu que siga --llàstima, morbo, curiositat, interés-- es gasta diners en el diari, que al seu torn guanya pasta). Ara bé, disposar d'esta imatge pot tindre conseqüències positives per a les víctimes:
I és que, pot sonar dur però, com més imatges colpidores vegem en els mitjans de comunicació, major és el ressò mediàtic de la tragèdia, i major implicació hi haurà per part de governs (que han de respondre a tot el que parlen els media) i, en última instància, major serà la possibilitat que el ciutadà, commogut, faça una donació precisament per traure a esta i a altres persones de les runes.

Vicent Terol ha dit...

dadaista: La realització de la foto és el primer pas, és clar. Bon any, igualment!


Josep Lluís: Comprenc els teus arguments. Potser li done massa importància a l'assumpte de la foto i els drets/dignitat de la persona fotografiada.

No obstant, si jo fóra -posem per cas- germà d'eixa dona, no em faria gràcia que la imatge donara la volta al món. Crec que és un atac a la seua dignitat, a la seua intimitat, a més d'un element innecessari per a la comprensió de la notícia.

Quant als possibles efectes positius, en forma de donacions, no dic que no els hi haja. Ara bé: la dona és reduïda a un simple producte de mercat periodístic efímer; en cosa de pocs dies, ningú no se'n recordarà d'Haití.

Una abraçada!

Speaker ha dit...

en cosa de pocs dies, ningú no se'n recordarà d'Haití.

Probablement.

Salut!