Vet ací que una vegada, en una època en què es passava molta fam, uns homes van decidir furtar una gallina, farts com estaven de no menjar res de trellat. Es posaren a guisar-la amb molta il·lusió i, quan ja estava apunt, un d'ells va dir:
-Xe, podríem convidar al rector, que també passa molta fam. Total, mira...; ja que l'hem furtada, així al menos som uno més.
I els homes cridaren al rector, sense dir-li res -evidentment- sobre la procedència de la gallina.
-Ie, vinga a sopar en mosatros, que tinguem una gallineta... guisaeta i tot ja!
-Xe, gallina?? -digué el rector tot entusiasmat.
De manera que el capellà va anar a sopar amb els homes sense pensar-s'ho. Menjaren tots la mar d'agust i després cadascú se'n va anar a sa casa.
Uns dies després, l'home que havia furtat la gallina se'n penedia d'haver-ho fet. Tot era pegar-li voltes a l'assumpte, sense que la seua consciència poguera descansar tranquil·la. I com que no podia aguantar més així, va decidir anar a confessar-se.
-Senyor rector, jo m'acuse que vaig fer un robo.
-Xe tu, un robo?? -respongué el capellà escandalitzat.
-És que vaig furtar una gallina.
-Tu saps això lo qu'és? Furtar una gallina, home! -començà a sermonejar el rector-. Una gallina és una cosa que porta molt de rastre, perquè tu furtes una gallina i... eixa gallina haguera post ous si no l'hagueres furtà; després els haguera covat i hagueren nascut pollets... El robo eixe que has fet és molt important!
-Mire, senyor rector, a mi em sap mal, però...
El capellà el va interrompre per seguir amonestant l'home:
-No home no, això és un pecat molt grave!
Seguiren pegant-li voltes al que havia passat: l'autor del robatori intentant justificar la seua acció i el rector sermonenjant-lo, tractant que acceptara la seua culpabilitat. Fins que arribà un punt en què el lladre, que ja no sabia per on eixir, digué:
-Senyor rector, vosté s'enrecorda d'aquella nit que va vindre a sopar en mosatros?
-Sí, sí que m'enrecorde.
-Pos... eixa gallina era.
-Xe, eiga gallina era? Pos no t'apures, home, que aquella gallina estava moixa! Eixa no haguera post ous en sa vida! Tranquil, tranquil...
I amb aquestes paraules, el rector envià l'home a sa casa.
2 comentaris:
Ai, que bó, ja sabia jo que al final passaria alguna cosa així... jeje....
Aquestes històries són genials...
Salut!!!
M'alegra que t'agrade, Eva. Hi ha més relats que mostren la picardia -i la hipocresia- d'alguns rectors.
La veritat és que recuperar la tradició oral és important, a més de divertit: és mantenir el nexe amb les nostres arrels, a més de transmetre una manera d'entendre la vida, uns costums, etc.
Publica un comentari a l'entrada