diumenge, 22 de març del 2009

El corb

Traduir poesia és una traïció al poeta i/o al poema traduït? Què en penseu? Què suposa per al traductor? Alguns diuen que és un acte de penetració dins l'autor; altres opinen que és quelcom impossible; i també hi ha qui creu que es tracta d'una forma intensa de lectura. Sembla coincidir tot el món, això sí, en que és una tasca dura i difícil.

Hui us deixe una traducció al català del conegut poema d'Edgar Allan Poe The Raven (El corb), realitzada per Miquel Forteza (1888-1969), un escriptor mallorquí. Trobe que es tracta d'un treball interessant, digne i respectuós amb Poe.



EL CORB

Una trista mitja nit, que vetllava entenebrit,
fullejant amb greu fadiga llibres vells i antics papers
i em dormia a poc a poc, vaig sentir a la porta un toc.
I sens moure’m del meu lloc: “Qualcú ve a cercar recés
-vaig pensar- en aquesta hora, qualcú ve a cercar recés.”
Això sols i no res més.

Ah! El meu cor encar remembra que era dins el fred desembre.
Els calius s’esmorteïen en les cendres dels brasers.
Conjurava en va el meu dol i, amb els llibres més tot sol,
desitajava el dolç consol que amb la llum m’aparegués,
que la mort d’Elionor al matí m’aparegués,
sense nom per sempre més.

I la seda purpurina de la tènue cortina,
de terror me traspassava amb els seus cruixits lleugers.
I per fer allunyar la por que glatia dins mon cor,
repetia jo en mon cor; “Deuen ésser viatgers
que han tustat en aquesta hora; deuen ésser viatgers.”
Això sols i no res més.

Però el dubte tot seguit s’allunyà de l’esperit.
“Senyor -vaig dir- o senyora, perdonau que no m’hagués
adonat d’aquest tustar. Començava a somniar
i no havia sentit clar els tocs vostres tan lleugers.”
Vaig obrir l’ample portal, escoltant els tocs lleugers.
Sols la fosca i no res més.

Escrutant l’obscuritat, vaig restar meravellat,
ple de por altra vegada, ple de somnis volanders
com ningú n’ha mai tingut. Ni el silenci fou romput;
sols trencà la quietud un sol mot que jo digués,
un sol mot, Elionor, que llunyà l’eco digués.
Jus un mot i no res més.

Me n’entrava altra vegada dins ma cambra desolada
i uns brogits vaig escoltar un poc més forts que els primers.
“És segur que qualque cosa sobre ma finestra es posa
-jo vaig dir-me- vés i gosa explorar els brogits propers,
enfonsar-te en el misteri, explorar els brogits propers:
És el vent i no res més.

I tornant a obrir la porta, amb remor d’ales molt forta,
penetrà, amb gran majestat, negre un corb dels temps primers.
Penetrà en la mansió, sens fer salutació,
amb un aire de senyor, sens que el dubte l’aturés.
Es posà en un bust de Pal.las, sens que el dubte l’aturés;
va posar-se i no res més.

L’impostor ma gran tristesa féu somriure amb languidesa,
per la seva captinença, pels seus negres ulls austers:
-”Aucell de testa pelada i de cresta tonsurada,
que has deixat la desolada regió d’obscurs carners:
¿Quin és ton nom en les platges de la Nit, d’obscurs carners?”
I el corb va dir: “Jamai més.”

Vaig restar meravellat que em parlàs amb claredat,
anc que fossen tan estranys els seus mots escadussers,
car és cosa ben segura que jamai cap criatura
no va veure aital figura que a sa porta aparegués:
Un aucell que sobre un bust a sa porta aparegués,
amb el nom de “Jamai més.”

Mes el corb, tranquil.lament, repetia solament
aquest mot, com si son ànima en el mot es difongués.
Cap paraula més va dir, ni cap ploma es va estremir,
fins que jo deia dins mi: “Quants amics meus passatgers
han fuit! Com ells fugirà, com mos somnis passatgers!”
I digué el corb: “Jamai més.”

Em va infondre feredat que el mot fos tan ajustat.
“No hi ha dubte -vaig pensar- que és igual sempre el seu rés
i que el seu antic senyor, perseguit per la tristor,
va ensenyar-li una cançó que aquest mot sempre digués,
la cançó desconsolada que aquest mot sempre digués
de Jamai, de jamai més.”

Mes el corb que m’estremia tornà a dur-me la ironia,
i enfront d’ell em vaig asseure esguardant-me’l, i després,
reposant sobre el vellut, em vaig dir cap baix i mut
perquè havia aparegut aquell corb dels temps primers,
què volia dir el sinistre i vell corb dels temps primers,
quan grallava “Jamai més”.

Això em feia extremir tot, i sens jo adreçar cap mot
a l’aucell que em turmentava amb els seus esguards foguers,
per trobar el significat, vaig tombar el cap, reposat,
sobre el blau coixí folrat, que la llum par que encengués,
sobre el blau coixí morat, que la llum par que encengués,
que ella no oprimirà més.

Em semblà llavors que l’aire s’embaumàs d’intensa flaire,
com si els àngels davallassen brandant místics encensers.
Jo sentia llur petjada en la cambra encatifada:
-”Déu t’envia la rosada de l’oblit, el nepentés,
beu l’oblit d’Elionor, del cel baixa el nepentés.”
I digué el corb: “Jamai més.”

- “Esperit de maldat, vell missatger, profeta o aucell!
Sia el torb, sia el mateix Satanàs que t’enviés
sobre aquesta obscura platja, sobre aquest desert paratge
on l’horror avui s’hostatja, un sol mot diga’m només:
- Hi ha bàlsam a Galaad? Un sol mot diga’m només!”
I digué el corb: “Jamai més.”

- “Esperit de maldat, vell missatger, profeta o aucell!
Pel mateix Déu que adoram, pel cel que ens dóna recés,
diga’m si transfigurada aquesta ànima endolada
podrà veure sa estimada dins els sempre clars vergers,
abraçar sa Elionor dins els sempre clars vergers.”
I digué el corb: “Jamai més.”

- “Sia aquesta greu mentida el senyal de ta partida!
Deixa’m sol amb ma tristesa, de Plutó a les platges vés!
Ni una ploma per senyal de l’engany teu infernal!
Deixa el bust del meu portal, dins l’infern cerca recés!
Treu el bec de dins mon cor, dins l’infern cerca recés!”
I digué el corb: “Jamai més.”

I el corb sense aletejar, resta sempre, resta encar
sobre el pàl.lid bust de Pal.las, amb sos negres ulls austers.
Un llantó sobre ell fulgura i projecta sa figura,
que damunt el trespol sura, com si l’ànima em glacés;
i de l’ombra que em tortura, com si l’ànima em glacés,
no em podré lliurar mai més.



Si algú té interés en llegir el poema en versió original -en anglés- ho pot fer ací.

4 comentaris:

elisabet ha dit...

suposo que, al final, si no tens un domini molt bo d'una llengua, entendre la poesia és costós. tot i que, de vegades, és molt costós fins i tot en la llengua materna...
la màgia de la poesia rau en això: cal desxifrar-la i, tot sovint, se'n fan troballes completament diferents.

Vicent Terol ha dit...

Traduir un poema és una recreació, no creus? Passa a convertir-se en una obra l'autoria de la qual és compartida.

dospoals ha dit...

Traduir un text científic no té cap problema filosòfic, perquè tant u com l'altre són denotatius EL problema ve quan traduïm literetura. M'he trobat el cas que hi han lectors (alguns d'ells poetes) que diuen que tal poeta és bo i que té un gran domini de la llengua, etc. Bé, en aquest cas, qui té el domini de la llengua és el traductor que ha fet la faena aquesta: fóra possible que en llegir l'original hom diguera, ves, tampoc és tanta cosa. Com si valguera més com a traduït que com a original.

Silvia ha dit...

Hola, Vicent. M'ha agradat molt la traducció del Corb. Admiro molt als bons traductors, és una tasca, crec jo, molt delicada. I traduïr Poe, deu ni dó. Els seus versos tenen una espurna que es pot apagar o capgirar amb una coma de més, amb un adjectiu mal posat. Una abraçada, felicitats pel blog.

Silvia