Atacant la molesta ajuda humanitària

La xifra encara no se sap amb exactitud, però es parla d'unes 16 persones assassinades per Israel aquesta matinada. L'Estat hebreu ha atacat la 'Flota de la Llibertat', un conjunt de sis embarcacions amb ajuda humanitària que es dirigia a Gaza.

Aquest territori palestí es troba sotmès a un bloqueig per part d'Israel des de juny de 2007, moment en que l'organització Hamas va aconseguir el control de la zona. Això ha tingut -i té- com a conseqüència la carència de productes bàsics. La situació allà és més precària del que hom puga imaginar, si tenim en compte, a més, la massacre duta a terme per l'Estat hebreu fa any i mig aproximadament, on van morir unes 1400 persones.

Per resumir la cosa, direm que a Israel no li agrada que la gent de Gaza done suport a Hamas, perquè això dificulta la seua política expansionista. Per tant, posa en pràctica estratègies de caire terrorista: massacrar la població civil, asfixiar-la privant-la d'aliments, medicines, material educatiu, equips de construcció, etc. Amb això es pretén que els palestins, conduits a la desesperació, acaben mirant cap als seus dirigents de Hamas i els demanen que cedisquen a les exigències hebrees; que els culpen del malson que viuen diàriament, atès que està a les seues mans obeir Israel. De moment, aquesta línia genocida no té èxit: el poble, majoritàriament, culpa de la situació als vertaders culpables: l'Estat hebreu; i els Estats Units, sense el recolzament dels quals no serien possibles les barbaritats dutes a terme per Netanyahu i companyia.

No ha de sorprendre que Israel haja atacat -disparant a matar (és el seu esport favorit)- vaixells amb ajuda humanitària. En primer lloc, ja havia advertit que no permetria que la flota arribara a Gaza. A més a més, les 750 persones que hi havia a les embarcacions podien ser testimonis directes de la terrorífica situació que hi ha al territori palestí. Tercer: la massacre realitzada aquesta matinada és un acte dissuasiu; un avís per a impedir possibles iniciatives semblants. Per últim, Israel és com eixe xiquet consentit que fa el que li dóna la gana; té impunitat total i compta amb el recolzament d'Occident: l'Estat espanyol, per exemple, va limitar la jurisdicció universal, seguint ordres del país hebreu, per tal d'obstaculitzar la persecució legal dels crims de guerra duts a terme per aquest.

Per cert. A les 19h hi ha convocada una concentració a València, a la Plaça de l'Ajuntament, en protesta per l'atac israelià.

Bogeria pop-rock amb Pixies

Vaig descobrir els Pixies cap a l'any 1990. Possiblement siga la banda de rock que més sensacions gratificants m'aporta quan l'escolte. Únics en la seua barreja de soroll, melodia pop, crits de bogeria, punk, canvis de ritme, ambients misteriosos... Pioners, font d'inspiració de centenars de grups indie al llarg dels últims vint anys. Fins i tot a Xàtiva tinguérem un exemple amb els interessants Big Score.

La formació de Boston va nàixer l'any 1986 i, tan sols set anys després, va desaparèixer. Alguns dels seus membres tingueren aventures en solitari que sempre estarien a anys llum de la gran qualitat assolida per Pixies.

Amb tot el que em transmeten les seues cançons, el fet de no arribar a veure'ls en directe ha sigut, per a mi, una mena d'assignatura pendent (sense donar-li a açò una importància vital, vaja!).

L'any 2004, seguint l'exemple de molts altres grups veterans, els Pixies es reuniren de nou i començaren a oferir concerts per ací i per allà. Sembla que sense cap aportació musical nova: un pur exercici de nostàlgia... i un bon negoci. Comenten diferents crítics que ho fan bé, que estan en forma.

Hui me'n vaig a Barcelona, al festival Primavera Sound. Hui toquen els Pixies i jo hi seré allí per escoltar temes tan bons com Debaser.

Les imatges del videoclip que podeu veure a continuació són de baixa qualitat, però el so és bastant bo (tot i que em sembla que no és estèreo) . La cançó és una mostra d'eufòria pop-rock; contagiosa al cent per cent i amb tocs de la bogeria característica dels de Boston.

Anunci blocaire

Seguint la dinàmica de fusions en què s'ha entrat -inevitable fruit de la crisi que vivim- a diferents àmbits, com ara els mitjans de comunicació o les caixes d'estalvis, blocaire apurat busca blocaire en situació semblant per a que els nostres blocs es fusionen.

Oferisc flexibilitat (relativa) a l'hora de negociar quins n'han de ser els continguts, sense descartar la possibilitat de fusionar-los de manera compacta. Per exemple, si jo vull penjar una columna d'un diari i resulta que tu tens un bloc de poesia, es podria re-redactar aquesta en vers.

Tinc ben assumit, per altra banda, el sacrifici de l'operació pel que fa a l'ego; en aquest punt estic obert a opcions diverses: autoria compartida, alternança en les entrades, fusió dels nostres noms en un acrònim...

Són temps difícils i calen esforços. Però paga la pena fer-los en pro de l'obtenció d'una millor posició competitiva.

Escriu-me a la següent adreça: lafunciodelafusio@gmail.com

No tinc clar això del Rei

Titular extret de la versió digital del diari ABC (24/5/10): "El Rei torna al treball"




Comentari: Tot i que es tracte d'un rei, amb el poder immens que se li pot suposar, no acabe de tenir clar que existisca la possibilitat de tornar on no s'ha estat abans.

Campana de la Seu de Xàtiva

Fotografia realitzada pel meu germà Alfredo

La conferència de Kiko

El dimarts passat va irrompre a la Universitat ZEUS Cardenal Arrea (més de 6.000€ a l'any si t'hi vols matricular) el famós Kiko Agüelo, iniciador del moviment "quicos". Recordem que aquest és un col·lectiu que es reuneix per a menjar quicos i parlar d'assumptes més o menys transcendents.

Tot i que ningú no l'esperava, l'home va ser rebut amb fervor a l'instant per una quantitat de 900 persones, atenent a les xifres proporcionades pel propi Kiko: ell mateix es va dedicar a comptar-les una per una mentre anava repartint una bosseta de quicos a cadascú. Per contra, segons la policia -que passava per la Universitat just en aquell moment-, els qui van acudir a rebre el carismàtic personatge no eren més de 898,5 ("aproximadament", puntualitzava l'oficial).

Després d'això, Agüelo va començar un discurs on va dir coses amb molt de sentit comú; sobretot, comú a tots els qui pensen com ell. Per exemple, va afirmar que "molta gent converteix el sagrament del matrimoni en una cosa falsa des del moment en que fa ús de la píndola o del preservatiu". Una altra de les idees que va exposar fou la de que "les famílies catòliques no fan bé al tenir sols un fill o dos; n'haurien de tenir nou, deu o onze". Segons algunes fonts, no contrastades del tot, va afegir: "Mai dotze!".

Cal dir que, de fons, se sentia el soroll de les dents dels 900 assistents rossegant quicos sense parar. Una remor que va anar augmentant fins el punt de fer impossible l'audició de les paraules de l'improvisat conferenciant. Tanmateix, encara es pogueren escoltar dues sentències que tractaven assumptes debatuts actualment pels filòsofs més savis del planeta. La primera d'elles va ser l'afirmació que "els cristians no han d'estar atemorits per la probable caiguda d'Espanya, deguda a la crisi, perquè ells són exiliats: pertanyen als cels". L'altra idea expressada per Kiko Agüelo és aquesta: "No hem d'oferir resistència a les contrarietats de la vida".

Finalment, davant la inutilitat d'intentar fer arribar les seues paraules a la gent, el conegut líder es va treure de la butxaca una bossa de quicos i va començar a menjar-se'ls, mentre mirava seriosament el seu auditori. Als ulls de l'home s'observava una profunda reflexió permanent sobre la vida, la família, la castedat, el sacrifici i la dacsa.

La ratlladora

Vaig comprar no fa molt una ratlladora a un establiment de xinesos. Havent-la fet servir tan sols dues vegades o tres, l'altre dia m'adoní, mentre escurava, que estava rovellada.

No m'havia passat mai abans una cosa així, tot i haver adquirit diferents utensilis de cuina a aquesta mena de botigues. Sóc conscient de la fama -exagerada en moltes ocasions; en d'altres no- de baixa qualitat que tenen els productes que hi pots trobar (Estic convençut que ací hi ha sovint un component de racisme).

El cas és que el dissabte vaig anar a una ferreteria per tal d'aconseguir una nova ratlladora que, suposadament, tinguera més categoria, per dir-ho d'alguna manera. Allí em trobí amb un amic i estiguérem xerrant una estona. Li vaig comentar el que m'havia ocorregut. "Per a coses així, millor que no vages als xinos; val la pena comprar-ho ací.", va dir.

Després d'acomiadar-nos, i mentre caminava cap a casa, em posí a mirar amb deteniment l'embalatge de cartó de la ratlladora. A la part de baix, en lletres xicotetes, es podia llegir la següent inscripció: "Made in China".

Les ombres de Garzón

És evident que la suspensió cautelar de Garzón significa ja una victòria per a aquells que l'han volgut veure caure. Independentment que aconseguisca anar-se'n al Tribunal de La Haia o no, la humiliació del superjutge ja s'ha produït i, a més a més, li resultarà impossible recuperar la seua plaça a l'Audiència Nacional.

En la derrota de Baltasar Garzón ha funcionat una mena de pinça. L'extrema dreta franquista ha trobat la complicitat dels enemics del magistrat dins la Justícia. Victòria del feixisme, d'una banda, i venjança per rivalitats professionals, d'una altra.

El jutge estrela ha sigut -i és- aclamat per sectors progressistes. Diuen d'ell que és el gran defensor dels drets humans i de la Democràcia. Sembla que l'avalen les seues actuacions contra les dictadures d'Argentina i de Xile, així com l'intent d'investigar els crims del franquisme, entre d'altres coses.

Certament, a nivell simbòlic, el missatge que s'envia a la societat amb la caiguda de Garzón és ben negatiu: les ferides dels qui van perdre la Guerra Civil Espanyola han de quedar obertes; la Transició, que no va ajustar comptes amb el feixisme, no s'ha de tocar; els "caídos por Dios" durant la Guerra van tenir les seues recompenses morals i materials durant el Franquisme, però els "rojos" no les tindran mai.

Tanmateix, no és just que el superjutge passe a la Història com a mite de la democràcia. I no ho és perquè Garzón ha utilitzat la Justícia com la majoria de polítics fa servir la Política: com una manera d'augmentar el seu ego, d'assolir el màxim poder possible. I no ho és, tampoc, perquè l'amic Baltasar ha tingut actuacions molt importants que han anat en la direcció oposada a la de la defensa dels drets humans i de la democràcia.

El jutge estrela ha sigut una peça indispensable en la criminalització del nacionalisme basc. L'aberrant doctrina consistent en dir que tot és ETA, promocionada sense rigor jurídic per Garzón, fou clau per a tancar mitjans de comunicació com el diari Egunkaria (fa poques setmanes, després de set anys, se li va donar la raó al rotatiu, però ja era tard perquè un periòdic tancat és un periòdic mort per a sempre). També el magistrat ha tingut un paper fonamental en la consolidació de la il·legalització d'idees a Euskal Herria, afavorint l'actual Estat d'excepció que existeix allí: va arribar a acusar de genocidi i neteja ètnica a Batasuna! Per últim, cal dir que Garzón sempre es mostrà impassible davant les denúncies de tortures que li narraven persones detingudes baix la seua responsabilitat; tortures produïdes gràcies a les seues ordres d'aplicar el règim d'incomunicació. En alguns casos, des d'organismes com el Comité per a la Prevenció de la Tortura del Consell d'Europa (CPT), entre d'altres, es criticaren oficialment les actuacions del magistrat.

Són sols algunes de les ombres del superjutge, a les que caldria afegir la seua habitual absència de rigor dins l'obsessió per muntar macrosumaris. La qual cosa ha desembocat, en no poques ocasions, en la impossibilitat de fonamentar sentències per part dels Tribunals (recordem el fracàs al judici per l'Operació Nécora).

I és que el vertader objectiu de Garzón no ha estat mai fer justícia. Ell sempre ha perseguit el protagonisme sense límits, l'egolatria, l'aparició del seu nom a les portades dels diaris i la presència als informatius. Hui ho torna a aconseguir, una vegada més; però no com a jutge estrela, sinó com a home derrotat i humiliat. A mi no em fa gens de llàstima.

Tots sabem que Camps és honrat

A continuació d'haver presidit la junta directiva, convocada després de saber-se que el Tribunal Suprem havia ordenat reobrir l'assumpte dels vestits...


Francisco Camps, president de la Generalitat valenciana (12/5/10): "Tot el món, a Espanya, els 45 milions d'espanyols, saben que sóc honrat".




Comentari: No creus que t'ha faltat un poc d'ambició amb eixa afirmació? Qui diu que a tot el món i part de l'estranger no pensen també que ets una persona honrada? Alguns opinen que has estat ridícul al dir això... Res, xe!; no faces cas! Hi ha gent que confon la coentor amb les veritats contundents. Per altra banda, és segur que l'enquesta que estan fent a elmundo.es, web visitat en gran mesura per votants del PP, és un muntatge.

Història del progrés científic

Los niños son por naturaleza desagradecidos, cosa comprensible puesto que no hacen más que imitar a sus amantes padres; así los de ahora vuelven de la escuela, aprietan un botón y se sientan a ver el teledrama del día, sin ocurrírseles pensar un solo instante en esa maravilla tecnológica que representa la televisión. Por eso será inútil insistir ante los párvulos en la historia del progreso científico, aprovechando la primera ocasión favorable, digamos el paso de un estrepitoso avión a reacción, a fin de mostrar a los jóvenes los admirables resultados del esfuerzo humano.

El ejemplo del "jet" es una de las mejores pruebas. Cualquiera sabe, aún sin haber viajado en ellos, lo que representan los aviones modernos: velocidad, silencio en la cabina, estabilidad, radio de acción.

Pero la ciencia es por antonomasia una búsqueda sin término, y los "jets" no han tardado en quedar atrás, superados por nuevas y más portentosas muestras del ingenio humano. Con todos sus adelantos esos aviones tenían numerosas desventajas, hasta el día en que fueron sustituidos por los aviones de hélice. Esta conquista representó un importante progreso, pues al volar a poca velocidad y altura el piloto tenía mayores posibilidades de fijar el rumbo y de efectuar en buenas condiciones de seguridad las maniobras de despegue y aterrizaje. No obstante, los técnicos siguieron trabajando en busca de nuevos medios de comunicación aventajados, y así dieron a conocer con breve intervalo dos descubrimientos capitales: nos referimos a los barcos de vapor y al ferrocarril. Por primera vez, y gracias a ellos, se logró la conquista extraordinaria de viajar al nivel del suelo, con el inapreciable margen de seguridad que ello representaba.

Sigamos paralelamente la evolución de estas técnicas, comenzando por la navegación marítima. El peligro de los incendios, tan frecuente en alta mar, incitó a los ingenieros a encontrar un sistema más seguro: así fueron naciendo la navegación a vela y más tarde (aunque la cronología no es segura) el remo como el medio más aventajado para propulsar las naves.

Este progreso era considerable, pero los naufragios se repetían de tiempo en tiempo por razones diversas, hasta que los adelantos técnicos proporcionaron un método seguro y perfeccionado para desplazarse en el agua. Nos referimos por supuesto a la natación, más allá de la cual no parece haber progreso posible, aunque desde luego la ciencia es pródiga en sorpresas.

Por lo que toca a los ferrocarriles, sus ventajas eran notorias con relación a los aviones, pero a su turno fueron superados por las diligencias, vehículos que no contaminaban el aire con el humo del petróleo o el carbón, y que permitían admirar las bellezas del paisaje y el vigor de los caballos de tiro. La bicicleta, medio de transporte altamente científico, se sitúa históricamente entre la diligencia y el ferrocarril, sin que pueda definirse exactamente el momento de su aparición. Se sabe en cambio, y ello constituye el último eslabón del progreso, que la incomodidad innegable de las diligencias aguzó el ingenio humano a tal punto que no tardó en inventarse un medio de viaje incomparable, el de andar a pie. Peatones y nadadores constituyen así el coronamiento de la pirámide científica, como cabe comprobar en cualquier playa cuando se ve a los paseantes del malecón que a su vez observan complacidos las evoluciones de los bañistas. Quizá sea por eso que hay tanta gente en las playas, puesto que los progresos de la técnica, aunque ignorados por muchos niños, terminan siendo aclamados por la humanidad entera, sobre todo en época de las vacaciones pagas.



Julio Cortázar, Último Round, 1969

'They Rule': qui són els poderosos?

Quines són les persones que s'asseuen als consells d'administració de les 100 empreses més importants dels EEUU? A quines companyies en concret pertany cadascun dels individus? Quins vincles trobaríem si poguérem elaborar un mapa amb tota eixa informació?

El projecte They Rule ("Ells manen") ens permet respondre eixos interrogants d'una manera gràfica, clara. Josh On és el creador d'aquest web, una interfície Flash que, simplement recollint dades oficials, ens permet visualitzar la xarxa formada pels més poderosos als Estats Units (en part, també al món sencer). La informació, això sí, fou actualitzada per última vegada l'any 2004.

La cosa va més o menys de la següent manera: Selecciones, per exemple, una empresa -representada per un banquet- i hi cliques en ella. Aleshores apareixen uns ninotets, amb nom i cognoms, al seu voltant; diferenciem homes i dones, però també tres nivells de grossària: aquesta indica que la persona pertany a més companyies. Existeix, a més, l'opció de buscar connexions. I -molt important- es poden carregar mapes ja elaborats per usuaris.



Ara mateix tinc oberta la pàgina. Faig clic en Walt Disney i veig que hi ha un homenet grosset que es diu John E. Bryson. Comprove, a continuació, que aquest directiu també pertany als consells d'administració de Boeing i d'Edison International.

Amb l'opció de carregar mapes, descobrim que moltíssimes empreses es trobaven a dues trucades de distància de Bush pare, atès que tenien almenys un membre d'algun dels seus governs.

Diuen que They Rule és ja un clàssic modern de la comunicació interactiva no basada en textos. I, tot i que el seu autor considera el projecte com una mena de performance artística més que com una font d'informació, no deixa de ser, potencialment, una poderosa eina d'activisme polític.

Us deixe amb un vídeo on es pot veure una demostració del funcionament del web. Està en anglés, però resulta interessant encara que no s'entenga res; la part visual és la important ací.

Consulta sobre la política educativa de Font de Mora

Fa dos mesos i mig, parlava de com s'havia desinflat enguany la històrica mobilització aconseguida el curs passat contra la política educativa del Govern valencià. L'assumpte de la impartició d'Educació per a la Ciutadania en anglés, de menor importància en comparació a d'altres, serví tanmateix per catapultar les protestes al carrer. La indignació, fruit de la lògica incomprensió cap a una mesura absurda, en fou el motor.

Demà dijous, hi ha una interessant acció promoguda per la Plataforma per l'Ensenyament Públic. Es tracta d'una consulta popular que es realitzarà als centres de Primària i Secundària (als centres que s'hi hagen sumat a la idea, és clar). En un fullet on s'exposen, de manera resumida, els punts reivindicats, es preguntarà: "Perquè tot això siga possible, creu necessari un canvi de la política educativa del Govern valencià i dels actuals responsables de la Conselleria d'Educació?".

I què és el que es reivindica? Doncs normalització lingüística, millores en les plantilles de professorat (atenció a xiquets amb Necessitats Educatives Especials [NEE]), xarxa d'Infantil 0-3 anys, reducció del fracàs escolar (el País Valencià és l'autonomia de l'Estat amb major fracàs escolar després de Ceuta), cessament del control polític sobre la inspecció, infraestructures decents...

Desconec la repercussió que pot tenir la cosa. Siga com siga, Conselleria està tractant de boicotejar l'acció, intentant impedir que la votació es puga realitzar dins dels centres. Com a mínim, això és senyal que la iniciativa no els deixa indiferents. Dirà Font de Mora, públicament, alguna cosa al respecte o mantindrà un calculat silenci? S'afluixarà el nus de la corbata de 452€ -regal d'El Bigotes- com a senyal de preocupació?

Personalment, espere que la consulta servisca de revulsiu de cara a prendre consciència de la importància de reclamar un ensenyament públic de qualitat.

El debat polític

A ningú no li va estranyar que, per a la celebració d'aquell debat televisat, es decidira comptar amb dos moderadors. Era el mínim que exigia la previsible duresa de l'enfrontament.

Amb els focus i les càmeres ja a punt, la disputa començava. El polític esgrimia els primers arguments contra l'oponent: la seua consciència.