dilluns, 26 de gener del 2009

Manel: optimisme entre el cinisme i la cursileria

Manel és un genial grup de música de Barcelona format fa menys de dos anys. Quatre xics són els components d'aquesta banda que fa música pop amb aires mediterranis i tradicionals. El seu descobriment ha sigut, per a mi, una de les millors notícies dels últims anys (parlant de música, és clar).
Fins ara han tret un disc, anomenat Els millors professors europeus, on no sobra cap cançó. Musicalment, la seua qualitat és altíssima; però, a més d'això, fan unes lletres d'una riquesa poc habitual. Cada cançó és com un curt, on diverses imatges inesperades van apareixent a la nostra ment.
Diuen els components de Manel a una entrevista que hi ha una escala, a l'hora de valorar una cançó d'amor, que va de la cursileria al cinisme. En un extrem hi hauria el ridícul, en l'altre una excessiva distància amb la persona que escolta. Manel no és cursi ni cínic, tot i que hi ha algun toc d'ironia en alguna cançó. Aquest grup fa que ens emocionem escoltant-los, alhora que transmeten optimisme, dibuixant un somriure a la nostra cara. Gent que ens cau bé, entranyable.


En la que el Bernat se't troba




I ahir a la nit vam conèixer tres dones altes i elegants
i amb una em vaig posar d’acord
vam conversar, vam riure i hem fet l’amor.
I m’ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí
amb un castellà força estrany, sorprenentment fluïd.

“Quin nas més gros que tens!”, m’ha dit, la dona alta des del llit,
i a la paret ha assenyalat
un quadre verd que de nena havia pintat.
I “Que bonic! Que bonic! Que bonic!” m’he dit,
quina nena més dolça devia ser,
quin plaer haver-la pogut conèixer fa molt de temps

“Si tanques els dos ulls”, m’ha dit,
“si et quedes quiet a dins del llit,
t’ensenyaré una cançó que a casa
em cantaven per anar a dormir.
Parla d’un bosc i d’un senyor
que hi viu aïllat entre oms i flors
i es protegeix dels mals humans
amb un exèrcit d’animals”.
I “Que bonic! Que Bonic! Que bonic!” m’he dit
i quina veu més fina que té,
quin plaer haver-la pogut conèixer fa molt de temps.

Però el Bernat m’ha dit que t’ha vist per Barcelona,
que t’acompanyava un home molt alt,
que li has preguntat si encara ens freqüentàvem
i que m’envies molts records.



Podeu escoltar més cançons de Manel consultant el seu MySpace ací.

5 comentaris:

kirikú ha dit...

Jo els he descobert fa poc, i també m'agraden molt. És veritat que tenen un so ... que encomana optimisme.

Molt bona la selecció musical que has posat: "le alabo el gusto".

També compartisc la reflexió de l'anterior post: pense que la internet ens connecta i ens descobreix moltes coses, però a la vegada ens aïlla del que tenim al costat i ens fa un poc autistes. Ens absorbeix i ens lleva temps per als contactes directes, per a la lectura, els passejos, la vida al carrer ... No sé.

Encara que també és veritat que tot açó de la internet i dels blogs (jo he optat finalment per dir-li aixina) té moltíssimes virtuts, que no cal ennumerar, perquè ja són massa conegudes per tots. Per exemple, ens obri a realitats que d'altra manera no coneixeríem de res.

Molt bé el seguiment que has fet de la crisi de Gaza. Gràcies a L'aixeta he llegit molts articles, moltes opinions, m'he enterat millor del que està passant a Palestina i també soc més sensible (ja ho era). Gràcies

Olga ha dit...

Amb l’embranzida dels myspaces, també els havia descobert i escoltat fa poc, i pense com vosaltres, agradoses cançons...

També estic amb la Kirikú amb el que et diu del bloc (g),

Salutacions a tots dos!

Jobove - Reus ha dit...

els seguirem de prop, prometen

salutacions

Vicent Terol ha dit...

kirikú: moltes gràcies per les teues paraules. M'alegre que el bloc t'haja resultat interessant i útil. Aquests dies visitaré el teu, no el conec encara. Benvinguda.

menta amb fraula: el mateix que a kirikú, moltes gràcies. El teu bloc sí que el coneixia; escrius molt bé, per cert (jo estic molt influenciat pel castellà a l'hora de redactar).

Te la mà Maria: gràcies pel comentari; tinc una foto molt curiosa feta a Reus que penjaré aquesta setmana.

elisabet ha dit...

Hola Vicent, enhorabona pel bloc! Me l'apunto. Ah! I Manel són fabulosos, un gran descobriment.