dilluns, 24 de novembre del 2008

El poder de l'Església

Hem sabut que un jutjat ha obligat un col·legi públic de Valladolid a retirar els crucifixos de les aules. I hem conegut també la reacció de l'Església a través del cardenal Cañizares: aquest defineix la sentència judicial com una mostra de "cristofòbia". Sembla ser que altres representants catòlics s'han animat i han dit la seua; sempre en la mateixa direcció, és clar.

Aquesta reacció demostra molt clarament el poder de l'Església a l'Estat Espanyol; ens fa veure que són plenament conscients de la seua posició. Amb la major tranquil·litat del món, s'atorguen el dret d'imposar (detinguem-nos en el terme: IMPOSAR) els seus símbols al terreny de l'escola pública d'un estat suposadament aconfessional.

Però l'Església no s'equivoca, té raó: la realitat li la dóna. No hi ha separació Església-Estat, res d'estat aconfessional. Tenim els funerals d'Estat religiosos, el dret a tenir una casella exclusiva a la declaració de la renda, el control massiu de l'Església sobre els col·legis concertats, la seua presència a l'exèrcit, els polítics en processons, etc... L'Església compta amb uns fortíssims privilegis fruit d'acords amb l'Estat; parlar d'Estat aconfessional és una broma de mal gust.

Desconec quins càlculs electorals fa el PSOE per a tenir-li tanta por a aquesta gent. Tants vots pensen que perdrien si li tallaren l'aixeta a l'Església? Parlem d'una institució que fa oposició dura a un Govern que tracta d'acontentar-la contínuament. Però el que és pitjor és que parlem d'una institució que defensa, amb el poder de què se sap posseïdora, uns valors que es troben a anys llum de la societat: no a l'eutanàsia, sí al sofriment dels malalts, no als anticonceptius, no als homosexuals, no a l'avortament... Una Església retrògrada, sí, però -i si això és poc- també defensora del genocidi franquista.

dissabte, 22 de novembre del 2008

Zeitgeist (1): La història més gran mai més contada

Zeitgeist és el títol d'un documental molt interessant produït per Peter Joseph l'any 2007 amb difusió a través d'Internet. Consta de tres parts diferenciades però amb una clara connexió entre elles. Bàsicament, podem dir que és una contundent denúncia del capitalisme i dels seus mecanismes de manipulació.

Ací teniu la primera de les parts, centrada en la presentació del cristianisme com un mite i repetició de moltes religions anteriors. Ens explica com aquest mite deixa el terreny preparat per a l'absorció de nous mites destinats al control de la societat. La duració és de 26 minuts i no deixa ningú indiferent. Està en anglés amb subtítols en castellà.

dijous, 20 de novembre del 2008

29N: Manifestació a València


El dia 29 de novembre hi haurà una manifestació a València en contra de la política educativa del Govern de la Generalitat, convocada per la Plataforma per l'Ensenyament Públic. Serà a les 18h a la Plaça de Sant Agustí.
Com molts sabeu, la decisió d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglés ha sigut el fet desencadenant de tota una sèrie de protestes. Però la cosa, baix el meu punt de vista, ha adquirit un caire molt més interessant que el fet d'oposar-se a eixe desgavell: ha servit d'excusa per a denunciar altres punts de la vergonyosa situació de l'educació pública al País Valencià. I açò s'ha de valorar, tenint en compte que la submissió sembla ser una de les característiques del poble valencià.
Per conèixer el contingut d'aquestes reivindicacions és interessant llegir el manifest de la Plataforma per l'Ensenyament Públic, anomenat Amb aquesta educació, Font de Mora dimissió.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Història amb dos capítols

Vaig a contar una xicoteta història amb dos capítols.


Episodi 1

El lloc és Alacant (millor diguem-li Alicante); el context: l'Escola Oficial d'Idiomes. Baixem una miqueta més en la concreció de l'espai. Classe d'anglés. Jo, alumne; tu, tarsan. Ah no, perdoneu, se me n'havia anat el cap...
Sóc alumne d'anglés a l'EOI d'Alicante, sí. Em trobe realitzant una activitat oral amb altres dos alumnes, parlem anglés. Per alguna d'aquelles, dic que sóc de Xàtiva ("I'm from Xàtiva"). Una xica posa cara de sorpresa i em diu: "Xàtiva!! I'm from Ontinyent!". En eixe moment és quan pense en l'acudit de Don Pio ("¿¿y que hasemos hablando en inglés??"), però me n'adone que seria una eixida fàcil i previsible, de manera que no faig la broma.
Després de l'activitat, la gent canvia el xip i abandona l'anglés. Em dirigisc a ella parlant-li en valencià i em respon en castellà. En altres sessions, parlem de coses alienes a l'estudi de l'anglés: li parle en valencià i ella sempre respon en castellà. Pense que, com a Xàtiva, a Ontinyent hi haurà bastant gent que parle castellà.

Episodi 2

El lloc és Alicante (sí, diguem-li Alicante); el context: prop de l'Escola Oficial d'Idiomes. Concretant més, diré que jo camine per un carreronet que es troba a pocs minuts de l'EOI.
Acabe d'eixir de classe i em dirigisc a la parada de l'autobús amb la intenció d'anar a Mutxamel. De sobte em trobe a la xica d'Ontinyent i, de nou, posa cara de sorpresa. "Vicent!", diu.
Li parle en valencià i em respon en valencià; en un perfecte i fluït valencià col·loquial. Xarrem durant uns minuts i no dispara ni una en castellà.

FI


Que cadascú extraga les seues conclusions. En el meu cas, el primer pensament va contra ella; però després, més fredament, tracte d'analitzar l'assumpte i no tinc sentiments negatius envers la xica. M'envaeix certa tristesa al pensar que això és sols el fruit d'una situació. Pense en conceptes com prestigi social, minoria menyspreada, extinció lingüística...

dilluns, 17 de novembre del 2008

Comencen els cursos a Camot


Com ja vaig comentar, Camot és una associació de Xàtiva amb una interessant activitat de tipus solidari i cultural. El proper divendres comença el primer d'una sèrie de cursos al voltant del Voluntariat. Tot i que eixe terme sol anar associat a la filosofia oenegé, en aquest cas es tracta de quelcom diferent: la perspectiva és realment crítica amb el sistema. De veritat que val la pena assistir-hi.
"Participació en xarxes i moviments socials" és el nom d'aquest primer curs que tindrà lloc els dies 21 i 22 de novembre. En pocs dies. A continuació podeu llegir la informació extreta del bloc de Camot:


Dintre dels cursos de formació en voluntariat que CaMot, amb la col·laboració de la Fundació La Caixa, ofereix, els propers dies 21 i 22 de novembre es realitzarà el curs sobre Participació en Xarxes i Moviments Socials. L'esquema del curs serà el següent: Divendres 21 a les 20:30hores: -Introducció al voluntariat: aspectes generals, diferents tipus de voluntariat, marc al que es desenvolupa el voluntariat... Dissabte 22 de 18 a 21 hores: - Evolució dels darrers 30 anys a l'Estat Espanyol. - Entre la desmobilització i la professionalització - El cas de Baladre: formes de coordinació des de la diversitat - Experiències: Gent de Castelló i d'Esquerres; Consell de la Joventut de Xàtiva; Per l'Horta (comptarem amb persones participants d'aquestes xarxes) L'exposició d'experiències es farà durant el sopar. El preu d'inscripció és de 5€ i inclou materials i sopar. Per inscriure-vos escribiu a camot@hotmail.com o telefoneu al 96 228 36 97 i deixeu les vostres dades (nom i forma de contacte) al contestador. En breu també facilitarem un full d'inscripció a través del bloc de CaMot.

diumenge, 16 de novembre del 2008

DGT: distraccions al volant

La Direcció General de Trànsit (DGT) ha posat en marxa una campanya alertant-nos del perill de les distraccions quan estem conduint. Se centra en l'ús del mòbil, que -com sabem- es tracta d'una cosa ja prohibida; però també posa l'accent en altres conductes no prohibides, com ara fumar, canviar un CD...
Tanmateix no es pregunta si fer del cotxe el mitjà de transport principal és una vertadera conquesta de la nostra societat o no. És evident que ho és: el cotxe ens dóna llibertat, comoditat... Hi ha gent per ahí que qüestiona aquest model; fins i tot alguns tenen el valor d'afirmar que un altíssim número de morts a l'any és inherent a l'ús que fem del cotxe actualment. Ximpleries! El problema és la gent, que molts no saben conduir i, a més, són uns imprudents que no presten prou atenció quan estan al volant. La DGT ho ha dit claret: "Al volante, sólo el volante. No te distraigas". Encara hi ha qui no ho entén?
Com deia abans, hi ha una sèrie de conductes que ens poden distraure quan conduim, però que no estan prohibides. És de preveure que fumar o canviar un CD, per exemple, seran coses prohibides en un futur, donat que la DGT ja està avisant sobre el risc que suposen. Però és evident que hi ha més comportaments que poden baixar la nostra atenció quan estem al volant. Amb la intenció de contribuir a ampliar l'actual llista de conductes sancionables, apuntaré a continuació unes quantes idees:

-Pujar el volum al ràdio-CD.
-Variar la calefacció.
-Pensar en veu alta.
-Baixar el volum al ràdio-CD.
-Menjar pipes sense sal.
-Rascar-se la figa i/o els ous.
-Esternudar.
-Pensar a rascar-se la figa i/o els ous.
-Menjar pipes amb sal.
...

Estic pensant en la possibilitat que la llista podria no ser finita, però no crec que siga així. És clar que elaborar-la ha de ser una tasca col·lectiva, d'això me n'acabe d'adonar. Estic convençut que, entre tots, podem ajudar la DGT a fer una llista d'aquest tipus. Hem d'evitar les distraccions quan conduim. Recorda: "Al volante, sólo el volante".

dijous, 13 de novembre del 2008

De Juana i la justícia espanyola

Article molt interessant el que ha penjat hui Javier Ortiz a la seua pàgina web. Sobre De Juana i la justícia espanyola.





DE JUANA Y EL ENSAÑAMIENTO (Javier Ortiz)

Es difícil encontrar un disparate jurídico tan magnífico como el que ha llevado al juez Eloy Velasco, integrante de la Audiencia Nacional, a dictar una orden de captura internacional contra Iñaki de Juana Chaos. El magistrado reclama su detención y traslado a Madrid para interrogarlo sobre… veamos: 1º) Sobre un escrito que no obra en autos, es decir, del que el instructor habla de oídas; 2º) Sobre un escrito del que las referencias que tiene el juez Velasco proceden del diario
Gara, periódico al que la Audiencia Nacional ha negado credibilidad de manera sistemática y que ahora, cualquiera sabe por qué, es tomado por tan fiable como un acta notarial; 3º) Sobre un escrito que, según esas referencias indirectas, fue leído por una persona que el juez ni siquiera sabe quién es, ni quién se lo dio, ni nada de nada.

No se puede obrar con menos soporte material. En teoría, a De Juana le habría bastado con presentarse ante el juez y pedirle que le enseñe el documento en cuestión para poder reconocer o negar su autoría, y el magistrado Velasco sólo habría podido mostrarle un recorte de prensa, carente del menor valor probatorio. Pero parece que el ex recluso de ETA no quiere pasar por esa eventualidad, porque teme que el juez, amparado en el amplio crédito social que le otorga el hecho de que buena parte de la población española odia a muerte (sí, a muerte) al fugitivo, decida encarcelarlo de nuevo, sea por esto, por lo otro o porque sí.

Hay otro aspecto de la iniciativa judicial contra De Juana que me deja perplejo. Parece que el magistrado de la Audiencia Nacional considera que puede constituir un delito de enaltecimiento del terrorismo el hecho de que el escrito leído en el acto de homenaje a De Juana el pasado 2 de agosto en la Parte Vieja de Donostia alabara a Txomin Iturbe. Cualquiera con un mínimo conocimiento de la historia de ETA sabe que Iturbe se distinguió en el último tramo de su vida, antes de su muerte en Argelia en circunstancias nunca del todo aclaradas, por su defensa a machamartillo de una salida negociada a la violencia, que implicaría la desaparición de la organización armada. La iniciativa de Iturbe fue respaldada, discreta pero resueltamente, por los gobiernos de España y Francia, que lo excarcelaron y permitieron que se refugiara en Argel para encabezar las negociaciones con el Gobierno de Felipe González. ¿Ensalzar a Txomin Iturbe es enaltecer el terrorismo o enviar un mensaje de apoyo al fin negociado de la violencia?

dimarts, 11 de novembre del 2008

Arribar bé

T’alces a les sis del matí, mentre molta gent dorm encara, i fas cent cinquanta quilòmetres amb el cotxe. Una persona que t’estima et va dir anit que feres una trucada perduda quan arribares al teu destí. “És per saber que arribes bé”; eixes són les paraules concretes que vas escoltar.

Penses en com les paraules amaguen un pensament no expressat: existeix la possibilitat que mores en un accident. Arribar bé: curiós eufemisme. Pensament no expressat i, potser, no habitant del terreny dels pensaments conscients.

Fas la perduda. L’altra persona sospira, i la seua ment comença a ocupar-se més plenament d’altres assumptes.

diumenge, 9 de novembre del 2008

L'atur no és l'enemic, l'enemic és el treball

El Grupo Surrealista de Madrid és un col·lectiu de caire anarquista, que entén el surrealisme com una actitud de crítica implacable al model actual de civilització. L'any 1993, en un context de crisi econòmica semblant a l'actual, hi va haver una vaga general. Una de les preocupacions principals era l'augment de l'atur. L'esmentat col·lectiu publicà un text al respecte amb el següent títol: "El paro no es el enemigo, el enemigo es el trabajo". Ací el teniu:


Una de las consecuencias más nefastas de la crisis económica que hoy arrasa el mundo capitalista es la definitiva deificación del trabajo como el bien más alto, como ideal absoluto, como deseo máximo, como causa última de felicidad. Cuanto más escaso es el trabajo como medio de garantizar la subsistencia diaria, más se lo identifica con un fin metafísico de la conciencia humana. El resultado de esta operación mental no es otro sino la parálisis de la voluntad, del pensamiento y de la imaginación del cuerpo social, que electrocutado por las connotaciones religiosas que ha revestido el acto de la pérdida o ganancia del trabajo (condenación o gracia eterna) no es capaz de inventar, intuir o desear otro orden de cosas en el que esta angustia sencillamente no exista. En otras palabras: el tiempo de ocio forzado del parado podría convertirse en tiempo de ocio rescatado si el planteamiento, en vez de «¿encontraré trabajo hoy?», se convirtiera en «¿Qué me apetece hacer hoy?» considerando aquellos bienes materiales que necesite no como algo prohibido sino como algo que en justicia le pertenece en virtud de su condición de ser humano, más aún, de ser humano humillado. Conducta delincuente si la acción es individual o de unos pocos, acción revolucionaria si es compartida por la mayoría. El punto central se traslada así del trabajo a la vida, y la una niega al otro. El desprestigio del trabajo debería empezar a ser absoluto, y con él la ética del sacrificio, la esclavitud, la obediencia y la servidumbre. El lema sería: «¡TRABAJAR NUNCA!», y su aplicación inmediata,«¡EN ESTAS CONDICIONES, MENOS TODAVÍA!» Así, ejércitos de objetores del trabajo, ocupando las calles y los sueños, improvisando nuevos comportamientos y nuevas relaciones sociales, supondrían una amenaza mucho más temible que cualquier huelga.

dilluns, 3 de novembre del 2008

La Jetée (Chris Marker, 1962)

Chris Marker és un escriptor, fotògraf i director de cine francés nascut l'any 1921. En 1962 va realitzar el curtmetratge La Jetée, una història experimental contada a través de fotos fixes. En ella assistim a una sèrie d'experiments científics sobre viatges en el temps en un món post-apocalíptic. Aquest curt va inspirar la pel·lícula 12 Monkeys, de Terry Gilliam.

La duració és de 29 minuts. Ací ho teniu en tres parts. Busqueu una estona i mireu-ho perquè val la pena.


Primera part


Segona part


Tercera (i última) part

dissabte, 1 de novembre del 2008

Carretera nocturna

Carles viatja per les nits amb el seu cotxe a gran velocitat. Es creua amb altres vehicles i, mentre escolta música New Age, pensa en la temptació d'un suïcidi espectacular: girar una miqueta el volant i provocar un xoc mortal. Estranya temptació la de Carles, donat que ell no desitja suïcidar-se. Però de vegades té por d'arribar a fer-ho; i pensa en la mort, en el no res. Mira la línia blanca de la carretera com una línia metafòrica que separa la vida de la mort, tan fàcil de sobrepassar...

A Carles, de nit, també li agrada aturar-se a les gasolineres de carretera. De tant en tant aparca el cotxe en una d'elles, compra alguna cosa de pastisseria industrial d'una màquina i s'asseu a contemplar els llums dels cotxes que passen, els senyals de vida d'algun poble llunyà, les estreles.