dissabte, 27 de febrer del 2010

Guerra subtil o divagacions delirants

Potser et preguntes per què sempre ixes perdent en aquesta guerra subtil que mantenim tu i jo. Sense dir-nos res l’una a l’altra, actuem amb estratègia d’escacs: ens observem, mesurem les decisions, calculem les conseqüències. Dues intel·ligències enfrontades sense bones intencions.

Segurament no comprens per què els elements que t’envolten acaben jugant-te-la una vegada i una altra. Accions deliberades amb repercussió sobre peces que empenten altres peces i així successivament. Res no és fruit de l’atzar.

Tu m’analitzes; jo t’analitze. Però sóc sempre més ràpida i eixa és la clau: perquè, mentre tu m’analitzes -a mi i a tot el que creus que faig-, jo analitze la teua anàlisi.

dijous, 25 de febrer del 2010

Per culpa de la revolució sexual

Apareixen casos d'abusos de menors a càrrec de rectors per totes parts. No em consta que s'haja fet un estudi que concloga que, dins aquest sector de la població, la pederàstia forçada predomine de forma significativa en relació a la resta de la societat. Tanmateix, la impressió és que sí que és així: no és poca la gent que ha conegut de primera mà determinades experiències i en són molts els casos que van publicant-se. Des dels escàndols del fundador dels Legionarios de Cristo, Marcial Maciel, fins a Irlanda, passant per Alemanya. De vegades sembla una plaga.

Evaristo, qui fou líder del grup La Polla Records, deia a una cançó: "Presumís de ejemplo de castidad / y vais todos más salidos que el copón. / Como sabe más de un menor de edad / la lujuria reprimida es lo peor". No sé si l'aberració catòlica de demonitzar el sexe té alguna cosa a veure amb eixe comportament repugnant i hipòcrita. És possible que el fet que siguen molts els xiquets objecte d'abús tinga a veure amb la debilitat -física i mental- d'aquests front una persona adulta: una manera fàcil de canalitzar el desig sexual.

En qualsevol cas, hi ha gent que aquest assumpte el té molt clar. La setmana passada, un bisbe alemany anomenat Walter Mixa feia una reflexió que ho explicava tot. Referint-se als abusos de menors produïts a un col·legi religiós d'eixa nació els anys 70-80, el prelat deia que allò no estigué bé, però que existia un factor que havia sigut determinant per a que molts rectors obligaren xiquets a tenir pràctiques sexuals amb ells: l'anomenada revolució sexual. Efectivament, la culpa de tot -insinua Mixa- la van tenir els rojos que impulsaren una mentalitat més oberta envers el sexe. "Probablement, els càrrecs responsables a l'Església s'adaptaren massa a l'esperit de l'època", afirma l'home. Fins ara, ningú no havia sentit a dir que la revolució sexual defensara la pederàstia forçada, però Walter Mixa és una persona molt sabuda i ha fet una aportació que, a més de posar llum en les reflexions que busquen explicar determinades conductes (aparentment indefensables), quasi que les justifica i tot. També és aplicable el raonament a aquells pederastes que no pertanyen a l'Església? Li ho preguntarem a Mixa quan tinguem ocasió.

Per cert. Per què es parla sempre d'abusos a menors si el subjecte de l'acció és un capellà i no directament de violacions?

Per últim, seguint la tesi del bisbe alemany, potser la magnífica cançó de La Casa Azul, La revolución sexual, hauria de ser prohibida. Per allò de no incitar més encara els rectors a violar -sí, violar*- xiquets sense parar.


* Fer un acte carnal (amb una persona), en contra de la seva voluntat (DIEC).

dimecres, 24 de febrer del 2010

L'assassí afligit

24 hores després que l'OTAN matara 27 civils a Afganistan, dins l'operació militar encapçalada pels EEUU d'Obama, actual Premi Nobel de la Pau...


Stanley McChrystal, comandant en cap de la ISAF (missió de l'OTAN a Afganistan) (23/2/10): "Estem profundament afligits per la pèrdua de civils innocents".





Comentari: Dient-ho així, sembla com si la "pèrdua" s'haguera produït per causes naturals, com si tu no fores el responsable directe de la massacre. Per altra banda, estic convençut que no podràs dormir bé aquests dies al sentir-te "afligit" per haver assassinat impunement un bon grapat d'éssers humans.

divendres, 19 de febrer del 2010

Va guanyant (o ha guanyat) Font de Mora?

La situació de l'ensenyament al País Valencià és dolenta, si l'analitzem des de paràmetres objectius: més de 1000 barracots, lentitud a les substitucions de mestres, elevadíssim fracàs escolar, absència de xarxa d'Infantil 0-3 anys, dèficit de personal de recolzament, ràtios altes... Per altra banda, des de criteris més bé ideològics, la cosa és molt preocupant: privilegis de l'escola concertada (catòlica en la seua quasi totalitat), amb la consegüent aparició de guetos, menyspreu al valencià, control d'equips directius i d'inspectors...

El curs passat hi hagué grans mobilitzacions en contra de les polítiques educatives del Govern valencià. Unes protestes històriques, atenent a la passivitat que ens caracteritza als valencians a l'hora de reclamar drets.

Tanmateix, l'assumpte que va fer esclatar la gent fou menor, en comparació a altres temes: la insistència de Font de Mora a que s'impartira Educació per a la Ciutadania en anglés. Menor però absurd, si oblidem que es tractava d'un boicot no explícit a l'assignatura. La perplexitat davant aquesta decisió es convertí en indignació i va servir de catapulta per a que altres problemes afloraren: recordem els famosos tretze punts reivindicats per la Plataforma per l'Ensenyament Públic.

L'estiu passat es va guanyar als tribunals la batalla de Ciutadania. La qual cosa fou positiva, òbviament, però al mateix temps significaria un obstacle de cara a la mobilització. Sense la consigna, sense el crit directe, de demanar la retirada d'aquella mesura tan surrealista, la manera de fer arribar un missatge a la població que sintetitze els motius per eixir al carrer és més complexa. Podem dir que la Plataforma no ha treballat bé les polítiques de comunicació, cosa que els polítics dominen a la perfecció.

Aquests dies hem sabut que Conselleria ha sancionat el director de l'institut Las Norias, de Monfort del Cid, amb 20 dies d'inhabilitació. El seu delicte fou autoritzar que una foto de Font de Mora cap per avall romanguera al centre. 50 persones tan sols, convocades per la Plataforma, es van concentrar fa dos dies per a protestar per aquesta vergonyosa -i un tant mafiosa- actuació del Govern valencià. És una mostra de la pèrdua de tensió social en relació a la política educativa de la nostra Administració.

Sóc de l'opinió que la mobilització és recuperable. Hi ha matèria prima: molts motius per a protestar, per a exigir un servei públic de qualitat. Però cal planificar i dirigir bé la comunicació per tal d'arribar al poble.



Aquest text, amb lleugeríssimes modificacions, es va publicar ahir, 18-2-10, al diari digital ARAMULTIMÈDIA.

dijous, 18 de febrer del 2010

El Petit de Cal Eril: no tan infantil

Quan els escoltes, d'entrada et poden recordar a Joan Miquel Oliver i el seu minimalisme. Però, a mesura que et vas endinsant en la música d'El Petit de Cal Eril, te n'adones que la cosa és ben diferent. Les cançons tenen un toc infantil -de vegades enganyós-, amb unes lletres que ens parlen de la vida rural, d'animals, de coses xicotetes... Estilísticament, el grup està més en la línia del folk psicodèlic de Gorky's Zygotic Mynci filtrat per la tradició popular. Hi ha flautes, xilòfons, sorollets...

Joan Pons, líder d'El Petit de Cal Eril, és de Guissona, dalt de l'altiplà de la Segarra. El seu accent de Ponent és clarament present a les cançons, a frases com "Sa mare estave a la cuina".

El 26 d'aquest mes, el grup actuarà a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Serà el seu primer concert a València.

Per conèixer més la banda, podeu consultar el seu Mai És Peix (com diria Toni de l'Hostal).

Us deixe amb el meu tema preferit del disc "I les sargantanes al sol": "Amic dels animals".







Som amics dels esquimals,
que van per un camp blanc,
que viuen sobre el gel
i tenen molt de fred.

Amics dels animals,
que van pel camp voltant,
que foten el que volen
i si volen no...

No som amics dels caçadors,
que cacen tots els llops,
en faran botifarres
i si no, amb cigrons.

Tu no saps el que és sentir
com una bèstia ferida.
Tu no saps el que és sentir
com una bèstia et mengi viu.

Sóc amic d'un arquitecte,
que és amic d'un lampista,
que és amic d'un artista
amic d'un periodista
amic d'un gran baixista
amic d'un que és molt alt
amic d'un capellà integrista radical.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Al voltant dels residus nuclears

Joaquim Sempere (Barcelona, 1941) és professor de Teoria Sociològica i Sociologia Mediambiental de la Universitat de Barcelona. A L'aixeta ja ens férem ressò d'un aclaridor article seu al voltant dels anomenats "pirates" somalis. Hui presentem un interessant text d'aquest home sobre l'assumpte dels residus radioactius, aparegut al diari Público el dissabte passat.



  • Emmagatzemar residus nuclears no és igual que emmagatzemar rajoles. Els residus nuclears emeten radioactivitat i calor.

  • Des que existeixen centrals atòmiques, s'investiga sense èxit per a aconseguir una solució definitiva per als residus.

  • La deposició dels residus exigeix una vigilància permanent per a evitar catàstrofes.

  • Les nuclears sols aporten el 17% de l'electricitat i el 6% de tota l'energia consumida al món. Destinem les inversions que es mengen les centrals atòmiques a desenvolupar energies renovables.


Llegiu l'article fent clic ací.

diumenge, 14 de febrer del 2010

El regal de Sant Valentí

Carme havia anat a comprar el regal de Sant Valentí per al seu marit Blai. Des que eren nuvis -i d'això ja en feia 10 anys-, tots dos havien complit amb aquest ritual, cada vegada més estès al seu entorn.

Camí de casa, pensava en que estava molt enamorada del seu home, tot i el temps viscut com a parella. "Com el primer dia", es deia a sí mateixa.

Després d'obrir la porta i posar-se roba còmoda, Carme es trobà a la cuina amb una nota escrita per Blai. Aquesta deia el següent:

"He decidit anar-me'n per a sempre. Comence una nova vida lluny d'ací. Reconec que sóc un monstre o que, almenys, ho he sigut. Ara és segur que mai més no et tornaré a pegar. Entén açò com el meu regal de Sant Valentí. El més sincer de tots".

Presa de la confusió, es va posar a plorar i a tremolar, veient-se desbordada per una barreja de sentiments contradictoris.

divendres, 12 de febrer del 2010

73 correus ximples a la safata d'entrada

Ja fa prou anys, algú va encunyar l'expressió "caixa ximple" per referir-se al televisor. El terme es va popularitzar amb èxit, sent emprat amb una intenció crítica envers la (suposadament baixa) qualitat dels programes emesos. Aquesta denominació es va estendre tant que, fins i tot, les persones que miraven la televisió amb assiduïtat la feien servir: una mena de confessió implícita on es reconeixia que hom consumia continguts roïns en general.

Faig aquesta introducció per tal d'establir un paral·lelisme entre allò de la "caixa ximple" i un fenomen relativament recent: la proliferació de correus electrònics rebuts i enviats a multitud de destinataris, el que es coneix com "cadenes".

Com la majoria de vosaltres sabreu, el contingut d'aquests e-mails és divers. Fent un resum, podríem agrupar-los en cinc tipus: humor, històries amb sensibleria, avisos alarmistes, crides a actituds presumptament solidàries i crítiques polítiques. Açò és una classificació aproximada i poc rigorosa, com moltes altres que se'n podrien fer.

Siga com siga, m'atrevisc a afirmar que el 95% d'aquestes "cadenes" té un tret en comú: la seua lectura i/o contemplació suposa una pèrdua de temps. Almenys, al meu parer. L'humor sol ser de baixa qualitat o de mal gust (o les dues coses al mateix temps); les històries dramàtiques mostren una sensibleria hipòcrita insuportable, a més de ser habitualment moralistes i d'una veracitat més que dubtosa; els anuncis apocalíptics són sempre falsos (i cíclics, a més!); els correus solidaris tendeixen a amagar determinats interessos, tot i que n'hi ha algun que està bé; i les crítiques polítiques són pamflets exempts de rigor que es mouen dins l'espectre PSOE-PP.

No sé quant de temps passareu vosaltres davant l'ordinador mirant aquesta mena de correus. En el meu cas, si haguera de veure tots els que m'arriben, no hi serien pocs els minuts dedicats. I em consta que en rep pocs en comparació a altra gent que conec. Dic si haguera de veure'ls tots perquè molts els esborre sense ni tan sols obrir-los...

En resum -i reprenent la idea exposada al segon paràgraf-, pense que es pot comparar l'hàbit de passar hores i hores davant el televisor mirant programes "brossa" amb aquest més recent d'estar molt de temps veient les famoses "cadenes"... ximples. Des de fa temps, ens han dit que cert ús de la tele fa que no pensem, mantenint-nos embadocats. Ocorre el mateix amb el fenomen dels e-mails rebuts i enviats massivament?



Aquest text es va publicar ahir, 11-2-10, al diari digital ARAMULTIMÈDIA.

dijous, 11 de febrer del 2010

Google (Buzz) contra Facebook

Farà cosa de setmana i mitja que vaig entrar a l'univers Facebook, després d'haver-ne estat reticent durant molt de temps. Encara estic aprenent a aclarir-me com va la cosa, però sembla que és una eina molt pràctica per a assabentar-te de notícies relacionades amb allò que t'interessa. A més, la possibilitat de crear grups al voltant d'un assumpte concret té un potencial gens menyspreable, com ja va demostrar el Col·lectiu contra la corrupció.

Com deia, no fa ni dues setmanes que em vaig animar, per fi, a crear-me un perfil a Facebook. I ara va i el dimarts tire a entrar al meu correu de Gmail i em trobe amb no-sé-quina novetat: la possibilitat d'unir-me a una cosa que es diu Buzz (no estic segur si s'ha de pronunciar fent una 's' sonora al final, però sonaria divertit d'eixa manera). De seguida, vaig veure clarament que es tractava d'una xarxa social estil Facebook. La meua primera reacció instantània va ser desitjar que allò fóra opcional. La segona -després de comprovar que, efectivament, no era quelcom obligat-, tractar de no equivocar-me amb el ratolí, evitant així caure atrapat pel Buzz eixe. Quin mareig amb tanta xarxa social! (Al correu de Hotmail sí que en van imposar una per collons).

Efectivament, poc després vaig llegir a un diari digital que Google "atacava" Facebook. Competència per a la més famosa de les xarxes socials.

Independentment de la meua actitud davant aquest Buzz, que he explicat abans, sé que és molt probable que en poc de temps siga una opció a tenir en compte. Supose que dependrà de si la gent que ja es mou per Facebook comença a unir-se a la nova xarxa social o no. Jo no tinc ni idea d'Internet, però sé -com tothom- que Google és un monstre; i que aquest nou moviment ha de tenir -precís- moltes possibilitats d'arribar a ser un èxit.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Camps, sentenciat pel tarot

Com si es tractara d'una notícia extreta del genial El Mundo Today (diari on podem llegir coses surrealistes com "L'Opus Dei localitzarà els seus membres mitjançant GPS"), ahir ens trobàvem al Levante-EMV amb un curiós titular: "Un oracle per a Camps".

Un peculiar personatge d'Alcoi, regidor del PP a l'Ajuntament i aficionat al tarot, ha dit que, segons les seues cartes, a Camps li queden dos mesos com a president.

Quan lliges bé la notícia, te n'adones que les coses quadren una mica més: Mario Pons -que així li diuen a l'home- és ripollista; enemic de Camps, per tant. Potser es tracte d'allò de confondre els desitjos amb la realitat; o, simplement, d'una manera de punxar-li al Molt Honorable.

Personalment, em costa assumir que un polític crega en tot això del tarot. Em fa la impressió que aquesta gent pensa i actua basant-se en fets més materials i pràctics.

Per acabar-ho d'adobar, el tal Mario Pons és cinturó negre de taekwondo, col·leccionista de cotxes de Scalextric, especialista en balls de saló i acordionista. I tot això amb només 47 anys. Un bon partit. O no?

dijous, 4 de febrer del 2010

Adolfo Domínguez opina

En un fòrum organitzat a Galícia pel president de la Xunta, Nuñez Feijóo (PP), i després d'haver defensat l'acomiadament lliure...


Adolfo Domínguez, dissenyador (3-2-10): "No crec en l'Estat del Benestar".

Comentari: S'agraeix que algú com tu, amb una fortuna de més de 29,9 milions d'euros, mostre la seua preocupació per la situació econòmica i social de l'Estat espanyol. A més a més, fent una clara exhibició de coherència: si no creus en l'Estat del Benestar, és normal que faces propostes que van en contra del benestar de la gent...

dimecres, 3 de febrer del 2010

El valencià i els castellanoparlants

Sovint, les persones que defensem la nostra llengua ho fem, entre d'altres maneres, dirigint les nostres reflexions al grup format exclusivament per catalanoparlants. I trobe que ho fem d'una forma quasi inconscient. Aquesta actitud du implícita la idea que els castellanoparlants són o bé enemics, o bé gent aliena als assumptes lingüístics de la nostra terra.

Tanmateix, a la nostra societat hi ha moltes persones que parlen castellà. En el nostre dia a dia, els valencianoparlants tenim interaccions de diversos tipus amb ells. Jo, per exemple, tinc més d'un amic -bon amic- que fa servir la llengua de Cervantes. També, a la feina, em relacione amb companys que no empren el meu idioma matern. I a les botigues, a l'estació de trens, al carrer preguntant alguna cosa a un desconegut...

Ens agrade o no, eixa és la realitat que tenim. I no podem ni pensar ni actuar com si no fóra així.

Davant aquest estat de coses, trobe que, a l'hora de comunicar-nos amb els castellanoparlants, ho hem de fer en català; amb la major normalitat possible i respectant al màxim el fet que l'altre ens parle en espanyol. Per a mi, açò és una qüestió de principis, però -a més a més- ens convé estratègicament guanyar-nos la simpatia d'aquells que fan servir l'altra llengua oficial del País Valencià. Ells no han de ser, necessàriament, els nostres enemics.

Vaig inclús més enllà -i ací enllace amb la idea anterior- a l'afirmar que la recuperació, la supervivència, del valencià passa per aconseguir que les persones que parlen castellà s'apropen a nosaltres i a la nostra llengua (a la nostra cultura, per tant). Per exemple, que puguen llegir amb normalitat un llibre de Toni Cucarella o escoltar un disc de Mishima; que visiten blocs escrits en català i hi deixen comentaris (en castellà, no passa res). Fins i tot -per què no-, que algú que empra habitualment, o sempre, l'espanyol puga ser lector i soci d'ARAMULTIMÈDIA.

D'aquesta manera -sols d'aquesta manera- és possible que el col·lectiu format per castellanoparlants se sensibilitze amb la nostra causa i lluite també perquè el valencià no desaparega. I si això arriba a ocórrer de forma significativa, el perill d'extinció de la nostra llengua serà menor o nul.



Aquest text ha estat publicat al nou diari digital ARAMULTIMÈDIA el 2-2-10.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Naixement de la paranoia blavera


"Sens dubte, les reflexions de Fuster torpedinaren, sobtadament i a desgrat del pensament dominant de la societat valenciana de l'època i dels seus dirigents, la imatge odiosa d'un
Levante feliz a bastament difosa pel franquisme, amb un passat que, espiritual i simbòlicament, es volia lligat a les gestes de los Reyes Católicos i el Cid, pretesament bilingüe des de temps immemorials, però on el valencià no passava de ser, en el més caritatiu dels casos, un bell residu de l'arqueologia sociolingüística, un plàcid entreteniment local, la denostada llengua dels llauradors. Aspectes que encara continuen estant ben vigents en el nucli central de la ideologia de la dreta valenciana en relació amb la pròpia imatge del país".

"Cal assenyalar també que el blaverisme, en tant que moviment social i polític, ha estat l'instrument més eficaç del nacionalisme espanyol a terres valencianes, una de les avantguardes més eficaces al conjunt de l'Estat en la defensa del principi de la radical unitat d'Espanya lligada a un uniformisme cultural intransigent. Fet i fet, el País Valencià no era -ni ho és- una peça sense cap importància en les tensions pròpies que han acompanyat la defensa d'aquesta unitat adés esmentada." (...)

"(...), l'anticatalanisme ha tingut, i té, un context tan peculiar com ell mateix. Fet i fet, es tracta d'un moviment que sorgeix en una societat amb dèficits democràtics molt importants i que arrela en un ambient de divisió social que en bona part s'expressa a través del seu irresolt conflicte identitari. Un conflicte que ha estat permanentment instrumentalitzat políticament i, concretament, per una dreta valenciana rabiüdament filocastellana, la qual sembla haver entès l'autonomia com una simple descentralització administrativa defensada des dels pressupòsits d'un sano regionalismo reactualitzat." (...)

"(...) és durant la transició democràtica quan, sens dubte, el fenomen (l'odi a tot allò català) mamprèn unes dimensions considerables, quan es configura ideològicament i sobretot políticament, (...)".

"La posada en circulació dels postulats fusterians i la creixent articulació social al seu voltant en l'agitat context de la transició van provocar que els sectors adscrits a l'antic règim es consideraren greument amenaçats. I és des d'aquests sectors que es va dissenyar la contundent contestació, sustentada des de la manipulació política i emocional, a les noves forces democràtiques que emergien. Aviat, per a molts valencians, el catalanisme es convertí en l'autor intel·lectual d'un intent de "genocidi cultural" orquestrat des de la rebotiga d'un fantasmagòric i poderós imperialisme català, una amenaça alhora per a la integritat de l'única nació sentida i amb una llarga i consolidada tradició: Espanya. (...) La dreta, aterrida pel nou règim democràtic, el qual se li prometia com la seua pròpia extinció i, més encara, amb la perspectiva d'una victòria de les esquerres a les urnes, va trobar per tant en la lluita contra el catalanisme i, per consegüent, en l'anatemització també de la reivindicació lingüística a tots els seus nivells, un bon discurs de recanvi que li permetia de subsistir i d'enfrontar-se dins del nou context a les noves forces emergents."


Extret del llibre No mos fareu catalans (2006), de Francesc Viadel