divendres, 29 de juliol del 2011

La mort ens furta Vicent Garrido

El dimecres de la setmana passada, 20 de juliol, li vaig enviar un correu a Vicent Garrido per veure si quedàvem els habituals de l'Escoleta de caMot. La idea era reunir-nos i prendre un cafè o sopar, una mena d'acomiadament del curs. "Fa temps que no sé res de tu...", li deia al començament del mail.

No vaig obtindre cap resposta. Quatre dies després, diumenge de matí, m'arribava un missatge al mòbil on em deien que Vicent havia mort.

El 29 de juny, hui fa un mes just, va ser l'últim dia que el vaig veure; teníem reunió de la Plataforma Xàtiva contra la Crisi i les Retallades al local de caMot. Quan es va acabar, ens en vam anar xarrant ell, Olegari i jo fins el cantó de la baixada de l'estació, punt de separació on tantes vegades ens hem quedat parlant abans que cadascú fera el seu camí: ell i Olegari cap a l'estació per anar a Canals; jo, cap a casa. Aquell dia, Vicent estava especialment animat i el seu paisà va haver de tallar la conversa per tal que no perderen el tren.

Vam quedar en que m'enviaria un text, matisant una entrada meua sobre el 15-M, per a ser publicat a L'aixeta. Moviment amb el qual Garrido era bastant crític, i del que no en formava part, com erròniament ha escrit Agustí Garzó a l'edició comarcal del diari Levante.

De Vicent cal destacar el seu compromís. Potser aquesta frase sone a tòpic, però en Garrido cobra tot el sentit. El compromís de Vicent era real; la lluita contra la injustícia era la seua prioritat i ho vivia amb plena intensitat. Explicaré un poc açò.

Diversa gent que conec, i jo mateix, estem o hem estat implicats en activitats que -pensem- persegueixen la construcció d'un món millor. En major o en menor mesura, algunes temporades més que altres. Garrido, en canvi, estava sempre; participant al cent per cent.

Recorde una concentració a Xàtiva contra la massacre de palestins duta a terme per Israel, els primers dies de 2009. Com altres vegades, Vicent va agafar el megàfon per parlar. No buscava el protagonisme, mai l'ha buscat: la indignació li empentava a fer-ho. No he oblidat unes paraules que Garrido va pronunciar per a animar la gent a seguir manifestant-se: "És una obligació!", va dir, donant eixida als seus pensaments sincers. Una obligació ètica: l'adjectiu no el va posar, però ell ho sentia així.

Ens contava, de vegades, una anècdota simpàtica, il·lustrativa de la fidelitat a la seua militància. Estant citat als jutjats, un policia el va cridar per a que passara: "¡Vicente Garrido!". Vicent es va fer el sord, atès que l'agent no havia dit "Vicent", nom que figurava al seu DNI. Va insistir l'uniformat vàries vegades fins que Garrido li va preguntar si no estaria demanant per "Vicent" Garrido...

La mort de Vicent ha arribat sense avisar, resultant així un colp molt dur per als qui l'hem conegut. Ningú no sospitava que els problemes que darrerament arrossegava -suposadament no greus- podien tenir aquest desenllaç; ni ell mateix ho esperava (o potser sí tinguera alguna intuïció, no ho sabem). Diuen alguns que igual ha patit menys així. No ho sé.

Cinc dies després, em costa encara assumir aquest fet. De tant en tant, apareix eixa sensació d'irrealitat, l'impuls de negar el que ha ocorregut.

Vicent... Adéu, Vicent...

dimecres, 27 de juliol del 2011

Esclaves a Xàtiva


Ja fa anys que havia sentit parlar de les condicions d'esclavitud dels treballadors que es dediquen a la fabricació de sabatilles esportives. La marca Nike té la fama, tot i que sembla que la majoria d'elles actuen amb els mateixos escrúpols.

El que no haguera sospitat mai és que la cosa anara a més, fins el punt que s'arribaren a vendre treballadores esclaves a les sabateries. Mireu el cartell de dalt, fotografiat a Xàtiva: 6 euros per una esclava!

Xe! Per a què calfar-se el cap amb rotllos del que és just i el que no. La vida són quatre dies i, al preu de 6 euros, tenir una esclava a casa pot reportar-te molts avantatges. Encara no he donat el pas, però vaig a fer-ho. Per estètica -que no per ètica-, no entraré ací en els detalls de l'ús que li donaré a l'esclava... O a les esclaves, que amb un bitllet de vint en pots aconseguir tres!

Em diu ací un amic que si eixes "esclaves" del cartell són un tipus de sandàlies per a dona o no sé què... No té ni puta idea.

divendres, 22 de juliol del 2011

Camps eclipsa el dur retall de les pensions

En altres ocasions, el ja ex-president Camps s'havia lliurat de l'atenció mediàtica en moments crítics, judicialment parlant, degut a notícies relacionades amb la crisi i les retallades del Govern de Zapatero. Ahir va succeir just el contrari.

La notícia bomba que va suposar la dimissió del Molt Honorable va eclipsar l'aprovació, al Congrés espanyol, de la reforma de les pensions. Podíem llegir-ho, a la majoria dels mitjans, en lletres menudes; en un segon i -fins i tot- tercer plànol.

L'endarrerida posició que açò va ocupar al rànquing de les notícies més rellevants del dia contrasta amb la importància d'aquesta puntellada a l'Estat del benestar. Una reforma aprovada amb els vots de PSOE i CiU, que compta amb el suport dels grans sindicats, CCOO i UGT, i el de la Patronal (CEOE).

Vegem un resum del que aquest Govern d' "esquerres" ha aconseguit dur a terme:


-S'augmenta l'edat de jubilació als 67 anys. Per a cobrar la pensió íntegra s'han d'haver cotitzat 37 anys.

-L'edat de jubilació sols quedarà en 65 anys per a aquells qui cotitzen 38 anys i mig (això significa haver començat a treballar amb poc més de 26 anys, sense cap interrupció fins la fi de la vida laboral).

-Per a calcular la pensió, es comptabilitzaran els darrers 25 anys treballats; fins ara, es tenien en compte els últims 15 anys. El plaç de 15 anys sols donarà dret a rebre el 50% de la prestació.

-Conclusió: s'haurà de treballar més temps per a cobrar unes pensions més baixes.


Tot això és encara més greu si tenim en compte que, en l'actualitat, el 70% de les pensions que es cobren a l'Estat espanyol es troben per baix del llindar de la pobresa.

El Govern espanyol, al servei dels anomenats mercats, fa aquesta reforma amb l'únic objectiu de beneficiar els plans privats de pensions. Cedeix a les pressions dels qui realment marquen la política econòmica d'Europa.

Un pas més en el procés de reducció de l'Estat del benestar, camí de convertir-se en un simple Estat assistencial. Més exclusió social, més misèria, més dolor...

dijous, 21 de juliol del 2011

Darrera actuació de K.O. Camps?

Hi havia gran expectació davant l'anunci d'una improvisada actuació del famós humorista Francis K.O. Camps. La gent hi ha acudit en massa, tot i que el show no estava previst a l'agenda oficial de l'artista.

Abans de començar l'espectacle, s'ha sabut que aquest anava a ser retransmès en directe per les televisions d'una manera totalment innovadora: es tractaria de la primera emissió en format transparent. Segons persones pròximes a Camps, la cosa podria haver sigut idea seua o de Lolly Johnson, coneguda per la seua relació amb una empresa que fabrica xampús.

L'humorista s'ha posat de peu i, instantàniament, s'ha creat un silenci sepulcral a la sala. Moments després, i sense pronunciar cap paraula, però amb un somriure nerviós, Camps ha encès una traca que ha durat més de 20 minuts, incloent el potent masclet final. Sembla que aquest ha provocat una explosió estranya on els assistents asseguren haver escoltat una paraula en dos trons: "hono... rable".

Com sempre, K.O. Camps ha aconseguit sorprendre i que el públic esclafira a riure.

A continuació, el showman ha presentat dos col·laboradors -Rita Barbaritat i Fréderic Pillo-, als quals s'ha abraçat; pensem que ho ha fet per la seua contribució a la creació d'aquest espectacle.

Sobtadament, l'humorista ha esclatat a riure sense un motiu aparent. Aleshores ha dit: "Vaig a fer un sacrifici personal", i ha seguit amb la seua sonora rialla, combinada amb explosions de coets que emetia per la boca. Una fumaguera, en la que es podia veure la seua cara amb un somriure sardònic, ha omplit l'escenari, tapant Camps, Barbaritat i Pillo. Quan aquesta s'ha dissipat, ja no quedava ningú dels tres.

L'enigmàtica frase s'ha relacionat amb un possible acomiadament de K.O. Camps, qui estaria posant fi a la seua carrera d'aquesta manera. Alguns periodistes han pogut preguntar-li, ja fora de la sala, per aquesta possibilitat. La resposta de l'artista ha sigut la següent: "El que ha d'importar és la situació econòmica, que és molt greu".

dimarts, 19 de juliol del 2011

Què divertit lo que escric

Vaig estar el diumenge al Festival Internacional de Benicàssim (FIB), on els grans protagonistes del dia van ser Portishead i Arcade Fire (podeu llegir una bona crònica a El País). Dos grans concerts, certament.

No obstant, un dels meus moments preferits fou la interpretació del tema "Wa Yeah!" a càrrec dels mallorquins Antònia Font.

Davant d'un públic nombrós, cap a les 19:40h, sonava eixa grandíssima cançó que fa difícil que pugues tenir els peus quiets. Eufòria, emoció i optimisme: immenses ganes de viure.

La cara B del festival; una actuació que no apareix a la majoria de les cròniques, atès que aquestes s'ocupen més dels grups que figuren amb lletres grans al cartell. Tanmateix, el concert d'Antònia Font es va poder gaudir més plenament, sense aglomeracions; tal com ocorre amb les bandes que toquen quan encara no s'ha fet de nit al FIB.

Repetisc: 'Wa Yeah!', una grandíssima cançó.



dissabte, 16 de juliol del 2011

Tancar el bloc

Va anunciar el tancament del seu bloc, en una suposada última entrada. Aquesta decisió, amb l'espera de les reaccions en forma de comentaris, fou, en la ment d'Anna, una manera de comprovar què passaria si es morira en aquell moment present.

Dos mesos després, va reprendre l'activitat blocaire.

dissabte, 9 de juliol del 2011

Canal 9, el morrut i les novetats sobre el Cabanyal

Ens assabentem, a través de diferents mitjans de comunicació, com ara elmundo.es, que el Tribunal Suprem ha desestimat el recurs que l'Ajuntament de València va presentar contra la suspensió de l'anomenat PEPRI (El pla per prolongar l'Avinguda Blasco Ibáñez fins el mar, amb el consegüent enderrocament d'unes 1.600 cases del Cabanyal).

És a dir que Rita Barberá no podrà, ara mateix i de manera legal, seguir amb la demolició dels habitatges del barri mariner de València.

No obstant, a la secció de notícies de la "Comunitat Valenciana" del web de RTVV no hi trobem cap al·lusió al respecte. Silenci absolut.

Això sí. Veiem titulars que, suposadament, fan referència a assumptes més importants. Un exemple: "A Elx, primera palmera washingtònia afectada pel morrut roig". Però seran morruts, els de Canal 9?!

dimecres, 6 de juliol del 2011

L'Elefant vs. el Gos


Definamos en primer lugar una virtud real y una virtud falsa, por comparación entre el Elefante y el Perro, emblema el primero de la amistad noble y el segundo de la amistad falsa.

1º. La amistad. - Siempre noble en el Elefante; se concilia siempre con el honor. No tiene la bajeza del perro, que golpeado a veces sin motivo, no conserva ningún recuerdo de ello. El Elefante soporta las correcciones justas, pero no se deja maltratar sin motivo; no perdona las ofensas; por otra parte su amistad es tan inalterable y tan devota como la del Perro. Esta amistad doble es la que conduce a relaciones colectivas y corporativas, pero la amistad servil del Perro sólo favorece el despotismo, el régimen civilizado y bárbaro que no tiene nada en común con aquel donde reinarían las pasiones nobles, como las que se ven en el Elefante. Los déspotas prefieren la amistad del Perro que, maltratado injustamente y envilecido, sirve y ama todavía a quien le ha ofendido.

2º. El amor. - Decente y fiel en el Elefante: escandaloso y criminal en el Perro, que es en amor el más innoble de los cuadrúpedos, aliando todos los vicios a esta pasión, al igual que los civilizados, en cuyos amores dominan la astucia, el fraude, la opresión.

3º. La paternidad. - Juiciosa y honorable en el Elefante. No quiere crear hijos para que sean desgraciados, y se abstiene de procrearlos en cuanto es esclavo. Es una lección que da a los civilizados, asesinos de sus hijos por la cantidad que procrean, sin estar seguros de asegurarles el bienestar. La moral o teoría de falsa virtud les estimula a fabricar carne de cañón, hormigueros de reclutas obligados a venderse por miseria. Esta paternidad imprevisora es falsa virtud, egoísmo del placer. Tanto ha preservado la Naturaleza al Elefante de este vicio, que es arquetipo de las cuatro pasiones afectivas entendidas en sentido verdaderamente social y conveniente a las relaciones generales. El Perro, emblema de falsas virtudes, está dotado de la falsa paternidad que engendra los hormigueros, camadas de once (primero de los números antiarmónicos), conjuntos cuyas tres cuartas partes deben perecer por el hierro, el diente o el hambre.

4º. El honor. - Es la cuarta virtud moldeada en el Elefante; pero no es el honor moral que predica el desprecio por las riquezas y pretende, como Diógenes, que se beba en el hueco de la mano. El Elefante no desea únicamente buenos alimentos (80 litros de arroz por día); desea también un gran lujo en vestidos, en comestibles, en vajilla, en bebida; se siente humillado por un cambio de vajilla de plata en vajilla de barro.



Charles Fourier (1772 - 1837)

dimarts, 5 de juliol del 2011

Més enllà del mur

El grup de música Obrint Pas i els cantants Pau Alabajos i Cesk Freixas van participar a un documental anomenat 'Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid'. Va ser durant una expedició organitzada per la Xarxa d'Enllaç amb Palestina l'estiu de 2009 a Jerusalem i a altres ciutats de Cisjordània.

La iniciativa pretenia denunciar la impunitat de l'Estat d'Israel, el qual practica una política de genocidi i humiliació permanents sobre el poble palestí.

L'any passat hi anà una segona brigada de músics valencians i catalans: At Versaris, Guillamino i La Gossa Sorda.

Teniu més informació sobre el projecte al bloc 'Músics a Palestina'.


Us deixe amb un il·lustratiu vídeo-resum del documental esmentat al primer paràgraf d'aquesta entrada.



"Més enllà del mur. Cançons contra l'aparheid" amb Obrint Pas, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Nabil Almanzour from lugaracogedor on Vimeo.