Retrovisor: Saturació a cap d'any

Aquell any, Remigi havia decidit no celebrar la nit de cap d'any. Si li preguntaven per l'assumpte, responia amb el següent discurs:

-Molta gent se sent obligada a sopar de manera especial. Ixen per a no sentir-se estranys quedant-se a casa com sí farien una altra nit qualsevol. Són víctimes de les convencions!

Va sopar amb la televisió apagada i escoltant música, com era habitual en ell. Tot i voler aparentar normalitat al seu interior, Remigi se sentí estrany. I també sol.

Després va seure al sofà i estigué una bona estona tractant de concentrar-se llegint una novel·la sense aconseguir-ho. Va provar també de veure una pel·lícula, però pensaments aliens al film giraven per la seua ment, fent que la tristesa anara envaint-lo més i més a poc a poc.

Finalment, fent un esforç per aparcar la seua determinació i els principis, Remigi decidí telefonar un dels seus amics, per tal de saber on es trobava el grup sopant i acudir-hi a l’hora del cafè.Tanmateix, per molt que insistia prement el botó del seu mòbil, l’únic que aconseguia escoltar per l’altaveu era una gravació que deia el següent: “El número marcat es troba fora de cobertura o no està disponible”.




Microrelat que vaig escriure a L'aixeta ara fa un any i que va eixir publicat a la revista Moments.

La submissió de les masses

José Manuel Naredo Pérez (1942) és un economista i estadístic espanyol. Després d'una etapa en què va treballar per a l'Administració i la banca pública, començà una tasca com a investigador i consultor lliure. Amb una visió vertaderament crítica, ha col·laborat en diferents iniciatives editorials, com ara Le Monde Diplomatique, Archipiélago o Cuadernos de Ruedo Ibérico.

La setmana passada va publicar un curt però interessant article al diari Público. Presentem, a continuació, algunes idees extretes del mateix.

• Les elits político-empresarials orienten el Pa i Circ de la societat de consum i la selecció social de les idees, d'acord amb els seus interessos.

• Els productes culturals i d'oci, a més d'adormir la gent, atien l'individualisme insolidari, associat a la ideologia econòmica del sistema.

• El gran engany del nostre temps consisteix a fer creure que les actuals democràcies treballen a favor d'una societat d'individus lliures i iguals; en realitat, promouen valors i relacions socials que van en el sentit contrari.

• La por a perdre el treball, l'estatus o a veure's discriminat indueix les persones a sotmetre's i censurar-se "pel seu propi bé", sense que calguen repressions explícites.
  

Llegiu el text sencer fent clic ací.

Preguntes per al TS espanyol

Amb la intenció de justificar les sentències, segons les quals el castellà s'ha de "reintroduir" (atenció al prefix "re": tornar al model anterior a la democràcia) com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, el Tribunal Suprem espanyol afirma el següent: la política lingüística practicada els últims trenta anys al Principat, "sens dubte, ha donat els seus fruits i ha aconseguit els seus objectius legítims. Però no pot anar més enllà..." (...) "és un fet notori, i per tant no necessitat de prova, la certa i evident implantació de la llengua catalana a la societat de Catalunya".

És a dir que, segons el TS espanyol, no cal seguir amb l'exclusivitat del català a l'ensenyament -immersió lingüística, si parlem d'àrees on predomina el castellà- perquè la normalització de la nostra llengua ja s'ha assolit al Principat (aquest n'és un dels arguments, tot i que el nucli del discurs jurídic rau en la recent sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i, per tant, en la mateixa Constitució espanyola, la qual estableix la supremacia del castellà sobre les altres llengües).

Vull plantejar jo algunes preguntes als jutges Celsa Picó i Santiago Martínez, autors de les tres sentències que poden enderrocar el model lingüístic català a les escoles, basat en la discriminació positiva i amb la pretensió de frenar el retrocés de la nostra llengua.


-Quin percentatge de catalans calculen vostès que no sap parlar castellà? S'apostarien alguna cosa amb mi a que, si en troben algun, jo puc mostrar-los molts més exemples de persones que no ho saben fer en català?

-Quin percentatge de premsa i revistes hi ha en castellà a un quiosc qualsevol de Catalunya? El 95%, potser?

-Per què hi ha resistència per part dels cinemes a projectar pel·lícules en català? Possiblement perquè la realitat social implica que hi aniria menys gent a les sales? Es pot parlar, per tant, de normalització "aconseguida"?

-Quantes cadenes de televisió hi ha més en castellà que en català?

-Quin grau de dificultat, en una escala de l'1 al 10, tinc per trobar llibres d'autors estrangers traduïts a la meua llengua materna? Vostès, sent castellanoparlants, no tenen eixe problema; o no el tenen en la mateixa mesura. No és això una discriminació?

-Per què no tinc el dret que la meua llengua materna siga visible a països com, posem per cas, Anglaterra? Per què, pel fet que el català no es parle a tot l'Estat espanyol, no ha de projectar-se a l'exterior per part d'Espanya? Saben que la imatge d'un Estat unilingüe -la que es ven cap a fora- limita les possibilitats internacionals del català? És això just?

-Per què les persones estrangeres que viuen a Catalunya fan servir el castellà, majoritàriament, per comunicar-se amb els catalans? Té a veure amb el prestigi? Això és un exemple de normalització del català?

-Per què, habitualment, els catalanoparlants es passen al castellà quan es comuniquen amb algú que parla espanyol, tot i que aquest últim entenga la llengua d'Ausiàs March? Prestigi, de nou? Han pensat bé això que diuen que els objectius de la normalització lingüística ja s'han assolit?


La llista de preguntes podria allargar-se molt, però vull acabar amb una cadena de qüestions que és un resum de les ja exposades:

S'han parat a pensar, senyors jutges, en que la suma de tot el que estic plantejant té com a conseqüència l'extinció, a més curt o llarg termini, de la meua llengua materna? Comprenen que l'ensenyament exclusiu en català és una simple mesura de discriminació positiva per tal d'assegurar -front el domini total del castellà a nivell cultural, social i mediàtic- que totes les persones que visquen a Catalunya tinguen la competència lingüística en els dos idiomes oficials? No se n'adonen que, degut a eixa superioritat de l'espanyol, un catalanoparlant arriba a dominar-lo a nivell oral i escrit, amb el simple fet d'aprendre'l com a assignatura?


Deixant a banda les radiografies que es puguen fer de la situació en què es troba la nostra llengua, es pot fer la següent afirmació: si la legalitat espanyola, amb la Constitució com a màxima expressió, no té altres interpretacions, aquesta és incompatible amb la supervivència del català.

Al meu treball

Suprimir l'empatia per complet: eixe és el secret.

No és tan difícil, o almenys a mi no m'ho sembla. Si observem com funciona el nostre món, veiem que posar-se al lloc de l'altre amb actitud solidària no és cap habilitat que facilite assolir l'èxit. Sí que ho és la penetració calculada en la ment aliena, d'una manera freda, per tal de preveure els seus moviments i avançar-s'hi; però sempre amb la perspectiva d'aconseguir el nostre objectiu, bloquejant tota possible interferència sentimental.

Jo sóc un bon professional. Entenc aquesta definició com tenir la capacitat de dur a terme la tasca per la qual et paguen. A la meua feina, cal apartar l'empatia doblement: durant la realització del treball, i també en relació a les conseqüències externes. Aquest segon aspecte és quelcom que s'assumeix amb naturalitat quan veus, amb lògica indiscutible, que les teues accions tenen certs efectes inevitables, elements que escapen al teu control.

Pel que fa al darrer encàrrec, no vaig a negar que ha ocasionat algun que altre trastorn a la meua vida privada. Però, al cap i a la fi, una seriosa planificació m'ha facilitat les coses, atès que l'equip és rigorós i marca els objectius amb l'antelació suficient. A banda d'eixos detalls, que la persona a matar fóra, en aquesta ocasió, la meua dona, no ha suposat res realment nou.

Manifestacions contra els retalls socials

Que les manifestacions hagen sigut convocades per UGT i CCOO, a més de per la Intersindical, no hauria de ser motiu per no anar-hi. Tot i que els dos sindicats majoritaris estiguen institucionalitzats, i facen en moltes ocasions el paper brut de l'empresari; tot i que puguen donar-nos fàstic, cal aprofitar el seu poder de convocatòria per eixir al carrer i mostrar el nostre rebuig a la reforma laboral, a la congelació de les pensions, a la supressió de l'ajuda de 426 €..., a una política neoliberal que retalla més i més cada vegada l'Estat del benestar; que fabrica misèria i desesperació per tal de mantenir els privilegis d'uns pocs.




València, 18 h - Pl Sant Agustí

Alcoi, 12 h - Pl Al-Azraq

Castelló, 18 h - Pl de la Independència

Alacant, 18 h - Escales IES Jorge Juan

Elx, 18 h - Pl Xemeneies l'Algeps

Elda, 18 h - Pl Castelar

Barcelona, 17 h - Pl Universitat

Palma, 11:30 h - Pl Espanya

Maó, 18 h - Pl Esplanada

Eivissa, 13 h - Vara de Rey

Vostès, senyors de la guerra

Vinguen, senyors de la guerra,
vostès que construeixen totes les armes,
vostès que construeixen els avions de mort,
vostès que construeixen les grans bombes,
vostès que s'amaguen darrere les parets,
vostès que s'amaguen darrere d'escriptoris.
Sols vull que sàpiguen
que puc veure darrere les seues màscares.

Vostès que mai no feren res
excepte construir per a destruir,
vostès juguen amb el meu món
com si fos una joguina seua.
Posen una arma a la meua mà
i s'amaguen dels meus ulls,
i peguen mitja volta i corren allunyant-se
quan les bales volen ràpides.

Com abans Judes,
menteixen i enganyen.
Una guerra mundial pot guanyar-se
(em volen fer creure),
però jo veig a través dels seus ulls,
i veig a través dels seus cervells
com veig a través de l'aigua
que corre pel meu clavegueram.

Vostès ajusten els gallets
per a que uns altres disparen,
i després retrocedeixen i observen.
Quan el nombre de morts puja,
s'amaguen a les seues mansions,
mentre la sang dels joves
s'escapa dels seus cossos
i s'enterra en el fang.

Vostès van escampar la pitjor por
que hom podia haver escampat:
la por a portar xiquets
al món
per amenaçar el meu bebè
encara sense nàixer i sense nom.
No mereixen vostès la sang
que corre per les seues venes.

Quant sé
com per parlar quan no toca?
Vostès podrien dir que sóc jove,
podrien dir que no tinc educació,
però hi ha una cosa que sí sé,
malgrat ser més jove que vostès:
fins i tot Jesús mai
no perdonaria el que vostès fan.

Deixen que els pregunte una cosa:
els diners que tenen són tan bons
com per a comprar el perdó?
Pensen que tindria eixe poder?
Crec que trobaran,
quan els arribe l'hora de la mort,
que tots els diners que feren
mai no serviran per recuperar les seues ànimes.

I espere que moren
i que la mort els hi arribe prompte;
jo seguiré els seus taüts
en la pàl·lida vesprada,
i observaré mentre els baixen
fins el llit de mort,
i em quedaré aturat enfront les seues tombes
fins assegurar-me que estiguen morts.






No sóc un gran seguidor de Bob Dylan. Escoltar-lo em pot dur, de vegades, a l'avorriment, però també, d'altres, a l'emoció. Això últim m'ocorre amb el tema Masters of War.

La cançó va aparèixer publicada l'any 1963 i és una adaptació de la peça de folk tradicional americana Nottamun Town. Després de ser popularitzada per Dylan, ha estat versionada per molts artistes: des de Pearl Jam fins a Cher, passant per Ben Harper.

Masters of War ha estat considerada com un tema antibèl·lic, com una mena d'himne, però el propi cantant estatunidenc va dir l'any 2001 a una entrevista que "no hi ha cap sentiment antibèl·lic en eixa cançó. Jo no sóc un pacifista. No crec haver-ho sigut mai. Si l'analitzes amb cura, la cançó tracta sobre el que deia Eisenhower sobre els perills del complex militar-industrial en aquest país (EEUU)".

Impressionant obra, en tot cas, tant a nivell líric com musical.

Ángel 'Lluna': 'Socialistes Valencians'

El passat dilluns, el PSPV -"Socialistes Valencians", atenent a la marca que el partit vol vendre, per tal d'evitar al·lusions a la denominació de País Valencià- presentava la seua pàgina web per a la campanya electoral, alarte.org; pàgina des de la qual es pot accedir a un altre espai: socialistesvalencians.tv. Segons el propi Alarte, l'objectiu d'aquesta iniciativa és "trencar la barrera de la invisibilitat" de Canal 9, i arribar així al "conjunt dels valencians".

El que va cridar l'atenció -o no, segons ho mirem- fou el fet que el lloc web estava íntegrament en castellà, sense l'opció d'una versió en valencià.

Possiblement degut a una certa resposta a Internet, el PSPV va reaccionar i, al llarg del dimarts, va activar un enllaç que ens mostra la pàgina en català. Des de fonts socialistes, tanmateix, s'afirma que eixe monolingüisme s'havia d'atribuir a "problemes tècnics".

El cas és que la versió valenciana d'alarte.org (sempre opcional: per defecte, el castellà és l'idioma prioritari) està repleta d'errors gramaticals i de puntuació. La sensació que hom té al llegir-la és de deixadesa.

Un exemple que m'ha resultat graciós el teniu ací: "Ho va dir fa uns dies el nostre portaveu en les Corts, Ángel Lluna (sic!)". Fins i tot se li ha traduït el cognom al síndic socialista! I és que fa tot l'efecte que els textos en català que s'hi poden llegir són això: una (mala) traducció del castellà.

A tot açò, l'altre web al qual s'hi accedeix des d'aquest, el de la televisió dels "Socialistes Valencians", continua estant només en la llengua de Cervantes.

La conclusió, al meu parer, no deixa de ser trista. No és casual que Jorge Alarte s'expresse en castellà el 90% de les vegades que parla públicament (és igual que Camps en aquest sentit... i en altres). El PSPV és, com els grans partits, una màquina amb un objectiu clar: guanyar eleccions (malgrat que açò sone utòpic si fem cas de les enquestes). Els seus membres no tenen principis ideològics; el seu discurs tracta d'adaptar-se a la societat del moment per tal d'aconseguir el màxim número de vots possibles. Atenent als càlculs sociològics que hauran fet, saben que emprar majorment el castellà és més rendible, electoralment parlant.

Doctor En Orris Causa a la UCV

Contra tot pronòstic, la Universitat Catòdica de València (UCV) ha investit Doctor En Orris Causa el conegut card-en-alt Antonio Canyí Thares. Sent aquesta una persona molt important dins el catodicisme, ha estat una gran sorpresa que una institució catòdica el distingira amb l'esmentat títol.

Seguint una cadena de coses inesperades, també ha resultat imprevisible la presència a l'acte del nostre estimat Don Fransisco Kaamp's, qui ha pronunciat paraules molt importants. Alguns testimonis afirmen haver vist també, de lluny, una figura gris que semblava ser Jordi A' l'Arte, però no en tenim la certesa; no és descartable, en tot cas, que l'home haja fet ús del seu poder d'invisibilitat.

Tornant al que ha dit Kaamp's, destaquem, primerament, la següent frase: "En ple segle XXI, qualsevol persona responsable defensa la compatibilitat entre l'església i la societat, entre la vida pública i la fe, entre la ciència i la religió i entre els coneixements i els valors". Tota una demostració de com la gramàtica, emprada sàviament per Don Fransisco, pot unir conceptes aparentment excloents entre sí.

En plena exhibició d'intel·ligència, i de coneixements socio-ètico-filosòfico-teològics, Kaamp's ha afegit unes paraules adreçades al card-en-alt Canyí Thares: "Un paradigma real de convivència entre Església, societat, vida pública, fe, ciència, religió, coneixement i valors el trobem, sens dubte, en la persona del card-en-alt Antonio Canyí Thares".

A continuació, hom ha pogut observar com el cervell de la persona-paradigma en qüestió tractava d'ingerir i digerir tots eixos mots sense aconseguir-ho plenament. No obstant, el flamant Doctor En Orris Causa ha començat el seu propi discurs lamentant "els ideals de l'home occidental, com el benestar, els diners, el sexe, l'evasió, el goig narcisista, el viure bé i gaudir, el consum i el fruir del cos i de la vida en llibertat omnímoda i la permissivitat". Amb aquestes paraules, s'ha verificat definitivament la total "compatibilitat" entre Església i societat, com molt encertadament havia avançat abans el nostre estimat Kaamp's.

Més personalitats han assistit a l'acte. Entre d'altres, cal fer referència a Milagro S.A. Martínez, presidenta de Les Cors Valensianes sense rellotge, i també a Karlos O' Soro, arquer i bisbe de Valénsia (el qual duia poques fletxes hui).






Les frases en cursiva són part del que, literalment, han dit el president Camps i el cardenal Cañizares (segons la versió digital de Levante). L'única modificació que s'ha fet ací és la del càrrec i nom del representant de l'Església.

Veritat indignant

El president es va dirigir per televisió a tota la població, amb l'objectiu de revelar el que ja era un secret a veus. Els espectadors que no n'estaven assabentats es dugueren les mans al cap al conèixer la condició d'ésser humà del màxim mandatari de la nació.

Un llibre meravellós

L'Alícia començava a estar cansada de seure al costat de la seva germana, al marge d'un riu, i de no tenir res a fer; una o dues vegades havia donat un cop d'ull al llibre que llegia la seva germana; però no hi havia dibuixos ni diàlegs. «¿I de què serveix un llibre», va pensar l'Alícia, «sense dibuixos ni diàlegs?»

Així, doncs, es va posar a considerar (tan bé com va poder, perquè la calor del dia la deixava endormiscada i ensopida) si el plaer de fer una garlanda de margarides la compensaria de la molestia d'alçar-se i collir-les, quan, de cop i volta, un Conill Blanc d'ulls rosats li va passar corrent pel costat.

No hi havia res de gaire extraordinari en aquest fet; i l'Alícia tampoc no va trobar gaire estrany que el Conill digués a mitja veu: «Òndia, Òndia, arribaré massa tard!» (Més tard, quan hi va tomar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural.) Ara bé, quan el Conill, per estrany que sembli, es va treure un rellotge de la butxaca de l'armilla, se'l va mirar i després va continuar corrent, l'Alícia es va alçar d'un bot, perquè li va passar pel cap que no havia vist mai cap conill que es tragués un rellotge de la butxaca de l'armilla. I, excitada per la curiositat, es va posar a córrer pel camp al darrere d'ell, i, afortunadament, va arribar a temps de veure com es ficava a dintre d'una gran llodriguera que hi havia sota una tanca.



Així comença el famós llibre de Lewis Carroll, Alícia en terra de meravelles. No sé qui ha fet aquesta traducció al català; ho he extret del bloc Regne de lletres.

Es tracta d'una d'eixes obres que presenta un clar contrast entre la seua altíssima popularitat i el nombre de persones que realment l'han llegida.

A diferència de les múltiples versions per al cinema i la televisió que d'Alícia s'han fet (horrorosa la de Tim Burton, tot i les expectatives creades), la novel·la és una cascada d'enginy i del millor humor absurd, creat aquest, en moltes ocasions, a través d'una gran varietat de jocs de lògica.

Els diàlegs de la xiqueta protagonista amb els extravagants personatges que es va trobant mai segueixen unes pautes de normalitat. D'entrada, ella tracta d'afrontar les converses amb sentit comú, però sempre xoca amb discursos que es regeixen per altres lògiques, altres regles. La rialla està assegurada per als qui ens agrada l'humor absurd.

Alguns consideren que el matemàtic Charles Lutwidge Dodgson (l'autèntic nom de l'autor) fou, d'alguna manera, el precursor del surrealisme. Alícia en terra de meravelles es publicà l'any 1865.

Altament recomanable, per tant, aquesta obra. I també la seua continuació, A través del mirall, millor inclús que la primera, baix el meu punt de vista.