divendres, 30 de juliol del 2010

Una pregunta (incòmoda?)

Ahir vaig llegir a un diari digital que el Govern català havia fet públiques unes dades sobre la salut de la nostra llengua: desena llengua en traducció, catorzena llengua a Google, vintena llengua en edició...

Hi ha gent que parla de triomfalisme, de poc realisme, en aquesta mena d'informes. Tanmateix, no pretenc entrar en això. Vull reproduir part d'un comentari d'un lector fet a partir de la notícia en qüestió:


"Tot això està molt bé però la llengua ha de ser necessària i útil en el seu territori i la llengua catalana no ho és. Continua havent-hi molta gent que no entén la nostra llengua. Trobo que des del parlament, també, s'haurien de fer lleis que fessin necessari el català (...). Dues llengües en un mateix territori no poden subsistir, sempre hi ha una que ho vehicula tot i en aquest cas és la llengua castellà, és el que s'anomena diglòssia. El bilingüisme és una trampa mortal per la llengua catalana (...)"


M'interessa -sobretot- la part que he marcat amb negreta. Mentre vaig preguntant-m'ho, m'agradaria preguntar-vos-ho:


Penseu que el català i el castellà poden coexistir sense que una llengua tendisca a substituir l'altra? Amb el marc territorial actual? Amb una altra estructura -Estat espanyol federal, Estat català (o català-valencià-balear) independent...? En cap cas?

dimecres, 28 de juliol del 2010

La "llibertat" i les corregudes de bous

En un debat sobre la prohibició de les corregudes de bous, estic disposat a admetre arguments que defensen aquesta tradició. Em sembla legítim que es tracte de raonar en favor del manteniment de la Fiesta, tot i ser jo partidari de la seua prohibició.

Tanmateix, considere quasi un insult l'ús de pseudo-arguments; que se'ns tracte com a imbècils.

Els polítics fan servir, amb molta assiduïtat, eslògans en compte d'arguments. Els primers arriben més fàcilment a la gent -i poden ser repetits d'una manera semblant a com ho faria un lloro-, encara que es tracte de fal·làcies.

Afirma Alicia Sánchez Camacho, líder del PP a Catalunya, que l'assumpte dels bous és una qüestió de "llibertat": independentment d'estar a favor o en contra de la tradició taurina -se'ns diu-, s'ha de defensar sempre la llibertat (de poder elegir anar-hi o no a veure una correguda).

Això és un exemple de pseudo-argument, de fal·làcia.

No existeix la llibertat total. La prohibició és un element constantment present a la societat: està prohibit matar persones, anar amb moto per una vorera, fer soroll per la nit al carrer fóra de certes excepcions, practicar sexe en públic... I sí, també està prohibit el maltracte animal en general. Per exemple, si a Catalunya es torejara una ovella, s'estaria cometent un delicte penat amb presó.

Així que, senyors i senyores taurins/nes: done'ns arguments i no insulten la nostra intel·ligència. Aleshores podrem debatre seriosament sobre el tema de les corregudes de bous.

dilluns, 26 de juliol del 2010

Kurt i Courtney

Kurt Cobain i Courtney Love es convertiren en la parella grunge de moda a principis dels anys 90. El primer, líder carismàtic del condegudíssim grup Nirvana. Ella, vocalista amb clara actitud punk de la banda Hole. El nihilisme que hi havia a les cançons de totes dues formacions va ser dut a l'extrem per Kurt quan, l'any 1994, es va engegar -oficialment, almenys- un tret al cap, posant fi a la seua curta vida (no debades es deia Kurt...).

Parella de moda, en gran part, per la seua imatge. Atractius i amb cert glamur, sempre situat -és clar- dins la línia grunge, associada a la posada en valor d'una estètica de la brutícia.



Des del recomanable programa de RNE, "La Transversal", del qual ja us en vaig parlar a primers d'any, ens arriba una ràdio-sèrie amb Kurt i Courtney com a protagonistes. Realment, ja porten un temps emetent-la. També es pot escoltar a un altre genial programa de ràdio; en aquest cas es tracta de "Carne Cruda" (Radio 3).

La sèrie és una paròdia-caricatura d'aquests dos personatges, amb un molt bon sentit de l'humor. El capítol que teniu a continuació està basat en la pel·lícula de zombis 28 Days Later (28 dies després).



dimecres, 21 de juliol del 2010

Educació sexual als col·legis catòlics

Segons llegim al diari Las Provincias, els col·legis catòlics valencians impartiran classes de sexualitat (Per a frenar l'avortament, adverteix el titular).

L'aixeta ha tingut accés als documents interns de l'Església referents a aquesta qüestió. Com que no és cosa de transcriure-ho tot, ens hem pres la molèstia de sintetitzar les línies base d'aquesta iniciativa.

  • La idea principal per a evitar els avortaments consisteix a potenciar les relacions sexuals entre capellans i xiquets. Amb molta atenció a l'edat en què una menor pot quedar embarassada: en aquests casos, es durien a terme pràctiques alternatives al coit o es faria ús del diabòlic preservatiu (únic cas en què es pot utilitzar!).
  • Internet és un mitjà idoni per a l'inici de les relacions sexuals esmentades a l'anterior punt. El rector vallisoletà Oliver Fernández impartirà cursos intensius sobre l'ús de la xarxa social Tuenti. Seua és la ja famosa frase "Eres un bellezón de chica, estás tremenda", emprada durant una conversa online amb una xiqueta; una demostració de les seues habilitats per a moure's dins aquest àmbit.
  • El sexe és un assumpte complex, com el misteri de la Santíssima Trinitat (o més!). Per una banda, és cert que es tracta d'una cosa repugnant que no s'ha de practicar mai (només per a tenir fills i amb vertader esperit de sacrifici i fàstic alhora) i de la que no s'ha de parlar en cap moment. Però, al mateix temps, l'home casat pot pecar amb la seua dona sempre que ell vulga. A més a més, tenim les necessàries relacions capellà-xiquet. Complex, com dèiem.
  • És preferible evitar pronunciar la paraula "masturbació" (Es faran servir circumloquis per tal de referir-nos-hi). La seua pràctica serà sempre prohibida, alertant els xiquets que existeix el perill de ceguera -tot i ser mentida: una mentida piadosa...- si es cedeix a aquesta temptació. Evidentment, la cosa canvia si un menor masturba un capellà o si s'autosatisfà seguint ordres del rector. Un tema delicat que requereix molta mà esquerra (o dreta, segons ho mirem).
  • La ciència es troba en mans del relativisme demoníac, l'esquerra política i -sobretot- Zapatero. Un dels objectius del catolicisme ha de ser controlar-la, amb la intenció d'aconseguir la reproducció sense sexe, sense cap mena de plaer més enllà de l'espiritual, però també sense desafiar Déu amb crims com la fecundació in vitro. La idea és imitar la concepció de Jesucrist, nascut d'una verge. Un vertader repte.

Calders: 'Via morta' i 'El mirall de l'ànima'

Fa quasi any i mig que vaig penjar a L'aixeta dos contes breus del gran Pere Calders. Es tractava de L'exprés i Venim de la pols, tots dos extrets del seu llibre Invasió subtil i altres contes (1978).

Hui, en ple estiu, us oferisc dos microrelats més del gran escriptor català. Que, amb aquesta calor, sovint no tenim la ment per a endinsar-nos en textos llargs i seriosos. Espere que els gaudiu.




VIA MORTA


El forense va donar un cop d'ull a les dues ratlles paral·leles, rovellades i cobertes de males herbes. "Crispadora paradoxa!", digué. "Aquesta via ha mort perquè el tren l'ha aixafada poc."

De Tot s'aprofita (1983)




EL MIRALL DE L'ÀNIMA


No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s'assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s'havia confós.

De Invasió subtil i altres contes (1978)

dilluns, 19 de juliol del 2010

"Las Provincias" i el Cabanyal

El diari Las Provincias ha publicat hui un article sobre el Cabanyal amb el següent titular: "La paralització del Cabanyal atrau de nou la droga i la delinqüència".

El text, començant per l'esmentat encapçalament, és un homenatge a la demagògia i un atemptat a les bases elementals de la lògica. Manipulació en estat pur, absència de rigor periodístic i nul·la intenció d'objectivitat.

Primer que res, cal dir que la paralització del pla destinat a connectar l'Avinguda Blasco Ibáñez amb el mar -amb la consegüent destrucció de 1.650 pisos- no és "la paralització del Cabanyal". El Cabanyal no és el pla de l'Ajuntament de València. Com a puntualització, és important tenir-ho en compte.

Després, el titular estableix una relació causa-efecte falsa. Si és cert que "la droga i la delinqüència" han reviscolat al barri -que no dic que no-, això no és conseqüència de la paralització del PEPRI. Se'ns tracta de dir que l'única manera d'evitar la degradació del Cabanyal és dur a terme les obres per a la prolongació de Blasco Ibáñez? El missatge implícit -el de l'article i el de la dreta política valenciana en general- és més o menys així: "no existeix un terme mig: o el barri es degrada o s'enderroca per a seguir amb el projecte". Un absurd, una absència total de lògica. El que haurien de dir-nos, si foren honestos, és açò: "Mentre hi haja obstacles per a dur a terme la prolongació de Blasco Ibáñez, l'Ajuntament de València va a continuar aplicant la seua política de xantatge, permetent i afavorint la degradació del barri del Cabanyal". Consideren que som tan imbècils com per a pensar que no és possible la rehabilitació sense la connexió de l'Avinguda amb el mar?

L'article de Las Provincias se centra en la descripció de la realitat de determinats punts del Cabanyal, ignorant el context del relat global i, en certa manera, desafiant la Justícia: l'Ordre del Ministeri de Cultura que paralitza el PEPRI no és més que el compliment de la sentència del Tribunal Suprem, la qual obligava el Govern espanyol a pronunciar-se sobre el suposat espoli que el projecte de Rita Barberá implicava.

A més d'això, el text del diari conservador -que sembla recuperar darrerament la radicalitat de l'època de Mª Consuelo Reyna- només dóna veu a persones que estan a favor del pla per a prolongar l'Avinguda Blasco Ibáñez.

Un reportatge digne de ser estudiat a les Facultats de Periodisme. Un model de manipulació, de periodisme mercenari al servei de l'Administració.

divendres, 16 de juliol del 2010

Vampire Weekend i "L'aixeta" a Cuba

Dos apunts ràpids, que me'n vaig corrents cap a Benicàssim...


1

Vampire Weekend és un grup de música originari de Nova York. Del seu repertori es podria haver extret la banda sonora per al Mundial de Futbol de Sud-àfrica, atès que practiquen un pop melòdic amb influències del continent que tenim baix d'Europa. Potser és millor que no haja sigut així...

Tenen pinta de "pijos" i fan unes cançons meravelloses. Personalment, m'encanta la veu d'Ezra Koenig, el cantant. Aquesta nit, a la 1, els veuré a l'escenari principal del Festival de Benicàssim. Espere gaudir-ho i ballar amb cançons com aquesta del seu darrer -segon- àlbum.







2

A través de les amigues Ester i Xusa, que hi són a Cuba ara mateix, m'assabente que aquest bloc es troba censurat a aquell país. Que és considerat "contrarevolucionari". Em sorprèn? No ho sé. Els qui defensem moltes de les polítiques de la revolució castrista hauríem de ser els primers en criticar els seus greus dèficits quant a llibertat.

dijous, 15 de juliol del 2010

El significat de 'polititzar'

Durant una compareixença per a presentar els resultats d'una enquesta sobre l'ús del metro...



Mario Flores, conseller d'Infraestructures (14/7/10): "No s'ha de polititzar l'accident del metro".




Comentari: Entendrem que, al teu vocabulari, 'polititzar' és sinònim de criticar allò criticable. Dir que l'accident de metro més greu de tot Europa fou evitable; constatar que el sistema de seguretat que va possibilitar la tragèdia a la Línia 1 continua sent el mateix quatre anys després; afirmar que Camps ha menyspreat les víctimes, negant-se a rebre-les; recordar que el Govern valencià no ha fet mai cap autocrítica en aquest assumpte... Tot això és polititzar, Mario?

dimecres, 14 de juliol del 2010

Ego i fugacitat a 'facebook'

La xarxa social facebook permet que t'arriben molts enllaços sobre assumptes que t'interessen. Això és degut a que, prèviament, has seleccionat persones, publicacions, col·lectius, programes de ràdio, centres culturals, etc. amb els quals tens afinitats: aquests pengen els links, presentats -o no- amb breus comentaris.

Depenent de la quantitat de contactes que tingues, l'acumulació d'entrades farà que aquestes siguen més o menys fugaces: la pantalla s'ompli i, normalment, el que veus és el que s'ha publicat durant les darreres hores. Evidentment, tens l'opció de mirar els missatges anteriors, però -com ocorre amb els diaris digitals- la dinàmica de la consulta internàutica t'empeny a la visió ràpida de l'actualitat.

Deia que facebook et permet accedir a enllaços relacionats amb els teus interessos. Tanmateix, hi ha usuaris d'aquesta xarxa social que publiquen breus comentaris que es caracteritzen, bàsicament, per dos elements: no van acompanyats de cap enllaç i expressen alguna cosa de caire estrictament personal. Un exemple real: "He anat a la muntanya aquest cap de setmana i hui em fa mal tot. No estic ja per a eixes coses...".

Entenc que mantenir un bloc és un exercici d'egocentrisme, tant en el cas d'aportar alguna informació, opinió, creació literària, etc. com en el de complir una mera funció de diari personal (Ho dic amb una intenció descriptiva i no crítica). Però els posts tenen, normalment, una extensió i una permanència temporal que permeten una aproximació tranquil·la i profunda per part del lector.

La barreja d'egocentrisme i fugacitat, en el cas dels comentaris al facebook que esmentava, em provoca certa perplexitat. No acabe d'entendre el sentit dels mateixos -o potser no em fan gràcia per algun motiu, no ho sé (deixem la introspecció per a un altre dia). Possiblement ocorre que és un fenomen més nou per a mi, al qual encara no m'hi he acostumat.

Finalitzaré l'entrada amb un comentari personal de l'estil de la coneguda xarxa social: "Té collons que m'haja constipat ara a l'estiu...".

dilluns, 12 de juliol del 2010

La legitimitat del "¡A mí háblame en cristiano!"

A la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut català s'afirma que és inconstitucional "imposar un deure de coneixement del català equivalent en el seu sentit al que es desprèn del deure constitucional de coneixement del castellà" (Fixem-nos en l'ús gens innocent de les paraules: el deure de conèixer el català és una "imposició"; el deure de conèixer el castellà és un "deure constitucional").

Resumint: no es pot exigir el coneixement del català al mateix nivell que el coneixement del castellà.

Si aquesta és l'única interpretació possible de la Constitució espanyola en relació a l'obligatorietat de saber llengües, estem davant un Estat (l'espanyol, clar) que duu implícit, a la seua norma bàsica, un conflicte de drets irresoluble. L'Administració autonòmica no pot exigir el coneixement del català; per tant, quan hom pretén expressar-se en aquest idioma, és possible que es trobe amb algú que no té l'obligació d'entendre'l; de manera que el dret a fer servir la llengua d'Ausiàs March es veu necessàriament restringit. És allò que ja coneixem de "¡A mí háblame en cristiano!", expressió perfectament legítima si atenem a la supremacia que el TC li atorga al castellà sobre el català.

Qualsevol sociolingüista sap que la coexistència de dues llengües a un mateix territori -més enllà de ser conflictiva en sí mateixa- condueix a l'extinció d'una d'elles, si es dicta legalment i explícita que l'altra és d'un rang superior.

És aquesta l'Espanya que tenim, la de "la Roja". Un Estat que no pretén integrar les diverses cultures i pobles que hi ha dins d'ell, sinó que -al contrari- opta per la imposició d'una única llengua i una única nació sobre les altres. A poc a poc, de manera imperceptible per a molta gent, aquest model suposa un lent extermini, per la via de la substitució, de les cultures diferents a la castellana. Cap intenció de proposar -posem per cas- un Estat espanyol federal, plural, respectuós amb tots els seus pobles.

Per cert. Al punt 3 de l'article "sext" de l'Estatut de la "Comunitat Valenciana" se'ns diu que "La Generalitat garantirà l'ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d'assegurar-ne el coneixement." (la cursiva és meua). Segons el Tribunal Constitucional, el Govern català no pot "presumir" en els ciutadans del Principat "el coneixement" de la nostra llengua. Tampoc ho podrà fer, per tant, el Consell presidit actualment per Camps. No és per donar idees...

Però "la Roja" ha guanyat el Mundial! I, segons molts tertulians suposadament seriosos i progressistes, això contribueix a la cohesió d'una Espanya plural. Jo no acabe de veure la relació causa-efecte; potser siga cosa meua.

dijous, 8 de juliol del 2010

Jazz modern des de València amb Naima

Naima és el títol d'una famosa peça de l'any 1959 composada pel saxofonista John Coltrane. Però també és -i no per casualitat- el nom d'un genial quartet valencià de jazz modern (segons pròpia autodenominació) format per Manolo Valls, Quique Ruiz, Luis Torregrosa i Óscar Cuchillo.

Un grup que practica un jazz més que assequible per a aquells qui, com és el meu cas, no som molt aficionats a aquest gènere musical. I és que la banda compta també amb influències provinents del pop-rock. Ells rebutgen, això sí, etiquetes com jazz-rock o fussion. La seua opció és original i diferent, almenys al nostre context més immediat: Naima fa versions de The Smiths, Pixies i Depeche Mode.

Però no ens ajustaríem a la definició de la seua música quedant-nos amb la interessant anècdota de les versions. Cal sentir els temes propis del quartet valencià. Com ells mateixos ens diuen, la millor manera de saber de què parlem és escoltar-los: visiteu el seu Mai És Peix (com diria Toni de l'Hostal).

Finalitze l'entrada amb un vídeo on podeu veure fragments de l'actuació de Naima al Godella Jazz Festival l'any 2008. Gaudiu-lo.


dilluns, 5 de juliol del 2010

Ricardo Costa: de la política al futbol

A molta gent li ha sorprès el pas donat per l'ex-Secretari General del PP de València i ex-portaveu del Grup Popular a les Corts. Destituït d'eixos dos càrrecs pel president Camps, i posteriorment suspès de militància per Gènova durant un any, Ricardo Costa ha decidit entrar al món del futbol per la porta gran: sent fitxat pel València C.F.

Tanmateix, les persones que el coneixen de prop han encaixat la notícia amb total naturalitat. "Això d'estar un any apartat de l'actualitat haguera sigut un colp dur per al seu ego. Costa val per a futbolista: sap fer rodes de premsa amb gràcia i, d'igual manera que els actuals dirigents del PP valencià, té habilitat per a robar... balons al contrari", ha declarat un familiar d'ell, de nom Juan i fill dels mateixos pares que Ricardo, que no ha volgut identificar-se.

Aquest matí ha tingut lloc la seua presentació, a la qual ha arribat amb un cotxe de la marca Infinity, després de patir un accident sense importància. "Estic acostumat a aquestes coses", ha dit rient-se, mentre li llevava la pols al seu rellotge Panerai Luminor Marina.

Amb elegància, i posat de vestit i corbata, ha iniciat els primers tocs de baló davant la presència d'un nombrós públic format per set persones. Però prompte s'ha vist obligat a interrompre els malabarismes realitzats amb l'esfèric, i el repertori variat de fines postures, degut a una telefonada rebuda al seu mòbil amb melodia d'una cançó de Bisbal.

Després de la conversa, Costa ha seguit jugant amb la pilota mentre les primeres gotes de suor -que feien olor a colònia, com era previsible- apareixien al seu front.

Finalment, a la roda de premsa ha dit alguna cosa sobre Zapatero i, posteriorment, s'ha abraçat a una carpeta de color blau mentre somreia sense un motiu aparent. L'únic moment de nerviosisme ha aparegut quan se li ha preguntat pel seu futur, una vegada finalitzada la suspensió de militància del PP. "Si tornaré a la política? Sols diré una cosa: en el PP la festa no s'acaba mai". Els periodistes no han sabut interpretar aquestes paraules, però, per uns moments, s'ha vist a Esteban González Pons entre la gent, pronunciant la següent frase: "la festa s'acaba a les quatre".

En qualsevol cas, el València compta, des de hui, amb un nou central que, pel que el propi jugador ha comentat, podrà fer-se càrrec també de la banda dreta. Benvingut siga aquest toc de glamur per a l'equip valencià més important de la nostra Comunidat.

Quatre anys després de l'accident de metro: actituds i actuacions

El 3 de juliol de 2006 va tenir lloc, a València, l'accident de metro més greu de tot Europa, fins el moment. Línia 1, entre l'estació de Jesús i la de Torrent; 43 morts i 47 ferits.

Un accident evitable, atenent a que no es comptava amb el sistema de seguretat que sí hi havia a altres línies.

Amb aquesta situació, era lícit culpar el Govern valencià, responsable de la gestió de FGV (Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana)? Evidentment, sí. Encara que sempre es podia dir que tot sistema de seguretat és millorable i que, fins que no ocorre la tragèdia, ningú no té la capacitat d'endevinar que la desgràcia arribarà. En qualsevol cas, més enllà de les possibles responsabilitats penals, el desaparegut José Ramón García Antón, Conseller d'Obres Públiques, Urbanisme i Transport en aquell moment, hauria d'haver dimitit i haver-se apartat de la vida pública. No féu ni una cosa ni l'altra.

Però, a banda del debat sobre les actuacions prèvies del Consell en relació a aquest assumpte, el més greu fou la reacció posterior. Bàsicament, i resumint, en dos esferes: la de les actituds i la de les pràctiques.

La primera és, potser, la més indignant. No hi va haver mai cap autocrítica. La prepotència que ha caracteritzat, i caracteritza, un Govern que se sent vencedor i etern explica l'actitud repugnant d'una Administració que, com a explicació oficial del que va ocòrrer, va assenyalar el conductor, mort a l'accident. Cap perdó, cap dimissió, cap gest d'humilitat. Quatre anys després del fatal succés, el president Camps continua sense rebre les víctimes, representades a l'associació AVM3J; sense atrevir-se a mirar-les als ulls.

Fins i tot l'Església valenciana -Església valenciana i PP són, bàsicament, el mateix al País Valencià- se suma al menyspreu a les víctimes. El dissabte passat, el canonge de la catedral de València va prohibir que una missa-homenatge relacionada amb l'accident fóra oficiada pel rector elegit per l'associació. Fet absolutament contrari a les normes habituals. L'Església valenciana, així, va conjugar el mateix verb que el Consell: humiliar.

Dèiem que, a més de les actituds, també hi ha l'apartat de les pràctiques -les actuacions: aquest es tradueix en una altra galtada a les víctimes de l'accident de metro, i a tots aquells a qui ens solidaritzem amb elles.

Quatre anys després de la tragèdia, la línia 1 del metro de València compta amb trens més moderns (possiblement alguns ho heu pogut comprovar). Tanmateix, el sistema de seguretat és el mateix que hi havia en el moment de l'accident (anomenat FTP): un dispositiu que no garanteix el frenat automàtic de la màquina en cas d'error humà.

El sistema ATO -que haguera evitat l'accident i que sí existeix a altres línies- té un cost de 30 milions d'euros. Tres vegades menys que el canon de la Fórmula 1 a València.

Concloent, per deducció, que els escrúpols no han d'impulsar el Govern valencià a actuar (bé) en aquest assumpte -a nivell d'actituds i de pràctiques concretes-, ens podem realitzar la següent pregunta: per què haurien de fer alguna cosa al respecte, si el cost de no fer res és una invisible pressió social (i política?) que no altera els seus plans de nova i contundent victòria electoral?

divendres, 2 de juliol del 2010

El fabricant d'enemics perplexos

Unilateralment, un dia decideix que tu ets enemic seu. Desconeixes les raons, però veus que, tot i no dir-te res, actua de manera deliberadament estranya envers la teua persona: practica l'agressivitat passiva, tractant que te n'adones que se sent ofès.

És el fabricant d'enemics perplexos.