divendres, 31 de desembre del 2010

Retrovisor: Saturació a cap d'any

Aquell any, Remigi havia decidit no celebrar la nit de cap d'any. Si li preguntaven per l'assumpte, responia amb el següent discurs:

-Molta gent se sent obligada a sopar de manera especial. Ixen per a no sentir-se estranys quedant-se a casa com sí farien una altra nit qualsevol. Són víctimes de les convencions!

Va sopar amb la televisió apagada i escoltant música, com era habitual en ell. Tot i voler aparentar normalitat al seu interior, Remigi se sentí estrany. I també sol.


Després va seure al sofà i estigué una bona estona tractant de concentrar-se llegint una novel·la sense aconseguir-ho. Va provar també de veure una pel·lícula, però pensaments aliens al film giraven per la seua ment, fent que la tristesa anara envaint-lo més i més a poc a poc.


Finalment, fent un esforç per aparcar la seua determinació i els principis, Remigi decidí telefonar un dels seus amics, per tal de saber on es trobava el grup sopant i acudir-hi a l’hora del cafè.Tanmateix, per molt que insistia prement el botó del seu mòbil, l’únic que aconseguia escoltar per l’altaveu era una gravació que deia el següent: “El número marcat es troba fora de cobertura o no està disponible”.




Microrelat que vaig escriure a L'aixeta ara fa un any i que va eixir publicat a la revista Moments.

dijous, 30 de desembre del 2010

La submissió de les masses

José Manuel Naredo Pérez (1942) és un economista i estadístic espanyol. Després d'una etapa en què va treballar per a l'Administració i la banca pública, començà una tasca com a investigador i consultor lliure. Amb una visió vertaderament crítica, ha col·laborat en diferents iniciatives editorials, com ara Le Monde Diplomatique, Archipiélago o Cuadernos de Ruedo Ibérico.

La setmana passada va publicar un curt però interessant article al diari Público. Presentem, a continuació, algunes idees extretes del mateix.




  • Les elits político-empresarials orienten el Pa i Circ de la societat de consum i la selecció social de les idees, d'acord amb els seus interessos.
  • Els productes culturals i d'oci, a més d'adormir la gent, atien l'individualisme insolidari, associat a la ideologia econòmica del sistema.
  • El gran engany del nostre temps consisteix a fer creure que les actuals democràcies treballen a favor d'una societat d'individus lliures i iguals; en realitat, promouen valors i relacions socials que van en el sentit contrari.
  • La por a perdre el treball, l'estatus o a veure's discriminat indueix les persones a sotmetre's i censurar-se "pel seu propi bé", sense que calguen repressions explícites.



Llegiu el text sencer fent clic ací.

divendres, 24 de desembre del 2010

Preguntes per al TS espanyol

Amb la intenció de justificar les sentències, segons les quals el castellà s'ha de "reintroduir" (atenció al prefix "re": tornar al model anterior a la democràcia) com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, el Tribunal Suprem espanyol afirma el següent: la política lingüística practicada els últims trenta anys al Principat, "sens dubte, ha donat els seus fruits i ha aconseguit els seus objectius legítims. Però no pot anar més enllà..." (...) "és un fet notori, i per tant no necessitat de prova, la certa i evident implantació de la llengua catalana a la societat de Catalunya".

És a dir que, segons el TS espanyol, no cal seguir amb l'exclusivitat del català a l'ensenyament -immersió lingüística, si parlem d'àrees on predomina el castellà- perquè la normalització de la nostra llengua ja s'ha assolit al Principat (aquest n'és un dels arguments, tot i que el nucli del discurs jurídic rau en la recent sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i, per tant, en la mateixa Constitució espanyola, la qual estableix la supremacia del castellà sobre les altres llengües).

Vull plantejar jo algunes preguntes als jutges Celsa Picó i Santiago Martínez, autors de les tres sentències que poden enderrocar el model lingüístic català a les escoles, basat en la discriminació positiva i amb la pretensió de frenar el retrocés de la nostra llengua.


-Quin percentatge de catalans calculen vostès que no sap parlar castellà? S'apostarien alguna cosa amb mi a que, si en troben algun, jo puc mostrar-los molts més exemples de persones que no ho saben fer en català?

-Quin percentatge de premsa i revistes hi ha en castellà a un quiosc qualsevol de Catalunya? El 95%, potser?

-Per què hi ha resistència per part dels cinemes a projectar pel·lícules en català? Possiblement perquè la realitat social implica que hi aniria menys gent a les sales? Es pot parlar, per tant, de normalització "aconseguida"?

-Quantes cadenes de televisió hi ha més en castellà que en català?

-Quin grau de dificultat, en una escala de l'1 al 10, tinc per trobar llibres d'autors estrangers traduïts a la meua llengua materna? Vostès, sent castellanoparlants, no tenen eixe problema; o no el tenen en la mateixa mesura. No és això una discriminació?

-Per què no tinc el dret que la meua llengua materna siga visible a països com, posem per cas, Anglaterra? Per què, pel fet que el català no es parle a tot l'Estat espanyol, no ha de projectar-se a l'exterior per part d'Espanya? Saben que la imatge d'un Estat unilingüe -la que es ven cap a fora- limita les possibilitats internacionals del català? És això just?

-Per què les persones estrangeres que viuen a Catalunya fan servir el castellà, majoritàriament, per comunicar-se amb els catalans? Té a veure amb el prestigi? Això és un exemple de normalització del català?

-Per què, habitualment, els catalanoparlants es passen al castellà quan es comuniquen amb algú que parla espanyol, tot i que aquest últim entenga la llengua d'Ausiàs March? Prestigi, de nou? Han pensat bé això que diuen que els objectius de la normalització lingüística ja s'han assolit?


La llista de preguntes podria allargar-se molt, però vull acabar amb una cadena de qüestions que és un resum de les ja exposades:

S'han parat a pensar, senyors jutges, en que la suma de tot el que estic plantejant té com a conseqüència l'extinció, a més curt o llarg termini, de la meua llengua materna? Comprenen que l'ensenyament exclusiu en català és una simple mesura de discriminació positiva per tal d'assegurar -front el domini total del castellà a nivell cultural, social i mediàtic- que totes les persones que visquen a Catalunya tinguen la competència lingüística en els dos idiomes oficials? No se n'adonen que, degut a eixa superioritat de l'espanyol, un catalanoparlant arriba a dominar-lo a nivell oral i escrit, amb el simple fet d'aprendre'l com a assignatura?


Deixant a banda les radiografies que es puguen fer de la situació en què es troba la nostra llengua, es pot fer la següent afirmació: si la legalitat espanyola, amb la Constitució com a màxima expressió, no té altres interpretacions, aquesta és incompatible amb la supervivència del català.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Al meu treball

Suprimir l'empatia per complet: eixe és el secret.

No és tan difícil, o almenys a mi no m'ho sembla. Si observem com funciona el nostre món, veiem que posar-se al lloc de l'altre amb actitud solidària no és cap habilitat que facilite assolir l'èxit. Sí que ho és la penetració calculada en la ment aliena, d'una manera freda, per tal de preveure els seus moviments i avançar-s'hi; però sempre amb la perspectiva d'aconseguir el nostre objectiu, bloquejant tota possible interferència sentimental.

Jo sóc un bon professional. Entenc aquesta definició com tenir la capacitat de dur a terme la tasca per la qual et paguen. A la meua feina, cal apartar l'empatia doblement: durant la realització del treball, i també en relació a les conseqüències externes. Aquest segon aspecte és quelcom que s'assumeix amb naturalitat quan veus, amb lògica indiscutible, que les teues accions tenen certs efectes inevitables, elements que escapen al teu control.

Pel que fa al darrer encàrrec, no vaig a negar que ha ocasionat algun que altre trastorn a la meua vida privada. Però, al cap i a la fi, una seriosa planificació m'ha facilitat les coses, atès que l'equip és rigorós i marca els objectius amb l'antelació suficient. A banda d'eixos detalls, que la persona a matar fóra, en aquesta ocasió, la meua dona, no ha suposat res realment nou.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Manifestacions contra els retalls socials

Que les manifestacions hagen sigut convocades per UGT i CCOO, a més de per la Intersindical, no hauria de ser motiu per no anar-hi. Tot i que els dos sindicats majoritaris estiguen institucionalitzats, i facen en moltes ocasions el paper brut de l'empresari; tot i que puguen donar-nos fàstic, cal aprofitar el seu poder de convocatòria per eixir al carrer i mostrar el nostre rebuig a la reforma laboral, a la congelació de les pensions, a la supressió de l'ajuda de 426 €..., a una política neoliberal que retalla més i més cada vegada l'Estat del benestar; que fabrica misèria i desesperació per tal de mantenir els privilegis d'uns pocs.




València, 18 h - Pl Sant Agustí

Alcoi, 12 h - Pl Al-Azraq

Castelló, 18 h - Pl de la Independència

Alacant, 18 h - Escales IES Jorge Juan

Elx, 18 h - Pl Xemeneies l'Algeps

Elda, 18 h - Pl Castelar

Barcelona, 17 h - Pl Universitat

Palma, 11:30 h - Pl Espanya


Maó, 18 h - Pl Esplanada

Eivissa, 13 h - Vara de Rey

divendres, 17 de desembre del 2010

Vostès, senyors de la guerra


Vinguen, senyors de la guerra,
vostès que construeixen totes les armes,
vostès que construeixen els avions de mort,
vostès que construeixen les grans bombes,
vostès que s'amaguen darrere les parets,
vostès que s'amaguen darrere d'escriptoris.
Sols vull que sàpiguen
que puc veure darrere les seues màscares.

Vostès que mai no feren res
excepte construir per a destruir,
vostès juguen amb el meu món
com si fos una joguina seua.
Posen una arma a la meua mà
i s'amaguen dels meus ulls,
i peguen mitja volta i corren allunyant-se
quan les bales volen ràpides.

Com abans Judes,
menteixen i enganyen.
Una guerra mundial pot guanyar-se
(em volen fer creure),
però jo veig a través dels seus ulls,
i veig a través dels seus cervells
com veig a través de l'aigua
que corre pel meu clavegueram.

Vostès ajusten els gallets
per a que uns altres disparen,
i després retrocedeixen i observen.
Quan el nombre de morts puja,
s'amaguen a les seues mansions,
mentre la sang dels joves
s'escapa dels seus cossos
i s'enterra en el fang.

Vostès van escampar la pitjor por
que hom podia haver escampat:
la por a portar xiquets
al món
per amenaçar el meu bebè
encara sense nàixer i sense nom.
No mereixen vostès la sang
que corre per les seues venes.

Quant sé
com per parlar quan no toca?
Vostès podrien dir que sóc jove,
podrien dir que no tinc educació,
però hi ha una cosa que sí sé,
malgrat ser més jove que vostès:
fins i tot Jesús mai
no perdonaria el que vostès fan.

Deixen que els pregunte una cosa:
els diners que tenen són tan bons
com per a comprar el perdó?
Pensen que tindria eixe poder?
Crec que trobaran,
quan els arribe l'hora de la mort,
que tots els diners que feren
mai no serviran per recuperar les seues ànimes.

I espere que moren
i que la mort els hi arribe prompte;
jo seguiré els seus taüts
en la pàl·lida vesprada,
i observaré mentre els baixen
fins el llit de mort,
i em quedaré aturat enfront les seues tombes
fins assegurar-me que estiguen morts.






No sóc un gran seguidor de Bob Dylan. Escoltar-lo em pot dur, de vegades, a l'avorriment, però també, d'altres, a l'emoció. Això últim m'ocorre amb el tema Masters of War.

La cançó va aparèixer publicada l'any 1963 i és una adaptació de la peça de folk tradicional americana Nottamun Town. Després de ser popularitzada per Dylan, ha estat versionada per molts artistes: des de Pearl Jam fins a Cher, passant per Ben Harper.

Masters of War ha estat considerada com un tema antibèl·lic, com una mena d'himne, però el propi cantant estatunidenc va dir l'any 2001 a una entrevista que "no hi ha cap sentiment antibèl·lic en eixa cançó. Jo no sóc un pacifista. No crec haver-ho sigut mai. Si l'analitzes amb cura, la cançó tracta sobre el que deia Eisenhower sobre els perills del complex militar-industrial en aquest país (EEUU)".

Impressionant obra, en tot cas, tant a nivell líric com musical.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Ángel 'Lluna': 'Socialistes Valencians'

El passat dilluns, el PSPV -"Socialistes Valencians", atenent a la marca que el partit vol vendre, per tal d'evitar al·lusions a la denominació de País Valencià- presentava la seua pàgina web per a la campanya electoral, alarte.org; pàgina des de la qual es pot accedir a un altre espai: socialistesvalencians.tv. Segons el propi Alarte, l'objectiu d'aquesta iniciativa és "trencar la barrera de la invisibilitat" de Canal 9, i arribar així al "conjunt dels valencians".

El que va cridar l'atenció -o no, segons ho mirem- fou el fet que el lloc web estava íntegrament en castellà, sense l'opció d'una versió en valencià.

Possiblement degut a una certa resposta a Internet, el PSPV va reaccionar i, al llarg del dimarts, va activar un enllaç que ens mostra la pàgina en català. Des de fonts socialistes, tanmateix, s'afirma que eixe monolingüisme s'havia d'atribuir a "problemes tècnics".

El cas és que la versió valenciana d'alarte.org (sempre opcional: per defecte, el castellà és l'idioma prioritari) està repleta d'errors gramaticals i de puntuació. La sensació que hom té al llegir-la és de deixadesa.

Un exemple que m'ha resultat graciós el teniu ací: "Ho va dir fa uns dies el nostre portaveu en les Corts, Ángel Lluna (sic!)". Fins i tot se li ha traduït el cognom al síndic socialista! I és que fa tot l'efecte que els textos en català que s'hi poden llegir són això: una (mala) traducció del castellà.

A tot açò, l'altre web al qual s'hi accedeix des d'aquest, el de la televisió dels "Socialistes Valencians", continua estant només en la llengua de Cervantes.

La conclusió, al meu parer, no deixa de ser trista. No és casual que Jorge Alarte s'expresse en castellà el 90% de les vegades que parla públicament (és igual que Camps en aquest sentit... i en altres). El PSPV és, com els grans partits, una màquina amb un objectiu clar: guanyar eleccions (malgrat que açò sone utòpic si fem cas de les enquestes). Els seus membres no tenen principis ideològics; el seu discurs tracta d'adaptar-se a la societat del moment per tal d'aconseguir el màxim número de vots possibles. Atenent als càlculs sociològics que hauran fet, saben que emprar majorment el castellà és més rendible, electoralment parlant.

dijous, 9 de desembre del 2010

Doctor En Orris Causa a la UCV

Contra tot pronòstic, la Universitat Catòdica de València (UCV) ha investit Doctor En Orris Causa el conegut card-en-alt Antonio Canyí Thares. Sent aquesta una persona molt important dins el catodicisme, ha estat una gran sorpresa que una institució catòdica el distingira amb l'esmentat títol.

Seguint una cadena de coses inesperades, també ha resultat imprevisible la presència a l'acte del nostre estimat Don Fransisco Kaamp's, qui ha pronunciat paraules molt importants. Alguns testimonis afirmen haver vist també, de lluny, una figura gris que semblava ser Jordi A' l'Arte, però no en tenim la certesa; no és descartable, en tot cas, que l'home haja fet ús del seu poder d'invisibilitat.

Tornant al que ha dit Kaamp's, destaquem, primerament, la següent frase: "En ple segle XXI, qualsevol persona responsable defensa la compatibilitat entre l'església i la societat, entre la vida pública i la fe, entre la ciència i la religió i entre els coneixements i els valors". Tota una demostració de com la gramàtica, emprada sàviament per Don Fransisco, pot unir conceptes aparentment excloents entre sí.

En plena exhibició d'intel·ligència, i de coneixements socio-ètico-filosòfico-teològics, Kaamp's ha afegit unes paraules adreçades al card-en-alt Canyí Thares: "Un paradigma real de convivència entre Església, societat, vida pública, fe, ciència, religió, coneixement i valors el trobem, sens dubte, en la persona del card-en-alt Antonio Canyí Thares".

A continuació, hom ha pogut observar com el cervell de la persona-paradigma en qüestió tractava d'ingerir i digerir tots eixos mots sense aconseguir-ho plenament. No obstant, el flamant Doctor En Orris Causa ha començat el seu propi discurs lamentant "els ideals de l'home occidental, com el benestar, els diners, el sexe, l'evasió, el goig narcisista, el viure bé i gaudir, el consum i el fruir del cos i de la vida en llibertat omnímoda i la permissivitat". Amb aquestes paraules, s'ha verificat definitivament la total "compatibilitat" entre Església i societat, com molt encertadament havia avançat abans el nostre estimat Kaamp's.

Més personalitats han assistit a l'acte. Entre d'altres, cal fer referència a Milagro S.A. Martínez, presidenta de Les Cors Valensianes sense rellotge, i també a Karlos O' Soro, arquer i bisbe de Valénsia (el qual duia poques fletxes hui).






Les frases en cursiva són part del que, literalment, han dit el president Camps i el cardenal Cañizares (segons la versió digital de Levante). L'única modificació que s'ha fet ací és la del càrrec i nom del representant de l'Església.

divendres, 3 de desembre del 2010

Veritat indignant

El president es va dirigir per televisió a tota la població, amb l'objectiu de revelar el que ja era un secret a veus. Els espectadors que no n'estaven assabentats es dugueren les mans al cap al conèixer la condició d'ésser humà del màxim mandatari de la nació.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Un llibre meravellós

L'Alícia començava a estar cansada de seure al costat de la seva germana, al marge d'un riu, i de no tenir res a fer; una o dues vegades havia donat un cop d'ull al llibre que llegia la seva germana; però no hi havia dibuixos ni diàlegs. «¿I de què serveix un llibre», va pensar l'Alícia, «sense dibuixos ni diàlegs?»

Així, doncs, es va posar a considerar (tan bé com va poder, perquè la calor del dia la deixava endormiscada i ensopida) si el plaer de fer una garlanda de margarides la compensaria de la molestia d'alçar-se i collir-les, quan, de cop i volta, un Conill Blanc d'ulls rosats li va passar corrent pel costat.

No hi havia res de gaire extraordinari en aquest fet; i l'Alícia tampoc no va trobar gaire estrany que el Conill digués a mitja veu: «Òndia, Òndia, arribaré massa tard!» (Més tard, quan hi va tomar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural.) Ara bé, quan el Conill, per estrany que sembli, es va treure un rellotge de la butxaca de l'armilla, se'l va mirar i després va continuar corrent, l'Alícia es va alçar d'un bot, perquè li va passar pel cap que no havia vist mai cap conill que es tragués un rellotge de la butxaca de l'armilla. I, excitada per la curiositat, es va posar a córrer pel camp al darrere d'ell, i, afortunadament, va arribar a temps de veure com es ficava a dintre d'una gran llodriguera que hi havia sota una tanca.



Així comença el famós llibre de Lewis Carroll, Alícia en terra de meravelles. No sé qui ha fet aquesta traducció al català; ho he extret del bloc Regne de lletres.

Es tracta d'una d'eixes obres que presenta un clar contrast entre la seua altíssima popularitat i el nombre de persones que realment l'han llegida.

A diferència de les múltiples versions per al cinema i la televisió que d'Alícia s'han fet (horrorosa la de Tim Burton, tot i les expectatives creades), la novel·la és una cascada d'enginy i del millor humor absurd, creat aquest, en moltes ocasions, a través d'una gran varietat de jocs de lògica.

Els diàlegs de la xiqueta protagonista amb els extravagants personatges que es va trobant mai segueixen unes pautes de normalitat. D'entrada, ella tracta d'afrontar les converses amb sentit comú, però sempre xoca amb discursos que es regeixen per altres lògiques, altres regles. La rialla està assegurada per als qui ens agrada l'humor absurd.

Alguns consideren que el matemàtic Charles Lutwidge Dodgson (l'autèntic nom de l'autor) fou, d'alguna manera, el precursor del surrealisme. Alícia en terra de meravelles es publicà l'any 1865.

Altament recomanable, per tant, aquesta obra. I també la seua continuació, A través del mirall, millor inclús que la primera, baix el meu punt de vista.

dimarts, 30 de novembre del 2010

2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià

Des del bloc El Penjoll, art de paraula s'organitzen els 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià.

La cosa dels Premis és en realitat una excusa per promoure la nostra llengua, reflectida a bitàcoles relacionades amb les Comarques Centrals, bé perquè l'autor és de la zona, bé perquè la temàtica té a veure amb aqueixa.

Una manera, a la fi, de conèixer altres blocs i de crear xarxa que pot traspassar -o no- el món virtual de la pantalla de l'ordinador.


dilluns, 29 de novembre del 2010

El PSPV i el Cabanyal

Joan Calabuig, candidat del PSPV a l'alcaldia de València (28-11-2010): "En la meua visió del futur del barri del Cabanyal, no necessàriament hauria de desaparèixer una prolongació [de l'Avinguda Blasco Ibáñez], però s'hauria de replantejar per tal de reduir el seu impacte"




Comentari: És eixa l'estratègia que se suposa que us pot donar més vots?; mostrar-se com una fotocòpia del PP, però amb l'adjectiu "socialista"? Què significa "reduir" l'impacte d'una prolongació de Blasco Ibáñez?; destruir menys de 1.650 pisos, com pretén la dreta?; quants estaria bé enderrocar-ne? I el més important: és precís dur endavant el projecte consistent en connectar l'avinguda amb el mar?; per què?

dijous, 25 de novembre del 2010

És un "chivato" !

Arran d'un assumpte laboral que em van contar a una escola on vaig treballar fa temps, em va vindre a la memòria una experiència personal viscuda durant la meua infància.

Tindria jo uns sis o set anys quan, dinant amb la meua família, vaig preguntar als meus pares si era bo o roin ser un "chivato" (conscient, lògicament, que el terme era clarament despectiu). Recorde que la resposta immediata fou que, evidentment, no era correcte actuar com un delator. Tanmateix, la contestació hagué de ser matisada a l'instant, encetant-se una conversa on van intervenir també els meus germans -majors. Segons la meua memòria, el que vaig percebre va ser que la cosa tenia certa complexitat.

Els mestres solen desqualificar, davant els seus alumnes, aquestes conductes. Però també és cert que, en determinats conflictes, i amb l'objectiu de conèixer els fets ocorreguts, és corrent el recurs a xiquets que fan el paper de testimonis. És clar que el sentit comú és el que guia la qualificació ètica del comportament delator.

Pel que fa al succés laboral que nomenava al començament, en aquest cas el "chivato" era un docent que li contava al director el que un company seu de feina havia fet. I és que, no sé si per contagi, els mestres acaben -acabem- comportant-se com els xiquets. No cal més que assistir a un claustre...

divendres, 19 de novembre del 2010

La suplantació de Laura

Fa temps que sé massa bé que qui diu ser la meua dona no ho és en realitat. Actue com si no me n'haguera adonat del canvi i ella no ha sospitat, fins ara, que jo conec la veritat. Gràcies a la meua innata astúcia, aguditzada pel perill de ser descobert, puc mesurar de manera extrema cada gest, cada reacció.

La conspiració està sent duta a terme amb un alt nivell de perfecció. I en això justament radica la seua gran errada: ella s'assembla massa a la meua dona; físicament i psicològica, ningú (ningú que no fos jo, evidentment) no podria saber que la impostora no és Laura.

He de confessar que no sé en quin moment exacte es va produir la substitució. Tampoc no sé què han fet amb la meua dona. Sóc conscient -això sí- que les conseqüències per a la meua persona, en cas que saberen que m'he adonat de la suplantació, serien fatals.

He abandonat últimament la idea de la rebel·lió: ni matar-la ni obligar-la a explicar tota la història. La desfavorable correlació de forces m'obliga a ser caut.

Fent de la necessitat virtut, he anat desenvolupant a la ment una nova visió de la situació, un canvi de filosofia que, d'alguna manera, suposa un diferent enfocament de la meua existència. Partint del fet que els comportaments de totes les persones són, al cap i a la fi, interpretacions de rols, he pensat que no és una mala idea prolongar aquest estat de coses per a sempre: fingir tota la vida que crec que ella és Laura. Al menys, mentre no veja el moment idoni per a la venjança i l'esclariment de tot.

En realitat, la finalitat de viure és trobar la felicitat. I he de reconèixer que m'estic acostumant tant a aquest nou panorama que ja m'agrada i tot. Quasi que més que el d'abans, pel fet que l'observació de la vertadera realitat m'aporta el plaer intel·lectual de saber-me per damunt de tot el que m'envolta, a més d'un punt de divertida ironia. Per resumir-ho, diria que, a partir d'ara, consideraré la suplantació de Laura com un simple secret de família: baix la meua exclusiva possessió; no compartit, evidentment.

dimecres, 17 de novembre del 2010

'Las Provincias', Zapatero i el 'catalanismo'

Fa un temps que vinc observant com el diari Las Provincias s'ha anat radicalitzant més i més cada vegada, apropant-se a l'extrema dreta valenciana i recuperant, per tant, l'esperit de quan el periòdic era dirigit per Mª Consuelo Reyna. Ja ho vaig comentar de passada ací a L'aixeta allà pel mes de juliol, arran d'un pseudoarticle sobre l'assumpte del Cabanyal. Cal recordar, en aquest sentit, que feia anys que el rotatiu havia moderat molt el seu discurs -mostrant una línia conservadora civilitzada-, coincidint amb el canvi de director i amb la seua entrada al grup Vocento (ABC, Telecinco, Punto Radio...).

El diumenge passat, 14 de novembre, exhibia a la portada un titular digne de l'època d'esplendor d'Unión Valenciana: "Zapatero dará 400.000 euros para promover el catalanismo en Valencia". A l'edició d'Internet s'alternaven, segons clicares per veure el contingut de la notícia (sic!) o no, els termes "catalanismo" i "catalán".

La cosa tenia a veure amb les "ajudes" que, atenent als Pressupostos Generals de l'Estat, es destinen a Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana o l'Institut d'Estudis Catalans, entre altres. El titular, per tant, estableix una relació directa entre Zapatero i l'activitat d'aquestes entitats, qualificada de "catalanismo". S'està criticant el que fan eixes organitzacions? O el fet que el Govern espanyol les subvencione? Es suggereix que no haurien de rebre ni un gallet de l'Estat, tot i ser institucions sense ànim de lucre?

Com deia Dupin, el detectiu creat per Edgar Allan Poe, a un relat, la funció dels diaris no és contar la veritat, sinó "crear sensacions". Las Provincias pretén crear la sensació que Zapatero és una persona molt roïn, col·laboradora activa, a més, del pla consistent en annexionar el País Valencià a Catalunya, amb robatori de paella inclòs.

Extrac un xicotet fragment de l'article (per referir-nos al text d'alguna manera) per a que us feu una idea del nivell intel·lectual i periodístic del mateix:


L'Institut d'Estudis Catalans tiene como una de sus misiones la promoción del catalán allende las fronteras de Cataluña, allí donde considera que se habla catalán. Y claro, consideran que en la Comunitat Valenciana no se habla valenciano, como indica el Estatuto de Autonomía, sino catalán porque así lo consideran ellos. Y punto. De hecho esta organización pancatalanista posee delegaciones en Castellón y Alicante. En Valencia no dispone de una sede propia, aunque sí de un cuartel general, el edificio Octubre...


Teòricament és una notícia, no una columna d'opinió...

Tres breus reflexions per a concloure:

1) Em fa tot l'efecte que Las Provincias actua ara mateix amb plena coordinació amb el PP valencià. Estem ja a la pre-campanya electoral. Va més enllà, en els seus missatges, que el propi partit de Camps: es busca la màxima mobilització dels votants de dreta.

2) S'ha dit en altres ocasions i, potser, es tracta d'una qüestió incòmoda i complexa, per ser tractada amb profunditat. Per què ha arribat a funcionar, a la societat valenciana, un discurs com el blaver, aliè a tota racionalitat? De veritat es pot parlar d'un poble més inculte que altres, com apunten alguns?

3) La inclusió d'Escola Valenciana(*) com a institució que fomenta el "catalanismo" hauria de fer pensar a aquells que aposten per la tercera via (més o menys la línia oficial del BNV) per raons d'estratègia. Depurar el discurs i els conceptes, amb l'objectiu de no molestar a qui ha assumit l'odi a tot allò que sone a "català", no et lliura de rebre les crítiques irracionals del blaverisme paranoic (valga la redundància).


(*) Escola Valenciana sempre empra el terme "valencià" i ha promogut, fa uns mesos, la creació del web Softvalencià, tot i que ja existia Softcatalà. Una clara concessió a la consagració del secessionisme lingüístic a l'imaginari col·lectiu dels valencians. No obstant, això no ens ha de fer oblidar que es tracta d'una entitat que ha fet, i fa, una gran tasca per la nostra llengua.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Tanca el 'puto' Facebook!

Ho diu el raper sevillà ToteKing al tema Redes sociales del seu nou treball El lado oscuro de Gandhi: tanca el 'puto' Facebook ja!

Manuel González -eixe és el nom real d'aquest jove de 31 anys- s'expressa molt millor a les seues rimes que a les entrevistes. Amb una actitud escèptica sempre, o nihilista -segons les seues pròpies paraules-, tracta assumptes diversos quan canta, habitualment amb alguns tocs d'humor.

La lletra de Redes sociales no conté reflexions o conclusions molt profundes -és una cançó, al cap i a la fi. Tanmateix, sí posa sobre la taula punts importants, relacionats amb el món de les xarxes socials, a partir dels quals seria interessant debatre.

El tema de l'alta transparència a les vides de la gent, i com això intervé en les relacions de parella; el desig d'omnipresència que en alguns desperta l'ús d'Internet ("Quiero estar en tos laos..."); la invasió d'egocentrisme ("Puro ego es lo que veo, el top de amigos que resucite tu autoestima por los suelos"); la il·lusió de la quantitat d' "amics" a les xarxes ("Sólo hay un amigo en mi top, y en la vida dos o tres")...

El lado oscuro de Gandhi és, al meu parer, el millor disc del Tote. I la peça de què hem parlat, Redes sociales, una de tantes bones que hi podem trobar dins. Escolteu-la. La lletra s'entén a la perfecció.



dilluns, 8 de novembre del 2010

Mónica Oltra es fa respectar

La majoria absoluta del PP al País Valencià, i la seua justificada percepció d'eternitat al Poder, tenen com a conseqüència, entre altres coses, l'exhibició de comportaments maleducats i prepotents. Insòlits i inimaginables a altres territoris.

Mónica Oltra, d'Iniciativa-Compromís, intervé a una comissió del Parlament valencià. Mentre ella parla, un diputat popular, que es troba assegut al seu costat, es dedica a trencar paperets provocant un insistent i molest soroll.

La cosa podria haver quedat així, però Oltra es caracteritza -ho hem vist ja en altres ocasions- per ser una persona amb caràcter. De manera que no ho deixa passar i mostra la seua habilitat per a fer-se respectar; s'enfronta a dos enemics alhora: l'impresentable personatge, ja esmentat abans, i la teòrica moderadora, que no s'esforça en excés per aparentar neutralitat.

Vegeu-ho, vegeu-ho...



divendres, 5 de novembre del 2010

Mort en vida

“És un mort en vida”.

La sentència, referida a l'Oriol, fou llegida per aquest de manera accidental a una xarxa social d'Internet. La percepció general dels seus coneguts, segons va poder comprovar, es corresponia amb el que ell mateix sentia.

El dia següent, l'Oriol acudí a un metge forense, el qual va certificar amb plenes garanties la seua defunció. L'eliminació de qualsevol possible incertesa relacionada amb aquest assumpte el deixà, en certa manera, més tranquil.

dimarts, 2 de novembre del 2010

En què consisteix la felicitat

Voleu saber en què consisteix la felicitat, i si es pot ser feliç tota la vida?


Per estar segur de no equivocar-me en la resposta, he anat a cercar en un gruixut diccionari la paraula "felicitat" i he trobat que significa "estar plenament content, per sempre o per un llarg temps". Però com es fa per estar "plenament content", amb el grapat de coses lletges que hi ha al món, amb tots els errors que cometem també nosaltres, cada dia de l'any? He tancat el diccionari i l'he tornat a la biblioteca, amb molt de respecte perquè és un llibre antic i valuós, però ben decidit a no fer-ne cas. La felicitat ha de ser per força alguna altra cosa, una cosa que no ens limiti a estar sempre contents i satisfets (i una mica encantats) com una gallina amb el pap ple. Potser la felicitat consisteix a fer les coses que poden millorar la vida de tots els homes; a estar en harmonia amb aquells qui volen i fan les coses justes i necessàries. I, d'altra banda, la felicitat no és simple i fàcil com un rodolí: és una lluita. No s'aprèn en els llibres, sinó en la vida, i no tothom ho aconsegueix; aquells qui no paren mai de cercar i de lluitar i de fer coses, ho aconsegueixen, i poden ser feliços per tota la vida.



De l'obra de literatura infantil El llibre dels perquè, de Gianni Rodari. Traducció al català a càrrec d'Àlvar Valls.





Anteriors entrades a L'aixeta sobre Rodari:


Gianni Rodari: 'Moltes preguntes'

Un conte de Gianni Rodari

dimecres, 27 d’octubre del 2010

La UV aposta per Loquillo, Alaska i Pau Donés

Público (26/10/10): "La Universitat de València oferirà un nou programa de postgrau en gestió empresarial de la música que comptarà entre el seu professorat amb artistes com Alaska, Loquillo o Pau Donés"




Comentari: Ja havia sentit que l'actual rector, Esteban Morcillo, estava impulsant una nova política a la UV. Potser Alaska impartirà classes sobre com entrar al món del periodisme d'extrema dreta (Libertad Digital), fer amistat amb Jiménez Losantos i coquetejar amb la premsa rosa; Loquillo podrà criticar, per enèsima vegada, la imposició del català i la seua consegüent marginació com artista 40 Prensipales, en sintonia amb el discurs del partit Ciutadanos; i Pau Donés... (d'on és?!) es denunciarà a sí mateix per autoplagi alhora que cantarà un nou tema que, amb el mateix ritme que "Bonito" o "Depende", tindrà una lletra interessant que no dirà res.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Sindicalista repartint llenya a VEO7

No tinc moltes simpaties cap al sindicat CCOO. Aquesta organització i UGT, considerades com els defensors institucionals dels treballadors, juguen sovint un paper bastant tèrbol. El cas de Sintel, explicat a l'interessant documental El efecto Iguazú, és una mostra de com un sindicat com CCOO pot arribar a fer el paper brut de l'empresari, perjudicant greument els treballadors des del cinisme més repugnant.

No obstant, de vegades aqueixos són un mal menor; d'altres, aliats necessaris per la seua capacitat de convocatòria.

Siga com siga, m'ho vaig passar molt bé veient a un tal José Manuel Juzgado Feito -secretari de Política Sindical i Relacions Laborals de CCOO de Madrid- a un programa del canal VEO7, propietat de Pedro J. Ramírez i arma mediàtica de la dreta espanyola pura i dura. Una d'eixes cadenes que forma part d'allò que algú, encertadament, ha batejat com el "TDT Party" (joc de paraules que fa al·lusió al partit d'extrema dreta estatunidenc Tea Party): la quantitat de televisions ultraconservadores que habiten les senyals digitals de la pantalla domèstica.

Envoltat d'un personal més o menys fatxa (Luis Herrero, Marta Robles, Alberto Recarte...), el de CCOO va fer acte de presència al programa La vuelta al Mundo (subtil referència subliminar al diari El Mundo...) la nit abans de la vaga general del 29 de setembre. Lluny d'acovardir-se, i en un escenari on es tractava de centrar el debat en la "violència sindical" i no en les causes de l'aturada, Juzgado Feito va repartir llenya emprant les armes habituals d'aquests professionals de la tertúlia ultra: sobre-actuació, interrupcions, burla, crits, llenguatge-eslògan... I va aconseguir captar l'atenció quasi total de les càmeres. S'ha de reconèixer que el sindicalista en qüestió és allò que diuen un crack. La cosa va resultar una mena d'espectacle freaky realment divertit: jo, almenys, em vaig descollonar ben a gust.

Ací teniu la seqüència de vídeos. Amb una segona part inclosa, on Juzgado va tornar a participar a l'esmentat espai televisiu després de la vaga.











dimecres, 20 d’octubre del 2010

Banksy, el geni

Banksy és el pseudònim d'un genial i provocador artista urbà conegut pels seus sorprenents graffitis. Però aquesta persona, dotada d'un gran enginy i capacitat creativa, no s'ha limitat a fer dibuixos a les parets de diferents parts del món: també ha realitzat altres obres, com ara l'aparició d'un elefant pintat durant una exposició a una galeria d'art o la "falsificació" de bitllets amb la cara de la Princesa Diana.

Amb una actitud propera a l'esperit punk, Banksy mostra una intenció clarament crítica en la majoria de les seues creacions. Darrere d'allò que fa aquest artista de carrer (o ja no tant de carrer: alguns diuen que l'home s'ha venut) hi ha sempre una reflexió interessant.

Vegem algunes coses d'aquest grandíssim creador:


Dibuix fet al vergonyós mur de Cisjordània


"Una nació sota les càmeres de videovigilància". Observem la càmera i, per tant, la dificultat de fer aquesta pintada


La xiqueta que fuig del napalm, de la famosa foto de Vietnam, acompanyada per Mickey Mouse i Ronald McDonald


Banksy va "falsificar" 10 milions de lliures britàniques en bitllets amb la cara de Lady Di. Molts d'aquests diners foren utilitzats amb normalitat


Dos homes policia britànics besant-se


Dibuix realitzat a la paret d'una clínica de malalties sexuals



En aquest vídeo, es pot veure com Banksy va col·locar, a Disneyland, una figura amb el conegut vestit taronja dels presoners de Guantánamo



Dues són les últimes novetats relacionades amb Banksy:

La primera d'elles és un polèmic vídeo: la introducció d'un dels darrers capítols de la sèrie The Simpsons, on, entre altres coses, es poden veure asiàtics treballant en condicions d'esclavitud creant productes de merchandising de la pròpia sèrie de dibuixos animats.




L'altra novetat és una més que interessant pel·lícula dirigida pel mateix Banksy: Exit Through The Gift Shop. Un fals documental, altament recomanable, on ens trobem amb una irònica i crítica reflexió al voltant del món artístic al nostre temps.

divendres, 15 d’octubre del 2010

Díaz Ferrán: "Menos samba..."



Quan he vist al diari Público que el president de la CEOE, Díaz Ferrán, apostava per "treballar més i guanyar menys" com a sol·lució per a eixir de la crisi, he pensat que es tractava d'un titular-caricatura sensacionalista del periòdic progre de Jaume Roures.

Però després, llegint la notícia sencera i veient el vídeo, he comprovat que el missatge que volia llençar el cap dels empresaris era certament eixe. Ja era hora que algú diguera les coses clares!

Sembla que l'home té els dies comptats com a president de la patronal espanyola, atès que ell mateix ha decidit avançar les eleccions per al càrrec que ostenta. No ha descartat presentar-se, però és vox populi que no ho farà, en un gest de generositat cap a altres possibles candidats.

Com tothom sap, Ferrán ha destacat per la seua excel·lent gestió com a empresari: Air Comet sols deu 100 milions d'euros; els problemes de Marsans per a pagar un préstec a Banesto podrien ser més greus del que són; l'asseguradora Mercurio ha d'aportar garanties per la irrisòria quantitat de 18 milions d'euros; i només compta amb una única demanda per presumpte frau fiscal en relació amb Aerolíneas Argentinas.

El seu currículum l'avala per a -d'una manera altruista- aportar receptes per a eixir de la crisi: treballar més i guanyar menys; es pot dir més alt però no més clar. I ho fa ara que encara és president de la CEOE, raó per la qual les seues declaracions tenen major repercussió. Tot són bones intencions en Díaz Ferrán.

Ens ha recordat allò tan important que el famós músic brasiler, Reinaldo de sousa, ja va cantar l'any 1976: "Menos samba e mais trabalhar".

dijous, 14 d’octubre del 2010

Divertida acció contra Canal 9

Divertida i atrevida l'acció duta a terme pel Col·lectiu Contra la Corrupció durant una connexió en directe a Canal 9. La cosa va ocórrer el diumenge passat.

Una somrient locutora (marca de la casa a RTVV: l'alegria superficialment festiva dels seus presentadors) parla, des de L'Alcúdia, sobre l'edició d'aquest any de la seua Fira Gastronòmica mentre un espontani mostra un cartell amb la cara de Camps i el lema "No a la corrupció", alhora que crida "corrupte".

El presentador de l'informatiu reacciona amb rapidesa -es nota l'entrenament en manipulació- i, després que la comunicació amb l'enviada al poble de la Ribera siga tallada, ens diu que "sembla que tenim problemes per a fer eixa connexió en directe".

Ara mateix, el vídeo ja ha sigut vist 86.000 vegades a YouTube. No en són poques, no?



dimecres, 13 d’octubre del 2010

Trànsit

Amb el seu dèbil estat de salut, l'espera a la sala on havia de romandre abans de ser atès pel metge li semblà eterna. En algun moment posterior, un desconegut li va donar la benvinguda a una nova dimensió exempta de límits temporals.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Castellà: 'lengua común'

No sé si coneixeu la notícia. Els protagonistes són, per una banda, el futbolista del Barça Gerard Piqué i, per l'altra, Sergio Ramos, sevillà que juga al Reial Madrid. Tots dos formen part de la selecció espanyola, raó per la qual compareixen junts en roda de premsa, vestint la samarreta de "la Roja". La cosa ocorre a Salamanca.

Un periodista li fa una pregunta a Piqué, emprant el català, i li demana si pot respondre fent servir aquesta mateixa llengua. El barcelonista accepta i, després de parlar, s'ofereix a traduir les seues pròpies paraules al castellà. En eixe moment, Ramos, visiblement molest -i buscant la complicitat amb Piqué per a carregar contra el treballador de TV3-, diu amb una suposada ironia: "En andaluz, díselo en andaluz. Está muy bien... Le cuesta entender el castellano".

Darrere aquesta anècdota, subjau una idea que té la seua lògica (perversa, si volem, però lògica) i que ve a ser una de les línies mestres del discurs espanyolista: atès que a l'Estat espanyol tothom comprèn el castellà -és la "lengua común"-, no hi ha cap necessitat d'utilitzar cap altra llengua que sols puga ser entesa a una part d'Espanya, si l'auditori del moment és la totalitat del país. És absurd expressar-se en català i demostra ganes de fotre, perquè molta gent no va a saber què és el que està dient el parlant en qüestió.

I aquesta idea és el reflex del model de nació espanyola existent (model que no és pràcticament mai qüestionat per part dels defensors de la unitat d'Espanya). Un Estat unilingüístic, radicalment asimètric pel que fa a la relació entre les diferents cultures i llengües que en ell s'hi troben. Tots els espanyols han de conèixer el castellà, però una persona de Madrid no té cap obligació d'entendre el català, el gallec i l'eusquera.

Aquesta idea d'un idioma comú -que des de l'espanyolisme és venuda com un gran avantatge i una riquesa- condueix inevitablement, en situacions com la de la roda de premsa de Piqué, a la invisibilització de la nostra llengua fora de l'àmbit lingüístic català. La qual cosa deriva en una absoluta manca de sensibilització (i consciència, fins i tot) per part de Sergio Ramos -i de qualsevol altra persona en la seua situació geogràfica- cap al fet que existeixen altres llengües a l'Estat, amb les seues corresponents literatures, cultures, etc.

Seria equivocat descarregar les crítiques en el jugador del Reial Madrid. És cert que el xic podria tenir una actitud més oberta cap al català, les altres cultures d'Espanya i tot això. Però el problema és el model d'Estat que tenim: una estructura que implica, a més curt o llarg termini, l'extinció de tots aquells idiomes que no siguen el castellà.

No pretenc defensar una Espanya federal ni cap model en concret (això seria un altre debat i jo sóc més bé partidari dels Països Catalans, amb eixe o amb un altre nom). Simplement em limite a constatar les implicacions lingüístiques del que hi ha ara mateix.



PS: Podeu llegir la notícia i veure el vídeo de la roda de premsa fent clic ací.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

El democràtic exèrcit israelià

L'exèrcit israelià no té prou amb assassinar impunement la població palestina -1400 morts a Gaza fa quasi dos anys, per exemple. No és suficient, per a ells, seguir practicant un genocidi permanent amb la col·laboració del Govern "socialdemòcrata" de Zapatero, el qual li ven armament i limita la jurisdicció universal per tal d'afavorir la llicència per a matar amb què compta l'Estat sionista.

El democràtic exèrcit israelià necessita més. De la mateixa manera que feren els nazis, humilien els seus presoners amb les pitjors tortures psicològiques i físiques (la tortura és legal a Israel). De tant en tant, se'ls escapa alguna prova que mostra el que, segons l'ONG israeliana Breaking the Silence ("Trencant el silenci"), és un comportament habitual.

Per a mi, el vídeo que podeu veure a continuació és una xicoteta pel·lícula del pitjor terror. L'he visionat una vegada i no pense repetir: és dur observar el sadisme, la constatació que el protagonista de la humiliació no contempla la víctima com un ésser humà.





PS: Us recomane fer un passeig pels diversos enllaços de l'entrada.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

S'han 'ancantat' !


No entrarem a fer una correció gramatical d'aquest anunci penjat a les parets de Benimaclet. Tanmateix, sí direm que ja hi ha hagut dues persones que no s'han ancantat en arrancar el paperet amb el telèfon...

dimecres, 29 de setembre del 2010

Manifestacions aquesta vesprada



València: 19,00 h - Plaça de Sant Agustí

Castelló: 19,00 h - Plaça de la Independència

Alacant: 19,00 h - Escales Institut Jorge Juan

Barcelona: 18,00 h - Pg. de Gràcia amb Av. Diagonal

Girona: 18,00 h - Plana de la Copa (Pg. de la Devesa)

Lleida: 18,00 h - C/ Jaume II

Tarragona: 18,00 h - Plaça de la Font

Palma de Mallorca: 18,00 h - Plaça d'Espanya



Jo hi aniré a la de València. A veure si en som tants com en les massives manifestacions contra Font de Mora de fa any i mig.

Encara estàs a temps de fer vaga

Si ets dels qui s'han enfrontat al dilema de fer o no fer vaga, has optat finalment per treballar i ara te n'estàs penedint, has de saber que no existeix legalment l'obligació de comunicar prèviament a l'empresa la decisió de secundar-la o no. És a dir, que pots quedar-te a casa tranquil·lament. Ho pots llegir a un portal gens sospitós de ser contrari als retalls del Govern espanyol: diariojuridico.com

Per altra banda, també és important el fet que l'empresa no pot prendre represàlies de cap tipus contra aquella persona que fa vaga. Si així ocorreguera, el treballador pot acudir a la Justícia, estant protegit de manera especial amb un procediment de tutela de drets fonamentals amb caràcter urgent.

Comença la vaga general. Informa't

Ara mateix són les 00:41h. La vaga general del 29-S, per tant, ha deixat de formar part del futur per a passar al present.

L'emisora Ràdio Klara fa una cobertura durant totes les hores que dura la parada: és a dir, eixa programació especial ja s'ha iniciat. Si estàs a la ciutat de València, o molt prop, la pots sintonitzar al 104.4 FM. Per Internet, l'escoltaràs fent clic ací.

Tot i els pronòstics pessimistes, espere que siga un èxit. Potser cauré, per moments, en la temptació de confondre els desitjos amb la realitat.

dilluns, 27 de setembre del 2010

La cara dura del capitalisme ètic

Nazanín Amirian és escriptora i periodista, a més de treballar com a professora-tutora de Polítiques a la UNED i impartir cursos a la Universitat de Barcelona.

Ben informada i lúcida, sol analitzar la situació dels països de l'Orient Mitjà. Ahir, tanmateix, vam poder llegir al diari Público un excel·lent article seu -com quasi tots- on feia referència a les polítiques neoliberals del Govern espanyol, emmarcant-les dins el declivi del capitalisme amable. Conclusió: cal fer vaga el 29-S.

A continuació podeu llegir algunes idees extretes del text d'Amirian. Fent clic ací, accedireu a l'article complet.





  • Una única generació ha tingut l'oportunitat de presenciar com naix, creix i mor l'anomenat Estat del benestar.
  • L'Estat, disfressat de neutralitat, és un aparell dirigit per una elit que fa i desfà lleis per tal d'assegurar els seus propis privilegis.
  • El capitalisme ètic ha sigut un miratge: ara agonitza i centenars de milions d'ànimes són abandonades en la jungla del lliure mercat, devorades pel darwinisme social.
  • Ens diuen que no hi ha recursos, però el que escasseja és la vergonya. Amb les pèrdues socialitzades i els beneficis privatitzats, hem de defensar el dret a protestar: tots a la vaga general.

divendres, 24 de setembre del 2010

'El Mono Jojoy' i la SER

És possible que el malnom del cap de les FARC -"El Mono Jojoy"-, assassinat per l'exèrcit colombià en un bombardeig on també han mort uns vint guerrillers més, ens recorde la rialla de l'ós Yogi. Tanmateix, això no hauria de justificar que un Estat que s'autodefineix com a demòcrata extermine un grapat de persones sense, ni tan sols, un procés judicial previ.

No dic jo que Jorge Briceño, que així es deia el membre de la Guerrilla, fóra un sant ni que m'haguera agradat trobar-me'l a un carreró fosc a poqueta nit. Però no deixa de semblar-me escandalós que Àngels Barceló, a la SER, entreviste l'ex-president de Colòmbia Pastrana i parle amb aquest, amb tota normalitat, sobre l'esmentat assassinat. Que la locutora i el qui fou màxim dirigent del país sudamericà comenten aspectes relacionats amb l'operació exhibint una complicitat vergonyosa (Barceló es dirigia a ell, fins i tot, com a "presidente").

Colòmbia, una democràcia? D'una categoria semblant a la d'Israel, pel que sembla.

La Cadena SER i la seua "vocació institucional", en paraules de Carles Francino.

dilluns, 20 de setembre del 2010

Isa Tròlec i Ramona Rosbif

Isa Tròlec va nàixer a Pamis l'any de la nana.

Com no volia que Maria Cristina la governara, es va exiliar al Marroc.

Tancada per primera vegada a la presó, l'any del Rei Pepet, per tràfic de diamants. Es va escapar i des de Casablanca nadant va arribar fins als Collons de Montgó. En un vaixell pirata va córrer el Mare Nostrum i part del Vostrum.

Tancada de nou a la fortalesa d'Antibes. Allà va conèixer Picasso i Albert Camus.

Ara viu al cementeri de St. Tropez, al costat de Victor Mature.

La novel·la RAMONA ROSBIF -obra pòstuma- va ésser escrita la nit que la Begum li va furtar els diamants en el Casino de Wiesbaden.


Extret de la novel·la Ramona Rosbif. Presumpta biografia de la seua autora, Isa Tròlec.



Aquesta xicoteta i divertida biografia és, al meu parer, el millor del singular llibre Ramona Rosbif, Premi Andròmina als Premis Octubre de 1976. Isa Tròlec és el pseudònim de Joan Baptista Mengual i Llull, escriptor valencià nascut a Benimeli l'any 1945 i mort a València el 1992.

Tot i no ser una gran obra, es tracta d'un interessant intent de barrejar la ironia valenciana de poble amb l'hiperrealisme. Un desficaci esperpèntic que no arriba a esclatar -a provocar el deliri còmic-, llevat d'alguna ocasió molt comptada.

Tot i això, la lectura de Ramona Rosbif no deixa de resultar curiosa, tenint en compte, a més, el context social, cultural i polític de l'any en què fou escrita. Per altra banda, la novel·la es llegeix en un tres i no res.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Descans en llibertat


Uns peus com a part del tot. Expressió, tanmateix, d'una sensació de plenitud: el descans en llibertat.



Fotografia realitzada pel meu germà Alfredo Garcia

dilluns, 13 de setembre del 2010

Traduïnt De la Vega

En unes declaracions fetes al voltant de les especulacions sobre la possible legalització de l'esquerra abertzale...


María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del Govern espanyol (13/09/10): "El Govern vigilarà totes les candidatures sospitoses d'estar contaminades amb membres de la il·legalitzada Batasuna".





Traducció i desenvolupament:

Sabem que això de les candidatures "contaminades" no és molt democràtic: les persones no acusades de cap delicte tenen, en teoria, els mateixos drets (presentar-se a unes eleccions, per exemple) que qualsevol altre; però no és així, perquè ens hem inventat el concepte d'individu innocent-però-"contaminat".

Els nostres càlculs electorals ens diuen que ara ens restaria vots afavorir una democràcia de veritat -sense prohibició d'idees- al País Basc. Tenim la pressió del PP i no volem que ens facen sagnar per eixe costat.

A més a més, el manteniment d'un Estat d'Excepció a Euskadi, amb Batasuna il·legalitzada, dóna com a resultat una aritmètica parlamentària que ens permet governar allí conjuntament amb el Partit de Rajoy. I, així, amb aquesta fórmula, estem intentant espanyolitzar aquelles terres. Sabem que l'Executiu de Patxi López no representa molt bé la realitat social del País Basc, però en això estem treballant: amb la radió-televisió pública autonòmica; amb l'educació; amb la nova Ertzaintza, que coarta la llibertat d'expressió repartint hòsties a les herriko tabernes i a les festes de Bilbao...

Xe, si és que la cosa és ben senzilla; no és tan complicat d'entendre!: Preferim que ETA seguisca matant, existint. És millor això que un escenari on la banda armada forme part del passat i una Batasuna legal aposte, exclusivament, per la via política. La segona situació seria més perillosa... per a la implantació del nostre Estat espanyol uninacional i unilingüístic. Ja ho va dir Alberto Oliart, director de RTVE: el nacionalisme català és "el més perillós".