dilluns, 30 de novembre del 2009

Retolació bilingüe al supermercat


Xe, que l'altre dia, comprant a un supermercat, vaig comprovar com feien servir la doble retolació en castellà i en valencià. Bilingüe, clar que sí! Per a que després es queixe la gent que si la nostra llengua no es promou, que si açò que si allò.

Per a que quedara constància del fet, vaig agafar el mòbil i hi vaig fer una foto, que podeu observar dalt d'aquestes línies. Si t'abellia, per tenir set o per voler conèixer nous sabors naturals, podies comprar un "zumo" (en castellà) o... un sumo (en valencià!).

dissabte, 28 de novembre del 2009

Motius per manifestar-se l'1-D: fracàs escolar al PV

Seguim amb l'exposició d'alguns dels motius que ens duen a manifestar-nos el dimarts, 1 de desembre, contra la política educativa del Govern valencià. Fins ara hem tractat l'assumpte dels drets lingüístics i el dels privilegis de l'escola concertada. Parlem hui del fracàs escolar al nostre territori.

Segons un estudi de la revista especialitzada Magisterio, el País Valencià és la segona comunitat autònoma de l'Estat amb major fracàs escolar. Entenem per fracàs escolar el percentatge d'alumnes que no supera l'ensenyament obligatori (fins a 4t d'ESO) i, per tant, no obté el graduat escolar. Aquest percentatge, ací, se situa en el 39,7%, per darrere de Ceuta, que arriba al 52%.

Si tenim en compte que el PP governa al País Valencià des de 1995, i que la gestió de l'ensenyament és competència del Govern autonòmic, haurem de deduir que -més enllà d'entrar en detalls concrets- alguna responsabilitat tindran els conservadors en relació al més que preocupant fracàs escolar.

Per exemple, és clar que cal revisar els programes d'atenció a la diversitat. I que la seua millora ha d'anar acompanyada de recursos humans, materials i econòmics.

També és evident que hi ha moltes necessitats sense cobrir, quant a contractació de personal i millora de plantilles: recursos humans d'administració i serveis, fisioterapeutes, psicòlegs... Açò també incideix directament i indirecta en el fracàs escolar.

No hi ha agilitat en les substitucions de les baixes del professorat, la qual cosa va en detriment de la qualitat de l'ensenyament.

Són tres exemples d'un mateix problema: la falta d'inversió en educació al País Valencià. Indignant quan veiem que es dediquen diners a comprar uniformes per als xiquets, a contractar professors per tal d'impartir Ciutadania en anglés o a la construcció de l'Àgora eixa de la Ciutat de les Arts i les Ciències (90 milions d'euros).

Les raons per eixir al carrer el dimarts en són moltes. Bastants d'elles, per sí mateixes, són motiu més que suficient per manifestar-se. La protesta de l'1 de desembre ha de ser l'inici de curs pel que fa a mobilitzacions al terreny de l'ensenyament, començant a pressionar així el Govern valencià per tal d'aturar la precarització de les nostres escoles públiques.

divendres, 27 de novembre del 2009

De la Rúa es passa a l'humor

L'actual president del Tribunal Superior de Justícia valencià, Juan Luis de la Rúa, ha decidit canviar els jutjats pels escenaris, dedicant-se ara al món de l'espectacle humorístic. Concretament, i tot i que compta amb molts rivals en aquest camp, farà divertits monòlegs sobre assumptes diversos.

El primer senyal d'aquest canvi el va donar el dimarts 10 de novembre. De la Rúa es trobava davant la Comissió de Qualificació del Consell del Poder Judicial per tal de, suposadament, postular-se de nou com a candidat a president del TSJ valencià. Renovar el càrrec, en el seu cas.

Tanmateix, va voler aprofitar l'ocasió per donar mostres de les seues habilitats com a humorista. Així, quan li van preguntar per la seua presumpta amistat amb el president de la Generalitat (cosa que seria un obstacle de cara a la seua renovació), De la Rúa va sorprendre els vocals amb aquesta resposta: "No tinc amistat íntima amb ell. Mai no ha estat a ma casa ni jo a la seua. Ni l'he convidat a la boda dels meus fills, i mai no he fet res així privat amb Paco Camps" (observem la subtilesa, el fi humor del jutge, a l'afirmar no tenir amistat amb el president de la Generalitat referint-se, al mateix temps, a ell com a "Paco Camps").

Després de l'inicial desconcert dels membres de la Comissió davant l'acudit de De la Rúa, aquests sentiren un irrefrenable desig d'esclatar a riure que aconseguiren reprimir, no sense dificultats. En concret, un d'ells va emetre uns estranys sorolls amb la boca que, immediatament, transformà en una forçada tos.

L'actual president del TSJV sembla mostrar un estil d'humor que recorda el genial Eugenio, per allò del contrast que ofereix al contar acudits amb un to i un aspecte totalment seriosos. No és casual, en aquest sentit, l'elecció d'un espai judicial, lloc poc vinculat a les bromes, com a escenari inesperat del seu debut.

De la Rúa no es va detenir amb l'esmentat comentari. Contraatacà una vegada més, parlant de l'acte on Francisco Camps havia pronunciat la famosa frase(*) sobre la seua gran amistat amb el jutge. El president del TSJ valencià va fer una nova broma, fent patir una altra vegada els vocals, els quals havien d'aguantar les ganes de riure: "Li vaig preguntar a Paco Camps que a qui anava a nomenar com a nou conseller. No m'ho va dir, encara que sí em va dir que seria una joia o una perla; no recorde bé si va dir joia o perla".

Un dels membres de la Comissió se'n va anar de la sala, mentre es tapava la boca amb una mà. Al mateix temps, un altre li cridà l'atenció a De la Rúa per tal que parara. Ho va fer amb un to que pretenia ser seriós, però fent una ganyota, degut a l'amenaça d'un atac de riure.

No es coneix la data exacta de la pròxima actuació de l'encara president del TSJV. Tanmateix, sí ha afirmat que, ara que ja s'ha donat a conèixer com a humorista, elegirà espais apropiats per a representar els seus monòlegs. "Allò va ser una manera d'escenificar un canvi a la meua vida, una broma on volia que l'humor es mostrara de forma global: al contingut i a les formes en tota la seua dimensió", va afirmar De la Rúa.



(*) "Hauríem de buscar al diccionari una altra paraula diferent a la d'amistat que resumira i definira l'íntima i sentida col·laboració entre De la Rúa i el president de la Generalitat".

dijous, 26 de novembre del 2009

Sóc terrorista, defense els drets democràtics

El dilluns per la nit, les Forces de Seguretat de l'Estat van detenir 34 persones al País Basc i a Navarra. Quin és el seu delicte? Ser joves independentistes organitzats com a grup polític.

La majoria dels mitjans de comunicació, convertits en altaveus del Ministeri de l'Interior, ens han repetit moltes vegades que es tracta de "Segi, l'organització juvenil d'ETA". Diuen que formen part d'un entramat terrorista perfectament estructurat i que aquests joves eren "el planter d'ETA".

Com que no hem escoltat cap veu que qüestione aquestes detencions, ni d'altres d'aquest estil (fa unes setmanes van ser empresonades persones vinculades a l'esquerra abertzale), és possible que pensem que l'operació està plenament justificada i que cal, fins i tot, celebrar-la. És gent d'eixa de "la ETA", molt roïns tots perquè són terroristes i s'exciten sexualment pensant en matar sense pietat.

Tanmateix, la cosa no està gens clara, atès que cap d'ells no ha comès cap delicte concret. Hi ha proves que algun dels detinguts haja col·laborat en un atemptat o haja realitzat alguna activitat delictiva? Si és així, que s'actue legalment contra la persona o persones en qüestió.

Però estem en una altra lògica, aliena al rigor jurídic i també als drets elementals d'una democràcia: la lògica de la criminalització. Vegem com és la seqüència que ens condueix a justificar les detencions de l'altra nit.

Batasuna ha de ser il·legalitzada si no condemna els atemptats d'ETA, perquè es va fer una llei (la Llei de Partits) que servira d'excusa per aplicar un Estat d'Excepció al País Basc i, així, poder il·lgalitzar una ideologia concreta. Dins el discurs oficial -delirant-, Batasuna és ETA i ETA és Batasuna, tot i que els membres d'eixe partit no puguen estar acusats individualment de res. Com que Segi és, més o menys, la secció juvenil de Batasuna, Segi és Batasuna i, per tant, és també ETA. Consegüentment, tots els seus membres són terroristes malgrat no haver participat mai en cap activitat pròpia d'una banda terrorista. El cercle de la criminalització pot ampliar-se arbitràriament fins on es vulga: no estem parlent de Dret, sinó de prohibir ideologies. O ideologia, donat que és una la que es demonitza.

Aquestes detencions -pròpies de la pitjor de les dictadures- tenen lloc, a més, en un moment en què l'esquerra abertzale està replantejant la seua estratègia en el sentit de desmarcar-se de la línia d'ETA. Per primera vegada en la seua història, que jo sàpiga. Un nou enfocament que, més enllà de ser més efectiu de cara a arribar al poble, presenta un valor ètic que no s'ha de menysprear.

No sembla, aparentment, contradictori? Què pretén el Govern espanyol? Tracta de provocar una resposta violenta al món abertzale, per tal que el nou Govern basc -amb el PPPSOE- guanye legitimitat? No oblidem que aquest pacte espanyolista fou possible gràcies a l'aritmètica electoral que es produïa amb la il·legalització de Batasuna.

En qualsevol cas, especulacions a banda, hi ha una cosa clara: al País Basc hui s'empresona gent per les seues idees polítiques. I el que és pitjor: ens hem acostumat a que això siga normal i correcte. Tan correcte que defensar els drets elementals d'una democràcia pot fer que et vegen com a un perillós terrorista.

De quins drets parle? La igualtat davant la Llei (Constitució Espanyola de 1978, Títol I: art. 14), la no obligació a declarar sobre la ideologia, religió o creences pròpies (C.E. 1978, art. 16), la prohibició de condemnar i sancionar algú per accions o omissions que, en el moment de produir-se, no constitueixquen delicte, falta o infracció administrativa, segons la legislació vigent (C.E. 1978, art. 25), el Dret d'Associació, el de Participació Política, el de Presumpció d'Innocència, el de Reunió, el de Llibertat d'Expressió...

Si per defensar eixos drets, se m'ha d'acusar de terrorista, doncs sóc jo també un terrorista.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Motius per manifestar-se l'1-D: privilegis de l'escola concertada

Seguim amb més motius per manifestar-se el dia 1 de desembre contra la política educativa de Font de Mora. Tot i que -com deia encertadament l'altre dia Aurora Mora- n'hi ha tants, que no tindrem temps, d'ací al dia de les protestes, d'exposar-los tots. En qualsevol cas, anirem presentant algunes de les raons que ens duen a mobilitzar-nos.

Si el dilluns parlàvem de la discriminació brutal que pateix el valencià a l'ensenyament, hui tractem l'assumpte dels privilegis de l'escola concertada.

L'escola concertada és sostinguda amb fons públics, però la seua gestió és privada. En la majoria dels casos amb un ideari catòlic (interessant contradicció la d'un Estat aconfessional invertint en un ensenyament en què, en ocasions, es fan campanyes contra l'avortament o s'aposta per la segregació per sexes).

Si això ja ens pot indignar, hem d'afegir que, al País Valencià, l'escola concertada compta amb clars privilegis pel que fa a la matriculació de l'alumnat. En els casos de xiquets nouvinguts i/o amb necessitats educatives especials, a aquests col·legis se'ls permet una selecció que suposa una discriminació en relació a l'escola pública.

Denunciar açò no significa cap menyspreu cap a eixe tipus d'alumnat. Al contrari, els xiquets immigrants i els que presenten NEE (Necessitats Educatives Especials) estarien millor atesos i integrats si la seua distribució fóra equilibrada entre tots els centres sostinguts amb fons públics.

Amb la política de matriculació selectiva del Govern valencià s'està contribuint, per exemple, a la creació de guetos a l'escola pública: podem veure a moltes aules un percentatge d'alumnes estrangers que supera àmpliament el percentatge de persones immigrants existent a la societat. Anant a un cas extrem, fa un any llegíem al diari Levante-EMV que al CP Luis Vives de Silla hi havia un 90% d'alumnat forà . Jo mateix conec gent que ha decidit enviar els seus fills a l'escola concertada per aquesta raó.

I tot això ocorre -a més- perquè, al País Valencià, l'escola concertada està molt estesa. De fet, a les ciutats i als pobles mitjans continua augmentant-ne de manera constant el número d'unitats.

Resumint, podem dir que el PP afavoreix una escola -la concertada- que selecciona econòmicament i social el seu alumnat.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Al carrer Sant Joaquim de Xàtiva


Estant al carrer Sant Joaquim de Xàtiva, em va fer la impressió de ser observat des d'algun punt situat molt amunt. Al mateix temps, sentia que tot el que m'envoltava experimentava una transformació estranya.

Alcí el cap i viu la cara d'un xiquet gegant que somreia. Al moment vaig ser conscient que jo m'havia convertit en una figura d'un joc de construcció, amb les seues casetes i altres accessoris.





La fotografia ha estat realitzada pel meu germà Alfredo García.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Motius per manifestar-se l'1-D: drets lingüístics

El dia 1 de desembre, el dimarts de la setmana que ve, és el dia en què molts valencians eixirem al carrer per protestar contra la política educativa del Govern de Camps. Ací a la dreta teniu el cartell anunciant les tres manifestacions: a Alacant, Castelló i València.

Fa quasi dos mesos, Ximo Corts feia una reflexió al voltant de les protestes en què es denunciava l'estat de l'escola pública al País Valencià. Segons ell, era difícil trobar un equilibri a l'hora de realitzar una crítica a la situació de l'ensenyament públic: com fer la denúncia sense transmetre-hi una idea excessivament negativa? I és que l'estat de l'escola concertada, certament, no és millor que el de la pública. Però, segons la idea de Corts, es podia estar llançant eixe missatge equivocat, contraproduent per als interessos dels qui fan -fem- la protesta. Incitant la gent, al seu parer, a una fuga de la pública a la concertada.

No sé si, des de la Plataforma per l'Ensenyament Públic, s'ha fet una reflexió semblant. Però sí és cert que el cartell de la convocatòria de les manifestacions de l'1 de desembre mostra un missatge en positiu: "Mou-te per l'ensenyament". I dalt de tot podem llegir quatre aspectes a reivindicar: "Recursos, respecte, qualitat, drets lingüístics": una manera de sintetitzar aquells famosos tretze punts del curs passat, fent de pas una al·lusió -més o menys subtil- a un tema d'actualitat, com és el respecte a l'autoritat del mestre. A mi m'agrada el cartell.

Per altra banda, si hem de manifestar-nos, haurem de tenir clar per què ho fem. De manera que, des de L'aixeta, anirem exposant -d'ací al dia 1 de desembre- diferents motius per a eixir al carrer.

Per a començar, parlem de drets lingüístics, atès que és un dels punts destacats al cartell.

El mes d'agost ens feiem ressò d'un informe realitzat pel sindicat STEPV on es veia clarament com Conselleria boicoteja l'ensenyament en valencià. Hui presentarem unes xifres al voltant d'aquest assumpte extretes d'una denúncia feta per Escola Valenciana amb la presentació de la interessant Guia de l'Ensenyament Plurinlingüe.


  • Només el 33% de tot l'alumnat del País Valencià pot estudiar en la nostra llengua, tot i que ho demana un 55%.

  • Dels 140.000 alumnes de Primària que estudien en valencià, sols 80.000 poden seguir fent-ho a Secundària.

  • Un exemple entre tants: Al CP Raquel Payà de València hi ha dues unitats d'Infantil de 3 anys monolingües en castellà. 17 pares d'una de les unitats van sol·licitar ensenyament en valencià per als seus fills, però Conselleria no fa cas.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Togues o mocadors

Joan Barril (Barcelona, 1952) és un escriptor i periodista català. Actualment, és locutor a Catalunya Ràdio, columnista a El Periódico de Catalunya i presentador d'un programa sobre llibres a Barcelona Televisió.

Davant la recent mostra d'abús de poder del jutge Gómez Bermúdez, expulsant una advocada marroquina de la sala pel fet de dur vel, hi ha hagut certes reaccions provinents de sectors suposadament progressistes justificant l'acció discriminatòria del magistrat. Això és una prova que determinat discurs intolerant s'ha instal·lat perillosament a la nostra societat, on es confon la defensa de la dona i el feminisme amb la imposició i el racisme. Un discurs subscrit, al mateix temps, per l'extrema dreta.

Barril, per la seua trajectòria, no és sospitós de defensar posicions masclistes. Ni tampoc ens consta que, a dia de hui, s'haja convertit a l'islamisme més integrista. Tanmateix, la setmana passada va escriure un article on deia coses que, al meu parer, són òbvies. Coses que, possiblement, cal recordar per tal d'evitar caure en un racisme que va estenent-se a poc a poc a la nostra societat.


"Gómez Bermúdez li va ordenar (a Barik, l'advocada) que marxés de la sala, malgrat que no hi ha ni un sol text que obligui a portar el cap descobert"

"¿Hauria fet el mateix (Gómez Bermúdez) si una de les parts fos una monja catòlica?"

"El jutge no pot actuar anteposant el seu criteri arbitrari a l’Estatut General de l’Advocacia que, en el cas de la lletrada Barik, ha estat menyspreat"



Llegiu l'article sencer fent clic ací.

divendres, 20 de novembre del 2009

Prohibint el vel: imposició progre

El passat 29 d'octubre, l'advocada Zoubida Barik Edidi, d'origen marroquí, va ser expulsada de la sala de vistes pel jutge Javier Gómez Bermúdez (Yul Brynner, segons Jiménez Losantos). Ella no estava representant cap dels acusats al judici; acompanyava el lletrat Benet Salellas.

"Les parts no poden dur el cap cobert amb un mocador", va dir Bermúdez. A continuació, Edidi va respondre que era advocada i que havia assistit a molts judicis anteriorment sense cap problema. El jutge va replicar amb un argument fruit d'una profunda reflexió intel·lectual: "Aquesta és la meua sala i ací mane jo".

Posteriorment, l'advocada va presentar una denúncia davant el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) contra Gómez Bermúdez, president de la Sala Penal de l'Audiència Nacional. L'acusa d'haver comés una falta greu o molt greu d'abús de poder.

Davant de fets com aquest, em crida l'atenció la reacció de determinats sectors suposadament progressistes. Un dels arguments més curiosos que s'empra per justificar l'acció del jutge és la defensa del laïcisme: de la mateixa manera que els crucifixos no han d'estar als espais públics (de l'Estat), també el mocador que cobreix el cap ha de desaparèixer. "Los símbolos religiosos en lugares oficiales, sobran todos": aquest és el comentari més valorat a la notícia esmentada al diari Público, per lectors més o menys d'esquerres.

L'argument és trampós i insulta la intel·ligència. Vegem.

No és comparable un símbol religiós presidint un espai d'un Estat aconfessional (l'assumpte de les escoles públiques, per exemple) amb un símbol religiós que duu una persona a títol individual. En el primer cas, parlem d'una intromissió de l'Església a l'àmbit institucional; en el segon, es tracta d'una lliure expressió per part d'un ciutadà.

L'actuació del jutge Bermúdez és una imposició inadmissible. Justificada, cínicament, per aquells que parlen d' "imposició" dels costums àrabs i d'altres paranoies. Seria com si a algú se li obligara a abandonar un lloc oficial pel fet de dur una creu penjant. Un atemptat a la llibertat d'expressió.

Segons explica la pròpia Edidi, no hi ha cap norma que prohibeixca dur el vel a un judici. L'única obligació, en matèria de vestimenta, és la de portar toga.

Però en la sala de Yul Brynner Bermúdez, és ell qui mana, pel que sembla. I, com en altres ocasions, busca el protagonisme amb un acte efectista aparentment progre. Menyspreable en realitat, per la prepotència i la coacció a la llibertat individual que suposa.

dijous, 19 de novembre del 2009

Gianni Rodari: 'Moltes preguntes'

Fa set mesos, vaig penjar a L'aixeta un divertit conte de Gianni Rodari extret del seu magnífic llibre Contes per telèfon. Es tractava d'Embolicant la troca.

La traducció al català -molt bona- d'aquesta obra és de Teresa Duran.

Hui us oferisc una altra narració d'aquest genial autor, també inclosa al mateix llibre i no menys divertida que aquella.




MOLTES PREGUNTES

Hi havia una vegada un nen que feia moltes preguntes, i això no és cap mal, al contrari, està molt bé. Però era molt difícil donar una resposta a les preguntes d’aquell nen.

Preguntava, per exemple:

-Per què els calaixos tenen taules?

La gent se’l mirava, i potser responia:

-Els calaixos serveixen per a posar-hi els coberts.

-Ja ho sé, per què serveixen els calaixos, però en canvi no sé per què els calaixos tenen taules.

La gent brandava el cap i se n’anava. Un altre dia preguntava:

-Per què les cues tenen peixos?

O bé:

-Per què els bigotis tenen gats?

La gent brandava el cap i se n’anava per les seves. El nen, tot creixent, no parava mai de fer preguntes. Fins i tot quan va ser un home no parava de preguntar això i allò. Però com que ningú no li contestava, es va retirar en una caseta al capdamunt d’una muntanya i es passava tot el temps rumiant preguntes i escrivint-les en una llibreta; després, reflexionava per trobar la resposta, però no la trobava.

Escrivia, per exemple:

“Per què l’ombra té un pi?”

“Per què els núvols no escriuen cartes?”

“Per què els segells no beuen cervesa?”

De tant escriure preguntes li venia mal de cap, però ni se n’adonava. També li va créixer la barba, però no se la va tallar. Al contrari, es preguntava: “Per què la barba té una cara?”

En resum: era un fenomen. Quan va morir, un estudiós va fer indagacions i va descobrir que era perquè de menut s’havia acostumat a posar-se els mitjons del revés, i ni una sola vegada no havia aconseguit posar-se’ls del dret; i vet aquí per què no havia pogut aprendre mai a fer les preguntes del dret. Hi ha molta gent que fa com ell.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Com saber si teniu el telèfon "punxat"

Independentment que el PP utilitze l'assumpte del Sistema Integral d'Interceptació de les Telecomunicacions (SITEL) com arma política contra el PSOE, sembla cert que aquest no compta ni amb una regulació clara ni amb les garanties suficients per als drets dels ciutadans. Així ho denuncia l'Associació d'Internautes.

Entre altres punts criticables, s'ha de dir que SITEL permet accedir a dades personals, com la identitat o el DNI, sense autorització judicial.

Un mitjà de comunicació de dreta pura i dura, la revista Época -pertanyent al grup Intereconomía-, ha publicat unes senzilles instruccions per a que comprovem si el nostre mòbil està "punxat" o no. No sé si aquesta informació és molt fiable, però la cosa no deixa de ser -com a mínim- curiosa. Jo he fet la prova i sembla que no estic sent espiat per l'Estat.

Llegiu amb atenció... i procediu. O no.
  1. Marqueu asterisc: *
  2. Marqueu coixí: #
  3. Marqueu 06
  4. Marqueu una altra vegada coixí: #
Si després de fer això, us apareix un número -el de sèrie del vostre telèfon-, se suposa que heu d'estar tranquils. I si no ix res a la pantalla, doncs en teoria us poden estar vigilant.

De res.


Afegitó a les 16,28h: Si ho heu provat abans d'aquesta hora, s'haureu quedat igual, atès que m'havia equivocat amb l'últim pas de la seqüència. Era # en compte de *. Ara ja està rectificat.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Camps s'encara amb un jove

Ho deia l'altre dia Juan Enrique Tur, del bloc Testigo Accidental. El problema -un dels problemes- de Camps és que, ara mateix, les coses que li ocorren són notícia a nivell estatal. I això fa que, ací al País Valencià, els consumidors d'informatius tinguen altres versions dels fets, a més de la de Canal 9.

A açò li hem d'afegir que, darrerament, el President és protagonista a les notícies per raons més o menys extravagants. Si ahir apareixia conduint un Ferrari amb Fernando Alonso -se suposa que eixa foto li beneficia, però no ho tinc clar-, hui la cosa ha sigut més espectacular encara. Les càmeres han gravat com, aquest matí, ha volgut encarar-se al carrer amb un jove que li ha dit de tot: lladre, corrupte i desgraciat, entre altres coses. "Per què em dius això?", preguntava/responia Camps, caminant en direcció al xic, mentre aquest anava allunyant-se.

El President està agafant fama d'estar un poc tocat de l'ala, de místic aïllat de la realitat. Potser té motius sobrats per a trobar-se en un estat un tant estrany.


Al voltant de la tortura

Carlo Frabetti és un lúcid escriptor i matemàtic que, a més a més, té l'habilitat d'expressar-se amb una prosa clara, àgil i senzilla. Fa unes setmanes va publicar un interessant text, al portal de contrainformació inSurGente, al voltant de la tortura. Està escrit seguint l'estil dels diàlegs platònics i forma part de la seua col·leció anomenada "Diálogos plutónicos".




Principals idees de l'article:

  • La tortura és una pràctica sistemàtica i impune a l'Estat espanyol.
  • Actualment, amb Internet, és molt fàcil informar-se sobre la presència de la tortura.
  • La majoria dels torturadors no són jutjats; la majoria dels jutjats són absolts.
  • Ara mateix s'opta per mostrar als mitjans alguns casos de tortura per tal de fer-nos creure que són excepcions que confirmen la regla democràtica.

Llegiu el text fent clic ací.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Cinema en valencià? No, gràcies

El director de la Filmoteca de València, José Luis Rado, va dir el dijous que és partidari del cine en versió original subtitulada. Però va puntualitzar que "me rechina la posibilidad de que los subtítulos sean en valenciano". Això sí: va expressar aquesta idea "sin ánimo de molestar a nadie".

Rado va fer aquestes declaracions després de la presentació de la darrera pel·lícula de Marc Recha, Petit indi, qui va defensar que el doblatge i subtitulat de cine fóra 50% en castellà i 50% en català.

L'IVAC-La Filmoteca depén de la Generalitat; l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana és la norma bàsica del País Valencià. En aquest es diu que el valencià és, a més de llengua oficial, la "llengua pròpia de la Comunitat Valenciana". Tanmateix, el director de la Filmoteca, José Luis Rado, diu que li "rechina" la possibilitat de subtitular pel·lícules en valencià.

Segons el diccionari de la RAE, el verb "rechinar" té dues acepcions. La segona, aquella a la que Rado es refereix, diu el següent: "Entrar mal o con disgusto en algo que se propone o dice, o hacerlo con repugnancia".

El director de la Filmoteca podria haver dit que, tot i ser desitjable arribar a un moment en què siga normal veure un film subtitulat en valencià, ara mateix estem molt lluny d'això; que a dia de hui es tracta de quelcom utòpic, que la gent s'ha d'anar acostumant a poc a poc. No sé... Alguna cosa en què no creguera realment, però que, degut al seu càrrec, haguera de dir. Un mínim respecte a la nostra llengua per pura coherència legal. Però no.

Al País Valencià, el català pot ser menyspreat, rebre les patades que siga, que no passa res. Ha sigut notícia destacada això? Motiu d'alguna polèmica? Què haguera passat si el director de la Filmoteca haguera dit que li resulta molesta subtitular cine en castellà, però no en valencià?

Però això és el que tenim ací, almenys ara per ara. Si des de les institucions no hi ha suport a la nostra llengua, aquesta es mor. I si aquells que estan obligats a respectar-la, degut al seu càrrec, no ho fan, quina actitud podem esperar de la majoria del poble?

divendres, 13 de novembre del 2009

Esperpèntic Camps

Francisco Camps, ahir, durant la sessió de control a les Corts, dirigint-se al portaveu del PSPV Ángel Luna:

"A vostè li encantaria agafar una furgoneta, venir de matinada a ma casa i que pel matí apareguera jo cap per avall en una cuneta".

El President, amb aquesta frase, va fer un paral·lelisme amb el que li va ocórrer a José Calvo Sotelo (1893-1936), líder monàrquic amb el partit Renovación Española. En la matinada del 13 de juliol de 1936, una unitat de la Guàrdia d'Assalt el va detindre a sa casa, el va introduïr a una furgoneta i el va matar amb dos trets. Es venjava així l'assassinat del comandant d'aquest cos, José Castillo. Dies després, esclataria la Guerra Civil Espanyola.

Em pregunte si Camps va dir això fruit de l'acalorament del moment o si més bé va ser una d'eixes frases preparades pels assessors.

En qualsevol cas, pense que el despropòsit va ser tan gran que no beneficia en absolut la imatge del President. Al contrari, trobe que contribueix a augmentar la percepció que darrerament s'està tenint de l'home com a una mena de freak coent i ridícul. Entre el desig de Camps de fer-se una foto amb Obama (conegut a través de l'alçament de part del secret del sumari del cas Gürtel), els seus "es muy bonito", l'estrany somriure que exhibeix, les delirants respostes evasives davant la premsa, la transcripció de les seues converses amb El Bigotes ("te quiero un huevo")... i bastants coses més, està convertint-se en un personatge absolutament esperpèntic.

No sé si caurà el President abans de les properes eleccions autonòmiques de 2011. De moment, té a una part influent de la premsa espanyola de dretes -El Mundo i Libertad Digital- clarament en contra. En qualsevol cas, l'espectacle està garantit. Jo, almenys, m'he rist prou veient aquest vídeo:


dijous, 12 de novembre del 2009

Tornen les mobilitzacions contra Font de Mora


Anava jo una mica despistat amb l'assumpte de les mobilitzacions contra la política educativa del Govern valencià, contra l'impresentable conseller Alejandro Font de Mora, quan kirikú m'ha dit que el dia 1 de desembre hi ha prevista una manifestació.

L'acció està convocada per la Plataforma per l'Ensenyament Públic i es farà, simultàniament, a les ciutats d'Alacant, Castelló i València.

La unió dels diferents grups -sindicats i diverses associacions- fou clau en l'espectacular èxit de la manifestació del 29 de novembre de 2008. Mesos després, hi hagueren de nou massives protestes al carrer, concretament el 28 d'abril del present any.

Font de Mora ha estat insistint, sobretot des de l'inici de l'actual curs 2009-10, en que no negociarà res amb la Plataforma, tot i que a la primera fase del conflicte sí ho va fer. Una altra cosa és que els resultats van ser pràcticament nuls, degut a l'immobilisme de Conselleria.

Ara mateix, el seu discurs consisteix a dir que els interlocutors vàlids, de cara a una possible negociació, són únicament els sindicats. A partir d'això, sabem -per tant- que el més convenient és que la Plataforma continue unida. I és que el conseller és una persona singular, nefasta per a la política educativa valenciana, però no és un babau: veient l'èxit de les protestes realitzades, sap perfectament que el millor per als seus interessos -és a dir, per a que l'ensenyament públic continue amb importants deficiències- és que la Plataforma per l'Ensenyament Públic es desfaça i siguen els sindicats només qui negocien amb el Govern.

Sembla que els valencians estem recobrant el bon costum d'eixir al carrer. Som un poble que, si més no durant la Història recent, ens hem queixat poc. Tanmateix, en menys d'un any hi ha hagut tres manifestacions molt nombroses: les dues ja esmentades contra Font de Mora i la de l'altre dia contra la corrupció del Govern valencià.

Dimarts, 1 de desembre a les 19h. València: plaça Manises; Alacant: Serveis Territorials; Castelló: Casa dels Caragols.

dimecres, 11 de novembre del 2009

El preu d'una granereta del vàter

Segons ens conta elplural.com, després de l'escorcoll del pis de l'ex-president balear Jaume Matas (PP) a càrrec de la Guàrdia Civil, s'ha sabut que l'home tenia graneretes del vàter que costaven 375€ cadascuna.

I és que, fins i tot per a netejar la merda (amb perdó), sempre hi ha hagut classes...



Jaume Matas va ser imputat el passat 14 d'octubre per pressumpta corrupció en relació al cas Palma Arena (el velòdrom que va costar més del doble del que s'havia previst) i la compra i decoració de la seua casa palau de Palma, de 625 metres quadrats.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Una visió distinta dels "pirates" somalis


Els treballadors segrestats de l'Alakrana -així com les dues persones somalis detingudes a l'Estat espanyol- són víctimes d'una situació que els mitjans de comunicació no ens expliquen. Els anomenats "pirates" es defensen davant l'acció colonitzadora dels vaixells europeus, estatunidencs, xinesos..., que es dediquen a saquejar un dels recursos bàsics per a la població de Somàlia. Sembla que, darrerament, les tripulacions s'apropen menys que abans a la costa del país africà degut a la presència dels "pirates". És la població somali qui ix beneficiada. Vegeu aquest interessant vídeo extret del web de documentals Journeyman Pictures.


dilluns, 9 de novembre del 2009

Reacció del nou "valencianisme" davant les consultes independentistes

El 13 de desembre es farà una consulta a 130 municipis catalans on es preguntarà per la independència de la "Nació Catalana". L'acció està organitzada per la Coordinadora per la consulta sobre la independència.

Des de l'àmbit dels nous* "valencianistes" -defensors de l'autodeterminació del País Valencià sense comptar amb Catalunya ni Balears- hi ha hagut una reacció d'indignació pel fet que, a la campanya de les consultes catalanes, s'està fent servir un mapa on s'inclou, a més de Catalunya, el nostre territori i també Balears.

Cinc grups pertanyents a aquest corrent, conegut abans com "tercera via", han signat un document de resposta (per cert, desconeixia que existiren tants col·lectius dins un corrent bastant minoritari...). Es tracta d'Esquerra Nacionalista Valenciana, Estat Valencià, República Valenciana - Partit Valencianista Europeu, ACR Constantí Llombart i ACR Utopia XXI.

Bàsicament, el seu malestar té a veure amb que ells consideren que el seu "únic subjecte de sobirania és el Poble Valencià". A partir d'això, troben que incloure la nostra terra dins el mapa que s'està fent servir a la promoció de les consultes és una "imposició" de "Catalunya", "una posició clarament annexionista", "un despropòsit". Finalitzen el text exigint "la retirada dels cartells". De moment, res s'ha dit sobre un possible intent dels catalans per furtar-nos la paella.

Anem per parts:

1. La gent que organitza les consultes -no vinculants, evidentment- és partidària d'un projecte compartit entre Catalunya, País Valencià i Balears. Per tant, és ben lògic que, als 130 pobles on es farà el referèndum, es pregunte per l'opinió dels votants respecte eixe projecte. És una qüestió de coherència.

2. És un tant prepotent dir-li a un altre, que no pensa com tu, de quina manera ha de dur a terme les seues idees. Seria com si, des de la Coordinadora per la consulta sobre la independència, es fera un document dirigit als nous "valencianistes" reprotxant-los afavorir la fragmentació de la Nació i exigint-los la "retirada" de determinats "cartells".

3. La cosa seria ben diferent si estiguérem parlant d'un referèndum vinculant, celebrat exclusivament a Catalunya, amb conseqüències legals per al País Valencià. Evidentment no és el cas, si és que estem parlant de la realitat.

4. Es diu, al document "valencianista", que "els promotors de la campanya" no ens atorguen "el dret a exercir la nostra autodeterminació en tant que valencians". Que jo sàpiga, des de la Coordinadora, no es té la capacitat d'atorgar cap dret d'eixe tipus. A més a més, la gent que organitza la consulta no ha dit res sobre això ni, menys encara, ha maniobrat legalment per tal d'impedir l'autodeterminació del País Valencià: si ací hi ha gent que vol fer una consulta sobre la independència de la "Nació Valenciana", pot intentar dur-la a terme sense l'oposició de cap grup català. Amb els meus respectes a aquests partits i associacions de la "tercera via" (espere que ningú no s'ofenga pel terme: no el considere despectiu i sí útil per a entendre'ns), els diria que aquesta mena de comentaris entren dins el deliri de la famosa teoria de la conspiració catalanista, alimentada des de la dreta i l'extrema dreta a partir -sobretot- de la Transició espanyola.



* Parle de nous "valencianistes" per tal de no confondre'ls amb aquells que també es fan dir valencianistes (i que apareixen abans que els primers a Google): grups de dreta o d'extrema dreta que es mouen en l'òrbita d'Unión Valenciana, Coalición Valenciana o GAV.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Una casualitat tan sols

Mai no hauria endevinat que aquella xica amb qui vaig estar lligant a un pub de Roma seria la següent víctima. Una setmana després, mentre prenia cafè, viu la seua fotografia al diari, a la secció de successos. Una pura casualitat.

No vaig sentir cap pena. Era bonica i agradable, però la vida és així. Sóc un bon professional i mate a qui em manen.

divendres, 6 de novembre del 2009

Els vertaders pirates

L'assumpte dels "pirates" somalis ha cobrat un protagonisme important als mitjans de comunicació, degut al segrest del pesquer basc Alakrana i la detenció a l'Estat espanyol de dues persones d'aquell país. El dramatisme ha augmentat més amb la notícia d'ahir on se'ns deia que els "pirates" amenacen amb començar a matar els pescadors.

La informació que rebem és deliberadament descontextualitzada. Fa menys d'un mes us parlava de l'altra cara d'aquesta història.




Joaquim Sempere (Barcelona, 1941) és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Sociologia per la Universitat de París. El 26 d'octubre va publicar un interessant i didàctic article a inSurGente al voltant de l'assumpte dels anomenats "pirates" somalis. Recomane la seua lectura, més que res per conèixer el context en què es produeixen els fets narrats pels nostres mitjans de comunicació. Per a la formació d'una opinió pròpia cal comptar amb una fotografia no esbiaixada de la realitat.


Algunes idees extretes del text:
  • L'any 1991 es va enfonsar l'ordre polític de Somàlia, degut a raons militars. Aquesta situació fou aprofitada per navilis procedents d'Europa, EEUU, Xina i altres països per tal d'abocar-hi residus tòxics i radioactius a les seues aigües.
  • Aprofitant el desgovern de Somàlia, molts vaixells de pesca (uns 800 durant 2005) començaren a actuar il·legalment a les aigües territorials del país. Com a resultat, hi va haver una disminució de les reserves pesqueres, recurs bàsic d'un dels Estats més pobres del món.
  • Grups de somalis formaren un cos de guardacostes voluntaris. És el que hui es coneix com "pirateria somali". Qui són, en aquesta història, els vertaders pirates?
  • El colonialisme no sols no ha mort sinó que està tenint una nova espenta.
  • L'Estat espanyol s'expandeix pels mars del món privant a altres poblacions més pobres dels seus mitjans de subsistència. Així, empeny eixes poblacions cap a una resistència que desemboca en aventures violentes i eixides militars.

Llegiu l'article fent clic ací.

dijous, 5 de novembre del 2009

Carabasses del "Halouei" contra crucifixos?

El dimarts, el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg va sentenciar que el crucifix a les aules suposa una coacció a la llibertat de pensament dels alumnes. El cas fou iniciat per una ciutadana italiana l'any 2002, demanant a l'institut on estudiaven els seus fills que retirara les creus de les classes.

Indignat, el Secretari d'Estat Vaticà i Cardenal Tarcisio Bertone ha dit, entre altres coses, el següent:

"Aquesta Europa del tercer mil·lenni únicament ens deixa les carabasses de les festes recentment repetides abans de l'u de novembre i ens lleva els símbols més estimats".




Comentari: No, si encara acabaré jo defensant i celebrant el Halouei per tal de dur la contra a aquesta gentola! De tota manera, insinua el senyor Bertone que les carabasses són de presència obligada a les aules? No ho sabia...

dimecres, 4 de novembre del 2009

Sitja: experimentació partint de la tradició

Sitja és un grup de Vila-real, nascut l'any 2002, que fa una innovadora relectura de la música tradicional valenciana en clau experimental. Una proposta on els desenvolupaments instrumentals cobren una gran importància, convertint-se en l'aspecte principal de les cançons.

El seu primer treball fou editat l'any 2006 i duia per títol "Placeta de l'Orat". Ara, acaben de publicar el segon disc, anomenat "Musicabulari".

Aquesta formació parteix d'un plantejament discutible, com és la idea de contraposar la seua proposta a "la concepció essencialista i conservadora dels particularismes folklòrics". Així, afirmen que tracten de "trencar les tanques essencialistes d’un folklorisme idealitzador que empresonen el nostre caminar per la senda del temps".

Considere que l'aposta per la innovació és molt positiva: al cap i a la fi, la creació -la recreació- al llarg del temps és una manifestació de l'ésser humà com a ésser cultural; l'obertura cap a noves propostes és meritòria i inevitable alhora.

No obstant, tenint en compte que la nostra és una cultura en procés d'extinció -o d'imparable retrocés, com a mínim-, sent substituïda per la cultura espanyola, és molt important rescatar permanentment el que Sitja anomena els "particularismes folklòrics": les nostres arrels. Això no és incompatible amb interessants projectes experimentals com els del grup de Vila-real.

La qualitat, a més de l'originalitat, és una de les característiques de la banda vila-realenca. Per definir millor la seua proposta -en concret, el disc "Musicabulari-, llegim el que ells mateixos ens diuen: "Musicabulari és un conjunt lèxico-musical que mira de comunicar la tradició popular amb les concepcions contemporànies, que mira de crear una nova arena per al diàleg entre la història i la contemporaneïtat".

A la seua pàgina web podeu comprar el disc. Sitja no ha optat per l'opció de descàrregues gratuïtes.

Al seu MySpace, teniu quatre cançons: "Ludibrins (Jota)", "Terra per a ignots (Fandango)", "Eres i no eres (Malaguenya)" i "Bressol incunable (Cançó de Bressol)". Aquesta darrera, meravellosa al meu parer.

Us deixe amb el "vídeo-projecció" de la cançó "Ponent".



dimarts, 3 de novembre del 2009

Com conèixer la gent de veritat


Esteu segurs de conèixer bé la gent que penseu que coneixeu bé? Sou de l'opinió que, al llarg d'una vida, es pot arribar a conèixer algú de veritat?

Ma mare m'ha contat moltes vegades com son pare li deia que, per tal de conèixer una altra persona, t'has de menjar amb ella un quintar de sal.

Un quintar és una unitat de pes equivalent a 100 quilograms.

dilluns, 2 de novembre del 2009

El suïcidi a la nostra societat

Llig al diari Público que el suïcidi és la segona causa de mort a l'Estat espanyol entre els joves de 15 a 24 anys. Les dades estan extretes de l'Institut Nacional d'Estadística i pertanyen a l'any 2007.

Ampliant el context en l'espai i el temps, m'assabente que -segons l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona- durant la segona meitat del segle XX la taxa global de suïcidis va augmentar en un 60% a tot el món. Atenent a dades recents, cada any se suïciden al planeta 873.000 persones, de les quals 163.000 són europees, representant la taxa més elevada del món.

Es parla de programes de prevenció on, a més de l'atenció individual, es tracta de promoure una sensibilització social davant els suïcidis consumats i els intents de llevar-se la vida. Concretament, a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es treballa en aquest sentit, amb resultats més o menys satisfactoris.

Trobe que és molt important encetar iniciatives per tal d'afrontar aquesta greu realitat.

Tanmateix, ens hauríem de preguntar per què, a la nostra societat, hi ha tants suïcidis. Es pot actuar per tal de reduir-los, però també caldria buscar les arrels del problema. La segona causa de mort entre els joves de 15 a 24 anys: potser ens costa de ser plenament conscients d'aquesta inquietant afirmació. Un augment del 60% durant la segona meitat del segle XX: què ha canviat a les nostres societats?

He llegit que un dels factors de risc és el trastorn mental en forma de depressió, esquizofrènia i addiccions. Però dir això és parlar d'una conseqüència del que tenim a la societat, que al mateix temps pot ser causa d'una conducta suïcida. S'ha d'aprofundir més.

A mi se m'ocorren alguns elements que trobe que s'han de tenir en compte: exclusió social; competitivitat; individualisme; consumisme generador de frustracions; disgregació de xarxes afectives; reducció d'espais de relació...