Una foto inquietant

Fa tres estius, estàvem Gemma i jo a Reus, visitant la ciutat per primera vegada -i última, fins ara. Feia molt de sol, no sé si per la proximitat amb Tarragona (Diuen que a Tarragona fa bon sol). A una plaça amb una església, ella em va dir:

-Vine ací, mira açò...

Gemma tenia la cara apegada al vidre d'una doble porta, tractant de veure què hi havia dins. No sabíem que era allò: si una botiga, un taller o què. En qualsevol cas, estava tancat.

Amb el reflex del sol, era difícil distingir l'interior. A ella li cridava l'atenció una gàbia amb una mena d'esquelet damunt i altres coses estranyes que no es veien amb nitidesa.

-Fem una foto -em va dir.

Vaig arrimar la càmera i vaig disparar. El resultat fou aquest:




Us recomane clickar en la foto per tal d'ampliar-la. Segur que podeu passar una estona entretinguda observant cadascun dels detalls que s'hi poden veure.

A nosaltres ens va sorprendre la quantitat de coses curioses que hi havia: retrats, estampetes, mans artificials, rellotges, clauers, cartells antics de cap d'any...

No obstant, l'element més inquietant es troba baix a l'esquerra. Mireu-ho: una cara de persona major, amb barret i ulleres de sol. Es tractava d'un home en realitat o era una màscara o un ninot? I si era un home, què feia allà assegut a terra, recolzat en la paret?

Estrasburg recolza el disbarat

Que el Tribunal Europeu de Drets Humans haja avalat la il·legalització de Batasuna no significa que la Llei de Partits (la il·legalització és fruit d'aquesta perversa llei) no vaja contra els drets humans; significa que eixe Tribunal justifica el disbarat jurídic que suposa la Llei de Partits.

Supose que el Govern Espanyol haurà estat treballant subterràniament els darrers anys per tal que el TEDH es pronunciara recolzant la seua Llei, evitant així una deslegitimació de gran impacte.

La Llei de Partits és coneguda també com la Llei de Partit, atès que va ser dissenyada per a il·legalitzar un partit: Batasuna (o qualsevol altre nom que adopte).

Criticar-la resulta cada vegada més impopular; sembla que està acceptant-se com a normal que un partit siga il·legalitzat per no condemnar els atemptats d'ETA. Alguns pensen que si critiques aquesta mena d'actuacions estàs defensant l'esquerra abertzale i, per extensió, ETA.

No he simpatitzat mai amb Batasuna. En primer lloc, no mostren un discurs més enllà de l'assumpte nacional, l'anomenat "conflicte basc". A més d'això, empren el mateix llenguatge pedant que la resta de partits, la qual cosa va unida a una concepció elitista de la política -i dels polítics- que no compartisc en absolut. Tampoc estic d'acord, ni moralment ni estratègica, amb el fet que no es desmarquen de les accions d'ETA.

No obstant tot l'anterior, pense que il·legalitzar un partit és un atemptat als drets fonamentals d'una democràcia.

Jurídicament, segons els analistes independents, la cosa no té ni cap ni peus. Mirat des del sentit comú, és delirant.

Diuen que Batasuna ho té molt fàcil si vol ser legal, que l'únic que ha de fer es condemnar la violència.

El dret al silenci forma part també de la llibertat d'expressió. L'Estat no pot obligar ningú a fer un pronunciament en un sentit o en un altre. A mi m'agradarà més o menys que l'esquerra abertzale no condemne els atemptats d'ETA, però no puc exigir que ho faça.

A més a més, de quina violència parlem? Únicament de la d'ETA? Per què no s'exigeix als partits d'extrema dreta que condemnen els assassinats racistes? Per què el PSOE o el PP no estan obligats a condemnar, per exemple, les massacres dutes a terme per Israel sobre Palestina?

La Llei de Partits ha normalitzat el disbarat. Fins i tot els mitjans de comunicació que es pretenen seriosos parlen de Batasuna-ETA com a una única cosa. Si és així, per què no detenen tots els membres del partit abertzale per pertinença a banda armada?

Hi ha gent d'ací que creu que això del País Basc queda massa lluny, que ens hem de preocupar pels valencians i no pel que ocòrrega allà. No se n'adonen que eixa política repressora duta a terme per l'Estat a Euskadi senta un precedent: l'excusa d'ETA per a criminalitzar col·lectius i altres organitzacions ja ha funcionat al País Valencià. Ara la cosa fa més por encara perquè el Front del Pensament Únic (PP + PSOE + Mitjans de comunicació) se sap recolzat pel Tribunal d'Estrasburg.

Per finalitzar, recuperaré part (una part que és quasi el tot) d'un article de Javier Ortiz de l'any 2002 on, mitjançant preguntes, mostrava l'absurd d'aquesta Llei de Partits (o de Partit). Llavors, feia poc que havia sigut aprovada.



"1.– Batasuna ha sido catalogada como instrumento de delito y su actividad ha quedado prohibida sin que sus dirigentes hayan sido acusados de nada, y menos aún procesados. ¿Puede alguien explicar cómo cabe que una persona jurídica actúe en contra de la ley sin que las personas físicas que la representan hagan nada perseguible?

2.– Si Batasuna es parte de ETA, como dicen y repiten los dirigentes del PP y el PSOE, ¿por qué nadie reclama que se proceda a la detención de todos y cada uno de los militantes del partido independentista bajo la acusación de pertenencia a banda armada?

3.– Si los dirigentes del PP y el PSOE saben que Batasuna es parte de ETA y, pese a ello, no promueven la detención de sus militantes, ¿pueden ser ellos mismos acusados de complicidad?

4.– Para que un partido político no sea fulminantemente ilegalizado, ¿debe condenar todos los atentados terroristas o basta con que condene los de ETA?

5.– Lo de la obligatoriedad de las condenas ¿es una norma de uso exclusivamente interno o debe entenderse a escala internacional?

6.– Si se trata de una cuestión de principios, aplicable por tanto urbi et orbi, ¿dónde podrán consultar los partidos políticos la relación de actos terroristas de repulsa obligatoria, para distinguirlos de los actos terroristas de repulsa opcional o prescindible, modelo exterminio masivo de gente talibán o paseo militar por Yenín?

7.– ¿Por qué las mismas personas que aseguran que no quieren en absoluto prohibir la expresión pública de opiniones críticas reclaman sin parar que se prohíban las manifestaciones destinadas a criticar públicamente la ilegalización de Batasuna?

8.– ¿Será obligatorio a partir de ahora que los objetivos de las manifestaciones reciban el nihil obstat de las delegaciones del Gobierno?

9.– ¿Se ha planteado el Gobierno prohibir la entrada de los periódicos extranjeros críticos con la ilegalización de Batasuna o, al menos, el procesamiento de sus corresponsales en España?"

El purità

"El purità odia al pecador més que no pas el pecat. Odia -enveja- la llibertat de pecar que es pren el pecador."

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992). De Diari 1952/1960.

Un capítol de la Pantera Rosa

M'agraden molt els dibuixos de la Pantera Rosa. Trobe que el seu humor és intel·ligent i àgil, a més d'una miqueta surrealista i divertidament gamberro.

El personatge va ser creat per Friz Freleng i, en un principi, sols estava destinat a acompanyar la seqüència de l'obertura de la pel·lícula de Blake Edwards, La Pantera Rosa.

Finalment, l'elegant i simpàtica pantera va acabar tenint la seua pròpia sèrie de dibuixos animats, amb l'acompanyament musical de Henry Mancini. Alguns l'han comparada amb el personatge de Charlot, creat per Charles Chaplin. En tot cas, és evident que hi ha semblances amb la comicitat del cinema mut.

Personalment, he de dir que els dibuixos de la Pantera Rosa m'agraden molt més que la pel·lícula, que no és que estiga malament, per altra banda.

L'altre dia vaig descobrir un capítol que no havia vist encara. I mira que n'he vist! M'abelleix compartir-lo amb vosaltres; espere que us faça riure tant com a mi.

Poema dadaista

Aquests dies hem intercanviat opinions ací a L'aixeta un blocaire que es fa dir dadaista i jo mateix. És evident que tenim posicions molt diferents, almenys pel que fa a l'assumpte basc.

Més enllà d'altres consideracions, el seu nom m'ha fet recordar un text de Tristan Tzara, fundador del moviment dadaista.

El dadaisme fou el precedent immediat del surrealisme, sent un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda. El principal punt comú a totes les activitats dadaistes va ser la revolta explícita i militant contra l'ordre establert de la societat burgesa.

Partint de la idea que l'art havia perdut tot el sentit, unit a la corrupció de la burgesia, pensaven que calia provocar l'escàndol i el desconcert capgirant les expressions artístiques tradicionals.

Com deia, aquests dies m'ha vingut al cap un text de Tristan Tzara; en ell ens dóna les instruccions per fer un poema dadaista.





PER FER UN POEMA DADAISTA


Agafeu un diari.

Agafeu unes tisores.

Trieu un article del diari que tinga la llargària que penseu donar al vostre poema.

Talleu tot seguit amb cura cadascun dels mots que formen l'article i fiqueu-los en una bossa.

Sacseu amb delicadesa.

Traieu tot seguit cada retall, l'un darrere l'altre, en l'ordre que hagen eixit de la bossa.

Copieu-los a consciència.

El poema se us assemblarà.

I heus ací "un escriptor infinitament original i d'una sensibilitat encisadora encara que incompresa per la massa".


El text original és en francés. Jo he copiat la traducció al català feta per Salvador Jàfer -canviant únicament "estisores" per "tisores"- que té penjada al seu bloc La terra d'enlloc.

Lliçons d'ètica

Aquests darrers dies, el bloc format per PP, PSOE i mitjans de comunicació espanyols ens ha volgut donar lliçons d'ètica en relació a les coses que ocorren al País Basc.

El dramaturg Alfonso Sastre va escriure un article on donava la seua visió de l'anomenat "conflicte".

Això va ser suficient per a que la maquinària del pensament únic espanyol començara el seu bombardeig, dient-nos que aquesta persona és perversa, antidemocràtica, terrorista i altres barbaritats. Fins i tot, un tal José Antonio Pastor (PSE) va dir que Alfonso Sastre, amb eixe text, quedava "inhabilitat com a persona" (no sé molt bé en què pot consistir això: passaria a ser un gos?).

Es van agafar a unes línies de l'article on Sastre fa un pronòstic: si el PSOE segueix afrontant l'assumpte d'ETA sense veure que es tracta d'un conflicte polític, hi haurà més dolor en compte de pau.

U pot estar d'acord o no amb eixa idea. Però dir que això és una amenaça és mentir deliberadament, manipular l'opinió pública. A més a més, que jo sàpiga, una amenaça la pot fer aquella persona que es troba en condicions d'amenaçar. Ha empunyat Sastre alguna pistola recentment? Té antecedents com assassí?

Bé. Doncs els mateixos PP i PSOE, que impartien classes de moral, s'han unit a CiU i PNB per a limitar la jurisdicció universal. Els quatre partits van votar ahir al Congrés una reforma legal que farà que, des de l'Estat Espanyol, no es puguen jutjar crims comesos a altres països. Sols es podrà fer en dos casos: quan hi haja víctimes espanyoles i quan els responsables del delicte es troben al Regne d'Espanya.

Podem traduir això a un llenguatge més clar. Es tracta, en suma, que Israel -per exemple- puga seguir assassinant xiquets i famílies palestines senceres amb total impunitat.

Sembla que la cosa es va començar a moure quan, fa uns mesos, es van reunir Tzipi Livni -ministra d'Afers Exteriors d'Israel- i Moratinos. La primera li va transmetre al ministre espanyol el malestar del seu govern pel fet que, des de l'Audiència Nacional, s'estiguera investigant una querella contra un ex-ministre de Defensa i alts càrrecs d'Israel, per l'assassinat de catorze civils palestins l'any 2002.

La diputada del PP Dolors Montserrat, emprant un llenguatge eufemístic, ha dit que açò s'havia de fer perquè "s'estaven generant conflictes diplomàtics". Els eufemismes em fan fàstic quan, com en aquest cas, tracten d'amagar la immoralitat més brutal: No molestem els genocides perquè així contribuïm a no embrutar la imatge -exterior i interior- d'Israel. Això es diu complicitat.

Fa uns dies, zel -des del seu bloc Ara mateix- es feia ressò de la denúncia de Defensa Internacional dels Xiquets (DCI), segons la qual soldats israelians torturen salvatgement xiquets palestins. Aquests són els amics de PSOE, PP, CiU i PNB.

Però tot açò no ha de ser molt important. Ací, l'ètica dels grans partits i dels mitjans de comunicació indica que s'ha d'actuar contra Alfonso Sastre. Un home molt perillós. Des que vaig llegir el seu article, no camine tranquil pel carrer.

Vist per a sentència: valencià i català

Com ja vaig escriure ací fa cosa d'un mes, el Govern valencià va publicar el 15 de maig al DOCV les ordres de convocatòria d'oposicions per a professorat de diferents cosos, i en elles no es tenia en compte la titulació de Filologia Catalana per a l'exempció de la prova de coneixements de valencià. Açò ho feia Conselleria, a través de l'incomparable Font de Mora, després de quinze (!) sentències del Tribunal Superior de Justícia Valencià en què s'obligava l'Administració a afegir aquesta titulació.

Bé, doncs ja no podem dir que són quinze les sentències. Ara en són setze. Ahir hi va haver una de nova, del TSJ valencià també, en la mateixa direcció.

La sentència destaca "la manifesta temeritat en reiterar, incomprensiblement, l'omissió qüestionada sense respecte a les decisions jurídiques fermes, anteriors i conegudes, i faltar reiteradament a l'obligació de respectar i complir les sentències fermes".

Diuen que Font de Mora esperava un resultat diferent, que pensava que l'èxit del PP al País Valencià en les eleccions europees havia de fer que el TSJCV no els duguera la contra. Sembla ser que l'home, al conèixer la sentència, es va quedar així:

"Xe, no m'esperava jo açò, collons". Aquestes van ser les paraules de Font de Mora, pronunciades entre dents en el moment que recull la foto.

Atenció: Alfonso Sastre ens amenaça!

Dirigents de PP i PSOE, en sintonia total de nou, tornen a demanar la il·legalització d'Iniciativa Internacionalista. Aprofitant el clima d'indignació generat després de l'últim atemptat d'ETA, es llancen en tromba; el seu "argument" és un article d'Alfonso Sastre on, suposadament, hi ha amenaces.

La política d'excepció aplicada per l'Estat espanyol al País Basc fa que ens hagem acostumat a veure com a normals determinades coses, més pròpies de l'absurd. Si algú pensa que Alfonso Sastre ha comès un delicte d'amenaces a un article, el normal seria actuar contra ell judicialment. Però no: directament demanen la il·legalització d'Iniciativa Internacionalista, candidatura que es va presentar a les eleccions europees amb el conegut dramaturg com a cap de llista.

José Antonio Pastor, president del PSE a Biscaia: "Alfonso Sastre està absolutament inhabilitat com a demòcrata, com a ciutadà i com a persona". Com a persona!

Antonio Basagoiti, president del PP de la Comunitat Autònoma Basca: "En aquests moments, ETA està disfressada de dramaturg, està disfressada de Sastre". Això no és difamació?

També altres polítics del PPPSOE han dit la seua en la mateixa línia: Leire Pajín, Soraya Sáenz de Santamaría...

Algú d'ells s'haurà llegit l'article?

Jo el vaig llegir ahir i, en un primer moment, vaig pensar que m'havia equivocat de text. "Aquest no serà el de la polèmica", vaig pensar. Doncs no: eixe era el famós article d'Alfonso Sastre que, segons el partit PPPSOE, justifica la il·legalització d'II.

Trobe que el millor que u pot fer, si vol opinar sobre açò, és anar a la font. Així que ací teniu el text del dramaturg:

La prosa y la política (Alfonso Sastre, 21-06-2009)

Una entradilla de urgencia. Apenas terminado este artículo, se ha producido el último atentado -esta vez mortal- de ETA y las respuestas rituales del PSOE y el PP. Todo ello parece cerrar una vez más un círculo vicioso y acreditar que la paz en este país es definitivamente imposible. En tal situación, angustiosa sin duda, yo no puedo por menos de mantener tozudamente mi esperanza y deseo remitir a las ideas que expuse en mis cinco artículos, en este mismo periódico (del 23 de septiembre al 18 de octubre de 2008), bajo el lema «Si quieres la paz, prepara la paz».

En esta situación, considero así mismo revalidado el pensar expuesto en el artículo escrito hoy como los grandes temores en él expresados. En tales circunstancias, todo parece más fuerte -y hasta arrollador- que el pensamiento, pero las ideas claras también tienen su propia fuerza. Es en esta convicción en la que yo deposito mi esperanza.

Llegiu la resta de l'article ací.

Per cert. Jo vaig votar Iniciativa Internacionalista, i ho vaig fer públic ací al bloc abans de les eleccions. Si il·legalitzen la candidatura, hauran de tancar L'aixeta per incitar al terrorisme o alguna cosa semblant?

-----------------------------

Afegitó

He escoltat a Juan Ramón Lucas, presentador del magazine matinal de RNE.

Hi ha assumptes en què els mitjans de comunicació d'àmbit estatal no tracten de mostrar una mínima imparcialitat; no dissimulen la seua posició, la seua manipulació. Temes en què s'imposa el pensament únic espanyol sense fisures, representat per PP-PSOE. Un d'ells és la situació a Iran; un altre és Euskadi, amb l'actual intensa criminalització del nacionalisme basc.

Juan Ramón Lucas ha dit, des de la ràdio pública estatal, que Iniciativa Internacionalista "mama del pit d'ETA". I s'ha quedat tan ample. Tot val: la mentida, la manipulació, la criminalització permanent... Ni objectivitat ni respecte a la llibertat d'expressió.

2ns Premis de Microrelats d'El Penjoll: Energia positiva

Vaig escriure ahir el següent microconte per als 2ns Premis de Microrelats 2009 organitzats pel bloc El Penjoll, art de paraula.

ENERGIA POSITIVA

Decidí aplicar-me amb la major tenacitat possible en aquell canvi de vida, sent estricte en l’acompliment de les successives incorporacions: vegetarianisme macrobiòtic, reiki, ioga, meditació zen, shiatsu, flors de Bach... Perseguia el creixement personal, l’equilibri físic i espiritual. Un dia, mirant el calendari i la gent que m’envoltava, vaig ser conscient que havia arribat a la immortalitat.




Després de penjar el microrelat, refelet va escriure un comentari on em deia que havia superat els 300 caràcters -espais inclosos-, límit establert a les bases dels Premis. No és estrany que això m'ocòrrega, atès que sóc una persona prou despistada.

De manera que vaig haver de retallar el conte, i la cosa va quedar així:

ENERGIA POSITIVA

Decidí aplicar-me al màxim en aquell canvi de vida, amb successives incorporacions: vegetarianisme macrobiòtic, reiki, ioga, meditació zen, flors de Bach... Perseguia l’equilibri físic i espiritual. Un dia, mirant el calendari i la gent, vaig ser conscient que havia arribat a la immortalitat.



Quina de les dues versions us agrada més, en cas que us n'agrade alguna?

Les frases eternes dels mestres (I)

Un company de feina i jo hem estat recordant últimament les frases eternes dels mestres: eixes que et deien de xicotet i que ara tu, com a docent, dius; o almenys les sents dir a altres professors. Ens hem descollonat prou amb açò i hem parlat inclús de fer una recopilació per escrit. És com mirar-nos des de fora i burlar-nos de nosaltres mateixos.

La veritat és que Jaume -que així li diuen, o no- és un tio desficaciat, et rius molt amb ell. Es tracta d'una persona espontània i totalment desinhibida. Aquests dies, amb això de les frases, ell anava dient eixes expressions de tota la vida a crits pels corredors de l'escola. Els altres mestres no sabien de què anava la cosa, i es quedaven una miqueta sorpresos, tot i saber com és Jaume.

I quines són les frases concretes que hem estat recordant? Hui en veurem tres; i un altre dia seguirem amb més.

La primera d'elles és emprada pel mestre quan constata que el grupet d'alumnes que no ha fet els deures, que no ha estudiat, etc. sol estar format pels mateixos xiquets sempre. "Sempre són els mateixos!", sol dir el professor mentre tota la classe està en silenci. Realment jo recorde haver-ho escoltat de xicotet en castellà: "¡Siempre son los mismos!".

Hi ha moments en què el soroll creat pels xiquets a l'aula ha anat augmentant a poc a poc, i la cosa comença a estar descontrolada. Una típica tècnica utilitzada per molts mestres consisteix a iniciar un compte que va de l'u al tres, elevant molt la veu: "Una...!, dos...!,...". La idea és que abans de dir "tres!" tots callen, per algun misteriós motiu, atès que ací el docent no ha fet cap amenaça concreta. De fet el tres no s'arriba a pronunciar normalment. Sí que ocorre -segur que a més d'un li sona açò- que hi ha ocasions en què, veient que la cosa no està funcionant, el professor allarga el compte tirant mà dels decimals: "Dos i mig...!!".

Per finalitzar, recordaré un clàssic comportament del xiquet i una no menys clàssica resposta del mestre davant eixa conducta. Si el docent comprova que un alumne ha ratllat la taula -i sap segur que ha sigut eixe alumne-, no és estrany que li dirigeixca la següent pregunta (retòrica?): "Tu en ta casa ratlles les taules? Eh??". El xiquet sol callar o respondre amb un quasi inaudible "no".


Situacions idèntiques a les de fa la tira d'anys, reaccions calcades. És com una obra de teatre que es va repetint cíclicament. I és que la societat ha canviat molt i, per tant, els xiquets també. Però l'estructura de les aules no ha evolucionat en absolut... I sembla que eixa disposició d'elements, junt amb l'herència cultural que l'acompanya, fan que moltes coses es reprodueixquen.

Continuarà, com diuen a les sèries de televisió.

Afavorint l'extinció del gallec

Feijoo anuncia que farà una enquesta sobre l'idioma d'escolarització a Galícia (crònica)




Comentari: Per què no fa una consulta popular sobre quin ha de ser el sou dels polítics?

Font de Mora, torna-li la trompa al xic!

El Govern valencià, a través de Font de Mora (o Fountain of the Blackberry, nom amb què es va autobatejar el personatge), va boicotejar l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania obligant els centres a impartir-la en anglés. A més a més, va indicar la manera en què s'havia de dur a terme l'experiment: mitjançant dos professors per aula, el de Filosofia o Història i el d'Anglés; el primer parlaria en valencià o en castellà, i el segon faria la traducció a la llengua de Shakespeare. Original? No tant; en realitat és un plagi del famós gag de Tip y Coll.



Això va ser poc abans de començar aquest curs 2008-09.

Prompte començaren les protestes per les molèsties que aquesta surrealista i ridícula mesura ocasionava.

Les coses són curioses, de vegades. Aquest desficaci va resultar tan indignant que va fer que es mobilitzara la comunitat educativa, demanant la retirada de la mesura; però va servir -i açò és el més important- per canalitzar tota una sèrie de protestes en què es denunciava la vergonyosa situació de precarietat en què es troba l'ensenyament públic al País Valencià.

El 29 de novembre hi hagué una manifestació històrica, com poques es recorden a la nostra terra.

Amb la por d'un èxit important a la vaga convocada per al 17 de desembre de 2008, Conselleria va rectificar un poc: va decidir que durant el que restava de curs no fóra obligatori impartir EpC en anglés. Va aconseguir, així, desactivar la vaga.

La lluita va seguir, davant la paràlisi del Govern valencià de cara a atendre les altres reivindicacions de la comunitat educativa, expressades a través de la Plataforma per l'Ensenyament Públic. I el 28 d'abril es va viure una vaga amb gran incidència i, de nou, hi hagué massives manifestacions (poc habituals al País Valencià).

Ara, acabant el curs, Font de Mora anuncia que l'any que ve tornarà a ser obligatori impartir Ciutadania en anglés. Sincerament, jo esperava que s'oblidarien d'aquest punt, veient la contestació que van aconseguir per part del professorat, dels pares i mares, dels alumnes. Sembla que l'èxit electoral aconseguit pel PP al País Valencià a les eleccions europees els ha fet pensar que tot aquest conflicte no els desgasta en absolut, que tenen -per tant- carta blanca per a fer la més nefasta política educativa possible.

La Plataforma, al seu últim comunicat, va enfocar el conflicte com una lluita a llarg termini (entre altres coses, hi ha un acte previst per al començament del curs que ve). I trobe que encerta. Ens ho hem d'agafar amb paciència i constància.

Font de Mora ens recorda, amb aquesta anunciada segona part d'impartir EpC en anglés, la tradicional cançó valenciana Torna-li la trompa al xic.