dilluns, 30 / novembre / 2009

Retolació bilingüe al supermercat


Xe, que l'altre dia, comprant a un supermercat, vaig comprovar com feien servir la doble retolació en castellà i en valencià. Bilingüe, clar que sí! Per a que després es queixe la gent que si la nostra llengua no es promou, que si açò que si allò.

Per a que quedara constància del fet, vaig agafar el mòbil i hi vaig fer una foto, que podeu observar dalt d'aquestes línies. Si t'abellia, per tenir set o per voler conèixer nous sabors naturals, podies comprar un "zumo" (en castellà) o... un sumo (en valencià!).

dissabte, 28 / novembre / 2009

Motius per manifestar-se l'1-D: fracàs escolar al PV

Seguim amb l'exposició d'alguns dels motius que ens duen a manifestar-nos el dimarts, 1 de desembre, contra la política educativa del Govern valencià. Fins ara hem tractat l'assumpte dels drets lingüístics i el dels privilegis de l'escola concertada. Parlem hui del fracàs escolar al nostre territori.

Segons un estudi de la revista especialitzada Magisterio, el País Valencià és la segona comunitat autònoma de l'Estat amb major fracàs escolar. Entenem per fracàs escolar el percentatge d'alumnes que no supera l'ensenyament obligatori (fins a 4t d'ESO) i, per tant, no obté el graduat escolar. Aquest percentatge, ací, se situa en el 39,7%, per darrere de Ceuta, que arriba al 52%.

Si tenim en compte que el PP governa al País Valencià des de 1995, i que la gestió de l'ensenyament és competència del Govern autonòmic, haurem de deduir que -més enllà d'entrar en detalls concrets- alguna responsabilitat tindran els conservadors en relació al més que preocupant fracàs escolar.

Per exemple, és clar que cal revisar els programes d'atenció a la diversitat. I que la seua millora ha d'anar acompanyada de recursos humans, materials i econòmics.

També és evident que hi ha moltes necessitats sense cobrir, quant a contractació de personal i millora de plantilles: recursos humans d'administració i serveis, fisioterapeutes, psicòlegs... Açò també incideix directament i indirecta en el fracàs escolar.

No hi ha agilitat en les substitucions de les baixes del professorat, la qual cosa va en detriment de la qualitat de l'ensenyament.

Són tres exemples d'un mateix problema: la falta d'inversió en educació al País Valencià. Indignant quan veiem que es dediquen diners a comprar uniformes per als xiquets, a contractar professors per tal d'impartir Ciutadania en anglés o a la construcció de l'Àgora eixa de la Ciutat de les Arts i les Ciències (90 milions d'euros).

Les raons per eixir al carrer el dimarts en són moltes. Bastants d'elles, per sí mateixes, són motiu més que suficient per manifestar-se. La protesta de l'1 de desembre ha de ser l'inici de curs pel que fa a mobilitzacions al terreny de l'ensenyament, començant a pressionar així el Govern valencià per tal d'aturar la precarització de les nostres escoles públiques.

divendres, 27 / novembre / 2009

De la Rúa es passa a l'humor

L'actual president del Tribunal Superior de Justícia valencià, Juan Luis de la Rúa, ha decidit canviar els jutjats pels escenaris, dedicant-se ara al món de l'espectacle humorístic. Concretament, i tot i que compta amb molts rivals en aquest camp, farà divertits monòlegs sobre assumptes diversos.

El primer senyal d'aquest canvi el va donar el dimarts 10 de novembre. De la Rúa es trobava davant la Comissió de Qualificació del Consell del Poder Judicial per tal de, suposadament, postular-se de nou com a candidat a president del TSJ valencià. Renovar el càrrec, en el seu cas.

Tanmateix, va voler aprofitar l'ocasió per donar mostres de les seues habilitats com a humorista. Així, quan li van preguntar per la seua presumpta amistat amb el president de la Generalitat (cosa que seria un obstacle de cara a la seua renovació), De la Rúa va sorprendre els vocals amb aquesta resposta: "No tinc amistat íntima amb ell. Mai no ha estat a ma casa ni jo a la seua. Ni l'he convidat a la boda dels meus fills, i mai no he fet res així privat amb Paco Camps" (observem la subtilesa, el fi humor del jutge, a l'afirmar no tenir amistat amb el president de la Generalitat referint-se, al mateix temps, a ell com a "Paco Camps").

Després de l'inicial desconcert dels membres de la Comissió davant l'acudit de De la Rúa, aquests sentiren un irrefrenable desig d'esclatar a riure que aconseguiren reprimir, no sense dificultats. En concret, un d'ells va emetre uns estranys sorolls amb la boca que, immediatament, transformà en una forçada tos.

L'actual president del TSJV sembla mostrar un estil d'humor que recorda el genial Eugenio, per allò del contrast que ofereix al contar acudits amb un to i un aspecte totalment seriosos. No és casual, en aquest sentit, l'elecció d'un espai judicial, lloc poc vinculat a les bromes, com a escenari inesperat del seu debut.

De la Rúa no es va detenir amb l'esmentat comentari. Contraatacà una vegada més, parlant de l'acte on Francisco Camps havia pronunciat la famosa frase(*) sobre la seua gran amistat amb el jutge. El president del TSJ valencià va fer una nova broma, fent patir una altra vegada els vocals, els quals havien d'aguantar les ganes de riure: "Li vaig preguntar a Paco Camps que a qui anava a nomenar com a nou conseller. No m'ho va dir, encara que sí em va dir que seria una joia o una perla; no recorde bé si va dir joia o perla".

Un dels membres de la Comissió se'n va anar de la sala, mentre es tapava la boca amb una mà. Al mateix temps, un altre li cridà l'atenció a De la Rúa per tal que parara. Ho va fer amb un to que pretenia ser seriós, però fent una ganyota, degut a l'amenaça d'un atac de riure.

No es coneix la data exacta de la pròxima actuació de l'encara president del TSJV. Tanmateix, sí ha afirmat que, ara que ja s'ha donat a conèixer com a humorista, elegirà espais apropiats per a representar els seus monòlegs. "Allò va ser una manera d'escenificar un canvi a la meua vida, una broma on volia que l'humor es mostrara de forma global: al contingut i a les formes en tota la seua dimensió", va afirmar De la Rúa.



(*) "Hauríem de buscar al diccionari una altra paraula diferent a la d'amistat que resumira i definira l'íntima i sentida col·laboració entre De la Rúa i el president de la Generalitat".

dijous, 26 / novembre / 2009

Sóc terrorista, defense els drets democràtics

El dilluns per la nit, les Forces de Seguretat de l'Estat van detenir 34 persones al País Basc i a Navarra. Quin és el seu delicte? Ser joves independentistes organitzats com a grup polític.

La majoria dels mitjans de comunicació, convertits en altaveus del Ministeri de l'Interior, ens han repetit moltes vegades que es tracta de "Segi, l'organització juvenil d'ETA". Diuen que formen part d'un entramat terrorista perfectament estructurat i que aquests joves eren "el planter d'ETA".

Com que no hem escoltat cap veu que qüestione aquestes detencions, ni d'altres d'aquest estil (fa unes setmanes van ser empresonades persones vinculades a l'esquerra abertzale), és possible que pensem que l'operació està plenament justificada i que cal, fins i tot, celebrar-la. És gent d'eixa de "la ETA", molt roïns tots perquè són terroristes i s'exciten sexualment pensant en matar sense pietat.

Tanmateix, la cosa no està gens clara, atès que cap d'ells no ha comès cap delicte concret. Hi ha proves que algun dels detinguts haja col·laborat en un atemptat o haja realitzat alguna activitat delictiva? Si és així, que s'actue legalment contra la persona o persones en qüestió.

Però estem en una altra lògica, aliena al rigor jurídic i també als drets elementals d'una democràcia: la lògica de la criminalització. Vegem com és la seqüència que ens condueix a justificar les detencions de l'altra nit.

Batasuna ha de ser il·legalitzada si no condemna els atemptats d'ETA, perquè es va fer una llei (la Llei de Partits) que servira d'excusa per aplicar un Estat d'Excepció al País Basc i, així, poder il·lgalitzar una ideologia concreta. Dins el discurs oficial -delirant-, Batasuna és ETA i ETA és Batasuna, tot i que els membres d'eixe partit no puguen estar acusats individualment de res. Com que Segi és, més o menys, la secció juvenil de Batasuna, Segi és Batasuna i, per tant, és també ETA. Consegüentment, tots els seus membres són terroristes malgrat no haver participat mai en cap activitat pròpia d'una banda terrorista. El cercle de la criminalització pot ampliar-se arbitràriament fins on es vulga: no estem parlent de Dret, sinó de prohibir ideologies. O ideologia, donat que és una la que es demonitza.

Aquestes detencions -pròpies de la pitjor de les dictadures- tenen lloc, a més, en un moment en què l'esquerra abertzale està replantejant la seua estratègia en el sentit de desmarcar-se de la línia d'ETA. Per primera vegada en la seua història, que jo sàpiga. Un nou enfocament que, més enllà de ser més efectiu de cara a arribar al poble, presenta un valor ètic que no s'ha de menysprear.

No sembla, aparentment, contradictori? Què pretén el Govern espanyol? Tracta de provocar una resposta violenta al món abertzale, per tal que el nou Govern basc -amb el PPPSOE- guanye legitimitat? No oblidem que aquest pacte espanyolista fou possible gràcies a l'aritmètica electoral que es produïa amb la il·legalització de Batasuna.

En qualsevol cas, especulacions a banda, hi ha una cosa clara: al País Basc hui s'empresona gent per les seues idees polítiques. I el que és pitjor: ens hem acostumat a que això siga normal i correcte. Tan correcte que defensar els drets elementals d'una democràcia pot fer que et vegen com a un perillós terrorista.

De quins drets parle? La igualtat davant la Llei (Constitució Espanyola de 1978, Títol I: art. 14), la no obligació a declarar sobre la ideologia, religió o creences pròpies (C.E. 1978, art. 16), la prohibició de condemnar i sancionar algú per accions o omissions que, en el moment de produir-se, no constitueixquen delicte, falta o infracció administrativa, segons la legislació vigent (C.E. 1978, art. 25), el Dret d'Associació, el de Participació Política, el de Presumpció d'Innocència, el de Reunió, el de Llibertat d'Expressió...

Si per defensar eixos drets, se m'ha d'acusar de terrorista, doncs sóc jo també un terrorista.

dimecres, 25 / novembre / 2009

Motius per manifestar-se l'1-D: privilegis de l'escola concertada

Seguim amb més motius per manifestar-se el dia 1 de desembre contra la política educativa de Font de Mora. Tot i que -com deia encertadament l'altre dia Aurora Mora- n'hi ha tants, que no tindrem temps, d'ací al dia de les protestes, d'exposar-los tots. En qualsevol cas, anirem presentant algunes de les raons que ens duen a mobilitzar-nos.

Si el dilluns parlàvem de la discriminació brutal que pateix el valencià a l'ensenyament, hui tractem l'assumpte dels privilegis de l'escola concertada.

L'escola concertada és sostinguda amb fons públics, però la seua gestió és privada. En la majoria dels casos amb un ideari catòlic (interessant contradicció la d'un Estat aconfessional invertint en un ensenyament en què, en ocasions, es fan campanyes contra l'avortament o s'aposta per la segregació per sexes).

Si això ja ens pot indignar, hem d'afegir que, al País Valencià, l'escola concertada compta amb clars privilegis pel que fa a la matriculació de l'alumnat. En els casos de xiquets nouvinguts i/o amb necessitats educatives especials, a aquests col·legis se'ls permet una selecció que suposa una discriminació en relació a l'escola pública.

Denunciar açò no significa cap menyspreu cap a eixe tipus d'alumnat. Al contrari, els xiquets immigrants i els que presenten NEE (Necessitats Educatives Especials) estarien millor atesos i integrats si la seua distribució fóra equilibrada entre tots els centres sostinguts amb fons públics.

Amb la política de matriculació selectiva del Govern valencià s'està contribuint, per exemple, a la creació de guetos a l'escola pública: podem veure a moltes aules un percentatge d'alumnes estrangers que supera àmpliament el percentatge de persones immigrants existent a la societat. Anant a un cas extrem, fa un any llegíem al diari Levante-EMV que al CP Luis Vives de Silla hi havia un 90% d'alumnat forà . Jo mateix conec gent que ha decidit enviar els seus fills a l'escola concertada per aquesta raó.

I tot això ocorre -a més- perquè, al País Valencià, l'escola concertada està molt estesa. De fet, a les ciutats i als pobles mitjans continua augmentant-ne de manera constant el número d'unitats.

Resumint, podem dir que el PP afavoreix una escola -la concertada- que selecciona econòmicament i social el seu alumnat.

dimarts, 24 / novembre / 2009

Al carrer Sant Joaquim de Xàtiva


Estant al carrer Sant Joaquim de Xàtiva, em va fer la impressió de ser observat des d'algun punt situat molt amunt. Al mateix temps, sentia que tot el que m'envoltava experimentava una transformació estranya.

Alcí el cap i viu la cara d'un xiquet gegant que somreia. Al moment vaig ser conscient que jo m'havia convertit en una figura d'un joc de construcció, amb les seues casetes i altres accessoris.





La fotografia ha estat realitzada pel meu germà Alfredo García.

dilluns, 23 / novembre / 2009

Motius per manifestar-se l'1-D: drets lingüístics

El dia 1 de desembre, el dimarts de la setmana que ve, és el dia en què molts valencians eixirem al carrer per protestar contra la política educativa del Govern de Camps. Ací a la dreta teniu el cartell anunciant les tres manifestacions: a Alacant, Castelló i València.

Fa quasi dos mesos, Ximo Corts feia una reflexió al voltant de les protestes en què es denunciava l'estat de l'escola pública al País Valencià. Segons ell, era difícil trobar un equilibri a l'hora de realitzar una crítica a la situació de l'ensenyament públic: com fer la denúncia sense transmetre-hi una idea excessivament negativa? I és que l'estat de l'escola concertada, certament, no és millor que el de la pública. Però, segons la idea de Corts, es podia estar llançant eixe missatge equivocat, contraproduent per als interessos dels qui fan -fem- la protesta. Incitant la gent, al seu parer, a una fuga de la pública a la concertada.

No sé si, des de la Plataforma per l'Ensenyament Públic, s'ha fet una reflexió semblant. Però sí és cert que el cartell de la convocatòria de les manifestacions de l'1 de desembre mostra un missatge en positiu: "Mou-te per l'ensenyament". I dalt de tot podem llegir quatre aspectes a reivindicar: "Recursos, respecte, qualitat, drets lingüístics": una manera de sintetitzar aquells famosos tretze punts del curs passat, fent de pas una al·lusió -més o menys subtil- a un tema d'actualitat, com és el respecte a l'autoritat del mestre. A mi m'agrada el cartell.

Per altra banda, si hem de manifestar-nos, haurem de tenir clar per què ho fem. De manera que, des de L'aixeta, anirem exposant -d'ací al dia 1 de desembre- diferents motius per a eixir al carrer.

Per a començar, parlem de drets lingüístics, atès que és un dels punts destacats al cartell.

El mes d'agost ens feiem ressò d'un informe realitzat pel sindicat STEPV on es veia clarament com Conselleria boicoteja l'ensenyament en valencià. Hui presentarem unes xifres al voltant d'aquest assumpte extretes d'una denúncia feta per Escola Valenciana amb la presentació de la interessant Guia de l'Ensenyament Plurinlingüe.


  • Només el 33% de tot l'alumnat del País Valencià pot estudiar en la nostra llengua, tot i que ho demana un 55%.

  • Dels 140.000 alumnes de Primària que estudien en valencià, sols 80.000 poden seguir fent-ho a Secundària.

  • Un exemple entre tants: Al CP Raquel Payà de València hi ha dues unitats d'Infantil de 3 anys monolingües en castellà. 17 pares d'una de les unitats van sol·licitar ensenyament en valencià per als seus fills, però Conselleria no fa cas.

dissabte, 21 / novembre / 2009

Togues o mocadors

Joan Barril (Barcelona, 1952) és un escriptor i periodista català. Actualment, és locutor a Catalunya Ràdio, columnista a El Periódico de Catalunya i presentador d'un programa sobre llibres a Barcelona Televisió.

Davant la recent mostra d'abús de poder del jutge Gómez Bermúdez, expulsant una advocada marroquina de la sala pel fet de dur vel, hi ha hagut certes reaccions provinents de sectors suposadament progressistes justificant l'acció discriminatòria del magistrat. Això és una prova que determinat discurs intolerant s'ha instal·lat perillosament a la nostra societat, on es confon la defensa de la dona i el feminisme amb la imposició i el racisme. Un discurs subscrit, al mateix temps, per l'extrema dreta.

Barril, per la seua trajectòria, no és sospitós de defensar posicions masclistes. Ni tampoc ens consta que, a dia de hui, s'haja convertit a l'islamisme més integrista. Tanmateix, la setmana passada va escriure un article on deia coses que, al meu parer, són òbvies. Coses que, possiblement, cal recordar per tal d'evitar caure en un racisme que va estenent-se a poc a poc a la nostra societat.


"Gómez Bermúdez li va ordenar (a Barik, l'advocada) que marxés de la sala, malgrat que no hi ha ni un sol text que obligui a portar el cap descobert"

"¿Hauria fet el mateix (Gómez Bermúdez) si una de les parts fos una monja catòlica?"

"El jutge no pot actuar anteposant el seu criteri arbitrari a l’Estatut General de l’Advocacia que, en el cas de la lletrada Barik, ha estat menyspreat"



Llegiu l'article sencer fent clic ací.

divendres, 20 / novembre / 2009

Prohibint el vel: imposició progre

El passat 29 d'octubre, l'advocada Zoubida Barik Edidi, d'origen marroquí, va ser expulsada de la sala de vistes pel jutge Javier Gómez Bermúdez (Yul Brynner, segons Jiménez Losantos). Ella no estava representant cap dels acusats al judici; acompanyava el lletrat Benet Salellas.

"Les parts no poden dur el cap cobert amb un mocador", va dir Bermúdez. A continuació, Edidi va respondre que era advocada i que havia assistit a molts judicis anteriorment sense cap problema. El jutge va replicar amb un argument fruit d'una profunda reflexió intel·lectual: "Aquesta és la meua sala i ací mane jo".

Posteriorment, l'advocada va presentar una denúncia davant el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) contra Gómez Bermúdez, president de la Sala Penal de l'Audiència Nacional. L'acusa d'haver comés una falta greu o molt greu d'abús de poder.

Davant de fets com aquest, em crida l'atenció la reacció de determinats sectors suposadament progressistes. Un dels arguments més curiosos que s'empra per justificar l'acció del jutge és la defensa del laïcisme: de la mateixa manera que els crucifixos no han d'estar als espais públics (de l'Estat), també el mocador que cobreix el cap ha de desaparèixer. "Los símbolos religiosos en lugares oficiales, sobran todos": aquest és el comentari més valorat a la notícia esmentada al diari Público, per lectors més o menys d'esquerres.

L'argument és trampós i insulta la intel·ligència. Vegem.

No és comparable un símbol religiós presidint un espai d'un Estat aconfessional (l'assumpte de les escoles públiques, per exemple) amb un símbol religiós que duu una persona a títol individual. En el primer cas, parlem d'una intromissió de l'Església a l'àmbit institucional; en el segon, es tracta d'una lliure expressió per part d'un ciutadà.

L'actuació del jutge Bermúdez és una imposició inadmissible. Justificada, cínicament, per aquells que parlen d' "imposició" dels costums àrabs i d'altres paranoies. Seria com si a algú se li obligara a abandonar un lloc oficial pel fet de dur una creu penjant. Un atemptat a la llibertat d'expressió.

Segons explica la pròpia Edidi, no hi ha cap norma que prohibeixca dur el vel a un judici. L'única obligació, en matèria de vestimenta, és la de portar toga.

Però en la sala de Yul Brynner Bermúdez, és ell qui mana, pel que sembla. I, com en altres ocasions, busca el protagonisme amb un acte efectista aparentment progre. Menyspreable en realitat, per la prepotència i la coacció a la llibertat individual que suposa.

dijous, 19 / novembre / 2009

Gianni Rodari: 'Moltes preguntes'

Fa set mesos, vaig penjar a L'aixeta un divertit conte de Gianni Rodari extret del seu magnífic llibre Contes per telèfon. Es tractava d'Embolicant la troca.

La traducció al català -molt bona- d'aquesta obra és de Teresa Duran.

Hui us oferisc una altra narració d'aquest genial autor, també inclosa al mateix llibre i no menys divertida que aquella.




MOLTES PREGUNTES

Hi havia una vegada un nen que feia moltes preguntes, i això no és cap mal, al contrari, està molt bé. Però era molt difícil donar una resposta a les preguntes d’aquell nen.

Preguntava, per exemple:

-Per què els calaixos tenen taules?

La gent se’l mirava, i potser responia:

-Els calaixos serveixen per a posar-hi els coberts.

-Ja ho sé, per què serveixen els calaixos, però en canvi no sé per què els calaixos tenen taules.

La gent brandava el cap i se n’anava. Un altre dia preguntava:

-Per què les cues tenen peixos?

O bé:

-Per què els bigotis tenen gats?

La gent brandava el cap i se n’anava per les seves. El nen, tot creixent, no parava mai de fer preguntes. Fins i tot quan va ser un home no parava de preguntar això i allò. Però com que ningú no li contestava, es va retirar en una caseta al capdamunt d’una muntanya i es passava tot el temps rumiant preguntes i escrivint-les en una llibreta; després, reflexionava per trobar la resposta, però no la trobava.

Escrivia, per exemple:

“Per què l’ombra té un pi?”

“Per què els núvols no escriuen cartes?”

“Per què els segells no beuen cervesa?”

De tant escriure preguntes li venia mal de cap, però ni se n’adonava. També li va créixer la barba, però no se la va tallar. Al contrari, es preguntava: “Per què la barba té una cara?”

En resum: era un fenomen. Quan va morir, un estudiós va fer indagacions i va descobrir que era perquè de menut s’havia acostumat a posar-se els mitjons del revés, i ni una sola vegada no havia aconseguit posar-se’ls del dret; i vet aquí per què no havia pogut aprendre mai a fer les preguntes del dret. Hi ha molta gent que fa com ell.

dimecres, 18 / novembre / 2009

Com saber si teniu el telèfon "punxat"

Independentment que el PP utilitze l'assumpte del Sistema Integral d'Interceptació de les Telecomunicacions (SITEL) com arma política contra el PSOE, sembla cert que aquest no compta ni amb una regulació clara ni amb les garanties suficients per als drets dels ciutadans. Així ho denuncia l'Associació d'Internautes.

Entre altres punts criticables, s'ha de dir que SITEL permet accedir a dades personals, com la identitat o el DNI, sense autorització judicial.

Un mitjà de comunicació de dreta pura i dura, la revista Época -pertanyent al grup Intereconomía-, ha publicat unes senzilles instruccions per a que comprovem si el nostre mòbil està "punxat" o no. No sé si aquesta informació és molt fiable, però la cosa no deixa de ser -com a mínim- curiosa. Jo he fet la prova i sembla que no estic sent espiat per l'Estat.

Llegiu amb atenció... i procediu. O no.
  1. Marqueu asterisc: *
  2. Marqueu coixí: #
  3. Marqueu 06
  4. Marqueu una altra vegada coixí: #
Si després de fer això, us apareix un número -el de sèrie del vostre telèfon-, se suposa que heu d'estar tranquils. I si no ix res a la pantalla, doncs en teoria us poden estar vigilant.

De res.


Afegitó a les 16,28h: Si ho heu provat abans d'aquesta hora, s'haureu quedat igual, atès que m'havia equivocat amb l'últim pas de la seqüència. Era # en compte de *. Ara ja està rectificat.

dilluns, 16 / novembre / 2009

Camps s'encara amb un jove

Ho deia l'altre dia Juan Enrique Tur, del bloc Testigo Accidental. El problema -un dels problemes- de Camps és que, ara mateix, les coses que li ocorren són notícia a nivell estatal. I això fa que, ací al País Valencià, els consumidors d'informatius tinguen altres versions dels fets, a més de la de Canal 9.

A açò li hem d'afegir que, darrerament, el President és protagonista a les notícies per raons més o menys extravagants. Si ahir apareixia conduint un Ferrari amb Fernando Alonso -se suposa que eixa foto li beneficia, però no ho tinc clar-, hui la cosa ha sigut més espectacular encara. Les càmeres han gravat com, aquest matí, ha volgut encarar-se al carrer amb un jove que li ha dit de tot: lladre, corrupte i desgraciat, entre altres coses. "Per què em dius això?", preguntava/responia Camps, caminant en direcció al xic, mentre aquest anava allunyant-se.

El President està agafant fama d'estar un poc tocat de l'ala, de místic aïllat de la realitat. Potser té motius sobrats per a trobar-se en un estat un tant estrany.