diumenge, 19 d’abril de 2020

Substitució

Fa dies que el meu reflex als espills no em segueix del tot. Són detalls mínims. Per exemple, m’afaite i veig que ell deixa la mà quieta durant uns segons. O em mire en la superfície de vidre de l’ascensor i gira els ulls cap a un costat. Fins i tot he arribat a percebre algun somriure malèvol.

Tot i els moments de confusió, tinc clar que es tracta d’al·lucinacions, d’algun problema mental. Res a veure amb els episodis de depressió i atacs d’ansietat. Em preocupa, però ha d’haver-hi alguna solució. He augmentat la dosi d’ansiolítics, sense cap resultat.

Hui tenia cita amb el psiquiatra. Mentre m’afaitava, m’he vist estàtic en l’espill durant molta estona. Aleshores, ell m’ha fet gestos per tal que m’apropara a la superfície. Li he fet cas. En eixe instant, he sentit un contacte aquós i, de seguida, m’he trobat en l’altre costat. Quan he enfocat la mirada, l’he vist al lavabo amb el somriure malèvol. Tenia la mà alçada i subjectava un martell.


Microrelat guanyador a la 13a edició del Concurs de Microrelats de Terror, organitzat pel Festival de Cine de Terror Molins de Rei.

dimecres, 1 d’abril de 2020

La vida en blanc i negre

Un dia vaig deixar de percebre els colors. De sobte, veia les coses en blanc i negre, com en les pel·lícules antigues. Era una sensació molt estranya i molesta. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig acudir a l’oftalmòleg. Després de tot un seguit de proves, em va dir que la cosa no tenia solució. Que m’havia d’acostumar, em deia. I que tractara de buscar-hi la part positiva.

Vaig viure un temps de tristesa. Trobava a faltar el verd dels ulls de la meua dona, els colors dels quadres de Delaunay que teníem a casa, els paisatges de la natura quan eixíem a la muntanya...

A poc a poc, però, m’hi vaig acostumar. Un matí, em vaig sorprendre recreant-me davant l’espill: m’assemblava una mica a Humphrey Bogart. I allò em va agradar. La meua dona no podia ser Lauren Bacall, perquè no era rossa, però ara li veia un aire a Ava Gardner. A banda d’aquests detalls anecdòtics, però importants per a mi, tot adquiria un caire atractiu de senzillesa. Certa austeritat, cert minimalisme. Em vaig adonar que la meua percepció visual era més relaxada que mai. Em sentia molt feliç. Li ho vaig dir a la meua dona mentre l’abraçava, «la meua Ava», li vaig mussitar a l’orella.

Quan els colors van tornar, no ho vaig voler assumir. L’oftalmòleg em va dir que no s’ho explicava, però que tampoc no hi havia cap opció per recuperar el blanc i negre.

—Alguna clínica on sí que ho puguen fer, això?
—Deixe’s estar i gaudisca de la vida en colors, amic.

Els meus quadres, els ulls de la meua dona, els paisatges... no van compensar tot el que havia perdut. El món, ara, m’atabalava amb tanta estridència cromàtica. Per les nits, això sí, abraçava la meua muller al llit. Després, m’adormia i somiava en blanc i negre.


Microrelat finalista el mes de març en el X Concurs ARC de Microrelats "Aniversari" (Subtema: Colors).

dimecres, 19 de febrer de 2020

Xiquets lliures

Els meus pares presumien d’educar-me en la igualtat i en la llibertat. És per això que, malgrat ser xiqueta, no van voler imposar-me el color rosa en la roba ni en els joguets ni en les motxilles ni en res. Arrufaven el nas si elegia el rosa. «Que no t’agrada el blau?», em preguntaven. Si responia que sí, ells somreien. Aquest color es va acabar convertint en el color de les meues coses: roba, joguets, motxilles... «Recorda que ets lliure: pots triar el color que vulgues», repetien una vegada i una altra. Al col·legi, tots em deien «la Barrufeta»

Ara tinc un fill, un xiquet. Vull que siga lliure, aliè a la dictatura dels estereotips. Per aquesta raó, li dic que no té l’obligació d’escollir sempre el blau: «I no t’agrada el rosa?» Si respon de manera afirmativa, somric.


Microrelat finalista el mes de gener en la IX edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca", organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Esteve Paluzie de l'Ajuntament de Barberà del Vallès.

diumenge, 8 de desembre de 2019

Aterratge

El meu marit sempre ha estat un home sense substància. Tanmateix, des del principi vaig sentir que m’atreia alguna cosa d’ell, però mai no vaig arribar a saber de què es tractava. Tot un misteri. El temps ha transcorregut i la nostra vida de parella s’ha caracteritzat per la grisor que emanava de la seua persona. Allò, el punt interessant amagat, no aflorava. Els meus somnis s’enfocaven cap a fora. Em refugiava en aquella evasió.

Hui m’ha revelat el gran secret. Encara no m’explique com ha pogut ocultar-me, durant tants anys, que ell era l’Home Ultrasònic, l’adorable superheroi de la ciutat. Tot i que sí que és cert que, a poc a poc, em van arribant alguns flaixos a la memòria, peces que encaixen.

M’ha trencat el cor. Descobrir la identitat del meu amor platònic... Una tragèdia irreversible. L’estranya fi d’una quimera.


Microrelat finalista el mes de novembre en el X Concurs ARC de Microrelats "Aniversari" (Subtema: Secrets).

dimecres, 2 d’octubre de 2019

Consum ràpid

L’anunciada fi del món va arribar. Després d’un espetec ensordidor, es va iniciar una tempesta de foc. Al carrer, la gent mirava el cel amb impotència, mentre cadàvers carbonitzats es desplomaven pel voltant. Van ser molts els qui no van perdre l’oportunitat de capturar tot allò amb el mòbil. Durant uns minuts, les xarxes socials s’ompliren de fotografies efímeres. Abans del silenci absolut, es van disparar els likes.

dilluns, 2 de setembre de 2019

Avorriment zombi


Havien transcorregut uns mesos des de la resurrecció dels morts. Ara, mentre el zombi immobilitzava amb brusquedat aquella dona a terra, un senyal difús va creuar la seua tosca ment com una estrela fugaç. Durant uns segons va vacil·lar, però, de seguida, va començar a mossegar-la de manera mecànica. Els crits ensordidors d'ella, l'última persona viva sobre la Terra, precediren un llarg silenci. Fou un punt d'inflexió: sense humans, l'existència dels morts vivents no estava en perill, però seria més avorrida.

dilluns, 3 de juny de 2019

Saps que ho faràs


La pistola cap bé en la butxaca dels pantalons. Mentre camines entre les prestatgeries de la biblioteca de l’institut, recordes la darrera escena: t’han obligat a despullar-te, has hagut de deixar que tots et bufetejaren mentre reien. El mànec no s’hauria de veure, amagat sota la dessuadora. Imagines uns moviments ràpids: girar-te, caminar cap a les taules, subjectar l’arma amb les dues mans. Ja fa temps que ets submís, que no reacciones: ets la joguina, el porc, la merda, el no res. Ara ja observes la sala rectangular, els caps submergits en els apunts. No et tremolaran les mans a l’hora de fixar els objectius. No és difícil encertar. Tens la seguretat que ho pots fer. Tots s’ho mereixen. No t’importen les conseqüències. T’ajustes la caputxa, abaixes la mirada, sense aturar-te. Saps que dispararàs, que agafaràs la pistola que tens a casa. Potser demà.


Microrelat guanyador a la sisena setmana del VI Concurs "Sant Joan Despí escriu microrelats", organitzat per la Biblioteca Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí.

dilluns, 27 de maig de 2019

El meu racó


«És el nostre racó de pau», dèiem sempre. Al principi ens agafàvem de la mà i contemplàvem el llac. És cert que, amb el pas del temps, vam deixar de mantenir un contacte físic. Sèiem, romaníem en silenci i després ens n’anàvem. Però continuava sent terapèutic per als dos, per a la relació: ens inundava la serenitat. Tots els divendres a les cinc de la vesprada.

Ahir em vas dir que em deixaves. El primer que em va venir a la ment va ser el llac. «Serà el meu racó», «No! T’ho vaig descobrir jo», «Jo ja ho coneixia!», etcètera. No vam arribar a un acord. Hui és divendres. He vingut puntual a les cinc al meu racó de pau. Observe l’aigua, els arbres, les muntanyes; tanque els ulls a intervals i respire fons. Intente actuar com si no fores a uns trenta metres de mi.


Microrelat guanyador a la cinquena setmana del VI Concurs "Sant Joan Despí escriu microrelats", organitzat per la Biblioteca Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí.