dilluns, 2 de setembre de 2019

Avorriment zombi


Havien transcorregut uns mesos des de la resurrecció dels morts. Ara, mentre el zombi immobilitzava amb brusquedat aquella dona a terra, un senyal difús va creuar la seua tosca ment com una estrela fugaç. Durant uns segons va vacil·lar, però, de seguida, va començar a mossegar-la de manera mecànica. Els crits ensordidors d'ella, l'última persona viva sobre la Terra, precediren un llarg silenci. Fou un punt d'inflexió: sense humans, l'existència dels morts vivents no estava en perill, però seria més avorrida.

dilluns, 3 de juny de 2019

Saps que ho faràs


La pistola cap bé en la butxaca dels pantalons. Mentre camines entre les prestatgeries de la biblioteca de l’institut, recordes la darrera escena: t’han obligat a despullar-te, has hagut de deixar que tots et bufetejaren mentre reien. El mànec no s’hauria de veure, amagat sota la dessuadora. Imagines uns moviments ràpids: girar-te, caminar cap a les taules, subjectar l’arma amb les dues mans. Ja fa temps que ets submís, que no reacciones: ets la joguina, el porc, la merda, el no res. Ara ja observes la sala rectangular, els caps submergits en els apunts. No et tremolaran les mans a l’hora de fixar els objectius. No és difícil encertar. Tens la seguretat que ho pots fer. Tots s’ho mereixen. No t’importen les conseqüències. T’ajustes la caputxa, abaixes la mirada, sense aturar-te. Saps que dispararàs, que agafaràs la pistola que tens a casa. Potser demà.


Microrelat guanyador a la sisena setmana del VI Concurs "Sant Joan Despí escriu microrelats", organitzat per la Biblioteca Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí.

dilluns, 27 de maig de 2019

El meu racó


«És el nostre racó de pau», dèiem sempre. Al principi ens agafàvem de la mà i contemplàvem el llac. És cert que, amb el pas del temps, vam deixar de mantenir un contacte físic. Sèiem, romaníem en silenci i després ens n’anàvem. Però continuava sent terapèutic per als dos, per a la relació: ens inundava la serenitat. Tots els divendres a les cinc de la vesprada.

Ahir em vas dir que em deixaves. El primer que em va venir a la ment va ser el llac. «Serà el meu racó», «No! T’ho vaig descobrir jo», «Jo ja ho coneixia!», etcètera. No vam arribar a un acord. Hui és divendres. He vingut puntual a les cinc al meu racó de pau. Observe l’aigua, els arbres, les muntanyes; tanque els ulls a intervals i respire fons. Intente actuar com si no fores a uns trenta metres de mi.


Microrelat guanyador a la cinquena setmana del VI Concurs "Sant Joan Despí escriu microrelats", organitzat per la Biblioteca Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí.

dijous, 23 de maig de 2019

Al Club de Lectura de Canals

Ahir vaig tenir el plaer de participar al Club de Lectura de Canals, que no existiria sense el treball i l'empenta de José Delgado. Durant una hora i mitja, els assistents van llegir microrelats de Capsa de bombons i, amb el recull com a punt de partida, vam conversar al voltant de l'escriptura i d'altres assumptes suscitats pel contingut de les minificcions del llibre. Vam reflexionar, vam debatre, vam riure. Personalment, vaig gaudir molt en trobar-me unes persones tan agradables i interessades en la literatura. Un ambient familiar, un honor compartir la vesprada.







dilluns, 15 d’abril de 2019

dijous, 4 d’abril de 2019

"Una brevetat extensa" a l'EOI de Gandia

El dijous 28 de març vaig dinamitzar el taller de microrelat Una brevetat extensa a l'Escola Oficial d'Idiomes de Gandia. Amb la col·laboració de les professores Llum i Amparo, i també de l'alumnat, l'activitat es va dur a terme d'una manera agradable i efectiva. Els assistents van elaborar microrelats variats i interessants. La majoria dels alumnes s'apropaven al terreny de la minificció per primera vegada. Una vesprada didàctica per tothom.









divendres, 8 de febrer de 2019

Taller de microrelat a Alcoi, Muro d'Alcoi i Cocentaina: "Una brevetat extensa"

Els dies 4 i 5 de febrer, dilluns i dimarts, vaig tindre el plaer de dinamitzar el taller de microrelat Una brevetat extensa a l'FPA Beniassent (Muro d'Alcoi i Cocentaina) i a l'FPA Orosia Silvestre d'Alcoi. Fou tot un poc maratonià, però la veritat és que l'activitat va resultar altament gratificant. L'alumnat va mostrar un bon nivell de motivació, amb una participació activa i un tracte molt agradable. La col·laboració dels centres en general, i del professorat de valencià en particular, va ser clau per a crear un clima càlid d'aprenentatge recíproc.







diumenge, 30 de desembre de 2018

Companyia absorbent

Es tractava d’un paquet de la grandària d’una persona. A Carles no li constava que haguera de rebre una cosa així, però no ho va dir als treballadors de l’empresa de transports. Va signar en un paper i, encuriosit, va tancar la porta després d’acomiadar els dos hòmens.

A la sala, va comprovar que el contingut era una escultura estranya i interessant: una figura semihumana, d’aspecte androgin, amb sis braços i un rostre atractiu i penetrant. La va deixar al mig de l’estança, va seure al sofà i la va contemplar amb els ulls ben oberts. De sobte, va ser conscient que havien transcorregut més de vint minuts. Amb rapidesa, es va arreglar i se n’anà a la feina.

A mesura que passaven els dies, cada vegada dedicava més temps a observar l’escultura. Seia al canapè, es reclinava i somreia. No tenia pressa, ni cap lloc on anar després de la jornada laboral. Absort amb els ulls fixats en la figura, no se n’adonava de la seua lenta i progressiva transformació: els sis braços creixien i s’escampaven per la sala, com branques ondades; a més a més, del tronc anaven sorgint noves extremitats.

Un dia, en disposar-se a eixir de casa, va veure que no podia fer-ho. Els tentacles ja eren per tot l’apartament i bloquejaven el passadís. Aleshores, va romandre estàtic durant una estona: dubtava entre cedir al desig de tornar enrere o fer algun intent per vèncer l’obstacle. Mentre pensava en això, els braços es van començar a replegar amb suavitat, espentant-lo cap a la peça principal de la casa. Carles va deixar caure la maleta, no hi va oposar cap resistència. Abraçat per aquelles branques, que ara l’alçaven en alt, encara va somriure abans de ser absorbit per l’escultura. Tot seguit, aquesta va recuperar la seua forma inicial.

Dies després, una furgoneta aparcava en segona fila a una avinguda. Duia un paquet de la grandària d’una persona. A Laura no li constava que haguera de rebre una cosa així, però no va dir res. Va signar en un paper. Ningú no l’esperava fora de casa.


Microrelat finalista el mes de desembre en el IX Concurs ARC de Microrelats "Arts" (Subtema: Escultura).